Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Corrupció. Mostrar tots els missatges

2 de des. 2014

La indemnització a la concessionària del Castor arriba a Brussel·les

'No volem que es pagui aquest macrodeute que no hem generat nosaltres sinó un projecte lesiu', diu la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia


Vilaweb.Cat 02/12/2014

La Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sénia ha denunciat a Brussel·les la indemnització a la concessionària del projecte Castor. 'No volem que es pagui aquest macrodeute que no hem generat nosaltres sinó un projecte lesiu que el ministeri d'Indústria no ha controlat amb el rigor necessari', s'ha queixat la seva portaveu, Cristina Reverter, després de participar en un debat amb eurodiputats d'ICV, Compromís, Esquerra Unida i Podem. Reverter ha advertit que 'tant la Comissió Europea com el Parlament Europeu tenen la seva responsabilitat', perquè el projecte d'emmagatzematge submarí de gas natural 'és un projecte finançat pel Banc Europeu d'Inversions'.

La Plataforma també ha enviat una queixa a la Defensora del Poble Europeu, Emily O'Reilly, per la indemnització de 1.350 milions d'euros pagada a la concessionària Escal UGS (en mans del grup ACS de Florentino Pérez). 'Portem un missatge de denúncia, la veu de les terres del Sénia i de l'Ebre contra un projecte lesiu que ara, a més a més, haurem de pagar entre tots els espanyols', ha lamentat Reverter.

L'entitat també presentarà 'properament' denúncies davant dels comitès de Peticions, d'Economia i d'Energia del Parlament Europeu. 'Volem exigir respostes' també a Brussel·les, perquè el Banc Europeu d'Inversions 'ha finançat parcialment' el projecte Castor 'amb fons europeus, que paguem entre tots', ha insistit Reverter. A més, 'és un problema que s'ha estès a altres països, no és únicament un cas puntual d'un territori, sinó de molts més, i som aquí per contactar amb totes les veus possibles i presentar properament aquesta denúncia', ha insistit la portaveu de la Plataforma. Precisament aquest mateix dimarts la Plataforma en Defensa de l'Ebre ha pogut intervenir en el comitè de Peticions de l'Eurocambra per denunciar el Pla Hidrològic de la Conca l'Ebre aprovat pel govern espanyol.

-.-


Imatge: Plataforma en Defensa de l'Ebre
 -.-

10 de set. 2014

Emilio Botín: Deu apunts crítics

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
.
Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

1. Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

2. Doctrina judicial a la carta per protegir-lo

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

3. Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

4. Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

5. Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.

6. L’1%: sous d’escàndol i l’indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

7. Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.

8. Escàndols amb la crisi

Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

9. Finançament d’armes

Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

10. Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.

-.-


-.-

Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític.

Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.


Arcadi Oliveres
El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de Santander, però era la tercera generació de la seva família que se n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.

Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.

A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.

Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.

Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.

Emilio Botín
També hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I això és bo de no oblidar-ho.

Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.

I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.

I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.

[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

-.-

Més informació:

Emilio Botín: Deu apunts crítics Marc Font / Directa.Cat

-.-

31 de jul. 2014

Anticorrupció demana al jutge que reclami a Andorra i Suïssa comptes de la família Pujol

Imatge d'arxiu de la família Pujol-Ferrusola.

324.Cat 31/07/2014

La Fiscalia Anticorrupció ha demanat a la jutge de Barcelona que ha admès la denúncia de Manos Limpias contra l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol que remeti una comissió rogatòria a Andorra i Suïssa per poder determinar l'existència en els dos països de comptes bancaris de la família Pujol.

En un escrit, Anticorrupció també demana a la jutge del jutjat d'instrucció número 31 de Barcelona que reclami a Hisenda les declaracions complementàries i especials de l'IRPF i sobre l'impost sobre el patrimoni de Jordi Pujol i la seva dona, Marta Ferrusola, així com dels seus set fills: Jordi, Josep, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer.

-.-.-.-

La fiscalia demana que el jutge investigui possibles comptes de Pujol a Andorra i Suïssa

El jutge ha admès a tràmit la denúncia de Manos Limpias

Vilaweb.Cat

La fiscalia anticorrupció ha demanat al jutjat d'instrucció 31 de Barcelona que dugui a terme les diligències pertinents per esbrinar si la família Pujol tenia comptes a Andorra i Suïssa. Aquest jutjat havia admès a tràmit la querella de l'organització d'ultradreta Manos Limpias contra Jordi Pujol, i ha demanat opinió a la fiscalia, que li ha fet arribar un escrit demanant les primeres diligències.

D'una banda, demana que l'Agència Tributària li remeti les declaracions complementàries o especials que hagin presentat, per IRPF i impost de patrimoni, Jordi Pujol, Marta Ferrusola i els seus set fills (Jordi, Josep, Marta, Pere, Oriol, Mireia i Oleguer), i també tota la documentació que en el seu cas hagin acompanyat aquestes declaracions.

D'una altra banda, demana que el jutjat expedeixi una comissió rogatòria a Andorra i una altra a Suïssa perquè es facin 'les gestions oportunes amb les entitats financeres' d'aquests estats per a 'determinar l'existència de comptes bancaris o instruments financers de qualsevol classe' a nom d'algun dels membres de la família Pujol, 'o aquells que en constin com a apoderats o autoritzats, o hi presentin un vincle jurídic de qualsevol naturalesa'.

Querella de Manos Limpias contra Pujol

Després de la confessió de Jordi Pujol dient que durant anys havia tingut diners no declarats fora de l'estat espanyol procedents d'una herència familiar, Manos Limpias l'acusa de set delictes. També demana que la seva dona sigui acusada i que els citin a declarar tots dos i tres dels seus fills.

Concretament, aquesta organització d'extrema dreta acusa l'ex-president de la Generalitat dels delictes de suborn, malversació de fons públics, tràfic d'influències, prevaricació, delicte fiscal, falsedat en document públic i emblanquiment de capital. Demana que s'acusi Marta Ferrusola per còmplice i encobridora i vol que siguin citats a declarar tres dels fills: Jordi, Oriol i Marta.

En la denúncia, Manos Limpias aporta la carta remesa per l'advocat de Pujol als mitjans de comunicació, reclama que l'Agència Tributària aporti les declaracions dels últims cinc anys de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, que també s'aporti el testament de Florenci Pujol i que es facin les comissions rogatòries que siguin pertinents fora de l'estat espanyol.

En l'escrit presentat al jutjat, s'assegura que el novembre del 2012 la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (de la policia espanyola) va detectar 137 milions en un sol compte i que en un informe s'apuntava al cobrament de comissions per la concessió d'obres o serveis. De fet, Manos Limpias demana a la UDEF que presenti aquest informe i també fa referència a l'acusació del 3% expressada per l'ex-president Pasqual Maragall a CiU al parlament l'any 2005.

'La policia atribueix part dels diners en paradisos fiscals al cobrament sistemàtic de comissions il·legals per adjudicacions d'obres i serveis de l'executiu autonòmic català, entre el 1980 i el 2003, que era quan el denunciat ostentava la presidència de la Generalitat', assegura Manos Limpias. I afegeix que els paradisos fiscals d'Andorra, Panamà, Luxemburg, Liechtenstein, Jersey, Guernsey, Suïssa, etc. és on pot haver anat a parar el capital defraudat.

Manos Limpias considera que han quedat acreditats els negocis del govern català amb la família directa de Jordi Pujol. Així mateix, considera que hi ha una presumpció més que raonable d'un entramat societari del clan Pujol-Ferrusola, motiu pel qual demana que, a més de prendre declaració a Pujol i Ferrusola, també declarin els tres fills esmentats: Jordi, Oriol i Marta.

-.-

Informació relacionada:

Pujol decidirà si compareix al parlament 

Els antipujolistes teníem raó Josep Sala i Cullell

El jutge Ruz cita a declarar Jordi Pujol fill i la seva dona el 15 de setembre

Jordi Pujol renuncia a les seves prerrogatives com a ex-president

Pujol i els seus fills, la mala consciència Opinió contundent Francesc-Marc Álvaro

-.-

Lliures, contra la seva història


David Fernàndez
Opinió contundent / Vilaweb.Cat 31/07/2014

Paradoxes catatòniques i ataràctiques, n'hi ha prou que formalment s'acabi un reglamentari període parlamentari de sessions --dijous passat, posem per cas-- perquè tot esclati i la política despullada suri de veres. Càlcul estiuenc de provocat incendi forestal, sis dies i escaig donen per a descodificar tot un país, un model sencer i una història antiga. Contradictòria setmana fèrtil i darrer dijous de juliol: castells de cartes que s'ensorren, mites que cauen, fonaments que tremolen i modes en ruïna estavellades en latituds suïsso-andorranes. I referèndums que arriben. Passin i vegin. Tsunami. 'Show must go on.'

Càustic resum dràstic del juliol del 14: Bustos surt d'escena, Matas entra a presó, Al Capone Fabra finalment enxampat i Pujol confessant per carta. Caram. I més. Tot allò que el procés s'hauria d'endur. Foc nou. Per fer net. Que xiula la Sindicatura de Comptes que el Fòrum de les Cultures --aquell que havia de canviar el món-- només va canviar l'alçada i volum d'alguns comptes corrents --ritual de lletania habitual: sobresous estratosfèrics per dalt, ETT per baix i enginyeries comptables de privilegis fiscals--; que diu la fiscalia que s'apuja el mercuri amb 44 alcaldes imputats per tarifa plana de dietes; i que els mercats que manen basteixen una operació d'estat per recordar-nos que el foradat forat impune més impune que es recordi --Catalunya Caixa, 12.000 milions d'euros que tripliquen totes les retallades des de 2010-- restarà en mans del BBVA. El model de caixes liquidat en mans dels angelets de la terra. Una altra història que és la mateixa. BBVA: 1.300 milions a les illes Caiman, pornogràfiques pensions de luxe a Jersey, indústria militar que envileix, desnonaments que cotitzen i recolonitzacions a l'Amèrica Llatina que esparveren. En el cicle del bucle, si no ens en sortim, tot sempre convergeix. Maldestrament. Diguem-ho així.

I enmig del guirigall, epistolar bomba de neutrons a ranvespre de divendres poc tendre. Simbòlica violència devastadora. La carta, quan el carter sempre truca dues vegades. La confessió, en 'prime time'. Fi de cicle i fi de règim. Tot alhora. I cartes enlaire. Causalitats casuals, va ser un altre dissabte de juliol quan Millet, dry martini a la mà abans d'enfilar l'estiuet a Menorca, ens llegia la seva: que sí, que furtava de feia uns quants anys. Rerefons de tragèdia grega i mutis d'escena: la 'demos' expulsa de la 'polis' el 'pater familia' del pujolisme --un relat del poder, no pas del carrer-- i enfila de pet l'ostracisme. Mínim sol ètic, només faltaria, i un altre 'fet social diferencial': o ho feia o li ho fèiem. Pujol: fora de l'esfera pública i ben lluny de qualsevol dimensió institucional. I a continuar independitzant-nos de fraus, tupinades i corrupcions.

N'hi ha més acumulades, oi? 'Tangentopoli' a la catalana? No exactament, però és que pitjor que la corrupció és la vergonyant impunitat insultant de la corrupció. Que tragina quotidianament. No us n'oblideu pas: els de Caixa Penedès --condemnats en ferm-- faran estiu d'alçada i iot i mariscada --tot per la pàtria, ja se sap--; el privilegi penitenciari habitual diu que els condemnats per les pensions milionàries de FGC ja gaudeixen, com  ningú, de tercer grau; i mireu si la cosa ve de lluny que una altra nissaga, la dels Nuñez y Navarro, encara no ha entrat a la presó, malgrat que el cas es remunta al 1991 i la sentència és ferma. Com ferm és l'indult que el PP va concedir als d'Unió pel cas Pallerols fa no res, mentre Duran juga a voltor redemptor. L'arbre i el bosc. De la impunitat impune.

I, cirereta al pastís i dens teló de fons, això del frau fiscal, sempre en mans dels pròcers de la pàtria. No ens autoenganyem. Encara que sigui en mirada curta, que en la llarga ens ofegaríem, la xacra del frau fiscal ha deixat enguany insignes nissagues al descobert. En un anyet, aneu sumant, els Carulla han abonat 6,4 milions d'euros per frau, Demetrio Carceller (pare i fill), totpoderosos propietaris de la Damm, a judici per haver defraudat 72 milions; Montserrat Caballé, abonaré de 500.000 euros per comptes andorrans. I Messi, és clar. I Neymar. I més, molts més. Com a mínim, pel cap baix acotat, 1.500, en allò que vincla --sense pàtria ni bandera-- a un patró de conducta comú de les oligarquies catalanes i espanyoles. 1.500 evasors enxampats i descoberts a Suïssa i Liechtenstein entre el 2009 i el 2010 per un valor superior a 8.000 milions d'euros, sense comptar els 2.000 milions que atresorava a Suïssa la família Botin.

El poder escup sempre el seu llenguatge tafurer. Quan Roma mai no paga traïdors. Rebombori d'axioma: la corrupció no és del sistema. Ha estat el sistema. Quan l'estat ha après de la màfia tot allò que la màfia creia que havia aprés de l'estat. Ves per on. No és gens difícil d'identificar-los: un té cadàvers del GAL i acaba a Gas Natural, l'altre té tots els morts de l'Irac i múltiple nòmina internacional --Murdoch, per exemple-- i el rei destronat que Franco va nomenar rei amb un patrimoni fosc i mai acreditat, segons The New York Times, de 1.800 milions d'euros. I s'ha de dir, ferum de clavegueram, que si el procés no fos procés res no sabríem i Pujol continuaria encimbellat com a 'espanyol de l'any'. Suggeriment titulaire: allò que el procés s'endugué. Subtítol: tot allò que cal canviar encara.

Ritual habitual, doncs, sense temps pel nihilisme de no creure en res ni en ningú. Dislèxia de bandera i cartera, confusió entre país i negoci, cacofonia entre pare i padrí, confirmada hipòtesi de les elits extractives i anatomia d'una impunitat que passa, de compte corrent en compte corrent, per Mèxic, Panamà, la ITV, Andorra, Suïssa i Vilassar. Amb tots els paper de l'auca, Lady Macbeth Ferrusola inclosa. En el nom del pare.

Sí, el mite de l'oasi. La realitat del femer. La contracrònica del pessebre. Els números de la fira, del festival, del desconcert. Això per dalt. Per baix, sense mites i despullada, l'esperança encara. En paral·lel i al marge, quan el vector de canvi --l'esperança mai perduda que algun dia alguna cosa canviï alguna vegada-- rau en l'afora. El dia que el BBVA engolia Catalunya Banc, el regulador autoritzava la primera banca ètica cooperativa. No us n'oblideu tampoc, desenes d'entitats socials són l'acusació popular en el cas Mercuri, aplegades en 'Sabadell contra la corrupció'. No ens n'oblidem: fa quaranta-tres dies que la PAH d'Osona acampa davant el BBVA i a Bellvitge han aturat el tancament de plantes, llits i quiròfans. El país que anem essent: aquesta és la nostra història, no pas l'altra: de la Catalunya SA cap als Països Catalans Societat Cooperativa.

A propòsit del miratge de l'oasi, escrivia Chesterton que 'el capitalisme és un monstre que creix en els deserts', en els angles cecs i opacs del fonamentalisme de mercat. Tens i trasbalsat, trasquilat i complex, així és el darrer dijous de juliol certament. Si fa no fa com sempre, podríem convenir tal vegada: massa política --l'art del poder-- i ben poca ètica --la necessitat de limitar-lo. Però filem prim, perquè aquest procés --que és alhora democràtic, polític i ètic-- va començar amb urnes --urnes prohibides a Arenys de Munt i rehabilitades immediatament per la societat-- i amb urnes acabarà per tornar a començar. Urnes i carrer. Democratitzant la democràcia. Desobeint la imposició per obeir-nos a nosaltres mateixos.

Perquè sí, perquè volem i perquè d'això va tot plegat: de ser lliures, contra la nostra pròpia història. Contra la seva història. Perdoneu-me la llargària. Però és que quan la memòria no és ignífuga, la realitat crema i l'únic lloc comú i real on construir l'altre futur és el present. Incendis, sí. Com el del darrer divendres de juliol, format epístola. Benaurat, doncs, l'agost i el demà, fitant el novembre. I els extintors en forma d'urna. I les llavors col·lectives contra tota terra cremada.

-.-

15 de jul. 2013

Recull de la premsa internacional sobre l'escàndol de Rajoy y Bárcenas

Us oferim un recull de titulars de diaris i mitjans europeus sobre les compromeses revelacions


L'escàndol per la filtració dels missatges que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i l'ex-tresorer del PP Luis Bárcenas van intercanviar ha tingut un ampli ressò en la premsa internacional. La majoria de les principals capçaleres coincideix a destacar la difícil situació política en què queda Rajoy, arran dels comptes filtrats segons els quals hauria cobrat sobresous en diner negre i els missatges revelats en què demanava a Bárcenas que negués la comptabilitat B.

Heus ací un recull d'alguns dels titulars de la premsa internacional sobre l'escàndol del cas Bárcenas:

BBC News: Spain Barcenas scandal: Rajoy under pressure over texts

BBC News: Q&A: Spain party corruption claims

Financial Times: Spain’s Rajoy faces calls to quit over messages to treasurer

Deutsche Welle: Opposition in Spain calls on prime minister to resign over corruption scandal

Deutsche Welle: Prime Minister in Spain refuses to resign 

The Times: Call for Spanish Prime Minister Mariano Rajoy to resign following texts to disgraced official

La Repubblica: Spagna, pubblicati sms Rajoy su Fondi neri. Partito socialista "Deve dimettersi"

Le Soir: Corruption en Espagne: l’étau se resserre autour de Mariano Rajoy

Le Monde: Espagne : le Parti populaire dans la tourmente avec de nouvelles révélations

Le Monde: Espagne : dans la tourmente, Rajoy exclut de démissionner

France 24: Corruption en Espagne : l'opposition exige la démission de Mariano Rajoy

Il Corriere della Sera: Tangentopoli spagnola, il premier Rajoy avrebbe ricevuto bustarelle in cambio di appalti


A Amèrica:

The Washington Post: Spain PM shoots down calls to resign over corruption case, vows to see out legislature

Aristegui Noticias: Rajoy apoyó a su tesorero en escándalo de mega sueldos; PSOE pide su renuncia

El Universal: Demandan dimisión de presidente de España

Totes aquestes notícies són d'avui, i parlen del contingut dels missatges filtrats entre Rajoy i Bárcenas. Però el New York Times va publicar divendres, abans de la difusió dels sms, un reportatge sobre el cas Bárcenas i el progressiu acorralament del president espanyol: Spain’s Real Crisis Is a Leadership Void, Analysts Say

Amb informació de Vilaweb, 324.cat

-:-

4 d’abr. 2013

Espanya, marca desprestigiada per la corrupció

'Gairebé totes les institucions públiques d'Espanya són corruptes', diu el NY Times


La imatge d'Espanya cada vegada és més malmesa internacionalment. La greu crisi econòmica, social i política hi fa molt, però els casos de corrupció política i el desprestigi creixent d'institucions com ara la monarquia ho acaben de reblar. I ho reflecteixen des de fa temps molts mitjans d'arreu. Avui mateix, The New York Times diu, en una notícia sobre l'encausament de la infanta Cristina, que 'gairebé totes les institucions públiques a Espanya són corruptes'.


Font; Vilaweb.cat

El Financial Times diu que totes les institucions, inclosa la monarquia, presenten 'senyals de putrefacció'

Des de la publicació dels primers documents atribuïts a l'ex-tresorer del PP sobre suposats comptes irregulars del partit, la premsa estrangera ha seguit majoritàriament els esdeveniments. Les revelacions del diari El País, la compareixença de Mariano Rajoy negant-ho tot i la d'Alfredo Pérez Rubalcaba demanant la dimissió del president espanyol han fet la volta al món. En alguns casos, força significatius, les informacions van més enllà i qüestionen la credibilitat de Rajoy, el PP i Espanya.

El Financial Times, per exemple, dedica un contundent editorial al president espanyol, 'Rajoy in crisis', en què parteix de l'escàndol dels suposats papers de Bárcenas per a reclamar una regeneració de la democràcia espanyola de cap a peus, 'en un moment en què quasi totes les institucions, de la monarquia al poder judicial, presenten senyals de putrefacció'. Si el govern i el país volen sortir de la crisi, 'hi ha d'haver una investigació exhaustiva, transparent i independent dels comptes atribuïts a Bárcenas'.

Una altra revista econòmica, la nord-americana The Economist, es demanava ahir, a través d'un bloc, si 'Rajoy pot aferrar-se al càrrec'. 'És una tempesta a què alguns polítics no podrien sobreviure. Però Mariano Rajoy, el president espanyol, i el seu Partit Popular (PP) semblen determinats a fanfarronejar sobre el seu passat, a desgrat de la creixent evidència que, durant molt de temps, van portar un sistema doble de comptabilitat dissenyat per a esquivar les lleis de finançament de partits i el van utilitzar per a pagar sobresous regularment a membres de la cúpula, sobresous que podrien haver declarat a les autoritats fiscals o no. Encara no se'n pot declarar la culpabilitat, però els espanyols es mereixen una explicació millor.' L'apunt s'acaba amb un missatge directe a la cúpula del PP: 'Quan els investigadors judicials van començar a apuntar a Bárcenas, Rajoy va dir que el partit era víctima d'una conspiració fosca i perillosa. Cospedal va dir exactament això mateix quan El País va publicar els últims documents. La cançó comença a sonar repetitiva.'

The New York Times també ha seguit el cas. En aquest article, descriu els esdeveniments des de la publicació dels primers suposats documents de Bárcenas a El País fins a la compareixença de Rajoy de dissabte, en què 'era poc probable que donés detalls'. El diari novaiorquès dóna la paraula a Antonio Argandoña, professor al IESE de Barcelona: 'El terratrèmol continuarà perquè es preveu que aparegui més informació perjudicial, i l'única manera d'aturar un escàndol com aquest és tenir una sentència clara, que malauradament en aquest país pot trigar anys a arribar.'

També des dels EUA, Businessweek, del grup Bloomberg, considera que 'Rajoy no pot apaivagar les crítiques per la corrupció, enmig de crides perquè plegui'. 'La paraula donada pel president espanyol, Mariano Rajoy, que les denúncies de pagaments il·legals són falses no han servit per esvair les crítiques, amb l'oposició exigint que dimiteixi per a restablir la confiança en la classe política.'

La BBC, aquests últims dies, també ha dedicat unes quantes informacions a l'escàndol Bárcenas. És sobretot en l'edició en espanyol, on el to és més crític, amb titulars com ara 'La corrupción en España salpica al presidente', 'Las claves del escándalo que golpea al partido en el gobierno en España' i 'Hervidero en España por escándalo de corrupción'.

En un bloc de Le Monde, finalment, aquest cap de setmana s'han comentat les bromes que havien circulat per les xarxes socials sobre la compareixença de Rajoy dissabte a Madrid, sense preguntes ni mitjans.

Onze exemples de les males pràctiques de l'Espanya zombi (26.3.2013)

Informació relacionada: 

La premsa internacional avisa que la monarquia espanyola ha quedat afectada  

 
Fem un recull de titulars dels principals mitjans  (Vilaweb 03.04.2013)

Bona part dels mitjans internacionals s'han fet ressò de seguida de l'encausament de la infanta Cristina de Borbó en el cas Urdangarin, que investiga una trama de presumpta corrupció. Molts d'aquests mitjans també assenyalen que els fets han deixat afectada la monarquia espanyola, i alguns, com els italians Corriere della Sera i La Repubblica afirmen directament que la corona de Juan Carlos de Borbó trontolla i perilla. Aquests són alguns dels principals titulars de la premsa internacional:

–BBC News: La princesa espanyola s'enfronta a la justícia per una investigació de corrupció.

–The New York Times: La justícia espanyola assenyala la filla del rei com a sospitosa de corrupció.

–The Guardian: La princesa Cristina d'Espanya és citada com a sospitosa en un cas de corrupció.

–The Times: La filla de Juan Carlos, citada en un cas de corrupció.

–The Wall Street Journal: La princesa espanyola, citada com a sospitosa en una causa penal.

–Le Monde: La infanta d'Espanya, davant el jutge per un cas de desviament de fons.

–Corriere della Sera: La filla del rei Juan Carlos, encausada per corrupció: la corona d'Espanya trontolla.

–La Repubblica: Espanya: la infanta Cristina, implicada en corrupció. La investigació fa perillar el tron del rei Juan Carlos

o0o

El jutge cita com a imputada la infanta Cristina en el 'cas Urdangarin' (El País 03/04/2013)
El fiscal del cas, Pedro Horrach, ja ha anunciat que presentarà recurs d'apel · lació contra la decisió. +

ESPECIAL Tota la informació sobre el 'cas Urdangarin'
 
La casa reial pressiona el jutge (Vilaweb 04.04.2013)


Es declara sorpresa per la decisió d'encausar la infanta Cristina 
· Feip de Borbó demana 'prudència i valentia' als jutges.
La primera reacció de la casa reial espanyola a l'encausament de Cristina de Borbó en el cas Nóos va ser dir que no comentava pas decisions judicials. Però poc després, arran de la decisió de la fiscalia anticorrupció de recórrer l'encausament, la mateixa font anònima de la Zarzuela va subscriure la posició del fiscal i va expressar 'estranyesa' pel fet que el jutge instructor decidís ara d'encausar la filla del rei. El PSOE ja ha demanat a la casa reial que sigui neutral i que deixi actuar la justícia. +

Juan Carlos, a la corda fluixa (Vicent Partal / Vilaweb 04.04.2013)
'El jutge diu allò que tots sabem: que aquells negocis tan estranys no s'haurien fet si no hi hagués figurat la casa reial' +


Demanen explicacions al congrés sobre l'herència suïssa de Juan Carlos (Vilaweb 02.04.2013)
Ja ho han anunciat PSOE, IU, ICV, BNG i UPyD
La majoria de partits de l'oposició al congés espanyol han anunciat iniciatives parlamentàries per l'herència que el rei Juan Carlos va rebre presumptament del seu pare procedent de comptes suïssos i que ha destapat aquest cap de setmana el diari El Mundo. Segons aquest diari, el rei va rebre per aquest concepte 375 milions de pessetes, uns 2,25 milions d'euros. + 

El PP rebutja investigar l'herència del rei perquè "pertany al passat" (Público 01.04.2013) 
Hernando assegura que els 2,2 milions d'euros que Don Joan va deixar al seu fill a Suïssa són assumptes que "no sap si han succeït o no", però que estan "fora de lloc". +

o0o

Vinculen al president de Galícia amb capo del narco (Armando G. Tejeda / La Jornada 02/04/2013)
El president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, apareix en fotografies publicades a la premsa espanyola en companyia d'un narcotraficant condemnat per delictes com venda i distribució de drogues i comerç il·legal de tabac. Les imatges, preses a finals dels 90, han provocat un escàndol. El Partit Popular (PP) governa Galícia gràcies a una campanya en la qual va acusar els adversaris de corrupció. +

El PP vol posar ara límits als mitjans de comunicació
El president madrileny vol vetar la publicació de fotos com les de Feijóo amb un conegut narcotraficant.

Les increïbles excuses de Feijóo per la seva relació amb 'Marcial de l'Illa'
Dorado, era el contrabandista més famós de Arousa des dels 80, va ser detingut el 1990 a la 'operació Nècora' i va subornar entre 1997 i 1998 a guàrdies civils perquè fessin els ulls grossos. +

Una de les fotos de Feijóo amb el narco Marcial Dorado.
La publicació a El País de tot un seguit de fotografies del 1995 on apareixen en un iot el president gallec, Alberto Núñez Feijóo, amb l'històric contrabandista Marcial Dorado Baúl, ha trasbalsat la política gallega. Segons el diari, tots dos mantenien una estreta relació d'amistat a mitjan anys 1990, quan Feijóo ocupava alts càrrecs tant al govern gallec com en l'espanyol. +

La mare coratge gallega fa avergonyir Feijóo: "Tots coneixíem Marcial Dorado" (Píblico 03/04/2013
Carmen Avendaño, presidenta de l'associació Érguete, una de les primeres que va destapar el problema de la drogoaddicció, assegura que "tots els gallecs" coneixien el narco en l'època en què el president de la Xunta compartia el seu "oci" amb ell. +

Precedents:

Narcos La ruta de la impunidad (Del PP a Intxaurrondo)
(un vídeo de Kale Gorria molt il·lustratiu ) 

El documental narcos, la ruta de la impunitat (2001), Produït per Kale Gorria, intenta demostrar i desvetllar l'entramat mafiós del narcotràfic i la prostitució.

"Narcos, la ruta de la impunitat" és un documental amb informació exclusiva sobre el món del narcotràfic i sobre els seus orígens a Galícia i al País Basc. S'hi revelen les connexions que hi ha entre els capos, els polítics i la Guàrdia Civil. 

Ja és sabut per molta gent que les raons d'Estat mouen les cireres, però no sempre és conegut l'entramat mafiós que mou a un poder constituït. Per sort, aquest documental revela i demostra fefaentment la implicació d'alts comandaments de la classe política, dels cossos repressius de l'Estat, dels mitjans de comunicació oficials i, sobretot, de poderosos grups econòmics en el negoci del narcotràfic i la prostitució. Impressionant, revolucionari i atrevit treball de Kale Gorria. +


Mariano Rajoy, a bordo del
Moropa', en Cambados, el
19 de mayo de 2009. efe

El PP gallec celebra un acte amb Rajoy al vaixell d'una família de narcos Pere Rusiñol / Público 28/03/2011
El líder conservador dóna el tret de sortida a las europees de 2009 a bordo del 'Moropa'. Pertany al clan del traficant "mes important d'Espanya", segons la Policía. +

"Els capos van discutir a Cambados quant aportarien a Aliança Popular" Henrique Mariño / Público 03/04/2013

Les fotos de Feijóo amb Dorado noves sospites de finançament il·legal del PP Aana Pardo de Vera / Público 02/04/2013

... i embolica que fa fort

Els papers secrets de Bárcenas (Cas Bárcenas)

Aznar va rebre classes de golf per 1,5 milions de pessetes que va pagar l'Ajuntament de Madrid (Público 03/04/2013)
El Club de Campo de la Villa de Madrid va pagar 285 hores de classes particulars a l'expresident i la seva família, segons consta en quatre factures emeses per la pròpia empresa. +

Compromís insta Fabra a consultar agendes per saber si Camps va anar a la Zarzuela (Vilaweb 04.04.2013)
Enric Morera diu que la reunió amb Barberá va servir per a fer negocis amb Urdangarin.
El síndic de Compromís a les Corts Valencianes, Enric Morera, va registrar ahir una pregunta adreçada al president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, la presència de l'ex-president Francisco Camps en una reunió amb Urdangarin. +


Oriol Pujol, citat a declarar el 16 d'abril pel cas ITV (Vilaweb 04.04.2013)
El dirigent de CDC, Oriol Pujol, ha estat citat a declarar el 16 d'abril com a encausat per la presumpta vinculació amb la trama de les ITV, segons que han confirmat fonts del partit. És acusat de tràfic d'influències. +

El dirigent de CDC va delegar els càrrecs del partit i del grup parlamentari (Vilaweb 19.03.2013)  

o0o

24 de febr. 2013

El llibre 'Un rei cop a cop' torna a córrer per la xarxa

.
En va desaparèixer la seva edició impresa el 2001 · Desmunta la versió oficial de la trajectòria de Juan Carlos de Borbó

Font: Vilaweb

El llibre 'Un rei cop a cop' (Kale Gorria, 2001), publicat sota pseudònim, torna a córrer per la xarxa. Es tracta d'una documentada investigació sobre la trajectòria del rei Juan Carlos de Borbó, que va desaparèixer de les llibreries i del qual és molt complicat trobar-ne exemplars de l'edició impresa.

Vuit anys després de publicar-se aquell llibre, el senador nacionalista basc Iñaki Anasagasti va desfer, a 'Una monarquía protegida por la censura' (Foca, 2009), el fals retrat de la família reial imposat durant tants anys.

Més informació, a Cançons contra els Borbons

Entrevista de VilaWeb amb Iñaki Anasagasti: 'El rei pot estar enfadat, però hi està implicat'

Els casos de censura de la monarquia espanyola

Editorial de Vicent Partal: 'M'interessen els diners de Juan Carlos'

Opinió contundent de Martí Estruch: 'El rei va nu'

Plou merda sobre el rei
_

Urdangarin exculpa la casa reial del cas Nóos


El secretari personal de les infantes espanyoles diu que no portava els comptes de l'Institut tot i ser-ne el tresorer
Iñaki Urdangarin ha negat al jutge que la casa del rei espanyol assessorés les seves activitats a l'Institut Nóos. El seu ex-soci, Diego Torres, havia presentat documents que l'implicaven a ell i al seu sogre, el rei Juan Carlos, en la trama de corrupció. Llegir més.. 

o0o

18 de gen. 2013

El contraban de Marlboro, peça clau de la guerra a Mali

El contraban de tabac americà a Europa i a Àfrica té la gran base al Sahel 
.

Font: Vilaweb.Cat

Quan s’analitzen els actors del conflicte en marxa a Mali sorprèn que el principal dirigent gihadista, Moktar Belmoktar, sigui conegut per tothom com ‘Mr. Marlboro’. No sembla un nom apropiat per a un gihadista moralment intransigent, com el pinten. Però tampoc no és cap anècdota. Mr. Marlboro té aquest nom i no un altre perquè és el principal traficant conegut de Marlboro al món. Una activitat que contràriament al que podia semblar és una de les més lucratives i poc cridaneres del planeta. De fet el tabac és la mercancia objecte principal del contraban mundial.

Oficialment el govern francès ha emprat dos arguments per justificar l’atac a Mali. Per una banda, ha dit que al-Qaida instal·la una base molt important a la regió que amenaça la seguretat d’Europa. Però en segon lloc sempre s’ha referit al ‘problema del contraban’. I si és indiscutible que és un greu problema amb moltes derivacions, una és, inevitablement, la del tabac. Un tabac que pel que fa als seus productors a Europa, acorralats per la convivència entre les empreses americanes i els contrabandistes, ja s’ha hagut de refugiar en una sola gran empresa, Imperial Tobacco. On hi ha els abans poderosos productors britànics, espanyols i francesos, ara desplaçats per l'efectivitat del Marlboro. 

Contraban a la llum del dia 

La xifra és sorprenent, però tothom hi coincideix. Un terç de la producció anual de cigarretes ‘desapareix’ en el trànsit cap a països on no arriba mai. La producció de cigarretes és coneguda i controlada pels Estats Units. El Departament d’Agricultura publica constantment quantes cigarretes s’exporten i quantes són adquirides, importades, per països tercers. Sorprenentment, com es pot veure en aquest quadre, prop d’un terç de les exportades no arriba mai enlloc. Es perden.

Bé, no es perden del tot. Van a parar a ports com ara el d’Anvers, Odessa o Dubai, en concepte de ‘trànsit’. La Unió Europea ha demanat que es prohibeixi aquesta activitat, però no se’n surt. El ‘trànsit’ vol dir que aquests ports reben grans carregaments de tabac que no són per a consum intern. Des d’allí s’exporten a uns altres països. Cosa que només passa en part. La major part del tabac de trànsit simplement va a parar a les xarxes de contraban, un enorme negoci amb implicacions de tota mena.

La Unió Europea creu que el contraban mundial de marques de tabac mou entre cinquanta mil i vuitanta mil milions d’euros. Amb un gran avantatge: és molt senzill i segur. Fer contraban d’armes o de droga requereix molta seguretat, però el de tabac no, perquè els carregaments ocupen poc espai i desapareixen sense que ningú ho noti. A més, els gossos no el detecten i ningú no es passa cinquanta anys a la presó per contraban de tabac. La gran marca del contraban és Marlboro, de Philip Morris. Perquè és una marca coneguda i fiable arreu.

El Sahel ha esdevingut un dels grans focus de distribució de Marlboro de contraban 

Moktar Belmoktar, Mr. Marlboro, és considerat pels experts un dels més grans contrabandistes de tabac del món. Al Sahel i al Sàhara les fronteres no són a la línia de demarcació de l’estat. No tindria sentit en una zona on amb prou feines si hi ha carreteres. Les duanes són dins les ciutats i sobretot dins les capitals. De manera que és molt senzill de moure carregaments des de la mar Roja a la Mediterrània i des d’aquí a Europa, sobretot via Algèria i l’Àfrica subsahariana.

Això fa que es trafiqui amb tot i de tot. Però el tabac és especialment atractiu. Pesa poc, ocupa poc espai, aporta molts diners... i ja ve preparat per al contraban. La Unió Europa va demostrar que al port franc de Dubai, ben allunyat d’Itàlia, hi arribaven caixes de tabac etiquetat en italià. Per quin motiu Philip Morris ha d’enviar caixes de tabac en italià a Dubai si no és perquè sap que acabaran venent-se a Itàlia?

Segons un informe militar dels Estats Units un paquet de Marlboro es ven a 250 francs CFA a Burkina, a 650 a Mali i a 850 a Algèria, des d’on passa a Europa. Un contenidor ple de tabac té un valor aproximat d’un milió d’euros.

Què hi guanya Philip Morris? 

La Unió Europea ha acusat constantment les empreses americanes de tabac de practicar i incentivar el contraban. Però què hi guanyen?

Per a les empreses com ara Philip Morris, el contraban és un aliat excel·lent de les seves polítiques comercials. Cobren igual, però aconsegueixen dos efectes que els afavoreixen molt: fer baixar el preu mitjà de mercat i evadir restriccions.

Des que els governs de tot el món, però sobretot els occidentals, han identificat el tabac com un dels grans problemes de salut mundial, s’ha aplicat la política d’encarir les cigarretes. La mesura és dissuasòria per als consumidors. Com més car és fumar, menys es fuma. Envaint el mercat amb tabac de contraban, les empreses americanes fan baixar el preu mitjà de mercat, de manera que contraresten l’efecte de les mesures del govern.

I, a més, arriben sense entrebancs a sectors de població especialment vigilats, sobretot menors, i entren en països on la venda de marques estrangeres no és legal. Una cosa que han aconseguit a tots els països és liquidar les empreses locals i instal·lar, ‘de facto’, un monopoli de les dels Estats Units sobre els consumidors europeus. En vint anys, el tabac europeu, que dominava completament el mercat, ha passat a ser marginal.

El govern italià va ser l’únic que es va plantar i va abordar un procés que va culminar el 2004 amb un acord entre Philip Morris i la Comissió Europea. Itàlia va acusar Marlboro de destruir el mercat local. Als anys setanta la majoria del fumadors italians consumien MS, una marca manufacturada per la companyia estatal Ente Tabacchi Italiano, que es venia a una mica més de mil lires per paquet. Però a totes les ciutats i pobles es podia trobar Marlboro de contraban a cinc-centes.

El govern italià exigí a la companyia americana els impostos que no havia pagat i una compensació per haver portat a la ruïna les empreses de tabac italianes. El conflicte va acabar amb un acord entre la Comissió Europea i Philip Morris pel qual la companyia americana acceptava de pagar uns ridículs mil milions d’euros, cosa que desfermà la indignació dels grups antitabac i de les organitzacions que vigilen el contraban de tabac arreu del món.

o0o

Què hi ha a Mali?

Els esdeveniments de les darreres hores a Mali i al Sahel en general han posat a totes les pantalles, de sobte, el mapa d’una regió molt desconeguda i més mal compresa encara. Invocant al-Qaida, França ha envaït Mali i ara podria entrar a Algèria, on s’ha traslladat el conflicte d’una manera tan oportuna com dramàtica. Recupera així un vell espai colonial i consolida els seus interessos a la zona, i els d’occident en general.

Però és cert que al-Qaida ha creat una gran base al Sahel que és la principal amenaça contra Europa? Això justifica la invasió de Mali, com sempre en nom de la democràcia i els drets humans?

El Sahel, el territori perifèric pel sud del Sàhara, és un dels terrenys menys controlats del món. Per motius obvis: és un desert immens, amb molt poca població. Les fronteres estatals hi són una entelèquia, al Sahel perquè els tuaregs, especialment, les ignoren sense que ningú puga impedir-ho. I això, lògicament, vol dir contraban.

La caiguda de Gaddafi a Líbia va portar al carrer enormes estocs d’armes que van viatjar pel desert. Una part va anar a parar als tuaregs, amazics, de Mali que han encadenat insurreccions, una darrere una altra, des del 1911 per a establir una forma de govern que s’avinga amb la seua manera de ser. El gener del 2012, els tuaregs, més ben armats que mai, van proclamar la independència del nord de Mali, l’Azawad, un territori molt buit i que ells han compartit històricament amb els fulbe (o peul), els songhai i els àrabs.

La independència de l’Azawad va portar un cop d’estat a Mali, encara per aclarir, i un notable conflicte polític enmig del qual apareix una guerrilla, Ansar Dine, vinculada amb grans titulars a al-Qaida però que tothom qui hi entén defineix més aviat com un grup mafiós, contrabandista sobretot de tabac, i dirigit per un personatge que encaixa poc en les pautes d’actuació gihadistes.

El problema és que ens arriben massa poques notícies de tot el que passa a l’Azawad. I no són gens fiables. Però la versió europea no té fissures i insisteix a dir que s’hi han fet forts els gihadistes i que per això s’ha convertit en una amenaça contra occident, que cal combatre amb una intervenció armada.

És possible que siga cert, no ho sé, però em sobta que no ens expliquen de manera convincent com és possible que el gihadisme (‘afganès’ ens diuen...) es consolide entre els tuaregs, tenint en compte que és una societat bàsicament matriarcal. Com quadra el menyspreu gihadista a les dones amb una societat organitzada a l’entorn seu? O què ha passat perquè canvie tan sobtadament un territori on tuaregs, forbe, songhai i àrabs han conviscut des de segles respectant sempre les seues diferències religioses? Com esdevé un fortí intransigent d’avui per demà una terra de pas i oberta?

Jo no en tinc cap resposta, però la manca d’explicacions complexes em retorna la sensació que podríem tenir davant un altre cas de desinformació intencionada –i ho dic amb tota la prevenció del món. No sabem què passa, però tampoc no tenim cap explicació lògica sobre això que passa. Hi tenen a veure alguna cosa els minerals com l'urani? O el contraban de tabac i droga?

De moment, l'única cosa segura és que les tropes franceses ja hi són i fins i tot ara tenen una excusa fantàstica per a entrar també a Algèria.

director@vilaweb.cat

o0o