30 de jul. 2011

Compra Pemex 825.000 150 accions a Repsol, puja participació al 5%

L'adquisició es va dur a terme el 13 de juliol, va indicar l'àrea de finances de la paraestatal, però no va revelar la suma de l'operació.

Reuters / La Jornada

Ciutat de Mèxic. Pemex ha indicat avui que recentment va adquirir 825.000 150 accions de l'espanyola Repsol YPF, per tant la seva participació accionària en aquesta signatura arriba ara cinc per cent.

La compra de les accions de Repsol es va dur a terme el 13 de juliol, va indicar l'àrea de finances de Pemex, però no va revelar la suma de l'operació.

"Pemex a través de la seva filial PMI Holding BV va comprar el 13 de juliol de 2011, 825.000 150 accions de Repsol YPF buscant consolidar la seva posició en aquesta empresa en congruència amb els avantatges fiscals que ofereix arribar a una posició de cinc per cent en empreses espanyoles ", va dir l'àrea en un breu avís.

Pemex és l'empresa estatal mexicana i els seus ingressos alimenten una tercera part del pressupost del govern.

Aprovada la renovació de l'explotació de la central nuclear d'Ascó fins al 2021

El bon funcionament de les dues unitats de la instal·lació i el manteniment del nivell adequat de seguretat han portat el Consell de Seguretat Nucelar a aprovar la sol·licitud de renovació

Reus Digital

Aprovada l'explotació de la central nuclar d'Ascó per un període de deu anys. El ple del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) ha aprovat aquest divendres per unanimitat un informe favorable a la sol·licitud de renovació de l'autorització d'explotació de les dues unitats de la central per al període 2011-2021.

Segons el CSN, la decisió favorable s'explica pel bon funcionament de les dues unitats de la instal·lació i pel manteniment del nivell adequat de seguretat, així com a les modificacions introduïdes per donar resposta als requisits mormatius de major exigència. L'informe ja ha estat enviat al Ministeri d'Indústria, Turisme i Comerç.

Els resultats de l'avaluació, inclosos en un conjunt de 39 informes tècnics especialitzats, així com els requisits exigibles pel Reglament d'instal·lacions Nuclears i Radioactives, han portat el CSN a aprovar l'explotació de la central d'Ascó durant 10 anys més. Així mateix, també s'ha contemplat el compliment dels requisits de l'autorització concedida l'any 2001 i la informació de les 324 inspeccions realitzada a la central durant la vigència de l'actual autorització, així com els resultats de la supervisió contínua del funcionament de la instal·lació mitjançant el Sistema Integrat de Supervisió de Centrals (SISC).

Amb l'aprovació de la sol·licitud, es conclou que el titular de la central ha complert amb els requisits de l'autorització vigent, com és el cas de les proves de resistència derviades de l'accident de Fukushima i que impliquen una reavaluació de la seguretat de la planta en condicions més extremes que les contemplades en el disseny actual de la central.

.:.

NO a la renovació de la central nuclear d'Ascó

.:.

29 de jul. 2011

La "Caravana Paso a Paso hacia La Paz"

En la Llar refugi per a les persones migrants conegut com "La 72", a la ciutat de Tenosique, Tabasco, frontera amb Guatemala, es van reunir activistes, periodistes i migrants per abordar "La bèstia", el tren de càrrega que transporta diàriament a centenars de migrants rumb al nord. A unes hores de l'inici del viatge, es van sentir les paraules de diverses organitzacions coordinadores de la "Caravana Paso a Paso hacia La Paz", una temptativa de la societat civil per aturar la violència contra els migrants a Mèxic.

Frenemos el Holocausto – Pronunciamiento de Fray Tomás:

descarga

Comité de Derechos Humanos de Tabasco (CODEHUTAB):

descarga

Movimiento Migrante Mesoamericano:

descarga

Comité Parroquial de la Pastoral de Migrantes de Palenque, Chiapas:

descarga

Padre Alberto, párroco de Santo Domingo, Palenque, Chiapas:

descarga

Centro de Derechos Humanos del Usumacinta, Tabasco:

descarga

Equipo Indignación, Promoción y Defensa de Derechos Humanos, Mérida, Yucatán:

descarga

Publicado a: Radio Zapatista

Per més informació: Clica AQUÍ

El llegat d’Agustí Centelles no es mourà de Salamanca

Així ho assegura el fill del fotògraf en una carta enviada ahir a la Conselleria de Cultura


Juan Carlos Moreno / Sàpiens

L’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles “és de tots els espanyols” i la seva ubicació física no ha de ser cap obstacle per a ser accessible als experts. Aquesta va ser la resposta que la ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, va donar quan, amb motiu de l’enviament a Catalunya de 365 noves caixes amb els anomenats “papers de Salamanca”, va ser preguntada sobre el llegat del gran fotògraf català, dipositat des del 2009 precisament al Centro Documental de la Memoria Histórica salmantí pels seus fills, Sergi i Octavi. Una resposta que tot seguit va posar en dubte el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, convençut que tard o d’hora el fons retornarà a Catalunya.

Ara bé, en una carta de quatre folis registrada dijous a la Conselleria de Cultura, Octavi Centelles, fill del fotògraf, nega cap possibilitat de retorn del fons del seu pare i remarca que aquest s’ha de quedar únicament i exclusivament a la ciutat castellana “per facilitar l’estudi a tots aquells investigadors que vulguin accedir-ne al contingut”. A més, i tal com especifica el document de venda de l’arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura, sense l’acord dels dos germans és impossible que es retorni res a cap administració, ni local ni autonòmica. L’episodi és un més de la llarga sèrie d’enfrontaments i discrepàncies dels Centelles amb la Generalitat, a la que acusen de no haver-se interessat mai per l’obra del gran fotoperiodista català.
Informació relacionada:

Sergi Centelles reclama ser consultat sobre la ubicació de l’arxiu del seu pare

28 de jul. 2011

NO a la renovació de la central nuclear d'Ascó

Queden menys de 70 dies per resistir a l'allargament d'Ascó. Si encara no ho heu fet, doneu suport i feu difusió de la demanda social de tancament. Es tracta de que des de cada associació, centre cívic, cooperativa, grup cultural, esportiu o juvenil, fundació, empresa o comerç; des de cada branca o seu local de cada sindicat, des de cada nucli local o sectorial de cada força política, des d' ajuntaments i consells comarcals, o des del món de l' ensenyament..., diguem que no volem que continuï funcionant una central nuclear amb deficiències, perillosa, que contamina l'entorn i que és innecessària. Recordeu Fukushima.


Benvolguts amics, benvolgudes amigues: El proper 1 d'octubre el govern de l'Estat ha de decidir si renova o no el permís de funcionament de la central nuclear d'Ascó, a la Ribera d'Ebre, Tarragona. Els col·lectius i les persones que participem a TANQUEM LES NUCLEARS creiem que és necessària una resposta social que aturi aquesta irracionalitat. Que el màxim nombre possible d'entitats de Catalunya, i de fora de Catalunya, s'oposin a aquesta decisió. Us demanem que entreu a http://www.tanquemlesnuclears.org/campanyes/renovacioasconoentitats.html i doneu suport a l'escrit de rebuig. Ascó és una central amb greus problemes d'estructura. Ha acumulat gairebé un centenar de problemes de funcionament en els darrers 4 anys. El més greu el 26 de novembre de 2007, amb una fuita massiva de partícules radioactives que va contaminar els edificis i l'entorn, arribant fins la costa. La direcció de la central i el Consell de Seguretat Nuclear van amagar la contaminació durant més de 4 mesos, posant en perill el medi ambient i la salut de la població, fins que Greenpeace va denunciar el que havia passat. Encara se n'han de depurar les responsabilitats legals. A més, Ascó està construïda sobre un terreny inestable, el que augmenta el perill. La catàstrofe de Fukushima, al Japó, ha suposat un nou advertiment, un altre exemple de fins a quin punt un accident nuclear esdevé una catàstrofe permanent per al medi ambient i la vida de les persones: durant dècades la vida resulta afectada, la població ha de ser desplaçada, i la contaminació es dispersa a milers de quilòmetres, afectant l'aire, l'aigua i els aliments. A Catalunya ja en vam tenir un seriós avís a l'octubre de 1989, amb l'accident nuclear de Vandellòs 1. Ascó porta funcionant 29 anys. Deixarà com a llegat un mínim de 1300 tones de residus radioactius que s'hauran de mantenir en un lloc segur, ja que emetran radiació durant milers d'anys. Cada any de funcionament la central afegeix unes 50 tones més d'aquests residus als que ja existeixen. L'energia que produeix Ascó es pot substituir per la que generen altres tecnologies que no són tan perilloses: centrals de cogeneració amb gas, hidràuliques, eòliques, solars o geotèrmiques. De fet, les nombroses vegades que la central ha estat aturada no s'ha notat en el subministrament elèctric. Per tot això demanem que no es concedeixi la renovació del permís de funcionament d'Ascó, l'1 d'octubre de 2011. Catalunya, estiu del 2011.

Tanquemlesnuclears.org

La Real Academia de la Historia, als tribunals

Una denúncia a la Fiscalia de Granada manté viva la polèmica del Diccionario biográfico español

Per Juan Carlos Moreno / Sàpiens

El Diccionario biográfico español de la Real Academia de la Historia i les seves biografies complaents i tergiversadores amb el franquisme continuen portant cua. Lluny d’apaivagar-se, la polèmica generada per la publicació d’aquesta obra ha conegut un nou episodi amb la presentació d’una denúncia davant la Fiscalia Superior d’Andalusia per part d’un grup de ciutadans encapçalats pel professor de la Universitat de Granada Emilio García Wiedemann.

Segons ells, el diccionari i les afirmacions que conté constitueixen dos delictes del Codi Penal: d’una banda, la difusió d’informacions injurioses per motius racistes o referents a les idees o creences, amb coneixement explícit de la seva falsedat; d’una altra, la difusió de doctrines que justifiquen un delicte de genocidi. Donat tot això, aquest col·lectiu denuncia a nou persones, entre elles al director de la Real Academia, Gonzalo Anés, i a l’acadèmic Luis Suárez, autor de la biografia del general Francisco Franco, a qui descriu com un “general valerós i catòlic” i a qui evita en tot moment qualificar de dictador.

La denúncia s’afegeix a la demanda feta la passada setmana per la majoria de grups del Congrés dels Diputats de Madrid de congelar la subvenció prevista per aquest any de 193.000 euros per l’obra fins que aquesta no sigui revisada i corregida, a més de sol·licitar la creació d’una comissió científica que revisi els continguts del diccionari i d’interrompre mentrestant la seva difusió.

'Orfeo ed Euridice', una representació transgressora de la mà de la Fura dels Baus



Una producció del Festival Castell de Peralada, que celebra les noces d'argent

Font: Vilaweb

Un dels plats forts del Festival Castell de Peralada arriba aquest darrer cap de setmana de juliol amb l'òpera 'Orfeo ed Euridice', produïda pel mateix certamen en col·laboració amb el Theater and der Wien i el Teatro Solís de Montevideo.

Els responsables del festival han seleccionat l'espectacle líric per celebrar dels 25 anys d'existència, i alhora també 'entroncar amb la tradició pròpia i amb l'aportació dels autors i grups catalans a l'òpera'. La Fura dels Baus, per mitjà de Carlus Padrissa, hi posa l'escenografia, l'orquestra BandArt, la música, i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, l'acompanyament a les tres actrius protagonistes. A més, la voluntat ha estat de fer una 'proposta innovadora' per al públic del festival i, en aquest sentit, l'aportació de La Fura dels Baus reflecteix l'esperit transgressor que impregnarà l'espectacle. 'Orfeo ed Eurice' es representa el 29 i 31 de juliol.

Una posada en escena transgressora

La versió de C. W. Gluck, que ofereix a Orfeo una segona oportunitat després que aquest hagi incomplert la promesa de no mirar Eurice als ulls -la història s'interpreta com una metàfora dels límits de la creació artística-, és la tessitura que serveix a Carlus Pardissa per construir l'escenografia de l'espectacle.

Padrissa col·loca l'orquestra dins l'escenari, de manera que no només toca sinó que esdevé actor a l'obra. La lira d'Orfeo serà, sobre l'escenari, un gran instrument format per 40 músics, cadascun dels quals és una corda, segons ha explicat el propi Padrissa.

BandArt i el Cor del Palau, junts

Destaca també la participació de l'orquestra BandArt, dirigida pel violinista Gordan Nikolic, una formació integrada per músics provinents d'altres agrupacions internacionals de forma estable, i que es reuneixen poques vegades.

D'altra banda, el Cor de Cambra del Palau de la Música, amb Jordi Casas al capdavant, també participa en aquesta producció, com ja ha fet nombroses vegades a Peralada amb diferents muntatges. L'alicient afegit, en aquest cas, és que possiblement sigui el darrer espectacle en què Casas hi faci de director.

20 de jul. 2011

Mor el destacat periodista franquista Carles Sentís

Va ser espia durant la guerra i ajudà al retorn de Tarradellas durant la transició

Carlos Sentís (esquerra).

Ahir va morir a Barcelona als 99 anys d'edat el periodista Carles Sentís. Ho va fer un dia després que es commemoressin els 75 anys de la insurrecció franquista en la qual ell va prendre part de forma activa, primer com a espia i després com a dirigent. Sentís no va fer mai una apologia del seu suport al règim franquista.

Durant la transició es va involucrar amb la UCD d'Adolfo Suarez i va col·laborar, segons Manuel Ortínez d'una forma poc destacada, en el retorn a Catalunya del president de la Generalitat, Josep Tarradellas.

Fa dos anys la concessió de la medalla del treball per part del govern espanyol va desencadenar una reacció de protesta encapçalada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. La medalla se li va imposar a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya el mateix dia que feia setanta anys que havien entrat les tropes franquistes a Barcelona.

Font: Vilaweb

Informació relacionada:

· Ramon Barnils: Un tomb per la púrria (1, 2 i 3)

· Mail Obert de Xavier Montanyà: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs

· Mail Obert de Vicent Partal: A mi, no m'hi embolique senyor Sentís

· Un home de Vanguardia, storify d'Albert Lloreta

·'Finis Cataloniae?'. Article a La Vanguardia Española de Carles Sentís alabant la caiguda de Catalunya en mans de Franco

Sobre Carles Sentís. Del Bloc de Joan Josep Isern

Informe: La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans”

Informe que analitza com diferents mitjans impresos -La Vanguardia, El Periódico, Ara i Avui,- ràdios -Catalunya Ràdio i RAC1,- televisions -TV3- i digitals van analitzar la figura del periodista i polític Carlos Sentís després de la seva mort el 19 de juliol de 2011.

pdf Informe Sentis

Els mossos aturen els 'indignats' a les portes del parc de la Ciutadella

Milers de manifestants han recorregut el centre de Barcelona contra l'aprovació del pressupost de la Generalitat


La brigada mòbil dels mossos d'esquadra ha aturat aquest vespre la manifestació dels indignats a les portes del parc de la Ciutadella, de manera que la marxa no ha pogut continuar fins al Parlament de Catalunya, tal com s'havia previst a l'inici (vídeo). Els mossos han advertit als manifestants a través de la megafonia que la manifestació no estava comunicada, a l'avinguda del Marquès de l'Argentera a l'alçada de l'estació de França, i que, per tant, no tenien l'autorització per a continuar.

Els indignats, procedents de les assemblees de barris i dels municipis de l'àmbit metropolità, s'han concentrat aquesta tarda a la plaça de Catalunya per recórrer els carrers de Barcelona i protestar per l'aprovació del pressupost de la Generalitat aquest matí al parlament. La marxa ha començat al passeig de Gràcia i ha baixat per la via Laietana. A continuació, els 'indignats' s'han dirigit cap al Parlament de Catalunya fins que han topat amb el cordó policíac. Aleshores, han decidit celebrar una assemblea per parlar de les futures mobilitzacions.

Els manifestants han cridat consignes contra les retallades com 'li diuen retallades i no ho són, és privatització' i 'li diuen democràcia i no ho és'. La marxa ha transcorregut amb normalitat i en un ambient festiu, amb música i un camió amb megàfons que emetia consignes constantment.

Font: Vilaweb

19 de jul. 2011

22 de Juliol. Xerrada “Projecte de col·laboració amb el SSAZ”

19’30 hores, al local de l’Ateneu

SSAZ: Sistema de Salud Autónomo Zapatista


El primer de gener de 1994, farts de l’oblit i les agressions al seu territori, els indígenes de Chiapas (Mèxic) criden “YA BASTA”. S’aixequen per sostre, terra, treball, alimentació, independència, informació, cultura, educació, pau, democràcia, justícia, llibertat i salut.

L’any 2005, unes estudiants de medicina de la URV engeguen un projecte de cooperació amb els sistema de salut autònom zapatista. En vista de la negativa del govern d’atendre aquesta necessitat bàsica, la societat civil d’alguns territoris de Chiapas decideix organitzar un sistema de salut universal que respongui a la manca d’atenció sanitària que es pateix en Mèxic.

Des de la URV, ja fa 7 anys que es dona suport a aquesta alternativa justa i necessària. Cada any, un grup d’estudiants, acompanyats d’un metge i un membre de LaReus marxen a Chiapas a compartir els seus coneixements i material sanitari amb la societat civil de les comunitats zapatistes.

LA SALUT ÉS UN DRET, NO UN PRIVILEGI!

Ateneu Llibertari Alomà
Carrer Misser Sitges número 9
Tarragona
Mapa de localització (clica per ampliar)

Juliol a l’Ateneu: Jornades sobre Chiapas, i Cinema a la fresca!

Programa:

Jornades sobre Chiapas:


- 21 de Juliol: 22’00h, Passi del film-documental ¡Viva México!


- 22 de juliol: 19’30h, Xerrada sobre Projecte de Salut a Chiapas, a càrrec d’una participant al projecte (al local de l’Ateneu)

-:-

Cinema a la fresca!:

- 7 de juliol: “Sessió de curtmetratges”


- 14 de juliol: “Whisky Galore!”

- 21 de Juliol: 22’00h, Passi del film-documental ¡Viva México!

Sinopsis:

Los Ángeles, Estats Units. Emigrants mexicans són perseguits per la policia, mentre lluiten per sobreviure sense renunciar a la seva cultura.

A l'altre extrem del mapa, a les muntanyes del sud-est mexicà clareja amb boirina. És 1er de gener del 2006, milers d'indígenes zapatistes acomiaden el Subcomandante Insurgente Marcos, també anomenat Delegado Zero. La seva missió: recórrer durant 6 mesos tot el país per escoltar les paraules de resistència de mexicans i mexicanes que lluiten per un Mèxic millor. Així arrenca un viatge que planeja arribar fins a la frontera amb Estats-Units, a l'altre extrem del país ...

Des Chiapas a Quintana Roo, de Yucatán a Oaxaca, de Nayarit a Colima, de Michoacán a Guerrero, i fins al cor del país en l'enorme urbs anomenada Ciutat de Mèxic, seguim els passos d'aquest viatge que va dibuixant la cara de "un altre "Mèxic, cara diferent a la imatge que els mass medies construeixen cada dia. És un viatge que aposta a "començar a construir el mirall que som a baix" com ho expressa el Delegado Zero.

L'aposta no va sense riscos ... al destapar la cara del Mèxic digne i rebel, en irrigar les llavors de rebel.lia i solidaritat d'un país sencer, aquest viatge és una provocació per als que controlen la seva economia i la seva imatge. El que va començar com murmuri aïllat es fa gran en el crit de centenars de milers: Visca Mèxic! Quina serà la resposta del poder?

¡Viva México! (Tràiler)


Entrevista Nicolas Défossé

- 28 de juliol: “Hedwig and the Angry Inch”

(Tots el passis, a les 22’00h, a la plaça Natzarens -al costat de l’Ateneu)

(Puntxeu damunt de qualsevol cartell per veure’l amb més detall)

Ateneu Llibertari Alomà

18 de jul. 2011

Hondures: assassinen a company de ràdio comunitària

Hondures: assassinen a company de ràdio comunitària / Sumen tretze assassinats de comunicadors des del cop d'estat

El dijous va ser assassinat Nery Jeremies Orellana, director de Ràdio Joconguera i corresponsal de Radio Progreso, a Hondures, a més de ser també militant del Frente Nacional de Resistencia Popular. Va ser assassinat a trets quan anava a la seva moto a cobrir el torn a la ràdio.

Amb el de Nery sumen ja 13 els assassinats comesos contra comunicadorxs al país només en els últims dos anys, després del cop d'Estat a Hondures i durant el govern de Porfirio Lobo, actual president del país.

Segons el Comitè per la lliure expressió el 2010, es destaca com a forma de violència extrema a la llibertat d'expressió l'assassinat d'onze periodistes i comunicadors socials, seguit de catorze amenaces de mort, set agressions, dues assetjaments, dos arrestos, un atac a instal.lacions d'un mitjà de comunicació, una censura, tres segrestos i tres accions judicials o legals.

En aquest sentit recordem el recent assassinat, el passat 5 de juliol, d'Adam Benítez, integrant de la ràdio Macintosh i del Canal 13, el segon des de començament d'any. I recordem també les contínues agressions i amenaces que pateixen les ràdios comunitàries i els que les integren, que alcen la seva veu per denunciar les violacions que es cometen contra els pobles, com és el cas de Faluma Bimetu o La Voz de Zacate Grande.

Font: Honduras Indymedia

Chiapas, un dels estats de més risc per defensors dels drets humans

A l'informe preliminar corresponent al primer semestre de 2011, CENCOS dóna compte d'agressions a defensors de drets a Mèxic on es destaca que en aquests sis mesos s'han produït un total de 50 agressions contra persones que defensen drets humans en 29 casos diferents. Entre les agressions més greus d'aquest període es comptabilitzen 6 assassinats i 3 desaparicions forçades.

El document també dóna compte de quines són les entitats amb més risc pels defensors, sent Chihuahua la de major perillositat pels graus de violència, Guerrero i Oaxaca també presenten dos i un assassinat respectivament, i encara que a Chiapas no es van registrar assassinats, la quantitat d'esdeveniments d'agressions el posen com un dels estats de més risc, on s'han documentat 4 casos d'agressions en què estan involucrats 12 defensors.

Segons el tipus d'agressió, el de major incidència és l'assassinat, ja que van succeir en 6 dels 29 casos de gener a juliol de 2011. En la majoria d'ells van existir amenaces prèvies que van ser notificades a autoritats. Un altre tipus d'agressió comú contra defensors i defensores que inhibeix contundentment la seva tasca és la judicialització i les detencions arbitràries comeses per les diferents policies, l'exèrcit i el poder judicial en els estats.

Respecte als perpetradors d'aquestes agressions i contrari al discurs oficial de l'executiu federal en què es responsabilitza majorment al crim organitzat de les agressions contra les i els defensors i periodistes, el registre de CENCOS apunta que el 42 per cent de les agressions han estat comeses per funcionaris públics en la seva majoria de les forces de seguretat, els segueix el rubre d'agressors desconeguts amb un 41 per cent i en menor mesura el crim organitzat amb el 14 per cent.

Recordem que en defensa del treball dels i les defensores de drets humans, va arrencar el passat 23 de juny, una campanya nacional i internacional contra la criminalització i persecució dels moviments socials. Un dels casos de persecució a la seva tasca a Chiapas, és el cas de diversos companys de la costa, integrants del CDH Digna Ochoa, Front Tonalteco o del Consejo Autónomo de la Zona Costa. Fins i tot després que la campanya està en marxa, els companys i familiars han patit assetjament i assetjats també per part de les institucions, un exemple més que posa de manifest que, efectivament, Chiapas és un estat on corren risc els i les defensores dels drets humans.

Signatura per la Justícia i la Llibertat a Mèxic

Font: Chiapas Indymedia

Chiapas. Cristóbal Sánchez, defensor pels drets humans emprèn vaga de fam a Tapachula

Després de ser detingut i torturat per autoritats de migració, i posat en llibertat sota fiança, el defensor pels drets de persones migrants, Cristóbal Sánchez, emprèn vaga de fam a Tapachula

Dissabte, Cristóbal Sánchez, estudiant, defensor pels drets humans i coordinador de la caravana "Paso a paso hacia la Paz" va sortir lliure després de pagar 31.000 pesos de fiança, després de ser detingut il.legalment a Tapachula dijous passat. El diumenge al matí, es va declarar en vaga de fam per exigir la destitució i càstig dels policies estatals i de migració que van agredir i van colpejar després de la seva detenció.

El dissabte a la tarda va arribar la seva llibertat sota caució i va donar a conèixer en conferència de premsa que no aixecarà la protesta fins que les autoritats de Chiapas no castiguin als seus agressors. Des de les deu del matí, Cristóbal es va instal.lar davant de les oficines de la Fiscalia Especialitzada en Delictes Comeses en Contra d'Immigrants del govern de Chiapas, on va dir que "a Chiapas es parla de donar suport als migrants i s'utilitza a la fiscalia d'immigrants per detenir-los, empresonar i deportar. Creiem que l'esperit d'aquesta fiscalia no era per donar suport caceres de migrants. Ara es troba sota el comandament de l'Institut Nacional de Migració ".

Cristóbal també va aprofitar per demanar als relators de l'ONU i OEA que en breu recorreran, cada un pel seu compte, alguns estats de la república mexicana que no es deixin enganyar per les autoritats estatals de Chiapas i que investiguin pel seu compte, la veritable realitat dels i les migrants.

"És urgent i necessari que investiguin les irregularitats que es cometen a l'estació migratòria, Segle XXI de Tapachula. És una presó, no un centre de retenció. De la mateixa manera demandar els representants d'aquests organismes de drets humans, que visitin Frontera Comalapa, Suchiate i Huixtla considerats com els principals centres d'explotació sexual i laboral de menors d'edat. "

Això contrasta amb la imatge que continua tractant de donar el govern de Juan Sabines allà on tingui l'oportunitat. Mentre aquestes instàncies colpejaven i desposseïen del seu equip de treball a Cristóbal Sánchez, Sabines participava en un fòrum sobre migració on van posar a l'estat com a punta de llança en el tema migratori i van dir que "els seus avenços en polítiques públiques al respecte com la creació d'una Fiscalia Especial d'Atenció al Migrant, i l'existència de la Secretaria de la Frontera Sud són una mostra patent d'aquest compromís del govern de l'estat de Chiapas amb la protecció dels migrants" .

Segona caravana Paso a Paso hacia la Paz.
Àudio sobre la situació de Cristóbal Sánchez. Radio Pozol

Font: Chiapas Indymedia

Més informació:

La Caravana Per la Pau recorre el nord de Mèxic

La Caravana Per la Pau – Justícia i Dignitat, un moviment ciutadà contra la violència del narcotràfic encapçalat pel poeta Javier Sicilia, va recórrer el passat mes de juny prop de tres mil quilòmetres del nord de Mèxic, de Cuernavaca, al centre del país, fins a Ciudad Juárez, el nucli urbà més violent del país, a la frontera amb els Estats Units. La Caravana, amb el suport de 180 organitzacions socials, reclama justícia per a les 35.000 víctimes mortals que ha deixat la guerra del narcotràfic en els últims cinc anys i exigeix un canvi en la estratègia antidroga del govern de Felipe Calderón, basada en llençar l'exèrcit al carrer, amb el desplegament de 50.000 militars. El recorregut dels manifestants va acabar amb la firma d'una Pacte per la Pau que reclama, entre altres, la desmilitarització, la fi de la corrupció i la impunitat, la reconstrucció del teixit social i la recuperació de la memòria de les víctimes.

-:-

20 presumptes responsables

Un jutge de districte de processos penals federals amb seu a Tamaulipas va lliurar ordre d'aprehensió en contra de 20 persones, presumptes responsables del segrest i homicidi qualificat de Juan Francisco Sicília Ortega i sis joves més.
Llegir més

-:-

Guerra i violencia a Mèxic

View Narco Killings 2010 in a larger map

¡Estamos hasta la madre! Marxa Nacional per Justicia y Paz. Mèxic (L'ombra de l'atzavara)

Més informació:

Narcotràfic. La lluita pel territori (El Universal)
El saldo de la guerra (El Universal)
Crims d'alt impacte (El Universal)
Identifican dos cosos més de San Fernando (El Universal)


"El contingut publicat a Blog del Narco és basat en informació rebuda de forma anònima, nosaltres informem amb objectivitat".
-:-

De Nova York a San Sebastián Bachajón (Chiapas, Mèxic)

Realització: Movimiento por Justicia del Barrio en Nueva York



El 23 de juny del 2011, a San Sebastián Bachajón, Chiapas, els i les ejidatarios es van reunir en una assemblea extraordinaia sobre les accions que s'han organitzat a nivell mundial en suport a la seva digna lluita i per l'alliberament dels seus presos polítics. Durant aquest dia es van compartir totes les còniques, fotos i la declaració mundial en suport a Bachajón. Aquesta nit s'ha tornat a trencar la frontera neoliberal amb la presentació del primer videomissatge de part del Moviment per Justicia del Barrio, La Otra Campaña Nueva York per San Sebastián Bachajón. Aquest videomissatge és una resposta als tres videomissatges que els i les ejidatarios han enviat anteriorment.

Font: desinfomémonos

El 18 de juliol de 1936

El Dragon Rapide. Aquest aparell ple de merda, va travessar l'estret de Gibraltar el juliol de l'any 1936 per a "salvar España". Enguany fa 75 anys.

Recorregut del Dragon Rapide fins Tetuán

El criminal feixista, el general colpista, Francisco Franco

El 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936, l’exèrcit espanyol surt de les casernes, acompanyat de la Falange, la guàrdia civil i els carlins. El cap del complot, el general Emilio Mola, s’encarrega del nord i Gonzalo Queipo de Llano del sud, però l’èxit depèn de Francisco Franco, el general més jove de tot l’exèrcit, que aleshores era al protectorat espanyol del Marroc. Amb l’anunci de l’alçament militar, el poble es llença al carrer i demana armes. Vencedor dels rebels a Madrid i a Barcelona, el poble s’organitza en milícies. Cada partit, cada sindicat té la seva. Ja no és la República allò que cal defensar, és la revolució contra el feixisme. Durruti, figura llegendària de l’anarquisme somia en la revolució proletària per mitjà de l’acció violenta. "No tenim por a les runes, perquè portem un món nou al cor", diu.

A finals de juliol, el trencament s’ha consumat. Madrid i les dues terceres parts de l’Estat espanyol romanen fidels a la República. Per als nacionals està clar que sense Franco i les seves tropes del Marroc l’afer no es presenta fàcil. Itàlia i Alemanya envien els primers avions en ajut dels nacionals. Ben aviat, els legionaris del tercio i els regulares del Marroc traspassen l’estret de Gibraltar. Són les millors tropes de l’exèrcit espanyol. El general Queipo de Llano pren Sevilla fàcilment amb pocs efectius. Andalusia serà el cap de pont del moviment nacional. El 9 d’agost Franco arriba a Sevilla, que l’acull com a salvador. La Mare de Déu i les tropes juntes en la mateixa desfilada són saludades a l’estil feixista. Per a l’església espanyola, el cop d’estat dels generals és legítim, és un plebiscit armat. La bandera de la República és substituïda per la de l’Espanya de sempre. Comença una nova croada contra els infidels i l’església en beneeix l’èxit a la bestreta.

Les primeres batalles de la guerra d’Espanya es fan a la serra del nord de Madrid. L’entusiasme dels republicans no sempre és suficient per compensar el desordre que regna a les milícies. Hi ha discussions entre caps militars i comissaris polítics i no és estrany de veure els milicians votant a mà alçada abans d’obeir les ordres d’un oficial. Els nacionals s’apropen perillosament a Madrid. D’entrada, els combats són acarnissats. Al sud, l’exèrcit d’Àfrica progressa ràpidament. Badajoz, ciutat fronterera amb Portugal cau el 15 d’agost. Tot seguit, els simpatitzants del Font Popular són assassinats en massa.

A finals d’agost, els rebels passen a l’ofensiva al País Basc, en direcció a Irun. Sota un sol abrusador, el coratge dels combatents és el mateix en ambdós bàndols, però també aquí els republicans reculen. La població fuig cap al País Basc francès pel pont internacional. Finalment Irun cau i el País Basc espanyol i Astúries resten aïllats de França. Els supervivents de l’exèrcit republicà tornen de França en direcció a Barcelona per continuar la lluita.

L’inici del conflicte

Dos mesos després del començament de la insurrecció militar, el balanç no és gaire tranquil·litzador per a la República. Els dos exèrcits dels revoltats s’han unit, i es converteixen dia rere dia en una amenaça per a Madrid. De Madrid depèn la sort de la guerra. Franco és optimista i espera ocupar-lo el 12 d’octubre.

"No pasarán". Dolores Ibárruri, "Pasionaria" mobilitza Madrid al voltant d’aquest eslògan i ben aviat el món sencer. Madrid esdevé una mena de gran míting permanent. La República té combatents però no armes. Un home revifa el Front Popular i restaura el poder a l’estat republicà. És Francisco Largo Caballero, que es converteix en cap de govern el 4 de setembre de 1936. Davant de la gravetat de la situació deixa de banda les seves profecies revolucionàries i forma govern amb socialistes, comunistes i ben aviat també amb alguns anarquistes. És una revolució dins la revolució.

L’exèrcit de Franco es troba a 150 Km de Madrid. En el camí cap a la capital es troba Toledo i el seu famós alcàsser. Des de l’inici de la insurrecció, el coronel José Moscardó s’hi ha fet fort amb 2.000 soldats i 600 dones i nens. Després de dos mesos, Moscardó es nega a retre’s i resisteix tots els atacs. Franco, que sap que la guerra també necessita símbols, decideix prendre l’alcàsser abans d’atacar Madrid, costi el que costi. Els republicans, ansiosos per destruir-lo demanen als miners asturians que dinamitin la ciutadella. Largo Caballero assisteix en persona a l’assalt final. La formidable explosió llança una de les torres al Rajo, però l’alcàsser és indestructible, els ciments ni tan sols s’han mogut. Els republicans pensaven que no trobarien més que cadàvers sota les runes, però tots els defensors són vius. L’alcàsser roman inaccessible. El 28 de setembre, l’exèrcit franquista arriba fins a la rereguarda dels assetjadors. Envoltats, els republicans abandonen la zona i es retiren cap a Madrid. L’alcàsser és pres pels nacionals després de 79 dies de setge. L’epopeia de l’alcàsser passa a formar part de la llegenda del bàndol nacional.

La internacionalització del conflicte

El món dirigeix dirigeix la mirada cap a Espanya. Homes i armes arribaran d’arreu. A l’hivern de 1936, la guerra d’Espanya esdevé el camp de batalla de les ideologies que s’oposen a Europa i el terreny d’experimentació de noves armes. És un assaig general de la Segona Guerra Mundial.

La nit del cop d’estat, la República demana ajut a França, on el Front Popular també acaba de triomfar. El primer impuls de Léon Blum és d’atorgar un ajut militar immediat per a la República espanyola. Però el Front Popular francès es divideix pel que fa a Espanya. Els comunistes exigeixen un suport total, els radicals aconsellen prudència, i la dreta denuncia Blum. Per tal de preservar la unitat del Front Popular, Blum decideix la no-intervenció a Espanya. Però de fet la tramesa d’armes continua de manera discreta. Aquesta comèdia internacional de la no-intervenció tranquil·litza els britànics, que amb Chamberlain encara volen tenir certs miraments amb els dictadors.

D’entrada, Adolf Hitler dubta d’ajudar massivament els militars espanyols. L’exèrcit alemany encara no està preparat per a desplegar-se per Europa. L’Alemanya nazi intenta guanyar temps amb declaracions tranquil·litzadores. Finalment, Hitler decideix de dosificar el seu suport a Franco, si més no d’entrada, per tal que Espanya no encengui prematurament la metxa d’una deflagració a Europa. A Roma, Benito Mussolini no sembla gaire entusiasmat, però aviat canvia de parer. Espanya li sembla un terreny fàcil per dur a terme els seus somnis de glòria militar. La Itàlia feixista hi envia sobretot soldats. N’hi arribarà a haver 50.000 en el bàndol de Franco.

Stalin, mentrestant, decideix ajudar la República espanyola, sinó a guanyar, almenys a no perdre. Els primers vaixells soviètics arriben a Barcelona a finals d’octubre. El poble, entusiasmat, ignora que aquest ajut no és desinteressat. Per pagar les armes i els avions soviètics, la República transfereix a Moscou les seves reserves d’or, que serviran per a pagar-ne la factura.

Reneix l’esperança en el bàndol republicà. Largo Caballero diu "Tenim la superioritat militar. Nosaltres som el govern de la victòria". L’ajuda comunista envia també força voluntaris d’arreu d’Europa i fins i tot dels EUA, militants antifeixistes convençuts que el combat per la llibertat comença a Espanya. Aviat seran coneguts com les Brigades Internacionals. Tito, futur president de Iugoslàvia n’organitza el viatge. Cada brigada duu el nom d’un heroi comunista. Comença la guerra mundial en miniatura. Les Brigades Internacionals, tropes de xoc, participen en totes les grans batalles. També els intel·lectuals arriben a Espanya. L’escriptor americà Ernest Hemingway, el francès André Malraux, molt proper aleshores als comunistes. Ell s’encarrega de comprar armes per als republicans i també comanda una esquadrilla.

Els reforços alemanys arriben al bàndol feixista: aviació, carros de combat i artilleria. Es tracta de la Legió Còndor, que ha de posar a prova les idees de l’estat major alemany sobre la guerra total. Per començar, 6.000 homes i 50 avions. Els alemanys es fan pagar en espècies, amb minerals que els són necessaris per a la seva indústria d’armament.

La batalla de Madrid

A l’octubre de 1936 ja s’escolten a Madrid els sons de la guerra. A primers de novembre Franco anuncia que ben aviat anirà a missa a la catedral. L’exèrcit d’Àfrica arriba a les portes de la ciutat. Madrid viu un ambient d’epopeia revolucionària. Cal defensar Madrid com Petrograd, diuen els republicans. Tanmateix, sembla que la caiguda de la capital és qüestió d’hores. El govern republicà fuig cap a València, i deixa els combatents plens d’ira, ja que es consideren traïts. El general José Miaja es fa càrrec de la defensa de la ciutat, però són els soviètics els qui ocupen l’estat major. Ajornada la revolució, Rússia i els comunistes comprometen el seu prestigi en la defensa de Madrid. La primera actuació dels carros de combat soviètics no és un èxit rellevant. Les tropes, massa disperses no els segueixen. El contraatac republicà fracassa. A mitjan novembre, l’avanç feixista continua. Ara els combats són als ravals de la ciutat. Les Brigades Internacionals i els anarquistes de Durruti, arribats de Barcelona com a reforç es llancen a una batalla terrible, la de la Ciudad Universitaria. Els combats són acarnissats i les baixes en tots dos bàndols, altíssimes. Es lluita casa per casa, però els dies passen i els feixistes, desconcertats per la duresa del combat, no aconsegueixen avançar. Homes sense armes marxen cap al front per recuperar els fusells de les víctimes. Els combatents, esgotats, s’atrinxeren. Malgrat la fam i la penúria Madrid ha resistit.

"Millor destruir Madrid que deixar-la en mans dels marxistes". Franco, que havia promès que mai no bombardejaria la població civil, canvia de parer. Madrid servirà de blanc i d’observatori per als pilots de la Legió Còndor. Dia i nit, bombes incendiàries cauen sobre la ciutat. Franco creu que així desarmarà la resistència republicana, però s’esdevé el cas contrari. L’odi als feixistes creix malgrat els morts i la destrucció. Hom decideix de protegir els infants. Els fills de la República parteixen cap a la rereguarda, on la guerra i els bombardeigs encara no han arribat. Alguns d’aquests nens faran cap a l’URSS. Per als republicans, la Unió Soviètica és l’únic país que els ajuda de debò, l’únic país amic. En arribar a Rússia, els infants desfilen com a petits revolucionaris de veritat.

En ple combat per Madrid, el moviment anarquista perd el seu cap més prestigiós, Buenaventura Durruti és assassinat en circumstàncies que encara no s’han esclarit. La força del moviment anarquista és impressionant a Catalunya. Tota Barcelona assisteix a l’enterrament.

A l’altra Espanya, Franco s’ha convertit en el Caudillo. Aleshores, a Burgos, fins i tot les pedres són nacionals. A l’octubre, Franco hi és nomenat generalísimo i cap de l’Estat. De seguida, Franco crea un partit únic que aplega forces de totes les tendències de la dreta, per al seu únic profit.

Per als nacionals es tracta d’extirpar el mal de soca-rel i esborrar tota petjada de les forces malignes que han dut Espanya al desastre. Espanya ha tornat a la legitimitat el 18 de juliol, dia de l’alçament militar. El gran sacerdot de la propaganda franquista és el general José Millán Astray, fundador de la legión, borni i mànxol, que s’ha fet famós amb el seu crit "Visca la mort". La Falange perd el seu cap. Arrestat des de primers de juliol, José Antonio Primo de Rivera és afusellat al novembre. Els falangistes l’anomenaran "el Ausente". També és executat el poeta Federico García Lorca, arrencat pels seus assassins de les mans de la família nacional que el protegia. El seu cos encara no s’ha trobat.

A l’Espanya controlada pels militars rebels el terror evoluciona, ara organitzat per tal de fer admetre el nou ordre. Els carlins canten "hemos matado más rojos que flores nacen en abril y mayo". Espanya és un immens camp de mort. En el bàndol republicà, hom dispara a les imatges religioses, els cadàvers de les monges són arrencats de les tombes i exposats a les esglésies. Els franquistes maten els mestres. Els republicans es llancen a la captura de burgesos i de sacerdots. Els edificis religiosos són sistemàticament espoliats i cremats. Una dotzena de bisbes i milers de religiosos són assassinats. Revolució nacional en un bàndol, revolució social en l’altre.

Al bàndol republicà es col·lectivitza intensament. Barcelona és dominada pels anarquistes. Fins i tot el cinema i la distribució de productes són col·lectivitzats.

1937. La caiguda d’Euskadi. Els Fets de Maig

A la primavera de 1937 es reprèn el combat per Madrid. Aquest cop els franquistes intenten envoltar la ciutat per tal d’asfixiar-la. AL febrer, les Brigades Internacionals han pres posicions al riu Jarama. Al març, els italians de Mussolini ataquen a Guadalajara. El Duce esperava un triomf però pateix una humiliació.

Aleshores els franquistes dirigeixen l’atac cap al al País Basc, que ocupen completament a l’abril de 1937. Tanmateix, Franco autoritza un atac aeri sobre una poble de Biscaia que indignarà el món sencer. El 26 d’abril, a les 6:30 del matí, 40 avions alemanys llancen 50 tones de bombes incendiàries sobre Gernika, la vila símbol de les llibertats basques. A petició de la República, Picasso immortalitza els màrtirs de Gernika en un quadre immens gris i negre, un vaticini del terror de les masses que ben aviat s’escamparà per Europa.

En lloc de tancar files, els republicans es divideixen. Esclaten els Fets de Maig a Barcelona. Els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els antiestalinistes del POUM, que compten entre els seus consellers amb un tal Willy Brandt, es llancen contra els comunistes i els republicans moderats que intenten recuperar el poder. Els comunistes surten vencedors de la prova i es fan indispensables per a la República. El 18 de maig de 1937, Juan Negrín, un membre de l’alta burgesia, que té la confiança del PCE, esdevé el nou cap de govern i al mateix assumeix les carteres d’Economia i Hisenda i de Defensa Nacional.

Al juliol, l’exèrcit republicà, que necessita èxits, passa a l’ofensiva. S’han aplegat grans mitjans amb l’esperança de trencar les línies franquistes a uns 30 Km a l’oest de Madrid. A poc a poc, però, l’ofensiva republicana fracassa i els franquistes comencen a recuperar el terreny perdut. Hi ha milers de ferits i prop de 20.000 morts.

Franco sent que la victòria crida a la seva porta. Sense perdre un segon, els exèrcits franquistes avancen en direcció al mar sobre un front de 300 Km. La defensa republicana, esgotada, s’esquerda per tot arreu. No tots els blancs dels bombarders alemanys i italians són militars, malgrat la informació oficial.

El 22 de març de 1938, les tropes nacionals del general Yagüe creuen l’Ebre per sorpresa. L’esfondrament del front del nord del riu és una realitat. Fraga cau el 26 de març. Massalcoreig ho fa el 27 i, després d’ocupar Mequinensa, els soldats de Franco entren a Lleida el 3 d’abril. Al cap de 3 dies, cau Balaguer, i l’endemà, Tremp, entre altres poblacions del Segrià, la Noguera i el Pallars. La repressió comença per aquestes poblacions, tot i que la guerra trigarà un any a acabar del tot.

Franco, però, no per el temps: tan bon punt entra a Catalunya, suprimeix l’Estatut d’Autonomia, i el 9 d’abril ordena afusellar a Burgos Manuel Carrasco i Formiguera, home fort d’Unió Democràtica de Catalunya. El mateix generalísimo presideix una concentració falangista a Saragossa el 21 d’abril per celebrar la conquesta de les primeres poblacions catalanes. Després de felicitar les divisions que ho han aconseguit, el cap del Servicio Nacional de Propaganda, José Antonio Giménez Arnau, deixa anar un discurs on ja marca la línia d’actuació que caurà sobre els catalans que no acceptin les noves condicions:

Deixeu que bordin, i que nosaltres continuem endavant pel camí de l’unitat fecunda que, després de donar-nos els homes units, ens dóna unides les terres de la perifèria traïdores un dia als destins d’Espanya... Però, un avís. Ja s’ha acabat aquesta conducta, s’ha acabat la traïció, perquè ara nosaltres ens estimaríem més veure aquestes terres anorreades abans que tornar-les aveure en contra dels sagrats destins d’Espanya.

La batalla de l’Ebre

Els franquistes aconsegueixen arribar a la Mediterrània, a Vinaròs, el 15 d’abril de 1938. Així, el territori republicà és escapçat en dues parts, però la República encara no està vençuda, encara tindrà un darrer alè d’energia. És la batalla de l’Ebre, l’ofensiva més intensa mai llançada pels republicans.

En aquest context es produeix l’ofensiva republicana a l’Ebre, com a part d’un conjunt estratègic més ampli, que perseguia una sèrie d’objectius fonamentals previstos pel general republicà Vicente Rojo: en l’aspecte militar, entretenir les reserves de Franco i guanyar temps per reorganitzar l’Exèrcit republicà als altres fronts; en l’àmbit diplomàtic, continuar la resistència a ultrança amb l’esperança que la crisi a Europa entre les potencies feixistes de l’Eix i les democràcies (qüestió de Txecoslovàquia) derivés en un conflicte europeu, que pogués canviar decisivament les coordenades de la guerra d’Espanya; i en el terreny psicològic, aconseguir una victòria que elevés la moral de l’Exèrcit republicà després dels darrers revessos militars.

Equipat amb nou material procedent de l’URSS, el 25 de juliol 100.000 homes de l’Exèrcit republicà passen a l’ofensiva, traspassen l’Ebre per sorpresa i estableixen un cap de pont a Gandesa que es convertirà en el centre de gravetat de la batalla. Al mateix temps fan una ofensiva de menors dimensions a Mequinensa. El front del sud de l’Ebre s’estabilitza entre Faió i Benifallet, on les forces republicanes es fortifiquen i es preparen per a una batalla defensiva.

Franco, tal com ja havia fet diverses vegades durant el conflicte, prefereix portar a terme una batalla frontal i de desgast, acumula reforços a la zona i es llança a la contraofensiva des del 10 d’agost. Al setembre es produeixen els enfrontaments més durs, precisament quan s’arriba al desenllaç de la crisi txecoslovaca amb l’Acord de Munic. La superioritat dels recursos i els efectius de les tropes franquistes determinen la sort de la batalla. El 28 d’octubre, els franquistes inicien la contraofensiva definitiva, després d’una resistència acarnissada i una guerra de desgast. El 15 de novembre, les darreres tropes republicanes traspassen l’Ebre en retirada.

La nova derrota militar liquida a la pràctica la capacitat combativa de l’Exèrcit republicà, molt minvat no solament en els seus recursos i armament sinó també en la seva moral. La República ha perdut l’exèrcit del nord, la batalla de l’Ebre i la guerra.

Els principals caps militars dels dos bàndols que van actuar en la decisiva batalla de l’Ebre van ser, del costat republicà Enrique Líster, i del franquista Juan Yagüe.

L’ocupació de Catalunya

Després de la decisiva batalla de l’Ebre comença la campanya de Catalunya. Tres milions de catalans a la rereguarda i més d’un milió de refugiats ja assumeixen que la victòria nacional és imminent. Els bombardeigs arreu del país i les lluites internes al costat republicà així ho confirmen.

El 23 de desembre, el general Dávila llança dues ofensives simultànies contra Catalunya. Pel nord, l’exèrcit de l’Est és atacat per Tremp cap a Artesa de Segre i Ponts, amb la participació de la 150 División del cos d’exèrcit d’Urgell. Pel sud, l’exèrcit de l’Ebre no resisteix els atacs de les divisions franquistes per Seròs, cap a Sarroca i Maials. El 14 de gener de 1939, l’avanç nacional arriba a Bellpuig i Mafet, per la banda nord, i a l’Espluga de Francolí, Poblet i Montblanc al sud.

El 15 de gener, els homes del general Yagüe entren a Tarragona i Reus, i el 25, les forces de Dávila ocupen Barcelona. L’1 de febrer, el cos d’exèrcit del general García Valiño, després d’ocupar Manresa, entra a Vic, i al cap de tres dies, a Girona. El 2 de febrer, la 150 División del general Muñoz Grandes arriba a Berga mentre uns altres destacaments del mateix cos d’exèrcit s’emparen de la Seu d’Urgell el 5. El general Solchaga, del cos de Navarra entra a Figueres el 8. L’endemà es tanca la frontera amb l’Estat francès després de l’arribada dels franquistes al Pertús. El 12 de febrer l’exèrcit franquista ha conquerit tota la Catalunya autònoma.

Per als republicans que han resistit comença la fugida a França. 500.000 republicans perseguits per les tropes franquistes s’aboquen cap a la frontera francesa. En aquests rengs hi van els dirigents republicans, els presidents de Catalunya i del País Basc, els líders anarquistes i els teòrics de la revolució. La majoria mai tornarà de l’exili. La revolució se’n va, però també la democràcia. D’entrada, França rebutja els refugiats, però després en permet l’entrada. Les autoritats franceses, que simplement s’ocupen de desarmar els excombatents, es troben aclaparades davant l’allau humana que els arriba. Cada dia arriben a la frontera més de 15.000 refugiats.

El final de la guerra

Amb amargor, els republicans veuen com les grans potències reconeixen el règim de Franco. El mariscal Philippe Pétain és el primer ambaixador francès davant l’Espanya nacional.

L’ofensiva franquista final (febrer - març de 1939) té per objecte esmicolar les posicions republicanes que encara resisteixen, situades al centre i al sud de la península. A principis de març fracassa el criteri de mantenir la resistència defensat pel president del govern republicà, Juan Negrín, a causa de la creació a Madrid del Consejo Nacional de Defensa. Aquest organisme, que encapçala el cap de l’Exèrcit del Centre, el coronel Segismundo Casado, destitueix Negrín i tracta d’assolir una pau honrosa amb el govern franquista de Burgos després d’apoderar-se de Madrid mitjançant un enfrontament sagnant entre les mateixes tropes republicanes. Però Franco no fa cap concessió, i les gestions de Casado per aconseguir una pau pactada no prosperen.

El 28 de març de 1939 les tropes franquistes entren a Madrid. Tres dies més tard el govern republicà perd les darreres places que encara li són fidels. L’1 d’abril la guerra ha acabat, però la sang encara no ha parat de córrer. Ara, solament serà la dels vençuts. Un decret qualifica com a subversiu tothom que s’ha oposat fins i tot passivament al Movimiento Nacional. Aviat arribaran les depuracions. 200.000 republicans faran cap als camps de concentració o seran afusellats.

Tots els ideals que van desencadenar la guerra han mort. Fins i tot els dels vencedors, ja que la nova Espanya no serà monàrquica, feixista o falangista. Serà simplement franquista: una dictadura de 40 anys recolzada en l’exèrcit i l’església.

Amb informació de La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat

-:-

Queda clar que després de 75 anys, no hi ha cap interès per part de la "classe" política hispana de pal·liar i fer justícia a tals crims. Ho vàrem poder constatar el passat 13 de julio, quan el mateix president del Congrés dels Diputats, José Bono, no ha emès cap resposta sobre la petició que havia fet la 'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica', per condemnar el cop d'Estat franquista del 18 de juliol de 1936. No cal dir que aquest president, una i altra vegada recorda: "ejque, mi padre era falangista". Tot fa pensar que encara no ens hem alliberat d'aquell fatídic cop a la democràcia que fou el cop d'estat militar del 1936.


La privatització de la seguretat: tendència del present, repte futur

Rafael Grasa
President de l'Institut Català Internacional per la Pau
ICIP

Si hom repassa el que s'ha escrit sobre la postguerra freda, trobarà sovintejades referències al canvi de naturalesa dels conflictes armats, a la pèrdua del monopoli de la violència massiva legal per part dels estats, a la convergència entre les agendes de pau, desenvolupament i drets humans, i també la privatització de la seguretat, al Nord i al Sud.

El número 9 de Per la Pau s'ocupa justament d'una de les dimensions d'aquesta característica dels nostres temps, la relació entre seguretat i empreses privades, en particular en situacions de conflicte, com a preparació del simposi internacional que l'ICIP prepara sobre el tema. D'aquí les meves reflexions al respecte.

Primer, durant la postguerra freda la seguretat ha tingut una evolució en dues direccions, parcialment contradictòries. Per un cantó, s'ha entès com un procés, multidimensional, centrat en les persones, on els reptes i les amenaces i els referents a protegir han canviat. El resultat: una creixent desmilitarització de la noció de seguretat, almenys fins l'11 de setembre de 2001 i una centralitat d'enfocaments molt propers als desenvolupament humà, com la seguretat humana i la responsabilitat de protegir. Per un altre cantó, la seguretat, inclosa la interior, ha perdut poc a poc la característica de bé públic, de servei bàsic que els estats havien de proveir als seus ciutadans (assegurar la seva integritat física), per esdevenir –realment, encara que no legalment- una mercaderia privada només assequible per les persones que podien pagar per obtenir-la.

L'exemple més clar: la seguretat a bona part dels països del Sud i alguns dels països emergents, amb una proliferació d'"exèrcits" privats, agents armats privats omnipresents als establiments públics i privats, cossos especials encarregats de la seguretat del president o dels alts càrrecs del règim, recurs sovintejats a mercenaris, etcètera. Cal ser conscients de les contradiccions que generen aquesta doble evolució, que afecta fins i tot el debat relacionat amb temes sensibles, com ara les operacions de manteniment de la pau de Nacions Unides: es manté la no-autorització del recurs a empreses privades per a missions amb mandat directe del Consell de Seguretat, però existeixen ja documents elaborats per empreses privades que argumenten els avantatges que tindria emprar els seus serveis (en recordo un, l'any 2003, per a l'operació de Nacions Unides al Congo, Monuc). A més, en operacions no situades sota el mandat de Nacions Unides, com l'Iraq i Afganistan, les dades obliguen a reflexionar: a l'Iraq, la presència màxima de personal nord-americà fou de 185.000 empleats d'empreses privades de seguretat front a 165.000 soldats; a Afganistan, el nombre de personal privat desplaçat ha oscil·lat entre 130.000 i 160.000 persones.

Segon, el tema requereix una aproximació conceptualment precisa i molt oberta, tot analitzant pros i contres i donant veu a actors i interessos plurals. Pel que fa a la pluralitat, veureu que en aquest número tenen veu militars professionals i les empreses privades, com s'esdevindrà al seminari.

Quant a les necessitat de ser conceptualment precís, n'hi haurà prou amb alguns exemples. No són un fenomen exclusivament nord-americà o sorgit d'Occident. Algunes de les primeres grans empreses privades pertanyien i actuaven en països del Sud, com la cèlebre Executive Outcomes, creada l'any 1989 a Sud-Àfrica, formada amb soldats i personal desmobilitzat (amb força presència de persones que havien estat vinculades al braç armat del Congrés Nacional Africà), dotades de material de combat i de transport pesat i sofisticat. L'any 1993, el govern angolès les contractà per lluitar contra els rebels d'Unita i recuperar les mines de diamants que controlaven els rebels; al 1995 les contractà el govern de Sierra Leone per lluitar contra el RUF. A més, en aquest i d'altres casos, els interessos de les empreses privades de seguretat es vinculen amb el d'empreses extractives, o d'altre tipus: existeix una evidència clara que hi ha vincles estructurals entre l'empresa esmentada i Heritage Oil and Gas o Branch Energy.

Un segon exemple: el debat sobre si cal distingir entre "empreses privades de seguretat" (private security companies) i "empreses militars privades" (private military companies): les primeres es dedicarien bàsicament a prestar serveis com anàlisi de riscs, protecció i seguretat de persones i de llocs i institucions estratègiques, mentre que les darreres oferirien personal ben entrenat per usar ensinistrament de tropes o per desplegar-lo en determinades zones, sol o acompanyant altres unitats. Actualment hom usa sobretot l'expressió "empreses militars privades", però el cert és que no totes fan de tot.

I un darrer exemple són tots els problemes de rendició de comptes i de transparència, o els derivats de l'estatus jurídics del personal de seguretat privat desplaçat en missions sobre terreny. A l'Iraq, una ordre de Paul Bremmer, responsable de l'autoritat provisional de la coalició (Ordre 17), els garantí immunitat. Desenvolupaments posteriors, com codis de conducta i autorregulació elaborats per associacions d'empreses del sector (International Peace Operations Association; British Association of Private and Security Companies; Global Peace and Security Operations Institute) no consitueixen prou garantia.

La tendència actual a la privatització de la seguretat s'incrementarà en el futur, producte de la importància de les operacions de construcció de pau i de la tendència a disminuir el nombre d'efectius dels exèrcits professional. Caldrà doncs seguir amb atenció el tema, un repte de futur, en la seva doble accepció de perill i d'oportunitat.