2009-2010: anys decisius pels grups armats

L'escenari del 2010 és, per dir el menys, complex, i apunta a un major radicalisme social.

Alejandro Jiménez y Laura Castellanos | Quaderns d'Illacrua

L’any 2009, els moviments socials mexicans va constatar com el règim polític, encapçalat pel conservador Partido de Acción Nacional (PAN), es va endurir, especialment contra els moviments amb reivindicacions socials, indígenes, laborals i ambientalistes.

Va tractar-se, doncs, d’un any convuls. Per una banda, es va produir un enfrontament entre el govern i el moviment sindical, representat pel Sindicato Mexicano de Electricistas (SME), que va constatar com 11.000 treballadors es quedaven sense feina a causa de la desaparició de la seva font principal d’ocupació. Per altra banda, van incrementar-se les agressions contra les comunitats zapatistes de Chiapes, a les quals es vol sotmetre al control governamental. I va produir-se també una burla jurídica contra el moviment ciutadà del Frente Amplio Opositor de San Luis Potosí, que combat l’explotació il·legal i insalubre d’una mina a cel obert per part de l’empresa minera canadenca de Sant Xavier.

Durant el 2009 també es va produir la criminalització dels lluitadors de l’oposició: els detinguts pels fets de San Salvador Atenco de 2006, entre els quals hi havia Ignacio del Valle, van ser condemnats a 162 anys de presó.

Arreu del territori nacional hi ha altres casos ignorats pels mitjans de comunicació, però no per això menys denunciables, ja que suposen una agressivitat molt forta vers la població més vulnerable del país: dones, indígenes, obrers, joves.

Respecte als moviments radicals, el 2009 va destacar per l’ascens de l’activitat dels grups anarquistes, que des de reivindicacions diverses –ecològiques, animalistes, veganes o tecnoindustrials–, van dur a terme accions aïllades, però constants, contra bancs, comerços i restaurants de menjar ràpid. Aquestes accions van créixer un 200 % i, fruit d’això, avui ja hi ha set activistes presos.

Hem de recordar, a més, que l’anarquisme no era un tema de discussió pública abans del setembre de 2009, moment en què van esclatar mitja dotzena de còctels Molotov contra diferents caixers bancaris i negocis. Avui coneixem millor la ideologia d’aquest moviment, que forma part d’un corrent més global amb representació especialment en aquells països on el neoliberalisme és més devastador.

En contrast amb això, les guerrilles, com és el cas de l’Ejército Popular Revolucionario (EPR) i les seves escissions, van replegar-se. La seva ofensiva va ser tan sols epistolar, i resumeix un reguitzell d’atrocitats comeses per l’Estat contra la població civil. En els seus comunicats afirmen que es dediquen a acumular forces a fi de superar les diferències i construir un front comú. Rebutgen que el 2010, any del bicentenari de la Independència de Mèxic i centenari de la Revolució, sigui una data emblemàtica per a un nou alçament armat, i tots coincideixen en què el determinisme històric no existeix, i sí, en canvi, el treball popular i social de llarg bagatge.

Potser l’únic grup colpejat des de la base ha estat l’Ejército Revolucionario del Pueblo Insurgente (ERPI), amb base a Guerrero, i que es considera més un grup d’autodefensa camperola que no pas part d’avantguarda militar. El seu dirigent més visible, el comandant Ramiro, va ser executat per un narcotraficant.

L’ERPI va quedar provisionalment sense cap visible i va experimentar un fenomen que s’ha donat també a Chiapas: els grups de narcotraficants apareixien com a extensions paramilitars del govern, fent la feina bruta d’eliminació d’opositors.

En resum, l’any 2009 va significar un punt sense retorn per al moviment popular rebel a Mèxic, ja que no va disposar de cap catalitzador per vehicular les seves reivindicacions. Per contra, es van accentuar les contradiccions del sistema politicoeconòmic, que només ha aconseguit augmentar el nombre de persones pobres i indignades arreu del país.

L’escenari de 2010 és, si més no, complex, i apunta cap a un major radicalisme social. Els diferents moviments populars s’enfrontaran aquest any a la difícil disjuntiva entre seguir resistint l’oblit, la persecució i les agressions, o passar a l’ofensiva en relació al grau de maduració de cada grup, ja sigui per la via de l’activisme social o bé, directament, per la rebel·lió i la subversió.

Periodistes, coautors del llibre México Armado 1942-1981. Alejandro Jiménez escriu sobre moviments radicals i armats en el seu blog De armas tomar del diari El Universal. Laura Castellanos és autora del llibre Corte de caja, entrevista amb el subcomandant Marcos.