La imatge no és nova, gairebé no es distingeix de les que vam veure en les manifestacions per un habitatge digne el 2007, en les protestes contra la guerra el 2003 o en tantes altres mobilitzacions. I tampoc serà nou el resultat: impunitat per als agents (diversos amb passamuntanyes i tots sense el número professional visible a l'uniforme), detencions, acusacions de desordres públics, de resistència a l'autoritat (i qui sap de què més) i, probablement , diverses condemnes amb les declaracions dels funcionaris de policia com a única prova.
El primer element que comparteixen dictadures i democràcies, com qualsevol règim polític modern, és que les tasques de policia estan encomanades a un cos professional de funcionaris. Qui tramita una denúncia és un funcionari, qui investiga un robatori és un funcionari, qui dóna una puntada al cap a un jove a terra abans de detenir-lo és un funcionari, qui aplica la tortura com a part d'un dispositiu processal és només un funcionari. Quina és la diferència entre uns i altres? Hi ha qui parlaria de conviccions i de consciència i segurament ens diria que els policies de les dictadures són diferents als de les democràcies. Concedirem que potser sí, fins a cert punt, encara que l'experiència històrica espanyola diu el contrari i els estudis de Bauman (Modernitat i Holocaust) i d'Arendt (Eichmann in Jerusalem) demostren que la diferència entre un funcionari de la democràcia i un de la dictadura està en l'autoritat que li dóna les ordres. Com sabem, la "obediència deguda"ha estat la coartada universal de tots els funcionaris que per les paradoxes de la destinació s'han vist a la banqueta dels acusats (des de Nuremberg a La Haia passant per Buenos Aires).
La segona característica que comparteixen dictadures i democràcies és un cert consens social de veneració fetitxista cap a l'autoritat. La retòrica de la "lluita contra la subversió i el comunisme" va servir perquè una part dels argentins mirés cap a un altre costat mentre el seu govern llançava al mar a 30.000 compatriotes. Doncs bé, aquells que criminalitzen les protestes dels joves i s'escandalitzen en veure un contenidor creuat en un carrer o una pintada en un banc mentre l'atur juvenil arriba a nivells històrics, alhora que callen davant els abusos policials (quan no els justifiquen obertament ), representen el mateix tipus de matèria social sobre la qual es construeixen les dictadures i els seus crims.
Quan la policia del govern del tarannà respon amb violència als joves que en aquest país s'han pres seriosament això de la Democràcia, els demòcrates hem de, almenys, indignar-nos. S'atribueix a Ulrike Meinhof haver dit que els policies no eren éssers humans sinó porcs. Si efectivament la malmesa fundadora de la RAF va dir això s'equivocava. És difícil trobar una institució més universal que la policia a l'hora de representar totes les expressions de la modernitat racional del gènere humà (virtuts i monstruositats incloses).No obstant això, tant als que prenen les decisions de reprimir com als que miren cap a un altre costat o les celebren, bé hem de cridar: porcs!
¡El 15 de mayo la calle es nuestra!
Manifiesto común protesta 15/05/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada