Any 2006. Als carrers d’Oaxaca, presos pel poble, es respira cert optimisme. L’hora del canvi està a punt d’arribar. Si 1810 va ser l’any de la Independència, i 1910 el de la Revolució, 2010 tornarà a veure Mèxic abocat en una lluita total contra l’opressió. I potser, aquesta vegada, la història estigui del cantó del “Mèxic profund” –el d’“els de baix”, autèntics protagonistes d’una història silenciada “des de dalt”– i no del “Mèxic imaginari” (una distinció de l’antropòleg Guillermo Bonfill Batalla). El “Mèxic imaginari” no sols serà derrotat, sinó que també serà incapaç –com va fer en el passat– de portar al seu terreny el discurs de l’emancipació, la llibertat i la revolució [1].
Zapatistas protestan contra las acciones del grupo paramilitar "Ejército de Dios". SIPAZL’any 2006 va ser especialment conflictiu a Mèxic. Finalitzat el sexenni presidencial de Vicente Fox, membre de l’ultradretà Partido de Acción Nacional (PAN), Felipe Calderón es va fer amb la presidència després d’un nou frau electoral contra el Partido de la Revolución Democrática (PRD), representant de l’esquerra institucional que acudia a les urnes amb Andrés Manuel López Obrador com a candidat. El moviment lopezobradorista va prendre durant mesos la capital mexicana amb plantones i manifestacions de fins a dos milions de persones, mentre que el seu “líder” es negava a reconèixer el govern “espuri” de Calderón i creava el seu propi “govern legítim”.
Però abans que Calderón prengués possessió, Fox havia de deixar net el panorama sociopolític del país al seu col·lega de partit. Ho va fer primer a Atenco, on el Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra (FPDT) havia aconseguit paral·litzar la construcció d’un nou aeroport al seu territori. Alhora, era colpejada La Otra Campaña, impulsada per l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) com a alternativa no partidista a les eleccions presidencials, i la caravana de la qual acabava de visitar la localitat d’Atenco.
Posteriorment li tocaria el torn a Oaxaca, on a partir de la insurrecció contra el governador Ulises Ruiz Ortiz (del Partido Revolucionario Institucional, PRI), l’Assemblea Popular de los Pueblos de Oaxaca (APPO) va començar a construir en el discurs i en l’acció formes d’organització sociopolítica que, sobre la base dels “usos i costums” dels pobles originaris de la regió, amenaçaven de manera directa el poder establert.
El narcotràfic com a excusa
Després del frau de les eleccions presidencials de 2006, Calderón es va marcar com a objectiu refermar la legitimitat del seu govern a través de la lluita contra el narcotràfic. L’escalada de violència no es féu esperar. Així, des de 2006, les morts violentes han arribat a les 16.000; d’aquestes, gairebé 8.000 van produir-se només el 2009, any en què la militarització es va aprofunditzar.
A través de la Iniciativa Mérida (també anomenada Plan México, per les seves similituds amb el Plan Colombia), els EUA han destinat 1.400 milions de dòlars a la lluita contra el narco. La iniciativa, que s’ha desplegat des de 2007 a 2010, ha permès a Calderón desplegar més de 50.000 efectius militars arreu del territori nacional. El resultat: increment exponencial de la violència i violacions constants dels drets humans per part de l’Exèrcit –s’han incrementat un 600 % des que va arrancar el Plan México–, circumstància que fins i tot ha denunciat la institucional Comisión Nacional de Derechos Humanos (CNDH).
La militarització i la presència nord-americana en territori mexicà van trobar en l’“epidèmia” de la grip porcina una justificació afegida. D’aquesta manera, el març de 2009 es va crear el Centro Conjunto de Implementación per coordinar l’acció de militars i policies d’ambdós països. Aquesta coordinació va cristal·litzar en la realització, per primera vegada en la història, de maniobres militars conjuntes entre Mèxic i els EUA, amb la participació de la 4a Flota nord-americana, renascuda davant de l’“amenaça” de Veneçuela i altres països afins.
L’acord assolit a mitjan agost entre Calderón i Uribe per a la creació del Grupo de Alto Nivel de Seguridad y Justicia (GANSJ) amb la finalitat que tots dos països coordinin accions de seguretat i justícia; l’autorització per part de Calderón, a finals de 2006, perquè l’Agència Nord-americana Antidrogues (DEA) tingui presència permanent a Mèxic; les denúncies de connexions de grups polítics del nord del país amb els càrtels de la droga i, fins i tot, la possible creació, animada per l’executiu mexicà, de “grups civils d’autodefensa”, són senyals que alerten sobre el camí cap a la colombització de Mèxic i l’arribada de la “narcopolítica”.
Com és costum entre els governs acòlits del lliure mercat, la política mexicana de seguretat conté objectius ocults. Per a Pablo Romo Cedano, coordinador del Reporte de la criminalización de la protesta, elaborat per l’Observatorio de la Conflictividad Social en México (OCSM), “en nom del combat contra el narcotràfic i el terrorisme es configura un camp de batalla on els autèntics criminals romanen en la impunitat, mentre que els líders socials són perseguits, criminalitzats i empresonats per processos judicials absurds”.
I “raons” per a la criminalització no en falten. Segons l’OCSM, només entre 2006 i el primer semestre de 2008 van registrar-se 2.000 conflictes socials d’abast divers a Mèxic. Les condicions socials, polítiques i econòmiques actuals no fan pensar que el panorama d’efervescència social acabi el 2010.
Cataclisme neoliberal
L’entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN) l’1 de gener de 1994 va requerir canvis constitucionals que van posar fi a una de les principals conquestes de la Revolució de 1910: la propietat col·lectiva de la terra. La reforma de l’article 27 de la Constitució va obrir les portes a la privatització de les terres, així com dels recursos naturals de què disposen. Alhora, l’obertura de mercats va impedir al camperolat indígena competir amb l’economia agrària nord-americana, industrialitzada i subvencionada per l’Estat.
L’enfonsament de l’economia mexicana en aquest període –inclòs el nivell d’endeutament extern, que va arribar als 166.960 milions de dòlars el 1999– només va ser superat el 2009. Segons el mateix Banc Mundial, el nombre de pobres ha augmentat en 4,2 milions el 2009 (més de deu milions des de 2006), la qual cosa ha provocat que, segons dades del Consejo Nacional de Evaluación de la Política de Desarrollo Social, més de la meitat de la població del país sigui considerada pobre. L’increment de preus (inclosa la cistella de productes bàsics) ha deteriorat en un 44 % les condicions de vida dels camperols, especialment afectats per l’alça dels preus d’articles com el blat de moro a partir de l’entrada en vigor del TLCAN.
D’altra banda, segons l’Instituto Nacional de Estadística y Geografía (INEGI), el PIB mexicà es va contraure el 2009 un 6,5 %, la caiguda més pronunciada des de 1933. Al mateix temps, 2,76 milions de persones –el 5,7 % de la població econòmicament activa– estan actualment a l’atur. Flexibilització del mercat laboral, superexplotació, subcontractació i violacions permanents dels convenis col·lectius són algunes de les mesures que Calderón ha aplicat als qui han aconseguit mantenir el seu lloc de treball.
Crisi i política de partits
El fracàs de la política antidroga de Calderón, així com les conseqüències de la crisi econòmica, han fet que el president i el seu partit hagin perdut la poca credibilitat que els quedava després del frau de 2006. La conseqüència més directa ha estat la derrota del PAN a les eleccions celebrades el 2009, en què estaven en joc la meitat dels escons de la cambra baixa, sis governs estatals i unes 500 alcaldies d’onze estats diferents. El PRI fou el gran vencedor dels comicis, amb un 36,7 % dels escons i la majoria dels càrrecs en disputa, tant estatals com locals.
En aquesta situació, i de cara a les eleccions a governador que se celebraran enguany en 12 estats, el PRD i el PAN han començat a preparar candidatures conjuntes, en un pacte aparentment “contranatura”. El nom d’Enrique Peña Nieto –membre del PRI, governador de l’Estat de Mèxic i responsable principal de la repressió a Atenco– sona com el candidat amb més possibilitats de cara a les presidencials de 2012.
Davant del complicat panorama electoral al qual haurà de fer front el PAN, i en un intent per recuperar la seva credibilitat –i la de tot el sistema polític mexicà, posat en dubte per la majoria de la població–, el passat 15 de desembre Calderón va llançar una proposta de reforma política.
Aquesta reforma pretén accentuar el model presidencialista (entre altres coses, atribueix al cap d’Estat la facultat de vetar parcialment les lleis que siguin aprovades pel Congrés), alhora que intenta crear la il·lusió que, en un país on els moviments socials es distancien cada vegada més de la política partidista, la ciutadania té cabuda en el model “democràtic”. Així, es permet que aquesta presenti projectes de llei al Congrés, així com candidatures independents als càrrecs d’elecció popular (encara que eleva del 2 al 4 % el percentatge de vots que un partit polític ha d’assolir per mantenir el seu registre).
2009: lluita social i repressió
Amb un panorama sociopolític com el descrit, no és estrany que 2009 hagi estat un any de lluites socials i repressió, i que hagi alimentat encara més les expectatives sobre una agudització de la conflictivitat. Vegem-ne solament dos exemples.
Mèxic segueix mirant amb expectació l’EZLN, el qual, segons molts, durant el 2010 podria presentar una nova iniciativa política que intenti aglutinar la diversitat d’actors socials del país, mentre que, paral·lelament, aprofundeix el procés de construcció de l’autonomia de les comunitats de Chiapas en resistència, actualment en una nova fase de guerra de desgast integral.
És així que, a través d’una nova escalada de “dessarrollismo contrainsurgent” i paramilitarització, s’intenta controlar el territori i posar fi a la resistència zapatista. Per a Marina Pagés, del Servicio Internacional por la Paz (SIPAZ), “els governs estan utilitzant una doble estratègia: restar legitimitat als zapatistes a les bones (ressorgiment d’instàncies de diàleg, aprovació de la llei indígena, acords amb l’ONU i l’OIT, etc.); i per la força (conflictes comunitaris en els quals els zapatistes són presentats com els agressors o estigmatitzant defensors de drets humans). Es fustiga no solament les comunitats, sinó la xarxa de suport que acompanya el procés d’autonomia. Aquesta política repressiva es duu a terme amb una total impunitat, tal com va demostrar l’alliberament per part del Tribunal Superior de Justícia, entre l’agost i el novembre de 2009, de 35 indígenes condemnats per la matança d’Acteal de 1997 –en què van ser assassinades 45 persones–, tot argumentant irregularitats processals, però sense entrar a jutjar si les persones condemnades eren innocents.
Tanmateix, les protestes socials més contundents de l’any passat van desenvolupar-se a partir de l’aprovació l’octubre de 2009, per part de Felipe Calderón, d’un decret a través del qual es dissolia l’empresa pública de subministrament elèctric Luz y Fuerza del Centro –que, posteriorment, va ser presa per l’exèrcit– i es confirmava l’aprofundiment en la privatització energètica.
Amb l’argument de la manca de rendibilitat de l’empresa pública –segons el Sindicato Mexicano de Electricistas (SME), provocada per l’executiu–, 44.000 treballadors van ser acomiadats, la qual cosa va portar l’SME –un dels sindicats més grans del país– a convocar, entre altres accions, successives manifestacions a Ciutat de Mèxic. Si bé aquestes accions van comptar amb una àmplia participació solidària d’estudiants i intel·lectuals d’esquerra, no han aconseguit, de moment, cohesionar un procés més ampli –com indica Dolores González, de Servicios y Asesorías para la Paz (SERAPAZ)– a causa de l’escepticisme que segueixen generant en l’esquerra antipartits les formes de participació dels sindicats tradicionals.
2010: part del procés
Un article recent publicat a la revista Contralínea revela com, abans de la presa de possessió de Felipe Calderón, PAN i PRI –juntament amb empresaris i alts executius de grans transnacionals– van idear el “Proyecto México 2030”, la intenció del qual seria privatitzar completament tots els sectors estratègics i els béns de la nació. Aquest projecte polític aprofundiria no solament la política neoliberal en el país, sinó també la situació que l’activista i intel·lectual Gustavo Esteva defineix com un “estat d’excepció no declarat”.
La conjuntura actual té nombroses similituds amb les condicions que van permetre moments històrics revolucionaris, semblances fins i tot aguditzades per la fase terminal del neoliberalisme en la qual ens trobem. Una circumstància que apareix amb claredat al Mèxic actual és la multiplicació de les resistències i la construcció d’alternatives polítiques i econòmiques que reprenen la necessitat de reformular l’Estat i aconseguir d’una vegada per sempre l’emancipació de tots els sectors exclosos. Chiapas, Oaxaca o Atenco no poden ser analitzats aïlladament. Formen part de la lluites cícliques que van sorgir de les pràctiques ocultes de resistència teixides al llarg de la història de dominació capitalista. Les condicions perquè el Mèxic profund pugui, finalment, fer prevaler el seu projecte sociopolític estan donades. I, sens dubte, 2010 suposarà un any potser no definitiu, però sí il·lusionant. El futur dirà.
-.-.-.-.-.-
[1] La clàssica distinció entre el “Mèxic profund” i el “Mèxic imaginari” es deu a l'antropòleg Guillermo Bonfill Batalla.
- Lola Cubells es membre del Col.lectiu Zapatista de València, “El Caragol” i investigadora social especialista en interculturalitat i drets humans a Chiapas.
- Sergio de Castro Sánchez es membre del Col.lectiu Zapatista de València, “El Caragol”; coordinador de la secció Mèxic de Kaos en la Red i autor del llibre Oaxaca: Más allá de la insurrección. Crónica de un movimiento de movimientos (2006-2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada