Font: Del bolc de l'ICIP
Ahir va ser un dia intens a les negociacions del Tractat de Comerç d’Armes. En primer lloc, un conjunt de bancs mostraven el seu suport al futur tractat. Curiosament, només un d’ells opera a l’estat espanyol, Triodos. Va ser un gest simbòlic molt important. Els activistes portaven temps intentant aconseguir-ho i finalment va ser possible acordar un text que va ser fet públic de forma coordinada amb l’ambaixador García Moritán i que de seguida va aconseguir repercussió mediàtica internacional.
Tot seguit, l’ambaixador va fer circular el seu nou text, que representa un punt d’inflexió en aquesta reunió. D’una banda, perquè suposa una actualització de l’opinió majoritària dels delegats governamentals sobre les qüestions que s’han debatut aquesta setmana. D’una altra, perquè per primera vegada aquests dies tenim un text complet, que parla dels principis del tractat, del seu abast, dels criteris que han de regular les transferències d’armament, de com es durà a la pràctica i de com i quan entrarà en vigor.
Les ONG i els països més favorables al tractat han acollit amb moderada satisfacció el nou text, ja que tot i incloure algunes de les seves reivindicacions, encara n’han deixat articles importants fora. Així, nombros països europeus, africans i asiàtics han agraït la tasca del president de la comissió, l’argentí García Moritán. En canvi, estats escèptics com els EUA, Paquistan, Canada, Argèlia o Egipte, han estat molt freds o fins i tot han mostrat la seva decepció davant el nou esborrany. Sorprèn sobre tot l’oposició canadenca al text, tan allunyada del rol de lideratge que va tenir en les negocacions que van acabar amb el tractat contra les mines antipersona el 1997.
A la tarda va arribar el moment en què els organitzadors de la reunió havien previst que parlessin els representants de la societat civil. I això vol dir, en aquest context, tant els que estan a favor com els que estan en contra del tractat del comerç d’armes. Primer, vam tenir primer l’oportunitat d’escoltar els arguments que explicava el coordinador de la campanya Armes sota Control, Jeff Abramson, així com al diputat uruguaià Felipe Michelini, recordant que es pot treballar aquest tema també des dels parlaments nacionals.
També hi va haver temps per a testimonis directes de la violència armada, com Carole Engome, de la xarxa centro-africana contra la proliferació d’armes lleugeres o Suela Lala, advocada que es va quedar en cadira de rodes als catorze anys per causa d’una arma de foc al seu país, Albània. Els dos van ser testimonis colpidors d’una violència brutal, que van aconseguir un silenci poques vegades vist a la sala plenària de Nacions Unides.
Tot seguit, va arribar el torn dels representants del lobby de les armes, liderats per la National Rifle Association. Després d’haver escoltat els parlaments de víctimes i supervivents, sentir parlar del dret a portar armes resultava bastant surrealista. Van fer un discurs més dur que el representat de la indústria armamentística, que va demanar un tractat exclusivament de comerç i que no inclogués qüestions humanitàries ni de control d’armaments. Sobre aquest tema hem escrit un breu article a l’ATT Monitor, disponible en anglès i en castellà. En breu, la nostra perspectiva és que s’hauria d’entendre el tractat de comerç d’armes com un tractat de seguretat humana.
I continuant amb les observacions demogràfiques que fèiem l’altre dia, va ser curiós veure que els tres individus pro-armes eren homes vells, blancs i nord-americans, mentre que entre els quatre representants de la societat civil hi havia dues dones, supervivents i activistes de la violència de gènere, que a més van parlar en tres llengües diferents: anglès, francès i castellà.
Xavier Alcalde
ICIP
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada