La vigència del EZLN

Jaime Martínez Veloz / La Jornada

Una i una altra la tossuda realitat convalida la proposta suggerida per l'EZLN per destravar el conjunt de nus que impedeix la formulació d'un projecte de nació incloent, just i democràtic. Potser amb el temps hagi qui oblidi les propostes formulades per l'EZLN durant el procés de negociació realitzat entre el govern federal i els zapatistes en els anys 1995 i 1996.

N'hi ha que afirmen que les iniciatives polítiques de l'EZLN han fracassat. És obvi que a les forces acumulades per l'EZLN i els seus aliats i simpatitzants no els va ser favorable la correlació de forces per aconseguir concretar el pacte amb el govern federal a San Andrés Larráinzar, però això no implica que la raó, la història i els millors arguments no hagin estat del seu costat.

El 1995, després de les primeres cinc reunions de treball entre el govern federal i l'EZLN, on les negociacions es trobaven entrampades pel fet que el tema que es discutia era el de la distensió militar, el qual té per si mateix massa arestes, la primera Comissió de Concòrdia i Pacificació formular una proposta que va atreure l'atenció del zapatisme i va permetre construir una interlocució, fins a aquest moment no aconseguida.

La proposta partia del reconeixement que l'aixecament zapatista era l'expressió d'una insurrecció comunitària, les raons i causes compartia la majoria del poble mexicà. A partir d'aquesta premissa, el procés de negociació caminaria per una banda en l'alleujament de l'agenda pactada entre el govern federal i l'EZLN, i en paral.lel en un procés on es impulsaria un ampli diàleg nacional per a la reforma democràtica de l'Estat, on el Congrés de la Unió seria el convocant i la societat seria l'escenari. En aquest procés l'EZLN seria un dels actors que participarien, al costat del conjunt de forces polítiques, socials i econòmiques que conformen l'espectre nacional.

El primer Fòrum sobre la Reforma Democràtica de l'Estat es va realitzar a San Cristóbal de las Casas, on l'EZLN i un nombre important d'organitzacions de tot tipus van participar, esperançats en una ruta que semblava poder resoldre de fons les justes causes que van originar l'aixecament zapatista.

Al mateix temps, es va desfogar el primer tema de l'agenda convinguda entre les parts, denominat "Drets i cultura indígenes," i el 16 de febrer de 1996 la delegació del govern federal i l'EZLN van signar els documents que avui es coneixen com els acords de San Andrés Larráinzar.

Aquesta dinàmica esperançadora, on l'eix fonamental radicava en la formulació tàctica esgrimida pel zapatisme, i les causes que defensava, i ho segueix fent, es va col.lapsar quan el govern federal i els interessos que representa es van negar a complir amb el pactat i van desencadenar una ofensiva mediàtica per desqualificar l'esforç desplegat per segments importants de la societat, i fins i tot per la mateixa delegació governamental, que tot i les diferències havia aconseguit concretar un acord amb els zapatistes, que transcendia la conjuntura i es situava en la perspectiva de la construcció d'un nou país.

Els personeros de les empreses transnacionals, de les quals avui són els seus empleats i que en aquell moment eren funcionaris del govern, no van batallar per convèncer el president Zedillo que els acords de San Andrés significaven un enorme perill per desplegar la política privatitzadora, que lliurava ja des d'aquest temps els actius mexicans a les empreses estrangeres, de les quals després es van convertir en socis i servents.

La desqualificació per que s'ha pactat a Sant Andrés va ser la constant en el govern de Zedillo, es va utilitzar tot allò que fos necessari per satanitzar als que havíem compartit somnis i anhels amb els zapatistes.

A l'EZLN se'l va sotmetre a una intensa campanya d'agressió i assetjament en un va intent per minimitzar-lo. Mentre als zapatistes s'intentava reduir, a les transnacionals energètiques, companyies mineres estrangeres i de les nacionals al Grupo México de Larrea, i als grups financers internacionals, se'ls posava en zafata de plata tot allò que pogués afavorir els seus interessos. En aquests temps es produeix el Fobaproa, el rescat de carreteres, es venen els ferrocarrils, satèl lits, es privatitzen els ports i aeroports i es realitza una intensa lliurament de tot allò que pugui ser negoci, en detriment del patrimoni nacional.

Els resultats d'aquesta política estan a la vista: avui som una nació amb majors índexs de pobresa, la seguretat nacional és un desastre, la delinqüència i el crim organitzat permean grans capes socials, els processos electorals se sustenten en un enorme dispendi de recursos, on l'important no és el programa dels candidats, sinó les quantitats que es dilapiden en campanyes vàcues i anodines. Amb les estadístiques a la mà no podem dir que som un millor país al que existia abans de l'aixecament zapatista.

A partir de l'incompliment del govern federal del que s'ha pactat a Sant Andrés Larráinzar, els zapatistes s'han dedicat a reorganitzar les seves forces, consolidar les seves relacions internes i esperar amb paciència espartana millors temps que els permetin aconseguir els seus justos propòsits de viure en una societat més justa i democràtica. La impressionant mobilització realitzada fa unes setmanes per milers de zapatistes en carrers de Sant Cristóbal de las Casas desmenteix a aquells que donaven per mort l'EZLN. El zapatisme viu, camina i en termes organitzatius ha consolidat la seva presència en les comunitats indígenes del país. En tota lluita hi ha desgast, però també hi ha renovació, anhels i noves esperances.

Enmig de l'actual circumstància política, on la constant són el curt termini i l'immediatisme, no em queda dubte que el plantejament zapatista d'impulsar un procés de diàleg nacional per a la reforma democràtica de l'Estat és una formulació vigent i de llarg alè.