Una història colonial

"Potser la intenció és seguir servint-se de les colònies que ara es troben dins el territori peninsular, que veuen fugir els seus recursos, via dèficit fiscal, any rere any..."

Joan C. Vilalta i Serrano / El Punt 28/08/2010

La història de l'Estat espanyol és la història d'una incapacitat: la de crear unes estructures econòmiques que permetin establir una economia amb unes bases sòlides generadores de riquesa. El fet d'haver estat un estat imperial des de pràcticament el moment de la unitat dinàstica dels diferents regnes de la península n'ha marcat indeleblement el caràcter. La colonització d'Amèrica va significar l'entrada d'un cabal de riquesa constant que tal com arribava marxava cap a Itàlia i Alemanya, d'on eren els banquers que prestaven diners a la Corona i a la gran noblesa castellana. Però amb això no n'hi havia prou, tant és així que el que avui diríem concurs de creditors de la monarquia es va convertir en un fet habitual alhora que la riquesa fàcil que s'obtenia de les colònies significava la mort, ofegada en un mar de plata, de l'economia castellana, a diferència de França, Holanda i Anglaterra, els grans enemics de la monarquia hispànica que en aquells anys van saber crear duradores estructures econòmiques. La grandesa de la monarquia, la defensa de la fe i, en la noblesa, estament que considerava infamant el treball manual, la voluntat d'ostentació com a mostra de la importància de la seva casa, eren uns objectius en si mateixos que van portar a la decadència de l'imperi i gairebé a la seva dissolució. Amb l'arribada dels borbons el pretès programa modernitzador de la nova dinastia no va ser més que una pàtina que recobria unes estructures que seguien tan corcades que a la primera gran embranzida, la de Napoleó, van saltar fetes miques i, si bé altres territoris europeus van sortir d'aquelles guerres i de les revolucions del segle XIX amb uns estats enfortits, el regne d'Espanya va acabar aquell segle ple de guerres civils i cops d'estat, tremendament afeblit i perdent les darreres i riques colònies, Cuba, Puerto Rico i Filipines, en un desastrós conflicte amb els Estats Units. Si bé aquesta pèrdua va produir moviments que propugnaven que, per fi, l'Estat Espanyol es modernitzés i es dediqués a generar riquesa i no a buscar-la fora, la història del nostre segle XX és sobradament coneguda i si no es va entrar en cap de les guerres mundials va ser més per la pròpia impotència que no pas per una autèntica voluntat neutralista.

I arribem a la democràcia, amb l'entrada en el Mercat Comú, després Unió Europea, va semblar que ens homologaríem definitivament amb els nostres veïns europeus. Aquests, a més, proporcionen durant dècades un milionari flux constant de fons estructurals, que no reben tots els territoris igual, és clar, alhora que els centres de decisió financers, paradigmàtic el cas Banco Bilbao Vizcaya, i industrials, el cas d'empreses farmacèutiques entre molts d'altres, es porten cap a Madrid, i es buiden de poder econòmic perifèries que podien ser considerades perilloses, a més d'endur-se'n allà la corresponent tributació.

Són anys de creixement, fons estructurals, sous més baixos que Europa, facilitats dels governs que fan que moltes empreses s'instal·lin a casa nostra, a què cal afegir la liberalització del sòl feta pel govern d'Aznar, que juntament amb unes polítiques creditícies, com a mínim, arriscades acaben creant una economia tan brillant com precària. Després de declaracions prepotents dels governs espanyols, de presumir de creixements constants, de superàvit pressupostari, d'infraestructures discutibles pensades només en clau política, de dedicar-se sense previsió de futur al monocultiu del totxo, en plena presidència espanyola de la Unió Europea, hi ha una trucada de Washington i, quina humiliació!, es recorda al rei que, com alguns ja li havien fet notar, va nu. Que el país està excessivament endeutat, que ja no som competitius i que molts altres ofereixen el que ens feia atractius fa anys i que cal fer alguna cosa. I llavors el rei es tapa a corre-cuita les vergonyes i com ha dilapidat el seu patrimoni, 176.000 milions d'euros?, fa que paguin de nou els seus súbdits, a tant per cap i tant per barba, ho hagis fet bé o malament. Però algú pensa realment en el futur? Com tornarem a ser competitius? Quines mesures estructurals estructurades, valgui la redundància, calen prendre? Qui pagarà quan deixin de rajar fons europeus? O bé la intenció és seguir servint-se de les colònies que ara es troben dins el territori peninsular, territoris productors de riquesa, sense poder econòmic, que avui de manera més sofisticada veuen fugir els seus recursos, via dèficit fiscal, any rere any. Potser cal anar pensant en el que han acabat fent totes les colònies i caminar tots sols.