Noam ChomskyEn aquesta Entrevista, el lingüista, assagista i activista social nord-americà reflexiona sobre l'actualitat, en especial sobre el paper dels mitjans de comunicació, des del cas de les comunicacions diplomàtiques destapades per wikileaks, que per Chomsky demostren que els dipomàtics nord-americans no tenen cap interès en la veritat sinó en reporduir el discurs del Departament d'Estat, fins als mecanismes pels quals els mitjans i els propis periodistes esdevenen un instrument del poder i dels empresaris sense cap capacitat crítica. També comenta algun dels temes d'actualitat als Estats Units, i també a Europa, com la qüestió migratòria i les respostes repressives i racistes dels governs.
- Quin és la seva reflexió entorn del cas Wikileaks?
Chomsky: Hi ha diversos escàndols, però podem estar segurs que no seran comunicats o debatuts. L'escàndol més greu és el menyspreu notable per la democràcia per part del cos diplomàtic, el Departament d'Estat, els periodistes que han informat de tot això i la comunitat intel·lectual que no arriba ni tan sols a adverir-ho. La revelació més espectacular de les filtracions, que ha ocupat la major part dels titulars, és el material concernent als Estats àrabs i Iran que, d'acord amb Hilary Clinton i molts altres, suposadament mostra que el món àrab dóna suport les preocupacions d'Estats Units sobre l'amenaça iraniana i, fins i tot, vol que bombardegem Iran.
- Quina lectura fa dels cables?
Chomsky: Hi ha sobretot dos problemes. Un menor és que els cables informen del que els diplomàtics volen escoltar i que saben que els seus amos financers a Washington desitgen escoltar. El punt fonamental va ser ben expressat per Craig Murray, el valent ex ambaixador britànic a Uzbekistan que es va atrevir a informar sobre les atrocitats ocorregudes allí i que el Ministeri d'Afers exteriors no va voler escoltar i, en conseqüència, va ser expulsat del servei diplomàtic. Va dir: "Per descomptat, els documents reflecteixen l'opinió d'Estats Units, són comunicacions oficials del govern d'Estats Units. El que mostren és una cosa que vaig presenciar personalment, que els diplomàtics com a classe molt rares vegades conten veritats desagradables als polítics, sinó que informen i reforcen el que els seus patrons volen escoltar, amb l'esperança de rebre ascensos". En resum, no sabem el que els líders àrabs pensen respecte d'aquestes filtracions.
- I el segon problema?
Chomsky: El problema més significatiu, de lluny, és que per als diplomàtics, el Departament d'Estat, i els comentaristes, el món àrab es reduïx solament a dirigents dictadors. Despullant una absoluta falta d'interès pel món àrab. Tenen escàs coneixement de la gent d'allà, aquella que va ser consultades recentment en una enquesta curosament publicada pel prestigiós Institut Brookings.
- Què va mostrar l'enquesta?
Chomsky: En poques paraules, els àrabs que sí que perceben una amenaça iraniana són el deu per cent de la població. El 88 per cent considera a Israel la major amenaça, el 77 per cent a Estats Units. L'oposició a la política d'Estats Units és tan forta que el 57 per cent pensa que la situació en la regió milloraria si Iran tingués armes nuclears. Per a aquells el menyspreu dels quals per la democràcia és tan profund que ni tan sols ho poden percebre, aquestes xifres no tenen sentit. Si els dictadors ens donen suport, què més importa? De més està dir que aquestes són actituds que els argentins reconeixeran molt bé de la història recent.
- Quina altra qüestió li va cridar l'atenció?
Chomsky: Hi ha algunes altres revelacions importants. L'ambaixada de Tel Aviv, o bé no té ni idea del que succeïx entre Israel i Palestina o, en cas contrari, està mentint descaradament en els seus informes a Washington sobre l'atac israelià a Gaza, al desembre de 2008/gener de 2009. Un cable de l'ambaixada d'Estats Units a Tegucigalpa reporta un estudi del cop militar realitzat pel personal de l'ambaixada, concloent que era il·legal i inconstitucional, conclusions que no van tenir cap ressò a Washington quan Obama, després d'algunes vacil·lacions, es va separar de la major part d'Europa i Amèrica Llatina al reconèixer que les eleccions es van portar a terme sota un règim militar brutal. I algunes altres coses. Però la revelació principal, crec jo, es refereix una cultura imperial en la seva actitud cap a la democràcia i els drets humans.
- Quin és la seva percepció sobre la Llei de Arizona?
Chomsky: La llei és, esclar, una abominació. La mateixa sotmet a una gran part de la població a una investigació intrusiva pel sol fet que algú pensa d'un altre, que no sembla prou blanc. Això té poc que veure amb les qüestions més generals entorn de la "immigració il·legal", i és especialment cridaner en aquest cas.
- En quin sentit especialment cridaner?
Chomsky: Perquè estan immigrant cap a àrees robades a Mèxic en una guerra d'agressió que el president Ulysses S. Grant, que va lluitar-hi, descriu com "una de les més injustes que mai hagi emprès una nació més forta contra una molt més feble".
- Què diria sobre la reacció de la societat entorn de la llei?
Chomsky: Lamentablement, la majoria de la població d'Estats Units li dóna suport. aquest és un dels elements relacionats amb els sentiments anti-immigratoris que estan en augment. aquests han estat comuns des de fa més d'un segle, a mesura que els immigrants en aquesta societat immigratòria intentaven integrar-se. Aquesta situació d'oposició es repeteix enfront de cada nova onada. Els sentiments són especialment extrems ara, una espècie de reacció davant les dificultats econòmiques, una reacció tant irracional com repugnant, però no obstant això comprensible. El racisme ve des de lluny en el temps. Benjamin Franklin, per exemple, potser el més civilitzat dels Pares Fundadors, especulava sobre si els alemanys i els suecs havien de ser autoritzats a entrar, tenint en compte que no són prou blancs. Fins a ben entrat el segle XX, Jefferson, així com moltes altres personalitats, estava encantat pels mites de l'origen anglosaxó i la necessitat de preservar la puresa de la raça totalment mítica.
- Com està encarant l'assumpte el govern de Barack Obama?
Chomsky: Fins a ara, el govern de Obama s'està oposant formalment a la llei per considerar-la inconstitucional.
- Creu que la llei és una nova forma d'instal·lar la distinció d'amic/enemic?
Chomsky: En certa manera; però està lluny de ser el pitjor dels casos. N'hi ha prou amb mirar cap a enrere, en la Llei d'Exclusió d'Orientals (Oriental Exclusion Act). O pensem en la dècada de 1930 i 1940. Estats Units va retornar refugiats jueus d'Europa abans de la guerra i va prohibir la immigració. Després de la guerra, els sobrevivents estaven vivint sota condicions típiques de camps de concentració, com van informar els propis investigadors de Harry Truman. No eren admesos en Estats Units. Truman es considerava a si mateix profundament humanitari a l'exigir que el Regne Unit permetés que cent mil persones poguessin anar a Palestina. La vergonya d'aquests anys encara no es reconeix.
- El 2008, el Parlament Europeu va aprovar la Directiva del Retorn, també coneguda com la Directiva de la Vergonya, que permet, entre altres qüestions, detenir a aquelles persones a ser deportades. Quin paral·lelisme troba entre Europa i Estats Units referent a això?
Chomsky: Sempre he cregut que Europa és molt més racista que Estats Units, tot i que això estava una miqueta ocult per la relativa homogeneïtat de les societats.
- En què ho nota, per exemple?
Chomsky: Per a prendre només un exemple entre molts. Estats Units és un cas inusual en tant que els nens nascuts en el país són ciutadans nord-americans. Prenguem a França, per exemple. La negació de l'Holocaust rep una publicitat enorme, acompanyada per moltes postures amb pretensions de superioritat moral, però seria incomparablement pitjor que la negació de l'Holocaust si França estigués deportant jueus a la misèria i l'opressió, com de fet ho està fent, amb els gitanos, amb poques protestes detectables dins de França. Els gitanos van ser tractats pels nazis igual que els jueus. No es qüestió de fer paral·lelismes, però el cas és que racisme es manifesta de moltes maneres diferents.
- De vegades, es podria creure que les classes dirigents en Estats Units temen més a la democràcia que a altres règims polítics. Com ho veu vostè?
Chomsky: No conec cap raó per a creure en això, només en un sentit limitat. Els enormes sistemes de propaganda del segle XX -coneguts ara com la Indústria de les Relacions Públiques- es van desenvolupar en les societats més lliures, Gran Bretanya i Estats Units, fa aproximadament un segle, quan els sectors dominants van reconèixer que la població estava guanyant tants drets que s'estava fent difícil controlar-la per la força. Per aquest motiu resultava necessari desenvolupar mitjans de control d'actituds i opinions. Aquests mètodes van ser presos bastant explícitament com un model pels nazis, qui els van utilitzar amb massa eficàcia en una societat que, fins a feia molt poc, havia estat un model de democràcia. Els bolxevics ho van intentar també, però d'una manera més cruenta.
- En una ocasió va dir: "La propaganda és a la democràcia el que la violència és al totalitarisme". Podria explicar la idea?
Chomsky: És molt directe, quasi una qüestió tautológica. Un exemple ben il·lustratiu és el desenvolupament de la indústria de les relacions públiques.
- Creu que l'estructura dels mitjans massius de comunicació reflecteix les estructures de les societats en el món?
Chomsky: Sens dubte. Reflecteixen l'estructura de poder, cosa que no sorprèn.
- Com seria possible tenir un control democràtic dels mitjans?
Chomsky: Tal vegada, el període de major -i veritable- llibertat de premsa va tenir lloc en les societats més lliures de Gran Bretanya i Estats Units en el segle XIX. Aleshores, hi havia una gran varietat de periòdics, la majoria d'ells dirigit per obrers, comunitats ètniques i altres. S'hi registrava una gran participació popular. Aquests diaris reflectien una gran varietat d'opinions i eren molt llegits també. Va ser una època d'una gran vitalitat als Estats Units. Va haver-hi esforços, especialment a Anglaterra, per controlar-los i censurar-los. Si bé aquests intents no van funcionar, altres raons els van dur més o menys a la seva desaparició.
- Quines?
Chomsky: Dues qüestions concretes. D'una banda, al sector empresarial li era possible invertir una quantitat important de capital en els seus propis periòdics, cosa que feia impossible que uns altres hi poguessin competir. L'altre factor tenia a veure amb la publicitat, la dependència dels anunciants. Els anunciants són empreses. Quan l'ingrés dels diaris es torna dependents dels anunciants, naturalment acaben cedint als interessos d'aquests últims. Altres factors també es van posar en joc, reforçant aquestes tendències. No és impossible recuperar alguna cosa semblant a les circumstàncies que encoratjarien comptar amb mitjans més lliures i independents.
- L'agenda la marquen els anunciants doncs...
Chomsky: Suposem que un periòdic comenci a publicar la veritat, que la invasió a L'Iraq va ser una invasió criminal que va destruir el país. Aquest diari o el canal de televisió del que es tracti rebran cap anunci. Tornem, una vegada més, al punt de vista de George Orwell sobre una cultura intel·lectual en la qual les elits i les grans universitats són inculcades en l'enteniment que hi ha coses que simplement no caldria dir. Això no és mecànica, com una poma aïllada que cau cap avall, no cap amunt. I hi ha excepcions.
- Per exemple?
Chomsky: En conec una d'important: La Jornada, de Mèxic. És una publicació d'una qualitat molt alta, amb un equip d'editors i un staff impressionant. És el segon diari més gran de Mèxic. Rep molt poca publicitat comercial, probablement, perquè no és del grat de les classes empresarials.
- Si prenem una de les nocions més reconegudes del concepte de democràcia, que diu que, entre altres qüestions, en una societat democràtica els mitjans de comunicació han de ser lliures i imparcials, què és el que hi ha en realitat arreu del món?
Chomsky: El que tenim en Estats Units jo ho he documentat extensament, com ho han fet tants altres. Els mitjans de comunicació se cenyeixen a un concepte de "objectivitat", que s'ensenya, de fet, en les escoles de periodisme i és molt clar: si els periodistes s'ajusten a l'espectre del debat a Washington són "objectius". Si es mouen més enllà en l'elecció de temes, formulació de qüestions, presentació d'informes, etcètera, llavors són "parcials", "emocionals", fins i tot subversius. Atès que l'espectre és molt estret, majoritàriament determinat per les preocupacions compartides entre els molt estretament integrats nexes Estat-Corporacions, tenim un alt nivell de conformisme amb el poder, però pràcticament no reconegut i internalitzat, com Orwell ho descrivia.
*Entrevista de Bárbara Schijman a l'assagista nord-americà Noam Chomsky, publicada a la revista argentina Debate el desembre de 2010. Traducció de La Fàbrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada