29 de març 2011

Líbia: calia intervenir militarment?

Mosaic d’opinions sobre la intervenció militar a Líbia que hem elaborat des de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida. Just després que el Congrés hagi donat llum verda a la participació de l’Estat espanyol en la missió a Líbia amb 3 únics vots en contra (IU i BNG), apostem per promoure la reflexió.


Per: Oscar - Coordinadora ONGD i aMS de Lleida

“No es podia consentir el que estava passant, és cert. Ningú pot disparar impunement sobre el poble… però on era necessària la determinació política d’utilitzar amb celeritat i unanimitat el setge diplomàtic i econòmic, s’utilitza la contundència, de resultats sempre imprevisibles i amb notables ‘efectes col·laterals’, de la força” (Federico Mayor Zaragoza)

Quan farem les coses bé?
Es la pregunta que es fa la Fundació per la Pau en el seu posicionament, i conclou: “No cal muntar intervencions militars sinó començar a prioritzar, de forma seriosa i responsable, una política activa de foment de la cultura de pau, la justícia, el respecte als drets humans i l’aprofundiment democràtic”. Al seu blog, el director d’aquesta organització, Jordi Armadans, apunta alguns motius de fons: “Europa i els Estats Units han quedat retratats amb les revoltes àrabs i, ara, s’afanyen a voler canviar d’imatge”.

I què passa amb Birmània, Bahrein, Iemen,...
Gonzalo Fanjul explica al seu blog que la responsabilitat de protegir no s’aplica a tots els estats per igual: “El 2010 es van produir 28 conflictes importants i ‘altament violents’, que van deixar centenars de milers de víctimes civils. La major part d’ells són conflictes oblidats on la protecció internacional ni hi és ni se l’espera”.

També es queixa d’aquest doble raser Isaac Rosa, que al seu blog apunta que, abans d’arribar a la guerra, hauria estat convenient esgotar totes les vies de mediació internacional.

Robert Fisk, amb una acidesa carregada d’experiència, afirma “Per descomptat, si aquesta revolució fos suprimida amb violència a, diguem, Mauritània, no crec que exigíssim zones d’exclusió aèria”.

Podeu continuar llegint l’article al web de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida.

---o--

Escolta l’opinió de l’ Arcadi Oliveres sobre la intervenció militar a Líbia.

28 de març 2011

Arcadi Oliveres (entrevista a Singulars)

Arcadi Oliveres a Singulars

És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista. Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo. En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida. Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics.

25 de març 2011

Contrasta barroc amb la redempció i el dolor per reflectir la realitat

  • Benjamí Domínguez exhibeix 57 olis en el museu de la Secretaria d'Hisenda
  • Mai havíem tingut un període tan complicat, en el qual som superats per una sèrie de problemes, però sobretot per la tecnologia que ens aclapara, afirma el pintor
Teles de Benjamí Domínguez que s'exhibeixen en el recinte de Moneda 5, Centre Històric Fotografia · Cortesia del museu

Merry MacMasters / La Jornada 25/03/2011

El pintor Benjamí Domínguez va veure la seva primera dona "decapitada" quan era nen, en un circ que va arribar al seu poble natal, Jiménez, Chihuahua, en ple desert entre el fons d'un mar antic de la del silenci.

També va veure allà la seva primera levitació i alguna vegada una tela daurada, brillant, un brocat portat dels Estats Units. L'única pintora del poble, una senyora ja gran, que pintava molt clàssic, li va inculcar la idea del classicisme.

Aquesta càrrega cultural alimenta la seva obra, la manifestació més recent es mostra en Barroc, exposició de 57 olis que ahir a la nit es va obrir, en el context del Festival de Mèxic-FMX, al Museu d'Art de la Secretaria d'Hisenda (antic Palau de l'Arquebisbat ), Moneda 5, Centre Històric.

Per Domínguez el títol de la mostra no podria reflectir amb més claredat no només la meva feina, sinó l'època en què vivim. Mai havíem tingut un període barroc tan complicat, en el qual som superats per una sèrie de problemes, però sobretot per la tecnologia que ens aclapara, ja que no som capaços de caminar al seu pas. Això ens crea un conflicte interior barroc, en el sentit de la lluita dels contraris: bé / malament, modern / antic.

D'allí que la seva obra és un estudi interiorista d'aquest home que som, en conflicte continu. La exposición se apoya en la imagen, precisamente, de los ángeles barrocos. L'exposició es recolza en la imatge, precisament, dels àngels barrocs amb aquestes vestimentes luxoses, amb or i brocats, i participa dels tres aspectes de la imatge barroca, primer l'austeritat: hi ha quadres molt austers, sense gaire composició ni tècnica, que diuen només el que les expressions poden comunicar.

Després hi ha la fastuositat, és a dir, la part dels brocats, la roba, l'or, tota aquesta falsedat que envolta l'home, li lleva personalitat i el converteix en el que porta la disfressa. M'encanta disfressar amb or tots aquells sentiments que podrien aflorar i ens fan mal.

El joc de les decapitacions

Finalment, per primera vegada Domínguez mostra la tercera etapa de la imatge barroca: el dolor, la redempció. Hi ha vuit quadres forts, complicats, que reflecteixen el que passa al país.

El tema de dos és el joc de les decapitacions, basat en un poema de José Lezama Lima, llavors combinar de nou la poesia amb els símbols, amb la fastuositat. M'agrada crear aquest contrast entre el dolor i la fastuositat lluminosa de l'or, i introdueixo, per exemple, molt de sadomasoquisme, molt tímidament. Espero arribar a fer-ho més evident, més fort.

Després de la decapitada del circ, la primera trobada pictòric de Domínguez amb el tema va ser el quadre Salomé amb el cap de Joan Baptista, de Caravaggio, que el va obsessionar molt de temps. Van passar 40 anys fins que va començar a fer visible aquesta imatge. El seu ús també ve d'una revolta, paraula que no li agrada.

"Molts em critiquen perquè faig quadres bonics, encara que no veig el conflicte allà. Llavors, hi ha la necessitat de canviar, donar-li un gir brutal i apropar-lo a la realitat, però no es pot dissociar de l'art clàssic, antic, perquè utilitzar els mateixos temes, teníem els mateixos problemes.

"Ara s'agreguen coses més contemporànies, però l'art no té èpoques." "Això és per als historiadors, els que classifiquen." "Els retrats romans són els mateixos que els d'ara, la mateixa llum de tres quarts, només canvia la tècnica, la pinzellada." "No crec molt en la modernitat de l'art, però pel que sembla vaig trobar per allà una vena que buscava: la del dolor."

Mor la fotògrafa Ursula Bernath, va captar el món indígena i les tradicions mexicanes

  • En l'esperit Bauhaus es considerava una artesana, diu la seva filla Anette Schzulte
Retrat de la fotògrafa Ursula Bernath per la seva col.lega Paulina Lavista, pres el 2007. I, al seu torn, imatge que va realitzar Ursula el 1960 de Paulina sent adolescent.


Alondra Flores / La Jornada 25/03/2011

La fotògrafa d'origen alemany Ursula Bernath, que es considerava una artesana de la lent, va morir als 95 anys d'edat a la ciutat de Mèxic, va informar la seva filla Annette Schultze.

Contemporània d'una generació de fotògrafs que van treballar per documentar la vida nacional, com el seu compatriota Walter Reuter, en la seva obra destaquen nombrosos retrats fets a intel.lectuals com Luis Barragán, Mathias Goeritz, Seki Sa, Héctor Atzar i Manuel Felguérez.

També va realitzar fotografia industrial, entre elles una sèrie sobre les instal.lacions de Petrolis Mexicans.

Com molts artistes en la segona meitat del segle XX, Bernath capturar el món indígena i les tradicions mexicanes, com ho van fer Juan Rulfo, Graciela Iturbide i Mariana Yampolsky.

Ursula Bernath va néixer el 26 de desembre de 1915 a la ciutat de Leipzig, en el si d'una família jueva.

Va arribar a Mèxic el 1946, vídua i amb els seus tres fills, on el seu pare havia arribat quatre anys abans i tenia una botiga d'antiguitats al barri de La Lagunilla.

Publicar part de la seva obra en els llibres Mèxic: la terra, l'art i la gent (1967) i Tu ets el meu germà. No obstant això deixa un extens arxiu de negatius sense classificar.

"La meva mare mai li va donar importància a les seves fotografies, sempre va treballar fent "talacha" il.lustrant amb fotografies, com ho va fer a la revista Expansión. En l'esperit Bauhaus, es considerava una artesana de la fotografia, comptant molt de la vida", va expressar la seva filla.

Troballa de l'estela número sis del calendari de la cultura maia a Tabasco

  • La peça permet explicar com presagiar el canvi de la humanitat el 2012: INAH
René Alberto López/ La Jornada 24/03/2011

Villahermosa, Tab., 24 de març. El director de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), Alfonso de Maria i Campos, i el governador de l'entitat, Andrés Granier Melo, van donar a conèixer la troballa de l'estela número sis de l' calendari de la cultura maia, peça que va ser trobada en el turó El Tortuguero, situat al municipi de Macuspana.

Es tracta de l'estela que explica com els maies presagien el canvi de la humanitat a una nova era a partir del 21 de desembre de 2012, i es troba ja protegida al Museu d'Antropologia i Història de Tabasco, actualment en restauració, localitzat a la capital tabasquenya.

D'acord amb informació de les autoritats, la peça és un de tres vestigis trobats recentment; conté inscripcions sobre prediccions astrològiques de 2012 i està considerada com la sisena i última estela del calendari maia.

De Maria i Campos va estar aquest dijous a Villahermosa per conèixer els avenços dels treballs de redisseny del museu Carlos Pellicer, que es troba a la zona del Centre d'Investigacions de les Cultures Olmeca i Maya (CICOM)-les estructures van resultar danyades durant les severes inundacions ocorregudes el 2007 - i posteriorment es va traslladar al municipi de Tenosique per supervisar la zona arqueològica Santa Elena.

Informació relacionada:
Més informació: El Calendari maia

___

Convocatòria de Concentració en solidaritat amb el patiment del poble japonès davant de la catastrofe nuclear i contra el cementiri nuclear a Ascó

La lliçó del Japó. No al cementiri nuclear a Ascó

Data: Divendres 1 d'abril, a les 20:00h
Lloc: Davant el Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre (Móra d'Ebre).
Convocants: CANC, Plataforma del Priorat i Grup de Veïns d'Ascó.

Parlaments:
  • Plataforma del Priorat
  • Veïns d’Ascó
  • Andreu Carranza, escriptor i fill d’Ascó.
  • Sergi Saladié, portaveu CANC.
Els reactors de Fukushima han evidenciat novament que l’energia nuclear és perillosa i incontrolable. L'accident a les centrals nuclears japoneses de Fukushima són la constatació que la previsió dels riscos per part dels humans és limitada i constaten un fet que fins ara el lobby nuclear havia intentat ocultar: l’acumulació d’instal·lacions radioactives en un determinat indret incrementa el risc exponencialment, i pot ser el desencadenant d'una catàstrofe d'abast nacional afectant a la salut de tots els seus ciutadans i hipotecar el territori de per vida.

La CANC ha denunciat en reiterades ocasions, fins i tot davant la Fiscalia de Tarragona, els riscos que comportaria la instal·lació d’un cementiri nuclear amb 7000 tones de residus radioactius en els terrenys que ha ofert l’Ajuntament d’Ascó, i de la greu irresponsabilitat que això suposaria, doncs, com al Japó, estaria en una zona on es concentren moltes altres instal·lacions i factors de risc, com les centrals nuclears d'Ascó, el polígon químic de Flix i el pas de matèries perillores per la carretera C-12, entre altres.

Les Revolucions Àrabs: Entre la sorpresa i l'esperança


Les Revolucions Àrabs: Entre la sorpresa i l'esperança

31 de març de 2011
18:45 hores
Sala de Graus - Campus Catalunya
Universitat Rovira i Virgili
Tarragona

Conferència a càrrec del Sr. Jesús A. Nuñez Valverde
Professor de la "Universidad Pontificia de Comillas"
Codirector de l'"Instituto de Estudios sobre Conflictos i Acción Humanitaria" (IECAH)
Especialista en prevenció de conflictes en el món àrab-musulmà

23 de març 2011

Arcadi Oliveres: 'Una intervenció militar servirà per fer més víctimes civils i prou'

Entrevista amb l'economista i president de Justícia i Pau

La intervenció militar a Líbia, aprovada pel consell de seguretat de l'ONU, 'únicament servirà per fer més víctimes civils', diu Arcadi Oliveres, economista i president de Justícia i Pau, en aquesta entrevista de VilaWeb TV. Oliveres exposa que en aquest cas hi ha molts interessos en joc, 'sobretot petroliers', i que en veient les revoltes dels estats àrabs, Occident volia tenir-ne les regnes.

Oliveres es demana qui va subministrar les armes a Gaddafi i quins estats li han donat suport tots aquests anys, i considera una hipocresia la duplicitat d'Occident envers els països àrabs. A tall d'exemple, el suport que presta a l'Aràbia Saudita, que sosté la dictadura de Bahrain, 'però l'Aràbia Saudita té petroli!'

De les dictadures de l'Àfrica, Oliveres esmenta la de la Guinea Equatorial, i troba vergonyosa la visita recent d'una delegació del congrés espanyol, en què hi havia Antoni Duran i Lleida. Però, és clar, la finalitat de la visita era de passar una part del petroli de la Guinea Equatorial a mans de Repsol: 'Els diners no tenen moral, i els polítics es posen al servei d'aquests diners.' Del dictador de la Guinea Equatorial, Teodoro Obiang, en diu que es queda milers de dòlars que haurien de despendre's en bé dels habitants del país, i que una part d'aquests diners són actualment al Banco Santander, presidit per Emilio Botín.

Amb Oliveres també conversem de la manca d'interès a combatre el frau fiscal, de les alternatives a les mesures decretades pel govern espanyol per a parar la crisi, i de l'augment del discurs antiimmigratori d'aquests últims temps. Oliveres, que va ser dissabte a la mobilització organitzada per SOS Racisme, sota el lema 'Diguem prou! Contra el racisme i la xenofòbia', proclama que menystenir la immigració és signe d'ignorància; que, si sabéssim 'què passa i què s'amaga darrere la immigració, rebríem els immigrants amb els braços oberts'.

El sector cultural surt al carrer per mostrar el seu rebuig a les retallades del govern

El sector cultural català ha sortit al carrer per evidenciar el malestar davant el descens pressupostari anunciat per la Generalitat. Sota el lema 'No retalleu la cultura', entitats i associacions del món del teatre, la dansa, el circ, les artistes visuals, el cinema, la il·lustració, escriptors, actors, músics i guionistes entre d'altres s'han concentrat davant del MACBA per defensar que la despesa en cultura 'és inversió' i denunciar que la retallada suposarà una pèrdua 'irreversible'. Representants de les catorze associacions convocants han llegit poemes de Joan Brossa relacionats amb la cultura. Per la plataforma, s'acaba una primera etapa de denúncia i s'inicia un procés per debatre propostes.

La plataforma anuncia el final d'una primera etapa 'de denúncia' i inicia un procés per 'debatre i elaborar propostes'

Directe.cat

Durant la concentració, les catorze associacions que han convocat la concentració han llegit poemes de Joan Brossa relacionats amb la cultura i seleccionats per Xavier Albertí. Posteriorment, s'ha llegit el manifest 'No retalleu la cultura', on han denunciat que la retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i 'limitarà els drets culturals d'accés universal a la cultura recollits en l'Estatut d'Autonomia'.

A més, segons el mateix manifest, la retallada forçarà la privatització d'equipaments o programacions situant una bona part de l'oferta cultural sota la lògica del mercat i les audiències, una circumstància que provocarà un augment de l'atur i de la precarietat en el sector cultural. 'Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible', especifica.

El món de la Cultura denuncia que Catalunya és un dels països que destina menys recursos públic al sector, només el 0,98% del pressupost general i que la retallada obligarà les institucions a reduir l'activitat, un fet que acabaran pagant artistes, creadors, companyies i nous emprenedors. Per la plataforma 'No retalleu la cultura', després de la mobilització l'Associació Professional de la Gestió Cultural de Catalunya agafa el relleu i s'inicia un període de 'debat' i formulació de 'propostes' a través del bloc. 'Ens veiem a la xarxa', han assegurat durant l'acte.

Reunió amb el conseller Mascarell
Les associacions adherides a la plataforma contra la retallada es reuniran aquest dimarts a la tarda amb el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Un dels portaveus de la plataforma, Toni Cots, ha explicat que ara és moment d'obrir un diàleg amb la conselleria davant d'unes retallades 'genèriques' i 'indiscriminades'.

La divinitat maia que va fer rècord a Drouot és falsa

Va ser venuda per 2,9 milions d'euros

Els especialistes de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història mexicà afirmen en un comunicat que la divinitat maia venuda a París és un objecte de fabricació recent.

Redacció ara.cat

Segons va informar ahir el govern mexicà, la divinitat maia que la casa Drouot va vendre dilluns per prop de 3 milions d'euros, datada entre el anys 550 i el 590, el període clàssic tarda de l'escultura maia, no és autèntica sinó un objecte de fabricació recent. En un comunicat conjunt emès pel ministeri d'Afers Exteriors i l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), segons France Press, el especialistes de l'INAH van afirmar que, després d'estudiar els documents presentats a la subhasta, van determinar que no és una obra autèntica, i així ho van comunicar també a l'ambaixada de Mèxic a França.

En aquest comunicat, els especialistes afirmen que l'alçada (1,65 m), la postura de les cames doblegades i les corretges que subjecten el calçat que porta la figura no són característiques de la cultura maia. I van afegir que en aquesta obra s'hi pot observar més d'una tècnica, cap de les quals es correspon amb cap tret estilístic d'aquesta cultura. Finalment, els especialistes van determinar que l'erosió que presenta la peça és un desgast intencionat creat per donar-li l'efecte d'antiguitat.

Provinent de la col·lecció privada de l'empresari suís Henry Law, formada per 200 escultures de pedra, aquesta divinitat maia va ser adjudicada per 2.912.000 d'euros.

Articles Ramon Barnils

Llibre recomanat


ARTICLES RAMON BARNILS.
Barnils, Ramon. EDICIONS DE LA MAGRANA. El recull s'inicia amb els primers articles a TeleExpress, molt 'lights' degut a la censura existent, i van incrementant el seu contingut polític amb el temps. Sorprèn els escrits en els anys vuitanta, que es podrien fer passar per escrits en l'actualitat sense cap problema.

Font: HI HA LLIBRES . Lectures senzilles per gent senzilla.

22 de març 2011

Aigua: Vols saber com serien les coses "amb ella"?

Sabem si la gestió de l’aigua que consumim és pública o privada? I què comporta una o altra opció? Una campanya d’ESF i el CONGIAC pretén donar resposta a aquestes preguntes i exposar la necessitat d’afrontar el debat sobre les diferències entre els diferents models de gestió de l’aigua.

Per: Marta/ Ingeniería Sin Fronteras / Canalsolidari.org

El passat juliol de 2010 les Nacions Unides van declarar l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Però ningú no discuteix la importància de l’aigua, sabem que és un líquid vital, i que la necessitat de tenir uns ecosistemes fluvials en bon estat ecològic és un realitat cada cop més assumida. Però potser del que no som conscients és del que passa amb la gestió d’aquest be tan fonamental.

Així, tot i que la gestió d’aquest dret bàsic té una gran rellevància en les nostres vides i implica aspectes fonamentals de la democràcia, com el reforçament de les institucions públiques i el seu compromís amb la participació ciutadana, la cohesió social, el diàleg o la responsabilitat cívica, aquest tema no és a l’agenda política i l’opinió pública ho desconeix.

Actualment, la llei permet models de gestió de l’aigua públics, models de gestió mixta o altres exclusivament gestionats per empreses privades. Però quin serà el nostre? Som usuaris/es o clients? Què passa amb el contracte d’aigua a Barcelona?

Amb ella o sense ella?

Accedir a l'aigua per disminuir la mortalitat infantil


Segons l’Organització Mundial de la Salut, més de 1.000 milions de persones no tenen accés a aigua potable. Quan una família té accés a aigua potable es redueixen en un 50% els episodis diarreics en els menors de 5 anys. Farmamundi t’explica els seus projectes per dur-la a més de 96.000 persones. Llegir més

Dubtes, espere que raonables

Un jet britànic Typhoon a la base Gioia del Colle, al sud d'Itàlia, forma part de l'Ala Expedicionària 907 que es prepara a patrullar la zona d'exclusió aèria a Líbia · Foto Reuters

Vicent Partal / Vilaweb

Hi ha gent que em demana l'opinió sobre l'atac de Líbia, però no en puc donar cap de contundent i rotunda: tinc el cap ple de dubtes. Hi ha voltes en què és fàcil d'adoptar una posició o una altra. En aquest cas, no ho he aconseguit. Però, sí que puc explicar el perquè dels meus dubtes, ni que siga per a discutir un poc...

Quan era molt jove algú em va explicar per primera volta la guerra, la 'nostra'. I l'explicació va ser: 'Vam perdre perquè ens deixaren sols.' Tothom reconeix que, mentre Franco comptà amb l'ajut de Hitler i Mussolini, les democràcies trobaren excuses de tota mena per a no ajudar el govern legítim de la república. Des d'aleshores tinc la tendència, que difícilment controle, de justificar això que la moderna concepció política denomina 'ingerència humanitària'. Crec, en efecte, que no es pot deixar que un govern ataque els seus propis ciutadans sense respondre-hi. Especialment si, com sol passar, el govern no és democràtic.

Però, a Líbia, són demòcrates els opositors de Gaddafi? Podem comparar els esdeveniments d'aquell país amb els de Tunísia o d'Egipte? Em tem que no, que no és tan fàcil. Els anomenats rebels no estic tan segur que siguen partidaris acèrrims de la democràcia. Coneixent el país i analitzant les dades que ens arriben, hi ha elements –per exemple la pertinença d'uns i altres a tribus diverses o la presència entre els rebels de grups gihadistes–, que compliquen molt el cas libi. Gaddafi té al darrere un historial de repressió i d'agressions molt notable, ningú no en pot dubtar. Però les certeses s'acaben ací.

Malgrat això, els països occidentals no s'ho han pensat dues vegades i han aconseguit una resolució de l'ONU per a atacar aquell país. Una resolució legalment suficient, això no ho discutesc, però políticament complicada, perquè tan solament hi ha un vot de diferència entre el sí i el no, però sobretot perquè Alemanya, el Brasil, l'Índia, la Xina i Rússia es van abstenir, després de manifestar que tenien dubtes seriosos sobre l'oportunitat de la missió.

Siga com siga, els estats occidentals han emprès l'atac sense esperar a tenir al costat ni els països veïns, Tunis i Egipte, ni cap país representatiu del món musulmà. Qatar i Turquia han dit que voldrien participar-hi, però no s'ha concretat res.

Això, jo crec que és un error molt important. Perquè sostreu l'atac de l'esfera de la democràcia i el porta a l'esfera de la contraposició entre una part del món islàmic i occident. Una dimensió que les revoltes democràtiques de Tunísia i d'Egipte havien superat. I, sincerament, em fa por que aquest atac no ature aquest procés. Just quan una generació d'àrabs joves havia estrenat un moviment innovador cap a la democràcia la guerra torna a ser el centre del debat. És un mal senyal, sobretot si la Lliga Àrab, com ha passat, s'hi oposa.

Dit tot això, quina era l'alternativa? Esperar a veure els opositors morts des de la televisió?

No, és clar, això no és cap alternativa. Però potser em sentiria més tranquil si aquest atac no l'haguérem acompanyat d'un altre solemne gest d'hipocresia occidental: hem d'atacar Líbia, però no Bahrain. Els ciutadans d'aquest estat del golf també es manifestaven, també en varen matar en les manifestacions, Bahrain també és una dictadura i, per a fer-ho pitjor, tropes de l'Aràbia Saudita, la pitjor de les dictadures d'aquella zona, hi han entrat per aixafar els rebels. I la resposta d'Occident ha estat el silenci. El fet que els Estats Units hi tinguen la base de Manama, la més important de la zona, m'inquieta encara més. Vol dir que, si a Líbia hi haguessen bases militars occidentals, l'atac no s'hauria fet? Dic que m'agradaria que atacassen Bahrain?

Allò que dic és que crec que tothom té dret de viure en democràcia, en qualsevol lloc. I que les democràcies occidentals haurien de mirar molt de no inspirar dubtes sobre la seua intenció de respectar aquest principi, cosa que em sembla sincerament que ara no fan.

Dues coses finals que m'inquieten: tot allò del 'no a la guerra' i els diners de Gaddafi.

Em sobta, em continua sobtant, que llavors de la guerra de l'Irac la reacció fóra tan gran i ara siga tan exigua. Les diferències són evidents, però la desproporció és tan considerable que no puc deixar de demanar-me si la reacció hauria estat la mateixa en cas que l'actual govern espanyol fóra del PP.

I en segon lloc, el gros interrogant que em persegueix dels diners i de les inversions de Gaddafi a Occident. Fa dies vam publicar un article en què explicàvem les implicacions econòmiques de Gaddafi a Occident. Què hi tenen a veure? Que hi té veure que Líbia diga que va finançar la campanya de Sarkozy amb el fet que els primers avions a disparar siguen francesos?

Ja ho veieu: l'única seguretat és el meu dubte.

director@vilaweb.cat

Notes relacionades:

Àlbum de fotos de Muhammad el Gaddafi

Islàndia: La revolta social que Europa va silenciar

Ràdio Estel parla de la revolta no violenta islandesa de 2008 amb Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització. El què qui com en 20 minuts!

La imatge és de Joan Ortiz Serra

Tan sols fa dos anys en el vell i democràtic continent europeu una nació sencera va ser capaç d’aixecar-se contra la crisi i el sistema econòmic. La societat islandesa, a cops de cassola, va sortir al carrer per forçar un canvi de govern, exigir el no-retorn del deute extern del país i engarjolar els especuladors financers que havien portat la situació econòmica a la bancarrota.

Els mitjans de comunicació gairebé no en van parlar. El que en realitat era una contesta concisa al model financer mundial, es va difondre com una crisi política interna.

Dimecres 16 de març, el programa PUNT ORG, de Ràdio Estel, parlava d’això amb Iolanda Fresnillo, de l’Observatori del Deute en la Globalització. I analitzava quins moviments s’estan donant a Europa per fer front a la crisi i per evitar les creixents retallades socials.

Part I

Part II

Informació relacionada:

COMUNICAT DE PREMSA: La CANC reclama al Govern espanyol que descarti ubicar el cementiri nuclear a Ascó per la proximitat a les centrals nuclears

Els terrenys oferts per l’Ajuntament d’Ascó estan a 750 metres de les centrals nuclears, i a tocar de la C-12, per on hi transiten mercaderies perilloses.

Els problemes en les centrals nuclears japoneses de Fukushima són la constatació que la previsió dels riscos per part dels humans és limitada i que, per molts estudis i anàlisis que es facin, sempre hi haurà algun moment que s'escaparà als dissenys dels tècnics, o que aquests no implementaran implementaran les mesures correctores per tal d’abaratir costos. Els fets de les nuclears del Japó també constaten un fet que fins ara el lobby nuclear havia intentat ocultar: l’acumulació d’instal·lacions radioactives en un determinat punt incrementa el risc exponencialment.

L’any 1986, amb l'accident de Txernòbil, el lobby nuclear va dir que a Catalunya no podia passar una cosa així, atès que era una nuclear d'una tecnologia obsoleta. Ara, en un país que és la tercera potencia mundial, amb els accidents als reactors de Fukushima, ja han dit que un desastre semblant tampoc pot passar a les centrals de Vandellòs i d'Ascó perquè aquí no hi pot haver terratrèmols ni tsunamis d’aquella intensitat. El fet, malgrat tot, és que els reactors japonesos han resistit els terratrèmols i el tsunami, però no han resistit en canvi la caiguda del subministrament elèctric extern ni el funcionament deficient dels sistemes alternatius de refrigeració. Les instal·lacions nuclears existents a Catalunya presenten uns problemes estructurals importants, com demostren any rere altre l’elevat nombre d’incidents que han de notificar, així com els greus successos que han patit especialment en els darrers anys (corrosió del sistema de refrigeració a la Vandellòs II l’any 2005, fuita de partícules radioactives a Ascó entre el novembre de 2007 i abril de 2008, i fuita d’hidrogen i incendi a la Vandellòs II l’any 2008).

Els reactors de Fukushima, doncs, han evidenciat clarament que l’energia nuclear és absolutament incontrolable per un fet tan simple com és la manca de subministrament elèctric extern, que en aquest cas l’ha generat un fet tan catastròfic com un terratrèmol i un posterior tsunami, i que s’ha agreujat per la concentració d’instal·lacions de risc en un mateix indret.

La CANC ha denunciat en reiterades ocasions els riscos que comportaria la instal·lació d’un cementiri nuclear amb 7000 tones de residus radioactius en els terrenys que ha ofert l’Ajuntament d’Ascó. N’ha advertit tant al Govern de l'Estat com al Govern de la Generalitat de Catalunya de la greu irresponsabilitat que això suposaria, doncs, com al Japó, estaria en una zona on es concentren moltes altres instal·lacions i factors de risc. Entre aquestes instal·lacions i factors hi ha:
  • Dos reactors nuclears de 1000 MW cadascun situats a 750m.
  • Una subestació elèctrica, per on s'evacuen els 2000MW de les centrals nuclears i que presenta un risc de descàrrega elèctrica, situada a menys de 500m.
  • Un complex químic, a Flix, situat a 3km.
  • La carretera C-12 que està inclosa en la Xarxa d’Itineraris per a Mercaderies Perilloses (XIMP) de la Generalitat de Catalunya, i que presenta un risc d'explosió química, i que està adjacent als terrenys oferts per l’Ajuntament d’Ascó.
  • En una zona que es veuria afectada pel trencament de les preses de Mequinensa (1964) de 110 Km de làmina d’aigua i 1530 Hm3, Riba-roja (1969) de 28 Km i 206’90 Hm3, i Flix (1949) de 13’10 Km i 11 Hm3.
  • En una zona amb registres sísmics històrics: Terratrèmol de Tivissa de 1845 de valor VII a l'escala de Mercalli (5-6 a l’Escala Richter).
  • Uns terrenys ubicats, parcialment, sobre un barranc.
  • Uns terrenys situats a menys de 300m del casc urbà d'Ascó.
  • Les centrals nuclears de Vandellòs, a 25 km, amb un reactor en operació i un altre en fase de desmantellament.
  • Una zona amb una relativa densitat de població, que abasta en un radi de 50 Km de poblacions tant importants com Tarragona, Lleida, Reus, Cambrils, Salou, Tortosa, Amposta, Valls, Montblanc, Les Borges Blanques, etc.
Davant el menysteniment de tots aquests factors per part dels tècnics de la Comisión Interministerial para la selección del emplazamiento del ATC, que van obviar tots aquests punts per tal de pujar la valoració d'Ascó fins a atorgar-li la segona puntuació més alta, i malgrat les fortes pressions del lobby nuclear, demanem al Gobierno del Estado que desestimi de manera definitiva la candidatura d’Ascó a acollir el cementiri nuclear. Així mateix, demanem al Govern de la Generalitat que, d'acord amb el manament del Parlament de Catalunya, empri tots els mitjans al seu abast per a impedir que el cementiri nuclear s'ubiqui a Catalunya. A més, cal tenir en compte que, a més del Parlament de Catalunya, també han aprovat mocions de rebuig al cementiri nuclear un total de 151 ajuntaments, 12 consells comarcals, 2 diputacions.

COORDINADORA ANTICEMENTIRI NUCLEAR DE CATALUNYA (CANC)
Terres de l’Ebre i Camp de Tarragona, 22 de març de 2011

Font: CANC
-------

L'oposició al cementiri nuclear no decau.

Després d'un nou recompte, ja són 151 els ajuntaments que han aprovat mocions en contra del Cementiri Nuclear. Amb el 80% dels ajuntaments de les Terres de l'Ebre i del Priorat, ara si sumen el 50% dels municipis de tots els colors polítics de la comarca lleidatana de Les Garrigues.

21 de març 2011

Acció 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació || Desmilitaritzem l’Educació Tarragona

Per: Josep Maria Yago

17/18 de març. Avui s’ha iniciat el I Fòrum de l’FP i l’Ocupació de Tarragona organitzat per l’Ajuntament de Tarragona.

De la documentació facilitada es desprèn que el Fòrum és un Espai de trobada entre els Instituts, centres de formació públics i privats de Tarragona i les persones interessades en iniciar una trajectòria formativa post obligatòria o millorar la seva qualificació professional.

En la documentació s’explica, també, que la Fira comptarà amb un espai dedicat a l’orientació professional. Les persones interessades podran rebre, de personal tècnic, les pautes i orientacions necessàries per a la definició del perfil laboral o el projecte professional, rebent suport per al disseny dels itineraris més adients així com per l’assoliment de l’objectiu professional.

Les persones destinatàries de l’actuació serien:

Professionalització Inicial:
* Persones joves en transició des de l’escola cap al món del treball i en procés de definició inicial del seu objectiu i projecte professional.
* Familiars d’alumnes dels darrers cursos de l’etapa obligatòria de l’educació secundària (ESO).
* Professionals de l’àmbit educatiu, especialment aquells que tenen responsabilitats sobre l’orientació acadèmica professional dels alumnes de darrers cursos de l’ESO; membres dels equips directius del centre, personal docent, professorat amb funcions tutorials, pedagogs/es, psicopedagogs/gues, etc.

Actualització professional:
* Persones interessades en millora de l’ocupabilitat a través de l’actualització professional a què dóna lloc la incorporació/reincorporació a les instàncies educatives i formatives.
* Persones en procés de redefinició del seu objectiu professional o de reorientació de la seva trajectòria de professionalització.
* També seran destinataris de la Fira el personal tècnic i professionals de les polítiques d’ocupació i educació, així com els/les polítiques responsables de les àrees de gestió relacionades amb les trajectòries educatives i formatives.
* Persones interessades a validar/acreditar les seves qualificacions i competències professionals.

Entre les entitats participants s’hi compten organismes com el SOC, el “servicio público de empleo estatal” o el propi Ajuntament de Tarragona, entre d’altres, així com tots els centres públics de formació professional i una bona colla de privats, a més de centres de formació d’adults, centres de formació ocupacional, CC.OO., UGT, CEPTA, etc.

No entrarem a discutir la importància i/o la eficàcia d’una actuació com aquesta, que compta amb una fira d’estands i tot un ventall de xerrades i tallers però el sorprenent és que l’Ajuntament, que forma part de la Xarxa Alcaldes per la Pau i que va declarar Tarragona ciutat contra la guerra ens vol vendre la moto de que l’exèrcit també és una instància que ha d’estar representada en un fòrum relacionat amb el món de l’ensenyament i l’orientació i qualificació professional quan queda força clar que els 17.244,75 milions d’euros (que s’acabaran incrementant malgrat la crisi) de la despesa militar espanyola poca cosa té a veure amb la formació i la qualificació professional, excepte la relacionada amb els enginys de matar, clar! En tot cas, premeu sobre l’enllaç i podreu veure en què es gasten aquests diners.

Alguns/es activistes de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i de sindicats d’ensenyament (CGT, USTEC-STEs (IAC) i UGT) han visitat el Forum aquesta tarda amb una pancarta (les armes no eduquen, maten!) i han distribuït tríptics informatius i el manifest unitari que reprodueixo. L’acció s’ha desenvolupat sense cap mena d’incident a excepció d’alguna queixa que els organitzadors han manifestat que han rebut per la qual cosa els activistes han formalitzat, també, la seva queixa per la presència de l’exèrcit en un espai d’aquestes característiques.

MANIFEST UNITARI
DESMILITARITZEM EL PROFESSIONAL POINT

L’exèrcit ha estat convidat a participar al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, de Tarragona (el 17 / 18 de març). La societat civil catalana, a favor de la pau, considerem que la seva presència en aquest esdeveniment educatiu no és admissible per les següents raons:
- Els valors que transmeten les institucions militars, l’obediència, la disciplina, el patriarcat, l’androcentrisme i especialment el recurs a la violència com a mètode per a la resolució dels conflictes, contradiuen els valors de pau i diàleg que han de regir l’educació dels i les joves del nostre país.
- La proposta que l’exèrcit ofereix als estudiants s’oposa a la LOE, que s’inspira en “l’educació per a la prevenció de conflictes i per a la resolució pacífica d’aquests, així com la noviolència en tots els àmbits de la vida personal, familiar i social”, i s’orienta a la consecució de “la formació per a la pau, el respecte dels drets humans, la vida en comú, la cohesió social, la cooperació i solidaritat entre els pobles.”
- La presència de l’exèrcit en aquest Fòrum s’emmarca en la cada cop més incisiva participació en els espais educatius. L’exèrcit espanyol pretén potenciar l’eufemística “cultura de la defensa” i “l’esperit militar” entre la joventut per millorar la seva deteriorada imatge pública i pal•liar les actuals dificultats de reclutament.
- La propaganda que el jovent rep del Ministeri de Defensa és enganyosa, desprèn una imatge idíl•lica de la vida militar i edulcora el paper de les forces armades espanyoles en els conflictes bèl•lics. L’exèrcit és presentat gairebé com una ONG d’ajut humanitari, que oculta el seu rol de defensa d’interessos més espuris. En cap cas s’informa rigorosament de les conseqüències que es desprenen de l’acció militar.
- En un context on la seguretat humana s’hauria de mesurar amb indicadors de sanitat, de seguretat alimentària, d’accés al treball, de respecte als drets humans, de conservació del medi natural o del dret a l’educació, transmetre esquemes militaristes com a solució dels problemes que afecten les nostres societats és contradictori i caduc.
Així, des del convenciment que la missió de les institucions i els agents educatius és el foment de la cultura, la ciència i els valors de la convivència i la diversitat, creiem que exèrcit i educació són conceptes manifestament antagònics.
Per això manifestem el nostre ferm rebuig a la presència de l’exèrcit al PROFESSIONAL POINT, 1r Fòrum de l’FP i l’Ocupació, i comminem a l’Ajuntament de Tarragona en qualitat d’organitzador, al Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya en qualitat de col•laborador, i al Palau Firal i Congressos de Tarragona que dóna el seu suport, a retirar-li la invitació per a les edicions properes.
Les armes no eduquen, maten!

Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau – CGT – USTEC-STEs (IAC) – UGT Tarragona

L'exdirector de la nuclear Ascó I declara al jutjat de Gandesa com a imputat per la fuita de partícules del 2007

3cat24.cat / 21/03/2011

Aquest dilluns estan cridats a declarar als jutjats de Gandesa els dos primers imputats per la fuita de partícules radioactives, al novembre del 2007, a la central nuclear Ascó I. Es tracta dels llavors director i el cap del Servei de Protecció Radiològica. Tots dos estan imputats per presumptes delictes d'exposició a radiacions ionitzants per imprudència, delicte ecològic genèric, delicte contra la seguretat en el treball i delicte de falsedat documental. El proper divendres, 25 de març, hi han de declarar els altres dos imputats, el cap de l'explotació i l'inspector resident titular del Consell de Seguretat Nuclear durant la fuita. Tots es podrien enfrontar a penes de presó de fins a setze anys.

La jutge de Gandesa ha obert diligències prèvies als quatre imputats arran de la denúncia que va presentar la fiscalia de Tarragona després d'una investigació de més de dos anys. En la interlocutòria, la jutge reclama a l'exdirector de la central còpies de procediments i manuals de la nuclear, una còpia de l'informe radiològic ambiental dels anys 2007 i 2008 i la relació de tots els treballadors, els fixos i els eventuals, de la central i també de les empreses que treballen a la instal·lació, i que han treballat a la nuclear des de l'accident de les partícules.

La jutge també ha acordat obrir-ne un procés paral·lel davant la possibilitat que s'hi personin possibles perjudicats per la fuita. Així mateix, s'informarà de l'obertura de diligències prèvies a l'entitat ecologista Greenpeace i al secretari general d'ICV, Joan Herrera, ja que tots dos van presentar denúncia per la fuita radioactiva davant de la fiscalia de Tarragona per si es volen personar en la causa com a perjudicats o denunciants.

19 de març 2011

Mèxic: Dones indígenes posseïdores de saviesa ancestral

(Per Patricia Rodríguez / Conaculta)

Abya Yala Internacional, Oaxaca, Mèxic, 7 de març .- Una tarda de poesia, de narracions, de cants, de màgia, d'energia i coneixements van oferir les escriptores indígenes Natalia Toledo (Foto) de Mèxic; Morel Maneiro, poeta Kariña de Veneçuela i Lindantonella Solano, wayúu, de Colòmbia, durant tercera taula, Dones Indígenes, del Primer Congrés Internacional L'Experiència Intel·lectual de les Dones en el Segle XXI, organitzat pel Conaculta.

Natalia Toledo va parlar primer sobre com és una dona zapoteca d'aquest temps: "Les dones indígenes som posseïdores de coneixements que ens han transmès les dones més velles i respectades de les nostres comunitats. Elles no només són les cames de les nostres cases, sinó també ens han ensenyat la llengua original i molts dels coneixements que aquestes contenen. "

Ens tenen cura de la salut espiritual, guarint-nos de tristeses, pena, mal d'ull, entre d'altres malalties que ens marceixen el cos. Ens tornen el pols de l'alegria, organitzen les festes, administren els diners que guanyen i la dels seus homes, almenys en l'Istme de Tehuantepec. Però també som artistes, creadores, escriptores, cantants, lluitadores socials, entre altres activitats.

"A nosaltres ens ensenyen molt del que sabem abans d'anar a l'escola i estudiar, amb la pràctica i a través de la memòria oral; hi ha moltes formes d'ensenyar la cultura, no es necessita ser una intel.lectual, com ho entén occident, per transmetre coneixements. "Quan vaig tenir necessitat per aprendre a cuinar, la meva àvia simplement em va dir: 'Vine, apropa't i mira'.

Nosaltres no fem servir mesures, l'única mesura és la mà, la mà sap quanta sal s'ha de posar a un dinar, per fer truites no fem servir màquines, la mà és el torn que gira i dóna forma a la massa, fins i tot per fer enormes tlayudas o totopos, però si ets terrissera també fas amb les mans els plats i les olles.

"Sé que aquestes dones que, es van atrevir a ser elles mateixes, ens van ajudar, ens van empènyer per sortir a estudiar i tornar amb algun coneixement i un ofici diferent per compartir, arribat el moment, amb la comunitat", va dir Natalia Toledo. Vestida amb huipil vermell, Lindantonella Solano de la guajira colombiana, va parlar del seu món mític wayúu.

"Vull parlar de Wolunca, que és la nostra mare, la nostra jiérü, la nostra dona, que ancestralment ens va donar aquest fet de ser dones, des de la cosmovisió mítica de la nació wayúu, una nació que geogràficament que al nord de la península, que té el Abya Yala, l'Amèrica primigeni del sud, a Colòmbia, al Carib colombià, ve a ser des d'aquesta creació, Wolunca, la primera dona que no volia deixar-se treure unes dents que tenia en la seva vagina.

És la dona dentada, segons els nostres avantpassats, les nostres mares, les nostres àvies ". Lindantonella Solano descriu tot el seu món de dona i la del seu poble, dels sabers ancestrals, de les seves llengües, tasques i ancestres i va concloure: "Tot i que li posin fronteres als nostres països, sempre la Nació Wayúu serà la mateixa guajira que , és clar, com diu un cant vallenato que també es dóna a la meva terra:

"... La Guajira és una dama reclinada, banyada per les aigües del Carib immens ..." Va citar a grans dones del seu poble com María Concepción Iguarán ha posat aquests vestits a les passarel de París amb Silvia Tcherassi, que és una representant també de les nostres modes i va afegir:

"De la mateixa manera, a la part de l'educació, tenim dones com Margarida Pebre, que dins de la Llei General de l'Educació, la Llei 515, és la que dóna tot el procés, ha liderat tot el procés del bilingüisme i principalment en l'educació en tota la nació, a tot el país colombià. "

De la mateixa manera, hi haurà un projecte que es va elaborar des de la Guajira perquè Bill Gates pogués fer un programari en wayunaiki, no sé què ha passat, això hi és com lent però aquí va, aquí a la mar del temps que només sabrà quan arriba però aquí anem ". anunciar finalment que molts textos com Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, s'està passant a la llengua wayunaiki.

Morel Maneiro, al seu torn, parlant de la llengua Karina, poeta i activista política, va descriure la seva vestimenta, també de color vermell i va parlar d'un poema sobre el que significa ser Karina "venim de la de serp, vam ser tallats en parts iguals i també som fills de pietemú, que és el de la cama tallada, que és Orió ".

"També el nostre llibre obert és aquest cel d'on nosaltres aprenem tot el que és ser Karina, que Karin significa ser gent, és el vocable karitña, amb un apòstrof en la respiració, en particular es resumeix la totalitat aquest cercle que, com deia Linda , ha estat a tot arreu, que no és més que el coneixement, però que és justament la cua del gran mico gegant que els karina van matar per robar-li el seu sacri, el seu sac on carrega els coneixements de la nit i el dia.

I aquí nosaltres ens convertim en Kariña. "Els caribs, nosaltres, vam tenir 300 anys de resistència cultural i lingüística a Veneçuela. Vam ser els únics que vam plantar cara davant de tota la invasió, però vam ser traïts i, en conseqüència, els caribes van ser submisos i d'alguna manera van amagar la seva ferocitat en convertir al cristianisme.

Ja saben que totes les missions que arriben a les nostres comunitats vénen amb la paraula de Déu i la dolçor per apaivagar aquestes ànimes guerreres en aquest poble. "

Fins fa molt poc, a Veneçuela els pobles indígenes havien estat incivilitzats i seria amb la nostra constitució del segle passat, parla un article que nosaltres simplement per arribar a ser ciutadans veneçolans havíem de passar d'indígenes, de pobles indígenes, a camperols, en conseqüència , exclusivament a ciutadans veneçolans.

Des de 1999, en la nostra nova constitució, que tenim els drets dels pobles indígenes allà, amb nou capítols on hi ha els drets culturals, que tenen a veure amb els nostres idiomes i comença llavors a visibilitzar els pobles i molts de nosaltres, especialment de l'afecte havia anat poc a les universitats i, per descomptat, tota la seva literatura oral està allà en els cants que encara conservem, des de l'època primigènia.

"Aquesta és la meva base, és la lluita interna dins del porus afecte per conservar la seva cultura, els seus drets, avui dia per defensar el seu territori perquè nosaltres només som escriptores i estem en una habitació tancada aquí, en una introspecció, escrivint o llegint molts autors perquè podem parlar i dir quants llibres no hem llegit ".

Font: Prensa Indígena

18 de març 2011

Devastació al Japó



Militars japonesos van llançar 30 tones d'aigua sobre un dels sis reactors de la planta nuclear que estan fora de control des de fa sis dies. La policia va recolzar amb canons del líquid, però les operacions van ser suspeses quan es va comprovar que la radioactivitat seguia elevada. L'AIEA va dir que, tot i que la situació es manté perillosa, no s'ha agreujat. A Tòquio, les mesures d'estalvi d'electricitat van impedir un col lapse en el subministrament. A la imatge, un resident de Onagawa entre les ruïnes de l'habitatge on va morir la seva mare Fotografia Ap
Font: http://www.jornada.unam.mx/2011/03/18/index.php

Devastació al Japó
  • La situació segueix sent molt seriosa, però no s'ha agreujat la radioactivitat: AIEA
  • Les forces armades llancen 30 tones d'aigua al descontrolat reactor 3 de Fukushima

Vista aèria presa des d'un helicòpter que mostra el dany al reactor número 3 de la central nuclear de Fukushima · Foto Reuters

Dpa, Afp y Reuters
Periódico La Jornada
Divendres 18 de març de 2011, p. 27 27

Tòquio, 17 de març. Les forces armades japoneses van llançar avui unes 30 tones d'aigua sobre un dels sis reactors de la central nuclear de Fukushima, fora de control des de fa sis dies, en un desesperat intent per refredar el nucli que alberga el combustible atòmic, altament radioactiu.

Aquesta tasca va ser complementada per un cos policial que va utilitzar canons d'aigua per aconseguir el mateix objectiu, però totes dues tasques van ser suspeses quan tècnics nuclears van comprovar que el nivell de radioactivitat continuava alt, particularment a la zona que envolta la planta de generació elèctrica devastada pel sisme i el tsunami que va colpejar la costa nord-est del Japó el 11 de març.


En el seu informe diari sobre la situació a Fukushima, un especialista de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (AIEA), Graham Andrew, va afirmar que la situació segueix sent molt seriosa, però no hi ha hagut un agreujament significativa, pel que estem autoritzats per dir que respecte a dimecres és raonablement estable.


Hores abans, helicòpters militars van llançar tones d'aigües sobre el reactor 3.
Per primera vegada en aquesta cursa contrarellotge, un cos policial japonès intervenir en les tasques de refredament dels reactors amb camions dotats de canons d'aigua.

Cada un dels helicòpters destacats en la missió té capacitat per llançar 05/07 tones d'aigua, segons la televisió japonesa NHK. L'objectiu és complicat si es considera que la radiació sobre el reactor és 40 vegades superior que en terra ferma, i a causa d'això els helicòpters no poden sobrevolar en cercles la planta sinó que han de transitar en línia recta i deixar anar la seva càrrega sobre l'edifici.

En 20 minuts, els helicòpters van fer quatre llançaments d'aigua sobre l'immoble que alberga el reactor 3, la teulada va quedar destrossat per una explosió. Durant la missió, els pilots van descobrir que a la piscina de refrigeració de l'edifici queda encara menys aigua que al veí reactor 4. Segons experts, que els nivells de radioactivitat no hagin disminuït amb l'operació de refredament del reactor 3 no vol dir que la missió ha fracassat, ja que l'evaporació d'aigua del vas podria provocar que partícules radioactives addicionals quedin arremolinades als voltants.

El més important és bolcar grans quantitats d'aigua sobre les edificacions 3 i 4, sobretot per omplir les piscines de refrigeració, va informar el portaveu de l'agència japonesa per a la seguretat atòmica, Hidehiko Nishiyama.

Mig centenar de treballadors japonesos de la indústria atòmica treballen a la planta per restablir el control dels circuits de refredament dels edificis 1 i 2, activats amb sistemes elèctrics. Els treballs de refredament dels reactors 5 i 6 encara no han començat, però segons el portaveu governamental Yukio Edan encara queda una mica de temps fins que la situació sigui perillosa. Segons l'AIEA, des del passat divendres van resultar ferits 46 treballadors de la central de Fukushima pel terratrèmol, les explosions i l'elevada radioactivitat.

La situació dels desallotjats també empitjora. A la prefectura de Fukushima cada vegada són més les persones que abandonen les seves llars a la recerca de lloc segur: NHK va informar que altres 28 mil persones van fugir de la zona. A la regió danyada, molts refugis estan desbordats i continua l'escassetat de combustible i aliments. Per a la ciutat de Tòquio, el govern va advertir a més un possible col lapse de l'abastament elèctric.

Font:La Jornada

Recuperem l'Entrevista al físic nuclear Antoni Lloret al programa Àgora (TV3)

El Dr. Lloret va ser l'encarregat de redactar l'informe sobre els impactes de l'energia nuclear demanat pel Parlament català quan s'havia de construir el primer reactor d'Ascó, ha rebut nombrosos reconeixements com la Creu de Sant Jordi i és director de recerca del Centre National de la Recherche Scientifique de Tolosa de Llenguadoc.

14 de març 2011

Panxo Villa i la revolució mexicana

Entre el mite i la realitat. Entre la llegenda i la història.

Per Miquel Erra, amb l’assessorament de l’historiador Javier Laviña
Revista Sàpiens

Un 14 de març de 1916, Woodrow Wilson, president dels Estats Units, enviava un exèrcit de més de deu mil soldats a l'altra banda de la frontera, a la cerca i captura de Pancho Villa, un dels caps de la revolució Mexicana, que havia atacat un destacament nord-americà. Després d'onze mesos de persecució pels deserts de Chihuahua, els homes de l'anomenada Expedició Punitiva es van retirar sense haver aconseguit atrapar el mític guerriller. En ocasió de l'efemèride recuperem el reportatge "La revolució mexicana" publicat al SÀPIENS Miquel Erra, amb l’assessorament de l’historiador Javier Laviña.

Pancho Villa és un personatge polièdric, amb una vida de pel·lícula. Una pel·lícula d’acció, de disputes, de traïcions, de clamor popular. Una pel·lícula amb un final tràgic, com no podia ser d’una altra manera. És la vida d’un rebel amb causa que, conscient o no, va tenir una participació decisiva en un moment clau de la història de Mèxic. La seva llegenda perdura i és, encara, símbol d’un Mèxic que reclama justícia social.

Un fugitiu
Pancho Villa es deia, en realitat, Doroteo Arango. Va néixer el 1878 a San Juan del Río, Durango. Fill d’una família molt humil, va començar treballant al camp, de jornaler. Als 16 anys un incident li va canviar la vida. Li va disparar un tret a l’amo de la finca on treballava per haver abusat de la seva germana. Va haver de fugir a les muntanyes. Per despistar els seus perseguidors es va canviar de nom. Va adoptar el de Francisco Villa, una mena de retorn als orígens pel fet que el seu pare, Agustín de Arango, era fill natural d’un tal Jesús Villa. Amb l’etiqueta de proscrit a l’esquena va conèixer de prop el fred i la gana, fins que va decidir sumar-se a un estol de bandolers. Es va dedicar a forjar a consciència la seva cara més rebel. També la més sanguinària. És el Villa bandoler. Per necessitat, però també per convicció. “Els rics, que són els que governen, i les autoritats, que són els instruments dels rics, maten el pobre poble de gana”, va escriure uns anys més tard en les seves memòries. I efectivament, robava als rics i oferia aliment als més necessitats. Un Robin Hood de carn i ossos. Amb llums i ombres, com tots els grans rebels.

Durant aquells anys al costat dels desarrelats, qualsevol robatori o execució d’un terratinent s’atribuïa a Pancho Villa. Se li imputaven homicidis, incendis premeditats, robatoris, assalts a trens. De tot, i més. Home de caràcter, Villa va cultivar una personalitat indòmita. A voltes paternalista amb els seus homes, a voltes implacable; era capaç d’afusellar els seus oficials si donaven mostres d’insubordinació. No hi havia perdó per als traïdors ni per als covards. Els odiava a mort.

El revolucionari
El 1910 va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. El proscrit va esdevenir revolucionari. Pancho Villa va decidir unir-se a les forces que lluitaven contra Porfirio Díaz, el dictador que era al poder des del 1876. Díaz governava Mèxic amb mà de ferro. Francisco Indalecio Madero es va erigir en el polític que va liderar l’oposició al dictador. Madero va aplegar al seu voltant un ampli ventall de persones, des d’idealistes estrangers fins a soldats de fortuna. I entre els més fidels seguidors, Pancho Villa, que no va dubtar a posar la seva persona i els seus homes a les ordres de Madero i de la revolució. Va ser així com Villa va prendre partit, d’una forma pública i notòria, en la lluita dels desarrelats contra els poderosos. Dels pobres contra els rics. En poc temps es va convertir en un autèntic líder revolucionari, i va eclipsar la resta de caps locals. Se li atribuïa un extraordinari do de comandament i un intuïtiu talent militar. Es movia com ningú al camp de batalla. Els èxits militars es van acumular l’un darrere l’altre.

El maig del 1911, Francisco I. Madero va aconseguir entrar a la capital del país. Era el punt final a la llarga dictadura de Porfirio Díaz (que es va exiliar i va morir a París). Madero va ser elegit president. Amb tot, les reformes socials que la revolució propugna topen ben aviat amb l’oposició dels grans terratinents, tant del país mateix com de fora, sobretot dels Estats Units. El govern de Madero es va veure acorralat per la contrarevolució. El 1912 Pascual Orozco (antic comandant suprem de les forces revolucionàries de Madero) va encetar l’aixecament contra el Govern Madero. Les tropes de Villa van ser agregades a les del general en cap de la campanya, Victoriano Huerta, i entre tots dos van aconseguir derrotar les forces insurgents.

Pancho Villa feia nosa
Però la figura de Victoriano Huerta en va sortir molt reforçada i, ben aviat, ho va aprofitar per mostrar les seves cartes. Huerta no volia Villa al seu costat. Li feia nosa. Massa poc manejable als interessos d’algú disposat a tot per assolir el poder absolut. Huerta se les va empescar per acusar Villa d’insubordinació, davant la passivitat del president Madero. En un judici que va durar 15 minuts, un tribunal militar el va condemnar a mort. En l’últim moment Madero el va salvar de l’execució. No va evitar, però, el seu empresonament. Malgrat aquest gest de feblesa, Villa continuaria fidel a Madero fins al final, sense vacil·lacions. Una posició certament inèdita en aquesta història plena de traïdors i de traïcions.

Dins la presó, Pancho Villa aprofità per adquirir bona part de la formació acadèmica que no havia tingut fins llavors (l’educació va ser una de les seves grans prioritats quan, posteriorment, va esdevenir governant del seu estat). Al cap de pocs mesos, Villa fugí de la presó. El govern de Madero va fer els ulls grossos i Villa es retirà a una finca d’El Paso, Texas. No va trigar, però, a tornar al primer pla. El motiu: Madero va ser assassinat el febrer del 1913. Al darrera hi havia, per descomptat, la mà de Victoriano Huerta, que es va apoderar del govern del país. El governador de Coahuila, Venustiano Carranza, va liderar, llavors, una ofensiva contra l’usurpador. Aquí va començar una nova etapa de la revolució mexicana, l’anomenada revolució constitucionalista, en la qual Pancho Villa va tornar a tenir un paper destacat. Ell mateix explica, en les seves memòries, que va decidir tornar a la vida pública en constatar “que les traïcions d’un abominable Pascual Orozco i d’un espantós Victoriano Huerta van amenaçar l’obra magna del poble redimit per l’immortal Francisco I. Madero”. Sempre fidel a Madero.

El setembre del 1913 Pancho Villa havia constituït la Divisió Nord i, juntament amb Emiliano Zapata des del sud, es van sumar a les forces de Carranza. En qüestió de dies Villa ja havia reclutat un batalló de més de 3.000 voluntaris. Amb aquella potent milícia de camperols va aconseguir algunes de les seves grans victòries, com les conquestes de Chihuahua, Saltillo, Torreón o Ciudad Juárez. Al final del 1913 gairebé tot el nord de Mèxic estava alliberat i Villa va ser nomenat governador de Chihuahua.

En els dos anys que va exercir de governador va demostrar les seves habilitats organitzatives i va saber aplicar un model coherent amb els seus ideals revolucionaris. Aprofità, per exemple, per confiscar terres d’alguns terratinents i repartir-les entre els més necessitats. Amb això va atreure la simpatia i el respecte de grans sectors socials del país. Es continuava engreixant el seu mite. També va aprofitar per expulsar els espanyols del territori sota el seu control, per la seva adhesió a la contrarevolució.

El tàndem Pancho Villa i Emiliano Zapata
La campanya de la Divisió Nord contra el règim de Huerta va acabar amb la caiguda de Zacatecas, el 24 de juny de 1914. Carranza entrava victoriós a la ciutat de Mèxic. Ben aviat, però, es destaparien serioses diferències entre Villa i Carranza. Mentre Villa es mantenia fidel a les propostes revolucionàries, Carranza mostrava signes de debilitat davant les pressions dels sectors més adinerats.Villa, amb el suport de Zapata al sud, va acabar repudiant públicament l’autoritat de Carranza, cosa que va formar dos grans bàndols. A mitjan novembre del 1914 va esclatar una guerra inevitable entre els que volien tirar endavant els principis de la revolució (com Villa i Zapata) i els que la volien frenar. Carranza va obtenir el suport de tot un estrateg militar, el general Álvaro Obregón. Els EUA també es van posar del costat d’aquest bàndol, a través del subministrament d’armes. Aquest suport explícit donaria lloc a l’emblemàtic atac de Villa en territori nord-americà (vegeu desglossat pàgina xx).

L’aliança Villa-Zapata no va aconseguir derrocar Carranza. Villa va ser vençut reiteradament al camp de batalla pel general Álvaro Obregón. L’estrella de la Divisió Nord es va anar apagant i Villa va entrar en una etapa de guerra de guerrilles contra l’exèrcit constitucionalista. El 1920 es va rendir definitivament. Un any abans havien assassinat Emiliano Zapata, l’altra gran líder revolucionari. Al final d’aquell mateix 1920, Álvaro Obregón va ser elegit president de Mèxic. Aquesta data simbolitza, per a molts, la fi del procés revolucionari mexicà. Durant els seus últims anys, Villa es va retirar de la vida pública. Es va dedicar a l’agricultura a la finca que el mateix govern, en forma d’amnistia, li va cedir a Canutillo, Durango. El 20 de juliol de 1923 va patir una emboscada mentre es desplaçava a Parral i va ser assassinat. La seva tomba va ser profanada el 1926. Hi van robar el seu crani, que no ha tornat a aparèixer.

Nota relacionada:

Mèxic en el primer terç del segle XX: la via revolucionària
-:-
I ara em permetreu uns minuts musicals ...

Aquí tenim el corrido: "Siete leguas"

Pancho Villa i Siete Leguas - Pedro Infante

Pels més agosarats:
Los Tigres Del Norte : El Siete Leguas