La imatge és de Sònia CerviàKagarabi forma part de la Marxa Mundial de les Dones de la República Democràtica del Congo (RDC) i és presidenta de la Comissió de lluita contra les violències sexuals al Sud de Kivu, una província situada a l’orient del país.
La RD Congo és un país ric en recursos naturals, on el 70% de la població viu per sota del llindar de pobresa. Kagarabi dibuixa un país explotat per les multinacionals, sembrat de grups armats al servei dels interessos econòmics d’aquestes empreses, amb una població cansada de la presència de les tropes de les Nacions Unides que, després de deu anys, no han aconseguit aportar la pau ni la seguretat que prometien. En aquest escenari de conflicte, el cos de la dona s’ha convertit en una arma de guerra.
Grups armats
El 1994, va arribar a la RD Congo i sobretot a la província del Sud de Kivu, un flux massiu de refugiats procedents de Rwanda. “No es va fer distinció entre població civil i militars i a aquests darrers se’ls va deixar entrar amb les seves armes, i actuar a plaer”. En aquells moments, el dictador Mobutu Sese Seko estava al capdavant del país. Amb el suport de països veïns, com Rwanda i Uganda, Laurent Kabila es va presentar com a nou candidat. Kabila va comptar amb el suport de grups armats estrangers, que van instaurar el terror a les aldees congoleses, “saquejant, torturant i matant civils, amb l’excusa que havien ajudat els hutus”, en el conflicte al país veí. L’any 1997, Kabila va arribar al poder. “Va veure que aquells grups armats que li havien donat suport ja no tenien raó de continuar existint i els va demanar que tornessin als seus països”. Però els seus antics aliats es trobaven còmodes en territori congolès i volien continuar explotant els seus recursos naturals, menyspreant la població nativa.
“La comunitat internacional tenia molt d’interès en què aquests grups militars s’instauressin al Congo, però els congolesos no estaven disposats a deixar que explotessin els seus propis recursos i a les aldees es van crear grups locals per aturar-los i defensar els seus territoris”, explica Kagarabi. La violència es va fer més present. Massacres, tortures, càstigs públics… “Aquesta és la realitat a gairebé totes les próvíncies de la RDC”. L’activista congolesa també es demana d’on surten les armes que fan servir aquests grups militars. “Algunes porten noms espanyols”.
La violació, arma de guerra
En aquest context, es calcula que cada dia mor una dona, víctima de la violència sexual i des de l’any 1996 s’han comptabilitzat unes 200.000 violacions al territori. “La violació s’ha convertit en una arma de guerra, és una manera d’atemorir la població i mantenir-la submisa”, explica Kagarabi. Al fet execrable de la violació s’afegeix el de la tortura. “Aquets bàrbars introdueixen al cos de la dona tot tipus d’objectes, com branques d’arbre, vidres o el canó de la seva arma, per destruir el seu aparell reproductor. Això em fa pensar que hi ha un pla malèfic que ratlla el genocidi”.
Segrestades, torturades o convertides en esclaves sexuals, posteriorment les dones són rebutjades per les seves pròpies comunitats. Kagarabi, des de COFAS, una plataforma d’organitzacions de dones que lluiten pels drets de les dones al Sud del Kibu, impulsa programes d’acollida, atenció psicològica i formació per ajudar les víctimes.
Espoliació
Per darrere del drama de milers d’històries personals, Kagarabi denuncia l’existència d’interessos econòmics per explotar les mines i els recursos naturals del país. Minerals que després serviran per fer ordinadors o mòbils, per exemple. “La dona congolesa és molt forta, molt dinàmica i no es queda esperant sense fer res. Fa molts anys que denuncia les empreses que tenen interessos econòmics al seu país; no té por i està esperant el suport d’altres dones d’arreu del món”.
Malgrat la duresa del que relata, Adèle Kagarabi assegura que “no perdem l’esperança perquè sabem que hi ha solució”. Demana a la comunitat internacional que “repatriï aquests grups militars als seus propis països. Si el Congo té pau i estabilitat socioeconòmica, els països limítrofs també en tindran”. Fent una mirada a l‘Àfrica, Kagarabi demana, convidant a la reflexió, “per què tots els països africans rics en recursos estan sempre desestabilitzats?”. I afirma que “hi ha multinacionals enriquint-se del genocidi a molts països d‘Àfrica”.
L’acte va tenir lloc a la Llibreria Cafè Context de Girona i és la primera activitat que organitza el Grup de Gènere i Interculturalitat de la Coordinadora d’ONG Solidàries.
Foto: Adèle Safi Kagarabi, en un moment de la xerrada que va oferir a Girona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada