"La vida de 'Caracremada' és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern"
Oriol Gracià / SàpiensLluís Galter, director de 'Caracremada'
'Caracremada', malnom de Ramon Vila, va ser un dels últims maquis catalans. El seu caràcter es va forjar com a militant anarcosindicalista a les lluites obreres dels anys 30. Ara, el jove director Lluís Galter ha portat la història d’aquest personatge a la gran pantalla, en un llargmetratge molt personal i arriscat que es desmarca de les biografies cinematogràfiques habituals. La pel·lícula ‘Caracremada' ja s’ha passejat pels principals festivals internacionals de cinema. Ha passat per Venècia, Sant Sebastià, es va estrenar en sales a finals de l’any passat i ben aviat estarà disponible en DVD.
Com va arribar a ‘Caracremada’?
Tot parteix de la lectura del llibre 'El mite de Sísif', d’Albert Camus, que és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern. Això es veu clar en la vida de Ramon Vila, un maqui que a principis dels anys 50 va continuar sabotejant torres elèctriques del Prepirineu quan la major part dels seus companys ja havien abandonat la lluita antifranquista; la pressió de la guàrdia civil era massa gran.
En una pel·lícula de maquis tothom hi espera acció, i ‘Caracremada’ està als antípodes de tot això.
És cert, no és una pel·lícula d’acció habitual, no té un muntatge trepidant i gairebé no hi ha diàlegs. Ara bé, el personatge protagonista és acció pura perquè es defineix per allò que fa. Per tant, és una pel·lícula d’accions petites i quotidianes, però transcendents.
L’absència de diàlegs vol simbolitzar la soledat amb què va viure ‘Caracremada’, especialment al final de la seva vida?
Sí, ho pot simbolitzar. 'Caracremada' mantenia contacte amb pastors, masovers i altres maquis, però és cert que la seva vida, especialment en el període que retrato en el film, era solitària. Ara bé, l’absència de diàlegs és sobretot una decisió estilística. La meva manera d’explicar les coses passa per "parlar" a través de la mirada del personatge i de les seves accions. La imatge de 'Caracremada' serrant la base de les torres elèctriques és impactant i dóna moltes pistes del seu caràcter.
Quina ha estat la resposta del públic davant un film tan personal?
Certament, no és un film comercial. De fet, era incoherent fer una pel·lícula fàcil amb un personatge tan complex i difícil com el 'Caracremada'. Pel que he observat durant les projeccions, la gent major de 50 anys hi ha connectat millor, perquè, encara que sigui de retruc, acostumen a conèixer el context històric i tenen més paciència per assimilar el caràcter simbòlic del film. Els joves, en canvi, estem habituats al llenguatge trepidant dels videoclips, la publicitat i les últimes pel·lícules d’acció.
‘Pa negre’, ‘Bruc’, ‘Caracremada’… En els darrers mesos s’han estrenat diverses pel·lícules sobre història de Catalunya.
Segurament és una coincidència. El cas és que 'Pa negre' i 'Caracremada' són dos films diferents que ofereixen una mirada coherent i complementària sobre la postguerra a Catalunya. Jo no sóc historiador, però com a cineasta m’interessava agafar els elements històrics per confrontar-los amb el present. I això és el que he fet.
Com va arribar a ‘Caracremada’?
Tot parteix de la lectura del llibre 'El mite de Sísif', d’Albert Camus, que és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern. Això es veu clar en la vida de Ramon Vila, un maqui que a principis dels anys 50 va continuar sabotejant torres elèctriques del Prepirineu quan la major part dels seus companys ja havien abandonat la lluita antifranquista; la pressió de la guàrdia civil era massa gran.
En una pel·lícula de maquis tothom hi espera acció, i ‘Caracremada’ està als antípodes de tot això.
És cert, no és una pel·lícula d’acció habitual, no té un muntatge trepidant i gairebé no hi ha diàlegs. Ara bé, el personatge protagonista és acció pura perquè es defineix per allò que fa. Per tant, és una pel·lícula d’accions petites i quotidianes, però transcendents.
L’absència de diàlegs vol simbolitzar la soledat amb què va viure ‘Caracremada’, especialment al final de la seva vida?
Sí, ho pot simbolitzar. 'Caracremada' mantenia contacte amb pastors, masovers i altres maquis, però és cert que la seva vida, especialment en el període que retrato en el film, era solitària. Ara bé, l’absència de diàlegs és sobretot una decisió estilística. La meva manera d’explicar les coses passa per "parlar" a través de la mirada del personatge i de les seves accions. La imatge de 'Caracremada' serrant la base de les torres elèctriques és impactant i dóna moltes pistes del seu caràcter.
Quina ha estat la resposta del públic davant un film tan personal?
Certament, no és un film comercial. De fet, era incoherent fer una pel·lícula fàcil amb un personatge tan complex i difícil com el 'Caracremada'. Pel que he observat durant les projeccions, la gent major de 50 anys hi ha connectat millor, perquè, encara que sigui de retruc, acostumen a conèixer el context històric i tenen més paciència per assimilar el caràcter simbòlic del film. Els joves, en canvi, estem habituats al llenguatge trepidant dels videoclips, la publicitat i les últimes pel·lícules d’acció.
‘Pa negre’, ‘Bruc’, ‘Caracremada’… En els darrers mesos s’han estrenat diverses pel·lícules sobre història de Catalunya.
Segurament és una coincidència. El cas és que 'Pa negre' i 'Caracremada' són dos films diferents que ofereixen una mirada coherent i complementària sobre la postguerra a Catalunya. Jo no sóc historiador, però com a cineasta m’interessava agafar els elements històrics per confrontar-los amb el present. I això és el que he fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada