El principal ideòleg, portaveu i comandament militar del grup armat
indigenista mexicà anomenat Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN),
Rafael Sebastián Guillén Vicente, conegut com el subcomandant Marcos,
ha emès aquest divendres un comunicat amb motiu del quinzè aniversari de
la matança d'Acteal i 'l'ingrés en una nova era maia'.
'Ho vàreu
sentir? És el so del seu món ensorrant-se. És el del nostre ressorgint.
El dia que ha estat el dia, era nit. I la nit serà el dia', ha dit el
subcomandant Marcos en el seu breu comunicat.
El missatge ha arribat poques hores després que més de 40.000 membres
de les bases de suport zapatistes desfilessin silenciosament a cinc
ciutats de l'estat de Chiapas, en la mobilització més important
d'aquesta organització des que va prendre les armes, l'1 de gener del
1994.
Els participants a l'acte van partir de Sant Cristóbal,
Las Margaritas, Ocosingo, Sant Cristóbal de las Casas, Palenque i
Altamirano, en tots els casos focus de l'aixecament zapatista i llocs on
els pobles maies s'alçaren en rebel·lia (tzeltals, tzotzils, choles,
tojolabales i mam). Es van concentrar a les places principals de les
esmentades localitats en silenci.
La massacre d'Acteal va ser
executada per paramilitars el 22 de desembre del 1997 en la qual van
morir 45 persones, totes elles membres de la comunitat tzotzil. El
govern mexicà va dir que era deguda a un conflicte ètnic, tot i que
l'oposició i diverses organitzacions humanitàries al·leguen que
l'incident va ser part de l'estratègia de defensa del govern en la seva
lluita contra l'EZLN.
El llavors president del país, Ernesto
Zedillo, acusat de crims contra la humanitat per la seva presumpta
implicació en aquesta matança, viu actualment a l'estat nord-americà de
Connecticut.
"Quan l'u de gener de 1994 l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional
(EZLN) ocupà un grapat de municipis a l'estat de Chiapas, allò era una
revolta més de les desenes de revoltes que hi ha hagut els darrers
quatre-cents anys contra la dominació, primer espanyola i després
mexicana. De factors, no en falten: el racisme, la pobresa, la manca de
serveis sanitaris, els sous per sota de l'insuficient salari mínim
mexicà (104 euros el mes), la manca d'oportunitats, la discriminació
lingüística i un sistema d’ensenyament excloent continuen formant part
de les polítiques socials cap als maies. Doncs l'EZLN també és format
per maies i a les seves files també s'hi parlen les llengües que
parlaven els constructors de les piràmides". ... Llegir més, clica AQUÍ
Los de abajo Marcha del silencio y la dignidad Gloria Muñoz Ramírez / La Jornada 22/12/2012
L'EZLNva tornar aparlar ensilenci. Elsfets: elszapatistesvan fer lademostracióde forçamésgran delsgairebé 19anysdesquees van donar aconèixer. Es van concentraren cinccapçaleresmunicipals: SantCristóbal de lesCasas, LasMargaritas, Ocosingo, PalenqueiAltamirano(quatre d'elles presesl'1 degener de 1994). A toteslesplacesvan desfilarenestremidorsilenci. Ni unaparaulava sortir dels seusllavis. Davantlespresidènciesmunicipalsvan col·locaruna tarimasobrelaque van marxartotsambel punyben alt. Es van retirara lamateixa tardaals"caracoles"als qualspertanyen. Idesprésvan donar aconèixer la sevaparaula: "Ésel sodel seu mónensorrant-se. És elnostreressorgint".Elssímbolssónmolts, doncsvan triarl'últimdiadel ciclemaia, elque per a moltshauria de ser"la fi del món" iperaltresl'inici d'unanovaera, el canvide pell,la renovació. Durantaquests 19anysel recorregutde la lluitazapatistahaestatplede simbolismesiprofecies, iaquestaocasiónohauria de serl'excepció. ... Per continuar llegint el text (en castellà), clica AQUÍ
El bisbe Pere Casaldàliga,
de 84 anys, s'ha vist obligat a deixar casa seva a São Félix do
Araguaia i anar-se'n a més de 1.000 quilòmetres per indicació de la
policia federal del Brasil. La causa ha estat la intensificació en els
darrers dies de les amenaces de mort que rep per la seva tasca durant
més de 40 anys en defensa dels drets dels indis Xavante. La productora Minoria Absoluta,
que treballa en una 'mini sèrie' sobre el religiós, ha estat un dels
denunciants. El fet que el govern del Brasil hagi decidit prendre les
terres als "fazendeiros" per retornar-les als indígenes, legítims
propietaris, ha agreujat el conflicte.
De fet, la productora ha
assenyalat que l'equip de rodatge va haver de modificar el seu pla de
treball. En concret, i per recomanació del govern brasiler, l'equip va
haver de creuar la floresta i fer una ruta de 48 hores de durada per
evitar la zona de conflicte. Casaldàliga s'ha convertit en objectiu dels
anomenats 'invasors' que fraudulentament es van apropiar de les terres
dels Marâiwatsédé als Xavantes. El bisbe, de 84 anys i afectat de
Parkinson, treballa des de fa anys a favor dels indígenes i dels seus
drets fonamentals a la prelatura de São Félix i s'ha convertit a nivell
internacional en cara visible de la causa.
Els terratinents i els
colons que van ocupar fraudulentament i amb violència les terres, seran
desallotjats pròximament per l'ordre ministerial que des de fa 20 anys
està pendent de compliment. Segons ha informat en un escrit
l'Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga, el balsarenyenc ha
hagut d'agafar una avió escortat per la policia i hores d'ara es troba a
casa d'un amic seu religió del qual s'ha ocultat la identitat i la
localització per temes de seguretat.
"Ens sentim plenament
identificats amb la defensa que des de sempre ha fet el Bisbe Pere i la
Prelazia de Sâo Félix de la causa indígena", diu l'escrit de
l'associació, que emplaça a la comunitat internacional a vetllar per la
seguretat de Casaldàliga i pels drets dels indis de Xavantes.
També a través de Twitter ha circulat el comunicat de suport del
Conselho Indigenista Missionário -organisme vinculat a la Conferencia
Nacional de Bisbes del Brasil-, firmat per associacions i entitats
vinculades amb la lluita indígena i amb els drets humans.
El conseller Felip Puig nega que Quintana perdés un ull per una acció dels mossos · L'oposició i plataformes demanen que es prohibeixi l'ús d'aquests projectils
El conseller d'Interior, Felip Puig, va comparèixer ahir al parlament per explicar l'actuació dels mossos durant el vespre
de la vaga general del 14 de novembre. I va negar que Ester Quintana hi
hagués perdut un ull per cap acció dels mossos. L'oposició i les
plataformes Stop Bales de Goma i Rereguarda en Moviment han criticat les declaracions de Puig i han tornat a posar damunt la taula el debat sobre l'ús de les bales de goma.
Puig
va dir ahir que lamentava les lesions a l'ull d’Ester Quintana, però va
descartar que fossin responsabilitat dels mossos. Segons el conseller, a
la confluència del passeig de Gràcia amb la Gran Via aquell vespre no
s’hi va fer cap llançament de projectil, tan sols dues salves. En canvi,
va dir que en aquella zona sí que hi havia 'individus encaputxats' que
havien llançat objectes.
Les paraules de Puig contrasten amb les de diversos testimonis, recollits en un vídeo, i amb les d'Ester Quintana, que també explicava que havia vist com els mossos carregaven i que ella n'era la prova. 'Sé que un mosso amb un projectil em va fer això.'
La plataforma Rereguarda en Moviment, el grup de suport a Ester
Quintana, i representants de Stop Bales de Goma retreuen que Puig no diu
la veritat i denuncien manca de transparència. 'Cada vegada hi ha més
víctimes de la violència policíaca desmesurada, i cada vegada es deixa
més marge al cos de policia per exercir aquesta violència amb total
impunitat', diu Stop Bales de Goma en un comunicat, i recorden que hi ha
uns quants testimonis que han declarat el contrari de Puig i que fins i
tot algú ha recollit projectils en aquella zona: 'O menteix
reiteradament, o bé la direcció de la policia li facilita informes
falsos i ell hi confia cegament.' En aquest cas, denuncia 'la
possibilitat concreta que el cos dels mossos actuï de manera independent
del conseller i del director general de la policia catalana, Manel
Prat'. Finalment, Stop Bales de Goma demana la dimissió de Puig i Prat i
que es dissolgui la brigada mòbil de la policia com a 'unitat totalment
descontrolada i d'enorme perillositat per a la societat'.
El portaveu del grup de suport a Ester Quintana, Joni, insisteix a
dir que 'la mida de la ferida, el tipus de lesió i la velocitat no fan
dubtar' sobre l'origen de l'impacte, i assegura que el dictamen mèdic
també ho assenyala.
Pel que fa als grups de l'oposició, tant el PSC com ERC i ICV-EUiA
demanen que es reconsideri l'ús d'aquests projectils en les actuacions
antiavalots. Puig es va comprometre ahir a debatre la qüestió durant la
legislatura que aviat començarà.
El menor ferit a Tarragona
Quant als incidents
de Tarragona, Puig va explicar que unes 150 persones amb banderes de la
CGT havien causat danys en diversos indrets de la ciutat, i a la plaça
de la Generalitat havien atacat els policies que protegien El Corte
Inglés, llançant-los objectes contundents com ara ampolles de vidre,
pedres o peces de ferro que portaven en motxilles o que agafaven dels
contenidors. El cap del dispositiu va ordenar la contenció i, després,
la dispersió, de primer amb furgoneta i més tard a peu.
Durant la persecució, un dels mossos va donar un cop, ‘de rebot,
involuntari i fortuït', a un menor, que va haver de menester quatre
punts de sutura al cap. Dos agents que no havien vist l'acció van
colpejar una noia ajupida que protegia el menor i una altra que els
recriminava l'acció. 'Les imatges incomoden i enutgen', diu Puig, que
considera que l'acció dels agents 'sembla desproporcionada i podria no
ajustar-se als protocols establerts'. Per això es va obrir un expedient
informatiu que ara ha quedat suspès perquè s’ha iniciat una investigació
judicial. Els tres agents implicats continuen a la seva unitat, però no
participaran en actuacions d'ordre públic fins que no es tanqui
l'expedient.
La veïna de 42 anys del barri de la Verneda de Barcelona que va perdre
l'ull esquerre per l'impacte d'un projectil dels mossos d'esquadra el
dia de la vaga general al passeig de Gràcia de Barcelona ha fet les
seves primeres declaracions a l'equip de 15mbcntv.
Esther Quintana explica de manera molt serena i emotiva tot el relat
dels fets des del passat 14 de novembre fins el dia d'avui. Després
d'abandonar l'Hospital de Sant Pau ha hagut de deixar el seu habitatge i
traslladar-se a viure amb els seus pares, que encara li han de fer
cures a l'ull cada vuit hores. Entre d'altres coses, Quintana recorda
perfectament el moment de l'impacte: “Em vaig girar i vaig veure els
furgons i els policies, aleshores vaig notar l'impacte a la cara. No
tinc ull, no tinc ull. No és que em fes mal en un punt en concret, em
feia mal a tota la cara. L'ambulància no venia, deien que no la deixaven
passar”. S'adreça directament al conseller d'Interior Felip Puig i li
diu: “El senyor Felip Puig va dir que allí no hi havia cap càrrega. Jo
no sé amb quin projectil em van donar a mi, però va ser un mosso
d'esquadra amb un projectil. Si ell no va donar l'ordre qui la va donar.
Potser m'ho podria explicar, veure'm a mi i explicarme que allà no hi
havia policia i que no van carregar”. Fa una crida a seguir
manifestant-se i considera que si no es frena l'actuació repressiva dels
mossos d'esquadra “quin serà el següent pas? Què més ens faran? Hem de
seguir anant a les manifestacions”. En el mateix vídeo, la mare d'Esther
Quintana es dirigeix als policies que van efectuar el tret contra la
seva filla: “El que lo haya hecho, si tiene hijos y a alguno de ellos le
hubiera pasado, que se meta la mano en el pecho a ver si duele o no
duele”.
El cas d'Ester Quintana és l'últim, però no es tracta d'una excepció ni un accident aïllat. En els últims 5 anys ja són 7 les persones que han perdut un ull per l'impacte d'una bala de goma o un projectil llançat pels Mossos d'Esquadra. Qui són i com actuen els agents que s'amaguen darrera del passamuntanyes? De qui reben les ordres? Perquè la seva actuació ha empitjorat en els últims anys? Us ho expliquem.
Antidisturbis del Mossos d'Esquadra disparant amb llançadores GL-06 a l'alçada de la cara ROBERT BONET
La Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra actualment està
formada per 8 unitats fixes d'antiavalots. Cadascuna d'aquestes unitats
té 7 furgonetes, i a cada furgoneta hi viatgen 7 agents. Un dels agents
de cada furgoneta és l'escopeter que dispara bales de goma o projectils.
La seu central dels antiavalots de la Generalitat és a l'edifici Egara
de Sabadell, des d'on cada dia surten i entren les columnes de furgons
que es dirigeixen a manifestacions, desnonaments, concentracions i
d'altres tipus d'esdeveniments. A la majoria de casos es tracta de
mobilitzacions de caràcter polític i social. En els inicis del
desplegament a l'àrea metropolitana, l'any 2006, els antiavalots no
duien la cara tapada i mostraven el número de placa. De mica en mica,
però, la seva actuació va anar degenerant. A dia d'avui els escamots de
la Brigada Mòbil actuen fora de la llei. Un decret
de l'any 2008 signat per José Montilla, expresident de la Generalitat, i
Joan Saura, exconseller d'Interior, els obliga a dur el número de placa
sempre visible, però per ordre de Felip Puig incompleixen de forma
sistemàtica aquesta normativa d'obligat compliment. La cúpula política i
policial dels mossos ha encobert durant aquests anys la transformació
parapolicial d'aquesta unitat presumptament especialitzada en ordre
públic.
Els fets de Bolonya, un punt d'inflexió
Va ser el matí del 19 de març de 2009 quan es va començar a gestar
l'actual situació de descontrol. Després de les duríssimes càrregues
dels mossos contra els i les estudiants que lluitaven contra el pla
Bolonya, l'aleshores Director General de la Policia, Rafael Olmos, va
fer unes declaracions davant la premsa assegurant que la violència dels
antiavalots contra els periodistes no es tornaria a repetir i que es
depurarien responsabilitats. Aquelles paraules d'Olmos van questionar
tot l'establishment corporatiu de l'edifici Egara de Sabadell, i els
tentacles dels poderosos comissaris de la policia catalana es van
començar a moure. El conseller d'Interior, Joan Saura, va destituir
Olmos. El missatge que ICV va enviar a l'opinió pública fou que la baixa
d'Olmos era un càstig per les càrregues policials, però la realitat era
molt diferent. Aquell matí del 19 de març el veritable poder a l'ombra
dels Mossos, Joan Delort, va visitar els centenars d'agents que havien
protagonitzat les càrregues el dia anterior, i acompanyat del comissari
Sergi Pla (antic policia nacional) va felicitar els agents per la seva
professionalitat. La lectura interna fou que Olmos era destituït per
haver-se atrevit a criticar públicament els antiavalots. A partir
d'aleshores va començar la impunitat.
Sense número de placa, amb extrema violència
Les regnes les va agafar aquell dia, i fins a dia d'avui, el comissari Sergi Pla,
qui amb el vist-i-plau de Felip Puig ha pujat el llistó de la violència
indiscriminada cap a manifestants. Els agents oculten sistemàticament
el número de placa, l'ús de les pilotes de goma i els projectils de les
llançadores GL-06 ha esdevingut un autèntic 'divertimento' pels joves
agents ansiosos d'adrenalina que han entrat a la Brigada Mòbil i, fins i
tot, s'ha conegut el cas de diversos agents –de més edat– que han
abandonat la unitat per la seva discrepància respecte la barra lliure
d'impunitat que es serveix a dia d'avui a l'edifici Egara. Sergi Pla es
va fer tristament famós a un reportatge del programa Salvados
de la Sexta, on va assegurar que fins i tot Gandhi hauria rebut cops de
porra si hagués estat a la plaça Catalunya de Barcelona el 27 de maig
de 2011. Entre la plantilla dels antiavalots s'ha estés la idea que tot
està permès i que qualsevol il·legalitat rebrà la cobertura dels seus
comandaments polítics i policials. I així és. Segons Felip Puig –amb la
creença que una mentida repetida mil cops esdevé una veritat– el 14 de
novembre no hi va haver cap càrrega policial al passeig de Gràcia. No
s'ha obert cap expedient informatiu, cap investigació de unitat d'afers
interns. L'agent que va disparar contra Ester Quintana i els 6 agents
que l'acompanyaven saben el que realment va passar. El jutjat de guàrdia
ja ha rebut la denúncia pels fets.
Els mètodes bàrbars de repressió en defensa del neoliberalisme s'estenen.
Ens arriben noticies que no només aquí i a la "nostra" "democràcia" hi
ha cafres d'aquest calibre. A Mèxic s'estant trobant en una situació similar. Al menys pel que fa a la repressió cap a tot manifestant desafectes al règim.
En relació de la presa de posició del nou President de la República dels Estats Units Mexicans (és a dir, Mèxic), en Peña Nieto no només pren possessió del càrrec sinó que continua amb la barbàrie i mètodes del seu predecessor Felipe de Jesús Caderón Hinojosa,
el qual s'emporta a les espatlles més de 100.000 morts i desapareguts
en una guerra estúpida de no se sap qui contra qui, però amb una víctima
molt clara i evident, la població civil i els moviments socials,
defensors pels Drets Humans, ecologistes, ... i el país més perillós per exercir el periodisme, a banda
dels migrants (no hi ha números, no hi ha noms, no hi ha repòs en una
tomba).
Aquest passat cap de setmana hi ha hagut fortes
esbatussades, ferits greus per pots de fum de gasos lacrimògens i
pilotes de goma i garrotades al més pur estil dels "Puig Boys".
Transcripció literal del missatge rebut: "A propósito de las balas de goma que ya han causado muertos enAtencoyOaxaca,
y heridos de gravedad en ambos lugares y éste 1 de diciembre en San
Lázaro, además de en otras partes de país acá un manifiesto desde
Barcelona:STOP a les bales de goma. En
México urge una campaña contra las balas de goma, las bolas de goma y
las escopetas de granadas lacrimógenas usadas ilegalmente de manera
letal disparadas directamente contra la muchedumbre y en particularcontra la cabeza de las y los manifestantes".
No ha estat una sorpresa per ningú, sinó la confirmació
d'una evidència dura i dolorosa. El Partit Revolucionari Institucional,
que va governar Mèxic durant 70 anys, va guanyar les eleccions mexicanes
l'1 de juliol. En la seva investidura però, Enrique Peña Nieto ha topat
amb una societat que porta molts mesos denunciant l'abús de poder de
l'oligarquia que l'ha dut al govern, i que ha cercat durant tot el cap
de setmana la seu de la cambra legislativa mexicana, al Palau de San
Lázaro. Una decisió presa el 23 de setembre, per la Convenció Nacional
contra la Imposició.
Crònica d'una resistència anunciada
És la nit del 30 de novembre, l'endemà els moviments socials cercaran
Sant Lázaro. L'Acampada Revolución 132 s'omple de joves de disset
assemblees diferents. Simultàniament, 40 autocars de la Coordinadora
Nacional de Treballadors de l'Educació i de l'Assemblea Popular de
Oaxaca surten en direcció a la capital mexicana. Altres moviments com
Atenco, La Otra Campaña o el Sindicat de la Xarxa de Transport Públic, i
més assemblees populars, s'afegeixen a la comitiva.
A les 4h, 200 joves de les assemblees #yosoy132 surten de l'Acampada
direcció a San Lázaro, on hi arriben a les 7h, amb una manifestació
engreixada per comitives d'altres organitzacions i indrets. Una
perímetre de sis quilòmetres de tanques envolta la cambra de diputats
des de fa una setmana. Quan encara no ha sortit el sol, comencen els
primers enfrontaments amb la policia, que llença pots de fum contra les
manifestants. A l'estació TAPO, arriben els 40 autocars que han fet
carretera durant tota la nit. Professorat, estudiants, famílies
senceres; totes comencen a establir-se a l'espai, en una operació de
logística popular on 'tortas' (entrepans) i màscares antigas
comparteixen protagonisme.
300 metres separen els dos escenaris, fosos entre si pel trànsit de
persones que circulen d'una banda a l'altra: ara un grup d'antiavalots,
ara un grup de oaxaquenys, ara va la comitiva de professorat en lluita,
ara torna una comitiva de periodistes. L'ambient a la rereguarda és
d'alegria i relativa tranquil·litat. La gent gran renta la cara a la
quitxalla amb coca-cola per reduir l'ardor dels gasos lacrimògens. Un
grup de mestres ho observen tot des d'un pas elevat amb atenció i
comenten: “A nosaltres els gasos no ens fan por perquè ja estem
acostumades de la lluita per l'educació del 2006”. Els venedors
ambulants continuen amb la tasca quotidiana, indiferents a tot panorama i
amenitzen el soroll de guerra amb la cantarella comercial: “Tacos de
birria, tortas a diez pesos, goma de mascar a cinco!”. L'altre escenari
es presenta més intens. Com si tornéssim a la guerra de trinxeres, una
tanca separa un bàndol de l'altre. Còctels Molotov, pedres i pots de fum
són la moneda d'intercanvi i, en una d'aquestes, fins i tot els
manifestants han pretés trencar el mur estampant un jeep ple de joves.
La tanca no cedeix i la batalla continua.
A les 11 del matí la resposta policial ja ha tret un ull a un
manifestant i ha posat entre la vida i la mort a tres persones, en estat
molt greu. A aquesta hora, les assistents a la convocatòria han
començat a marxar cap al Zócalo i cap a l'Acampada Revolución, en una
batalla i persecució constant amb la policia que ha convertit la ciutat
en un camp de guerra. La batalla dura fins les 18h, quan la gent comença
a concentrar-se a la comissaria, on hi ha 96 persones detingudes.
Balanç de la jornada
Policia d'elit, militars i secretes (porros); bales de goma i pots de
fum lacrimògen deixen al llarg del dia 96 detencions, 20 ferits greus i
rumors de persones mortes. Almenys tres persones en estat molt greu. Si
les 96 detingudes surten aviat no els hi quedaran càrrecs. Però si
alguna de les detencions s'allarga més de 48h entrarà en un procediment
penal regit per la Secretaria de Seguretat Federal, coneguda entre les
activistes per la seva duresa. A les 20h, unes 200 persones es disposen a
dormir davant la comissaria on es troben les detingudes. En menys de
dues hores, però, estan envoltades de policia que no les deixa sortir ni
entrar, fins ben passades les 4h. Ja és 2 de desembre, i a l'altra
banda de la ciutat les assemblees #yosoy132 es reuneixen per fer un
balanç del dia i veure com continuar el dia següent. La nit és llarga,
les trucades telefòniques abundants, i els gestos d'afecte compartits
atenuen els dolors físics i emocionals. Els sis anys de Partit
Revolucionari Institucional que venen però, seran més llargs; els
episodis de repressió, més durs i freqüents. La gent que lluita ho sap, i
les seves ganes de seguir són, tot i que la son pesa als ulls, més
intenses i necessàries que mai.
La congregació ultracristiana, amb la benedicció del bisbe de Sant Feliu, estrena el centre escolar de prop de 20.000 metres quadrats que Barcelona no va deixar fer a Collserola.
El bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, saluda els alumnes
La congregació dels Legionarios de Cristo ha estrenat des del passat
dimarts a Esplugues de Llobregat la seu definitiva de l’escola Highlands School Barcelona, que fa 14 anys estava instal·lada de manera
provisional a tocar del monestir de Pedralbes i també al col·legi Reial Monestir de Santa Isabel de Sarrià, i que ara fa dos anys va haver de
replantejar el seu projecte inicial de trasllat al barri del Pomaret, en
plena serra de Collserola.
Amb la benedicció del bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, en una
cerimònia en la qual va estar acompanyat pel director territorial dels
Legionarios a l’Estat espanyol, Jesús María Delgado, el centre arrenca
amb una superficie útil de 19.000 metres quadrats en una zona
d’Esplugues coneguda com la Masia Juncadella, sortint per l’avinguda
Diagonal a mà dreta. La reforma de l’espai es va adjudicar el juny
passat a Construcciones Pérez Villora, que a Barcelona ha edificat
altres obres emblemàtiques com la nova seu d’RBA al 22@. En una nota de
premsa, la congregació remarca que el seu projecte a Catalunya és
“l’únic que ofereix a la societat catalana un projecte educatiu privat,
catòlic i amb sistema d’educació bilingüe anglès-castellà”.
Projectes des del 2001
La instal·lació definitiva de l’escola dels Legionarios de Cristo ha
estat precedida des del 2001 d’altres projectes urbanístics que mai no
havien acabat de reeixir fins ara, sigui per l’oposició tècnica o
veïnal. El precedent que va arribar més lluny es va produir en el
període 2009-2010 quan l’Ajuntament de Barcelona va aprovar inicialment
un pla especial en tres hectàrees d’equipament als peus de la torre de
telecomunicacions i al límit, per pocs metres, del Parc Natural de
Collserola. El lloc era un semibarranc, propietat dels Legionarios i
d’una tal família Margenat, entre els carrers Pomaret i Santíssima
Trinitat del Mont, on es van arribar a practicar dues cates i es van
netejar algunes parts de sotabosc.
El polèmic projecte, que van esbombar els veïns agrupats a la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola, va rebre en un principi el
qualificatiu d’“impecable” per part de l’aleshores equip de govern del
PSC però a mesura que va créixer l’oposició veïnal va anar omplint-se
d’objeccions en edificabilitat, impacte paisagístic i mobilitat. El 26
de març de 2010 el ple de l’Ajuntament va tombar-lo definitivament amb
els vots de PSC, ICV, CiU i ERC.
La Congregació de los Legionarios de Cristo ens ha
adjudicat la reforma de la Masia Juncadella a Esplugues de Llobregat.
Aquesta Masia es troba situada dintre del futur recinte del Highlands School. Construcciones Pérez Villora S.A
Marcel·lí Perelló (al micròfon) amb César Tirado, Roberto Escudero i José Nasar, a la conferència de premsa del CNH, el 6 d'octubre de 1968, primera després de la matança de Tlatelolco
Avui dediquem aquest post a un
personatge que creiem força interessant, en Marcel·lí Perelló.Aquí unes pinzellades per qui
pugui interessar. De pas, com que encara estem dins el mes d'octubre, i
com que té relació amb el personatge unes pinzelladestes més al que fou
el 2 d'octubre, Mèxic 1968 i més ara que estem una altra vegada en
una situació similar pel que fa al descontentament estudiantil. També per
que barbaritats com aquella mai s'han d'oblidar ni repetir. Molts
recordaran el maig del 68 a París, segurament Mèxic passà més
desapercebut, però no per això fou menys important.
Marcel·lí
Perelló i Valls (Ciutat de Mèxic, 1944), com a estudiant de física a la
Facultat de Ciències de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic
(UNAM), fou un dels dirigents del gran moviment estudiantil de l'any
1968, la repressió del qual ocasionà, entre d'altres coses, la matança
d'estudiants del 2 d'octubre, a la Plaça de les Tres Cultures, a
Tlatelolco.
Marcel·lí Perelló i Valls, fill de Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona 1897? - Ciutat de Mèxic 1961) fou un
guerriller, polític i periodista català.
En Marcel·lí Perelló (fill), va estudiar a l'Acadèmia Hispano Mexicana, a Mèxic DF
Estudiava física a la Facultat de Ciències de la UNAM quan va esclatar
el Moviment Estudiantil-Popular Mexicà de 1968. Va ser representant
d'aquest planter davant el Consell Nacional de Vaga. Havia ingressat a
la Joventut Comunista de Mèxic el 1965.
El 1968, a l'inici del
Moviment, va ser detingut quan la policia va ocupar el local del PCM i
alliberat poc després. Després de l'aixecament de la vaga, després de la
matança de Tlatelolco, va sortir a l'exili al gener de 1969. Va estar a
França, Romania i Catalunya. Aquest any va canviar impressions a París
amb Daniel Cohn-Bendit i Alain Krivine, dos dels principals dirigents de
la Revolució de Maig. Es va graduar com matemàtic a la Universitat de
Bucarest el 1975 i va obtenir el mestratge en Ciències en aquesta
mateixa institució el 1977.
Va donar classe a la Universitat de
Barcelona de 1977 a 1985 quan va tornar a Mèxic. A la Universitat
Autònoma de Sinaloa (1985-86). I a la Universitat Autònoma de Puebla
(1987-88). Des de 1990 fins a data d'avui és professor a la Facultat de
Ciències de la UNAM i és també secretari per a Assumptes dels Estudiants
del mateix planter.
Actualment és editorialista del diari Excelsior i realitzador radiofònic a la RadioUNAM.
Aquí un dels programes del Miquel Calçada, “Afers exteriors” TV3 (1era temporada) a Mèxic, on apareix el Marcel·lí Perelló i la seva germana
Mercè, una revolucionària, activista política i cultural (El març 2003
encapçala la brigada mexicana d'Escuts Humans, és una dels últims escuts
humans a sortir de Bagdad, abans del bombardeig massiu del trio de les
Açores a la recerca d'armes de destrucció massiva).
Afers exteriors 30/04/2003 Mèxic (1a temporada)
Miquel Calçada, Mercè Perelló i Marcel·lí Perelló a la Plaça de les Tres Cultures, a
Tlatelolco
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 — Barcelona, 15 d'octubre de 1940 .
Lluís Companys i Jover
Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la
Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Presidí (1910) les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb les quals col·laborà activament.
Fou redactor en cap (1912) de La Barricada, setmanari del Bloc
Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a
Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en La Publicidad, diari des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'El Poble Català) pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme.
Candidat
a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —com Eusebi
Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en
1914-15. La Publicidad deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i amb Layret, Marcel·lí Domingo
i d'altres participà en el míting del setembre del 1916, el qual portà a
la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de La Lucha, òrgan del nou partit.En
representació d'aquest, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona
(1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà
obtenir del Govern una intervenció positiva respecte als conflictes
obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit
durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat
laboralista en defensa de militants sindicalistes.Tanmateix,
i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de
contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, juntament
amb Salvador Seguí, Martí Barrera,
Josep Viadiu i altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la
Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou
assassinat.En les eleccions legislatives del desembre
del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del
Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser
posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el
terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Severiano Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí La Terra, òrgan d'aquest sindicat.Participà
en la gran campanya de propaganda organitzada per la Unió, que portà a
la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte
elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya.
Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva
candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura de Primo de Rivera actuà
com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928
formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició
política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930.
Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en
signà el manifest i des d'aleshores s'hagué d'amagar. Havia format part
(1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al
marge d'Estat Català i del grup de L'Opinió. Cofundador i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
Al març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, de la qual sortí Esquerra Republicana de Catalunya,
i formà part del directori en representació del Partit Republicà
Català. Elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de
1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Joan Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya.Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà. Cap de la minoria d'Esquerra Republicana, dirigí La Humanitat, òrgan del partit, després de col·laborar en la segona època de L'Opinió. Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932).Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la Segona República Espanyola (setembre
del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou
vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional,
en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en
el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà
el càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de
1933 fou ministre de Marina. Pel mateix juny fou elegit membre de
l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional
ordinari. En les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit
diputat per la ciutat de Barcelona.
President de la Generalitat de Catalunya Després de la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència.Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de L'Opinió,
etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de
Catalunya i Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting
electoral d'Esquerra amb figures no catalanes, com Manuel Azaña, Indalecio Prieto, Santiago Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances.Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera.
Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6
d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal
Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre.
Condemnat a trenta anys de reclusió major pel govern radical-cedista de
la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto
de Santa María (Cadis).Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i
ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els
esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de
serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència
de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces
revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces
polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de
govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat
popular, presidit per Josep Tarradellas,
al setembre del 1936. El setembre d'aquest mateix any es divorcià de
Mercè Micó, amb qui s'havia casat el 1910 i havia tingut dos fills, i es
casà amb la seva companya Carme Ballester i Llasat. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939).
Detenció i afusellament. Reivindicació de la memòria de Lluís Companys
Detingut
per les forces del Govern alemany a Baule-les-Pins (Bretanya) a
l'agost de 1940, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya.
Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15
d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc.
Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de
la Pedrera. De la seva obra escrita destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre,de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires, de Nònit Puig i Vila (1935), i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).Després
del franquisme i amb la reinstauració de les institucions democràtiques
a l'estat espanyol, tant la trajectòria personal i política com la mort
de Lluís Companys han estat objecte d'un gran nombre d'estudis, debats i
homenatges d'autors de procedència ideològica i generació diverses.La
memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat
reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic
suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari.Des de la societat civil catalana, especialment la Comissió de la Dignitat,
d'una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de
Catalunya, hom ha exigit a l'Estat espanyol l'anul·lació del judici
sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que no ha
estat atesa o bé rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies
judicials de l'Estat. Tot i l'aprovació de la Llei de la memòria
històrica espanyola (2007), aquesta no tenia en compte l'anul·lació dels
judicis sumaríssims del franquisme tot i considerar-los "il·legítims".El
vint-i-nou de setembre de 2008, en un acte solemne a la Generalitat de
Catalunya, la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a
Catalunya, en representació dels respectius governs, assumiren la
responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís
Companys, lliurat als franquistes. L'octubre de 2010 se celebrà el
setantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys amb diversos
actes oficials i d'entitats cíviques en els quals hom tornà a reclamar
l'anul·lació del judici.L'octubre de 2011, els
documents personals de l'agent franquista Pedro Urraca, el qual tingué
una actuació destacada en la detenció de Lluís Companys, foren
dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya mitjançant la donació del seu
fill Juan Luis Urraca. Aquests arxius contenien valuosos testimoniatges
de l'agent relatius als darrers moments del President de la Generalitat
de Catalunya.
Amb motiu de la mort de l'ex president Lluís Companys tots
els 15 d'octubre se celebra un acte al Fossar de la Pedrera del
cementiri de Montjuïc on es fa una ofrena a la seva tomba per retre-li
homenatge a ell i als que varen ser afusellats per la mateixa causa. Les
seves últimes paraules abans de morir foren "Per Catalunya!".
L'ex president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc de Barcelona l'any 1940.
Des
de TVE Catalunya també volem retre-li un petit homenatge amb aquest
documental històric sobre la personalitat política i humana del que va
ser president de la Generalitat en esclatar la Guerra Civil Espanyola.
Aquest és un reportatge titulat "Lluís Companys 1882-1940" i data de l'any 1990.
Els hereus han enviat un requeriment a la sala de subhastes Balclis i un escrit al Tribunal Militar de Barcelona perquè consideren que la missiva va ser sostreta il·legalment i va suposar un acte delictiu.Continuar llegint...
Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del Ministeri de Defensa, diu que els serveis secrets no han prestat atenció a l'independentisme.
Després d'afirmar que "el referèndum sobre la independència de Catalunya
és il·legal", va recordar el que li va passar al president Lluís Companys, en
referència a la seva destitució i detenció l'octubre del 1934 després
que proclamés l'Estat català dins de la República espanyola. "Que
s'atreveixin a formular-ho clarament... Hi va haver un català molt
valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República", va
evocar Monzón Altolaguirre, un dels militars més coneguts de la
transició, entre altres coses per participar en les tertúlies de 'La
clave'. Continuar llegint...