Salvador Puig Antich, cas obert. Un cas manipulat

Nous testimonis del cas Puig Antich desmunten la versió oficial

Jordi Panyella publica un llibre amb declaracions de testimonis que parlen per primera vegada · Seran incorporades a la querella argentina com a prova documental.

Font: Vilaweb.Cat 30/01/2014

El periodista Jordi Panyella ha presentat el llibre 'Salvador Puig Antich, cas obert', un relat que inclou testimonis directes que parlen per primera vegada del cas i que desmunten la versió oficial de l'execució de Puig Antich, ara fa quaranta anys. S'hi destaquen les declaracions inèdites de Xavier Garriga, company de militància de Puig Antich, de les infermeres que van atendre'l a l'Hospital Clínic i d'Enric Palau, ajudant del jutge instructor a qui la policia va ordenar que muntés el sumari d'acord amb els interessos propis i que fes desaparèixer proves. També hi ha el relat d'un testimoni que fa miques una de les proves documentals claus del cas: l'autòpsia d'Angus, el policia mort suposadament per Puig Antich.

Panyella ha dit que allò que més indignava del cas 'és que en cada prova presentada es pot veure la manipulació dels fets'. De fet, presenta en aquest relat testimonis que parlen per primera vegada dels fets i que servirien per demostrar que es van manipular proves claus del sumari contra Puig Antich.

Destaca, entre més, la declaració del soldat Enric Palau, que en aquell moment treballava amb el jutge instructor encarregat del sumari. Aquest revela en el llibre com la policia el va obligar a preparar un sumari on no hi apareixien tots els documents: 'Els agents del cos de policia manaven allà i decidien què anava al sumari i què no hi anava, quins documents s'hi incorporaven i quins quedaven guardats a l'armari del jutjat.'

Segons que ha explicat l'autor, alguns dels documents que no van ser incorporats al sumari van ser informes mèdics, informes de balística i documents on testimonis reconeixien haver vist un policia disparant en el portal del carrer Girona on suposadament Puig Antich va atacar el policia Francisco Anguas.

El testimoni de Palau --'clau en el cas'-- diu que van ser els altres policies qui van matar a Anguas. L'autor del llibre considera que tot va ser 'un error policíac de mala praxi', ja que, en el moment dels fets 'faltaven dispositius i els agents no portaven manilles i per tant no van poder reduir Puig Antich'.

El llibre també recull el testimoni de les dues infermeres de l'Hospital Clínic que van atendre Puig Antich entre el 28 de setembre i el 2 d'octubre del 1973. Expliquen que durant aquells dies no podia parlar, perquè la bala li havia anat a parar a la mandíbula: 'Tenia la boca cosida i no podia ingerir menjar com una persona normal'. Per això expressen la seva sorpresa quan un fiscal i dos policies van presentar-se a l'hospital i van sortir-ne amb una declaració de vuit pàgines del mateix Puig Antich. En aquelles condicions 'difícilment hauria pogut fer front a un interrogatori com el descrit a l'acta', conclou l'escriptor.

Un altre dels testimonis és el d'un mosso que era a la sala de la comissaria on li van practicar l'autòpsia al subinspector Anguas. Aquest testimoni 'tira per terra una de les proves documentals claus del cas', segons Panyella, que explica que 'el cadàver tenia més de tres trets', contràriament al que diu l'autòpsia oficial.

'Cinc trets vol dir que almenys dos dels impactes que va rebre Anguas no van sortir de la pistola d'en Salvador, ja que la versió policíaca i la sentència van determinar que havia disparat quatre vegades, i que en tres ocasions va fer diana', relata el llibre. A més, aquest testimoni també explica que les condicions en què es va fer l'autòpsia no eren les adequades i hi havia anomalies.

Per últim, l'autor ha volgut destacar el testimoni de Xavier Garriga, company de Puig Antich i testimoni dels fets ocorreguts al portal del carrer Girona. Garriga parla per primera vegada en aquest llibre. Segons l'autor, els policies, en el seu dia, van arrancar-li 'una declaració sota la por' i després no va ser cridat al consell de guerra.

'Cap tribunal espanyol ha volgut reobrir el cas'

Panyella també ha explicat que l'advocat argentí Carlos Slepoy, que actualment representa a les germanes de Puig Antich davant de la justícia argentina, estudia d'ampliar la querella i afegir els testimonis que recull el llibre. De fet, el relat de Panyella serà incorporat com a prova documental del cas.

El periodista ha comentat que el cas no s'ha reobert davant de cap tribunal espanyol perquè 'el passat franquista dels magistrats encara és molt present'.

La querella presentada davant la justícia argentina l'any 2012 es concreta en un escrit d'acusació on es demana la detenció i el processament de José Utrera Molina, ministre del govern presidit per Francisco Franco que el març del 1974 va donar el vist-i-plau a l'execució de Puig Antich.

-.-

'Salvador Puig Antich, cas obert', una investigació periodística de Jordi Panyella

Vídeo Cossetania Edicions

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l'ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l'acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d'anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d'Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari per a la cultura democràtica del país.

'Salvador Puig Antich, cas obert'
Jordi Planella

C/ Muntaner, 200, àtic 8a 08036 BARCELONA
Tel.93 363 08 23
Fax.93 363 08 24

AngleEditorial.com
angle@angleeditorial.com

-.-

Una imatge de Salvador Puig Antich,
l'últim executat al garrot vil.

29/01/2014 "Salvador Puig Antich, cas obert", de Jordi Panyella, mostra noves irregularitats del cas Puig Antich. 324.Cat

29/01/2014 Testimonis del 'cas Puig Antich' revelen dades de l'última execució del franquisme. El Peródico.cat

29/01/2014 Testimonis del cas Puig Antich desmunten per primer cop la versió oficial del procés. Puntavui.cat

04/12/2013 La germana de Puig Antich confia aconseguir que la justícia imputi el sogre de Gallardón El Peródico.cat

28/11/2013 Víctimes del franquisme viatgen a Argentina per declarar davant la jutge El Peródico.cat

12/12/2013 L'advocat de Sánchez Camacho va redactar la sentència de mort de Puig Antich. 324.Cat

01/03/2013 Puig Antich, aniversari d'un crim legal. Xavier Montanyà

Més informació:

Pàgina web: http://www.salvadorpuigantich.info
En castellano: http://www.salvadorpuigantich.info/index.php?sec=biografia#cas
In english: http://www.salvadorpuigantich.info/index.php?sec=biografia#eng

Pàgina facebook: https://www.facebook.com/PuigAntich  

-.-

El cas - Causa Original. Volum 1

Inici, investigació policial, detenció, autòpsia, inspecció ocular del lloc dels fets i declaració dels policies i dels detinguts, declaració de Salvador Puig Antich.

El cas - Causa Original. Volum 2




Declaració dels testimonis no policials, declaració del policia Fernández Santórum, auto de processament, escrits de fiscalia i defensa.

El cas - Causa Original. Volum 3

Consell de guerra, sentència, recursos, confirmació de la sentència pel Consell Suprem de Justícia, execució.


Documents de la revisió

Inici, investigació policial, detenció, autòpsia, inspecció ocular del lloc dels fets i declaració dels policies i dels detinguts, declaració de Salvador Puig Antich.



Recreació infogràfica sobre el cas Puig Antich



Recreació infogràfica del tiroteig ocorregut el 25 de setembre de 1973 al portal número 70 del carrer de Girona de Barcelona.

Document realitzat per l’enginyer Josep Lluís Pedragosa coma prova per al recurs de revisió del procés contra Puig Antich iniciat l’any 2005.

-.-

La denúncia de 300 historiadors pel bloqueig a la documentació militar i diplomàtica arriba al Congrés i al Senat

Investigadors d'arreu del món exigeixen que es garanteixi l'accés a la informació del segle XVI al XX, que el govern ha declarat "secreta".

Exteriors s'excusa: els arxius diplomàtics s'estan traslladant

Sílvia Marimon
Ara 10/07/2013

"És una anomalia sense parangó internacional: cap altre país ha bloquejat l'accés a la documentació històrica que abraça des del segle XVI al XX", denúncia el comunicat, que el cap de setmana passat prop de 300 investigadors van fer arribar al Congrés i al Senat. En el comunicat [llegeix-lo aquí], els historiadors exigeixen que es desbloquegi immediatament l'accés a la documentació diplomàtica de caràcter històric que el ministeri d'Assumptes Exteriors i de Cooperació manté classificada com a "secreta" i "reservada" des del 2010. Sol·liciten també que es garanteixi l'accés a 10.000 documents militars del període 1936-1968 que el ministeri de Defensa ha decidit retenir, malgrat que havien de ser desclassificats el 2011.

La petició la firmen historiadors d'arreu del món. Entre ells, Jean-Marc Delaunay, Ángel Viñas, Helem Graham, Borja de Riquer, Joan Maria Thomàs, Henry Ettinghausen o Christopher Schmidt-Nowara. També hi ha la firma de l'ambaixador Carlos Miranda, l'exsenador Josep Varela i Serra o l'escriptora i exdirectora de la Biblioteca Nacional Rosa Regàs.

El conflicte per l'accés a la documentació es remunta al setembre del 2011, quan el ministeri d'Assumptes Exteriors va començar a bloquejar la consulta d'informació històrica. Quan els historiadors demanaven accedir-hi, els responien amb un acord adoptat pel consell de ministres del 10 d'octubre del 2010, segons el qual la classificació de secret s'estenia pràcticament a tots els aspectes de les relacions internacionals sense limitació temporal.

Informació relacionada:

Comunicat de 300 historiadors denunciant el bloqueig a la documentació militar i diplomàtica

Exteriors veta l'accés a cinc segles de documents diplomàtics

Exteriors s'excusa: els arxius diplomàtics s'estan traslladant 

-.-

‘La Pastora’, el maqui hermafrodita

Una tragèdia de postguerra al massís dels Ports 

Per Oriol Gracià, amb l’assessorament de Josep Sánchez Cervelló
Sàpiens

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1939 quan encara vestia com a dona

La Guàrdia Civil va acusar-lo de 28 assassinats i segons la premsa franquista era “una repelente mujer, lésbica y sanguinaria, con instintos de hiena”. Però sembla que ‘la Pastora’ mai no va matar ningú i, de fet, ni tan sols era dona. Ara bé, aquella versió oficial va calar tant entre l’opinió pública que de les històries de maquis que s’expliquen al massís dels Ports —a la cruïlla de Catalunya, el País Valencià i Aragó— cap aixeca tanta controvèrsia com la d’aquest guerriller.

‘La Pastora’ va néixer l’any 1917 a Vallibona, a la comarca dels Ports, amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins dels femenins. I, davant el dubte, els seus pares van decidir batejar-lo amb el nom de Teresa, pensant que així s’estalviaria de fer el servei militar. Però en l’adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va continuar vivint com a dona fins als 32 anys. Les coses van canviar a principis dels anys quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers antifranquistes, els maquis, es van refugiar al massís dels Ports i va decidir de sumar-s’hi. A partir de llavors va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florencio, si bé popularment era conegut pel sobrenom de ‘la Pastora’.

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1960, quan el van detenir

Però, aviat, la pressió policial va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, ‘la Pastora’ i el seu camarada Francisco Serrano van preferir desertar, això sí, sense deixar de cometre emboscades, robatoris i segrestos pel seu compte. Més tard va emigrar a Andorra, on el van detenir l’any 1960. Es va iniciar així un periple per les presons femenines de Lleida, Tarragona i València. I és que malgrat que llavors ja actuava com a home, als registres oficials constava com a dona. Van caldre unes proves mèdiques per demostrar que era un home de cap a peus, i que patia un pseudohermafroditisme masculí, amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes. Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a 15 anys de presó.

-.-

Entrevista a Alicia Giménez Bartlett

Per Oriol Gracià  

“Em vaig encuriosir per saber què hi havia de cert darrere del maqui tan controvertit conegut com ‘la Pastora’”.

L’escriptora Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) ha guanyat la darrera edició del Premi Nadal amb la novel·la ‘On ningú no et trobi’. Des de la ficció, però també des del rigor històric, l’autora fa un retrat de Florencio Pla Messeguer, el maqui hermafrodita nascut al massís dels Ports que als anys 50 del segle passat va portar de corcoll els masovers i la Guàrdia Civil. 

Celebració de "día de muertos" a Pátzcuaro, Michoacán. Mèxic

Descobreix com llueix la ciutat de Pátzcuaro, a Michoacán, durant la tradicional celebració de Dia de Morts, els primers dies de novembre.

Font: México Desconocido

Pátzcuaro, Ciutat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, llueix bella en un dia normal, descobreix com és aquest Poble Màgic a la calor de la celebració més popular a Mèxic: la festa del "día de muertos".

La seva imatge rústica i tradicional li ha valgut el reconeixement mundial com Patrimoni de la Humanitat. A part dels seus costeruts carrers empedrats i cases colonials de sostres de teula i amplis ràfecs, l'acompanya sempre la bellesa del llac que jeu al seu costat. Una vegada que visiteu aquest lloc, conservareu per sempre aquella imatge romàntica i evocadora de les places, cases i patis que t'explicaran una i mil històries. També tindràs sempre viu el desig de tornar

El culte a la mort a Pátzcuaro

Els poblats de la ribera del llac de Pátzcuaro i els seus illots (Quiroga, Janitzio, Ihuatzio i Tzintzuntzan) són per excel · lència dels llocs on any rere any es celebra la festa de morts. Encara que molts dels llocs varien quant als seus ritus i formes de celebració, usualment les festes inicien el 31 d'octubre amb la cacera de l'ànec (pràctica que s'ha anat oblidant, ja que l'au està en perill d'extinció en el seu hàbitat lacustre) amb el qual es preparen alguns platerets per l'ofrena. Un dia després es col · loca un altar anomenat d'"angelets" per als nens morts, i el dia 2 es realitzen les celebracions per als difunts adults.

En la vasta geografia Michoacana gairebé podríem dir que tots els seus de pobles i ciutats sempre hi ha alguna cosa que celebrar i Pátzcuaro n'és una mostra.

"Día de muertos" Pátzcuaro Michoacán Mèxic -1

"Día de muertos" Pátzcuaro Michoacán Mèxic -2


"Día de muertos" Pátzcuaro Michoacán Mèxic -3

o0o

L'esvàstica: l'origen del símbol nazi

Diverses cultures antigues van usar aquest distintiu que es convertís, amb el temps, en la insígnia principal d'Adolf Hitler

Rodrigo Fraga / de10.com 26/09/2011

El símbol de l'esvàstica va prendre gran rellevància durant la Segona Guerra Mundial, ja que es va convertir en l'estendard dels Nazis, i amb això en un símbol de por i terror per als jueus.

Però, d'on prové l'esvàstica? El seu origen és més antic del que es creu. Sent alguna cosa comú en la cultura Romana i l'art de l'Índia, així com en l'arquitectura del passat, havent estat representada en mosaics, frisos i altres obres del món antic.

El lloc todoleyendas.com, aprofundeix una mica més en el tema i ens explica des de quan s'usa aquest símbol.

Segons l'arqueòleg sir Alexander Cunningham, es tracta d'un monograma generat per la conjunció de les lletres la su asti en caràcters Ashoka (anteriors a l'escriptura devanagari, que són les que des de fa diversos segles s'utilitzen en l'escriptura del sànscrit). Segons alguns autors, això demostra que el símbol no va ser creat durant aquesta era, sinó aproximadament al segle V a. C., i fins i tot va poder haver estat anterior. Encara que els visnuistas diuen que l'esvástica està eternament dibuixada en una de les quatre mans del déu Vixnu.

Aquest símbol, que ha vingut apareixent repetidament en la iconografia, l'art i el disseny produïts al llarg de la història de la humanitat, ha representat conceptes molt diversos. Entre aquests es troben la sort, el Brahman, el concepte hindú de samsara (reencarnació) o a Súria (déu del Sol), per citar solament els més representatius.

Al principi l'esvàstica va ser usada com a símbol entre els hindús. S'esmenta per primera vegada en els Vedes (les escriptures sagrades de l'hinduisme més primitiu), però el seu ús es trasllada a altres religions de l'Índia, com el budisme i el yainisme.

Una creença occidental moderna, probablement apòcrifa, sosté que només l'esvástica amb braços doblegats cap a la dreta, és una marca de bona sort, mentre que l'esvàstica de braços doblegats cap a l'esquerra, representa un auguri nefast.

Fins i tot alguns occidentals l'han nomenat, arbitràriament, sauwastika, la qual cosa des del punt de vista de l'etimologia sànscrita és un aberració. No hi ha proves d'aquesta distinció en la història del hinduisme de la qual prové el símbol i, no obstant la versió més corrent és l'esvástica dextrógira, els hindús de l'Índia i Nepal segueixen usant el símbol en les seves dues variants.

L'enigma de l'Esvàstica 1/3

Els budistes quasi sempre empren la forma levógira. A principis del segle XX el nazisme va adoptar la creu esvàstica com a emblema i arran de la Segona Guerra Mundial a Occident s'identifica majoritàriament com un símbol exclusivament del Tercer Reich, desconeixent pràcticament el seu ús pre-nazi.

D'altra banda, com a símbol hinduista, l'esvàstica té un altre significat: Swasti, literalment "benestar" o "auspici". El significat etimològic de la esvàstica és un mot derivat i pertanyent a l'idioma Sànscrit Hindú, que és interpretada segons, almenys en dues versions.

L'enigma de l'Esvàstica 2/3

La primera indica que procedeix del terme Swasti (o La Su Asti), format per la reunió de l'adverbi seu ("Bé" o "Bé") i del verb As en la seva tercera persona del singular del present d'indicatiu: Asti ("Això és "). La segona fa referència a la conjunció de les lletres la seva + Asti (en idioma sànscrit seu: 'molt', astika: 'auspicis').

Les primeres i més primitives esvàstiques que s'han trobat fins ara, són les de Glozel a França, les peces daten del període Paleolític. En l'edat del bronze (4.000 aC) va ser utilitzada en les primeres monedes de Mesopotàmia. Per als egipcis representaven el poder que cada ésser humà posseeix en si. En japonès és Manji, que significa literalment "deu mil déus". A la Xina és el signe que representa el número 10 mil, que és la totalitat dels éssers.

L'enigma de l'Esvàstica 3/3

També a la Esvástica és coneguda sota la denominació de Creu Gamma, ja que la seva representació gràfica "té quatre braços recolzats com la lletra gamma en majúscula de l'alfabet grec". Veure: cienciapopular.com.

Teories

La freqüència amb què és usada l'esvàstica s'explica pel fet que és un símbol senzill i atractiu, que pot aparèixer sense dificultat en qualsevol civilització que hagi desenvolupat la cistelleria, i d'aquí expandir-se amb facilitat, a causa dels contactes entre els diferents pobles. La esvàstica seria un disseny molt repetit, creat per les vores de les canyes o joncs usats per fabricar una cistella de base quadrangular.

Altres teories intenten demostrar que es va produir una transmissió del símbol d'unes cultures a unes altres. També hi ha qui s'ha servit de les teories de Carl Jung , més concretament de l'inconscient col.lectiu, per explicar la presència de l'esvàstica en llocs tan distants.

Existeix una altra teoria exposada per Carl Sagan, que contradiu les anteriors. Segons Sagan és inexplicable que aquest símbol hagi estat usat al llarg de la història per moltes civilitzacions distants entre si i que no haurien tingut cap vincle d'unió, llevat que es consideri la possibilitat que es tracti d'un símbol resultant d'una experiència comú que van tenir tots aquests pobles. Per Sagan, aquesta experiència únicament podria provenir del cel: podria ser la visió d'algun astre peculiar o bé la visió d'alguna anomalia atmosfèrica.

Sagan opinava que l'origen probable de l'esvàstica, era l'acostament d'un cometa amb moviment de rotació, de tal manera que el seu eix quedés orientat cap a l'observador terrestre.

Sigui com sigui, aquest símbol té més història que la generada a la Segona Guerra Mundial.

La maleta mexicana

Dates: 6 de Octubre de 2011 - 15 de Gener de 2012

La maleta mexicana

Exposició organitzada pel Museu Nacional d'Art de Catalunya en coproducció amb l’ICP de Nova York

Pas de l'Ebre

Foto: Robert Capa [Ernest Hemingway (tercer per l'esquerra), periodista del New York Times Herbert Matthews (segon des de l'esquerra) i dos soldats republicans, Teruel, Espanya], a finals de desembre de 1937. Negatiu. © Estate of David Seymour / Magnum International Center of Photography / MNAC lainformacion.com

Comissària: Cynthia Young, conservadora adjunta de l’ICP

El Museu Nacional d’Art de Catalunya, en coproducció amb l’International Center of Photography de Nova York (ICP), presentarà a Barcelona les fotografies realitzades per Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour 'Chim' a la Guerra Civil espanyola, de les quals s’havia perdut tot rastre des de 1939. Aquestes extraordinàries imatges, moltes inèdites, formen el que es coneix com la 'maleta mexicana' i són sens dubte el conjunt de negatius recuperats més important del segle XX.

Robert Capa va abandonar París el 1939, deixant al seu darrere la guerra i tres caixes que contenien els negatius de 126 rodets fotogràfics amb 4.500 instantànies preses durant la Guerra Civil espanyola pel mateix Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour 'Chim', entre maig de 1936 i març de 1939, així com un petit nombre de fotografies realitzades per Fred Stein a la capital francesa. El material es va donar per perdut fins que va reaparèixer a Mèxic el 1995 i, després de múltiples vicissituds, el 2007 els negatius van arribar a l’ICP de Nova York, on s’exposen des de setembre de 2010 i fins a gener de 2011.

Entre aquests negatius es troben retrats fins ara desconeguts de personatges com ara Federico García Lorca, Dolores Ibárruri, coneguda com La Passionària, o Ernest Hemingway. Els negatius trobats a la 'maleta mexicana' també permeten contemplar les sèries senceres a les quals pertanyen algunes fotografies que van ser publicades al seu moment i que es van convertir en imatges icòniques de la Guerra Civil. Aquestes imatges poden ser ara llegides en l’orde en el qual van ser preses, i aporten una informació interessantíssima sobre moments crucials del conflicte i els seus protagonistes, alhora que aporten llum sobre la manera de treballar dels tres fotògrafs, pioners del fotoperiodisme. D’altra banda, l’estudi d’aquestes imatges ha permès també confirmar o reatribuir les autories d’algunes de les fotografies.

Alguns documents de 'La maleta mexicana' es van presentar ja al MNAC l’estiu de 2009, amb motiu de les exposicions Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro, organitzades pel Museu amb gran èxit de públic.

La mostra va acompanyada de la publicació d’un catàleg que aplega, en dos volums, els estudis d’especialistes com ara Paul Preston, Simon Dell, David Balsells, Michel Lefebvre, Bernard Lebrun, Brian Wallis, Cynthia Young i Kristen Lubben. Al catàleg, a més, es reprodueixen els 4.500 negatius trobats a la maleta.

L’exposició La maleta mexicana i el seu catàleg són possibles gràcies a la col·laboració del National Endowment for the Arts, Joseph and Joan Cullman Foundation for the Arts, Frank i Mary Ann Arisman, i Christian Keesee. A més, també li han donat el seu suport Sandy i Ellen Luger.

Foto: Chim (David Seymour): Dolores Ibárruri (La Pasionaria), Madrid, finals d'abril- començaments de juliol de 1936 © Estate of David Seymour / Magnum International Center of Photography / MNAC. lainformacion.com

Foto: Chim (David Seymour) Mare alletant al seu nadó mentre escolta un discurs polític prop de Badajoz, Extremadura, finals d' abril, principis de maig de 1936 © Estate of David Seymour / Magnum International Center of Photography / MNAC. lainformacion.com

Foto: Robert Capa y Taro en una imagen incluida en una muestra anterior que tuvo lugar en 2009 en el MNAC (Foto: MNAC) © Estate of David Seymour / Magnum International Center of Photography / MNAC. lainformacion.com

La Maleta Mexicana

Un documental de Trisha Ziff produït per Berlin212 i Mallerich Films.
Productor: Eamon O'Farrill, Paco Poch
Delegat: Víctor Cavaller
http://www.maletamexicana.com/spanish

“La maleta mexicana” (2011) de Trisha Ziff, és una producció de 212 Berlin, Mallerich Films Paco Poch, TV3 i TVE amb producció associada d’Alicorn Films, i amb la participació de l’ICAA i del Programa IBERMEDIA. Rodada a Espanya, els Estats Units, França, Holanda i Mèxic.

Aquest llarg documental relata la troballa de 4.500 negatius de fotos fetes durant la Guerra Civil pels fotoreporters Robert Capa, Gerda Taro y David Seymour ‘Chim’, que van ser recuperats coincidint amb l’entrada en vigor de la Llei de la Memòria Històrica.

Aquests 4.500 negatius van ser descoberts a Ciutat de Mèxic el 2007, 70 anys després de la seva desaparició. Robert Capa, Gerda Taro i David Seymour ‘Chim’, tres amics exiliats d’Alemanya, Polònia i Hongria, es van conèixer a París entre el 1936 i el 1937 i es van unir per combatre el feixisme amb les seves càmeres. Van aconseguir dotar la contesa de visibilitat en publicacions com Regards, Ce Soir, Look o Life, que van convertir algunes de les seves cèlebres instantànies en icones.

El film segueix el viatge dels negatius des de França a Mèxic i descobreix el paper que aquest país va jugar durant el conflicte bèl·lic i el seu suport a la República en l’exili. Segons la directora, tot i que la pel·lícula tracta sobre Espanya i la Guerra Civil, “els records de la repressió, la dictadura i l’exili a Mèxic, aborda qüestions universals com la necessitat de desenterrar històries polítiques o personals per afrontar més bé el futur”.

El músic Michael Nyman i el cineasta John Sayles han participat en el documental en qualitat de productors executius.

Trisha Ziff va debutar amb el llargmetratge Chevolution (2008), que va participar, entre altres, en els festivals de Tribeca, Silver Docs i el Festival Latino de Los Ángeles –on va obtenir una Menció Especial-.

o0o

Capa, Seymour i la pionera fotográfa Gerda Tarovan captar la marxa cap a l'exili francès durant la Guerra Civil Espanyola

-0-

La Maleta Mexicana
(El documental)
 

o0o

El llegat d’Agustí Centelles no es mourà de Salamanca

Així ho assegura el fill del fotògraf en una carta enviada ahir a la Conselleria de Cultura

Juan Carlos Moreno / Sàpiens

L’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles “és de tots els espanyols” i la seva ubicació física no ha de ser cap obstacle per a ser accessible als experts. Aquesta va ser la resposta que la ministra de Cultura, Ángeles González Sinde, va donar quan, amb motiu de l’enviament a Catalunya de 365 noves caixes amb els anomenats “papers de Salamanca”, va ser preguntada sobre el llegat del gran fotògraf català, dipositat des del 2009 precisament al Centro Documental de la Memoria Histórica salmantí pels seus fills, Sergi i Octavi. Una resposta que tot seguit va posar en dubte el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, convençut que tard o d’hora el fons retornarà a Catalunya.

Ara bé, en una carta de quatre folis registrada dijous a la Conselleria de Cultura, Octavi Centelles, fill del fotògraf, nega cap possibilitat de retorn del fons del seu pare i remarca que aquest s’ha de quedar únicament i exclusivament a la ciutat castellana “per facilitar l’estudi a tots aquells investigadors que vulguin accedir-ne al contingut”. A més, i tal com especifica el document de venda de l’arxiu fotogràfic al Ministeri de Cultura, sense l’acord dels dos germans és impossible que es retorni res a cap administració, ni local ni autonòmica. L’episodi és un més de la llarga sèrie d’enfrontaments i discrepàncies dels Centelles amb la Generalitat, a la que acusen de no haver-se interessat mai per l’obra del gran fotoperiodista català.
Informació relacionada:

Sergi Centelles reclama ser consultat sobre la ubicació de l’arxiu del seu pare

La Real Academia de la Historia, als tribunals

Una denúncia a la Fiscalia de Granada manté viva la polèmica del Diccionario biográfico español

Per Juan Carlos Moreno / Sàpiens

El Diccionario biográfico español de la Real Academia de la Historia i les seves biografies complaents i tergiversadores amb el franquisme continuen portant cua. Lluny d’apaivagar-se, la polèmica generada per la publicació d’aquesta obra ha conegut un nou episodi amb la presentació d’una denúncia davant la Fiscalia Superior d’Andalusia per part d’un grup de ciutadans encapçalats pel professor de la Universitat de Granada Emilio García Wiedemann.

Segons ells, el diccionari i les afirmacions que conté constitueixen dos delictes del Codi Penal: d’una banda, la difusió d’informacions injurioses per motius racistes o referents a les idees o creences, amb coneixement explícit de la seva falsedat; d’una altra, la difusió de doctrines que justifiquen un delicte de genocidi. Donat tot això, aquest col·lectiu denuncia a nou persones, entre elles al director de la Real Academia, Gonzalo Anés, i a l’acadèmic Luis Suárez, autor de la biografia del general Francisco Franco, a qui descriu com un “general valerós i catòlic” i a qui evita en tot moment qualificar de dictador.

La denúncia s’afegeix a la demanda feta la passada setmana per la majoria de grups del Congrés dels Diputats de Madrid de congelar la subvenció prevista per aquest any de 193.000 euros per l’obra fins que aquesta no sigui revisada i corregida, a més de sol·licitar la creació d’una comissió científica que revisi els continguts del diccionari i d’interrompre mentrestant la seva difusió.

Desapareix la primera guia del Camí de Sant Jaume

Codex Calixtinus

Roben el 'Codex Calixtinus' peça cabdal per entendre els orígens dels pelegrinatges a Santiago de Compostela
Juan Carlos Moreno / Sàpiens Dijous, 7 de juliol 2011

Quan encara perdura el record del passat Xacobeo, l’any sant compostel·là per excel·lència, Sant Jaume de Compostel·la torna a ser notícia. I en aquest cas per un afer que sembla tret d’una inversemblant pel·lícula de robatoris: la desaparició del 'Codex Calixtinus', un dels tresors més valuosos de l’Edat Mitjana i peça cabdal per entendre tot el que envolta els orígens del Camí de Sant Jaume. El manuscrit, de mitjans del segle XII, es guardava a la cambra blindada de l’Arxiu de la catedral compostel·lana i d’allà va ser sostret sembla ser el passat diumenge 3 de juliol, tot i que els responsables de la institució només van donar avís a la policia dimarts al vespre. Les primeres investigacions apunten que el robatori és obra d’una banda organitzada que actua per encàrrec d’algun col·leccionista, i consideren que a hores d’ara el volum podria ja trobar-se fora d’Espanya.

Desapareix així un manuscrit d’un valor incalculable. Compost de cinc llibres i dos apèndixs enquadernats en un únic volum el 1964, el còdex és únic no només per la qualitat de les seves il·lustracions i de les seves composicions musicals polifòniques, sinó especialment per uns textos que conformen la primera guia de viatges del Camí, amb tot un seguit de consells pels pelegrins, recomanacions d’allotjaments, descripcions d’allò més interessant que es pot trobar a la ruta i fins i tot referències dels costums locals. Tot amb la voluntat d’estendre arreu la devoció per l’apòstol Sant Jaume.

Més informació: El Còdex Calixtinus

Troballa de l'estela número sis del calendari de la cultura maia a Tabasco

• La peça permet explicar com presagiar el canvi de la humanitat el 2012: INAH

René Alberto López/ La Jornada 24/03/2011

Villahermosa, Tab., 24 de març. El director de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), Alfonso de Maria i Campos, i el governador de l'entitat, Andrés Granier Melo, van donar a conèixer la troballa de l'estela número sis de l' calendari de la cultura maia, peça que va ser trobada en el turó El Tortuguero, situat al municipi de Macuspana.

Es tracta de l'estela que explica com els maies presagien el canvi de la humanitat a una nova era a partir del 21 de desembre de 2012, i es troba ja protegida al Museu d'Antropologia i Història de Tabasco, actualment en restauració, localitzat a la capital tabasquenya.

D'acord amb informació de les autoritats, la peça és un de tres vestigis trobats recentment; conté inscripcions sobre prediccions astrològiques de 2012 i està considerada com la sisena i última estela del calendari maia.

De Maria i Campos va estar aquest dijous a Villahermosa per conèixer els avenços dels treballs de redisseny del museu Carlos Pellicer, que es troba a la zona del Centre d'Investigacions de les Cultures Olmeca i Maya (CICOM)-les estructures van resultar danyades durant les severes inundacions ocorregudes el 2007 - i posteriorment es va traslladar al municipi de Tenosique per supervisar la zona arqueològica Santa Elena.

Informació relacionada:

• Protegeixen a Tabasco l'Estela número 6
• La fi del món gravat a la peça anomenada Estela número 6
• Els Maies mai van assenyalar la data de la fin del món (INAH)

Més informació: El Calendari maia

Calendaris maies

___

La divinitat maia que va fer rècord a Drouot és falsa

Va ser venuda per 2,9 milions d'euros

Els especialistes de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història mexicà afirmen en un comunicat que la divinitat maia venuda a París és un objecte de fabricació recent.

Redacció ara.cat

Segons va informar ahir el govern mexicà, la divinitat maia que la casa Drouot va vendre dilluns per prop de 3 milions d'euros, datada entre el anys 550 i el 590, el període clàssic tarda de l'escultura maia, no és autèntica sinó un objecte de fabricació recent. En un comunicat conjunt emès pel ministeri d'Afers Exteriors i l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), segons France Press, el especialistes de l'INAH van afirmar que, després d'estudiar els documents presentats a la subhasta, van determinar que no és una obra autèntica, i així ho van comunicar també a l'ambaixada de Mèxic a França.

En aquest comunicat, els especialistes afirmen que l'alçada (1,65 m), la postura de les cames doblegades i les corretges que subjecten el calçat que porta la figura no són característiques de la cultura maia. I van afegir que en aquesta obra s'hi pot observar més d'una tècnica, cap de les quals es correspon amb cap tret estilístic d'aquesta cultura. Finalment, els especialistes van determinar que l'erosió que presenta la peça és un desgast intencionat creat per donar-li l'efecte d'antiguitat.

Provinent de la col·lecció privada de l'empresari suís Henry Law, formada per 200 escultures de pedra, aquesta divinitat maia va ser adjudicada per 2.912.000 d'euros.

Panxo Villa i la revolució mexicana

Entre el mite i la realitat. Entre la llegenda i la història.

Per Miquel Erra, amb l’assessorament de l’historiador Javier Laviña
Revista Sàpiens

Un 14 de març de 1916, Woodrow Wilson, president dels Estats Units, enviava un exèrcit de més de deu mil soldats a l'altra banda de la frontera, a la cerca i captura de Pancho Villa, un dels caps de la revolució Mexicana, que havia atacat un destacament nord-americà. Després d'onze mesos de persecució pels deserts de Chihuahua, els homes de l'anomenada Expedició Punitiva es van retirar sense haver aconseguit atrapar el mític guerriller. En ocasió de l'efemèride recuperem el reportatge "La revolució mexicana" publicat al SÀPIENS Miquel Erra, amb l’assessorament de l’historiador Javier Laviña.

Pancho Villa és un personatge polièdric, amb una vida de pel·lícula. Una pel·lícula d’acció, de disputes, de traïcions, de clamor popular. Una pel·lícula amb un final tràgic, com no podia ser d’una altra manera. És la vida d’un rebel amb causa que, conscient o no, va tenir una participació decisiva en un moment clau de la història de Mèxic. La seva llegenda perdura i és, encara, símbol d’un Mèxic que reclama justícia social.

Un fugitiu
Pancho Villa es deia, en realitat, Doroteo Arango. Va néixer el 1878 a San Juan del Río, Durango. Fill d’una família molt humil, va començar treballant al camp, de jornaler. Als 16 anys un incident li va canviar la vida. Li va disparar un tret a l’amo de la finca on treballava per haver abusat de la seva germana. Va haver de fugir a les muntanyes. Per despistar els seus perseguidors es va canviar de nom. Va adoptar el de Francisco Villa, una mena de retorn als orígens pel fet que el seu pare, Agustín de Arango, era fill natural d’un tal Jesús Villa. Amb l’etiqueta de proscrit a l’esquena va conèixer de prop el fred i la gana, fins que va decidir sumar-se a un estol de bandolers. Es va dedicar a forjar a consciència la seva cara més rebel. També la més sanguinària. És el Villa bandoler. Per necessitat, però també per convicció. “Els rics, que són els que governen, i les autoritats, que són els instruments dels rics, maten el pobre poble de gana”, va escriure uns anys més tard en les seves memòries. I efectivament, robava als rics i oferia aliment als més necessitats. Un Robin Hood de carn i ossos. Amb llums i ombres, com tots els grans rebels.

Durant aquells anys al costat dels desarrelats, qualsevol robatori o execució d’un terratinent s’atribuïa a Pancho Villa. Se li imputaven homicidis, incendis premeditats, robatoris, assalts a trens. De tot, i més. Home de caràcter, Villa va cultivar una personalitat indòmita. A voltes paternalista amb els seus homes, a voltes implacable; era capaç d’afusellar els seus oficials si donaven mostres d’insubordinació. No hi havia perdó per als traïdors ni per als covards. Els odiava a mort.

El revolucionari
El 1910 va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. El proscrit va esdevenir revolucionari. Pancho Villa va decidir unir-se a les forces que lluitaven contra Porfirio Díaz, el dictador que era al poder des del 1876. Díaz governava Mèxic amb mà de ferro. Francisco Indalecio Madero es va erigir en el polític que va liderar l’oposició al dictador. Madero va aplegar al seu voltant un ampli ventall de persones, des d’idealistes estrangers fins a soldats de fortuna. I entre els més fidels seguidors, Pancho Villa, que no va dubtar a posar la seva persona i els seus homes a les ordres de Madero i de la revolució. Va ser així com Villa va prendre partit, d’una forma pública i notòria, en la lluita dels desarrelats contra els poderosos. Dels pobres contra els rics. En poc temps es va convertir en un autèntic líder revolucionari, i va eclipsar la resta de caps locals. Se li atribuïa un extraordinari do de comandament i un intuïtiu talent militar. Es movia com ningú al camp de batalla. Els èxits militars es van acumular l’un darrere l’altre.

El maig del 1911, Francisco I. Madero va aconseguir entrar a la capital del país. Era el punt final a la llarga dictadura de Porfirio Díaz (que es va exiliar i va morir a París). Madero va ser elegit president. Amb tot, les reformes socials que la revolució propugna topen ben aviat amb l’oposició dels grans terratinents, tant del país mateix com de fora, sobretot dels Estats Units. El govern de Madero es va veure acorralat per la contrarevolució. El 1912 Pascual Orozco (antic comandant suprem de les forces revolucionàries de Madero) va encetar l’aixecament contra el Govern Madero. Les tropes de Villa van ser agregades a les del general en cap de la campanya, Victoriano Huerta, i entre tots dos van aconseguir derrotar les forces insurgents.

Pancho Villa feia nosa
Però la figura de Victoriano Huerta en va sortir molt reforçada i, ben aviat, ho va aprofitar per mostrar les seves cartes. Huerta no volia Villa al seu costat. Li feia nosa. Massa poc manejable als interessos d’algú disposat a tot per assolir el poder absolut. Huerta se les va empescar per acusar Villa d’insubordinació, davant la passivitat del president Madero. En un judici que va durar 15 minuts, un tribunal militar el va condemnar a mort. En l’últim moment Madero el va salvar de l’execució. No va evitar, però, el seu empresonament. Malgrat aquest gest de feblesa, Villa continuaria fidel a Madero fins al final, sense vacil·lacions. Una posició certament inèdita en aquesta història plena de traïdors i de traïcions.

Dins la presó, Pancho Villa aprofità per adquirir bona part de la formació acadèmica que no havia tingut fins llavors (l’educació va ser una de les seves grans prioritats quan, posteriorment, va esdevenir governant del seu estat). Al cap de pocs mesos, Villa fugí de la presó. El govern de Madero va fer els ulls grossos i Villa es retirà a una finca d’El Paso, Texas. No va trigar, però, a tornar al primer pla. El motiu: Madero va ser assassinat el febrer del 1913. Al darrera hi havia, per descomptat, la mà de Victoriano Huerta, que es va apoderar del govern del país. El governador de Coahuila, Venustiano Carranza, va liderar, llavors, una ofensiva contra l’usurpador. Aquí va començar una nova etapa de la revolució mexicana, l’anomenada revolució constitucionalista, en la qual Pancho Villa va tornar a tenir un paper destacat. Ell mateix explica, en les seves memòries, que va decidir tornar a la vida pública en constatar “que les traïcions d’un abominable Pascual Orozco i d’un espantós Victoriano Huerta van amenaçar l’obra magna del poble redimit per l’immortal Francisco I. Madero”. Sempre fidel a Madero.

El setembre del 1913 Pancho Villa havia constituït la Divisió Nord i, juntament amb Emiliano Zapata des del sud, es van sumar a les forces de Carranza. En qüestió de dies Villa ja havia reclutat un batalló de més de 3.000 voluntaris. Amb aquella potent milícia de camperols va aconseguir algunes de les seves grans victòries, com les conquestes de Chihuahua, Saltillo, Torreón o Ciudad Juárez. Al final del 1913 gairebé tot el nord de Mèxic estava alliberat i Villa va ser nomenat governador de Chihuahua.

En els dos anys que va exercir de governador va demostrar les seves habilitats organitzatives i va saber aplicar un model coherent amb els seus ideals revolucionaris. Aprofità, per exemple, per confiscar terres d’alguns terratinents i repartir-les entre els més necessitats. Amb això va atreure la simpatia i el respecte de grans sectors socials del país. Es continuava engreixant el seu mite. També va aprofitar per expulsar els espanyols del territori sota el seu control, per la seva adhesió a la contrarevolució.

El tàndem Pancho Villa i Emiliano Zapata
La campanya de la Divisió Nord contra el règim de Huerta va acabar amb la caiguda de Zacatecas, el 24 de juny de 1914. Carranza entrava victoriós a la ciutat de Mèxic. Ben aviat, però, es destaparien serioses diferències entre Villa i Carranza. Mentre Villa es mantenia fidel a les propostes revolucionàries, Carranza mostrava signes de debilitat davant les pressions dels sectors més adinerats.Villa, amb el suport de Zapata al sud, va acabar repudiant públicament l’autoritat de Carranza, cosa que va formar dos grans bàndols. A mitjan novembre del 1914 va esclatar una guerra inevitable entre els que volien tirar endavant els principis de la revolució (com Villa i Zapata) i els que la volien frenar. Carranza va obtenir el suport de tot un estrateg militar, el general Álvaro Obregón. Els EUA també es van posar del costat d’aquest bàndol, a través del subministrament d’armes. Aquest suport explícit donaria lloc a l’emblemàtic atac de Villa en territori nord-americà (vegeu desglossat pàgina xx).

L’aliança Villa-Zapata no va aconseguir derrocar Carranza. Villa va ser vençut reiteradament al camp de batalla pel general Álvaro Obregón. L’estrella de la Divisió Nord es va anar apagant i Villa va entrar en una etapa de guerra de guerrilles contra l’exèrcit constitucionalista. El 1920 es va rendir definitivament. Un any abans havien assassinat Emiliano Zapata, l’altra gran líder revolucionari. Al final d’aquell mateix 1920, Álvaro Obregón va ser elegit president de Mèxic. Aquesta data simbolitza, per a molts, la fi del procés revolucionari mexicà. Durant els seus últims anys, Villa es va retirar de la vida pública. Es va dedicar a l’agricultura a la finca que el mateix govern, en forma d’amnistia, li va cedir a Canutillo, Durango. El 20 de juliol de 1923 va patir una emboscada mentre es desplaçava a Parral i va ser assassinat. La seva tomba va ser profanada el 1926. Hi van robar el seu crani, que no ha tornat a aparèixer.

Nota relacionada:

Mèxic en el primer terç del segle XX: la via revolucionària

-:-

I ara em permetreu uns minuts musicals ...

Aquí tenim el corrido: "Siete leguas"

Pancho Villa i Siete Leguas - Pedro Infante

Pels més agosarats:

Los Tigres Del Norte : El Siete Leguas

Mèxic en el primer terç del segle XX: la via revolucionària

La Revolució Mexicana té dues fases. A la primera fase, entre 1910 i 1920, es viurà el període pròpiament revolucionari que anirà des de l’aixecament de Madero fins a l’arribada d’Obregón al poder. A continuació, entre 1920 i 1940, s’anirà constituint el nou estat populista mexicà.

La prolongació de Porfirio Díaz del Partit Liberal en el poder des de la dècada de 1870 contrariava la constitució mexicana que havia establert el principi de no reelecció. Díaz va poder mantenir-se al poder per l’aliança que mantenia amb els cabdills locals vinculats a l’economia exportadora mexicana.

La constitució liberal no era respectada per Díaz que, en la pràctica, havia establert un règim autoritari amb la potenciació d’un fort exèrcit. L’avançada edat de Porfirio Díaz va fer que cap a la dècada de 1910 es plantegés la necessitat de la successió en la presidència de Mèxic, responent així a la demanda d’obertura política amb un sufragi efectiu i el respecte al principi de no reelecció.

Porfirio Díaz

Francisco I. Madero, un terratinent del nord del país d’idees democràtiques, va plantejar la necessitat de que es realitzés una transició política pacífica amb la presidència de Díaz i un govern efectiu del vicepresident. Díaz va rebutjar aquesta proposta i va convocar eleccions el 1910.

Francisco I. Madero

Madero davant les eleccions va realitzar una forta campanya electoral i Díaz va empresonar-lo per disturbis. El govern caciquista i paternalista mexicà va veure’s desbordat per la irrupció amb força de la figura de Madero que va aconseguir un fort suport popular gràcies a la seva campanya.

Madero va aconseguir fugir i va refugiar-se al sud dels Estats Units per denunciar el frau de les eleccions de 1910 i fer una crida a la insurrecció per al 20 de novembre de 1910. L’aixecament de Madero va ser sufocat pel règim de Díaz, peró tot i les limitacions que presentava, la mobilització social va ser efectiva.

Els miners del nord de Mèxic van aixecar-se contra la patronal i al sud del país, en una regió camperola indígena, també va esclatar un fort malestar. El control progressiu de la terra pels grans propietaris i les companyies nord-americanes també van crear un estat de malestar entre les classes mitjanes.

L’expansió dels conreus de canya de sucre va fer que s’ocupessin els territoris de les poblacions indígenes, principalment terres comunals. Els camperols indígenes al veure com les companyies comercials ocupaven els seus territoris van recórrer a la justícia per recuperar les seves terres.

El 1910 la confrontació dels pagesos del sud de Mèxic amb la companyia exportadora va portar els indígenes a un estat de rebel·lió sota el lideratge d’Emiliano Zapata.

Emiliano Zapata

Al nord de Mèxic es donava un mode de vida que es basava en la petita propietat. Amb la penetració de les grans empreses mexicanes i nord-americanes van ocupar-se terres en un sistema de gran propietat que va arraconar els colons ramaders mexicans que van iniciar un procés de proletarització i progressiva dependència dels grans propietaris. Doroteo Arango serà el líder dels rebels del nord, Arango serà un bandoler social que s’anomenarà Pancho Villa.

Pancho Villa

La crisi política va coincidir amb el descontentament social proletari i indígena, però eren moviments desconnectats entre si. La rebel·lió maderista va rebre el suport dels miners que van constituir-se en les primeres milícies revolucionàries.

Madero va intentar prendre Ciudad Juárez per formar un govern provisional que pogués ser reconegut. Els rebels de Pancho Villa i les classes mitjanes van acabar integrant-se en la rebel·lió de Madero i el 1911 va incorporar-se el moviment zapatista davant la promesa de Madero de respondre a les demandes d’aquests sectors.

Els maderistes van ocupar Ciudad Juárez i part de l’oest del país forçant la dimissió de Porfirio Díaz que va pactar amb Madero la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions. Aquest pacte implicava el final de la rebel·lió i l’entrega de les armes dels revolucionaris.

Els zapatistes no volien retornar les armes si abans no els hi eren retornades les seves terres i així van iniciar la seva distanciació del moviment democràtic encapçalat per Madero que pactava amb l’enemic.

Els antics seguidors de Díaz van organitzar-se en torn a la figura de Huerta que va ser el seu candidat per ocupar la presidència del país succeint a Díaz. Les eleccions de 1911 van ser guanyades per Madero que accedia a la presidència de la república sense portar a terme les reformes a les que s’havia compromès.

El zapatisme va sentir-se traït per Madero i va aixecar-se contra el nou govern. Davant la nova situació revolucionària l’exèrcit que havia conspirat contra Madero va potenciar la figura de Huerta per instaurar un nou règim autoritari.

Huerta va aprofitar que Madero havia desarmat a les milícies revolucionàries per iniciar una ofensiva sobre el règim de Madero que va ser derrocta per l’ofensiva militar. Huerta va reprimir amb duresa als insurrectes zapatistes.

Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.

Victoriano Huerta

Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.

Venustiano Carranza

Carranza buscava la reforma política liberal per a Mèxic, Pancho Villa la reforma social i el zapatisme el retorn de les terres i el reconeixement dels drets indígenes. El zapatisme va veure com elements anarquistes s’infiltraven a les seves files sense que el moviment indígena prengués un caràcter polític específic.

Amb la fugida de Huerta va produir-se un buit de poder que havia de ser omplert i el cap polític de la rebel·lió contra els militars va ser Carranza que optava per establir novament el règim liberal amb el principi de no reelecció.

Pancho Villa encapçalava un projecte de reforma social composat per un grup heterogeni majoritàriament de ranxers que reclamaven el final del latifundisme i una millor repartició de la terra mitjançant la propietat privada. El zapatisme, per la seva banda, seguia reclamant les seves terres comunals i va lluitar contra Huerta, el seu enemic i repressor històric.

En la lluita contra Huerta va sumar-se un quart grup que va prendre rellevància en la Revolució: els sonorenses. Aquest nou grup revolucionari procedent de Sonora, una terra minera amb explotacions agràries comercials, es composava d’una nova classe treballadora enfrontada al poder central.

La nova burgesia de Sonora buscava la modernització econòmica del país amb l’obertura de Mèxic a l’exterior i l’obertura política. Obregón i Calles van convertir-se en els principals líders dels sonorenses. Obregón era un empresari procedent del món de les llegums (cigrons) i Calles era professor.

Álvaro Obregón

La reclamació de la modernització econòmica i la industrialització del país amb millors sous per als treballadors que va realitzar Obregón van veure’s recolzades pels treballadors del camp. Així, els exèrcits de Sonora estaven vertebrats per burgesos i treballadors que buscaven el protagonisme polític per a tots els sectors socials.

En resum, tots els líders tenien limitacions per fer-se amb el poder. Carranza es trobava sense base popular, Villa era el líder d’un moviment desorganitzat de ranxers –camperols mestissos en lluita tradicional contra els indígenes– i Zapata encapçalava un moviment indígena que quan arribava la collita abandonava les armes temporalment i que només buscava que es respectés la tradició indígena.

Carranza va convertir-se en el principal opositor a la dictadura militar de Huerta perquè morts el president Madero i el vicepresident Pino Suárez i amb la renúncia del president de la cambra de diputats era l’únic governador que va rebutjar el cop d’Estat protagonitzat per Huerta.

L’atribució constitucional de Carranza va ser posada en qüestió per Villa que rebutjava que Carranza assumís la presidència un cop Huerta va ser derrotat. Villa va aconseguir el recolzament de Zapata a la Convención de Aguas Calientes per continuar amb el cicle revolucionari.

Els líders revolucionaris i els sonorenses van reunir-se a la convenció que va acabar amb un trencament total que portaria a una lluita de tots contra tots. L’aliança entre Villa i Zapata no va prosperar tot i que van arribar a ocupar la Ciutat de Mèxic conjuntament, les diferències entre els dos grups revolucionaris eren insalvables.

Carranza va recolzar-se en els sonorenses per recuperar el protagonisme en el camp polític i així va arribar a controlar la major part del territori amb Villa i Zapata en retirada. Ara la lluita era política entre Carranza i Obregón per la construcció del nou Estat mexicà del segle XX.

Els sonorenses acabaran construint un Estat populista a la Constitució de 1917 que incorporava reformes socials i instaurava l’intervencionisme econòmic. L’economia integraria la propietat privada, la propietat comunal i la propietat nacional en un sistema econòmic mixt.

Així, Obregón va aconseguir el suport del món obrer (CROM) i de sectors de la pagesia i els indígenes en el seu projecte d’aliança de classes. Carranza va ser derrotat davant d’aquesta aliança política i el seu error definitiu va ser fer assassinar Zapata el 1919. Això va comportar que Obregón i els sonorenses trenquessin definitivament amb Carranza.

Obregón amb el suport dels altres grups revolucionaris va accedir el 1920 a la presidència de Mèxic instaurant el seu Estat populista. El triomf d’Obregón derrotant Bonilla (candidat de Carranza) a les eleccions tancava la crisi de l’Estat liberal mexicà. Es va posar en pràctica una política laïcista que prohibia l’actuació política o cívica de l’Església.

La prioritat d’Obregón va ser el pacte social i el desenvolupament econòmic del país. Es va mantenir el principi de no reelecció i així Obregón va ocupar la presidència pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) entre 1920 i 1924 i Calles el va succeir entre 1924 i 1928. Després Obregón tornaria a ser escollit president peró seria assassinat per un religiós.

Calles obligarà el 1929 a tots els partits a fusionar-se en el PNR (Partit Nacional Revolucionari) que instaurava el règim de partit únic. El PNR realitzarà una política que premiarà als sectors que el recolzin. El PNR canviarà en diverses ocasions de nom fins a convertir-se en el PRI.

La política del govern mexicà del PRI serà fonamentalment social arribant en 1940 a practicar una política social assistencial (pagament d’atur, pensions, serveis socials…etc) que requeria d’una forta inversió. Així, va nacionalitzar-se el negoci del petroli per fer front amb els seus beneficis a la política social.

Font: Vicente Moreno Cullell / Rveista Sàpiens

Notes relacionades:

La crisi llatinoamericana del primer terç del segle XX

L’emancipació de les colònies americanes (1810-1825)

-:-

I ara si em permeteu uns minuts musicals ...

Aquí tenim el corrido: d'ANTONIO AGUILAR EN EL GENERAL EMILIANO ZAPATA