La imatge és de VOCES para la conciencia y el desarrollo a flickrLes mobilitzacions d’ahir a 14 ciutats de l’Estat, entre elles Barcelona, van tancar una edició més de la setmana anual de lluita contra la pobresa. Ens preguntem: mobilitza la ciutadania l’eradicació de les desigualtats i l’exclusió social?
Unes 7.000 persones, segons els convocants, van sortir ahir diumenge al carrer en 14 ciutats de l’Estat, entre elles prop d’un miler a Barcelona, per exigir els governs que “compleixin els seus compromisos” en la lluita contra la pobresa.
L’Aliança contra la Pobresa (una plataforma formada per més de 800 associacions, ONG i moviments) va ser l’organitzadora d’aquestes marxes que han pretès denunciar la incapacitat dels governs davant la pobresa, la desigualtat i la insostenibilitat, amb motiu de la celebració de la Setmana de Mobilitzacions 2010, que se celebrava des del dia 13 d’octubre.
‘No devorem els pobres’, ‘Pobresa Zero Ja’ o ‘Amb armes i preus arruïnem el sud’ han estat les pancartes que més s’han repetit als carrers. Reivindicacions amb les quals tots i totes podem identificar-nos. Però, aleshores per què sembla que cada any es veu reduït el nombre de persones que acudeixen a aquesta cita? És l’ “eradicació de la pobresa” una reivindicació obsoleta? Punxa perquè no denuncia polítiques determinades ni realitza propostes concretes? Hauria d’enfocar-se des d’una altra perspectiva? Què es pot fer per mobilitzar més gent?
Pablo Martínez, coordinador de la Plataforma 2015 i més, afirma que les 5.000 persones que van acudir a la manifestació de Madrid (la més multitudinària) és més o menys la massa crítica habitual que s’ha concentrat en aquests 6 anys de convocatòries. “Tenim una massa crítica molt consolidada i el nivell de repercussió de la Setmana contra la Pobresa és bastant rellevant. Ha estat un any complicat amb nombroses convocatòries i de tota manera s’han seguit donant concentracions i activitats en més de 60 municipis de tot l’Estat. Però és veritat que encara hi ha molts col·lectius als quals cal aconseguir entusiasmar. Som molts més els qui volem un món més just dels quals sortim al carrer.”
En aquest sentit, David Llistar, autor del llibre Anticooperación, assenyala que el fet que aquesta sigui “una convocatòria repetitiva i liderada per la coordinadores la converteix en una mica més institucionalitzada i menys trencadora, per tant hi ha moviments socials als quals no els atreu tant”.
“Eradicar la pobresa és un lema una mica enganyós perquè agrupa sectors molt distints, també inclou, per exemple, aquells que no volen tocar els privilegis dels qui tenen de més”, explica Llistar. “El que hauríem de voler eradicar és tot el que té a veure amb l’“anticooperació”: el deute extern, la despesa militar… Seria molt més interessant que es dediqués més esforç i diners a portar a terme campanyes de sensibilització al Nord orientades a causes que estan entre nosaltres i una mica menys d’esforç al Sud. La cooperació espanyola s’ha de posar unes ulleres noves per a veure la realitat”, afegeix.
Per a Andreu Camprubí, de l’ Institut de Govern i Polítiques Públiques, “tant administracions com ONG tenen una forma d’actuar massa assistencialista, amb el qual es reprodueix l’estigma dels pobres i la seva situació de culpabilitat i augmenta la distància social i psicològica que ens separa dels pobres. Si no ens identifiquem amb ells, no lluitem amb ells. A més, la pobresa es presenta com una realitat cosificada, una entitat que existeix independentment de nosaltres. No és així, la pobresa és una construcció social, l’hem creat els homes i dones. Tal com s’ha fet, es pot desfer”.
“La pobresa extrema se’ns presenta com una cosa allunyada de nosaltres, com una cosa típica d’altres continents. Quan es parla del quart món o dels immigrants, en canvi, s’engega la culpabilització individual i personal d’aquesta situació. Quanta gent dóna diners a les ONG que treballen en altres continents i després aquí passen la culpa als pobres de la seva situació?”, afegeix.
Referent a la falta d’una denúncia política determinades i de propostes concretes de la convocatòria, Martínez comenta que “és molt important que la ciutadania trobi espais de participació i reivindicació política al marge del debat partidista”.
Llistar opina que la Setmana contra la Pobresa no té gens d’apolític ni de neutral. “Es tracta de mostrar que hi ha massa en mans d’uns pocs guanyadors (sector financer) i res en mans dels altres. Per això cal repartir el pastís. I és necessari dir-ho en manifestacions com la d’ahir, cal visibilitzar que som molts els qui tenim aquesta opinió. Si no ens manifestem perdem moltes de les nostres possibilitats d’incidència política. Però això sí, no val sortir al carrer només una vegada a l’any”.
Camprubí opina que “tots els partits polítics s’abanderen de lluitar contra la pobresa, no hi ha cap que digui obertament que defensa la pobresa, encara que en la pràctica no facin molt en la seva contra”. “En la nostra societat es preval la llibertat sobre la igualtat, i les conseqüències d’aquesta llibertat, encara que negatives, són ben vistes per ser fruit d’aquest dret suprem”, afegeix.
Pistes per millorar?
La clau per a Pablo Martínez està en lluitar tots els dies de l’any contra la pobresa i no només durant aquest dia una vegada a l’any. En aquesta línia, David Llistar recorda que la pobresa lluny de disminuir, augmenta, i assenyala que no poden pagar la crisi sempre els més febles, que són els qui no l’han generat. Per a Camprubí una de les pistes per a millorar seria “desnaturalitzar la pobresa i parlar clarament i sense embuts de les seves causes per generar la consciència social necessària per a lluitar en contra”.
Font: CanalSolidari.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada