La Galeria Pecanins preserva el seu “esperit” per la innovació

• Obren col·lectiva per celebrar 45 anys d'aquest espai fundat per tres germanes
• Inclou obres dels pintors amb més trajectòria en el recinte, com Montserrat Aleix i Helen Escobedo
.

Foto • Les germanes Pecanins, imatge presa del llibre escrit en 2000 per Luís Carlos Emerich, per a festejar 35 anys del recinte de Durango 186, Colònia Roma

Merry MacMasters/La Jornada 2009.12.05

La Galeria Pecanins celebra nou lustres, complerts el passat octubre, amb l'exposició col•lectiva 45 anys: picant pedra que avui s'inaugura a les 12:30 hores en el seu domicili del carrer Durango 186, colònia Roma.

Aquesta mostra “única” reuneix obra en gran part de la col•lecció de la galeria formada per les seves fundadores, les germanes Pecanins: Montserrat, Ana María i Teresa (morta el passat 14 d'agost).

La idea de l'exhibició a cura de l'artista visual Yani Pecanins, sots-directora d'aquest espai cultural, i la seva tia Ana María, és “posar als pintors que han tingut més trajectòria dintre de la galeria”.

Encara que hi ha pintura, gràfica, dibuixos, collages, una mica de fotografia i una escultura dels anys 70, 80 i 90 del segle passat, “no vam buscar molt en el sentit d'èpoques, sinó de coses significatives per a la galeria, que a més fessin una exposició harmònica”, expressa Yani.

Participen artistes com Jordi Boldó, Kazuya Sakai, Josep Guinovart, Raúl Herrera, Montserrat Aleix, José Luis Cuevas, Josep Bartolí, Brian Nissan, Pedro Friedeberg, Yani Pecanins, Helen Escobedo, Roger Von Gunten, Philip Bragar, Héctor de Anda, Gabriel Macotela y Gabriel Ramírez.
Propostes i aventures boges

–Quin és el seu record més primerenc d'aquesta iniciativa de la seva mare i les seves ties?

–Me’n recordo –respon Yani Pecanins– de la primera galeria del carrer de Florència, però el que em porta més records és quan van inaugurar el local del carrer d'Hamburg; es van fer uns vestits de flassada que els artistes van pintar. Havia molta eufòria per l'aventura que emprenien.
–Quina ha estat la línia de la galeria?

–El que va moure a les Pecas a fer el que van fer a la galeria va ser la seva passió, el seu entusiasme, la seva amistat amb els pintors i el fet de ser part d'alguna cosa que s'estava movent que, m'imagino, tenia a veure amb la Ruptura.

“La Zona Rosa, quan la galeria va estar allí, també era un lloc on passaven coses, un barri on havia galeries, llibreries, tot un esperit. No només eren galeristes com per obrir, penjar quadres i guanyar diners, sinó de ser part dels projectes.

“Avui dia existeixen els comissaris i altres, però en aquesta època no. Llavors, elles feien el que les entusiasmava. Era alguna cosa molt participativa, passional. Moltes de les juntes del Salón Independiente van anar en la galeria quan va estar en el carrer d'Hamburg.

“Les Pecas inventaven, per exemple, els happenings –el performance d'avui–, que gairebé no n’hi havia. Van fer el pastís art, que es treia al carrer, on les persones participaven. Coses molt divertides; llavors, sí crec que aquest esperit és molt important aquí a la galeria. No només exposar perquè venia o perquè era un pintor famós, sinó perquè els encantava el que feia.”

–Què les distingia dels seus contemporanis?

–Pel que sembla aquest esperit de fer coses com boges i aventurar-se a muntar exposicions poc comunes. Potser una mica l'esperit del Salón Independiente on es feien coses noves i molt boges per a l'època. Elles eren molt participatives d'això i ho aplicaven a la galeria en el que exposaven, encara que no es vengués. La qüestió era fer coses diferents, propostes noves.

Un confessionari
L'amistat del crític d'art Luís Carlos Emerich es va refermar amb les germanes Pecanins quan aquell va començar a ser comissari, “a tenir encàrrecs rellevants. Llavors els vaig demanar que em museografiaren curaduries. Hem treballat moltes vegades junts en projectes fora de la galeria. L'únic en el qual he participat va ser en alguna cosa anomenada cinema cabaret, on el Govern del DF va convidar a les galeries a fer una exposició al•lusiva a la vida de la ciutat de Mèxic”.

Emerich és autor del libre Pecanins, publicat amb motiu dels 35 anys de la galeria.
–Com figura la galeria en el panorama d'aquests espais?

–La Galeria Pecanins ha estat determinant en la difusió de l'art mexicà, el català i el llatinoamericà. És un dels puntals de la ruptura dels anys 60. Allí es va formar el Salón Independiente. A pesar que molts dels artistes estaven amb Juan Martín, també exposaven amb les Pecas, que van oferir com sempre el seu espai com a lloc de conspiració en aquell moment que era una xafarderia d'una sola peça la condició de l'art mexicà. No eren tan ortodoxes com la Juan Martín, ja que es van obrir a moltes altres manifestacions. En els anys 60 són veritablement precursores del conceptualisme, que tot just s'albirava en aquest país.

Per a Emerich les Pecanins van buscar sempre “la seva realització personal. No es van fer riques i segueixen sense ser riques. No els va importar tant el negoci. Com els vaig dir un dia: ‘la seva galeria més aviat és un confessionari’. Aquí vénen els artistes a narrar les seves penes i divertir-se. Això és el que ha tingut i conserva la família sencera. Aquesta familiaritat de la galeria és el que imprimeix un caràcter humà, molt més que una botiga d'articles sumptuaris. És gairebé un temple de reunió per a moltíssimes persones”. 

Traducció de l'article: L'ombra i l'atzavara

· Per més informació: "Les Pecas". Pecanins, catalanes a Mèxic. Fa tan sols un mes escàs que a L'ombra de l'atzavara els hi vàrem dedicar tot un (post) monogràfic. Clicar AQUÍ

· Los protagonistas artísticos de 2009

-.-