Víctor Gavín / Sàpiens 02/06/2010
L’atac de l’exèrcit israelià als vaixells que pretenien fer arribar ajut humanitari a la franja de Gaza ha posat de nou en primera línia informativa aquest vell conflicte del Pròxim Orient. SÀPIENS va dedicar la secció “Per què passa” del número 90 de la revista a la qüestió dels territoris àrabs ocupats per Israel després de la Guerra dels Sis Dies (1967). A causa dels fets ocorreguts i de les reaccions internacionals, creiem que val la pena reproduir l’article íntegre en el web.
____
S’explica que, després de la guerra dels sis dies, quan el primer ministre israelià Levi Eshkol sobrevolava en helicòpter els territoris ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est va dir: “El dot [fent referència a la terra] és formós, però què farem de la núvia [fent referència als palestins]?”. Quatre dècades després, la indefinició al voltant d’aquesta pregunta és un dels principals esculls per a la pau al Pròxim Orient.
Danny Halamish és un jueu britànic que va decidir traslladar-se a viure en un assentament jueu a Cisjordània. Per a ell la motivació era clara: “la nostra presència aquí serveix per afirmar que aquesta terra és nostra i de ningú més. Els àrabs tenen vint-i-dos països; nosaltres, només un”. La seva lògica sembla clara, tot i que les coses no són tan simples com ell les vol veure. De fet, s’ha instal·lat en una àrea que no pertany a Israel. No oblidem que Cisjordània és un territori de població àrab que Israel va conquerir l’any 1967 durant la guerra dels sis dies i que, a partir d’aquell moment, va passar a ser un dels anomenats territoris ocupats.
Per entendre-ho, cal retrocedir fins a l’abril d’aquell 1967, quan, en un escenari de tensió creixent, l’aviació israeliana va abatre sis avions sirians. Davant d’això, el món àrab va exigir una resposta ferma per part del seu líder, el rais egipci Nasser, que ràpidament va enviar les seves tropes a la península del Sinaí, fronterera amb Israel, i va decretar el tancament de l’estret de Tiran, amb la qual cosa bloquejava la sortida a la mar d’Israel pel sud. Uns dies després, Jordània es va unir a la coalició entre Egipte i Síria. Davant d’aquesta situació, que semblava presagiar un atac imminent dels estats àrabs, Israel va formar l’1 de juny un govern d’unitat nacional, amb Moshé Dayan com a ministre de Defensa. Quatre dies més tard, aquest posava en marxa el que ara anomenaríem una guerra preventiva que va acabar amb una victòria esclatant en només sis dies. Així, l’11 de juny del 1967, Israel havia ocupat Gaza i la península del Sinaí a Egipte i Cisjordània, Jerusalem Est a Jordània i els alts del Golan a Síria. Aquesta victòria, que va multiplicar per quatre la seva superfície, és clau per entendre les característiques de l’actual conflicte araboisraelià, molt marcat per la qüestió dels territoris ocupats, amb presència jueva.
Els territoris ocupats van ser originalment quatre: Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan. Actualment només en queden la meitat, ja que Israel va marxar del Sinaí l’any 1979, després de signar un acord amb Egipte i, posteriorment, també es va retirar de la franja de Gaza, tot i que encara avui continua controlant-ne les entrades i sortides, l’espai aeri i les aigües territorials. També és important de recalcar que les paraules territori ocupat no ens serveixen per a Jerusalem Est (la part de la ciutat que també va ser conquerida per Israel en la guerra dels sis dies). A diferència dels altres casos mencionats, Jerusalem Est va ser annexionada i tota la ciutat, convertida en la capital de l’Estat. Aquesta realitat, que no ha estat mai reconeguda per la comunitat internacional, provoca que totes les ambaixades es trobin a Tel-Aviv, la capital administrativa d’Israel. La gran pregunta és per què la resta de territoris no van ser annexionats com Jerusalem Est sinó ocupats? La resposta té molt a veure amb una qüestió demogràfica. Si Israel s’hagués annexionat tots aquells territoris poblats per àrabs, aquests s’haurien convertit en ciutadans israelians. Això hauria canviat radicalment el perfil demogràfic de l’Estat hebreu. Creat com un estat jueu per als jueus, una majoria d’àrabs al seu cens liquidaria la seva raó de ser.
Paral·lelament, i d’acord amb la llei internacional, Israel s’ha de fer càrrec de la població dels territoris ocupats mentre hi sigui present, i de cap manera pot destinar aquestes terres a colonització per als seus ciutadans, ja que, teòricament, algun dia les haurà de tornar als àrabs. A més, les Nacions Unides exigeixen des del novembre del 1967, amb la resolució 242 del Consell de Seguretat, que Israel abandoni els territoris ocupats per tornar a la situació anterior a l’inici de la guerra dels sis dies. El cert és que Israel no compleix cap d’aquests acords. Ni s’ocupa de la població àrab dels territoris ocupats, ni impedeix ni deixa de fomentar que ciutadans jueus colonitzin aquelles terres, ni compleix amb el que diu la resolució 242. El dels territoris ocupats és un tema que apareix contínuament en els mitjans de comunicació, especialment per la qüestió dels assentaments jueus. Precisament, l’existència d’aquests assentaments, on viuen persones com Danny Halamish, amb el qual hem començat aquest article, compliquen enormement la resolució d’un conflicte que clava les seves arrels en aquell 1967 i en la guerra dels sis dies.
__
Cronologia
Novembre del 1947. L’ONU aprova el pla que divideix Palestina en dos estats: un de jueu i un d’àrab.
Maig del 1948. Després que Israel proclami de manera unilateral la seva independència, comença oficialment la primera guerra araboisraeliana. Aquest és l’origen del problema dels refugiats palestins.
Octubre del 1956. Després que Egipte nacionalitzi el canal de Suez, comença la guerra del Sinaí, el segon conflicte entre àrabs i israelians.
5 de juny del 1967. Inici de la guerra dels sis dies. Israel destrueix la força aèria egípcia.
6 de juny del 1967. Israel ocupa Gaza a Egipte i Cisjordània a Jordània.
7 de juny del 1967. Israel ocupa Jerusalem Est.
9 de juny del 1967. Israel ocupa el Sinaí a Egipte.
10 de juny del 1967. Israel ocupa els alts del Golan a Síria.
11 de juny del 1967. Final de la guerra dels sis dies. Israel havia ocupat Gaza i la península del Sinaí a Egipte, Cisjordània i Jerusalem Est a Jordània, i els alts del Golan a Síria. Aquesta victòria va multiplicar per quatre la superfície d’Israel.
22 de novembre del 1967. La resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU exigeix la retirada d’Israel dels territoris ocupats.
Juliol del 1979. Després d’un acord amb Egipte, Israel culmina la seva retirada del Sinaí.
Maig del 1994. Fruit dels acords d’Oslo, es crea l’Autoritat Nacional Palestina, que governa parts de Cisjordània i la franja de Gaza.
Setembre del 2005. Comença la retirada israeliana de Gaza; no obstant això, Israel en controla les entrades i sortides, l’espai aeri i les aigües territorials.
Enllaços relacionats
Blog del CEHI: 'La represa de les negociacions a Israel - Palestina'
Font: Revista Sàpiens
____
S’explica que, després de la guerra dels sis dies, quan el primer ministre israelià Levi Eshkol sobrevolava en helicòpter els territoris ocupats de Cisjordània i Jerusalem Est va dir: “El dot [fent referència a la terra] és formós, però què farem de la núvia [fent referència als palestins]?”. Quatre dècades després, la indefinició al voltant d’aquesta pregunta és un dels principals esculls per a la pau al Pròxim Orient.
Danny Halamish és un jueu britànic que va decidir traslladar-se a viure en un assentament jueu a Cisjordània. Per a ell la motivació era clara: “la nostra presència aquí serveix per afirmar que aquesta terra és nostra i de ningú més. Els àrabs tenen vint-i-dos països; nosaltres, només un”. La seva lògica sembla clara, tot i que les coses no són tan simples com ell les vol veure. De fet, s’ha instal·lat en una àrea que no pertany a Israel. No oblidem que Cisjordània és un territori de població àrab que Israel va conquerir l’any 1967 durant la guerra dels sis dies i que, a partir d’aquell moment, va passar a ser un dels anomenats territoris ocupats.
Per entendre-ho, cal retrocedir fins a l’abril d’aquell 1967, quan, en un escenari de tensió creixent, l’aviació israeliana va abatre sis avions sirians. Davant d’això, el món àrab va exigir una resposta ferma per part del seu líder, el rais egipci Nasser, que ràpidament va enviar les seves tropes a la península del Sinaí, fronterera amb Israel, i va decretar el tancament de l’estret de Tiran, amb la qual cosa bloquejava la sortida a la mar d’Israel pel sud. Uns dies després, Jordània es va unir a la coalició entre Egipte i Síria. Davant d’aquesta situació, que semblava presagiar un atac imminent dels estats àrabs, Israel va formar l’1 de juny un govern d’unitat nacional, amb Moshé Dayan com a ministre de Defensa. Quatre dies més tard, aquest posava en marxa el que ara anomenaríem una guerra preventiva que va acabar amb una victòria esclatant en només sis dies. Així, l’11 de juny del 1967, Israel havia ocupat Gaza i la península del Sinaí a Egipte i Cisjordània, Jerusalem Est a Jordània i els alts del Golan a Síria. Aquesta victòria, que va multiplicar per quatre la seva superfície, és clau per entendre les característiques de l’actual conflicte araboisraelià, molt marcat per la qüestió dels territoris ocupats, amb presència jueva.
Els territoris ocupats van ser originalment quatre: Cisjordània, Gaza, la península del Sinaí i els alts del Golan. Actualment només en queden la meitat, ja que Israel va marxar del Sinaí l’any 1979, després de signar un acord amb Egipte i, posteriorment, també es va retirar de la franja de Gaza, tot i que encara avui continua controlant-ne les entrades i sortides, l’espai aeri i les aigües territorials. També és important de recalcar que les paraules territori ocupat no ens serveixen per a Jerusalem Est (la part de la ciutat que també va ser conquerida per Israel en la guerra dels sis dies). A diferència dels altres casos mencionats, Jerusalem Est va ser annexionada i tota la ciutat, convertida en la capital de l’Estat. Aquesta realitat, que no ha estat mai reconeguda per la comunitat internacional, provoca que totes les ambaixades es trobin a Tel-Aviv, la capital administrativa d’Israel. La gran pregunta és per què la resta de territoris no van ser annexionats com Jerusalem Est sinó ocupats? La resposta té molt a veure amb una qüestió demogràfica. Si Israel s’hagués annexionat tots aquells territoris poblats per àrabs, aquests s’haurien convertit en ciutadans israelians. Això hauria canviat radicalment el perfil demogràfic de l’Estat hebreu. Creat com un estat jueu per als jueus, una majoria d’àrabs al seu cens liquidaria la seva raó de ser.
Paral·lelament, i d’acord amb la llei internacional, Israel s’ha de fer càrrec de la població dels territoris ocupats mentre hi sigui present, i de cap manera pot destinar aquestes terres a colonització per als seus ciutadans, ja que, teòricament, algun dia les haurà de tornar als àrabs. A més, les Nacions Unides exigeixen des del novembre del 1967, amb la resolució 242 del Consell de Seguretat, que Israel abandoni els territoris ocupats per tornar a la situació anterior a l’inici de la guerra dels sis dies. El cert és que Israel no compleix cap d’aquests acords. Ni s’ocupa de la població àrab dels territoris ocupats, ni impedeix ni deixa de fomentar que ciutadans jueus colonitzin aquelles terres, ni compleix amb el que diu la resolució 242. El dels territoris ocupats és un tema que apareix contínuament en els mitjans de comunicació, especialment per la qüestió dels assentaments jueus. Precisament, l’existència d’aquests assentaments, on viuen persones com Danny Halamish, amb el qual hem començat aquest article, compliquen enormement la resolució d’un conflicte que clava les seves arrels en aquell 1967 i en la guerra dels sis dies.
__
Cronologia
Novembre del 1947. L’ONU aprova el pla que divideix Palestina en dos estats: un de jueu i un d’àrab.
Maig del 1948. Després que Israel proclami de manera unilateral la seva independència, comença oficialment la primera guerra araboisraeliana. Aquest és l’origen del problema dels refugiats palestins.
Octubre del 1956. Després que Egipte nacionalitzi el canal de Suez, comença la guerra del Sinaí, el segon conflicte entre àrabs i israelians.
5 de juny del 1967. Inici de la guerra dels sis dies. Israel destrueix la força aèria egípcia.
6 de juny del 1967. Israel ocupa Gaza a Egipte i Cisjordània a Jordània.
7 de juny del 1967. Israel ocupa Jerusalem Est.
9 de juny del 1967. Israel ocupa el Sinaí a Egipte.
10 de juny del 1967. Israel ocupa els alts del Golan a Síria.
11 de juny del 1967. Final de la guerra dels sis dies. Israel havia ocupat Gaza i la península del Sinaí a Egipte, Cisjordània i Jerusalem Est a Jordània, i els alts del Golan a Síria. Aquesta victòria va multiplicar per quatre la superfície d’Israel.
22 de novembre del 1967. La resolució 242 del Consell de Seguretat de l’ONU exigeix la retirada d’Israel dels territoris ocupats.
Juliol del 1979. Després d’un acord amb Egipte, Israel culmina la seva retirada del Sinaí.
Maig del 1994. Fruit dels acords d’Oslo, es crea l’Autoritat Nacional Palestina, que governa parts de Cisjordània i la franja de Gaza.
Setembre del 2005. Comença la retirada israeliana de Gaza; no obstant això, Israel en controla les entrades i sortides, l’espai aeri i les aigües territorials.
Enllaços relacionats
Blog del CEHI: 'La represa de les negociacions a Israel - Palestina'
Font: Revista Sàpiens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada