29 de nov. 2009

Los amigos de los pobres

Aquí un article de Marcos Roitman Rosenmann editat al diari La Jornada, amb data d'avui 29 de novembre de 2009. No l'hem volgut traduir per tal de no alterar ni un punt ni una coma. Sempre és un plaer llegir algú amb tanta lucidesa.

Los amigos de los pobres

Marcos Roitman Rosenmann*

¿Qué sería del capitalismo sin pobres? Seguramente no abría ONG para el desarrollo, no existirían organizaciones sin fronteras apadrinando niños, ni campañas para paliar el hambre. Tampoco disfrutaríamos de los análisis del Banco Mundial diferenciando entre pobreza, pobreza extrema, indigencia o pobres de solemnidad. Por estas razones debemos estar agradecidos a los expertos que dedican su esfuerzo para crear tales categorías. Así, nos enteramos de las diferencias y como se articulan sus políticas internacionales. Al fin y al cabo, señalan, a los pobres les gusta vivir en poblaciones sin agua potable, electricidad, centro médico, escuelas o transporte público. Prefieren la enfermedad a la salud, desprecian el trabajo, son ariscos, pendencieros, violentos y se dan a la bebida. Hay que enseñarles a vivir decentemente. No darles el pescado, deben aprender a pescar. Dedicarse a su cuidado es rentable. Forma parte del espíritu del capitalismo. Las carencias son rentables para bancos, financieras y empresarios crápulas. En este sentido distingo los actos humanitarios poco o nada altruistas de la actividad cotidiana desarrollada hacia la población marginal y los pobres. En el primer caso, paliar los efectos de terremotos, tsunamis, tifones o guerras bastardas supone una oportunidad de oro para hacer negocios. La reconstrucción atrae a cuanto bicho viviente quiere sacar tajada de la desgracia ajena, entre otras las empresas trasnacionales de construcción. Por el contrario, quiero subrayar las acciones destinadas a sacar rédito de la existencia de los pobres. Entre más haya mejor. Sólo deben mostrarse sumisos y ser agradecidos con sus amos. Estos últimos, son gente justa de acuerdo con sus creencias y valores. Desean lo mejor para ellos.

De esta manera, aliviar las penas de los pobres pasa a ser una actividad gratificante y la par que enriquece a sus hacedores. Sirva como ejemplo la tradicional teletón de fin de año. Durante esas fechas desfilan por la pantalla del televisor famosos de todos ámbitos. Futbolistas, actores, actrices, cantantes, políticos y empresarios. En un acto de altruismo y caridad cristiana donan prendas y objetos que serán subastados entre el público para comprar juguetes. En esta vorágine, los bancos abren cuentas especiales y de paso hacen publicidad de sus servicios. Asimismo, las fundaciones realizan donaciones y desgravan. Todo sea para que los niños pobres gocen de una navidad entrañable. Esto se repite en los países del primer mundo. La generosidad de los ricos es abrumadora. Ningún pobre sin su balón, muñecas, pistolas, tanques o coches de carrera.

En otro orden de cosas, los gobiernos del llamado primer mundo se sienten comprometidos y dedican 0.7 por ciento del PIB a financiar proyectos contra la pobreza. Sin embargo, no olvidemos que una parte importante de este porcentaje, cuando se cubre, se queda en casa. Sirve para hacer frente a los alquileres y los gastos corrientes, atender los sueldos de los funcionarios y las visitas a los países pobres. En España, la Agencia de Cooperación destina 50 por ciento de su presupuesto a infraestructura. Pero se sienten solidarios contra el hambre. Así en el último plan para 2010 de ayuda alimentaría, Bruselas asigna a España la suma de 52.5 en alimentos gratis para los países pobres. De esta manera se quitan la sobreproducción y alivian la situación de sus agricultores.

No cabe duda, primero roban, esquilman las riquezas naturales, deterioran el medio ambiente y posteriormente dan limosnas para paliar sus efectos. La ayuda al desarrollo, los créditos baratos, el canje de deuda externa por inversiones, son algunas de las acciones preferidas. Para ellos, sería una pena acabar con la pobreza de millones de personas que sufren explotación. Es mejor brindarles protección y hacer un uso rentable de su existencia. Mientras los pobres reciben caridad, los ricos se llenan los bolsillos a su costa.

Sin embargo, hoy en día, emerge un nuevo tipo de mecenazgo. Son personas y gobiernos que desean lo mejor para sus pobres y los guardan de caer en tentaciones tales como tener trabajo estable, gozar de una educación pública, servicios mínimos de calidad y vivienda digna. Es entrañable constatar como en Río de Janeiro se yergue una muralla destinada a garantizar los valores y las tradiciones de los pobres. Hay que trasmitirles el mensaje en positivo. El muro se ha levantado por su bien. Al ser pobres, y muchos analfabetos, no entienden el significado. No es un muro sin ton ni son. ¿Que sería de Río sin las favelas y sin sus pobres? Asistiríamos a una perdida de identidad. Es necesario preservar sus costumbres, su cultura e idiosincrasia. El muro es una opción democrática. No debe hacerse caso a los radicales antisistema y antiglobalización. Estos buscan desprestigiar a un gobierno dizque de izquierdas. El muro no está concebido para controlar militar y policialmente a sus habitantes. Por el contrario, se busca amparar el tan preciado derecho a la propiedad privada de los pobres ante los desalmados ricos que intentan a toda costa apropiarse de sus terrenos y destruir las favelas que tanto les ha costado edificar. En definitiva, no hay mejor opción que levantar el muro. Así se evitan malos entendidos.

Otros muros semejantes existen en Ceuta y Melilla. Tienen otra función, buscan evitar el acceso de los inmigrantes de las naciones africanas a España. Es un muro de la libertad. Evita que los pobres caigan en el consumo y el despilfarro, actos impropios de gente menesterosa. Así, deben ser conscientes del alto precio que pagan las sociedades occidentales por su construcción. Igualmente sucede en la frontera estadunidense con México. ¿Cómo criticar un acto lleno de solidaridad hacia los pobres? Ya se darán cuenta que es por su propio bien. Por ende, demos la bienvenida a los amigos de los pobres, sujetos deseosos de luchar por su mantenimiento en aras de chuparles toda la sangre. ¡Vivan los pobres y la madre que los parió!

Font: La jornada

* Qui és en Marcos Roitman?
És doctor en Sociología. Profesor Titular d'Estructura social d'Amèrica llatina, a la Universidad Complutense de Madrid. Articulista i col·laborador en diversos mitjans escrits i electrònics, com La Jornada de Mèxic, El Clarín de Chile... Aquí us deixem un recull d'articles seus per sí us poden interessar.

Salut i lectura

L'ombra

27 de nov. 2009

Embosquen i “acrivellen” a tirs a Mariano Abarca Roblero, líder antiminer a Chiapas

Embosquen i “acrivellen” a tirs a líder antiminer a Chiapas
Fredy Martín Pérez./Observatorio Ciudadano 2009.11.27


Chicomuselo, Chis; 27 de novembre.- Mariano Abarca Roblero, un dirigent y membre de la Red Mexicana Antimenería (REMA), del municipi de Chicomuselo, fou abatut a tirs d'arma de foc, per un desconegut, van informar fonts oficials

Els fets van ocórrer cap a les 19:45 hores, quan Abasta, es trobava en la capçalera municipal de Chicomuselo i un home es va apropar per a atacar-lo amb un arma de foc, per a després fugir.

Minuts després que Abasta Roblero, que va estar retingut del 17 al 25 d'agost, a Tuxtla Gutiérrez, d'acord a l'esbrinament previ 033/FS10/2009, va ser traslladat immediatament a la clínica de la Secretaria de Salut (SSA) de Frontera Comalapa par a la seva atenció.

No obstant això, a les 20:30 hores, Abasta Roblero va perdre la vida en la clínica de la SSA de Frontera Comalapa.

Dijous passat, el membre del Moviment Popular de Resistència, va responsabilitzar a un treballador de Blackfire, d'haver-lo amenaçat de mort, pel que va demanar la protecció de la justícia.

A principis d'agost de l'any passat, l'empresa Blackfire, va interposar una demanda a nom de l'empresa, en contra d'Abasta Roblero, pels delictes d'associació delictuosa, delinqüència organitzada, atacs a les vies de comunicació, danys al patrimoni de la col•lectivitat i de l'estat.

Llegir mes:
http://escrutiniopublico.blogspot.com/2009/11/emboscan-y-acribillan-tiros-lider.html


En fi, que en aquests moments abans de tancar l'edició acaba d'arribar la noticia. L'estiu passat, metre el tenien pres, ens hi vam trobar de ple i sabem el que es va lluitar per alliberar-l'ho... que la seva mort és molt dolguda i amb un atac de ràbia i impotència només ens queda dir: Blackfire, ASSASSINS! així us mengéssiu tot l'or, la barita i el cianur amb que contamineu les aigües del Grijalva, i així rebentéssiu d'un mal de ventre i no tiguéssiu res més per portar a la boca.
Mariano, descansa en pau

L'ombra (molt enrauxada)
PS. Interessentar recuperar la memòria d'aquest post: L'or de Chiapas

Les cinc Juntes de Bon Govern (JBG) zapatistes neguen el “reconeixement constitucional”

Fa pocs dies parlàvem dels zapatistes i les zapatistes, avui una vegada més en veiem obligats a exposar un exemple de com funciona la contra-insurgència i els plans governamentals per tal de desestabilitzar un procés d’autonomia, autogovern i autogestió que avança, mentre el sistema neoliberal es va plegant com fitxes de dominó. D’aquí que els combatin sempre que poden, no fos cas que s’encomanés i s'estengui com una taca d’oli. Quan no és amb els paramilitars, es amb l’exercit, quan no, amb els periodistes i o diaris a sou.

Aquí l’exemple:

Rebutgen les JBG haver demanat “reconeixement constitucional”
Hermann Bellinghausen/La Jornada 2009.11.27

• “Els zapatistes no no necessitem que ens validin els mals governs”
Les cinc Juntes de Bon Govern (JBG) zapatistes van desmentir versions periodístiques que haurien sol•licitat al Congrés de Chiapas “reconeixement constitucional”. Els zapatistes “no necessitem que ens reconeguin els mals governs que no són del poble; ja som reconeguts pels nostres pobles que ens van triar i per moltíssims pobles a nivell nacional i internacional”, van expressar.
Per llegir la resta de l’article, clicar AQUÍ

Les 5 Juntes de Bon Govern zapatistes van emetre comunicats per a desmentir enèrgicament informació publicada el 25 de novembre passat en diversos mitjans de comunicació sobre una suposada petició de les 5 Juntes de Bon Govern per a ser reconegudes pel govern de Chiapas i per a rebre suports. Aquestes falses informacions que les 5 Juntes de Bon Govern zapatistas es veuen obligades a desmentir, formen part de la més recent campanya de desinformació i propaganda negra, que acompanyada d'agressions i provocacions està esdevenint en una consolidada campanya d'agressió contra les comunitats autònomes zapatistes, els seus municipis autònoms rebels zapatistas i les juntes de bon govern.

26 nov: JBG de Oventic desmenteix mentides publicades en La Jornada sobre negociació amb autoritats chiapanecas

26 nov, JBG de Morelia: En resposta a la gran mentida que està planejant el mal govern

26 nov,
JBG de La Garrucha: Desmentim totalment sobre les mentides del mal govern i amb la seva bola de diputats local

26 nov: JBG de Roberto Barrios: Com Zapatistas denunciem enèrgicament les suposades peticions falses

26 nov, JBG de La Realidad: Desmentim les mentides que està ocasionant el mal govern de les tres instàncies

Els articles de la polèmica als quals fan referència les Juntes de Bon Govern:

Piden diputados a Juan Sabines reconocer legalmente las juntas de buen gobierno
Ángeles Mariscal/La Jornada 2009.11.25
• Aprueban acuerdo que solicita al mandatario de Chiapas atender demandas de zapatistas

Buscan elevar a rango constitucional JBG
Milenio 2006.11.24
• El presidente del Congreso del estado, Jorge Enrique Hernández Bielma, sustentó que una comisión integrada por varios diputados locales, de los seis grupos parlamentarios, visitó las cinco juntas zapatistas.

Fonts:

Aquí un article força aclaridor de la Gloria Muñoz Ramírez de la seva columna: Los de abajo, "Campañas, para confundir"

25 de nov. 2009

En risc dades privades i seguretat personal


Especialistes adverteixen que el Centre d'Intel·ligència de la Policia Federal, és un cervell d'informació que no només enfrontarà a criminals, sinó pot ser una eina de control social i polític

Aquí una petita mostra pel que fa a Mèxic


http://videos.eluniversal.com.mx/n_videos/showVideo.php?id=16295

I els "Gatxupins" que hi segueixen posant el nas. Segons el diari La Jornada (26.11.2009), diu: "Consultor español verificará el impacto sobre la privacidad de datos personales", doncs és un expert amb el tema, l'ex-director de l'Agencia de Proteción de Datos Personales de España, José Luís Piñar Mañas. Estem ben posats, si sabessin com va la protecció de dades a les espanyes, n'hi ha per plegar veles (o no!).

Bé, això fa pensar que no només els mexicans, sinó qualsevol que posi els peus al país, millor dit, abans, ja que si fa aeriament les companyies passen dades personals a les agències de seguretat del país on es visita o no cal ni sortir de casa per estar controlat. Dit d'altra manera tot això de les lleis de protecció de dades no serveix de res (bé, sí... per multar o penalitzar sí el ciutadà de peu les incompleix), quan al món operen xarxes com Echelon, els Numerati amb el projecte Umbria o tants d'altres que ens controlen com si fóssim a la Granja o dins del Gran Germà. Per rematar-ho els regalem les nostres vides entre Blogs, Facebook, Hif5, Twitters... o tantes altres xarxes socials, i sí li afegim el Google Maps, el Google Heart i fins hi tot pots amb una mica de sort et pots veure al terrat de casa en pilotes prenent el sol, tot això amb tres dimensions o sigui el que abans els serveix d'intel·ligències extreien la informació a base de tortures, extorsions o mètodes poc nets, ara gràcies a la xarxa global que es internet, els ho servim en safata. Ep! no oblidar que als "xorissos" també els ho posem en safata.

Ferem un incís en el projecte Umbria i qui són Els Numerati


Stephen Baker, autor del llibre: The Numerati, traduït al castellà amb el títol: Los Numerati per Enrique Cruz Mercado González Lozano. © 2009, Editorial Planeta Mexicana, S.A de C.V. Sota el segell editorial TEMAS DE HOY. Primera edició: juliol de 2009 amb ISBN: 978-607-07-0183-2

Sobre el llibre "Els Numerati", diu Chris Anderson, cap de redacció de Wired y autor de The Long Tail: "Steve Barker posa el dit a la llaga en la que és segurament la tendència cultural més important d'avui en dia: la explosió de dades sobre cada aspecte del nostre món i l'ascens dels gurús de les matemàtiques aplicades que saben com fer-ne us. Una lectura obligada per a qui desitgi comprendre la vida i els negocis a la era de Google."

Cada dia deixem un llarg rastre de dades d'informació personal: consultem pàgines d'Internet, enviem correus (alguns, en re-enviem d'altres amb totes les adreces obretes), fem us de les targes de crèdit o dèbit o en donem el número de compte, trucades telefòniques des del mòbil (enregistrat, ja que ara ja és obligatori per obtenir un estri d'aquests donar les dades personals) i gràcies a tot aquest flux d'informació que tot això genera, companyies com Yahoo! i Google obtenen al mes un promig de 2.500 detalls sobre cada u de nosaltres.

Qui examina aquestes dades i que fan amb elles? El Numerati, una nova màfia matemàtica utilitza dita informació per predir amb una impressionant exactitud les decisions que més tard prendran. La seva meta? manipular la nostra conducta - que fem, que comprem, per qui votem (si sou votants, és clar), a qui estimem, amb qui ens relacionem...- tot això sense que ni ens n'adonem.

Entretingut i revelador, "Los Numerati" mostra com la interpretació matemàtica de la humanitat transformarà tots els aspectes de la nostra vida i fins hi tot treballarà en el "nostre" benefici per rastrejar possibles perills com el terrorisme (jeje..., segur) o diagnosticar una malaltia abans de que en descobrim els símptomes.

En fi, com sempre, en pro de la seguretat, la perdua de més llibertat i privacitat

Hom es pregunta, tants Millets que hi han "sueltos", sí no els enxampen és per que no volen o per que no els interessa?

Iepa! abans de tancar l'edició acabem de descobrir que està editat aquí sota el títol:
ISBN: 978-84-322-3195
Per més informació, clica aquí

Desconeixem si tenen previst l'edició en català.
Au, doncs... salut i lectura

L'ombra

21 de nov. 2009

Final (Joan Brossa) 20 de novembre de 1975

Final (Joan Brossa), cantat per Miguel Poveda - del disc "Desglaç"

Una joia, tant el poema com la cançó.
Alcem la copa

Salut companys

Final! (Joan Brossa)

Havies d'haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d'assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t'havia d'haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d'un arbre al fons d'algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t'esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d'aquell juliol.

Però l'has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d'Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975

20 de nov. 2009

Aniversari i conmemoracions.. a un any del centenari de la Revolució Mexicana

Fa temps que hi havia ganes d'exposar un tema molt concret, però els esdeveniments han fet que en parlem abans d'acabar el post, amb paciència i fent que quedi mínimament digne, tal com es mereix. No el donem per acabat, ja que el tema dona molt de si. Cal donar un cop d'ull a les últimes denuncies emeses de les Juntas de Buen Gobierno per veure com està la situació

·25 de noviembre de 2009 La Junta de Oventic denuncia el intento de asesinato de Francisco Gómez, base de apoyo, por parte de un grupo de priistas de la comunidad La Lagunita II. Recuento de las Agresiones encabezadas por Mauricio Pérez.

19 de noviembre de 2009. La JBG de Oventic denuncia el secuestro y tortura contra tres compañeros bases de apoyo de Zinacantán, a manos de los perredistas.

14 de noviembre de 2009. La JBG de Roberto Barrios denuncia las agresiones del mal gobierno a través de los grupos armados paramilitares en la zona norte.

7 de noviembre de 2009. La JBG de La Garrucha denuncia los hechos ocurridos en el tianguis de Ocosingo.

8 de septiembre de 2009. La JBG de La Realidad denuncia las agresiones y amenazas de desalojo en contra de bases de apoyo de la comunidad Che Guevara, por parte de panistas y autoridades de los tres niveles de gobierno.

L'EZLN, de ben segur alguns i algunes de vosaltres n'haureu sentit parlar o n'haureu llegit alguna cosa. Diguem que aquest post va més aviat dirigit a aquelles persones que quan sorgeix o sou molt xicotets o bé encara no hi éreu.

Veure el vídeo de 30 minuts de TV· és prou il·lustratiu:

30 minuts - 06/03/1994 Crònica de la revolta zapatista a l'estat de Chiapas, Mèxic, des de l'u de gener fins el 20 de febrer, dia en que van començar les converses entre la guerrilla i el govern. S'inclouen imatges inèdites de l'entrada de l'EZLN (Ejército Zapatista de Liberación Nacional) a San Cristobal de las Casas i dels comunicats del subcomandant Marcos a la premsa. Al llarg de tot el reportatge s'inclouen fragments d'una entrevista a la capitana Maribel, la guerrillera que ha tingut segrestat el terratinent i ex governador de Chiapas, el general Absalon Castellanos.

Parlem de l'any 1994, exactament de l'1 de gener, malgrat s'hauria de dir que fou el 31 de desembre del 93 quan una grapat d'indígenes (dones i homes ) del sud de Mèxic s'aixecaren amb armes contra el govern de la nació. Els mitjans feren que quedés com l'1 de gener del 94 ja que també era el dia senyalat per tal de que Mèxic s'incorporés al TLCAN (Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord).

Hi hagueren combats molt durs, com el d'Ocosingo, on caigueren molts combatents, alguns executats extrajudicialment i molts ni combatents eren, tant sols passaven pel mercat. L'exercit mexicà, un exercit teòricament preparat, però com que era cap d'any i l'alcohol de vegades fa estralls, com diem els catalans; “els varen agafar amb els pixats al ventre”. Tot plegat van prendre les capçaleres municipals de l'Estat de Chiapas; Las Margaritas, Ocosingo, San Cristóbal de las Casas, Altamirano, i “de pas” Oxchuc, Huchitán i Chanal... 12 dies d'intensos combats fins que la veu del poble mexicà, la societat civil demanà que no es matessin entre germans, la qual cosa feu que els zapatistes prengueren la decisió de tornar a la selva i desar les armes, val a dir que res a veure amb els escopetots que porten els soldats de l'exercit governamental, ni tanquetes, ni canons, tan sols, quatre fusells vells i això sí, dignitat. Cal dir que l'exercit mexicà no s'ha retirat, sinó que amb els anys ha anat augmentant i amb això tensant més el conflicte, el que en diuen guerra de baixa intensitat, preparació, ensinistrament i equipament de grups paramilitars, incursions a les comunitats, intimidacions, desallotjaments, retens, etc.

Evidentment en aquell moment fou noticía, finals del segle XX, ja a les portes del XXI i uns quants indígenes, els agafava per fer la revolució, més quan a Amèrica ja semblava que això de les revolucions estaven de baixa, la veritat es que agafà una forta embranzida el moviment neozapatista, es posa de moda entre els moviments altermundistes, antiglobalitzadors, antisistèmics i algun xupigüai, fins hi tot algun happiflowers despistat. Els mitjans de comunicació feien cua per intentar treure noticia del tema, a poder ser treure una entrevista a un dels personatges més carismàtics de finals de segle, amb passamontanyes i empedreït fumador de pipa, ep! Això sí, sempre que el seu inseparable company Don Durito Lacandona no li foti el pa del cistell, millor dit, el tabac de la butxaca. Sí, l'anomenat Sup Marcos (o Subcomandante Insurgente Marcos)

Dibuix d'en John Berger. Retrat de Marcos (Tres sueños)

Han passat els anys, les coses han millorat una mica a la zona gràcies a la capacitat organitzativa de les "bases de apoyo", però encara es lluny d'assolir el sostre de les demandes que feren aquell 1 de gener; 11 punts assenyalats en La Primera Declaració de la Selva Lacandona: treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau, aquestes es veieren augmentades per dues més l'any 2005 amb la Sisena declaració de la Selva Lacandona; el dret a la Informació i el dret a la Cultura.

Des de l'any 1994 val a dir que hi ha hagut diàlegs, lleis Cocopas, els Acords de San Andrés, però tot plegat paper mullat, es veu que això sempre ha estat tradició entre colonitzadors i indígenes, prou vegades ens ho ha mostrat el cinema.

Evidentment explicar en un simple i humil post tota la història de l'EZLN des del 1984 fins ara seria etern i com que no volem avorrir sinó informar, més avall us deixarem un grapadet d'enllaços per anar ampliant informació per tot aquell o aquella que li pugui interessar.

Com bé dèiem abans, fou un moviment de modes, samarretes de Marcos, les sigles de l'EZLN, que si la Comandanta Ramona (qui fou una de les més fermes impulsora de La Ley Revolucionaria de las Mujeres) , que si primer els aguascalientes i després els Caracoles... però de cada vegada més s'ha anat diluint la informació entre els mitjans de (des)informació massiva i ha anat perdent pistonada entre els moviments alternatius, a més, que quatre indígenes els parlin de Noam Chomsky, Naomi Klein, John Berger, Pablo González Casanova, Marcos Roitmann, Eduardo Galeano, José Saramago, entre d'altres i que fins hi tot un encaputxat "empipat" els parli amb cites de León Felipe, Federico García Lorca, Paul Valéry, Miguel de Cervantes, Bertolt Brecht, Sor Juana Inés de la Cruz, William Shakespeare, Manuel Vázquez Montalbán, entre altres; de poesia, en verso o prosa, que recorden a llibres com el Chilam Balam o el Popol Vuh.

O sigui, una guerrilla indígena que surt de la selva i il·lustrada? A més de tenir un clar discurs anticapitalista? Ufff, això si que es difícil de digerir, a més a més, el gran capital de moment està guanyant la partida i els seus servidors (politicoempresarials) ho estan fent força bé, ja que si ens fixem bé, poc a poc han anat desmotivant i desarticulant tota aquesta xarxa social que s'havia creat a partir dels esdeveniments que foren l’aixecament zapatista, la cimera de l’OMC a Seattle, MST-Movimento dos Trabalhadores Sem Terra do Brasil i més tard els moviments contra la guerra. Hom es pregunta, on és tot allò?, els problemes persisteixen, les guerres hi són igual...

Bé, anem al gra que ens emboliquem, i com deia “aquell”: “Això, avui no toca” (o Sí!)

Últimament, malgrat no surti als mitjans d'intoxicació massiva, la cosa continua, Chiapas encara està en guerra, li diuen de baixa intensitat, però no deix de ser una guerra, les conseqüències no són tant visibles com en un camp de batalla com podíem veure en directe per la Tv “gràcies” a la CieNeeN la Batalla de Bagdad, tot es més subtil, més amagat, però la mort hi és present, sigui per manca d'atencions mèdiques, com per desnutrició infantil (afortunadament a baixat força gràcies al Sistema de Salut Autònom Zapatista) i quan no, agressions per part de cosos paramilitaritzats o sense anar més lluny les mateixes policies o exèrcit, prous problemes es detecten de caire psico-social, presos engarjolats injustament amb proves prefabricades (una especialitat molt del país per part del múltiples cossos policíacs).

A tot això val a dir que el turisme, perquè això sí, “turísticament” és una meravella però el turista “guiri” ni se n'assabenta, ja fan els possibles perquè totes aquestes mancances i conflictes quedin ocults, evidentment que el govern té un clar interès en què no es vegi, ans al contrari, si poden en faran un negoci venent samarretes del Marcos i o si convé del Che i poca cosa més, ja que els indígenes a peu de carretera intentant vendre quatre fruites per subsistir semblen posats de decorat; igual que al govern, tampoc li interessa ja que es mou molt i molt diner de les mateixes operadores turístiques, ni a les grans empreses hoteleres, casualment (o no) cal dir que 6 de cada 8 hotels a Mèxic són de capital espanyol. Per desenvolupar tota aquesta infraestructura que aporta grans ingressos al país, -un tant per cent força elevat del PIB que evidentment no reverteix a les classes més desfavorides- s'han de fer més infraestructures, com són carreteres, autopistes, més hotels, ports, aeroports ... i com podeu imaginar-vos, quan a casa ja ha rebentat la bombolla del ciment ara han de devastar altres zones i aquesta, Chiapas, és una de les preferides per aquests depredadors i aquí tenim un dels grans problemes i que en aquests moments està portant més mals de caps a les comunitats zapatistes.

A tot això val a dir que cal revisar el Conveni 169 de l’OIT i el que diu, aquest organisme que està adscrit a la ONU (hom també es qüestiona de què serveix l’ONU quan tothom sap que les resolucions, n'hi ha que se les passen pel... folre i a d'altres per similars resolucions se'ls envaeixen països i no passa res o sigui que molt democràtic no deu ser això de l’ONU, supeditada a les grans potències).

Bé, doncs, en aquests moments ja s'ha endegat un projecte d'execució de l'autopista que va de San Cristóbal de las Casas a Palenque, projecte que el mateix govern manté en secret i que executa per parts, poc a poc i de tal manera que amb els anys l'acabarà connectant tot. Si fa o no fa ja es pot començar a intuir el traçat, de moment a Mitzintón ja porten algun mort (assassinat) i a d'altres zones adherents a La Otra Campaña empresonats per oposar-se al traçat (San Sebastián Bachajón, Jotolá...) evidentment no és que aquesta autopista pensada pel turisme i no pels pobladors sigui només el problema, també es genera un problema quan el que es pretén es apropiar-se de tots els paratges que siguin susceptibles de fer-ne calaix, les famoses cascades d'Agua Azul, les de Agua Clara, les del riu Bascán, Chiflón... entre d'altres i la sobre explotació del jaciments arqueològics maies que hi ha a la zona, no cal dir-ho, Palenque, Toniná, Tenam Puente, Chinkultic, Bonampak, Yaxchilan, evidentment el que més nosa hi fa són els indígenes que habiten aquelles terres on hi ha totes aquestes meravelles, sense tenir en compte que són els veritables descendents i els pobles originaris d'aquelles terres.

Con bé diem, els beneficis de tot això no es quedaran a les comunitats i qui pensi el contrari es que va amb el lliri a la mà. A ells els quedarà la devastació, la desforestació, l'expropiació de terres, l'expulsió de les seves terres i la condemna a la misèria, als desplaçaments forçats, les malalties i la fam i en el pitjor dels casos a la desaparició i mort de cultures mil·lenàries (patrimoni de la humanitat).

Cal dir que si una cosa posa de mal humor, és que la majoria d’empreses depredadores que hi ha per allà, són exactament les mateixes que tenim aquí, podríem passar llista, però necessitaríem un altre post. Ara bé, la que si podem denunciar directament es l’empresa Aldesa, igual recordeu un tal Mouriño, el que fou president i amo del Celta de Vigo, doncs, bé, ell i la seva família ja controlen autopistes, casetes de cobrament, les benzineres, etc. No n’hi ha un pam de net, ui si us expliquem les malifetes d’aquesta família per aquelles terres. Bé, no us penseu, per aquí van fent ponts i túnels per l’AVE, això no seria res dolent si no sabéssim que on hi ha tant diner a remenar hi ha molts llops que cerquen carnassa i tots i totes sabem que si cou darrera d’aquestes grans operacions.

Com a curiositat, el seu fill Juan Camilo Mouriño arribà a Secretari de Governació, un del alts càrrecs més elevats dins de la República Mexicana (el segon després del president), però ves per on el 4 de novembre de l’any passat l’avió en el qual viatjava caigué misteriosament sobre la capital de Mèxic, en ple centre, a la Font de Pémex, entre Reforma i Periférico, ell i altres alts funcionaris de la seguretat nacional, entre ells Santiago Vasconcelos, al qual els càrtels de la droga ja li tenien posat preu al seu cap. Tot plegat el tòpic aquell de que la realitat supera la ficció és ben cert.

Tot plegat mai se’n traurà l’aigua clara, que si un accident, que si pilotava ell, que si l’avió tingué una falla, que si agafà unes turbulències... la qüestió es que se’ls van treure del davant, al cap d’un any gairebé ningú ho recorda, tot ha quedat com una anècdota.

Tornant al conflicte de l’autopista i d'altres generats per les empreses del reino d’España. Ara que es commemora que falta un any pel centenari de la Revolució i també pel bicentenari de la independència del reino d’España, cosa que no de les seves empreses, caldria recordar als “nostres” polítics si realment saben bé el que signen, ja que si no estem mal informats, tant a nivell bilateral com països que tenen relacions comercials i també dins dels tractats de la Unió Europea hi ha una de les clàusules les quals venen a dir que si no són respectats els drets humans, s’han de rescindir els contractes. Queda evident i en mútiples ocasións la mateixa ONU, CCIODH, Amnistia Internacional, Human Rights Watch... han fet clares advertències al país que els drets humans a Mèxic (Acteal, Atenco, Oaxaca, Guerrero, Dones de Juárez....) no són respectats per part dels diferents nivells de govern ni municipals, ni estatals (actualment a mans de Juan Sabines, del PRD, del PRI fins mig any abans de les eleccions) i el federal a mans del PAN (amb el president Felipe Calderón, ultraconservador, militarista, nacional catolicista) però no creiem pas que els polítics forcin a les empreses a que tornin cap a casa, més aviat serà al revés, Repsol, Telefónica, Gamesa, Iberdrola, AGBAR, el BBVA, El Santander, La Caixa... els diran als polítics el que han de fer i si més no ja tenen allà al Felipe Gonsáles (res a veure amb l’Speedy Gonsáles) que vetlla pels interessos de tota aquesta penya. Eps! Que n’hi ha algun altre més, però amb discreció.

O sigui que si els polítics passen de nosaltres (els de baix), nosaltres seguirem passant d'ells (i dels de dalt).

En fi, que les zapatistes o neozapatistes allà estan, marginats, amenaçats, intimidats, perseguits, pressionats... i malgrat els mitjans massius no en parlin són ben vius i de tant en tant ens van regalant petites lliçons de macropolítica, d’humilitat i de dignitat i tot i que segueixen rebent agressions encara hi ha qui els té presents i no pensa que sigui el moment de deixar-los de banda. Molt ens han ensenyat i molt els devem. Des d’aquest blog (L’ombra de l’atzavara), seguirem vetllant per ells i elles.

Sigui doncs, aquest post un petit record en el dia del seu 26 aniversari de la seva fundació com a EZLN

Visca la terra i morin els mals governs!
Zapata Vive! La Lucha sigue!

Salut, compas

L’ombra

PS. Ya se mira el horisonte...



Enllaços d'interès:

· CCIODH: Comissió Civil Internacional d'Observació pels Drets Humans
· SIPAZ: Servicio Internacional por la Paz
(Glosario; eina força útil, clica aquí)
·
La Otra Campaña: (Cobertura especial en La Jornada)

18 de nov. 2009

Nou incident a la central nuclear Ascó I

Ascó I notifica l´aturada automàtica del reactor.
L'incident, segons l´administració reguladora, no ha tingut repercussions ni per a la població ni per al medi ambient .

La central nuclear d'Ascó I (a la Ribera d'Ebre) ha notificat aquest dimecres al CSN l'aturada automàtica del reactor nuclear. L´incident hauria consistit en l´aturada automàtica del reactor a causa del baix nivell detectat en el generador de vapor A per mal funcionament d'una turbo-bomba d'aigua d'alimentació. El CSN ha sentenciat que tots els sistemes de seguretat de la instal·lació nuclear haurien funcionat de manera que Asco I ara està en procés de revisió i d'anàlisi de les causes de l'incident. Sense repercussió per als treballadors, la població ni el medi ambient segons la mateixa administració reguladora.

Apaguem les nuclears:
http://www.apaguemlesnuclears.cat
http://apaguemlesnuclears.wordpress.com

ARA ÉS EL MOMENT: no a la renovació de les llicències d’Ascó i Vandellòs!

[19 de novembre] Xerrada a les Corts

dijous 19 de novembre a les 20:00h

a l’Ateneu Popular de les Corts

C/Joan Gamper, 8 – 10

Presentació de la campanya “Apaguem les nuclears” a les Corts, a càrrec de membres de Jóvens de les Terres de l’Ebre.

En acabar hi haurà sopar.

TV Vandellòs | 20 anys de l’accident de Vandellòs

Amb declaracions de Sergi Saladié (Portaveu de la CANC), Carlos Barceló (alcalde de Vandellòs 1987 – 1997)

A vint anys de l’accident de Vandellòs I

Avui fa vint anys que la nuclear Vandellòs va estar a punt de produir una altra hecatombe de xernòbil, accident iniciat per un incendi.

El qui llavors era cap del parc de bombers d’Amposta, el primer a intervenir-hi, va denunciar les criminals mancances de seguretat, així com la igualment criminal fugida de tècnics responsables de la central, cosa que li va costar seriosos problemes amb els seus superiors. Avui, després de la fuita d’Ascó I, segueix denunciant que les coses no han canviat.

Molts milers de persones del Camp de Tarragona i, especialment, de les Terres de l’Ebre, van sortir al carrer aquells dies exigint el tancament de les nuclears, aconseguint el de Vandellòs I.

Avui, encara ens queden tres reactors, que tenen cada any més del 60 per cent dels incidents comunicables al CSN de totes les nuclears de l’Estat, amb greus deficiències quant a cultura de seguretat, com va denunciar CCOO i com certificà el CSN. L’any que ve expira la llicència de Vandellòs II i el 2011, les d’Ascó I i II, respectivament. És un moment de tancar-les que ja no es presentarà en molt temps. Aprofitem-ho, exigim la no renovació de les llicències de les nuclears d’Ascó i Vandellòs!

Apaguem les nuclears!

Terres de l’Ebre, 19 d’octubre de 2009

Cementiri nuclear? Ni a les Terres de l’Ebre ni enlloc!

Tal com informa el diari El Pais, cinc pobles de l’Estat espanyol han pres posicions per a acollir el cementeri de residus nuclears. Entre els quals hi ha Tivissa, Vandellòs i Ascó, malgrat la forta oposició que existeix al territori i les mocions aprovades a ajuntaments i consells comarcals.

Cinco pueblos toman posiciones para albergar el almacén nuclear

Ascó, Vandellòs y Tivissa (Tarragona), Yebra (Guadalajara) y Merindad de Cuesta-Urria (Burgos), posibles emplazamientos para los residuos radiactivos

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

11 de nov. 2009

Carta de Felipe Álvarez, pres d'Atenco se solidaritza amb les lluites del poble

Pres d'Atenco se solidaritza amb les lluites del poble

Carta de Felipe Álvarez al Correu Ilustrado de La Jornada

Dilluns 9 de novembre de 2009

A vuit anys d'una resistent lluita contra l'invasor, opressor i assassí sistema, demano al poble que es mantingui en peu de lluita. No hi ha tortura que pugui canviar el rumb dels nostres ideals; podran encadenar el meu cos però mai la meva consciència, ni podran encadenar la dignitat i l'esperit dels nostres pobles que lluiten pel que els correspon.

El govern segueix obstinat en despullar-nos del que és nostre i posar-lo al servei de l'imperi, llevant-nos les nostres terres, les nostres aigües, el petroli, la llum i la poca riquesa que ens queda.

Hipòcritament criden el 15 de setembre, Visqui la independència! Visquin els herois que ens van donar pàtria!, de quina independència parlen els quals lliuren al país per a ser saquejat i explotat?, com s'atreveixen a pronunciar la paraula herois quan està clar que estan ofenent la seva memòria?

Davant la situació que enfrontem hem de tenir més consciència i resistència. Oblidar-nos de l'assolit és com oblidar-nos d'Hidalgo, de Morelos, dels Magón, com donar-li l'esquena a Villa. Doblegar-nos davant la repressió o sentir por a la captivitat és com oblidar-nos del gran esperit de lluita que ens va deixar Zapata.

Només els quals lluiten per la terra, pels recursos naturals i la llibertat poden rescatar la independència, la sobirania i la pàtria de la qual tant parlen els quals diàriament saquegen el país.

Germans i germanes: existeixen en el meu cor! Ni un pas enrere. Zapata vive, el Frente sigue!

Felipe Álvarez Hernández, alies Finini, pres polític d'Atenco sentenciat a 67 anys i mig de presó, integrant del Frente de los Pueblos en Defensa de la Tierra


·Visita la bitácora del Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra:

·Campanya Primero Nuestrxs Presxs

Pobrets...

Slim, el sisè home més poderós en el món, segons Forbes


La llista sobre les personalitats més influents i amb major control o accés a recursos està encapçalada per Obama, Jintao, Putin, Bernake i els fundadors de Google.

Nova York. El mexicà Carlos Slim és el sisè home més poderós del món, segons la revista Forbes, que els situa després dels líders d'Estats Units, Xina i Rússia, del director de la Reserva Federal i dels fundadors de l'empresa d'internet Google.


Barack Obama
(el Nobel de la Pau que bombardeja Afganistan i Irak)

Difosa aquest dimecres per primera vegada, la llista de "Les persones més poderoses del món" és encapçalada per Barack Obama, Hu Jintao, Vladimir Putin, Ben Bernanke i, ocupant conjuntament el cinquè lloc, els empresaris Sergey Brin i Larry Page. Els segueix Slim.

El llistat de la revista està integrat per 67 personalitats, una per cada 100 milions dels sis mil 700 milions d'habitants del planeta.

"L'objectiu de compilar aquesta llista és exposar el poder, no glorificar-lo, i comprovar amb el temps que així com és fàcil perdre influència, és difícil guanyar-la", va explicar la publicació en un comunicat. (Juas!)

Els criteris per a definir als seleccionats van ser quatre: el nombre de persones a les quals influïxen, la capacitat per a projectar poder més enllà de la seva esfera immediata, el control o accés a recursos, i quins tan activament exerceixen aquest poder.

Després de Carlos Slim, el setè lloc ho va ocupar Rupert Murdoch, magnat dels mitjans de comunicació, seguit per Michael T. Duke, director de la cadena d'autoserveis Wal-Mart, i Abdullah bin Abdul Aziz al Saud, rei d'Aràbia Saudita. El desè lloc ho va ocupar l'home més ric del món, Bill Gates, fundador del fabricant de programes de còmput Microsoft. A la llista també van destacar el magnat Warren Buffett, en el lloc 14, el Papa Benedicto XVI, en el nombre 11, el terrorista Osama Bin Laden, en el 37, i la conductora de televisió Oprah Winfrey, en el lloc 45.

D'acord amb la mateixa revista, Slim és el tercer home més ric del món, amb una fortuna valorada al 2009 en 35 mil milions de dòlars, només. Això en un país on las altes taxes de pobresa són escandaloses.

Ves quina cosa!, tercer i quart personatges més rics del món Carlos Slim i Rupert Murdoch (Qui deuen ser els seus assessors? clica sobre els noms i potser tindràs una sorpresa).

Quina ironia, avui diu la noticia:
· Hi ha 200 milions de nens desnodrits: UNICEF
· La Guerra contra la fam requereix 44 mil milions de dòlars anuals: FAO


Quí són els responsables?

Mèxic, entre els països amb nens més desnutrits: Unicef

Mèxic es troba entre els 24 països del món amb el percentatge més elevat de nens menors de cinc anys que sofrixen desnutrició, segons un informe publicat aquest dimecres per Unicef.

L'informe, sota el títol "Seguiment dels progressos en la nutrició dels nens i les mares", situa a Mèxic en el nombre 22 de la llista de 24 països amb major població de nens menors de cinc anys que sofrixen curtesa de talla a causa de la desnutrició materna i infantil crònica i que afecta a més de 200 milions de nens en tot el món.

10 de nov. 2009

El Mural de Taniperla

Mural de Taniperla, del Municipi Autònom Zapatista "Ricardo Flores Magón", inaugurat el 10 d'abril de 1998 y destruït per l'Exercit Mexicà l'11 d'abril de 1998.

El mural Vida i somnis de la La Canyada Perla més conegut com El Mural de Taniperla és una obra pictòrica (comunitaria) realitzada per indígenes tzeltals en 1998 per a celebrar la inauguració del Municipi Autònom Zapatista "Ricardo Flores Magón", a Taniperla, Chiapas, Mèxic el 10 d'abril, dia que es commemora la mort d'Emiliano Zapata.

En el mural, que cobria la façana de la Casa Municipal, es representava idealitzada la vida de la comunitat, situada en zona d'influència de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional. El 11 d'abril de 1998, un dia després d'haver estat inaugurat, el Municipi Autònom va ser pres per forces de l'Exèrcit Mexicà qui van ametrallar i van destruir el mural.

Sergio (“Checo”) Valdez, professor de Comunicació gràfica de la Universitat Autònoma Metropolitana, qui va dirigir l'obra va ser detingut per les forces militars juntament amb el Consell Autònom de Taniperla per haver participat en la realització del mural, als detinguts se'ls va recloure en el penal de Cerro Hueco.

La reacció de la Societat Civil feu que comencessin a proliferar “Murals de Taniperla” per tot el món. La resposta no es feu esperar i fou contundent cap el que s'entenia com un atemptat contra la llibertat d'expressió i artística d'un poble com el tzeltal per part del repressiu Exercit Mexicà.

La doctrina del "shock"

El cop d'estat xilè, del 11 de setembre de 1973, no només va servir perquè els goril•les llatinoamericans despleguessin anys de terror, guerra bruta, violacions als drets humans a Amèrica Llatina, sinó per a assajar l'aplicació d'una doctrina econòmica draconiana i fonamentalista de dreta, dissenyada ideològicament per Milton Friedman, però aplicada a Xile pel seu avantatjat alumne José Piñera.

Naomi Klein, estudiosa de la doctrina del shock.

Des de llavors, els “Chicago Boys” han estat experts a imposar el seu ideari neoliberal en moments de crisis. Naomi Klein documenta en el seu llibre “La doctrina del xoc” com Friedman i deixebles han aprofitat les grans sacsejades de la història per a assortir-li la seva amarga medicina financera a nacions senceres, deixant un rastre de pobresa i inequidad econòmica al seu pas.

Emparats en estudis psicològics, assumeixen que l'ésser humà està disposat a acceptar solucions que van en contra dels seus propis interessos en moments de gran confusió, de caos i incertesa. Així va anar que van arribar de la mà de Pinochet a Xile, a Argentina després de la crisi del deute, a Sud-àfrica després de la guerra del “apartheid”, a Europa de l'Est i a Rússia, després de la caiguda del Mur de Berlín; en l'Estats Units de Bush després dels atemptats del 11-S i de l'huracà Katrina que va devastar Nova Orleans. Y no oblidar aquell 11-M a Madrid.


S'ha d'estar alerta, perquè la crisi econòmica mundial de 2009 és un escenari propici perquè es repeteixi la història…


llibres de Naomi Klein:

2000. No Logo: El poder de les marques. Editorial: Labutxaca ISBN: 84-96863-51-4 ISBN-13: 9788496863514

No Logo: No Space, No Choice, No Jobs. ISBN 0312421435

No Logo: El poder de las marcas. Editado por Paidós en 2002 ISBN 978-84-493-1248-9

2002. Fences and Windows: Dispatches from the Front Lines of the Globalization Debate. ISBN 0312307993

Vallas y Ventanas: Despachos desde las trincheras del debate sobre la globalización. Editado por Paidós en 2002 ISBN 84-493-1328-7

2007. La doctrina del shock, Ed Empúries

The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism. ISBN 0805079831 (publicat en català La doctrina del xoc)

La doctrina del shock: El auge del capitalismo del desastre. Editado por Paidós en 2007 ISBN 978-84-493-2041-5

Ampliar informació:

4 de nov. 2009

Pecanins. Catalanes a Mèxic

“Les Pecas”

Fa més o menys uns deu anys, vam tenir l'ocasió a Ciutat de Mèxic DF, de conèixer a les germanes bessones Pecanins (Teresa i Anna Maria), axí com a la Yani, filla de la Teresa, no us penseu, ens va faltar conèixer bona part de la saga Pecanins. Parlar de Pecanins a Mèxic és parlar d'arts plàstiques, teatre, cinema, música... Cultura.

Mentre ens trobàvem el passat 15 agost a Mèxic, tot passejant pel Barrio Mexicanos de San Cristóbal de las Casas (bé d'això ja en parlarem un altre dia), passem a comprar el diari La Jornada, entre d'altres noticies preocupants, ens n'assabentem de la mort de la Tere, que el dia anterior havia mort d'una parada respiratòria a l'Hospital Espanyol de la Ciutat de Mèxic. Un dia trist.

Qui son els Pecanins? o millor dit, les Pecanins?

La família Pecanins va arribar a Mèxic l'any 1950, ja que al pare, Jesús Pecanins, l'hi van oferir feina. L'any 1972 van obrir una galeria d'art al barri Gòtic de Barcelona, i el 1992 van fer l'exposició A Mèxic, homenatge de Catalunya a Mèxic al Palau Robert.

Montserrat Aleix

Montserrat Aleix (1908-2004), qui va començar a pintar als 66 anys, ho va fer amb la il·lusió de reflectir els dos països on va viure, expressava la seva filla Ana María Pecanins, la galeria de la qual, regentava amb la seva bessona Teresa. Van muntar una exposició amb motiu dels 100 anys del naixement de la seva progenitora, celebrats el 1er d'abril de 2008.

“Les Pecas”:

Montserrat, Anna Maria i Maria Teresa

Tere Pecanins, (Barcelona, 1930-Mèxic, 2009), galerista i directora artística. Les tres germanes Montserrat, les bessones Anna Maria i Maria Teresa van inaugurar la Galeria Pecanins a la ciutat de Mèxic l'any 1964 i des de llavors han estat un referent cultural a la ciutat i en la relació artística entre Catalunya i Mèxic. La seva galeria va ser la primera que va exposar en el país llatinoamericà l'obra d'artistes catalans com Miró, Tàpies, Guinovart, Frederic Amat, Ràfols Casamada, Daniel Argimón, Hernández Pijoan, Jordi Boldó, Albert Gironella... i tants d'altres, no s'ha d'oblidar les intervencions que hi feu el músic-compositor Carles Santos. El passat mes d'octubre, es celebrà el 45é aniversari de la fundació de la Galeria Pecanins


Una de les últimes aparicions públiques de les germanes Pecanins va ser en la inauguració al Centre Cultural Espanyol de Mèxic de l'exposició Pintors catalans a Mèxic, una mostra que es va poder veure a la ciutat de León, Guanajuato, paral·lelament al Festival Internacional Cervantí de l'any passat, en què Catalunya era el país convidat.

Paral·lelament a la seva activitat com galerista, la Tere també es va dedicar a la direcció artística de cinema i en ambientacions de telenovel·la com “Mirada de mujer” (1998). Es va iniciar en el setè art "per amistat amb els cineastes que en els anys 60 van començar a proposar un cinema mexicà independent de la indústria"

Va guanyar diversos Ariel de l'Academia Mexicana de Artes y Ciencias Cinematográficas, equivalent als Goya, per la direcció artística i escenografia. Veure llista d'Ariel

L'any 2005, Mèxic fou el país convidat a la Fira ARCO, fira d'art contemporani a Madrid, la Galeria Pecanins, evidenment hi fou present.

Per altra banda, Montserrat Pecanins (Barcelona 1929) és casà amb el pintor, escultor Brian Nissen.

Brian Nissen's 'Atlas of Atlantida'

Betsy Pecanins (Elizabeth Ann Taylor Pecanins) va néixer a Yuma, Arizona, EEUU de pare nord-americà i mare catalana l'Anna M. Pecanins. Mèxic, on viu des de 1977, és la seva tercera pàtria: aquí ha residit en diferents etapes de la seva vida i és el seu país d'elecció. Cantant i compositora, Betsy ha destacat per la força i la qualitat de la seva veu en tots els escenaris d'importància de Mèxic i en diferents fòrums d'arreu del món. La seva discografia consta de 14 discs i 11 col·laboracions amb diferents músics.

Destaca el seu treball de fusió de la cançó ranxera mexicana i el bolero amb el blues i el jazz, unint el temperament d'aquests gèneres, que comparteixen el dolor, l'humor i la sensualitat.

Va interpretar la veu cantada de Lucha Reyes per a la pel·lícula “La Reina de la Noche” de Arturo Ripstein i participà cen cançons a las pel·lícules “Hasta Morir”, “Dos Crímenes”, “Cilantro y Perejil” i “Asesino en Serio”.


Per resumir i en opinió de l'Ombra, la Betsy en aquests moments és una de les millor veus que disposa Mèxic, destacant en el gènere del blues, jazz i ranxeres. Escolteu-la, val molt la pena. Ah! Se m'oblidava el seu segon disc “VENT AMB VEUS”, dificilísim de trobar fou gravat a Mèxic i en català!


Aquí la seva web oficial
Aquí la seva discografia

Beba Pecanins
(Ana María Gimeno Pecanins). Beba, nasqué el 24 de febrer de 1962, pintora i escenògrafa de teatre i cinema, malauradament ens dexià desprès d'un aparatós accident de transit a l'Estat de Mèxic el passat 20 de febrer d'aquest any 2009. En l'accident, que va ocórrer a la nit, prop de la localitat de Godínez Tehuastepec, en el municipi de Valle de Bravo, va morir també la seva amiga, la doctora Miryam Silva. Beba, fou una dona i artista compromesa, cosa no gens fàcil a Mèxic.

Obra exposada a Barcelona i treta de http://www.blogger.com/www.tallersoberts.org

Durant uns anys fou museògrafa del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Beba, era cosina de Betsy i Yani Pecanins, i neboda de las bessones Anna Maria y Teresa, que fundaren la Galeria Pecanins, una de las institucions culturals més sòlides de Mèxic.

Marisa Pecanins, germana de Beba, directora artística de cinema, també ha treballat entre d'altres amb Arturo Ripstein. Treballà molt unida amb la seva germana Beba en projectes fotogràfics i cinematogràfics.

Yany Pecanins
Yany Pecanins (Mèxic 1957), es autora de collages, capses i instal·lacions. Amb una obra intimista, sensual, de vegades fràgil i seductora, ha esdevingut l'hereva del llegat de les "Pecas"

Un viaje en Zeppelín. 1988
Ediciones La Cocina mimeográficas
Impresión en mimeógrafo, fotocopia, collage, sellos de goma y cartón
26.2 x 19.8 x 3.5 cm

Tan aviat ens encapsa records i vivències com en crea un món oníric amb elements tant quotidians com poden ser sabates de taló, raspalls de dents, pintes o miralls. No en té prou amb l'art plàstic sinó que ens porta cap la lletra, construint paraules i frases que en alguns casos han esdevingut llibres d'artista i quan no, ens ho embotella per tal de no caure en l'oblid.

Una serie de cosas,

Uns quan enllaços per que pugueu jutjar (o millor dit, gaudir) per vosaltres mateix@s. El futur de la saga de les Pecanins està assegurat.

· Yani Pecanins convierte el acto de leer en juego fascinante
· Yani Pecanins propone una estética íntima con un dejo de seducción
· Yani Pecanins enfrasca historias simples para no dejarlas al olvido
· La lectura y las cosas

Més informació de La Galeria Pecanins:

· Las Pecanins, un referente del arte catalán y mexicano
· Exhibirán en el FIC acervo del arte catalán de galería Pecanins
· Sigue festejo de la Galería Pecanins, ahora con artistas de los años 80


Galería Pecanins
Durango 186
Col. Roma Norte
Mèxic DF
Tel. 5514-0621 Fax. 5207-5661
-.-