Després de 17 anys de l'aparició de l'EZLN, el govern manté una guerra encoberta

· Les demandes no han estat complertes, assenyalen les comunitats en resistència des de 1994

· Malgrat l'estratègia contrainsurgent, els indígenes han desenvolupat una autonomia pacífica

Tropes indígenes van avançar des de la nit del 31 de desembre de 1993 cap a diversos municipis de l'entitat · Foto Raúl Ortega

Hermann Bellinghausen /La Jornada 31/12/2010

San Cristóbal de las Casas, Chis. 30 de diciembre. L'aixecament armat de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN) compleix 17 anys sense que, segons el parer de les comunitats indígenes en resistència des de gener de 1994, les seves demandes hagin estat complertes per quatre successius governs federals i sis administracions estatals. No obstant això això, i una perllongada estratègia contrainsurgent en contra seva, les comunitats i regions en rebel·lia desenvolupen una significativa experiència d'autonomia pacífica, clarament nacional, que ha resultat a més eficaç defensa de la sobirania territorial mexicana en temps que aquesta lluïx molt avariada.

Van arribar als barris perifèrics d'aquesta ciutat la nit del 31 de desembre de 1993. Qui els van veure aparèixer multiplicant l'ombra van contar primer centenars. Cap a la mitjanit ja eren milers, armats i uniformats. Es van concentrar en l'anell perifèric, prop del bulevar Juan Sabines Gutiérrez, després d'ocupar la plaça de San Ramón i el Puente Blanco, accés de la ciutat venint dels Altos.

Per l'altre extrem, per la sortida a Comitán, el barri de San Diego i l'avinguda Insurgentes, més tropes indígenes avançaven cap al centre. En el transcurs de la matinada, els nous insurgentes van prendre el palau municipal, la plaça central i de fet, la ciutat. El mateix ocorria en Ocosingo, Les Margaties, Altamirano i Huixtán.

En aquells dies ja estava sublevat de manera transcendent tot el territori indígena de Chiapas, encara ignorat per a la majoria dels mexicans, incloent el govern del president Carlos Salines de Gortari i dels governadors Patrocinio González Blanco Garrido i Elmar Setzer, sent el primer, en aquell temps, secretari de Governació. Els pobles maias de Chiapas van iniciar una guerra d'alliberament que segueix en peus. El “Ja basta!” que el matí següent va donar la volta al món és una fita en la història moderna de Mèxic.

Des de llavors, el moviment indígena zapatista és un actor clau en la lluita política del país. Si bé els rebels van decretar una treva, després de 12 dies de combat al gener de 1994, la guerra no ha acabat. No s'han complert les demandes que van donar origen a l'aixecament, reconegudes com legítimes pels governs de Salines de Gortari, Ernesto Zedillo i Vicente Fox. A més, els governs successius han desenvolupat una incessant guerra irregular, “de baixa intensitat”, contra les comunitats organitzades amb l'EZLN, els seus simpatitzants, i avui també les adherents a l'altra campanya.

En un context nacional d'àmplia militarització i combats irregulars, amb freqüència foscs, tendeix a oblidar-es que els muntanyes de Chiapas segueixen sent la regió més militaritzada del país, i el qual sembla “pau relativa” és en realitat una guerra encoberta. Amb les armes recolzat-los (nombroses tropes federals ocupen desenes de comunitats en el territori indígena), el govern lliura una sofisticada guerra econòmica, social (de vegades disfressada de religiosa) i sicológica.

Al llarg d'aquest període, la comunitats rebels no només han resistit i sobreviscut, sinó que es van transformar perceptiblement. Al desembre de 1994 van establir uns 40 municipis autònoms, donant inici a la rebel·lia autonòmica més perllongada i efectiva de l'era moderna en el món. Tres lustres després, el zapatisme té cinc juntes de bon govern que, enmig d'una guerra contrainsurgent en contra seva, representen un factor ineludible de governabilitat i legalitat, literalment malgrat les polítiques governamentals.

Els zapatistas no només van aplicar una reforma agrària summament igualitària que va elevar els nivells de vida, dignitat i llibertat de milers de camperols indígenes, sinó que mitjançant autèntiques “escoles” de govern (entès com servei), les juntes dels cinc Caragols on operen des de 2003 han construït sistemes alternatius d'educació, salut, justícia, producció i comercialització de productes agrícoles. A més, són ja tres lustres de relacions solidàries i polítiques amb lluites i organitzacions de la resta el país, Amèrica i Europa.

Durant 2010, actius i en lluita en les muntanyes el sud-est, els zapatistas van mantenir un pertinaç silenci, ocasionalment trencat per a denunciar agressions paramilitars, policíaques i militars quan aquestes arriben a nivells intolerables, la qual cosa no lleva que succeeixin permanentment.

Info relacionada:

L'Exèrcit Zapatista EZLN compleix 27 anys de lluita popular a Mèxic
Enlace Zapatista. (EZLN)