30 d’abr. 2010

Conferència de premsa de VOCAL

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari que els altres companys:

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari dels altres companys

Conferència de premsa de VOCAL sobre l'emboscada a San Juan Copala.



Els integrants de VOCAL, van fixar la seva postura en conferència de premsa, després d'haver pogut regressar de la regió Triqui on van ser emboscats al viatjar amb la caravana d'observació el 27 d'abril de 2010.

Rescaten últimes 2 persones atrapades sota foc paramilitar que va agredir Caravana d'Observació, continuen manifestacions

Érika Ramírez

David Cilia

30 d'abril.- A la mitjanit van ser rescatats amb vida els periodistes de Contralínea Érika Ramírez i David Cilia, estigui últim ferit de bala en un peu. Després de les mobilitzacions ocorregudes en les ciutats de Mèxic, Oaxaca i Juxtlahuaca el 28 i 29 d'abril, el govern de Oaxaca es va veure pressionat per a realitzar la recerca i rescat de les últimes dues persones desaparegudes després de l'atac paramilitar contra una Caravana d'Observació que es dirigiria al Municipi Autònom de San Juan Copala. L'última d'aquestes manifestacions va ser copejada per granaders del govern perredista de la ciutat de Mèxic la tarda d'ahir, qui d'aquesta manera de nou tancava files al costat del govern priista de Oaxaca amb els agressors, no amb els agredits

Conferència primera part


Conferència segunda part

Periodistes Érika Ramírez i David Cilia en conferència de premsa, en minuts l'àudio complet.

Érika Ramírez: amb l'emboscada es revela la impunitat amb la qual operen els grups paramilitars a Mèxic / David Cilia: ens vam ocultar en diferents coves de la regió muntanyenca. Érika es va solidaritzar amb mi

Font: Contralínea

29 d’abr. 2010

Els periodistes i els companys de VOCAL, són vius

· Inicien operatiu de rescat a la resta dels membres de la Caravana de pau
· Els periodistes de Contralínea estan vius i van cami de Juxtlahuaca.
· Confirma Miguel Alvarez de SERAPAZ que han sigut trobats els dos periodistes. 00:04 hrs. 30 abril

Carmen Aristegui entrevista a Ana Lilia Pérez


· David Venegas i Noé Bautista acaben de trencar el setge paramilitar i arribaren a la ciutat de Juxtlahuaca. Confirmen que David Cilia y Érika Ramírez, amb qui han estat amagats a la serra, estan vius i fora de perill de mort.

ELS PERIODISTES I ELS COMPANYS DE VOCAL SÓN VIUS
Testimoni de vida dels periodistes de Contralínea



San Juan Copala: crónica de una represión anunciada. Oaxaca, México

Francisco López Bárcenas / La Jornada 29/04/2010

La Unión de Bienestar Social para la Región Triqui (Ubisort) cumplió su palabra. Esta organización paramilitar, creada por el gobierno del estado de Oaxaca desde el año de 1994 para controlar la región triqui, volvió a sacar las armas haciendo que sangre inocente volviera a teñir las verdes laderas de ese territorio indígena. De acuerdo con la información preliminar que públicamente ha circulado, de la agresión resultaron dos personas muertas: la mexicana Beatriz Cariño Trujillo, del Centro de Apoyo Comunitario Trabajando Unidos (Cactus), y Tyri Antero Jaakkola, originario de Finlandia, mientras más de una docena de activistas se encuentra en calidad de desaparecidos, sin que sus compañeros sepan si están muertos, heridos o escondidos en algún lugar, porque tomaron rumbo al monte para protegerse de las balas asesinas.

Tanta saña contra una caravana de personas indefensas se originó en el hecho de que los activistas intentaron romper el cerco tendido por los agresores sobre el municipio autónomo de San Juan Copala, para poder entregar alimentos, ropa y un mensaje de solidaridad a sus habitantes, que desde hace meses se encuentran incomunicados y sin luz eléctrica por el hecho de querer ser autónomos, es decir, libres, es decir, ellos mismos.

La agresión estuvo anunciada, cantada, desde días antes que sucediera. Desde que las autoridades del municipio autónomo informaron que la caravana llegaría, la Ubisort dijo que no la dejaría entrar y que si llegaban no se responsabilizaban de lo que les sucediera. Y cumplieron su palabra con los lamentables resultados de personas inocentes muertas, heridas y desaparecidas. Pero hubo otros sucesos que también anunciaron la represión en la región triqui. El día 28 de noviembre del año pasado el mismo grupo impidió que integrantes del Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra (FPDT), de San Salvador Atenco, llegaran al municipio autónomo, donde tenían planeado realizar la clausura de la campaña por la libertad de sus presos. En esa ocasión, muchos pensaron que había una alianza entre los gobernadores Enrique Peña Nieto, del estado de México, y Ulises Ruiz Ortiz, de Oaxaca, los mandatarios más represivos del sexenio, para evitar que los dos movimientos de resistencia se unieran. La hipótesis no era tan descabellada, porque a partir de esa fecha la represión sobre el municipio autónomo aumentó, hasta llegar a donde ahora se encuentra.


Ese mismo día, en los diarios de la capital oaxaqueña se inició una fuerte campaña de desinformación, afirmando que el municipio autónomo había llegado a su fin. Para darle algún viso de veracidad a sus dichos, los integrantes de la Ubisort declararon agente municipal a Anastacio Juárez Hernández, hermano del líder de la organización. A pesar de que las autoridades municipales desmintieron una y otra vez esas versiones, la campaña continuó, mientras en la región triqui la sangre seguía corriendo. El día 29 de noviembre de 2009, las instalaciones del municipio recibieron la agresión más violenta desde su fundación, pero no sólo eso, también el albergue infantil fue baleado y en esos hechos murió el niño Elías Fernández de Jesús y resultaron heridos Tomotelín y Jacinto Velasco, así como otro menor cuyo nombre no se dio a conocer. Ese mismo día los agresores instalaron un retén a la altura de la comunidad La Sabana, el mismo lugar donde ahora se perpetró la agresión a la caravana de activistas, con la clara intención de tender un cerco sobre los habitantes del lugar.


Cuando consideraron que el municipio estaba aislado asestaron lo que tal vez pensaron era su golpe definitivo. El 10 de diciembre, fuertemente armados y acompañados por unas cuantas personas, desalojaron a las autoridades autónomas del municipio y montaron una guardia permanente en él. Así estuvieron hasta el 10 de marzo, día en que un grupo de mujeres y niños que respaldan al municipio y sus autoridades se hicieron del inmueble cuando los usurpadores aflojaron la vigilancia; como éstos ya no pudieron regresar, comenzaron a disparar sobre la comunidad, resultando herida la señora María Rosa Martínez, de 64 años de edad. La situación se puso de tal manera peligrosa que muchas familias abandonaron San Juan Copala y se fueron a refugiar a otros barrios o salieron de la región; también se suspendieron clases y hasta la Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas (CDI) cerró sus instalaciones. Sólo permaneció abierta la iglesia; los pobladores debieron moverse con cautela. Así estaban las cosas hasta el momento de la agresión a la caravana de observación de derechos humanos.


¿A quién beneficia, en términos electorales, la brutal emboscada de ayer en Oaxaca? Es una pregunta que, con mucha pertinencia, nuestro diario se hace. Las respuestas pueden ser varias. Una de ellas, efectivamente, podría encontrarse en los intereses de los diversos actores político-electorales que se mueven en la región. Otra, en los intereses económicos que transitan por ese rumbo. Habrá que escarbar ahí para ver qué luz arrojan. Por ahora, lo más importante es encontrar formas de proteger a la población de la brutal represión, a los originarios y a los de afuera; exigir que autoridades imparciales, auxiliadas por organismos que vigilen su trabajo, inicien una investigación que dé con los responsables y los lleve a juicio. Desgraciadamente, ni en la Federación ni en el estado de Oaxaca se tiene confianza en las instituciones encargadas por ley de esto; por eso tal vez haya que acudir a instancias internacionales. Por el bien de todos, no podemos permitir que esta represión quede impune.

La Sabana a 4 km de San Juan Copala

Beatriz Cariño Trujillo

Tyri Antero Jaakkola

Més informació:

>>La agresión es responsabilidad del Estado mexicano: Centro Las Casas por Hermann Bellinghausen

28 d’abr. 2010

Oaxaca. Companys assassinats per atac armat a Caravana de Pau

Lamentablement, conforme la informació és actualitzada sabem que dos companys van perdre la vida en aquesta agressió paramilitar, ells són: ALBERTA CARIÑO TRUJILLO integrant de CACTUS i JYRI ANTERO JAAKKOLA, company observador internacional originari de Finlàndia. Ambdós van morir producte de tirs d'arma de foc.
Comunicat de VOCAL.

Entre les persones desaparegudes es troba 1 ciutadà de Bèlgica, 3 integrants de VOCAL i 2 periodistes de la revista “Contralínea” que acompanyaven la Missió humanitària (imatges). Les autoritats estatals s'havien negat a entrar a la zona a constatar l'estat físic dels integrants de la missió, encara que segons reports de companys que es troben a Juxtlahuaca un comboi d'aproximadament 45 elements de la policia estatal amb companyia del Ministeri Públic i de serveis pericials haurien realitzat un operatiu per a ingressar a la zona de l'atac a les 10 del matí del dia d'avui, desconeixent fins al moment el resultat de dit operatiu.
Comunicat CACTUS. Actualització. 13:15.

Davant notícies contradictòries, els companys de Oaxaca tracten una vegada més de trencar el setge informatiu i la intoxicació mediàtica. Sense anar més lluny, la UBISORT ha tret un comunicat desvinculant-se dels fets, acusant als companys d'autoatacar-se i exigint la presència de l'Exèrcit. Des de diversos mitjans alternatius estan realitzant el seguiment dels fets i actualitzant la informació. Entre d'altres:

Actualització de la informació a CML-DF
Actualització de la informació Kaos en la Red
Reports periòdics a Radio Plantón (Oaxaca)
Actualització de la informació a Fridaguerrera
Actualització de la informació a Revolucionemos Oaxaca
Actualització de la informació a Oaxaca en Pie de Lucha
paraules de Jorge Albino, habitant de San Juan Copala, (27 abril, a una hora dels fets)

Davant la permanent violació als drets humans i davant el clima d'hostilitat i contínues agressions contra el Municipi Autònom de San Juan Copala, a Oaxaca, el 26 d'abril va sortir una Caravana d'Observació de DDHH conformada per diferents organitzacions de l'estat, nacionals i internacionals, per a donar cobertura i recolzament al procés d'organització autònoma i lliure autodeterminació del municipi. El 27 d'abril va ser emboscada i tirotejada per la UBISORT, grup paramilitar denunciat múltiples ocasions i que continua actuant en la regió Triqui amb total impunitat.

Acció Urgent
Tmabé pots signar AQUÍ

Ja hi ha hagut les primeres reaccions davant l'atac paramilitar contra la Caravana de Pau
Manifiest del MULT (Movimiento de Unificación y Lucha Triqui)
Condena Frayba atac a Oaxaca
Emboscada paramilitar contra caravana a San Juan Copala. CCIODH.
Organitzacions i col·lectius motren el seu rebuig davant l'atac paramilitar a la regió Triqui


Gabriela Jiménez diu haver vist els morts; Posicionament de la Secció XXII.


"Tan es així que encara hi havia un seient que treia fum,..."

El cos jurídic de la Secció XXII dona detalls de l'agressió a la caravana.


La comissió jurídica de la Secció XXII dona a conèixer les condicions en las quales fou rebuda la força públic...

Relat d'una de les sobrevivents al atac a la caravana


Gabriela narra la forma en que foren atacats i la forma en que aconseguiren salvar la vida.

25 d’abr. 2010

25 d'abril, Reus Decideix

La consulta, al TN nit



Escrutini definitiu de la consulta a Reus sobre la independència

Nombre total de persones amb dret a vot: 89.397

Nombre total de vots: 13.159

Percentatge de participació: 14,72%

Vots a favor del : 11.878 - 90,26%
Vots a favor del NO: 963 - 7,32%
Vots en blanc: 300 - 2,28%
Vots nuls: 18 - 0,14%

La consulta sobre la independència a Reus registra un 14,72% de participació

Un total de 13.159 reusencs han votat en aquest referèndum organitzat des de la societat

La consulta sobre la independència de la nació catalana s’ha tancat a Reus amb un 14,72% de participació. El nombre total de vots registrats ha estat de 13.159, sobre un cens de 89.397 persones empadronades a Reus majors de 16 anys.

Si la consulta s’hagués fet sobre el cens utilitzat en les eleccions oficials (és a dir, cridant a les urnes només els majors de 18 anys amb nacionalitat espanyola), la participació pujaria fins al 17,6%. Aquesta diferència de percentatges s’explica perquè, com en les onades de consultes anteriors, els col·lectius que normalment no tenen dret a vot són els que menys han acudit a les urnes.

La jornada electoral s’ha viscut a Reus amb un marcat caràcter festiu i ha mobilitzat més de 300 voluntaris i voluntàries en els 19 col·legis electorals i en l’urna mòbil que ha recollit el vot de prop d’una cinquantena de persones amb mobilitat reduïda. Reus ha estat també una de les ciutats que ha apostat pel vot electrònic, que s’ha pogut exercir durant tota la jornada des d’una terminal instal·lada al Centre de Lectura.

La plataforma Reus Decideix ha valorat molt positivament aquests resultats en el context d’una ciutat com Reus, la segona en nombre de votants d’aquesta tercera onada de consultes.

Més informació:

Consulta sobre la Independència de la Nació Catalana

http://referendumindependencia.cat

Un 20,2% de l’electorat ha votat en aquesta onada

La Coordinadora Nacional ha donat en roda de premsa a les 21h les dades de participació provisionals. Es correspon a una proporció de participació molt semblant de la passada onada de la Consulta. En total un 22% de la ciutadania ha votat en les diferents onades, fina a 500.000 vots emesos.

Els observadors internacionals, en roda de premsa han valorat a continuació l’anàlisi dels col·legis electorals dels municipis que han visitat durant la jornada. Jan Jambon, president de N-VA flamenc, ha destacat que la Consulta és “el súmmum de la transparència i democràcia”. Edgardo Vazquez, consultor d’Obama procedent de Puerto-Rico ha demanat que tothom voti perquè “aunque no es vinculante es muy importante”. Talamoni, de Corsica Libera, ha destacat que la “Consulta compleix amb totes les garanties de legalitat d’una consulta oficial” i finalment, Txelui Moreno, portaveu de l’esquerra abertzale, ha afirmat que la votació “es de un democrático casi insultante”. Ha afirmat que el procés català està “sirviendo mucho a Euskadi, perquè té “todos los ingredientes” que calen a la societat basca.

La solidaritat és el nostre dret

A la societat civil nacional i internacional

Als mitjans de comunicació nacionals i internacionals

El passat 27 de març, el diari mexicà REFORMA va publicar un article calumniós contra l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional i contra persones de la solidaritat nacional i internacional. El diari en una falta total d'ètica periodística utilitza diverses fotografies i denúncies per a fabricar una distorsió total de relacions solidàries de la societat civil amb els pobles zapatistes.

En aquest absurd, el diari ignora que el moviment zapatista, per la seva causa justa, per saber escoltar a la societat civil, per la seva ètica i per la dignitat dels seus pobles, des de 1994 va despertar la simpatia i la solidaritat de centenars de milers de persones a Mèxic i tot el món que ens agermanaren i vam fer els nostres els principis zapatistes.

De forma perversa, ocultant-se en l'anonimat de les seves fonts i la malaptesa del seu cap de redacció, el diari REFORMA, apunta cap a una lògica de deslegitimació a la participació civil. De complicitat amb el Govern mexicà, el diari REFORMA criminalitza no només als moviments socials, ara també es presta a criminalitzar accions pacífiques de solidaritat, mostrant de forma grotesca la fallida moral dels mitjans de comunicació dominants a Mèxic

Nosaltres sotasignats, denunciem una campanya a Mèxic i a Amèrica Llatina contra el dret legítim de cada persona a solidaritzar-se amb els moviments i processos socials que ens semblen pertinents. Aquesta campanya busca estigmatitzar, deslegitimar i finalment criminalitzar el fet de ser solidaris amb els moviments socials i en aquest cas, particularment amb la lluita dels pobles zapatistes que en solidaritat amb el món ens ha mostrat que és possible somiar la vida, decidir-la i construir-la junts.

Sense la solidaritat, les societats humanes haurien de basar-se exclusivament en la competència, en les mentalitats de "cadascú pel seu compte," o "salvi's qui pugui," situació que ha derivat en un empobriment de Mèxic, del planeta sencer i un atemptat contra la vida mateixa.

Les companyes i companys assenyalats i calumniats són germanes i germans de lluita i de treball, tocant-les a elles i a ells, ens toquen a totes i a tots.

Signatures

María Elena Martínez, Peter Rosset, Jorge Santiago, Ernesto Ledesma, Mercedes Olivera, Alejandro Varas, Charlotte Sainz, Pablo Gleason, Jorge Hernández, Rocío Martínez, Carlos Eugenio Rodríguez, Miguel Pickard, Rosaluz Pérez
Centro de Investigaciones Económicas y Políticas de Acción Comunitaria (CIEPAC A.C); San Cristóbal de Las Casas, México
Comité de Soutien aux Peuples du Chiapas en Lutte (CSPCL); Paris, Francia


Veure Signants


s'agraeix reenviaments i difusió!

Si t'uneixes a defensar el dret a la Solidaritat, agrega la teva signatura a:
http://chiapas.laneta.org/solidaridad/index.php
o si tens problemes per a entrar a aquesta pàgina, envia les teves dades anuestrasolidaridad@gmail.com incloent les següents dades: Nom: País: Organització: Província: Localitat: Ocupació:

22 d’abr. 2010

Diada de Sant Jordi

Un cop més es celebra la Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya i Dia del Llibre i de la Rosa. Se celebren diverses activitats arreu de Catalunya on, de nou, els carrers de tots els pobles i ciutats s'ompliran de parades de llibres i roses.

Festa i tradició de Sant Jordi.

El 23 d'abril és el Dia Mundial del Llibre és una festivitat celebrada amb l'objectiu de promoure la lectura, que té el seu origen en la Diada de Sant Jordi celebrada a Catalunya, on ha estat tradicional des de l'època medieval per als homes per donar roses a les seves amants, i des de 1925 per a la dona a donar un llibre a canvi. A nivell internacional és promoguda per la UNESCO, qui la va promoure per primer cop el 1995.

La versió de la llegenda més popular a Catalunya explica que a Montblanc (Conca de Barberà) un bell cavaller va matar a un drac terrible per salvar la filla del rei. La tradició afegeix que de la sang vessada va néixer un roser de flors vermelles. (La lluita del bé contra el mal i el triomf de l'amor).

Salut, amor i lectura

Bona Diada

"Vot de silenci. La Legió de Crist"

Seleccionat pels festivals Documenta de Madrid i el Festival de Cinema de Drets Humans de Nova Orleans

Emissió: dijous 22 d'abril.

En un context de denúncies creixents de casos de pederàstia comesos per sacerdots i quan fa tot just unes setmanes que la mateixa Legió de Crist ha fet públic un comunicat demanant perdó a les víctimes abusades i renegant del seu fundador Marcial Maciel, Sense ficció emet aquesta història de pederàstia, trencament dels vots de castedat i paternitat. Aquests són tots els càrrecs que pesen sobre la figura de Maciel, el sacerdot mexicà fundador de la companyia religiosa la Legió de Crist, una de les organitzacions amb més poder de recaptació de tot el món.

Amic íntim amic de Joan Pau II, no ha estat fins a la mort de tots dos quan, el mes de març del 2009, ara fa tot just un any, el Vaticà, amb Benet XVI al capdavant, va ordenar una investigació a fons de totes les institucions que la congregació la Legió de Crist té al món. L’ordre de l’actual papa va veure la llum després de complir-se un any de la mort de Maciel, fundador de la legió, i després de saber que, a banda de les nombroses acusacions de pederàstia, que ja s’havien investigat el 2004, també havia tingut, com a mínim, una filla. El documental “Vots de silenci. La Legió de Crist” fa un retrat acurat de la vida de Maciel al capdavant de la congregació i recull el testimoni, sense embuts, de tots aquells nens, ara adults, que van patir els abusos del sacerdot emparat, durant molts anys, pel Vaticà.

Font; TV3. Programa: Sense ficció 22/04/2010

21 d’abr. 2010

Juan Antonio Samaranch, marquès de Samaranch (Barcelona, 17 de juliol de 1920 - 21 d'abril de 2010 †)

Josep Maria Huertas Claveria / Kaos en la Red 21/04/2010

"Joan, mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver", li va dir Juan Antonio Samaranch a l'escriptor Joan Llarch a La Curullada, un poblet de la Segarra on tots dos estaven destinats el 1938 com a soldats de la 60 Divisió republicana que manava el dirigent comunista José del Barrio.

I és que Samaranch ha tingut algunes vegades una irresistible tendència a fugir quan les coses van mal dades, com també va passar el 1977. Fracassat el partit Concòrdia Catalana en el seu intent de treure algun diputat a les primeres eleccions democràtiques, va aconseguir ser anomenat ambaixador a Moscou i va posar terra pel mig.

Juan Antonio Samaranch Torelló va néixer a Barcelona el 17 de juliol de 1920, un dia que sempre va considerar providencial. Setze anys després, Franco es revoltava contra la República; el 17 de juliol de 1973 seria anomenat president de la Diputació de Barcelona i exactament quatre anys més tard deixaria el càrrec per anar d'ambaixador a l'aleshores URSS, i el 16 de juliol de 1980 va ser anomenat president del Comitè Olímpic Internacional (COI).

El pare de Juan Antonio era un industrial tèxtil que tenia l'empresa Samaranch a Molins de Rei, empresa que faria aigües durant la crisi dels anys setanta. El jove va estudiar el que aleshores deien comerç i va esdevenir professor mercantil. El van cridar a fer de soldat als 18 anys, però es va fugar i va passar al bàndol franquista. El 1946 va caure malalt de tuberculosi, però es va curar i es va dedicar més a l'esport que als estudis. Va fer alguna vegada de boxejador, però on realment va fer-se un nom va ser com a jugador d'un esport poc conegut, el joquei sobre patins, del qual va esdevenir seleccionador nacional. Espavilat, va aconseguir el 1952 muntar un campionat nacional de joquei a Barcelona. Amb els seus amics Juan Vilà Reyes i Federico Gallo tenia tres coses en comú: parlaven sempre en castellà, volien fer carrera dins el règim franquista i eren de l'Espanyol.

Samaranch tenia a més fama de faldiller. El 1955 va ser anomenat regidor de l'ajuntament de Barcelona, però en prendre possessió el governador civil del moment, Felipe Acedo, li va dir: "Joven, a mí los concejales me gustan casados" i, sempre obedient amb el poder, es va casar l'1 de desembre d'aquell any amb María Teresa Salisachs a la catedral de Barcelona. Va començar a valorar molt la informació i es va envoltar d'una colla de periodistes, i també va alternar als cercles de Madrid on es va fer amic del marqués de Villaverde, el gendre de Franco, fins al punt que el dictador el va fer anomenar delegat nacional d'Esports el 1966. Esport i política sempre han estat una bona combinació en la vida de Samaranch.

El 1967 era ja procurador en Corts, mentre es dedicava a participar en empreses immobiliàries amb un toc d'especulació, des de la construcció del barri de Ciutat Meridiana fins l'avortat projecte de fer una ciutat de vacances a la platja del Prat, on tenia interessos el banquer Jaume Castell. El 1973 Samaranch va esdevenir president de la Diputació de Barcelona, càrrec que va ocupar quatre anys, en el qual el va sorprendre la mort de Franco ("soy franquista ciento por ciento", va dir en aquell moment). Llest com la fam, va veure que un futur polític no era possible, i va anar a la URSS a llaurar-se un futur paraesportiu aconseguint els imprescindibles vots dels països aleshores comunistes per ser anomenat president del COI.

Com han dit alguns, el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d'octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d'intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l'Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició per que fos declarat ciutadà d'honor pel seu passat franquista. L'Ajuntament de Barcelona li havia donar, en canvi, la medalla d'or de la ciutat uns anys abans.

[Traducción al castellano]

Més:

· Muere Juan Antonio Samaranch Torello, Marqués de Samaranch.
Rafael del Barco Carreras / La Gran corrupción / Barcelona.Indymedia
· Falleció Juan A. Samaranch; hizo del COI un negocio rentable
La Jornada 22/04/2010
· Samaranch: El arte de la adaptación política
Barcelona.Indymedia 22/04/2010

Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel passat franquista

Home de l'esport de Franco, va acabar dirigint el moviment olímpic · La Comissió de la Dignitat diu que la instal·lació de la capella ardent al Palau de la Generalitat és un fet indigne

Avui s'ha mort a la clínica Quirón de Barcelona Juan Antonio Samaranch, amb vuitanta-nou anys, d'una insuficiència coronària. Samaranch fou l'home de l'esport de Franco, en qualitat de delegat d'esports, i procurador de les corts franquistes. Es va afiliar molt jove a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va començar la carrera política a l'Ajuntament de Barcelona, com a regidor d'Esports, el 1955. També fou l'últim president de la Diputació de Barcelona i, ja mort el dictador, ambaixador a la Unió Soviètica i a Mongòlia. Finalment, va acabar dirigint el Comitè Internacional Olímpic, del qual era president honorari des del 2001, i va portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

La majoria classe política elogia la figura de Samaranch

La gran majoria de la classe política catalana ha elogiat la figura de Samaranch i fins aquest vespre només el senador d'Esquerra Unida i Alternativa, Joan Josep Nuet (bloc), ha estat crític amb el fet que la capella ardent s'instal·li demà al Palau de la Generalitat. 'És un insult a les víctimes del franquisme, això mai es permetria a Alemanya amb un ex-dirigent feixista del seu nivell', ha dit en declaracions a VilaWeb.

Nuet ha explicat que no és contrari a destacar 'les virtuts olímpiques del Samaranch de l'època democràtica', però cal posar-les al costat 'del seu passat com a alt dirigent de la Falange i home de confiança de Franco'. 'Samaranch mai ha demanat perdó per haver estat un dirigent feixista i, per tant, coneixedor directe dels crims del franquisme; dir que això és una circumstància històrica és fer hipocresia política, igual que provar d'amagar el passat, com sembla que s'està fent en aquest país', ha reblat.

El vice-president de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, per la seva banda, ha lamentat la mort de Samaranch, qui ha qualificat com 'el català més important del món de l'esport i l'olimpisme a nivell internacional'. Per Carod, Samaranch va ser una persona 'hàbil i diplomàtica en les relacions socials' i les va saber utilitzar per 'les finalitats que es proposava'.

Una de les primeres reaccions a la mort de Samaranch ha estat la de la secretària general de l'esport de la Generalitat, Anna Pruna (ERC), que ha destacat que fou ' una figura clau en l’olimpisme i una persona entregada a l’esport', i ha subratllat 'la seva contribució a fer possible la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona'. I ha afegit: 'Sempre va ser un home d'idees avançades i ha estat, amb diferència, un dels millors dirigents esportius a escala mundial (…). La petjada que ha deixat al món de l'esport serà molt difícil d'igualar per cap altra persona'.

Esquerra ha manifestat el condol en nom de la formació política als familiars i amics de Samaranch. La portaveu dels republicans, Anna Simó, ha destacat el paper que va jugar en 'projectar la imatge de Barcelona arreu del món' amb els Jocs Olímpics del 1992. Però, també ha recordat que Samaranch era una persona 'amb qui ERC mai ha compartit simpatia política per la seva vinculació amb el règim franquista'.

Per la seva banda, CiU ha destacat de Samaranch que era 'un català universal' i 'un punt de referència en l'esport internacional on va exercir una important tasca que, amb els anys, el va dur a rebre guardons tant destacats com el Príncep d'Astúries o la Medalla d'Or de la Generalitat'. CiU també en destaca la seva tasca econòmica i empresarial, concretament al capdavant de 'La Caixa'.

L'ex-president Jordi Pujol ha defensat un 'balanç positiu' de la trajectòria de Samaranch. Pujol ha indicat que Samaranch va ser un personatge 'molt important de la Catalunya del segle XX', que va haver de viure en un país 'complicat' i durant un segle 'complex'. Pujol ha explicat que va conèixer Samaranch a finals dels anys setanta, i va poder comprovar que el seu 'sentiment de país, la seva imbricació amb Catalunya' havia anat augmentant durant aquests trenta anys. De fet, va ser Jordi Pujol qui va donar la medalla d'or de la Generalitat a l'ex-dirigent franquista.

El PSC s'ha sumat als elogis a Samaranch. Els socialistes n'han destacat la seva 'gran tasca' en la renovació del COI i 'la seva importància i el paper vital en la contribució a l’èxit de la candidatura de Barcelona 92, uns Jocs Olímpics que seran recordats com un dels millors de la història'. Sobre la capella ardent que s'instal·larà demà al Palau de la Generalitat, fonts del PSC han dit a VilaWeb que no hi trobaven cap inconvenient sempre que a ll govern li semblés bé.

Qui no ha volgut pronunciar-se ni sobre la mort de Samaranch ni sobre la instal·lació de la capella ardent és Iniciativa, que ha declinat a VilaWeb fer-ne cap comentari.

Font: VilawebSamaranch a Barcelona, el 18 de juliol de 1974, en el 38è aniversari del cop militar de Franco. Només dotze anys després proclamava Barcelona seu olímpicaSamaranch, amb la camisa blava de falangista, repiteix el seu jurament de fidelitat en benefici de Jesús i dels ràdiooients.sense paraulessense paraulesSamaranch (a baix a la dreta) amb 54 anys d'edat, amb la camisa blava, l'any 1974 a Barcelona al 'monumento a los caídos'.

Capella ardent al Palau de la Generalitat

El president de la Generalitat, José Montilla, rebrà demà a les deu del matí els familiars de Samaranch, que arribaran al Palau de la Generalitat per instal·lar-hi la capella ardent. És el tracte que s'atorga a qui ha rebut la Medalla d'Or de la Generalitat. En aquest comunicat, el gabinet del president ha informat que els familiars de Samaranch i el cotxe fúnebre entraran al Palau per la porta principal, on els rebrà ell mateix. És previst que a dos quarts d'onze del matí se celebri un acte restringit al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. La capella ardent s'obrirà una hora després i tancarà a les cinc de la tarda.

'Un fet indigne'

La Comissió de la Dignitat diu que la instal·lació de la capella ardent al Palau de la Generalitat és un fet indigne. 'El Palau de la Generalitat és un lloc reservat per a les persones que han defensat Catalunya i la democràcia. Samaranch no compleix cap d'aquests requisits.' Els impulsors de la Comissió de la Dignitat s'han mostrat disgustats i consideren que el govern comet un acte d'una gran gravetat.

Un grup a Facebook contra el minut de silenci al Camp Nou

El Futbol Club Barcelona, del qual Samaranch n'era soci, ha anunciat que en el partit amb el Xerès de dissabte es guardarien 'uns instants de silenci' com a mostra de condol. Però ja hi ha un grup a Facebook contrari, que amb el nom 'No al minut de silenci per Samaranch al Camp Nou' reclama que l'estadi no faci 'cap mena d'homenatge als franquistes'.

Notícies relacionades

El Futbol Club Barcelona, del qual Samaranch n'era soci, ha anunciat que en el partit amb el Xerès de dissabte es guardarien 'uns instants de silenci' com a mostra de condol. Però ja hi ha un grup a Facebook contrari, que amb el nom 'No al minut de silenci per Samaranch al Camp Nou' reclama que l'estadi no faci 'cap mena d'homenatge als franquistes'.

Notícies relacionades

Prop d'un miler i mig d'intel·lectuals i artistes demanen la dimissió de Samaranch de president honorífic del COI

Enllaços

Democràcia i Dignitat a l'Esport Web de campanya amb el lema 'El moviment olímpic no pot honorar falangistes'

Més informació:

· En memòria del meu avi: Samaranch ha mort

Tenim el que ens mereixem | Jordi Carbonell

Fa un parell d'hores Juan Antonio Samaranch, s'ha mort. El primer que m'ha vingut al cap han estat unes paraules del meu avi quan ja estava molt fotut i es veia les orelles; "L'única pena que tinc, es la de marxa abans que el cabró d'en Samaranch". Bé, avui 21 d'abril, el repressor de totes les manifestacions a favor de la democràcia que es varen fer a Barcelona durant la seva época de Governador Civil ( 1973-1977), ens ha deixat per sempre. Qué es vagin preparant els amos del cel o de l'infern, que no trigarà a pendre'ls-hi el lloc!. Com deia el meu avi: "Tiempo al tiempo"
Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/165752/#comments

BCN | dijous 29 d'abril | No al Cementiri Nuclear!

dijous 29 d'abril | 19:00h concentració a la seu d'Endesa
Parc de les Tres Xemeneies (Poble Sec - BCN)
Av. Paral·lel | L3 Paral·lel i Drassanes

parlaments a càrrec de:
Enriqueta Muntané. Pagesa del Priorat i membre d'Unió de Pagesos
Sergi Saladié. Geògraf i professor de al URV, portaveu de la CANC

castells, bastons i jotes contra el cementiri nuclear! amb rondalla, La Jota a la Plaça i la participació de Titot, Pepet i Marieta, La Carrau, el Cor de Carxofa...

En ple debat sobre el futur de l’energia nuclear i quan les piscines de les centrals nuclears estan al límit de la seua capacitat, el govern de l’Estat espanyol ha decidit allargar la vida de les centrals de 25 a 40 anys, i com a conseqüència s’imposa la construcció d’un cementiri nuclear per acollir els residus radioactius generats fins ara i els futurs.

Les empreses elèctriques, un cop més, socialitzen els costos dels residus i la problemàtica de la seua gestió. Els residus nuclears són generats per les empreses elèctriques a causa de la producció d'energia elèctrica amb centrals nuclears i l'Estat pretén que la seua gestió recaiga sobre el conjunt de la ciutadania. No té sentit parlar de la gestió dels residus mentre se'n continuen generant.

L’Estat espanyol cedeix a les pressions de les elèctriques mentre ignora el consens territorial i la voluntat popular - amb més de 140 ajuntaments i el Parlament de Catalunya – contrària a la implantació d’un cementiri nuclear.

Les instal·lacions nuclears, com s’ha demostrat històricament hipotequen el futur dels pobles i comarques on s’ubiquen, a més de suposar un greu problema mediambiental.

CANC - Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya

19 d’abr. 2010

5 claus per entendre el fenomen de les pasteres i 5 claus per actuar

Per: Aida Sánchez/ CanalSolidari.org el 19/04/10

Per què mentre centenars de persones moren intentant arribar a Europa, els nostres governs només inverteixen en reforçar fronteres? Carlos Arce, co-coordinador de l‘Àrea d’Immigració de l’ Associació Pro-Drets Humans d’Andalusia ens dóna 5 claus per entendre el fenomen i 5 claus per actuar.

El passat 11 d’abril catorze algerians van partir d’Oran amb l’objectiu de començar una nova vida a Europa. La impossibilitat de migrar per vies legals els va obligar a embarcar en una llanxa rígida que, després de dos dies de viatge, va naufragar a 33 quilòmetres de la costa d’Almeria. Només tres tripulants van ser rescatats amb vida. Als altres onze se’ls dóna per desapareguts.

El mar Mediterrani s’ha convertit en una gran fossa comuna. Com l’Associació Pro Drets Humans d’Andalusia (APDHA) recull en el seu informe Frontera Sud 2009, tot i que el nombre de persones mortes a les aigües espanyoles ha disminuït l‘últim any, no podem oblidar que centenars moren cada any intentant arribar a les nostres costes. Moltes més perden la vida a les aigües magribines o africanes o als seus deserts, a més dels seus drets fonamentals, reiteradament violats al llarg de tota la seva peregrinació migratòria.

5 claus per entendre el fenomen de les pasteres, segons Carlos Arce:

1) “Efecte expulsió”: La situació social, política, econòmica, ambiental i de Drets Humans dels països d’origen.
Quan es parla de la immigració africana per vies irregulars se sol al·ludir com a causa d’un suposat “efecte crida” que constituirien les presumptament “fràgils” polítiques migratòries i de control de fronteres d’Europa en general i Espanya en particular.

Per contra, el que existeix és un “efecte expulsió” determinat per la manca d’unes condicions de vida mínimament respectuoses amb la dignitat humana als països d’origen de les persones immigrants africanes que utilitzen via irregulars d’entrada a Espanya i Europa. N’hi ha prou amb una mirada a les dades relacionades amb els països del Magrib, del Sahel i de l‘Àfrica Subsahariana als Informes de Desenvolupament Humà del PNUD per tenir una constatació objectiva de l’esmentat “efecte expulsió”.

2) L’Estret, la frontera més desigual del món.
Tenint com a base els mateixos Informes de Desenvolupament Humà del PNUD, es pot afirmar que els 14 km. de l’Estret de Gibraltar que separen Europa i Àfrica constitueixen la frontera més desequilibrada del món.

L’abisme de reconeixement de drets fonamentals i respecte a la dignitat humana, unit a la proximitat geogràfica, explica que les persones africanes mirin a Europa com a principal via d’accés cap a una vida millor.

3) L’ “externalització” de fronteres d’Espanya i la Unió Europea: font de violacions de Drets Humans.
Des de fa anys la Unió Europea i Espanya han portat una política sistemàtica de “externalització” de les seves fronteres, consistent en deixar la responsabilitat del control dels fluxos migratoris a països fronterers amb la Unió a canvi d’acords que els afavoreixen en altres àmbits (econòmic , militar …). El fet que la majoria d’aquests Estats (Marroc, Algèria, Líbia o Mauritània, per exemple) tinguin, dit amb generositat, una trajectòria més que dubtosa en el respecte dels Drets Humans, ha generat una multitud de situacions de violació de drets fonamentals de les persones immigrants en trànsit cap a Europa als seus territoris. Aquestes violacions, reiteradament denunciades per col·lectius socials europeus i africans, han comptat amb la indiferència, quan no l’aquiescència, de la Unió Europea i els seus estats membres. Pots trobar informació actualitzada al respecte a l’informe de l’ APDHA Drets Humans a la Frontera Sud 2009.

També de gran interès i actualitat l’informe de Metges Sense Fronteres Violència sexual i Migració, sobre la realitat de les dones immigrants subsaharianes en trànsit cap a Europa al Marroc.

4) Situació als països d’acollida: L’exclusió de la ciutadania de les persones immigrants.
El no reconeixement de les persones immigrants com a ciutadanes plenes en les societats europees d’acollida els suposa una situació de gran vulnerabilitat. En no tenir possibilitat de prendre part en la vida política de la comunitat a la qual pertanyen, no tenen capacitat de reacció davant la constant retallada dels seus drets fonamentals que estan suposant les últimes reformes legislatives que en matèria migratòria s’han dut a terme nivell europeu i espanyol.

En aquesta línia s’emmarca la “recent reforma de la Llei d’Estrangeria a Espanya, operada per la LO 2 / 2009 i també la coneguda com a Directiva de Retorn, aprovada en l‘àmbit de la Unió durant l’any 2008.

A més de la citada retallada de drets fonamentals, l’actual marc normatiu configura una situació on la immigració per vies regulars, l’objectiu que suposadament busquen la legislació d’estrangeria de la Unió i d’Espanya, es converteixi en una quimera ratllant la impossibilitat.

5) La vigent crisi social i econòmica global: Agreuja l’ “efecte expulsió” i pot adobar el terreny per al racisme i la xenofòbia als països d’acollida.
Com va reconèixer el propi Ministre de l’Interior, Sr. Pérez Rubalcaba, la crisi econòmica global no suposa un debilitament del descrit “efecte expulsió”, sinó que en tot cas suposa un reforç del mateix, ja que les malmeses economies africanes estan patint amb especial virulència els efectes de la crisi i no disposen dels recursos socials dels països del Nord per pal·liar-los.

Aquests dos articles de La Región i El Economista són especialment aclaridors.

Per tant, el tan celebrat pel Ministeri de l’Interior espanyol descens d’arribada de pasteres a les costes espanyoles durant 2009 té molt més a veure amb l’aprofundiment en la política de “externalització” de fronteres descrita i l’increment de mitjans polítics , tecnològics i militars en el control de fronteres (Pla Àfrica, SIVE, o FRONTEX, per exemple) que la crisi faci d’Espanya un destí migratori menys atractiu.

El que sí que està facilitant la crisi és que circulin determinats missatges polítics i mediàtics que poden tenir preocupants conseqüències de foment del racisme o la xenofòbia.

5 claus per actuar davant del fenomen de les pasteres, segons Carlos Arce:

1) Informa’t. Coneix la realitat dels països d’origen de les persones migrants, de les polítiques de fronteres i de la situació de les persones immigrants a través de fonts independents. Les pàgines webs dels col·lectius de la societat civil implicats amb aquestes situacions i els canals informatius socials i alternatius són una bona eina per fer-ho.

Fins i tot en els teus moments de lleure, a través de la literatura i el cinema, et pots apropar al fenomen migratori. Dues pel·lícules recomanables: “14 quilòmetres”. Espanya. 2007. Director: Gerardo Olivares i “En un món lliure”. Gran Bretanya. 2007. Director: Ken Loach.

2) Mirada crítica. Molt vinculada amb l’anterior. És essencial prendre certa distància i sotmetre a constant anàlisi les informacions que ens arriben dels mitjans de comunicació “oficials” i les declaracions abocades al “fòrum polític”.

Partint d’una informació obtinguda per fonts independents, i aplicant el sentit crític, et serà més fàcil “esbrinar” els interessos político-econòmics que de vegades subjauen sota les informacions negatives relacionades amb el fenomen migratori.

3) Implica’t en la societat civil. Hi ha milers de col·lectius socials que treballen en tots els aspectes relacionats amb les migracions: des d’aquells que es dediquen a la cooperació, passant pel que tenen com a principal objectiu la vigència global dels Drets Humans i acabant pels que específicament lluiten pels drets de les persones migrants. I hi ha diverses maneres de col·laborar amb ells, depenent de les teves possibilitats i disponibilitat: difon les seves denúncies i campanyes entre els teus contactes, col·labora econòmicament en el seu sosteniment (com a soci o través de donacions puntuals) o, millor encara, passa a la militància activa en qualsevol d’ells.

4) Vota “amb consciència”. A més de la militància en la societat civil, com a ciutadà tens una poderosa arma: el teu vot.

Llegeix quines propostes inclouen en els seus programes electorals els diferents partits respecte el fenomen migratori. Comprova quines mesures polítiques i legislatives han impulsat i/o recolzat en aquesta matèria (per exemple, comprova quins partits van donar suport al Parlament Europeu a la “Directiva Retorn” o quins partits han fet el mateix amb la recent reforma de la “Llei de Estrangeria” al Parlament espanyol…).

Un cop tinguis aquesta informació, reflexiona, pensa si aquests programes electorals o mesures polítiques han afavorit el respecte ple dels drets humans de les persones migrants… i després vota “en consciència”.

5) Actua també en el teu entorn proper. No deixis de ser un factor d’acollida i inclusió dels teus veïns i veïnes, companys i companyes de treball i d’estudis d’origen immigrants.

Transmet valors positius als més petits del teu àmbit familiar, i d’especial importància que ho facis en l‘àmbit educatiu si tens responsabilitats docents.

No et quedis indiferent davant fets o opinions de caràcter racista o xenòfob.

16 d’abr. 2010

Corazón De La Realidad - Amparo Sanchez



Amparo Sánchez

(Web oficial)

Aquí trobes tota la info sobre “Tucson-Habana”, el primer àlbum com a solista d'Amparo Sánchez. Per suposat, molts van pensar amb “Amparonoia”, el grup que formà el 1997 i amb el que deu més de 1000 concerts i 7 àlbums en tant sols 11 anys. Però al 2008, Amparo decideix acomiadar aquest repertori de cançons i proposar una nova aventura musical. I aquí està el resultat: “Tucson-Habana”. Es tracta d'un àlbum més personal, íntim i acústic que dona un gir total a la seva carrera d'una manera original i autèntica. Totes les cançons estan escrites per ella i la col·laboració d'Amparo amb el duo de Calexico, Joey Burns y John Convertino, ens regala una instrumentació exquisita, paisatges del desert càlid i en Carib més autèntic, so analògic, lletres que mouen per dins, veu directe i estripada, emoció i art estat pur... Clica aquí per continuar

Amparo Sanchez

(Web oficial)

Aquí encuentras toda la info sobre ‘Tucson-Habana’, el primer álbum como solista de Ámparo Sánchez. Por supuesto, muchos van a pensar en ‘Amparanoia’, el grupo que formó en 1997 y con el que hizo más de 1000 conciertos y 7 álbumes en tan sólo 11 años. Pero en 2008, Amparo decide despedir ese repertorio de canciones y proponer una nueva aventura musical. Y aquí está el resultado: ‘Tucson-Habana’. Se trata de un álbum más personal, intimo y acústico que da un giro total a su carrera de una manera original y autentica. Todas las canciones están escritas por ella y la colaboración de Amparo con el dúo de Calexico, Joey Burns y John Convertino, nos regala una instrumentación exquisita, paisajes del desierto calido y el caribe mas añejo, sonido analógico, letras que mueven por dentro, voz directa y desgarrada, emoción y arte en estado puro... Clica aquí para continuar

Art – correu (Art - Mail) per la llibertat de Mumia

Companys, una iniciativa des de Pittsburgh, PA per a exigir llibertat para Mumia Abu-Jamal

http://www.thomasmertoncenter.org/fedup/mailart4mumia.htm

Inundem la Casa Blanca amb art/correu en suport a Mumia durant la setmana del 24 d'abril, el seu natalici, encara que podria ser també més endavant. La Casa Blanca mai tanca.

Suggerim crear pintures, gravats, dibuixos, colages, escultura, belles cartes– qualsevol cosa que es pugui enviar per correu. Res de líquids o materials que es degradin o perillosos.

Envia una foto o còpia a:

Mailart 4 Mumia–

3807 Melwood Ave –
Pittsburgh, PA 15213 usa–

mailart4mumia@gmail.com

—————————————-

Arte – correo por la libertad de Mumia

Compas, una iniciativa desde Pittsburgh, PA para exigir libertad para Mumia Abu-Jamal

http://www.thomasmertoncenter.org/fedup/mailart4mumia.htm

Inundemos la Casa Blanca con arte/correo en apoyo a Mumia durante la semana del 24 de abril, su cumpleaños, aunque podría ser más adelante también. La Casa Blanca nunca cierra.

Sugerimos crear pinturas, grabados, dibujos, colages, escultura, hermosas cartas– cualquier cosa que se pueda enviar por correo. Nada de líquidos o materiales perecedores o peligrosos.

Envía una foto o copia a:

Mailart 4 Mumia–
3807 Melwood Ave –
Pittsburgh, PA 15213 usa–

mailart4mumia@gmail.com

—————————————-

Amazing, beautiful, INSPIRING, and potent events are being planned for Mumia around the world! Please let us know what you’re planning! If you’ve made a flyer, let us add it to the collection we have, each flyer speaks to someone! Keep up the work, the communication, the rebellion, and the MOVEMENT!

*Human Rights Coalition presents:*

http://www.defenest rator.org/ node/2022>

*Friday April 23 6-9pm*

*A-Space, 4722 Baltimore Ave*

*Support Mumia

*

*Flood the White House!*

Mumia Abu-Jamal, the world’s most well-known political prisoner, may be

re-sentenced to death.

Demand a new, fair trial! Mail your solidarity!

Join us to create art to mail to the White House in support of Mumia’s

release.

*Art supplies and refreshments provided.*

for more info on this project: http://www.mailart4 mumia.org

http://www.hrcoalit ion.org/> 215-921-3491

view event poster: http://www.defenest rator.org/ node/2022

14 d’abr. 2010

Jo no defensaré Garzón

Vicent Partal

Ara toca defensar Garzón, diuen. Sembla que uns falangistes podrien acabar la seua la carrera judicial, i la 'progressia' hispana crida i brama. Però jo no m'hi sumaré, ni per solidaritat internacional. He vist massa de prop com aquest personatge permetia la tortura i violava les regles més elementals de la democràcia.

He sentit relats estremidors, fets de viva veu i de primera mà. Els he sentits de gent torturada per aplicació de la llei antiterrorista que s'ha aixecat la samarreta davant seu i dels seus companys o que ha plorat relatant les atrocitats sofertes, sense més resposta d'aquest jutge estel·lar que la del menyspreu. Però, encara que no els haguera sentits en directe, en tindria prou d’haver llegit els relats públics de les seues víctimes, de les que em mereixen confiança. Parle, posem per cas, i n'hi ha prou amb un exemple, dels detinguts del 92, en aquella infame ràtzia olímpica que Europa acabà desautoritzant anys després. El 2004, per escrit, el Tribunal d'Estrasburg va acusar Garzón de no haver volgut investigar les documentades denúncies de tortures que li havien estat presentades. I amb una acusació com aquesta n'hi hauria d'haver prou.

És tan sols una falta, n'hi ha que excusen ara. Doncs, no. Cal dir que no és l'única falta, però que, fins i tot si ho fos, ja n'hi hauria prou. Parlem de tortures, no d'un error processal qualsevol, d'una manca de documentació. I cal dir amb la veu ben alta i clara que no es pot defensar la democràcia violant els drets democràtics. Si n'hi ha que volen oblidar aquest principi bàsic, doncs que el defensen, enmig de la baralla partidista. Però, a mi, em faria molta vergonya d'oblidar-ho, i per això, per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón. Ja s'ho faran.

director@vilaweb.cat
Font: Vilaweb





· La última carcajada de Francisco Franco
Luis Hernández Navarro/La Jornada 14/04/2010

· Garzón: el contexto de un personaje poliédrico
Editorial / La Jornada 14/04/2010

· Cisma a la española
Jaime Richart / ARGENPRESS.info 14/04/2010

· Crímenes franquistas: Argentina podría investigar lo que España no quiere
J.M. Álvarez / ARGENPRESS.info 14/04/2010

· Dos caras de Garzón
Héctor Goicoechea / La Jornada 13/04/2010

'Carn' de batalla

Wafaa Bilal va sotmetre's a una llarguíssima sessió de tatuatge amb missatge artístic i polític

L'artista iraquià Wafaa Bilal va deixar el seu país el 1991 després de negar-se a participar en la invasió de Kuwait ordenada per Saddam Hussein. Havent passat per un camp de refugiats de l'Aràbia Saudita, se n'anà als Estats Units per estudiar belles arts a la Universitat de Nou Mèxic (Albuquerque). Tot i haver viscut des d'aleshores als EUA, on ha estat professor d'art a Chicago i a Nova York, la major part de la seva obra se centra en l'Irac: Sorrow of Baghdad, Raze 213, Baiti, Domestic Tension (Shoot an Iraqi) i Virtual Jihadi, un joc interactiu i en línia en què ell mateix es convertia en un suïcida d'al-Qaida, disposat a assassinar el president nord-americà George W. Bush. 'Virtual Jihadi' (2008), nascuda d'una experiència personal: un germà seu mort per un míssil a Kufa, volia cridar l'atenció, d'una banda, sobre els estereotips racistes latents en videojocs com Quest for Saddam i, d'una altra, sobre la vulnerabilitat dels civils iraquians que en fa presa fàcil dels grups extremistes. Les mateixes fonts d'inspiració alimenten l'última performança de Bilal, ...and Counting, executada aquesta setmana a Nova York.

Dilluns, a les vuit del vespre, Wafaa Bilal va començar a sotmetre's, a l'Elizabeth Foundation for the Arts de Nova York, a una llarguíssima sessió de tatuatge amb missatge artístic i polític. Durant vint-i-quatre hores la seva esquena va haver de suportar 105.000 punxades, corresponents als més de quatre mil soldats nord-americans morts a l'Irac i als cent mil civils que es calcula que han perdut la vida des del 2003 en la segona guerra del Golf. Al voltant dels noms, ja tatuats, de setze ciutats iraquianes, cada punt de tinta aplicat dilluns i dimarts a la seva esquena corresponia a una víctima: en vermell, els militars dels EUA caiguts en combat; i en tinta solament visible amb llum ultraviolada, les desenes de milers d'iraquians morts per la violència i el foc creuat que divideix el país. L'elecció dels colors (vermell cridaner i tinta invisible) és ben conscient: Bilal està convençut que la mort d'iraquians com el seu germà Hifa passa inadvertida a la majoria de la societat nord-americana.

La performança …and Counting es va transmetre en directe a través de la web de l'Elizabeth Foundation for the Arts amb dues càmeres: l'una enfocava l'esquena de Bilal i l'altra, el públic assistent. En aquest vídeo hi ha un fragment de la transmissió.

Tatuant el conflicte a la pròpia pell ('el dolor que he experimentat no es pot ni comparar amb el sofriment del meu poble', va dir dilluns), Bilal també volia recaptar diners per a Rally For Iraq, una entitat novella que es dedica a traslladar orfes iraquians als EUA amb beques d'estudis. Un camí com el que ell va fer l'endemà de la primera guerra del Golf.


Font: Vilaweb