‘A un policia armat’, homenatge a Xirinacs

Arcadi Oliveres llegeix la carta (1976) de  Lluís Maria Xirinacs davant la presó Model

Per visualitzar el vídeo clicar sobre la imatge

Font: Vilaweb.Cat

L'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), Angle Editorial i la Fundació Randa van fer divendres un acte d'homenatge a Lluís Maria Xirinacs, coincidint amb els cinc anys de la seva mort aquest estiu. El president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, va llegir fragments de 'Carta a un policia armat' (vídeo), un dels textos de Xirinacs compresos en el llibre 'El valor humà de la pau i altres textos inèdits', coeditat per Angle Editorial i l'ICIP. L'acte es va celebrar davant la presó Model de Barcelona, on Xirinacs va protagonitzar una de les protestes amb més repercussió: una plantada al carrer, durant un any i mig, per reclamar l'alliberament dels presos polítics. 

Informació relacionada:

En ocasió dels cinc anys de la mort s'han programat tot d'actes per recordar el polític i activista

Xirinacs a la plaça de Sant Jaume el 2000

Vilaweb 05.08.2012

Cinc anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs, una notícia que va commocionar la societat catalana. Per això s'han organitzat tot d'actes al país per a reivindicar la vida i el pensament del polític i activista català. Avui a migdia, per exemple, s'ha inaugurat la pedra del Memorial Xirinacs, esculpida per Jaume Rodri, al Parc de la Font dels Oms de Cardedeu, el seu poble natal.Aquesta escultura vol ésser un memorial i ha estat finançada amb aportacions populars. Durant la inauguració, l'economista i pacifista Arcadi Oliveres ha recordat Xirinacs. L’espai 31 de Cardedeu, per la seva banda, acollirà durant tota la setmana una exposició de documents, llibres i papers d’en Lluís M. Xirinacs. 

Paral·lelament, dues columnes de caminants, l'una que eixirà des de Sant Joan de les Abadesses i l’altra des de Ripoll, conflueixen avui a l'indret on van trobar el seu cos fa cinc anys, al pla de Can Pegot, a Ogassa. A l'acte de record s'hi sumaran els participants de la caminada de caràcter iniciàtic pels mites de Xirinacs i Ramon Llull a Ogassa, que va començar ahir organitzada pel Camí. 

Del dia 11 al dia 15 d’agost, de deu del matí a deu del vespre, la Capella de Sant Corneli convida tothom qui vulgui a participar en una 'vetlla popular de silenci en plena indignació' per recordar la lluita no violenta de Xirinacs. 

De l'amnistia a la independència

VilaWeb TV va oferir, el 29 de setembre del 2007, el documental, inèdit per al gran públic, 'Xirinacs: de l'amnistia a la independència', enregistrat l'any 2000 per Lala Gomà i Xavier Montanyà. Durant trenta minuts, Xirinacs hi parla de la no-violència de Gandhi, de la transició, de religió, de l'independentisme, etc. El mateix dia, Xavier Montanyà va dedicar el Mail Obert de VilaWeb a la figura de l'ex-capellà i ex-senador fidel als seus principis que va decidir morir l'agost del 2007.

Commoció de la societat

La desaparició sobtada de Xirinacs va commocionar la societat catalana. Moltes personalitats polítiques van destacar-ne la lluita pacífica i ferma per la llibertat i la blocosfera es va omplir de mostres de condol. El 16 d'agost, la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona va omplir-se a vessar amb milers de persones que volien acomiadar-se de Xirinacs.

El cos de Xirinacs es va trobar al pla de Can Pegot, a Ogassa (el Ripollès). Just en aquell mateix indret hi ha un monòlit en la seva memòria, que es va inaugurar el 24 de juny amb la presència de mig miler de persones, en el marc del Memorial Xirinacs.

Textos de comiat

L'endemà que es trobés el seu cos, la Fundació Randa va fer públic un text on l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els últims dies en soledat i on recordava, en un poema que data del 6 d'agost, que havia viscut esclau en uns Països Catalans ocupats per Espanya, França i Itàlia. També deia que es deixava morir 'per contrapuntar la covardia dels nostres líders'. A més a més, el 22 d'agost, el diari Avui publicava un article inèdit de Xirinacs, 'Cultura de mort', on hi defensava el dret de morir lliurement. Lluís Maria Xirinacs va ser triat com a personatge de l'Any 2007 pels lectors de VilaWeb. 

Notícies relacionades: 

Comiat multitudinari a Lluís Maria Xirinacs (16.08.2007)

Cap representació oficial en l'acte de comiat a Xirinacs al Fossar de les Moreres
Arcadi Oliveres: 'Les circumstàncies actuals exigeixen la petició d'independència' (01.09.2011)

o0o

3r aniversari de la mort de Lluís Maria Xirinacs

Fa tres anys, en un dia com avui, va deixar-nos Lluís Maria Xirinacs. El seu cos sense vida va ser trobat al paratge de la Tuta del Pla de Can Pegot a Ogassa (Ripollès). Cinc dies abans havia deixat escrit un text o­n l'ex-senador mostrava la seva disposició a passar els darrers dies 'en la soledat i el silenci' i o­n, en un poema (Acte de sobirania) signat el dia 6 d'agost, recordava que havia viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per Espanya i per França des fa segles. Des de llibertat. Des de Lliberta.cat retem el nostre petit homenatge al militant de la justícia i al captaire de la pau, al tenaç lluitador per les llibertats nacionals dels catalans i catalanes.

Nosaltres també, junt a l'exemple de Xirinacs, en refermem com fa tres anys en el convenciment que, facin el que facin els sectors que han caigut finalment del cavall, d'altres, seguint l'exemple de Lluís M. Xirinacs, hem de continuar d'una manera constant i insubornable la lluita per la Llibertat, entesa no pas d'una manera fictíciament individual sinó col·lectiva. I com que la Llibertat és indivisible, tant ahir com avui, cal que l'Esquerra Independentista continuï fressant el camí que ens porti a l'alliberament nacional, de classe i de gènere.

Xirinacs: un home del poble. En els dies posteriors a la mort de Lluís Maria Xirinacs va donar la impressió, gràcies a la mà confusionària dels mitjans de comunicació, que va existir un Xirinacs mític, lluitador pacifista pels drets i llibertats del poble català que s’enfrontava al franquisme amb les seves protestes individuals; i un Xirinacs posterior, desligitimat per la premsa i la classe política i condemnat a l’ostracisme a la vegada que era titllat d’”il.luminat” o “senil” pel fet de denunciar la tirallonga de renúncies que va comportar la Restauració borbònica o oferir mostres de solidaritat amb les causes dels pobles oprimits. Però de Xirinacs només n’hi va haver un, un home que en tota la seva trajectòria sempre va denunciar les injustícies i el terror que s’exercien durant el franquisme i que s’havien perpetuat fins als nostres dies. I fins en la seva mort així va ser, coherent amb el seu pensament i en els seus actes.

El tractament de la figura de Lluís Maria Xirinacs després de la seva mort ha tendit a la simplificació, en la major part dels casos de manera maliciosa. El seu darrer i breu pas per la presó, arran d’unes declaracions realitzades a un acte públic, va eclipsar tota una vida dedicada a la lluita per les llibertats individuals i col.lectives. Primerament, a través de les vagues de fam reclamant la separació entre l’Estat i l’Església, i en solidaritat amb els militants d’ETA jutjats al Procés de Burgos, el 1970. Més endavant amb la seva participació activa a l’Assemblea de Catalunya. Un compromís que exercia públicament com a capellà (sacerdoci que va abandonar el 1990) i des dels postulats gandhians de la no-violència, que el van portar en diverses ocacions davant el TOP (Tribunal de Orden Público, l’antecessor de l’Audiència Nacional espanyola actual), i que li van comportar diversos períodes de presó durant els anys 1972 i 1974-75.

Xirinacs conegué de prop l’aparell repressiu del franquisme. Convisqué amb nombrosos presos polítics durant els seus captiveris i durant les llargues vagues de fam i sentades davant la presó Model. Va viure de prop les execucions de Salvador Puig Antich i dels afusellaments de 1975 (un dels quals, el de Juan Parades Manot “Txiki”, va ser comès a Cerdanyola). S’enfrontà com ningú, sobretot en les campanyes per l’aministia, contra un règim que tothom augurava que moriria amb el dictador. Coneixia perfectament l’entrellat criminal dels qui exercien i continuen fent ús del monopoli de la violència. Des de sempre va manifestar que el terror sempre ve infringit per part dels poderosos, per tal de perpetuar un sistema d’explotació social i de dominació nacional. I contra la perpetuació d’aquestes injustícies imposades a sang i foc ell va anar forjant la seva resistència particular a través d’actes de desobediència i de denúncia. Molt sovint s’hi deixava part de la salut, a les vagues de fam. Però el seu activisme va dinamitzar el poble català d’una manera que ningú altre ho havia fet.

La mort física de Franco, però, no va comportar una ruptura amb l’aparell de dominació que durant anys havia doblegat les voluntats i els interessos del poble treballador català. I les grans esperances d’obrir un nou marc democràtic pel qual es lluitava des de l’Assemblea de Catalunya es van esvair, malbaratades en els tripijocs dels responsables i dels partits que van vendre aquestes esperances per un plat de llenties. Les reivindicacions socials i l’Autodeterminació van restar als calaixos de l’oblit. Així mateix, la llei d’amnistia es va aplicar de manera que des de la mort física de Franco fins a finals dels anys 90 no va passés ni un sol dia sense independentistes catalans a les presons. Tot això ho denuncià Xirinacs als tres volums de La traïció dels líders, publicats durant els anys 1993 i 1997.

La contribució de Xirinacs també el va fer passar per la política parlamentària. Fou senador durant els anys 1977-1979, el quart polític més votat a Catalunya. Posició des de la qual va presentar una forta oposició a la confecció de la Constitució Espanyola, un marc jurídic que nega encara d’entrada l’exercici democràtic dels catalans i catalanes a la seva lliure determinació col.lectiva. Posteriorment va encapçalar la plataforma electoral del Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN), una experiència no reixida.

La participació de Xirinacs en moviments reivindicatius el portà a ser un dels impulsors de l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació, esdevinguda Assemblea d’Unitat Popular (AUP) a principis dels anys noranta. Aquest experiència recuperava l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, amb la reivindicació del dret a l’Autodeterminació com eix central, però que recollia tota una tradició de lluites populars (feminisme, antimilitarisme, ecologisme, etc.) relligades des de l’organització assembleària. En aquest marc Xirinacs va participar a l’acte de Ripollet el 25 de juliol de 1992, que culminava les Marxes per la Independència en plena febre olímpica. En aquest sentit, Xirinacs va reprendre la tasca de solidaritat amb els empresonats que ja havia exercit durant anys. Fou portaveu dels presos independentistes detinguts durant l’Operació Garzón d’aquell 1992. Treballà per la llibertat dels empresonats i prengué un paper actiu en la denúncia de la tortura en uns anys en què els dirigents d’ERC pretenien doblegar la dignitat i els principis polítics dels presos independentistes.

Encara l’any 2000 Xirinacs va iniciar una campanya de protesta reclamant el dret a la independència dels Països Catalans a través d’unes plantades a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Fou l’inici de la campanya Jo també em planto, que va dinamitzar tot un teixit reivindicatiu. Però no fou fins la Diada del 2002 que de nou va saltar a la palestra arran d’unes declaracions a un acte al Fossar de les Moreres, motiu pel qual fou condemnat a dos anys de presó i detingut i empresonat breument l’any 2005. La causa, haver-se mostrat solidari amb la lluita dels independentistes bascos i denunciar que qui exerceix la vertadera violència és l’Estat: Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

El 6 d’agost va decidir posar fi a la seva vida amb un gest que servís per contrapuntar la covardia/ dels nostres líders, massificadors del poble. L’últim adéu a Xirinacs al Fossar de les Moreres, tot i la pluja, va reunir moltes catalanes i catalans. Però encara vam ser pocs. No ja per retre un darrer homenatge a la seva tenacitat, una lluita d’una vida, coherent en la seva trajectòria, sinó per a donar-nos a nosaltres mateixos mostres que encara som un poble digne, amb voluntat de continuar existint com a poble.

Però una nació mai no serà lliure
Si els seus fills no volen arriscar
Llur vida en el seu alliberament i defensa.

(Fragment de la seva carta de comiat)
Article publicat per primer cop a la revista La Soca dels moviments socials del Vallès núm.2

Font:http://www.kaosenlared.net