7 de jul. 2011

El català, una llengua de segona a Europa

Per Eva Godàs / 3Cat24.cat 07/07/2011

El govern espanyol va aconseguir l'any 2006, aquest diumenge fa cinc anys, que els catalans, els bascos i els gallecs poguessin dirigir-se al Parlament Europeu en les seves llengües. Diferents acords han permès que això sigui possible també amb la resta d'institucions comunitàries. Però, per ser oficial a Europa, una llengua encara necessita un estat. El debat continua molt viu a Catalunya amb iniciatives que continuen topant contra un mur infranquejable: la manca de voluntat política dels dos grans partits estatals.


Va ser un català qui va fer possible que el 3 de juliol del 2006 la llengua del nostre país fes un pas molt important a Europa. El vot de Josep Borrell, llavors president de l'eurocambra, va ser determinant per aconseguir que els ciutadans catalans, bascos i gallecs poguessin dirigir-se en les seves llengües al Parlament Europeu.

Però no només al Parlament es posen els accents oberts. Actualment el català està reconegut com a llengua de comunicació amb els ciutadans per les principals institucions i organismes de la Unió: la Comissió, el Consell, el Defensor del Poble Europeu i el Comitè de Regions han d'atendre qualsevol escrit en català i respondre'l en la mateixa llengua.

Però n'hi ha prou amb això?

Per molts, no. Segons dades oficials, el català és la dotzena llengua amb més parlants de la Unió Europea, davant del danès i el finès, i equiparable en nombre de parlants al suec, el grec o el portuguès. És la llengua de 10 milions d'europeus i es parla en quatre estats.

El pes cultural del català és inqüestionable: segons dades de l'Institut Ramon Llull, el català és una de les poques llengües que té traduïts tots els clàssics grecs i llatins, la indústria editorial treu més de 10.000 títols l'any i la presència a internet del català és molt superior al seu pes demogràfic.

Aquestes xifres són alguns dels arguments dels defensors de la seva oficialitat a Europa. Però el problema és que no és el nombre de parlants o la seva força cultural el que determina que una llengua sigui oficial a la Unió. Les 23 que s'hi parlen actualment tenen un estat al darrere. I el reglament diu: "Perquè una llengua sigui declarada oficial per la Unió Europea cal que el govern d'un estat membre ho sol·liciti de forma expressa i que aquesta sol·licitud sigui aprovada pel Consell de la UE per unanimitat."

El que cal, doncs, és voluntat política d'Espanya, una cosa que, ara per ara, ni hi és ni se l'espera. Fa només uns dies, els eurodiputats catalans de CiU, PSC, ERC i Iniciativa signaven el text que instava el govern espanyol a aprofitar el canvi de reglament lingüístic que implica l'adhesió de Croàcia a la Unió per donar rang d'oficialitat al català. Una vegada més, però, el PSOE, curiosament amb els vots també dels diputats del PSC, i el PP, van tornar a impedir-ho.

Els partidaris de l'oficialitat del català es lamenten que un ciutadà qualsevol pugui relacionar-se amb les institucions europees en català i, en canvi, els diputats catalans no ho puguin fer. Els que s'hi oposen esgrimeixen les dificultats tècniques i el cost econòmic que suposaria contractar més traductors.

L'argument econòmic, malgrat que els eurodiputats catalans asseguren que tindria un cost zero perquè ja hi ha molts traductors catalans, pesa molt en el context actual.

El govern espanyol no està per orgues i, si després de les generals el PP arriba a La Moncloa, el català encara ho tindrà més difícil. Els populars fa molts anys, de la mà d'Aleix Vidal Quadras, vicepresident de l'eurocambra, que deixen clar que la Babel europea es reserva el dret d'admissió: si no hi ha estat, no hi ha oficialitat.

2 comentaris:

  1. això només deixa una sortida

    ResponElimina
  2. Mai millor dit, una sortida ... i digna!!!

    ResponElimina