La imatge és d'Albert GonzálezOscar - Coordinadora ONGD i aMS de Lleida
“Malauradament, els qui treballem en cooperació internacional pequem d’egocentrisme. Venim a salvar el Tercer Món quan ni tan sols tenim en compte la gent a qui venim a ajudar”. Albert González ens explica en un fotobloc el seu dia a dia com a fotògraf de Nacions Unides.
Albert González Farran (Nascut a BCN el 1975 però molt vinculat a Lleida), carregat amb una càmera i molta humilitat, contribueix amb el seu treball diari a crear ponts d’enteniment arreu del planeta. Mentre es troba al Darfur (Sudan) fent de fotògraf per a la missió de pau de Nacions Unides, l’atzar ha volgut que descobrim el seu fotobloc. “Es tracta d’una mena de dietari on deixo totes les meves cabòries fotogràfiques, les meves frustracions i alegries i, sobretot, aquelles experiències que m’han marcat”
L’Albert ha recollit el seu treball de manera escrupolosa i l’ha recollit per acostar-nos reportatges fotoperiodístics carregats de vivències (Sudan, Perú,...) i treballs fotogràfics centrats en viatges (Bolívia, Bòsnia i Herzegovina, Etiòpia, Marroc, Síria i Jordània,...)
Les dificultats de submergir-se en realitats del tot noves
“Per submergir-se en la realitat d’un país nou i desconegut cal temps. I l’experiència que estic vivint aquí al Sudan així m’ho ha demostrat. No és una tasca gens fàcil haver d’eliminar prejudicis i amotllar-se a una cultura que és completament diferent a la pròpia. Així que l’única solució és invertir-hi temps i apostar per una actitud empàtica. Després de cinc mesos justos al Sudan puc confirmar que ara ha arribat el moment en què m’he adaptat. Sembla mentida que es necessiti tant de temps però, com vaig escriure el novembre (En una bombolla al Sudan), el fet de treballar per a Nacions Unides encara dificulta més aquest procés d’adaptació. Malauradament, els que treballem en cooperació internacional pequem d’egocentrisme. Venim a salvar el Tercer Món quan ni tan sols tenim en compte la gent a qui venim a ajudar. Hi ha cooperants que van a la seva, que troben que tot el que els envolta és infinitament pitjor que al seu país, que no volen sentir parlar de quedar-s’hi un dia més del compte, que critiquen les incomoditats que sofreixen… I aquest tipus de gent és malauradament la gran majoria. Hi ha molt pocs que asseguren ser feliços al Darfur, perquè malgrat els tocs de queda, la sufocant calor del desert, les tempestes de sorra, els perills d’un conflicte endèmic i la soledat de certs moments, saben que hi ha una part màgica, una part que, quan et captura, t’hipnotitza i no et deixa lliure. I aquest sentiment és impagable.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada