18 de gen. 2013

El contraban de Marlboro, peça clau de la guerra a Mali

El contraban de tabac americà a Europa i a Àfrica té la gran base al Sahel 
.

Font: Vilaweb.Cat

Quan s’analitzen els actors del conflicte en marxa a Mali sorprèn que el principal dirigent gihadista, Moktar Belmoktar, sigui conegut per tothom com ‘Mr. Marlboro’. No sembla un nom apropiat per a un gihadista moralment intransigent, com el pinten. Però tampoc no és cap anècdota. Mr. Marlboro té aquest nom i no un altre perquè és el principal traficant conegut de Marlboro al món. Una activitat que contràriament al que podia semblar és una de les més lucratives i poc cridaneres del planeta. De fet el tabac és la mercancia objecte principal del contraban mundial.

Oficialment el govern francès ha emprat dos arguments per justificar l’atac a Mali. Per una banda, ha dit que al-Qaida instal·la una base molt important a la regió que amenaça la seguretat d’Europa. Però en segon lloc sempre s’ha referit al ‘problema del contraban’. I si és indiscutible que és un greu problema amb moltes derivacions, una és, inevitablement, la del tabac. Un tabac que pel que fa als seus productors a Europa, acorralats per la convivència entre les empreses americanes i els contrabandistes, ja s’ha hagut de refugiar en una sola gran empresa, Imperial Tobacco. On hi ha els abans poderosos productors britànics, espanyols i francesos, ara desplaçats per l'efectivitat del Marlboro. 

Contraban a la llum del dia 

La xifra és sorprenent, però tothom hi coincideix. Un terç de la producció anual de cigarretes ‘desapareix’ en el trànsit cap a països on no arriba mai. La producció de cigarretes és coneguda i controlada pels Estats Units. El Departament d’Agricultura publica constantment quantes cigarretes s’exporten i quantes són adquirides, importades, per països tercers. Sorprenentment, com es pot veure en aquest quadre, prop d’un terç de les exportades no arriba mai enlloc. Es perden.

Bé, no es perden del tot. Van a parar a ports com ara el d’Anvers, Odessa o Dubai, en concepte de ‘trànsit’. La Unió Europea ha demanat que es prohibeixi aquesta activitat, però no se’n surt. El ‘trànsit’ vol dir que aquests ports reben grans carregaments de tabac que no són per a consum intern. Des d’allí s’exporten a uns altres països. Cosa que només passa en part. La major part del tabac de trànsit simplement va a parar a les xarxes de contraban, un enorme negoci amb implicacions de tota mena.

La Unió Europea creu que el contraban mundial de marques de tabac mou entre cinquanta mil i vuitanta mil milions d’euros. Amb un gran avantatge: és molt senzill i segur. Fer contraban d’armes o de droga requereix molta seguretat, però el de tabac no, perquè els carregaments ocupen poc espai i desapareixen sense que ningú ho noti. A més, els gossos no el detecten i ningú no es passa cinquanta anys a la presó per contraban de tabac. La gran marca del contraban és Marlboro, de Philip Morris. Perquè és una marca coneguda i fiable arreu.

El Sahel ha esdevingut un dels grans focus de distribució de Marlboro de contraban 

Moktar Belmoktar, Mr. Marlboro, és considerat pels experts un dels més grans contrabandistes de tabac del món. Al Sahel i al Sàhara les fronteres no són a la línia de demarcació de l’estat. No tindria sentit en una zona on amb prou feines si hi ha carreteres. Les duanes són dins les ciutats i sobretot dins les capitals. De manera que és molt senzill de moure carregaments des de la mar Roja a la Mediterrània i des d’aquí a Europa, sobretot via Algèria i l’Àfrica subsahariana.

Això fa que es trafiqui amb tot i de tot. Però el tabac és especialment atractiu. Pesa poc, ocupa poc espai, aporta molts diners... i ja ve preparat per al contraban. La Unió Europa va demostrar que al port franc de Dubai, ben allunyat d’Itàlia, hi arribaven caixes de tabac etiquetat en italià. Per quin motiu Philip Morris ha d’enviar caixes de tabac en italià a Dubai si no és perquè sap que acabaran venent-se a Itàlia?

Segons un informe militar dels Estats Units un paquet de Marlboro es ven a 250 francs CFA a Burkina, a 650 a Mali i a 850 a Algèria, des d’on passa a Europa. Un contenidor ple de tabac té un valor aproximat d’un milió d’euros.

Què hi guanya Philip Morris? 

La Unió Europea ha acusat constantment les empreses americanes de tabac de practicar i incentivar el contraban. Però què hi guanyen?

Per a les empreses com ara Philip Morris, el contraban és un aliat excel·lent de les seves polítiques comercials. Cobren igual, però aconsegueixen dos efectes que els afavoreixen molt: fer baixar el preu mitjà de mercat i evadir restriccions.

Des que els governs de tot el món, però sobretot els occidentals, han identificat el tabac com un dels grans problemes de salut mundial, s’ha aplicat la política d’encarir les cigarretes. La mesura és dissuasòria per als consumidors. Com més car és fumar, menys es fuma. Envaint el mercat amb tabac de contraban, les empreses americanes fan baixar el preu mitjà de mercat, de manera que contraresten l’efecte de les mesures del govern.

I, a més, arriben sense entrebancs a sectors de població especialment vigilats, sobretot menors, i entren en països on la venda de marques estrangeres no és legal. Una cosa que han aconseguit a tots els països és liquidar les empreses locals i instal·lar, ‘de facto’, un monopoli de les dels Estats Units sobre els consumidors europeus. En vint anys, el tabac europeu, que dominava completament el mercat, ha passat a ser marginal.

El govern italià va ser l’únic que es va plantar i va abordar un procés que va culminar el 2004 amb un acord entre Philip Morris i la Comissió Europea. Itàlia va acusar Marlboro de destruir el mercat local. Als anys setanta la majoria del fumadors italians consumien MS, una marca manufacturada per la companyia estatal Ente Tabacchi Italiano, que es venia a una mica més de mil lires per paquet. Però a totes les ciutats i pobles es podia trobar Marlboro de contraban a cinc-centes.

El govern italià exigí a la companyia americana els impostos que no havia pagat i una compensació per haver portat a la ruïna les empreses de tabac italianes. El conflicte va acabar amb un acord entre la Comissió Europea i Philip Morris pel qual la companyia americana acceptava de pagar uns ridículs mil milions d’euros, cosa que desfermà la indignació dels grups antitabac i de les organitzacions que vigilen el contraban de tabac arreu del món.

o0o

Què hi ha a Mali?

Els esdeveniments de les darreres hores a Mali i al Sahel en general han posat a totes les pantalles, de sobte, el mapa d’una regió molt desconeguda i més mal compresa encara. Invocant al-Qaida, França ha envaït Mali i ara podria entrar a Algèria, on s’ha traslladat el conflicte d’una manera tan oportuna com dramàtica. Recupera així un vell espai colonial i consolida els seus interessos a la zona, i els d’occident en general.

Però és cert que al-Qaida ha creat una gran base al Sahel que és la principal amenaça contra Europa? Això justifica la invasió de Mali, com sempre en nom de la democràcia i els drets humans?

El Sahel, el territori perifèric pel sud del Sàhara, és un dels terrenys menys controlats del món. Per motius obvis: és un desert immens, amb molt poca població. Les fronteres estatals hi són una entelèquia, al Sahel perquè els tuaregs, especialment, les ignoren sense que ningú puga impedir-ho. I això, lògicament, vol dir contraban.

La caiguda de Gaddafi a Líbia va portar al carrer enormes estocs d’armes que van viatjar pel desert. Una part va anar a parar als tuaregs, amazics, de Mali que han encadenat insurreccions, una darrere una altra, des del 1911 per a establir una forma de govern que s’avinga amb la seua manera de ser. El gener del 2012, els tuaregs, més ben armats que mai, van proclamar la independència del nord de Mali, l’Azawad, un territori molt buit i que ells han compartit històricament amb els fulbe (o peul), els songhai i els àrabs.

La independència de l’Azawad va portar un cop d’estat a Mali, encara per aclarir, i un notable conflicte polític enmig del qual apareix una guerrilla, Ansar Dine, vinculada amb grans titulars a al-Qaida però que tothom qui hi entén defineix més aviat com un grup mafiós, contrabandista sobretot de tabac, i dirigit per un personatge que encaixa poc en les pautes d’actuació gihadistes.

El problema és que ens arriben massa poques notícies de tot el que passa a l’Azawad. I no són gens fiables. Però la versió europea no té fissures i insisteix a dir que s’hi han fet forts els gihadistes i que per això s’ha convertit en una amenaça contra occident, que cal combatre amb una intervenció armada.

És possible que siga cert, no ho sé, però em sobta que no ens expliquen de manera convincent com és possible que el gihadisme (‘afganès’ ens diuen...) es consolide entre els tuaregs, tenint en compte que és una societat bàsicament matriarcal. Com quadra el menyspreu gihadista a les dones amb una societat organitzada a l’entorn seu? O què ha passat perquè canvie tan sobtadament un territori on tuaregs, forbe, songhai i àrabs han conviscut des de segles respectant sempre les seues diferències religioses? Com esdevé un fortí intransigent d’avui per demà una terra de pas i oberta?

Jo no en tinc cap resposta, però la manca d’explicacions complexes em retorna la sensació que podríem tenir davant un altre cas de desinformació intencionada –i ho dic amb tota la prevenció del món. No sabem què passa, però tampoc no tenim cap explicació lògica sobre això que passa. Hi tenen a veure alguna cosa els minerals com l'urani? O el contraban de tabac i droga?

De moment, l'única cosa segura és que les tropes franceses ja hi són i fins i tot ara tenen una excusa fantàstica per a entrar també a Algèria.

director@vilaweb.cat

o0o

17 de gen. 2013

La impunitat feixista i els crims d'odi, denunciats en un documental

El publica l'Informe Raxen, que fa deu anys que treballa contra la intolerància a l'estat espanyol



Font: Vilaweb.Cat

Lucrecia Pérez, nascuda a la República Dominicana, és la primera víctima del racisme a l'estat espanyol reconeguda com a tal. La van assassinar el 1992. Des d'aleshores s'han comptabilitzat a l'estat més de vuitanta homicidis motivats per l'odi i 4.000 agressions cada any pel mateix motiu. Són dades recollides per l'Informe Raxen, ja que no existeix cap estadística oficial de delictes d'intolerància i crims d'odi. Ara el Moviment contra la Intolerància ha publicat a internet un documental que repassa alguns d'aquests casos i denuncia la impunitat feixista i els crims d'odi a l'estat.

Fa deu anys que el Moviment contra la Intolerància denuncia, a través de l'informe Raxen, les agressions a l'estat espanyol per motius xenòfobs i racistes. Aquest documental repassa alguns d'aquests casos aportant la veu de testimonis i especialistes. Hi parlen familiars de víctimes, com els pares de Guillem Agulló, Carlos Palomino o Aitor Zabaleta, periodistes com Xavier Vinader i especialistes com Esteban Ibarra, president del Moviment contra la Intolerància. En el vídeo també hi apareixen imatges d'agressions, manifestacions i trobades neonazis, etc.

El documental, que vol ser un homenatge a totes les víctimes, alerta que gairebé sempre les institucions atribueixen aquestes agressions a la violència juvenil i a tribus urbanes, sense tenir en compte el caràcter neonazi dels grups que hi ha al darrer, de manera que el feixisme i el racisme acaben quedant impunes. Es tracta d'un documental elaborat per a tot l'estat espanyol, i ara se n'ha publicat una versió amb la veu narradora en català.

-:-

10 de gen. 2013

L'assassinat de tres activistes kurdes a París torpedeja les converses de pau entre Turquia i el PKK

Roger Suso  / Berlín 10/01/2013
La Directa

Tres activistes kurdes han estat assassinades d'un tret al cap i al pit aquesta passada matinada a París. Les víctimes són Sakine Cansiz, una de les fundadores del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), estreta col·laboradora del líder del PKK Abdulah Öcalan, exmembre de la guerrilla feminista de l'organització a Síria i responsable del moviment de dones del PKK a Europa; Fidan Dogan, representant a França del Congrés Nacional Kurd (KNK) i intermediària amb les institucions de Brussel·les; i l'activista Leyla Söylemez.  


Les tres dones han estat trobades “executades” a un pis del Centre d'Informació del Kurdistan a París, al carrer la Fayette, en el 10è arrondissement, prop de l'estació de trens de Gare du Nord. Cansiz i Söylemez estaven de pas per la capital francesa. Els assassinats s'han produït dies després que el govern turc del democratamusulmà de Recep Tayyip Erdogan admetés estar dialogant amb el PKK i amb Öcalan, empresonat i aïllat des de 1999 a l'illa-presó d'Imrali sobre amnisties, reconeixement de l'autogovern kurd al sud-est d'Anatòlia i desmobilització de l'exèrcit i les guerrilles del PKK de posicions estratègiques del Qandil i de Diyarbakir/Amed. Les morts arriben també en un moment d'auge de les Unitats de Protecció Kurdes (YPG), les milícies que defensen els interessos kurds i les zones d'autogovern kurd alliberades en context de guerra civil siriana.

Les tres dones han estat trobades “executades” a un pis del Centre d'Informació del Kurdistan a París, al carrer la Fayette, en el 10è arrondissement, prop de l'estació de trens de Gare du Nord. Cansiz i Söylemez estaven de pas per la capital francesa. Els assassinats s'han produït dies després que el govern turc del democratamusulmà de Recep Tayyip Erdogan admetés estar dialogant amb el PKK i amb Öcalan, empresonat i aïllat des de 1999 a l'illa-presó d'Imrali sobre amnisties, reconeixement de l'autogovern kurd al sud-est d'Anatòlia i desmobilització de l'exèrcit i les guerrilles del PKK de posicions estratègiques del Qandil i de Diyarbakir/Amed. Les morts arriben també en un moment d'auge de les Unitats de Protecció Kurdes (YPG), les milícies que defensen els interessos kurds i les zones d'autogovern kurd alliberades en context de guerra civil siriana.

Més informació:

Assassinades tres polítiques kurdes a París
Tres polítiques kurdes han estat assassinades aquesta passada matinada a París, segons que ha informat la policia francesa. Les víctimes són Sakine Cansiz, una de les fundadores del PKK; Fidan Dogan, representant del Congrés Nacional del Kurdistan, amb seu a Brussel·les; i l'activista Leyla Soylemez en el Centre d'Informació del Kurdistan a París, segons la web d'informació sobre el Kurdistan Actukurde.fr. (Llegir més)

Quim Arrufat: 'Assassinar tres activistes d'un tret al cap ho pot fer una persona sola'
Entrevistem el diputat de la CUP, que és a París per fer costat a la comunitat kurda després de l'assassinat de les tres activistes, entre les quals una amiga seva (llegir més a la font: vilaweb.cat)

o0o

"Carta Gràfica del Sup als Crítics chafas", 8 de gener del 2013.

Clica a sobre per ampliar
::::::

Escolta i veu el vídeo que acompanya aquest text:


Zombilaridad. Tema musical de la pel·lícula “El Santos contra la Tetona Mendoza”. Interpretada per: Ely Guerra, Benny Ibarra, Carla Morrison, Moderatto, Fernando Rivera Calderón, Julieta Venegas, Quique Rangel, Camilo Lara i Juan Carlos Lozano.

És un pitorreo del següent vídeo:

amb el que Carlos Salinas de Gortari iniciava, amb el recolzament dels grans mitjans, de la seva "tranza" anomenada "Solidaritat" (que ha de ser reeditada per EPN).

o0o
  

i dues cartes:

Carta a Luis Héctor Álvarez Álvarez

¿NO LOS CONOCEMOS?


... i un vídeo:
(Un vídeo per fer-se una mica a la idea del que succeí el 21 de desembre) Silenci


o0o

L'Exèrcit Zapatista anuncia els seus propers passos


Comunicat del Comitè Clandestí Revolucionari Indígena-Comandància General de l'Exèrcit Zapatista d'alliberament nacional.
Mèxic.


30 de desembre del 2012.


Al poble de Mèxic:

Als pobles i governs del món:

Germans i germanes:

Companys i companyes:

El passat 21 de desembre del 2012, en hores de la matinada, desenes de milers d'indígenes zapatistes ens vam mobilitzar i prendre, pacíficament i en silenci, 5 capitals municipals al sud-oriental estat mexicà de Chiapas.

A les ciutats de Palenque, Altamirano, Las Margaritas, Ocosingo i San Cristóbal de Las Casas, us vàrem mirar i ens vam mirar a nosaltres mateixos en silenci.

No és el nostre un missatge de ressignació.

No és de guerra, de mort i destrucció.

El nostre missatge és de lluita i resistència.

Després del Cop d'Estat mediàtic que va encimbellar al poder executiu federal la ignorància mal dissimulada i pitjor maquillada, ens vam fer presents per tal de fer-los saber que si ells no se'n van anar mai, tampoc nosaltres.

Fa sis anys, un segment de la classe política i intel·lectual va sortir a cercar un responsable per a la seva derrota. En aquell temps nosaltres estàvem, a ciutats i comunitats, lluitant per justícia per a un Atenco que no estava aleshores de moda.

En aquell ahir ens van calumniar primer i volgueren fer-nos callar després.

Incapaços i deshonestos per a veure que en sí mateixos tenien i tenen el llevat de llur ruïna, pretengueren fer-nos desaparèixer amb la mentida i el silenci còmplice.

Sis anys després, dues coses resten clares:

Ells no ens necessiten per a fracassar.

Nosaltres no els necessitem a ells per a sobreviure.

Nosaltres, que mai vam marxar encara que així s'hagin entestat en fer-ho creure els mitjans de tot l'espectre, ressorgim com a indígenes zapatistes que som i serem.

En aquests anys ens hem enfortit i hem millorat significativament les nostres condicions de vida. El nostre nivell de vida és superior al de les comunitats indígenes afins als governs en curs, que reben les almoines i les malgasten en alcohol i articles inútils.

Els nostres habitatges es milloren sense fer malbé la Natura tot imposant-li camins que li són aliens.

Als nostres pobles, la terra que abans era per engreixar el bestiar de propietaris i terratinents, ara és per al blat de moro, el fesol i les verdures que il·luminen les nostres taules.

La nostra feina rep la satisfacció doble de proveir-nos d'allò que cal per a viure honradament, i de contribuir en el creixement col·lectiu de les nostres comunitats.

La nostra canalla va a una escola on li ensenyen la seva pròpia història, la de la seva pàtria i la del món, així com les ciències i les tècniques necessàries per a créixer sense deixar de ser indígenes.

Les dones indígenes zapatistes no són venudes com a mercaderies.

Els indígenes priistes venen als nostres hospitals, clíniques i laboratoris perquè en els del govern no n'hi ha de medicines, ni d'aparells, ni de doctors ni personal qualificat.

La nostra cultura floreix, no pas aïllada sinó enriquida pel contacte amb les cultures d'altres pobles de Mèxic i del món.

Governem i ens governem nosaltres mateixos, tot cercant sempre primer l'acord abans que la confrontació.

Tot això s'ha aconseguit no només sense el govern, la classe política i mitjans que els acompanyen, també resistint els seus atacs de tota mena.

Hem demostrat, un cop més, que som els qui som.

Amb el nostre silenci ens hem fet presents.

Ara amb la nostra paraula anunciem que:

Primer.- Reafirmarem i consolidarem la nostra pertinència al Congrés Nacional Indígena, espai de trobada amb els pobles originaris del nostre país.

Segon.- Reprendrem el contacte amb els nostres companys i companyes adherents a la Sisena Declaració de la Selva Lacandona a Mèxic i al món.

Tercer.- Intentarem construir els ponts necessaris cap als moviments socials que han sorgit i sorgiran, no per a dirigir o suplantar, sinó per a aprendre'n, de la seva història, camins i destins.

Per a tot plegat hem aconseguit el suport d'individus i grups a diferents parts de Mèxic, conformats com equips de suport de les comissions sisena i internacional del EZLN, de manera que esdevinguin línies de comunicació entre les bases de suport zapatistes i els individus, grups i col·lectius adherents a la sisena declaració, a Mèxic i al món, que encara mantenen llur convicció i compromís amb la construcció d'una alternativa no institucional d'esquerra.

Quart.- Seguirà la nostra distància crítica davant de la classe política mexicana que, en conjunt, no ha fet més que enriquir-se a costa de les necessitats i les esperances de la gent humil i senzilla.

Cinquè.- Pel que fa als mals governs federals, estatals i municipals, executius, legislatius i judicials, i mitjans que els acompanyen diem el següent:

Els mals governs de tot l'espectre polític, sense cap excepció, han fet tot el possible per destruir-nos, per comprar-nos, per rendir-nos. PRI, PAN, PRD, PVEM, PT, CC i el futur partit de RN, ens han atacat militar, política, social i ideològicament.

Els grans mitjans de comunicació han intentat fer-nos desaparèixer, amb la calúmnia servil i oportunista primer, amb el silenci murri i còmplice després. Aquells a qui van servir i se'n van nodrir, dels seus diners, ja no hi són. I els qui ara els fan el relleu no duraran més que els seus antecessors.

Com ha estat evident el 21 de desembre del 2012, tots han fracassat.

Resta aleshores al govern federal, executiu, legislatiu i judicial, decidir si reincideix en la política contra-insurgent que només ha aconseguit una feble simulació feixugament sustentada en el maneig mediàtic, o reconeix i compleix els seus compromisos elevant a rang constitucional els drets i la cultura indígenes, tal i com ho estableixen els anomenats “acords de San Andrés”, signats pel govern federal el 1996, encapçalat llavors pel mateix partit ara a l'executiu.

Resta al govern estatal decidir si continua l'estratègia deshonesta i roí del seu antecessor, que a més de corrupte i mentider, va fer servir diners del poble de Chiapas en l'enriquiment propi i dels seus còmplices, i es va dedicar a la compra descarada de veus i plomes als mitjans, mentre sumia el poble de Chiapas en la misèria, alhora que feia servir policies i paramilitars per mirar de frenar l'avenç organitzatiu dels pobles zapatistes; o, en canvi, amb veritat i justícia, accepta i respecta la nostra existència i es fa a la idea de que floreix una nova forma de vida social en territori zapatista, Chiapas, Mèxic. Floriment que atrau l'atenció de persones honestes a tot arreu del planeta.

Resta als governs municipals decidir si es continuen empassant les rodes de molí amb les quals les organitzacions antizapatistes o suposadament “zapatistes” els extoqueixen per tal d'agredir les nostres comunitats; o millor fan servir aquests diners per a millorar les condicions de vida dels seus governats.

Resta al poble de Mèxic que s'organitza en formes de lluita electoral i resisteix, decidir si continua veient en nosaltres els enemics o rivals en qui descarregar llur frustració pels fraus i agressions que, al final, tots patim, i si en la seva lluita pel poder continuen aliant-se amb els nostres perseguidors; o reconeixen finalment en nosaltres una altra manera de fer política.

Sisè.- En els propers dies l'EZLN, a través de les seves comissions sisena i internacional, donarà a conèixer un seguit d'iniciatives, de caire civil i pacífic, per tal de seguir caminant al costat dels altres pobles originaris de Mèxic i d'arreu del continent, i al costat de qui, a Mèxic i al món sencer, resisteixen i lluiten a baix i a l'esquerra.

Germans i germanes:
Companys i companyes:

Abans vam tenir la sort d'una atenció honesta i noble de diferents mitjans de comunicació. Ho vàrem agrair aleshores. però això va ser completament esborrat amb la seva actitud posterior.

Els qui van apostar a que només existíem mediàticament i que, amb el setge de mentides i silenci, desapareixeríem, s'equivocaren.

Quan no hi havia càmeres, micròfons, plomes, oïdes i mirades, existíem.

Quan ens calumniaren, existíem.

Quan ens silenciaren, existíem.

I aquí estem, existint.

El nostre caminar, com ha quedat palès, no depèn de l'impacte mediàtic, sinó de la comprensió del món i de les seves parts, de la saviesa indígena que regeix les nostres passes, de la decisió irrenunciable que dóna la dignitat d'abaix i a l'esquerra.

A partir d'ara, la nostra paraula començarà a ser selectiva en el seu destinatari i, fora de comptades ocasions, només podrà ser compresa pels qui, amb nosaltres, han caminat i caminen, sense rendir-se a les modes mediàtiques i conjunturals.

Aquí, amb molts errors i dificultats, és ja una realitat una altra manera de fer política.

Pocs, ben pocs, tindran el privilegi de conèixer-la i aprendre'n directament.

Fa 19 anys us vam sorprendre prenent amb foc i sang les vostres ciutats. Ara ho hem fet de nou, sense armes, sense mort, sense destrucció.

Ens diferenciem així de qui, durant els seus governs, van repartir i reparteixen la mort entre els seus governats.

Som els mateixos de fa 500 anys, de fa 44 anys, de fa 30 anys, de fa 20 anys, de fa amb prou feines uns dies.

Som els zapatistes, els més petits, els qui viuen, lluiten i moren a l últim racó de la pàtria, els qui no claudiquen, els qui no es venen, els qui no es rendeixen.

Germans i germanes:
Companyes i companys:

Som les zapatistes, rebeu la nostra abraçada.

Democràcia!

Llibertat!

Justícia!

Des de les muntanyes del sudest mexicà.
Pel Comitè Clandestí Revolucionari Indígena – Comandància General del Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional.

Subcomandant Insurgente Marcos.
Mèxic. desembre del 2012 – gener del 2013.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::
.

“Latinoamérica”, Calle 13 (formado por René Pérez Joglar (Residente), Eduardo José Cabra Martínez (Visitante), e Ileana Cabra (PG 13). Con Totó la Mamposina, Susana Baca y María Rita.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

i dues cartes:

Carta a Luis Héctor Álvarez Álvarez

¿NO LOS CONOCEMOS?


... i un vídeo:

(Un vídeo per fer-se una mica a la idea del que succeí el 21 de desembre) Silenci



 -:-