Jornada de suport a la lluita contra el parc eòlic a la regió de l'Istme d'Oaxaca

Implicades transnacionals espanyoles 

REDACCIÓ DIRECTA | 23/05/2013 

Diversos col·lectius de la ciutat de Barcelona organitzen des d'avui 23 de maig fins dissabte 25 diverses activitats en el marc d'una campanya de suport al procés de resistència que s'està duent a terme a la regió d'Istme, a Oaxaca (Mèxic), contra la construcció d'un parc eòlic que causaria greus danys e l'entorn i a les comunitats camperoles de la zona.

L'Istme es troba al sud de l'estat d'Oaxaca, a la costa pacífica. Empreses transnacionals, en col·laboració amb el govern, volen construir a l'Istme un parc eòlic, que seria el més gran del continent americà. Els camperols de la zona denuncien els probables efectes del parc: danys ecològics irreversibles, espoli de terres, contractes enganyosos, corrupció política i repressió contra els opositors. El projecte, a més, suposaria la desaparició de les comunitats indígenes i la seva forma de vida i la seva relació amb el territori i la transformació de les terres comunals en un polígon industrial gegant.

Les comunitats no han estat consultades i l'únic estudi d'impacte ambiental, realitzat el 2004, no ha estat mai publicat. Fins ara, la lluita dels pobles indígenes ha evitat que comencin les obres. Però la repressió ha augmentat recentment. La majoria de les empreses energètiques darrere el projecte són espanyoles: Gamesa, Endesa, Demex, Unión Fenosa, Preneal, Iberdrola, Gas Natural i Mareña Renovables.

Amb motiu de la presència a Barcelona de Carlos Beas, representant de la UCIZONI (Unión de Comunidades Indígenas del Istmo de Tehuantepec), els col·lectius de suport a Barcelona han organitzat el següent programa d'activitats. 

Energia bruta: invasió territorial de les corporacions energètiques 

Del programa destaquen diversos actes. El primer, dijous 23 de maig a les 18.30h a la Facultat d'Antropologia de la UB, on es presentaran i connectaran diferents conflictes provocats pels interessos de les transnacionals de l'energia, com el cas ja mencionat, però també el de la hidroelèctrica del Quimbo, a Colòmbia, o l'amenaça de la fractura hidràula, el fracking, a casa nostra. Hi intervendran Jesús Carrión de l'Observatori del Deute en la Globalització, Carlos Beas de la UCIZONI, Llorenç Planagumà de la Plataforma Aturem el Fracking i Miller Dussan, representant d'ASOQUIMBO.

Altres actes tindran lloc divendres 24 de maig a Can Batlló, on a les 19h es projectarà el documental Somos Viento, sobre la lluita contra el megaprojecte eòlic d'Oaxaca, i el dissabte 25 de maig a les 19h a la Casa de la Solidaritat on s'emetrà el mateix documental.

o0o

Sacyr ‘strikes again'

A la imatge, captada a Singapur, apareix una plataforma petroliera que serà traslladada a Cuba per Repsol. Petrolis Mexicans busca adquirir un altre 0,38 per cent de les accions d'aquesta empresa espanyola · Fotografia Reuters

L'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns ‘lobbies' o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari

Francesc Sanuy / El Punt 04/09/2011

En aquesta recta final del règim del PSOE en versió Zapatero, com en tots els finals d'etapa, es fan visibles les habituals maniobres madrilenyes del ¿qué hay de lo mío? De fet, les grans operacions ja estaven previstes i planificades per a la nova legislatura, amb els mateixos interlocutors o amb uns altres del mateix signe o d'un de diferent. Però l'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns lobbies o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari. Cosa que possiblement explica que, a aquestes alçades de la pel·lícula, la privilegiada empresa Sacyr hagi mogut peça. Hi ha moltes formes de practicar el capitalisme a l'estil de Madrid. L'Ibex està ple d'exemples ben eloqüents d'aquest sistema de mercat inexistent i basat en la xarxa de contractes i de malsanes relacions entre les empreses monopolistes, confessionals, explotadores, d'exclusives o gestores de serveis i els governs i partits polítics sense control adequat de les tarifes i els poders públics que, com a còmplices o cooperadors necessaris, els garanteixen uns beneficis exagerats, immerescuts i pagats a costa dels usuaris en règim de mercat captiu o directament dels contribuents.

És en aquest món dels ‘happy few', és a dir, dels pocs agraciats pels poders constituïts, que es mou, com el peix a l'aigua, la Sacyr que ara ens crida l'atenció. El seu president, Luis del Rivero, un senyor que va donar suport primer a les dretes de la seva Múrcia natal i que, després, es va fer íntim dels governants del PSOE –començant per senyor Taguas, abans cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa i home de confiança de Zapatero i, ara, president del SEOPAN la patronal de les obres públiques a la qual Sacyr mana amb mitja dotzena més de contractistes de l'Estat–, és, sens dubte, un personatge rellevant. I és que n'ha fet de tots colors amb el beneplàcit d'una superioritat sempre comprensiva i complaent amb els membres destacats d'un establishment que és, en última instància, el que marca les regles del joc. Una de les seves jugades més agosarades va ser l'intent d'apoderar-se del BBVA amb la col·laboració de Juan Abelló i el suport de l'actual ministre d'Indústria, Miguel Sebastián. El titular del banc, Francisco González, un dels companys de pupitre de J.M. Aznar, designat pel PP amb l'ajut de l'Agència Tributària –que va destapar (casualment) un fons de pensions de tot el consell d'administració situat al paradís fiscal de l'illa de Jersey i va obligar a dimitir tota l'oligarquia de Neguri–, va resistir. I Botín va forçar la sortida d'Abelló del consell del Santander a causa del seu intent de dominar el principal competidor.

Una segona operació perfectament discutible va ser l'intent de Sacyr de quedar-se el control del vaixell insígnia del sector a França, és a dir, d'Eiffage, que porta en el nom el record de Gustave Eiffel, el de la torre. Eren els temps en què als empresaris espanyols se'ls anomenava conquistadors fins que la UE va prohibir que guanyessin les adjudicacions, perquè el govern de Madrid els subvencionava la diferencia de preu. Sacyr va topar amb el govern francès i La Moncloa els va ajudar a sortir més o menys indemnes. Després, va venir l'adjudicació de les obres d'ampliació del canal de Panamà, a partir de la qual el govern de Madrid va callar per sempre més sobre el paradís fiscal panameny. I, curiosament, sempre anaven de la mà el govern central i l'empresa. Eren anys en què Sacyr comprava accions de Repsol amb crèdits bancaris que anava pagant amb els dividends. Però aquest esquema es va trencar quan l'accionista volia rendiments i l'empresa preferia invertir en prospeccions, exploracions i reserves. Moment en què Del Rivero pacta amb la PEMEX mexicana (29% del capital) per canviar la línia de gestió de l'equip actual i poder esprémer el suc de la llimona amb urgències.

Ara, una vegada més, ràpidament, el ministre Sebastián dóna la benedicció a l'operació i afirma que es garanteix l'espanyolitat de l'empresa en el futur; és a dir, que canvia la política energètica sense cap debat sobre un sector tan estratègic. Ja ens va fer empassar que CEPSA passés a ser 100% d'Abu Dhabi o que les badades o errors de Gas Natural ens deixessin fora del gasoducte Medgaz i en actitud de penitència davant la Sonatrach algeriana. Segons el Financial Times, l'acord ha estat impulsat pels banquers (per exemple, els del Santander) que han de cobrar de Sacyr i ha estat un matrimoni d'escopeta, d'aquells en què la núvia, embarassada, es troba el nuvi a l'altar acompanyat del pare amb la lupara siciliana. Si fem una mica de memòria, recordarem que el 2000 Sacyr i La Caixa ja van acordar de vendre el 30% de Repsol a la petroliera russa Lukoil. Però és que ara, amb La Caixa in albis, també està en joc la promesa de Sacyr a Pemex que a part dels dividends faran calaix amb la venda del 30,8% que Repsol té a Gas Natural. En fi, que un senyor de Múrcia, titular d'una empresa que ara ja no té tanta feina de grans construccions, ell solet, ha trasbalsat tot un model dels financers nominalment catalans que, en realitat, només aspiren a participar en els grans festins del capitalisme madrileny del qual són els sipais locals encarregats de fer drenatge dels nostres estalvis.

o0o

Més informació:

Pemex controla el 9.42% de les accions de Repsol

o0o

Patriotisme empresarial

Francesc Sanuy / AVUI 01/05/2011

De vegades, els governs fan pactes fàustics amb els mefistòfils de la banca. Però què dic! Els fan sovint o gairebé sempre, tot seguint el model d'aquell doctor Faustus, alquimista del segle XVI, que Goethe va convertir en la figura universal que encarna la voluntat de vendre's l'ànima al diable a canvi d'obtenir tot allò que es desitja. Per exemple, el govern britànic va establir acords amb els financers de la City de Londres 10 anys abans que no esclatés la crisi econòmica actual, que, per dir-ho ras i curt, autoritzava la banca a practicar legalment el saqueig i l'obtenció de botins, això sí, amb la contrapartida de crear llocs de treball, comprar serveis auxiliars i, sobretot, pagar molts impostos. Ja s'ha vist que la primera part no ha funcionat gens bé, perquè s'ha comprovat ben ràpidament que els bancs, si tenen plena llibertat d'actuació, són perfectament capaços de dinamitar-se i cavar-se la pròpia sepultura. I, a la recíproca, també ha fracassat l'altra part del tracte, perquè els banquers no han pagat els impostos al nivell que s'havia previst. El Barclays, concretament, només va pagar, l'any 2009, 178 milions sobre uns beneficis de 4.600, cosa que resulta tan escandalosa com indignant.

Curiosament, els directius de la banca, després de socialitzar les pèrdues i reclamar subvencions o rescats, no han parat de privatitzar els beneficis i, després d'una temporada d'acte de contrició, equivalent a “l'any de plor” de les vídues en el sistema successori del dret civil català, han dit que ja n'hi ha prou de demanar disculpes i que és hora de tornar al “business as usual”, és a dir, a la forma habitual de fer negocis, com si aquí no hagués passat res. I per demostrar, en cas que no ens n'haguessin adonat, que no hi ha cap propòsit d'esmena, han tornat de manera obscena a autoadjudicar-se uns sous extravagants i unes recompenses que continuen cobrant malgrat el cost que han causat als contribuents i la misèria que han causat a les classes més humils o indefenses de la societat. Ho han fet sense remordiments i sense demanar perdó. Saben que la seva amenaça d'anar-se'n del país si no se'ls permet tot ha fet un cert efecte en els polítics que, d'altra banda, han rebut ja tota mena de favors que els predisposen cap al principi pervers segons el qual les coses massa grans no es poden deixar caure i que els reguladors no gosaran imposar tallafocs que separin la banca convencional de la banca-casino. Ni tampoc que els banquers incompetents o deshonestos quedin automàticament inhabilitats per exercir la professió si han provocat danys a la col·lectivitat.

En relació amb aquest gran debat d'ètica en els negocis i de la suprema obligació de pagar impostos a l'Estat que els ha concedit una patent de cors en forma de fitxa bancària, m'ha vingut a la memòria un estudi publicat a Mercados que descriu les escapatòries fiscals de les entitats financeres i de les grans empreses espanyoles de l'IBEX. I val a dir que, en un moment d'austeritat, de sacrifici dels més dèbils i de necessària exemplaritat i solidaritat, com l'actual, m'ha semblat especialment feridor el panorama antipatriòtic dels qui més s'han beneficiat d'aquest país que han espremut fins a l'última gota i al qual, després, giren l'esquena a l'hora de pagar impostos. Ja sé que algun polític dels que tenen una consulting per evadir la tributació, d'això en diu una legitima “optimització fiscal” i que aquests grans empresaris tan condecorats i mimats pel poder polític de cada moment, de l'evasió o del paradís fiscal, en diuen “evitació”. Però, per favor, no tornin a presentar-se com a patriotes, perquè això ja supera tots els límits de l'audàcia i, sobretot, de la decència.

Vegin, sisplau, alguns exemples molt “edificants”. La Telefónica té la central de compres a Munic a fi de compensar el cataclisme de pèrdues per valor de 4.845 milions d'euros de la fracassada compra d'una llicència de mòbils a Alemanya. A més a més, a través de Telfin Irlanda finança 3.400 milions en negocis estrangers. Ja se sap que Irlanda, Holanda i Luxemburg són relativament paradisíacs en termes tributaris. A Holanda, per exemple, hi va instal·lar Iberia la seva filial Binter, cosa que, després de l'euro, va deixar de tenir sentit, però llavors això ho feia una companyia anomenada “de bandera”. Iberdrola té la Reinsurance a Luxemburg igual que Gamesa hi té l'asseguradora Eolo Re, perquè només paguen un 1% d'impost de societats. Acciona té una financera a Suïssa; Abengoa, una societat de cartera a Holanda; Red Eléctrica, a Holanda, i Repsol té quatre financeres a les Cayman i les Bermudes.

A les Cayman, hi té també quatre empreses holding Gas Natural. Els dos grans bancs Santander i BBVA canalitzen emissions de deute a través de societats a Irlanda. Recordem també que tot el consell d'administració anterior del BBVA tenia un fons de pensions individual per a cadascun dels membres, al paradís fiscal de l'illa de Jersey i que a cap d'ells no se'ls va sancionar quan, essent banquers, van declarar que no sabien que signar cal·ligràficament en números volia dir que era un compte xifrat.

En resum, les empreses que han crescut a costa de l'Estat i dels contribuents podran presumir de moltes coses, però de patriotes, res.

Des de Wall Street amb amor

Francesc Sanuy

Un dels principis bàsics de la filosofia ignasiana dels jesuïtes és que, en temps de tribulació no s'han de fer mudances. Però en hores de preocupació, les persones responsables, com a mínim, analitzen la situació i miren d'estar ben informades. Per exemple, el meu dilecte amic Joaquim Vila em va comentar que el Wall Street Journal feia, ara fa quatre dies, un diagnòstic inquietant sobre l'economia espanyola. És per això que vaig repassar el que havia dit aquesta nau capitana de la flota periodística de Murdoch, que, malgrat tot, conserva un mínim de credibilitat i molta influència en cercles financers. I vet aquí el que vaig trobar. En primer lloc, una afirmació que s'ajusta a la realitat i que detecta una novetat tan important com significativa. Diu, en efecte, que a Espanya durant molts mesos i de forma sorprenent el sector de les hipoteques d'habitatges havia resistit a pesar de la caiguda dels preus i del creixement de l'atur i que eren molt pocs els qui deixaven de pagar. Als EUA, posem per cas, si el preu de la casa cau per sota de la hipoteca, el client se'n va a l'entitat financera i torna les claus. Aquí, en canvi, està estipulat que el client respon del crèdit hipotecari amb tot el seu patrimoni. I, per tant, la gent no deixa de pagar si no es troba en una situació desesperada. Doncs bé, la tendència s'ha invertit i ara el temor més generalitzat és que es pugui desencadenar una allau d'impagats amb tot el que això representaria en termes de problema econòmic i de catàstrofe social.

Anteriorment, el problema eren els crèdits que caixes i bancs havien concedit a constructores, promotors o immobiliaris, però ara és que les famílies ja no poden arribar a final de mes i veuen, per si fos poc, erosionat, a més a més, el seu insuficient poder adquisitiu per culpa d'unes autoritzacions governamentals per apujar les tarifes dels serveis públics de primera necessitat. Són serveis que s'han privatitzat i als quals no s'aplica cap sacrifici com a conseqüència de la crisi que, segons ha dit, per exemple, Sánchez Galán, el president d'Iberdrola, és el moment per guanyar més diners encara. I cal tenir present que el gran argument que es feia servir quan des de l'estranger s'expressaven dubtes sobre la solvència del sistema financer espanyol, sempre es deia que la principal garantia era la resiliència (capacitat d'encaixar un cop i, després, recuperar-se) del mercat hipotecari i residencial. La ministra Salgado va dir als seus col·legues europeus que malgrat una exposició al risc del sector construcció d'un 11% del total, l'eventual punxada de les hipoteques és una cosa trivial. Encara més, en lloc de dir despectivament que les xifres eren peanuts, és a dir, cacauets, va menystenir la dimensió del problema tot dient que era plain vanilla. És cert que la major part de les hipoteques són de primera residència i no de vacances o d'inversió, i també que l'economia submergida (un 20% del total?) permet que moltes famílies segueixin pagant, però les perspectives són de clar empitjorament de la situació i que si s'apugen els tipus d'interès això afectarà un 65% de les hipoteques que estan pactades en termes variables.

Els analistes avisen també de les dificultats de col·locar emissions de deute que pels bons a 10 i 15 anys han hagut de menester uns interessos i unes assegurances de crèdit més alts. Avui tindran una última venda de lletres de tresor a 3 i 6 mesos i, a continuació, vindrà la calma, fins que els mercats tornin possiblement amb esperit de venjança al mes d'abril, quan s'haurà de passar la prova de foc amb uns venciments importants. Aquesta és, doncs, la situació de compàs d'espera i de confiar que la visita d'Angela Merkel a Madrid sigui de benedicció i suport. Tanmateix es produeixen petites anècdotes dignes de menció. Primer, l'entrada de Felipe González al consell de Gas Natural, que s'ha hagut de justificar tot negant qualsevol intencionalitat política i donant explicacions a Artur Mas i a Rajoy. La Caixa ha desequilibrat, per tant, un consell on encara hi té Narcís Serra malgrat que ja no és el representant de Catalunya Caixa. Possiblement el que volia Criteria era tenir Felipe en el seu equip, però no era possible que hi fos al costat del seu principal, que és Carlos Slim, el mexicà que encapçala el rànquing dels homes més rics del món. Antoni Brufau volia, ja fa uns mesos, situar en el consell el seu patrocinat del PP, Romay Beccaria, però segurament s'hauria d'esperar a proposar un altre nom popular per quan hagi de dimitir en Rosell, el patrocinat de La Caixa i president del Fomento si guanya avui les eleccions de la CEOE. Això és el que diu la premsa de la capital. Que, aquí, ja se sap que el silenci, en determinades qüestions, és sepulcral. Per cert, a Madrid també publiquen que Salvador Alemany ha donat carabasses a Artur Mas i declinarà la petició que sigui conseller del nou govern avalada per la comissió de veterans de CiU. Això sí, ja que la cosa va de comitès, sembla que acceptaria de presidir un grup de savis. Corre, en canvi, la brama que la primera entitat financera del país té una carta de recanvi en la persona d'un col·laborador que ha col·locat com a “ull de Moscou” en la junta del Barça i que podria anar a supervisar el govern des de dintre. Bé, vaja, fugint de les flames potser anirem a parar a les brases.

Font: El Punt.Cat

Felipe González cobrará más de 120.000 euros como asesor de Gas Natural

Unión Fenosa a Guatemala

La privatització dels sistemes de distribució elèctrica a Guatemala va permetre a Unión Fenosa (GAS NATURAL) i Iberdrola, transnacionals espanyoles, fer-se amb el monopoli de la distribució a tot el país. Un negoci rodó per a aquestes empreses i una infàmia per als usuaris. Els problemes van començar ben aviat amb cobraments abusius i qualitat de servei molt deficient. Les protestes no es van fer esperar i va anar en el Departament de San Marcos, el més afectat, on les denúncies es van revelar amb més força. La reacció d'Unión Fenosa no va ser el diàleg amb els afectats sinó la implementació de pràctiques mafioses de sabotatge i amenaces per mitjà de sicaris, contra líders comunitaris. El poble de Guatemala ha reaccionat davant tant abús, davant la falta de voluntat política per solucionar el conflicte, davant la repressió i els vils assassinats de líders, davant l'estat de prevenció que encara preval en el Departament de San Marcos, davant la incompetència en el servei i l'avarícia d'Unión Fenosa.

Podreu veure en aquest reportatge les veritats que el poble guatemaltec denúncia, les protestes que s'estan portant a terme a tota Guatemala i les últimes accions d'aquest mes de maig 2010 per a demanar l'expulsió d'Unión Fenosa i per la nacionalització de l'energia elèctrica, escoltaran el clam d'un poble cada vegada més unit contra les nefastes conseqüències de la voracitat deshumanitzada d'Unión Fenosa i Iberdrola. Un exemple de lluita i valentia, un document imprescindible per a conèixer la veritat dels fets i admirar-se de la tenacitat i el coratge del poble guatemaltec.

Denuncia Caso Union Fenosa en Guatemala from Carlota