Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maquis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Maquis. Mostrar tots els missatges

26 de juny 2013

‘La Pastora’, el maqui hermafrodita

Una tragèdia de postguerra al massís dels Ports 

Per Oriol Gracià, amb l’assessorament de Josep Sánchez Cervelló
Sàpiens

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1939 quan encara vestia com a dona
La Guàrdia Civil va acusar-lo de 28 assassinats i segons la premsa franquista era “una repelente mujer, lésbica y sanguinaria, con instintos de hiena”. Però sembla que ‘la Pastora’ mai no va matar ningú i, de fet, ni tan sols era dona. Ara bé, aquella versió oficial va calar tant entre l’opinió pública que de les històries de maquis que s’expliquen al massís dels Ports —a la cruïlla de Catalunya, el País Valencià i Aragó— cap aixeca tanta controvèrsia com la d’aquest guerriller.

‘La Pastora’ va néixer l’any 1917 a Vallibona, a la comarca dels Ports, amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins dels femenins. I, davant el dubte, els seus pares van decidir batejar-lo amb el nom de Teresa, pensant que així s’estalviaria de fer el servei militar. Però en l’adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va continuar vivint com a dona fins als 32 anys. Les coses van canviar a principis dels anys quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers antifranquistes, els maquis, es van refugiar al massís dels Ports i va decidir de sumar-s’hi. A partir de llavors va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florencio, si bé popularment era conegut pel sobrenom de ‘la Pastora’.

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1960, quan el van detenir
Però, aviat, la pressió policial va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, ‘la Pastora’ i el seu camarada Francisco Serrano van preferir desertar, això sí, sense deixar de cometre emboscades, robatoris i segrestos pel seu compte. Més tard va emigrar a Andorra, on el van detenir l’any 1960. Es va iniciar així un periple per les presons femenines de Lleida, Tarragona i València. I és que malgrat que llavors ja actuava com a home, als registres oficials constava com a dona. Van caldre unes proves mèdiques per demostrar que era un home de cap a peus, i que patia un pseudohermafroditisme masculí, amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes. Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a 15 anys de presó.

-.-

Entrevista a Alicia Giménez Bartlett

Per Oriol Gracià  

“Em vaig encuriosir per saber què hi havia de cert darrere del maqui tan controvertit conegut com ‘la Pastora’”.

L’escriptora Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) ha guanyat la darrera edició del Premi Nadal amb la novel·la ‘On ningú no et trobi’. Des de la ficció, però també des del rigor històric, l’autora fa un retrat de Florencio Pla Messeguer, el maqui hermafrodita nascut al massís dels Ports que als anys 50 del segle passat va portar de corcoll els masovers i la Guàrdia Civil. 

28 de gen. 2011

Entrevista a Lluís Galter

"La vida de 'Caracremada' és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern"

Oriol Gracià / Sàpiens

Lluís Galter, director de 'Caracremada'

'Caracremada', malnom de Ramon Vila, va ser un dels últims maquis catalans. El seu caràcter es va forjar com a militant anarcosindicalista a les lluites obreres dels anys 30. Ara, el jove director Lluís Galter ha portat la història d’aquest personatge a la gran pantalla, en un llargmetratge molt personal i arriscat que es desmarca de les biografies cinematogràfiques habituals. La pel·lícula ‘Caracremada' ja s’ha passejat pels principals festivals internacionals de cinema. Ha passat per Venècia, Sant Sebastià, es va estrenar en sales a finals de l’any passat i ben aviat estarà disponible en DVD.

Com va arribar a ‘Caracremada’?
Tot parteix de la lectura del llibre 'El mite de Sísif', d’Albert Camus, que és una metàfora de l’esforç inútil de l’home modern. Això es veu clar en la vida de Ramon Vila, un maqui que a principis dels anys 50 va continuar sabotejant torres elèctriques del Prepirineu quan la major part dels seus companys ja havien abandonat la lluita antifranquista; la pressió de la guàrdia civil era massa gran.

En una pel·lícula de maquis tothom hi espera acció, i ‘Caracremada’ està als antípodes de tot això.
És cert, no és una pel·lícula d’acció habitual, no té un muntatge trepidant i gairebé no hi ha diàlegs. Ara bé, el personatge protagonista és acció pura perquè es defineix per allò que fa. Per tant, és una pel·lícula d’accions petites i quotidianes, però transcendents.

L’absència de diàlegs vol simbolitzar la soledat amb què va viure ‘Caracremada’, especialment al final de la seva vida?
Sí, ho pot simbolitzar. 'Caracremada' mantenia contacte amb pastors, masovers i altres maquis, però és cert que la seva vida, especialment en el període que retrato en el film, era solitària. Ara bé, l’absència de diàlegs és sobretot una decisió estilística. La meva manera d’explicar les coses passa per "parlar" a través de la mirada del personatge i de les seves accions. La imatge de 'Caracremada' serrant la base de les torres elèctriques és impactant i dóna moltes pistes del seu caràcter.

Quina ha estat la resposta del públic davant un film tan personal?
Certament, no és un film comercial. De fet, era incoherent fer una pel·lícula fàcil amb un personatge tan complex i difícil com el 'Caracremada'. Pel que he observat durant les projeccions, la gent major de 50 anys hi ha connectat millor, perquè, encara que sigui de retruc, acostumen a conèixer el context històric i tenen més paciència per assimilar el caràcter simbòlic del film. Els joves, en canvi, estem habituats al llenguatge trepidant dels videoclips, la publicitat i les últimes pel·lícules d’acció.

‘Pa negre’, ‘Bruc’, ‘Caracremada’… En els darrers mesos s’han estrenat diverses pel·lícules sobre història de Catalunya.
Segurament és una coincidència. El cas és que 'Pa negre' i 'Caracremada' són dos films diferents que ofereixen una mirada coherent i complementària sobre la postguerra a Catalunya. Jo no sóc historiador, però com a cineasta m’interessava agafar els elements històrics per confrontar-los amb el present. I això és el que he fet.

13 de des. 2010

Jornades d'Homenatge als Maquis UAB

Jornades d'Homenatge als Maquis a la UAB del 13 al 17 de Desembre

Des dels organitzadors de les Jornades d'Homenatge als Maquis a la UAB. Volíem exposar el següent error a la programació:

La jornada de dimecres 15, el títol de la xerrada és:

El GARI, línia ideològica i relació amb altres grups antifranquistes.

Per tant s'ha d'excloure el MIL i l'OLLA.

Assumim tota la responsabilitat sobre aquest error i els possibles malentesos que s'hagin pogut derivar.

Les jornades queden així:

Dilluns 13

Quico Sabaté i el grup assasinat al Mas Clarà. (A càrrec de la Comissió 50 anys Quico Sabaté) Xerrada debat i projecció de vídeo.
13h Aula 305 Facultat de Lletres

Dimarts 14

Els Maquis a Catalunya 1939-1963. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.
13h Aula 305 Facultat de Lletres

Dimecres 15

GARI. Línea ideològica i relació amb altres grups antifranquistes. (A càrrec de Txema Bofill) Xerrada debat.
13h Aula 305 Facultat de Lletres

Dijous 16 a la Pl. Cívica

12h Parada de distribuidores antiautoritàries
13h Dinar vegà i ecològic
16h Maquis, Memorial Democràtic i instrumentalització per part de la democràcia (A càrrec de Josep Cara Rincón) Xerrada debat.

Divendres 17

Salvador Puig Antich. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Xerrada debat.
13h Aula 305 Facultat de Lletres

Tots els dies: Exposició itinerant sobre la Marxa d'Homenatge als Maquis. Dilluns Educació. Dimarts Ciències. Dimecres Lletres. Dijous Pl.Civica.

Salut.

Grup FEL-UAB
www.fel-web.org www.fel-web.org/uab