11 de set. 2014

Clam per la independència amb una V gegantina

· Riuades de gent han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona formant una senyera.

· Un milió vuit-cents mil catalans van omplir ahir la Gran Via i la Diagonal de Barcelona.


Vilaweb.Cat 11/09/2014

Dues grans senyeres formades per centenars de milers de persones han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona i han confluït al vèrtex de la plaça de les Glòries a les 17.14. D'aquesta manera s'ha format una gran V per demanar la independència del país i demostrar la determinació de votar el 9 de novembre. Segons la guàrdia urbana, hi han participat un milió vuit-cents mil manifestants.

'9N Votarem. 9N Guanyarem', deia la pancarta de la capçalera, on s'han situat les presidentes de l'ANC i Òmnium Cultural, Carme Forcadell i Muriel Casals, al costat de membres del govern i representants de partits polítics. Quan la V s'ha completat, una noia que el dia de la consulta farà setze anys ha dipositat un vot en una de les urnes de l'escenari principal, amb què ha simbolitzat la voluntat de votar i de victòria.

En acabar la V, Forcadell i Casals s'han adreçat al Palau de la Generalitat a reunir-se amb el president Artur Mas. Acabada la reunió, Mas ha fet una declaració pública.

Carme Forcadell: 'President, posi les urnes!'

En un enèrgic discurs, Carme Forcadell ha instat el parlament i el president del govern a disposar les urnes per poder votar el 9 de novembre, i ha anunciat que l'ANC i Òmnium es comprometien 'a fer la campanya unitària més participativa que s'hagi fet mai a Catalunya, que arribarà a totes les llars del país'.

'Ara és l'hora de la veritat, dels ciutadans. Tots i cadascun de nosaltres hem de fer-nos voluntaris del nou país.' Forcadell ha recordat les paraules del president Mas en què deia que en moments excepcionals calien decisions excepcionals: 'Ha arribat l'hora de les decisions excepcionals. Demanem als nostres representants polítics que deixin de banda els interessos de partit i que actuïn d'acord amb el moment i la transcendència històrica que vivim. Som garants de la unitat. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem.'

'President, posi les urnes!', ha exclamat Forcadell. I ha insistit: 'El 9 de novembre votarem i guanyarem'.

Un milió vuit-cents mil manifestants 

Un milió vuit-cents mil manifestants, segons dades de la guàrdia urbana, han desbordat el centre de Barcelona. Un cop formada la V, cantaires de corals, acompanyats al piano per Lluís Llach, han interpretat l'himne 'Ara és l'hora' i el 'Cant de la senyera'. Tot seguit, hi ha hagut els discursos polítics i l'acte s'ha tancat a quarts de set amb la interpretació de l'himne nacional de Catalunya.

En els onze quilòmetres llargs del traçat de la V, una cinquantena de colles han alçat castells de manera simultània. Prèviament, hi havia hagut actuacions als escenaris dels extrems de la V --a la plaça Pius XII ('Voluntat') i a la plaça de Sarah Bernhardt ('Votar'). Hi ha actuat grups com ara 9Son, Elèctrica Dharma, Pep Sala, Joan Fortuny, Joan Rovira, Tremendos i Pepet i Marieta. L'escenari del vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries Catalanes ('Victòria'), dissenyat per Lluís Danés, simbolitzava la voluntat de votar, amb divuit columnes d'urnes.

-.-

Informació relacionada:

Especial multimèdia de l'Onze de Setembre, amb fotos dels participants a la V de la Diada

Editorial de Vicent Partal: Ara no és l'hora de les excuses

Les millors imatges aèries de la V de la Diada

La V de la Diada, a la premsa internacional

La foto més impressionant de la V de la Diada

Carme Forcadell: 'President, posi les urnes' La presidenta de l'ANC i Muriel Casals demanen a govern i partits que facin possible el 9-N

Comparació entre la V de la Diada i l'acte unionista de Societat Civil

Foto: @Cartesys99

Els piulets geolocalitzats dibuixen la V


Els ultres agredeixen Sánchez-Llibre a la sortida de la Blanquerna de Madrid.

S'hi van aplegar una trentena d'individus.

Foto: @324cat

El diputat de CiU Josep Sánchez-Llibre ha tornat a ser objecte d'una agressió a la porta del Centre Blanquerna de Madrid, seu de la delegació de la Generalitat, quan sortia de l'acte informal organitzat amb motiu de la Diada. Segons fonts de la federació, mentre caminava en direcció al congrés ha rebut una empenta i insults d'un dels ultres que havia de participar en la concentració feixista de Falange, Alianza Nacional i Democracia Nacional davant de Blanquerna. Tot i les empentes, no ha arribat a caure a terra. El diputat de CiU, que ja va ser agredit a la Diada de l'any passat en l'assalt dels ultres a la delegació, ha dit que demà denunciaria els fets.


La convocatòria d'aquests tres partits ha tingut molt poc ressò: tan sols una trentena d'ultres, que s'han manifestat sense incidents davant un fort desplegament policíac.

Ha tingut molt més seguiment l'acte organitzat per Libres e Iguales uns quants metres més enllà, al Círculo de Bellas Artes, que ha convocat uns quants centenars d'assistents, entre els quals Mario Vargas Llosa.

-.-

#CatalansVote9N, 'trending topic' mundial. Crida feta per a traslladar a la xarxa el clam de la V de la Diada.
-.-

El millor de la Via Catalana 2014




A fora ens observen:

https://www.facebook.com/lajornadaonline/posts/10152784619388706?comment_id=10152785118878706&ref=notif&notif_t=like

The New York Times: With Eye on Scotland, Catalonia Hails Its Secession Bid
With Eye on Scotland, Catalonia Hails Its Secession Bid

-.-

10 de set. 2014

Emilio Botín: Deu apunts crítics

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
.
Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

1. Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

2. Doctrina judicial a la carta per protegir-lo

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

3. Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

4. Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

5. Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.

6. L’1%: sous d’escàndol i l’indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

7. Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.

8. Escàndols amb la crisi

Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

9. Finançament d’armes

Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

10. Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.

-.-


-.-

Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític.

Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.


Arcadi Oliveres
El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de Santander, però era la tercera generació de la seva família que se n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.

Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.

A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.

Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.

Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.

Emilio Botín
També hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I això és bo de no oblidar-ho.

Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.

I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.

I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.

[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

-.-

Més informació:

Emilio Botín: Deu apunts crítics Marc Font / Directa.Cat

-.-

2 de set. 2014

Armes, militarisme i complicitats al nord d’Àfrica

La història dels països del nord d’Àfrica no es pot entendre sense el pes de les forces armades, la despesa militar i el comerç d’armes en les seves polítiques internes. La Unió Europea i l’Estat espanyol, com moltes altres potències, han jugat un paper clau a la regió a l’hora de subministrar armament. Aquestes exportacions posen de manifest la manca de regulació i d’escrúpols en el comerç militar a la zona.


BLANCA CAMPS-FEBRER / @DUNIAHANIA
Directa.Cat 01/09/2014

Com més pes tenen les forces armades d’un país en l’economia i la vida política més dificultats troben els moviments que lluiten per la democratització i la justícia social. És una de les conclusions que s’extreu de l’informe El militarisme al Nord d’Àfrica publicat pel Centre Delàs, on es fa un repàs del paper dels exèrcits a partir de la despesa militar dels sis països de la regió (el Marroc, Mauritània, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte) i el paper que hi juguen l’Estat espanyol, la Unió Europea i les potències mundials amb les seves polítiques d’ajut militar i d’exportacions d’armes.

Una conclusió que podria semblar òbvia i que, a més, posa de manifest la hipocresia dels estats de la Unió Europea cap a aquesta regió i evidencia que, sovint, les normes pel control d’exportacions d’armes són lletra morta, tenint en compte la manca d’aplicació preventiva que se’n fa enfront de règims autoritaris i repressius.

Lletra morta

El 2008 els estats membres de la Unió Europea van adoptar la Posició Comuna del Consell de la UE 2008/944/CFSP, amb la qual es pretenia harmonitzar el control per l’exportació d’equipament i tecnologia militar. Aquesta normativa, versió millorada d’un codi de conducta orientatiu de l’any 1998, desglossa vuit criteris que haurien de guiar l’atorgament o la denegació d’exportacions d’armes i material militar fora de la Unió Europea. Els criteris són amplis i abracen situacions que van des del respecte als drets humans fins al perill de desviament cap a països en conflicte (vegeu requadre). Teòricament, la Posició Comuna (PC) és vinculant, però, finalment, els estats són qui decideix sobre les seves vendes. Així doncs, no s’ha harmonitzat la presa de decisions ni la gestió de la informació sobre aquests processos decisoris i, per tant, no existeix un control detallat d’aquestes exportacions més enllà del que cada estat decideix publicar. Països com Alemanya o el Regne Unit no informen de les seves exportacions, tot i que, segons el SIPRI, són el tercer i el sisè país exportador mundial, respectivament, per al període 2009-2013.

L’Estat espanyol, a més, compta amb una llei pròpia (Ley53/2007) de caire restrictiu i per la qual cada any es publiquen xifres relacionades amb la venda d’armes agrupades en categories ambigües. Però cap d’aquestes normes no ha evitat la manca de transparència, coherència i ètica en les exportacions d’armes. A no ser que la coherència sigui el foment de la indústria armamentística i les seves exportacions. Això explicaria perquè cada any és el Secretari d’Estat de Comerç, adscrit al Ministeri d’Economia i Competitivitat, qui presenta les xifres d’exportació davant la comissió de defensa del Congrés dels Diputats en lloc d’algun representant del Ministeri de Defensa. I explicaria, també, la manca d’escrúpols a l’hora de vendre armes i tecnologia militar a dictadures repressives a països on les violacions dels drets humans són flagrants i contínues.

Zona estratègica pel Nord

Els països del nord d’Àfrica tenen una indústria militar escassa, per això són bons clients per a les indústries del Nord. A més, el comerç d’armes obeeix a aliances estratègiques canviants. Algèria, per exemple, el primer comprador d’armes a la regió, és client preferent de Rússia pels seus lligams tradicionals. Els darrers cinc anys, Rússia ha venut armes a la regió per un valor de 4.632 milions d’euros, seguida pels Estats Units, amb 1.678 milions d’euros. França, o Itàlia també conserven relacions de metròpoli. La primera subministra armes a les seves antigues colònies de la regió, principalment el Marroc i Algèria. El regne alauita és el primer comprador d’armes franceses, amb 581 milions d’euros durant el període 2007-2012. Cal destacar, també, la Xina que, com a país exportador d’armes, cada cop guanya més presència i ja ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial d’exportadors. Al nord d’Àfrica, ven armes al Marroc i Egipte principalment.

Segons les dades que faciliten els estats –sovint de dubtosa veracitat–, el nord d’Àfrica és una regió força militaritzada, tenint en compte l’esforç econòmic que dediquen els estats a mantenir i alimentar els seus exèrcits. El nivell de militarització adquireix proporcions dramàtiques si es compara amb els nivells de desenvolupament o de justícia social. Així, Mauritània, el país més pobre de la regió i un dels més pobres de tot el continent africà, és dels que dedica més recursos a la despesa militar: un 4,9% del PIB els anys 2003-2004. El Marroc també dedica més PIB a la despesa militar que a la sanitat, fet que es palesa en la deficiència de les seves infraestructures sanitàries públiques, en un país on un 50% de la població viu en zones rurals o de difícil accés.

Les armes venudes al nord d’Àfrica abans, durant o després de les revoltes de 2011 han estat utilitzades per reprimir l’oposició o, simplement, per augmentar el poder militar i el pes de les elits castrenses en la política d’aquests estats i en detriment del benestar de les poblacions. Les dades recollides posen sota sospita l’eficàcia real de la legislació europea i espanyola en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans.

L’Estat espanyol

Les elits militars tenen un paper important en la configuració dels estats autoritaris de la riba sud del Mediterrani i sovint ostenten un poder simbòlic, econòmic i polític que obstaculitza enormement qualsevol procés de democratització o de lluita per la justícia social. L’Estat espanyol, un dels grans exportadors europeus a la regió, ha contribuït a impulsar aquest militarisme als sis països del nord d’Àfrica.

A més de les cessions o les vendes simbòliques, que serveixen per estrènyer relacions o negociar d’altres polítiques, durant els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha exportat armes al nord d’Àfrica per un valor de 453 milions d’euros. El Marroc ha estat el receptor d’armes més important, amb 193 milions.

A més, la UE i els Estats Units han prioritzat l’estabilitat d’uns règims dictatorials i repressius que es venien com a garants davant les controvertides amenaces del terrorisme i la immigració.

----------------------------------------

Líbia

Des de la fi de les sancions al règim de Gaddafi el 2003, els estats de la UE no han dubtat a fer-hi negocis, tot i que les armes venudes fossin utilitzades per reprimir les manifestacions que van esclatar el 2011. Entre aquestes transaccions, destaca la venda de bombes de dispersió de l’empresa espanyola Instalaza, utilitzades contra la població civil a la ciutat de Misrata el 2011. Dins el règim de Gaddafi, diverses organitzacions convivien amb les forces armades: milícies com la Guàrdia revolucionària, la Guàrdia de la Jamahiriya, sis unitats de seguretat i la legió panafricana islàmica, amb soldats provinents de tota la regió del Sahel saharià. Amb la caiguda del règim, els africans negres de diverses nacionalitats ha estat víctimes de represàlies molt virulentes. Alguns han fugit cap al sud, s’han endut les armes i han adoptat un estil de vida de combatents que ha proporcionat efectius als grups armats gihadistes del Sahel saharià, entre ells, MUJAO, AQMI o Boko Haram a Nigèria.

A més, des de l’execució sumària de Moammar al-Gaddafi i la caiguda del règim, la despesa militar ha augmentat ostensiblement. Les causes d’aquest augment podrien ser: 1) la comptabilització més acurada i transparent, 2) la creixent inseguretat i 3) els nous compromisos establerts pel desaparegut Consell de Transició Nacional amb els països que van participar en la caiguda del règim i que ara han esdevingut els venedors d’armes al país. Els països que van participar a l’operació Protector Unificat, a partir del 23 de març de 2011, al costat de la coalició liderada per França i, després, per l’OTAN són, ara, els principals socis comercials, energètics i industrials del país. Entre ells, trobem els Estats Units, que ja entrena tropes d’un nou exèrcit libi com a principal bandera per ajudar a la reconstrucció i l’estabilització del país. Mentrestant, l’àmplia proliferació d’armes i la fragmentació de la violència armada han exacerbat la lluita acarnissada pel poder i el control dels recursos energètics.

Algèria

A Algèria, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) reconvertit en exèrcit nacional, es va erigir com a garant de la resistència i de l’orgull nacional després de la cruenta guerra d’independència contra la metròpoli francesa. Segons el tinent coronel i investigador Gómez Puyuelo, “l’exèrcit algerià va ser el creador de l’Estat, el que aportà la ideologia” i, fins ara, una cúpula militar envellida –i sovint enfrontada– ha controlat el poder polític i econòmic del país. De fet, segons l’índex de Global Fire Power, Algèria és la segona potència militar de la regió –després d’Egipte– i la primera importadora d’armes, desena a escala mundial.

Tot i que Rússia proporciona el 91% de les armes que compra Algèria, el país no deixa de ser un dels principals aliats d’Occident en la pretesa lluita contra el terrorisme. De fet, l’antiga metròpoli, França, és el país europeu que els ven més armes. El darrer mes, aquesta dictadura, comandada per un Bouteflika absent, hauria acordat una compra de 2.000 milions d’euros amb les empreses alemanyes Rheinmetall, Daimler i Thyssen-Krupp.

L’Estat espanyol és el quart exportador europeu d’armes al país, principalment avions i equipament aeri. Els negocis espanyols amb el veí algerià es concentren, bàsicament, en la dependència gasística i les inversions en construcció i infraestructures.

Egipte

L’elecció d’Abdel Fattah al-Sisi al capdavant de l’Estat egipci ha estat un cop dur contra el procés revolucionari al país. El cop d’estat ha evidenciat, també, la gran influència de l’anomenat Estat profund, l’entramat polític, econòmic i institucional en mans de les elits militars que no ha deixat mai de controlar el destí del país.

Egipte és el segon país receptor d’armes i tecnologia militar espanyola de la regió. També és el cas més flagrant d’hipocresia pel que fa als criteris de la Posició Comuna. El 3 de juliol de 2013, el general Al-Sisi va dur a terme un cop d’estat que es va saldar amb la detenció del primer ministre electe Mohamed Mursi, més de 1.400 morts i prop de 15.000 detencions entre simpatitzants dels Germans Musulmans i altres activistes. L’Estat espanyol va suspendre l’atorgament de llicències per a vendes a Egipte el mateix mes de juliol, però no va ser fins al 28 d’agost que, en compliment d’una decisió comunitària, es van aturar les vendes que ja estaven en marxa. Aquestes es van renovar el 16 de setembre. Dues setmanes de retard en les vendes és, doncs, l’única prevenció que l’Estat espanyol ha considerat necessària davant un règim que incompleix bona part dels criteris que haurien de regir les decisions en aquesta matèria.


Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.368. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.

 

Informació relacionada:

Els vuit criteris de la UE per l’exportació d’armes