28 de gen. 2011

Entrevista a Lluís Galter

"La vida de 'Caracremada' és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern"

Oriol Gracià / Sàpiens

Lluís Galter, director de 'Caracremada'

'Caracremada', malnom de Ramon Vila, va ser un dels últims maquis catalans. El seu caràcter es va forjar com a militant anarcosindicalista a les lluites obreres dels anys 30. Ara, el jove director Lluís Galter ha portat la història d’aquest personatge a la gran pantalla, en un llargmetratge molt personal i arriscat que es desmarca de les biografies cinematogràfiques habituals. La pel·lícula ‘Caracremada' ja s’ha passejat pels principals festivals internacionals de cinema. Ha passat per Venècia, Sant Sebastià, es va estrenar en sales a finals de l’any passat i ben aviat estarà disponible en DVD.

Com va arribar a ‘Caracremada’?
Tot parteix de la lectura del llibre 'El mite de Sísif', d’Albert Camus, que és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern. Això es veu clar en la vida de Ramon Vila, un maqui que a principis dels anys 50 va continuar sabotejant torres elèctriques del Prepirineu quan la major part dels seus companys ja havien abandonat la lluita antifranquista; la pressió de la guàrdia civil era massa gran.

En una pel·lícula de maquis tothom hi espera acció, i ‘Caracremada’ està als antípodes de tot això.
És cert, no és una pel·lícula d’acció habitual, no té un muntatge trepidant i gairebé no hi ha diàlegs. Ara bé, el personatge protagonista és acció pura perquè es defineix per allò que fa. Per tant, és una pel·lícula d’accions petites i quotidianes, però transcendents.

L’absència de diàlegs vol simbolitzar la soledat amb què va viure ‘Caracremada’, especialment al final de la seva vida?
Sí, ho pot simbolitzar. 'Caracremada' mantenia contacte amb pastors, masovers i altres maquis, però és cert que la seva vida, especialment en el període que retrato en el film, era solitària. Ara bé, l’absència de diàlegs és sobretot una decisió estilística. La meva manera d’explicar les coses passa per "parlar" a través de la mirada del personatge i de les seves accions. La imatge de 'Caracremada' serrant la base de les torres elèctriques és impactant i dóna moltes pistes del seu caràcter.

Quina ha estat la resposta del públic davant un film tan personal?
Certament, no és un film comercial. De fet, era incoherent fer una pel·lícula fàcil amb un personatge tan complex i difícil com el 'Caracremada'. Pel que he observat durant les projeccions, la gent major de 50 anys hi ha connectat millor, perquè, encara que sigui de retruc, acostumen a conèixer el context històric i tenen més paciència per assimilar el caràcter simbòlic del film. Els joves, en canvi, estem habituats al llenguatge trepidant dels videoclips, la publicitat i les últimes pel·lícules d’acció.

‘Pa negre’, ‘Bruc’, ‘Caracremada’… En els darrers mesos s’han estrenat diverses pel·lícules sobre història de Catalunya.
Segurament és una coincidència. El cas és que 'Pa negre' i 'Caracremada' són dos films diferents que ofereixen una mirada coherent i complementària sobre la postguerra a Catalunya. Jo no sóc historiador, però com a cineasta m’interessava agafar els elements històrics per confrontar-los amb el present. I això és el que he fet.

27 de gen. 2011

Barbaritats que cal denunciar i aturar

Font: El bloc d'un de Reus

Us transcric una part del contingut del comunicat emès per l'ONG Avaaz per mitjà del qual es fa una petició a nivell mundial per tal d'aturar el que es pot qualificar com de veritable barbàrie. Són les anomenades 'violacions correctives', una práctica brutal que té lloc a Sudàfrica i que consisteix en violar una dona lesbiana per 'guarir-la' de la seva homosexualitat.

El comunicat diu el següent.

Benvolguts amics i amigues:

Millicent Gaika fou lligada de mans, torturada i violada durant cinc hores per un home que presumia d'estar 'guarint-la' de la seva homosexualitat.

Va sobreviure de miracle, però no es tracta d'un cas aïllat. Aquest crim espantós constitueix una pràctica habitual a Sudàfrica, on les lesbianes viuen terroritzades davant els possibles atacs. Però ningú encara ha estat condemnat en cap cas de 'violació correctiva'.

Sorprenentment, un grup de valeroses activistes provinents d'una casa-refugi a Ciutat del Cap estan arriscant les seves vides per aconseguir que el cas Millicent serveixi per aconseguir canvis. La seva crida al ministre de Justícia ha derivat en una petició de més de 140.000 signatures, cosa que l'ha forçat a aparèixer a la televisió del país. Però el ministre encara no ha respost a les demandes d'acció.

Des de tots els racons del món, encenguem una llum sobre aquest horror. Si som suficients els que ens unim per a amplificar i intensificar aquesta campanya, podrem arribar fins al mateix President Zuma, responsable últim de la defensa dels drets constitucionals. Demanem a Zuma i al ministre de Justícia que condemnin públicament les 'violacions correctives', il·legalitzin aquests crims d'odi i garanteixin l'aplicació immediata del càstig corresponent, a més a més d'establir programes d'educació pública i de protecció per a les supervivents. Signa la petició ara i comparteix-la amb tots els teus coneguts. La hi lliurarem al Govern Sudafricà a Ciutat del Cap.

Dia rera dia ens assabentem de moltes injustícies que cal denunciar i aturar. Aquesta n'és una. Per signar la petició i posar el vostre gra de sorra de cara a evitar aquesta barbàrie només cal que aneu al següent enllaç i ompliu un senzill formulari amb les vostres dades.


A data d'avui les peticions signades sobrepassen la xifra de 500.000. L'objectiu dels promotors de la campanya és arribar a 750.000 signatures.

L'EZLN trenca el silenci per acomiadar al JTatic Samuel Ruiz

San Cristóbal de las Casas, Chiapas. 26 de gener. Trencant el silenci més perllongat que se li recordi després de l'aixecament armat de 1994, el Comitè Clandestí Revolucionari Indígena-Comandància General de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) va manifestar el seu "dol per la mort del bisbe emèrit don Samuel Ruiz García".

Signat pel Subcomandant Marcos i el Tinent Coronel Moisés, el comunicat de l'EZLN ret homenatge a don Samuel: "No només va destacar en un catolicisme practicat en i amb els desposseïts, amb el seu equip també va formar tota una generació de cristians compromesos amb aquesta pràctica de la religió catòlica. No només es va preocupar per la greu situació de misèria i marginació dels pobles originaris de Chiapas, també va treballar, juntament amb el seu heroic equip de pastoral, per millorar aquestes indignes condicions de vida i mort".

Llegir: Comunicat íntegre de l'EZLN 26/01/2011

Més informació: Clica AQUÍ

25 de gen. 2011

Mor a Mèxic el bisbe JTatic Samuel Ruiz

Va revolucionar la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas i va ser mediador entre el Govern i l'Exèrcit Zapatista

El bisbe Samuel Ruiz, que va fer de mediador amb la guerrilla zapatista després que la seva tasca pastoral facilités la rebel·lió dels indígenes de Chiapas, ha mort als 86 anys en un hospital del sud de la ciutat de Mèxic al complicar-se dues malalties que patia des de fa 10 anys.

El bisbe Samuel Ruiz, el 1995, amb el 'subcomandante' zapatista Marcos. HERIBERTO RODRIGUEZ | REUTERS

Nascut a l'estat de Guanajuato, Samuel Ruiz va estar a càrrec de la diòcesi chiapaneca de San Cristóbal de las Casas durant 40 anys, fins que es va jubilar el 1999.

Sota la idea de la teologia de l'alliberament, es va convertir en un autèntic líder de milers d'indígenes, que li deien Tatic i omplien no només la catedral, sinó també la plaça de San Cristóbal per escoltar homilies que eren autèntiques proclames.

Reprès pel Papa i guardonat per la UNESCO

"Si seguim l'opció evangèlica, hem de desmantellar les estructures que estan en favor de la dominació", deia per exemple el bisbe. Reprès personalment pel Papa, a qui va advertir en una carta que la pobresa de la regió portava a la rebel·lia, es va convertir en eficaç mediador entre el Govern i la guerrilla de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), alçat en armes el gener del 1994 en nom dels indígenes de Chiapas.

Samuel Ruiz, que es va negar finalment que el sotmetessin a més cirurgies i tractaments mèdics per afrontar una mort digna, va rebre diversos guardons, entre els quals destaca el premi Simón Bolívar, concedit per la UNESCO l'any 2000, "pel seu especial compromís personal i el seu paper com a mediador, contribuint així a la pau i al respecte de la dignitat de les minories".

Font: El Periódico

Per més informació:

El futuro global en tiempos del miedo



Els indis em van convertir
El testimoni d'un bisbe després de quaranta anys de viure entre els indis maies.
Samuel Ruiz
Carles Torner
Traducció: Ginés, Maria
Col·lecció: Perfils [Núm 44 ] Editorial: Proa
ISBN: 978-84-8437-529-6

Síntesi
"Jo creia que m'havien enviat a Chiapas per evangelitzar els indígenes i vet aquí que ells em van evangelitzar a mi." Després de quaranta anys de viure entre els indis maies, Samuel Ruiz reviu en aquestes pàgines la seva experiència com a bisbe de la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas. Testimoni d'excepció dels esdeveniments que han convulsat la regió durant anys, mediador entre el moviment zapatista i el govern mexicà, la seva mirada ens apropa la realitat d'un poble fustigat per la pobresa i sotmès al poder central de Mèxic. Ruiz, que ha acompanyat la comunitat indígena en la seva lluita per ser respectada, en reivindica la dignitat amb la fortalesa i l'esperança que li dóna la fe en Crist. Els indis em van convertir també recull altres veus, properes a Samuel Ruiz, que revelen la solidesa del compromís dels maies envers els drets humans i la justícia.

21 de gen. 2011

Entrevista-diàleg amb Arcadi Oliveres


Ens parla de molts temes de la societat occidental, la crisi, la educació, la religió, la informació i la llibertat entre d'altres. Paraules de sabiesa d'aquest serè orador i informador. Gràcies Arcadi!

Canal de BolotDuario

Entrevista-diàleg amb Arcadi Oliveres - part 1


Entrevista-diàleg amb Arcadi Oliveres - part 2

Font: http://bolotduario.wordpress.com

8 de gen. 2011

Ofensiva antizapatisme

Los de Abajo

Gloria Muñoz Ramírez / La Jornada 08/01/2011


El proper 12 de gener es compleixen 17 anys de la històrica marxa que va protagonitzar la societat civil per exigir el cessament del foc de l'Exèrcit federal contra les comunitats indígenes zapatistes, que es van rebel·lar a Chiapas durant el primer despertar de 1994. Una marxa per la pau que va inundar el "Zócalo" de la capital i va obligar al llavors president Carlos Salinas de Gortari a decretar el cessament de les hostilitats. L'EZLN va fer el propi i des de llavors ha mantingut el seu compromís de continuar la lluita per la via pacífica. No així el govern i els seus còmplices.

El 12 de gener es va convertir en un símbol de la participació col·lectiva i de la solidaritat entre pobles. El zapatisme és l'únic moviment a Mèxic que pot preuar-se d'haver construït i mantingut un moviment global que comparteix la seva causa i ha sabut respondre en múltiples ocasions a les ofensives dels diferents governs. I aquest moment no és l'excepció.

Davant la campanya iniciada el passat 1 de gener amb la publicació d'un comunicat escrit per un suposat integrant del EZLN, que li va adjudicar a aquest moviment l'autoria del segrest del panista Diego Fernández de Cevallos, la indignació s'ha fet present en moltes parts del món. En els més de tres lustres de vida pública del EZLN, mai s'ha posat en dubte la seva legitimitat i molt menys la seva ètica, així és que pràcticament ningú va creure en l'autenticitat del comunicat. Però aquest no és el problema, sinó les intencions de la seva divulgació, que no són unes altres que l'increment a les hostilitats contra els pobles en resistència.

Intel·lectuals, sindicats, organitzacions i col·lectius de Mèxic, Argentina, Brasil, Uruguai, Colòmbia, Equador, Veneçuela, Canadà, Estats Units, Estat Español, Itàlia, Àustria, Grècia, França, Suïssa, Holanda, Alemanya i Eslovènia, entre uns altres, difonen un pronunciament en el qual rebutgen la informació que es va difondre, no només contra l'EZLN, sinó també contra el moviment social i pacífic que aglutina a les organitzacions i individus que conformen La Oltra Campaña.

El que s'intenta, adverteixen a la declaració col·lectiva, "és una nova envestida amb l'esperança que aquesta vegada els creen i serveixi per facilitar una nova escalada d'agressions contra comunitats zapatistes, al temps de criminalitzar i reprimir tota classe de protesta, lluita social i inconformisme amb les males i impunes pràctiques del govern mexicà, les seves institucions i esbirros".

I finalitzen: “…poden tenir la seguretat que no estan sols. Prestarem especial atenció al que pugui succeir en els propers dies i setmanes”. (El correu per enviar signatura de suport a l'EZLN és: contacto@cedoz.org).

losylasdeabajo@yahoo.com.mx.

.:·.:·.:·.:·.:·.:·.:·.:·.:·.:·.


Notas relacionadas:
Notas relacionadas con desaparecedores de Diego Fernández de Cevallos:

Devorat per camperols espanyols

· Christopher Maurer troba el manuscrit d'un poema de Lorca

· L'original autògraf d'un dels poemes de l'andalús García Lorca revela una versió que fins ara mai no havia vist la llum

Federico García Lorca

Font: Ara.Cat

Com les grans troballes, aquesta ha estat de pura casualitat. L'hispanista Christopher Maurer, professor de la Universitat de Boston, ha trobat a la Biblioteca del Congrés dels EUA, a Washington, el primer esborrany d'un dels poemes més citats de Federico García Lorca, “Oficina y denuncia”. La versió definitiva va ser publicada a Poeta en Nueva York, el llibre que va escriure durant la seva estada a Nova York i a Cuba, de clara influència avantguardista; una col·lecció de les cares més grotesques de la immensa ciutat.

És una troballa d'allò més peculiar”, deia Maurer. I no falten raons a la seva sorpresa. D'una banda, perquè es creia que el manuscrit s'havia perdut. Però el més important és que el full és un autèntic mapa de correccions –a llapis– d'on Maurer ha desencriptat alguns versos que mai no havien vist la llum. “Em va sorprendre la quantitat de variants i la seva riquesa”, explicava. Tot i que assegurava que la darrera versió, la que es va publicar, és la més encertada, no ha pogut evitar delectar-se amb algunes de les novetats del petit tresor. "Me ofrezco a ser comido/ por las vacas estrujadas/ cuando sus gritos llenan el valle/ donde el Hudson se emborracha con aceite", diu el poema, tal com el coneixem. Però Lorca encara havia escrit una altra cosa: “Y me ofrezco a ser devorado por los campesinos españoles”. Maurer ha comentat que així reforçava la figura messiànica del poeta, que ens condueix de poema en poema a través d'un 'alter ego' molt ben construït.

Ja fa uns mesos que Maurer està reconstruint la història del manuscrit que va trobar de manera gairebé accidental, mentre buscava material per al seu proper llibre. Sembla que el musicòleg Hans Moldenhauer el va dipositar a la biblioteca, després d'haver-lo comprat en una subhasta a Nova York per 230 dòlars. Tot i la sorpresa, no és la primera vegada que Maurer descobreix un text inèdit de Lorca. El llibre que enguany prepara amb Andrew Anderson sobre el viatge del poeta a Manhattan n'està ple. Però aquesta és, sens dubte, una descoberta memorable.

El cas dels calbles de wikileaks mostra el menyspreu per la democràcia del departament d'Estat

Entrevista a Noam Chomsky*
*Entrevista de Bárbara Schijman

Noam Chomsky

En aquesta Entrevista, el lingüista, assagista i activista social nord-americà reflexiona sobre l'actualitat, en especial sobre el paper dels mitjans de comunicació, des del cas de les comunicacions diplomàtiques destapades per wikileaks, que per Chomsky demostren que els dipomàtics nord-americans no tenen cap interès en la veritat sinó en reporduir el discurs del Departament d'Estat, fins als mecanismes pels quals els mitjans i els propis periodistes esdevenen un instrument del poder i dels empresaris sense cap capacitat crítica. També comenta algun dels temes d'actualitat als Estats Units, i també a Europa, com la qüestió migratòria i les respostes repressives i racistes dels governs.

- Quin és la seva reflexió entorn del cas Wikileaks?

Chomsky: Hi ha diversos escàndols, però podem estar segurs que no seran comunicats o debatuts. L'escàndol més greu és el menyspreu notable per la democràcia per part del cos diplomàtic, el Departament d'Estat, els periodistes que han informat de tot això i la comunitat intel·lectual que no arriba ni tan sols a adverir-ho. La revelació més espectacular de les filtracions, que ha ocupat la major part dels titulars, és el material concernent als Estats àrabs i Iran que, d'acord amb Hilary Clinton i molts altres, suposadament mostra que el món àrab dóna suport les preocupacions d'Estats Units sobre l'amenaça iraniana i, fins i tot, vol que bombardegem Iran.

- Quina lectura fa dels cables?

Chomsky: Hi ha sobretot dos problemes. Un menor és que els cables informen del que els diplomàtics volen escoltar i que saben que els seus amos financers a Washington desitgen escoltar. El punt fonamental va ser ben expressat per Craig Murray, el valent ex ambaixador britànic a Uzbekistan que es va atrevir a informar sobre les atrocitats ocorregudes allí i que el Ministeri d'Afers exteriors no va voler escoltar i, en conseqüència, va ser expulsat del servei diplomàtic. Va dir: "Per descomptat, els documents reflecteixen l'opinió d'Estats Units, són comunicacions oficials del govern d'Estats Units. El que mostren és una cosa que vaig presenciar personalment, que els diplomàtics com a classe molt rares vegades conten veritats desagradables als polítics, sinó que informen i reforcen el que els seus patrons volen escoltar, amb l'esperança de rebre ascensos". En resum, no sabem el que els líders àrabs pensen respecte d'aquestes filtracions.

- I el segon problema?

Chomsky: El problema més significatiu, de lluny, és que per als diplomàtics, el Departament d'Estat, i els comentaristes, el món àrab es reduïx solament a dirigents dictadors. Despullant una absoluta falta d'interès pel món àrab. Tenen escàs coneixement de la gent d'allà, aquella que va ser consultades recentment en una enquesta curosament publicada pel prestigiós Institut Brookings.

- Què va mostrar l'enquesta?

Chomsky: En poques paraules, els àrabs que sí que perceben una amenaça iraniana són el deu per cent de la població. El 88 per cent considera a Israel la major amenaça, el 77 per cent a Estats Units. L'oposició a la política d'Estats Units és tan forta que el 57 per cent pensa que la situació en la regió milloraria si Iran tingués armes nuclears. Per a aquells el menyspreu dels quals per la democràcia és tan profund que ni tan sols ho poden percebre, aquestes xifres no tenen sentit. Si els dictadors ens donen suport, què més importa? De més està dir que aquestes són actituds que els argentins reconeixeran molt bé de la història recent.

- Quina altra qüestió li va cridar l'atenció?

Chomsky: Hi ha algunes altres revelacions importants. L'ambaixada de Tel Aviv, o bé no té ni idea del que succeïx entre Israel i Palestina o, en cas contrari, està mentint descaradament en els seus informes a Washington sobre l'atac israelià a Gaza, al desembre de 2008/gener de 2009. Un cable de l'ambaixada d'Estats Units a Tegucigalpa reporta un estudi del cop militar realitzat pel personal de l'ambaixada, concloent que era il·legal i inconstitucional, conclusions que no van tenir cap ressò a Washington quan Obama, després d'algunes vacil·lacions, es va separar de la major part d'Europa i Amèrica Llatina al reconèixer que les eleccions es van portar a terme sota un règim militar brutal. I algunes altres coses. Però la revelació principal, crec jo, es refereix una cultura imperial en la seva actitud cap a la democràcia i els drets humans.

- Quin és la seva percepció sobre la Llei de Arizona?

Chomsky: La llei és, esclar, una abominació. La mateixa sotmet a una gran part de la població a una investigació intrusiva pel sol fet que algú pensa d'un altre, que no sembla prou blanc. Això té poc que veure amb les qüestions més generals entorn de la "immigració il·legal", i és especialment cridaner en aquest cas.

- En quin sentit especialment cridaner?

Chomsky: Perquè estan immigrant cap a àrees robades a Mèxic en una guerra d'agressió que el president Ulysses S. Grant, que va lluitar-hi, descriu com "una de les més injustes que mai hagi emprès una nació més forta contra una molt més feble".

- Què diria sobre la reacció de la societat entorn de la llei?

Chomsky: Lamentablement, la majoria de la població d'Estats Units li dóna suport. aquest és un dels elements relacionats amb els sentiments anti-immigratoris que estan en augment. aquests han estat comuns des de fa més d'un segle, a mesura que els immigrants en aquesta societat immigratòria intentaven integrar-se. Aquesta situació d'oposició es repeteix enfront de cada nova onada. Els sentiments són especialment extrems ara, una espècie de reacció davant les dificultats econòmiques, una reacció tant irracional com repugnant, però no obstant això comprensible. El racisme ve des de lluny en el temps. Benjamin Franklin, per exemple, potser el més civilitzat dels Pares Fundadors, especulava sobre si els alemanys i els suecs havien de ser autoritzats a entrar, tenint en compte que no són prou blancs. Fins a ben entrat el segle XX, Jefferson, així com moltes altres personalitats, estava encantat pels mites de l'origen anglosaxó i la necessitat de preservar la puresa de la raça totalment mítica.

- Com està encarant l'assumpte el govern de Barack Obama?

Chomsky: Fins a ara, el govern de Obama s'està oposant formalment a la llei per considerar-la inconstitucional.

- Creu que la llei és una nova forma d'instal·lar la distinció d'amic/enemic?

Chomsky: En certa manera; però està lluny de ser el pitjor dels casos. N'hi ha prou amb mirar cap a enrere, en la Llei d'Exclusió d'Orientals (Oriental Exclusion Act). O pensem en la dècada de 1930 i 1940. Estats Units va retornar refugiats jueus d'Europa abans de la guerra i va prohibir la immigració. Després de la guerra, els sobrevivents estaven vivint sota condicions típiques de camps de concentració, com van informar els propis investigadors de Harry Truman. No eren admesos en Estats Units. Truman es considerava a si mateix profundament humanitari a l'exigir que el Regne Unit permetés que cent mil persones poguessin anar a Palestina. La vergonya d'aquests anys encara no es reconeix.

- El 2008, el Parlament Europeu va aprovar la Directiva del Retorn, també coneguda com la Directiva de la Vergonya, que permet, entre altres qüestions, detenir a aquelles persones a ser deportades. Quin paral·lelisme troba entre Europa i Estats Units referent a això?

Chomsky: Sempre he cregut que Europa és molt més racista que Estats Units, tot i que això estava una miqueta ocult per la relativa homogeneïtat de les societats.

- En què ho nota, per exemple?

Chomsky: Per a prendre només un exemple entre molts. Estats Units és un cas inusual en tant que els nens nascuts en el país són ciutadans nord-americans. Prenguem a França, per exemple. La negació de l'Holocaust rep una publicitat enorme, acompanyada per moltes postures amb pretensions de superioritat moral, però seria incomparablement pitjor que la negació de l'Holocaust si França estigués deportant jueus a la misèria i l'opressió, com de fet ho està fent, amb els gitanos, amb poques protestes detectables dins de França. Els gitanos van ser tractats pels nazis igual que els jueus. No es qüestió de fer paral·lelismes, però el cas és que racisme es manifesta de moltes maneres diferents.

- De vegades, es podria creure que les classes dirigents en Estats Units temen més a la democràcia que a altres règims polítics. Com ho veu vostè?

Chomsky: No conec cap raó per a creure en això, només en un sentit limitat. Els enormes sistemes de propaganda del segle XX -coneguts ara com la Indústria de les Relacions Públiques- es van desenvolupar en les societats més lliures, Gran Bretanya i Estats Units, fa aproximadament un segle, quan els sectors dominants van reconèixer que la població estava guanyant tants drets que s'estava fent difícil controlar-la per la força. Per aquest motiu resultava necessari desenvolupar mitjans de control d'actituds i opinions. Aquests mètodes van ser presos bastant explícitament com un model pels nazis, qui els van utilitzar amb massa eficàcia en una societat que, fins a feia molt poc, havia estat un model de democràcia. Els bolxevics ho van intentar també, però d'una manera més cruenta.

- En una ocasió va dir: "La propaganda és a la democràcia el que la violència és al totalitarisme". Podria explicar la idea?

Chomsky: És molt directe, quasi una qüestió tautológica. Un exemple ben il·lustratiu és el desenvolupament de la indústria de les relacions públiques.

- Creu que l'estructura dels mitjans massius de comunicació reflecteix les estructures de les societats en el món?

Chomsky: Sens dubte. Reflecteixen l'estructura de poder, cosa que no sorprèn.

- Com seria possible tenir un control democràtic dels mitjans?

Chomsky: Tal vegada, el període de major -i veritable- llibertat de premsa va tenir lloc en les societats més lliures de Gran Bretanya i Estats Units en el segle XIX. Aleshores, hi havia una gran varietat de periòdics, la majoria d'ells dirigit per obrers, comunitats ètniques i altres. S'hi registrava una gran participació popular. Aquests diaris reflectien una gran varietat d'opinions i eren molt llegits també. Va ser una època d'una gran vitalitat als Estats Units. Va haver-hi esforços, especialment a Anglaterra, per controlar-los i censurar-los. Si bé aquests intents no van funcionar, altres raons els van dur més o menys a la seva desaparició.

- Quines?

Chomsky: Dues qüestions concretes. D'una banda, al sector empresarial li era possible invertir una quantitat important de capital en els seus propis periòdics, cosa que feia impossible que uns altres hi poguessin competir. L'altre factor tenia a veure amb la publicitat, la dependència dels anunciants. Els anunciants són empreses. Quan l'ingrés dels diaris es torna dependents dels anunciants, naturalment acaben cedint als interessos d'aquests últims. Altres factors també es van posar en joc, reforçant aquestes tendències. No és impossible recuperar alguna cosa semblant a les circumstàncies que encoratjarien comptar amb mitjans més lliures i independents.

- L'agenda la marquen els anunciants doncs...

Chomsky: Suposem que un periòdic comenci a publicar la veritat, que la invasió a L'Iraq va ser una invasió criminal que va destruir el país. Aquest diari o el canal de televisió del que es tracti rebran cap anunci. Tornem, una vegada més, al punt de vista de George Orwell sobre una cultura intel·lectual en la qual les elits i les grans universitats són inculcades en l'enteniment que hi ha coses que simplement no caldria dir. Això no és mecànica, com una poma aïllada que cau cap avall, no cap amunt. I hi ha excepcions.

- Per exemple?

Chomsky: En conec una d'important: La Jornada, de Mèxic. És una publicació d'una qualitat molt alta, amb un equip d'editors i un staff impressionant. És el segon diari més gran de Mèxic. Rep molt poca publicitat comercial, probablement, perquè no és del grat de les classes empresarials.

- Si prenem una de les nocions més reconegudes del concepte de democràcia, que diu que, entre altres qüestions, en una societat democràtica els mitjans de comunicació han de ser lliures i imparcials, què és el que hi ha en realitat arreu del món?

Chomsky: El que tenim en Estats Units jo ho he documentat extensament, com ho han fet tants altres. Els mitjans de comunicació se cenyeixen a un concepte de "objectivitat", que s'ensenya, de fet, en les escoles de periodisme i és molt clar: si els periodistes s'ajusten a l'espectre del debat a Washington són "objectius". Si es mouen més enllà en l'elecció de temes, formulació de qüestions, presentació d'informes, etcètera, llavors són "parcials", "emocionals", fins i tot subversius. Atès que l'espectre és molt estret, majoritàriament determinat per les preocupacions compartides entre els molt estretament integrats nexes Estat-Corporacions, tenim un alt nivell de conformisme amb el poder, però pràcticament no reconegut i internalitzat, com Orwell ho descrivia.

*Entrevista de Bárbara Schijman a l'assagista nord-americà Noam Chomsky, publicada a la revista argentina Debate el desembre de 2010. Traducció de La Fàbrica.

7 de gen. 2011

Wikirebels. El documental de wikileaks en català i castellà

Un documental sobre el lloc web que amb les seves filtracions està posant en escac a la diplomàcia internacional i mostrant la veritable cara del sistema. - Subtitulat en català i castellà

Font: Kaos en la Red

Exclusiva "tall" del primer documental en profunditat sobre WikiLeaks i la gent darrere de l'organització!

Des de l'estiu de 2010 fins a ara, la televisió sueca ha estat seguint a WikiLeaks, la xarxa de mitjans secrets, i al seu enigmàtic Editor en Cap, Julian Assange.

Els reporters Jesper Huor i Bosse Lindquist han viatjat a països clau on opera WikiLeaks, entrevistant a membres directius, com Assange, el nou portaveu Kristinn Hrafnsson, i d'altres personatges com Daniel Domscheit-Berg, que ara està començant la seva pròpia versió - Openleaks.org!

Cap a on es dirigeix aquesta organització tan discreta? Més forta que mai, o desarmada pels E.E.U.U.? Qui és Assange: campió de la llibertat, espia o violador? Quins són els seus objectius? Quins són les conseqüències per a Internet?


Wikirebels en català 1


Wikirebels en català 2


Wikirebels en català 3


Wikirebels en català 4

En castellano.

Un documental sobre el sitio web que con sus filtraciones está poniendo en jaque a la diplomacia internacional y mostrando la verdadera cara del sistema. - Subtitulado en catalán y castellano

[Para activar los subtítulos: click sobre el ícono "CC" abajo a la derecha]

Exclusiva corte en bruto del primer documental en profundidad sobre WikiLeaks y la gente detrás de la organización!

Desde el verano de 2010 hasta ahora, la televisión sueca ha estado siguiendo a WikiLeaks, la red de medios secretos, y a su enigmático Editor en Jefe, Julian Assange.

Los reporteros Jesper Huor y Bosse Lindquist han viajado a países clave en donde opera WikiLeaks, entrevistando a miembros directivos, tales como Assange, nuevo portavoz Kristinn Hrafnsson, así como personas tales como Daniel Domscheit-Berg, que ahora está comenzando su propia versión - Openleaks.org!

¿Hacia donde se dirige esta organización tan discreta? Más fuerte que nunca, o desarmada por los E.E.U.U.? ¿Quién es Assange: campeón de la libertad, espía o violador? ¿Cuáles son sus objetivos? ¿Cuáles son las consecuencias para Internet?

(Mirrored from SVTplay.se)

[Subtitulado en Español]

Click aquí para descargar en formato MPEG4

Archivo de subtítulo en formato .SRT (SubRip)


WikiRebels - El documental de Wikileaks - Subt. Español
[Para activar los subtítulos: click sobre el ícono "CC" abajo a la derecha]

Facebook torna a censurar, ara a Jan van Breda

La xarxa social a Holanda ha eliminat diverses fotos d'una macro-festa homosexual d'Any Nou. Les imatges mostraven a persones del mateix sexe besant-se i en posicions massa explícites. El seu "alt contingut eròtic" va provocar la decisió del portal, segons publica el periòdic holandès 'De Volkskrant' .

Les imatges van ser realitzades en una festa popular pel fotògraf professional, Jan van Breda, que les va penjar en el seu compte.

El fotògraf conta que no solament van suprimir les fotos, sinó que també (en poca estona) va ser bloquejat el seu compte

El compte Jan van Breda a Facebook

"Poc després que pengés les fotos en el meu perfil, em va resultar impossible accedir a elles. A continuació vaig rebre un missatge de correu electrònic, en el qual em comunicaven que el meu compte de Facebook havia estat bloquejada", va explicar Van Breda.

"Sense adonar-se, al final, m'han fet una publicitat, gratuïta, formidable", sentencia el fotògraf.

Jan van Breda és conegut en els cercles gais d'Holanda per les seves fotos, realitzades freqüentment en festes d'homosexuals.



Web oficial de Jan Van Breda

Un "campetxano" molt confús

Pere Mas

Tot és molt confús . Un programa de Catalunya Ràdio parla amb el rei, però la conversa no s'emet. L'espai “Tot és molt confús”, dirigit per Pere Mas, passa els filtres de la Zarzuela trucant de part de “Mas de Catalunya”.

Poc després de la conversa, una trucada convenç els responsables de l'emissora de no emetre el tall.
Al mataix programa es recull tot el procés fins arribar a parlar amb el rei i s'ironitza sobre la no emissió de la conversa amb el rei.

“Tot és molt confús” parla amb la Zarzuela


CCRTV força la retirada d'un vídeo penjat a Youtube amb les paraules del monarca

Font: Avui

El Rei s'empipa amb CatRàdio
Crònica.Cat

Després que s'hagi sabut a través d'Internet la broma de Catalunya Ràdio al Rei Juan Carlos I, fonts de la Casa Reial espanyola consideren 'molt greu' l'incident, sobretot per suplantar la identitat del President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, per 'obtenir una gravació' del Rei.

La Zarzuela assegura que la trucada telefònica “està fora de lloc” i no s'expliquen perquè l'equip del programa va seguir amb la broma si ja sabien que no s'emetria degut al llibre d'estil de la cadena radiofònica. Després de tota la polseguera aixecada, la direcció de Catalunya Ràdio ha demanat a YouTube que retiri de la seva pàgina l'arxiu d'àudio.

Els propis membres del programa “Tot és molt confús” han explicat als primers minuts de l'espai en el qual s'havia d'emetre la conversa amb Juan Carlos I que no podrien emetre la cinta, tot i que si han difós els instants previs a la conversa amb el Rei d'Espanya. Con informàvem ahir, a la gravació es pot escoltar com un redactor de l'equip demana a la Casa Reial espanyola poder felicitar el Rei en nom del “secretari del senyor Mas de Catalunya”.

Aquesta petició tenia un doble sentit, ja que el conductor del programa es diu Pere Mas, en coincidència amb el cognom del nou president català. La broma va tenir tant èxit que el propi Juan Carlos I s'ho va creure i va començar la conversa amb un “hola President”. Catalunya Ràdio ha explicat que aquest tipus de bromes no s'emeten si les dues parts implicades no estan d'acord en que s'emeti.

Veure el vídeo censurat a sota (Font El Periódico).


El Rei s'empipa amb CatRàdio
La broma de Mas a Juan Carlos I (Font: El Periódico de Catalunya)


Catalunya Ràdio censura una conversa amb el rei perquè la broma no compleix els criteris del llibre d'estil
Ara.Cat

2 de gen. 2011

Disset anys de l'aixecament a Chiapas

Los de Abajo


Gloria Muñoz Ramírez / La Jornada 02/01/2011

En silenci i amb un acumulat treball per la construcció de l'autonomia, arriba l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) al 17 aniversari de l'aixecament que sacsejar al món sencer. Quin altre moviment a Mèxic pot, després de tants anys, mirar enlaire i sense vergonya d'haver-se mai traït? Quina altre moviment ha estat tan durament atacat política i militarment durant més de tres lustres i es manté viu, conseqüent i digne?

Amb i sense reflectors a sobre i després de 17 anys de construcció interna i cap a fora, l'EZLN i la seva columna vertebral (les bases de suport pertanyents als pobles que ho conformen) no només han sobreviscut a quatre períodes presidencials que han intentat aniquilar-los, sinó que també han ofert al món la certesa que altre món és possible i que, en el sud-est mexicà, aquest altre món ja existeix, a pesar de la guerra d'extermini que es manté contra ells.

La conformació dels seus governs autònoms, en els quals es creen noves relacions comunitàries i la política és lloc de trobada i convivència des de baix, roman com un referent i, encara que no s'ho proposin, com un exemple d'organització. Han repetit fins al cansament que la seva experiència és inimitable, doncs té lloc en un temps i espai determinats, però, com també ho han explicat, no es tracta de repetir o copiar, sinó de saber que hi ha alternatives i que les respostes, les quals siguin, no vindran mai de dalt.

Al gener de 1994 el món sencer va girar a veure a Mèxic d'altra manera. No era per la presentació de la primera mexicana Miss Univers o per la celebració del Pentapichichi, ni pel tractat de Lliure Comerç i l'entrada al primer món del Mèxic salinista. Una insurrecció dels indígenes maies va mostrar un poble fins a aquest moment invisible i a partir d'aquest dia molts canvis haurien d'arribar. Mèxic no és el mateix, encara que ara se li regategi al zapatisme el seu paper decisiu en les reformes que van tenir lloc.

La guerra que es va iniciar a Chiapas el primer de gener de 1994 es manté fins als nostres dies… i les seves causes també. L'EZLN i els seus pobles estan vius, no s'han rendit i segueixen sent una esperança. L'única, per a molts.

losylasdeabajo@yahoo.com.mx

Informació relacionada:

Després de 17 anys de l'aparició de l'EZLN, el govern manté una guerra encoberta

Les comunitats indígenes “zapatistes” construïxen autonomies a 17 anys

Vídeos:

Zapatistes: guanyadors del primer assalt
La Neta 6.0

Himne Zapatista

1 de gen. 2011

Feliç 2011

Ignacio Escolar

Senyores i senyors: amb tots vostès, el fabulós Ibex 35. Telefònica: 8.835 milions d'euros de beneficis en els tres primers trimestres del nefast 2010, un 65,6% més. Banc Santander: 6.080 milions d'euros de beneficis, un 9,8% menys després de tancar un 2009 amb rècord. BBVA: 3.668 milions, un 12,2% menys. Iberdrola: 2.069 milions, un 2% més. Repsol: 1.786 milions, un 32,5% més. Inditex: 1.179 milions, un 42% més… Ni ha que guanyen més, d'altres en guanyen menys, però el balanç global és com per a brindar amb xampany. Encara mancada per comptabilitzar l'últim trimestre de 2010, però fins a setembre les empreses de l'Ibex 35 van guanyar en total 38.156 milions d'euros, un 16,7% més. A aquest ritme, quan es tanqui 2010, els beneficis pot ser que arribin a els 50.000 milions d'euros.

I la crisi, on està? Bé, alguna cosa han notat, però no perquè hagin tingut pèrdues, sinó perquè s'han embutxacat una mica menys de l'habitual. En l'any 2006, les 35 de l'Ibex van guanyar 41.892 milions d'euros, un 27,4% més que en 2005. En 2007, els beneficis van seguir pujant: 49.246 milions d'euros, un 14,88% més. En 2008 va arribar la primera rebaixa després de cinc anys consecutius de beneficis record, tot just un 6%. I en 2009 ja sí es va notar més amb una caiguda en els beneficis del 26%, fins a quedar-se en uns humils 42.531 milions d'euros. Els beneficis de les grans empreses van baixar amb la crisi, però els sous dels alts directius no han parat de créixer. En l'any 2009 (el pitjor de la crisi) van pujar un 16% més. El sou mig de cadascun dels membres dels consells de l'Ibex va anar l'any passat de 699.000 euros anuals; el dels alts executius, de 2,7 milions d'euros.

I amb això m'acomiado de 2010, avui no opinaré. Hi ha dades tantes evidencies que no fa fa falta dir res més.