Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franquisme. Mostrar tots els missatges

31 de jul. 2014

L'ONU dóna 90 dies a Espanya per aclarir les desaparicions de la Guerra Civil

http://www.324.cat/video/5195371/LONU-demana-a-Espanya-que-fara-per-les-victimes-del-franquisme

324.Cat

L'ONU
ha donat un termini de 90 dies al govern espanyol perquè presenti un calendari d'actuació en relació amb els desapareguts durant la Guerra Civil Espanyola i el franquisme.

El setembre passat, una delegació de les Nacions Unides va visitar el Fossar de la Pedrera, a Barcelona, i es va reunir amb associacions memorialistes. Després d'aquestes i d'altres visites va instar Espanya a buscar els culpables de les desaparicions i a jutjar els autors dels crims.

A més a més, en un dur informe va destacar la frustració de les famílies per la poca ajuda del govern per localitzar els desapareguts i obrir les fosses comunes. Considera que hi ha impunitat davant les desaparicions de la Guerra Civil i la dictadura.

Per això, l'ONU vol saber ara, en un termini de tres mesos, què pensa fer Espanya per resoldre aquesta situació.


-.-

29 de gen. 2014

Salvador Puig Antich, cas obert. Un cas manipulat

Nous testimonis del cas Puig Antich desmunten la versió oficial

Jordi Panyella publica un llibre amb declaracions de testimonis que parlen per primera vegada · Seran incorporades a la querella argentina com a prova documental.


Font: Vilaweb.Cat 30/01/2014

El periodista Jordi Panyella ha presentat el llibre 'Salvador Puig Antich, cas obert', un relat que inclou testimonis directes que parlen per primera vegada del cas i que desmunten la versió oficial de l'execució de Puig Antich, ara fa quaranta anys. S'hi destaquen les declaracions inèdites de Xavier Garriga, company de militància de Puig Antich, de les infermeres que van atendre'l a l'Hospital Clínic i d'Enric Palau, ajudant del jutge instructor a qui la policia va ordenar que muntés el sumari d'acord amb els interessos propis i que fes desaparèixer proves. També hi ha el relat d'un testimoni que fa miques una de les proves documentals claus del cas: l'autòpsia d'Angus, el policia mort suposadament per Puig Antich.

Panyella ha dit que allò que més indignava del cas 'és que en cada prova presentada es pot veure la manipulació dels fets'. De fet, presenta en aquest relat testimonis que parlen per primera vegada dels fets i que servirien per demostrar que es van manipular proves claus del sumari contra Puig Antich.

Destaca, entre més, la declaració del soldat Enric Palau, que en aquell moment treballava amb el jutge instructor encarregat del sumari. Aquest revela en el llibre com la policia el va obligar a preparar un sumari on no hi apareixien tots els documents: 'Els agents del cos de policia manaven allà i decidien què anava al sumari i què no hi anava, quins documents s'hi incorporaven i quins quedaven guardats a l'armari del jutjat.'

Segons que ha explicat l'autor, alguns dels documents que no van ser incorporats al sumari van ser informes mèdics, informes de balística i documents on testimonis reconeixien haver vist un policia disparant en el portal del carrer Girona on suposadament Puig Antich va atacar el policia Francisco Anguas.

El testimoni de Palau --'clau en el cas'-- diu que van ser els altres policies qui van matar a Anguas. L'autor del llibre considera que tot va ser 'un error policíac de mala praxi', ja que, en el moment dels fets 'faltaven dispositius i els agents no portaven manilles i per tant no van poder reduir Puig Antich'.

El llibre també recull el testimoni de les dues infermeres de l'Hospital Clínic que van atendre Puig Antich entre el 28 de setembre i el 2 d'octubre del 1973. Expliquen que durant aquells dies no podia parlar, perquè la bala li havia anat a parar a la mandíbula: 'Tenia la boca cosida i no podia ingerir menjar com una persona normal'. Per això expressen la seva sorpresa quan un fiscal i dos policies van presentar-se a l'hospital i van sortir-ne amb una declaració de vuit pàgines del mateix Puig Antich. En aquelles condicions 'difícilment hauria pogut fer front a un interrogatori com el descrit a l'acta', conclou l'escriptor.

Un altre dels testimonis és el d'un mosso que era a la sala de la comissaria on li van practicar l'autòpsia al subinspector Anguas. Aquest testimoni 'tira per terra una de les proves documentals claus del cas', segons Panyella, que explica que 'el cadàver tenia més de tres trets', contràriament al que diu l'autòpsia oficial.

'Cinc trets vol dir que almenys dos dels impactes que va rebre Anguas no van sortir de la pistola d'en Salvador, ja que la versió policíaca i la sentència van determinar que havia disparat quatre vegades, i que en tres ocasions va fer diana', relata el llibre. A més, aquest testimoni també explica que les condicions en què es va fer l'autòpsia no eren les adequades i hi havia anomalies.

Per últim, l'autor ha volgut destacar el testimoni de Xavier Garriga, company de Puig Antich i testimoni dels fets ocorreguts al portal del carrer Girona. Garriga parla per primera vegada en aquest llibre. Segons l'autor, els policies, en el seu dia, van arrancar-li 'una declaració sota la por' i després no va ser cridat al consell de guerra.

'Cap tribunal espanyol ha volgut reobrir el cas'

Panyella també ha explicat que l'advocat argentí Carlos Slepoy, que actualment representa a les germanes de Puig Antich davant de la justícia argentina, estudia d'ampliar la querella i afegir els testimonis que recull el llibre. De fet, el relat de Panyella serà incorporat com a prova documental del cas.

El periodista ha comentat que el cas no s'ha reobert davant de cap tribunal espanyol perquè 'el passat franquista dels magistrats encara és molt present'.

La querella presentada davant la justícia argentina l'any 2012 es concreta en un escrit d'acusació on es demana la detenció i el processament de José Utrera Molina, ministre del govern presidit per Francisco Franco que el març del 1974 va donar el vist-i-plau a l'execució de Puig Antich.

-.-

'Salvador Puig Antich, cas obert', una investigació periodística de Jordi Panyella


Vídeo Cossetania Edicions

Tots els testimonis expliquen tota la veritat. El llibre definitiu sobre el cas Puig Antich.

Salvador Puig Antich va ser executat el 2 de març de 1974, ara fa quaranta anys. Amb l'ajusticiament culminava un procés judicial que va ser una gran farsa i on es va negar a Puig Antich el més elemental dret de defensa. La manipulació del cas va arribar fins al punt que la justícia militar va permetre a la policia franquista alterar el contingut del sumari fent desaparèixer documents, proves de càrrec que exculpaven l'acusat.

Aquesta és una de les colpidores revelacions que el periodista Jordi Panyella fa després de furgar en el sumari original i entrevistar-se amb desenes de testimonis directes dels fets, alguns dels quals han acceptat parlar per primer cop en aquest llibre trencant un silenci d'anys. Aquestes noves i irrefutables proves obliguen a enlairar un clam contra la injustícia i a demanar la reobertura del procés, denegada dues vegades pel Tribunal Suprem d'Espanya, i fan de Salvador Puig Antich, cas obert un llibre moralment necessari per a la cultura democràtica del país.

http://puigantich.angleeditorial.com

'Salvador Puig Antich, cas obert'

Jordi Planella

C/ Muntaner, 200, àtic 8a 08036 BARCELONA
Tel.93 363 08 23
Fax.93 363 08 24

AngleEditorial.com

angle@angleeditorial.com



-.-

Més informació:

Pàgina web: http://www.salvadorpuigantich.info
En castellano: http://www.salvadorpuigantich.info/index.php?sec=biografia#cas
In english: http://www.salvadorpuigantich.info/index.php?sec=biografia#eng

Pàgina facebook: https://www.facebook.com/PuigAntich  

-.-

El cas - Causa Original. Volum 1


Inici, investigació policial, detenció, autòpsia, inspecció ocular del lloc dels fets i declaració dels policies i dels detinguts, declaració de Salvador Puig Antich.

El cas - Causa Original. Volum 2

Declaració dels testimonis no policials, declaració del policia Fernández Santórum, auto de processament, escrits de fiscalia i defensa.

El cas - Causa Original. Volum 3

Consell de guerra, sentència, recursos, confirmació de la sentència pel Consell Suprem de Justícia, execució.

Documents de la revisió


Inici, investigació policial, detenció, autòpsia, inspecció ocular del lloc dels fets i declaració dels policies i dels detinguts, declaració de Salvador Puig Antich.

Recreació infogràfica sobre el cas Puig Antich





Recreació infogràfica del tiroteig ocorregut el 25 de setembre de 1973 al portal número 70 del carrer de Girona de Barcelona.

Document realitzat per l’enginyer Josep Lluís Pedragosa coma prova per al recurs de revisió del procés contra Puig Antich iniciat l’any 2005.
-.-

6 d’oct. 2013

La preocupació pels actes ultres del 12-O es trasllada de Barcelona a Tarragona

La cerimònia de beatificació de cinc cents 'màrtirs' de l'Església serà aprofitada pels grups d'extrema dreta.


Font: Vilaweb.Cat 05/10/2013

La preocupació pels actes que diverses associacions i partits d’extrema dreta preparen a Catalunya els pròxims dies s’està traslladant progressivament de Barcelona a Tarragona, concretament als actes de beatificació de ‘cinc cents màrtirs’, la majoria d’ells morts en la guerra de Franco, que s’hi farà el dia tretze.

Segons diverses fonts del govern consultades per VilaWeb l’alarma sobre els possibles incidents a Barcelona està disminuint, vist que el nombre d’autocars que s’hi desplaçaran des de fora de Catalunya és molt inferior al que era previst en un primer moment. En canvi creix l’alarma sobre Tarragona perquè s’ha detectat que pràcticament tots els grups ultres s’hi desplaçaran després de les concentracions de Barcelona i s’hi trobaran en un ambient favorable a les seves proclames.

A Tarragona i la Conferència Episcopal Espanyola han anunciat que no admetran la presència de banderes de cap classe en l’acte de beatificació, que tindrà lloc al Complex Educatiu de la ciutat i al qual s’espera que acudeixin unes vint mil persones. Tanmateix això no impedirà que els participants, la majoria d’ells dels sectors més conservadors de l’Església espanyola i arribats de tot l’estat, puguin lluir els seus símbols per la ciutat. Església Plural ja ha denunciat l’acte en aquest escrit, afirmant que malmet la imatge de l’Església catalana i ‘se’ls pot escapar de les mans’.

Diverses organitzacions d’esquerra i independentistes han convocat una concentració el 12 d’octubre mateix a Tarragona per denunciar l’acte de beatificació.

-.-
 
-.-

30 de set. 2013

Mas, Trias i Rajoy, denunciats pel Moviment Cívic 12-O

Per no haver convocat actes per la diada de la Hispanitat


Vilaweb 30/09/2013

El Moviment Cívic 12-O, l'entitat que va convocar i anul·lar posteriorment una contramanifestació anti-independentista a la Sagrada Família la passada diada, ha presentat una denúncia davant la fiscalia contra el president de la Generalitat, Artur Mas, el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i el president espanyol, Mariano Rajoy. L'associació considera que, com a màxims responsables de les institucions de Catalunya i Espanya, podrien haver comés un delicte de 'prevaricació i d'incompliment de la llei' en no haver convocat actes civils de commemoració del 12 d'octubre com a 'dia nacional espanyol'.

L'assemblea d'afiliats del Moviment Cívic 12-O va acordar dissabte portar Mas, Trias i Rajoy a la Fiscalia Superior de Catalunya pel que ells consideren que és un incompliment legal greu. Segons l'entitat, aquest dilluns al matí han presentat la denúncia per presumpta prevaricació i 'altres possibles incompliments de la llei'.

Els dirigents de l'associació asseguren que a la Llei 18/1987 sobre 'la festa nacional espanyola' es diu, en l'exposició de motius, que cal 'una data d'adequada solemnitat', el fitxa el 12 d'octubre pel que 'simbolitza', i es proclama que serà 'la Festa Nacional a tots els efectes'. Això, segons l'entitat, xoca amb el fet que ni l'Ajuntament de Barcelona, ni la Generalitat, ni el govern espanyol hagin convocat 'actes institucionals civils i populars per a la celebració solemne que la llei exigeix'. És en base a això que el Moviment Cívic 12-O interpreta que s'està incomplint la norma i que podrien incórrer en 'altres delictes del Copi Penal'.

L'entitat també ha recordat que participaran en la concentració que s'ha convocat per reclamar la unitat d'Espanya a la plaça de Catalunya el proper 12 d'octubre i que celebraran una marxa unes hores abans que acabarà, precisament, en aquest indret de Barcelona. '



 -.-

27 de jul. 2013

La Marca España, en mans d'un aristòcrata amb passat franquista

El germà de l'avi de Carlos Espinosa va acompanyar Franco en la trobada amb Hitler a Hendaia

Carlos Espinosa dels Monteros
Font: Vilaweb

L'alt comissionat de la Marca España, Carlos Espinosa, ha hagut de demanar disculpes als catalans aquesta setmana per l'insult del seu número dos, Juan Carlos Gafo, que va escriure a Twitter: 'Catalans de merda. No es mereixen res.' I va dir que no hi havia cap sentiment anticatalanista en aquest projecte. Però el passat d'Espinosa, i els seus avantpassats més il·lustres, sí que tenen relació amb l'anticatalanisme, perquè tenen una estreta relació amb el franquisme. Ell fou funcionari en el ministeri de comerç del règim franquista. I el seu besoncle va acompanyar Franco en la trobada amb Hitler a Hendaia el 1940.

Eugenio Espinosa de los Monteros, entre Franco i Hitler. Foto: @hasbarats
El compte de Twitter @hasbarats ha publicat avui tot un seguit de documents que permeten fer un apunt biogràfic força complet del màxim representant de la Marca España i identificar el caràcter filofranquista i militarista d'alguns dels seus avantpassats.

El nom complet de Carlos Espinosa és Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós. Des del 1985 és marquès de Valtierra, un títol que va heretar del seu pare, Francisco Javier Espinosa de los Monteros y Herreros de Tejada.

Eugenio Espinosa de los Monteros, amb alts càrrecs nazis. Foto: @hasbarats
Amb la mort de Franco, Carlos Espinosa va continuar tenint càrrecs d'importància en l'àmbit de les relacions comercials internacionals, i el 1982 fou nomenat president d'Iberia i d'Aviaco. A final dels vuitanta fou nomenat conseller delegat de Mercedes-Benz a Espanya, i més endavant en fou el president. També va ser nomenat president de Daimler-Chrysler Espanya el 2004 i també fou designat conseller d'Inditex el 1997 i conseller d'Acciona. El juliol del 2012 fou designat alt comissionat del govern espanyol per a la Marca España. I, a més, és secretari de la Diputació Permanent i Consell de la Grandesa d'Espanya, que és l'organisme que aplega aquells que han rebut el títol de Grande de España, entre els quals hi ha Javier de Godó, el comte de Godó i editor de La Vanguardia.

El pare de Carlos Espinosa també era marquès de Valtierra, i el seu avi, Carlos Espinosa de los Monteros y Bermejillo, fou un militar que va arribar a ser capità de l'exèrcit espanyol durant la guerra contra el Marroc i que va tenir a les seves ordres Francisco Franco quan aquest era segon tinent.

Justament el germà de l'avi de Carlos Espinosa, Eugenio Espinosa de los Monteros, va tenir una relació molt estreta amb Franco. L'oncle avi de l'alt comissionat de la Marca España va ser un alt càrrec militar durant la guerra del 1936-39. Quan les tropes franquistes van ocupar Madrid, fou nomenat governador general de Madrid i entre el 1940 i 1941, ambaixador espanyol a Berlin, en ple nazisme i amb la Segona Guerra Mundial començada. Eugenio Espinosa de los Monteros va acompanyar Franco a Hendaia durany l'entrevista que va tenir amb Hitler l'octubre del 1940. Fins i tot apareix en una de les fotos més cèlebres d'aquella trobada, i que @hasbarats també ha difós per Twitter. En aquesta altra foto també se'l pot veure, assenyalat amb una fletxa, acompanyant alts càrrecs nazis, encapçalats per Himmler.

-.-

26 de juny 2013

‘La Pastora’, el maqui hermafrodita

Una tragèdia de postguerra al massís dels Ports 

Per Oriol Gracià, amb l’assessorament de Josep Sánchez Cervelló
Sàpiens

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1939 quan encara vestia com a dona
La Guàrdia Civil va acusar-lo de 28 assassinats i segons la premsa franquista era “una repelente mujer, lésbica y sanguinaria, con instintos de hiena”. Però sembla que ‘la Pastora’ mai no va matar ningú i, de fet, ni tan sols era dona. Ara bé, aquella versió oficial va calar tant entre l’opinió pública que de les històries de maquis que s’expliquen al massís dels Ports —a la cruïlla de Catalunya, el País Valencià i Aragó— cap aixeca tanta controvèrsia com la d’aquest guerriller.

‘La Pastora’ va néixer l’any 1917 a Vallibona, a la comarca dels Ports, amb una malformació genital que no permetia diferenciar els seus atributs masculins dels femenins. I, davant el dubte, els seus pares van decidir batejar-lo amb el nom de Teresa, pensant que així s’estalviaria de fer el servei militar. Però en l’adolescència va començar a desenvolupar trets masculins evidents malgrat que va continuar vivint com a dona fins als 32 anys. Les coses van canviar a principis dels anys quaranta, quan els grups clandestins de guerrillers antifranquistes, els maquis, es van refugiar al massís dels Ports i va decidir de sumar-s’hi. A partir de llavors va deixar enrere la indumentària femenina i es va fer dir Florencio, si bé popularment era conegut pel sobrenom de ‘la Pastora’.

Fotografia del maqui 'La Pastora'
l'any 1960, quan el van detenir
Però, aviat, la pressió policial va ofegar les aspiracions dels guerrillers. Per això, ‘la Pastora’ i el seu camarada Francisco Serrano van preferir desertar, això sí, sense deixar de cometre emboscades, robatoris i segrestos pel seu compte. Més tard va emigrar a Andorra, on el van detenir l’any 1960. Es va iniciar així un periple per les presons femenines de Lleida, Tarragona i València. I és que malgrat que llavors ja actuava com a home, als registres oficials constava com a dona. Van caldre unes proves mèdiques per demostrar que era un home de cap a peus, i que patia un pseudohermafroditisme masculí, amb un escrot bífid i un penis de dimensions reduïdes. Poc després, va ser jutjat en consell de guerra, que el va sentenciar a 15 anys de presó.

-.-

Entrevista a Alicia Giménez Bartlett

Per Oriol Gracià  

“Em vaig encuriosir per saber què hi havia de cert darrere del maqui tan controvertit conegut com ‘la Pastora’”.

L’escriptora Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) ha guanyat la darrera edició del Premi Nadal amb la novel·la ‘On ningú no et trobi’. Des de la ficció, però també des del rigor històric, l’autora fa un retrat de Florencio Pla Messeguer, el maqui hermafrodita nascut al massís dels Ports que als anys 50 del segle passat va portar de corcoll els masovers i la Guàrdia Civil. 

19 de març 2013

La impactant entrevista de la televisió sueca a l'abat del Valle de los Caídos

La lluita per treure les restes de familiars d'allà, al documental de TV3 'Avi, et trauré d'aquí!'


TV3 ha estrenat el documental 'Avi, et trauré d'aquí!', dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, que tracta de la lluita d'uns quants catalans per treure les restes dels seus familiars del Valle de los Caídos, un monument únic al món, tant per les dimensions com per la vinculació amb la dictadura. El documental ha tingut de seguida un gran impacte a la xarxa, i l'etiqueta #ettrauré ha estat 'trending topic' destacat. Els autors no van aconseguir parlar amb l'abat del Valle de los Caídos, Anselmo Álvarez Navarrete, que es va negar a parlar. Però el 2008 sí que ho van poder fer dos periodistes suecs: Martin Jönsson i Pontus Hjorthén, que van realitzar per a la televisió SVT el documental 'Mari Carmen España', que tracta els crims del franquisme.

Segurament la seva condició de suecs els va permetre d'accedir-hi amb més facilitat.En aquest vídeo es pot veure un fragment del documental, justament el de la impactant entrevista a Álvarez Navarrete:


Ací també podeu veure el documental íntegre que ha emès TV3, 'Avi, et trauré d'aquí!'

 
El documental explica la lluita de Joan Pinyol, nét d'un republicà que va ser exhumat de la fossa on era enterrat i portat al Valle de los Caídos sense el permís de la família. Durant anys van portar-li flors al cementiri de Lleida. Una investigació de la historiadora Queralt Solé va descobrir que, en realitat, el seu avi reposava al Valle, al costat del seu botxí.

A 'Avi, et trauré d'aquí!' hi ha imatges rodades per familiars de republicans navarresos enterrats al Valle, els únics cossos que n'han sortit mai. Aquelles imatges, enregistrades en súper 8 al començament de la transició, es barregen amb declaracions actuals dels familiars.

El documental ha comptat amb la participació de Joan Salvat, director de 'Sense ficció', i Montse Armengou i Ricard Belis, autors del treball. També hi han assistit alguns dels protagonistes: Joan Pinyol, nét d'un republicà enterrat al Valle de los Caídos; Rosa Gil, néta d'un franquista enterrat al Valle; Queralt Solé, historiadora, i Tario Rubio, pres republicà que va participar en la construcció del monument.

Font: Vilaweb

-:-

1 de març 2013

Puig Antich, aniversari d'un crim legal

La mala consciència que va causar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme.

Salvador Puig Antich
Xavier Montanyà
Vilaweb 01/03/2013

'A Barcelona, el 2 de març de 1974 i essent les nou quaranta hores, s'estén la present diligència per fer constar que a la presó d'homes d'aquesta ciutat ha estat executada per garrot la pena de mort en la persona del reu Salvador Puig Antich.' Ell tenia 26 anys. Ja en fa 39 d'aquell crim legal. Amb els anys, uns quants hem intentat explicar la seva història i la del MIL, amb més fortuna o menys. Hi ha una qüestió clau que sempre ha estat apuntada: la passivitat amb que van reaccionar les principals forces antifranquistes i les classes influents de la societat catalana. Tot va anar massa de pressa, i quan es van despertar ja era massa tard. Un silenci i una inacció que, per alguns, ja deixava entreveure un tàcit acord, per acció o omissió, amb els franquistes.

Per contra, quatre anys abans, hi havia hagut pressió i mobilitzacions arreu --també a Catalunya-- contra les penes de mort a sis militants d'ETA en el procés de Burgos. I aquesta pressió havia aconseguit que s'aturés la maquinària criminal del règim i que les penes fossin commutades. A Salvador i als seus camarades del MIL, aparentment, els van abandonar. Ells eren revolucionaris, no s'alineaven, en absolut, amb les estratègies de l'oposició tradicional. Però això no es podia fer servir per a justificar el silenci oficial majoritari quan es tractava de salvar una vida de la crueltat feixista.

S'acaba de publicar 'Ejecución sumaria' (El Viejo Topo), de Lidia Falcón, una novel·la basada en fets reals que descriu la impotència d'ella i d'un grup de dones d'esquerres que intenten fer alguna cosa per impedir l'execució. Van lluitar, diu, contra l'hostilitat dels dirigents antifranquistes, per mobilitzar una 'indiferent ciutadania barcelonina satisfeta i golafre'. El relat és un fresc de la Barcelona d'aquells anys, sobretot de l'actitud, segons ella, passiva del líders polítics, especialment els de l'organització més forta, el PSUC, i de la burgesia catalana respecte de l'execució imminent. Tot eren excuses i possibilisme, estratègies pactistes amb els feixistes, l'avantsala d'allò que arribaria després de la mort de Franco. 

Falcón descriu la quotidianitat, el sacrifici i els anhels dels militants de base --alguns dels quals, en el futur, se sentiren traïts pels seus líders--, la prepotència de certs dirigents clandestins, els plans burgesos de control futur del poder, de negoci i d'enriquiment immobiliari, i els brutals, sòrdids, mètodes de repressió de la policia. Els retrats d'Antoni Gutiérrez Díaz, Miguel Núñez o Pere Duran Farell, gran aliat de Jordi Pujol,  són reveladors i inquietants. Espatarrant, la sàtira, amb noms i cognoms, de la 'gauche divine'. 

La mala consciència que va motivar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme. Cal fer justícia a la història, reconstruir críticament aquells anys. Lidia Falcón ens n'aporta ara la seva versió. Però la memòria no es conforma, solament, amb la restitució del relat. La memòria també recorre al dret exigint justícia. Actualment, hi ha en procés una querella criminal a l'Argentina per genocidi i crims contra la humanitat comesos a l'estat espanyol entre el 1936 i el 1977. Ja són 150 denúncies, que inclouen els casos de Puig Antich, i els cinc darrers afusellats el 1975, militants d'ETA i del FRAP. També hi ha 6.000 adhesions personals. A Euskadi, s'hi han adherit més de 20 institucions forals i municipals: l'Ajuntament de Vitòria, Arrasate, Ondarroa, Eibar, Sant Sebastià, Rentería, Gernika, Irun, i les Juntes Generals de Guipúscoa, entre més. És la iniciativa legal més sòlida contra la impunitat del franquisme que hi ha hagut mai. A Catalunya, però, de moment, no sembla haver-hi hagut gaire interès institucional a donar-hi suport.

14 d’oct. 2012

Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940

Lluís Companys i Jover
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 — Barcelona, 15 d'octubre de 1940
.
Lluís Companys i Jover
Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Presidí (1910) les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb les quals col·laborà activament.

Fou redactor en cap (1912) de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró  i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en La Publicidad , diari des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'El Poble Català) pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme.

Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —com Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. La Publicidad deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i amb Layret, Marcel·lí Domingo i d'altres participà en el míting del setembre del 1916, el qual portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de La Lucha, òrgan del nou partit.En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà obtenir del Govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes.Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, juntament amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat.En les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Severiano Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí La Terra, òrgan d'aquest sindicat.Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per la Unió, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura de Primo de Rivera actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i des d'aleshores s'hagué d'amagar. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge d'Estat Català i del grup de L'Opinió.

Cofundador i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
 


Al març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, de la qual sortí Esquerra Republicana de Catalunya, i formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Joan Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya.Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà. Cap de la minoria d'Esquerra Republicana, dirigí La Humanitat, òrgan del partit, després de col·laborar en la segona època de L'Opinió. Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932).Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la Segona República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà el càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de Marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. En les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona.

President de la Generalitat de Catalunya

Després de la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència.Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de L'Opinió, etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral d'Esquerra amb figures no catalanes, com Manuel Azaña, Indalecio Prieto, Santiago Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances.Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a trenta anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. El setembre d'aquest mateix any es divorcià de Mercè Micó, amb qui s'havia casat el 1910 i havia tingut dos fills, i es casà amb la seva companya Carme Ballester i Llasat. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939).

Detenció i afusellament. Reivindicació de la memòria de Lluís Companys

Detingut per les forces del Govern alemany a Baule-les-Pins (Bretanya) a l'agost de 1940, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre, de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires, de Nònit Puig i Vila (1935), i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).Després del franquisme i amb la reinstauració de les institucions democràtiques a l'estat espanyol, tant la trajectòria personal i política com la mort de Lluís Companys han estat objecte d'un gran nombre d'estudis, debats i homenatges d'autors de procedència ideològica i generació diverses.La memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari.Des de la societat civil catalana, especialment la Comissió de la Dignitat, d'una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de Catalunya, hom ha exigit a l'Estat espanyol l'anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que no ha estat atesa o bé rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies judicials de l'Estat. Tot i l'aprovació de la Llei de la memòria històrica espanyola (2007), aquesta no tenia en compte l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme tot i considerar-los "il·legítims".El vint-i-nou de setembre de 2008, en un acte solemne a la Generalitat de Catalunya, la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, en representació dels respectius governs, assumiren la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys, lliurat als franquistes. L'octubre de 2010 se celebrà el setantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys amb diversos actes oficials i d'entitats cíviques en els quals hom tornà a reclamar l'anul·lació del judici.L'octubre de 2011, els documents personals de l'agent franquista Pedro Urraca, el qual tingué una actuació destacada en la detenció de Lluís Companys, foren dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya mitjançant la donació del seu fill Juan Luis Urraca. Aquests arxius contenien valuosos testimoniatges de l'agent relatius als darrers moments del President de la Generalitat de Catalunya. 
TVE Catalunya  Arxiu TVE Catalunya - Lluís Companys 1882-1940


 
Amb motiu de la mort de l'ex president Lluís Companys tots els 15 d'octubre se celebra un acte al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc on es fa una ofrena a la seva tomba per retre-li homenatge a ell i als que varen ser afusellats per la mateixa causa. Les seves últimes paraules abans de morir foren "Per Catalunya!". 

L'ex president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc de Barcelona l'any 1940.

Des de TVE Catalunya també volem retre-li un petit homenatge amb aquest documental històric sobre la personalitat política i humana del que va ser president de la Generalitat en esclatar la Guerra Civil Espanyola.

Aquest és un reportatge titulat "Lluís Companys 1882-1940" i data de l'any 1990.

o0o

72 anys després ...

Els hereus han enviat un requeriment a la sala de subhastes Balclis i un escrit al Tribunal Militar de Barcelona perquè consideren que la missiva va ser sostreta il·legalment i va suposar un acte delictiu. Continuar llegint...

Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del Ministeri de Defensa, diu que els serveis secrets no han prestat atenció a l'independentisme.
Després d'afirmar que "el referèndum sobre la independència de Catalunya és il·legal", va recordar el que li va passar al president Lluís Companys, en referència a la seva destitució i detenció l'octubre del 1934 després que proclamés l'Estat català dins de la República espanyola. "Que s'atreveixin a formular-ho clarament... Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República", va evocar Monzón Altolaguirre, un dels militars més coneguts de la transició, entre altres coses per participar en les tertúlies de 'La clave'. Continuar llegint...

o0o

5 d’ag. 2012

Les Tretze Roses

Avui recordem...


Les Tretze Roses és el nom col·lectiu que se'ls va donar a un grup de tretze noies, set d'elles menors d'edat (llavors establerta en 21 anys), afusellades per la repressió franquista a Madrid, la matinada del 5 d'agost de 1939, oc després de finalitzar la Guerra Civil Espanyola, al costat de la tàpia del cementiri de l'Almudena de Madrid, a 500 metres de la presó de les Vendes, van ser afusellats els 56 membres de les Joventuts Socialistes Unificades, entre els quals es trobaven les Tretze Roses.


Havien demanat morir al costat d'altres companys que anaven a ser afusellats aquest dia, però els seus botxins no van accedir a concedir-los aquest últim desig.

Les joves, donant prova d'una serenitat admirable, van distribuir les seves pertinences entre les recluses, van tenir el valor de rentar-se i pentinar-se, es van posar els seus vestits més bonics i van esperar amb fermesa i sang freda que vinguessin a conduir-les a la capella. Ja en capella, els van autoritzar a escriure una carta als seus familiars, i cadascú va començar a compondre aquell record que parlaria de la monstruosa injustícia comesa.

Van consolar a les altres recluses que ploraven, assegurant que se sentien felices de donar la seva vida per una causa justa. Quan van venir els seus botxins les tretze van sortir cridant: «visca la República!».

Les Tretze Roses


Carmen Barrero Aguado (20 anys, modista). Treballava des dels 12 anys, després de la mort del seu pare, per ajudar a mantenir a la seva família, que comptava amb 8 germans més, 4 menors que ella. Militant del PCE, després de la guerra, va ser la responsable femenina del partit a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Martina Barroso García (24 anys, modista). En acabar la guerra va començar a participar en l'organització de les JSU de Chamartín. Anava al descampat davant de la Ciutat Universitària a buscar armes i municions (el que estava prohibit). Es conserven algunes de les cartes originals que va escriure al seu xicot i a la seva família des de la presó. 

Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista). La més gran de les tretze. Tenia un fill. No tenia cap militància política. Era catòlica i votant de dretes. Va ser detinguda per relacionar-se amb un músic pertanyent al Partit Comunista. Va escriure una carta al seu fill la matinada del 5 d'agost de 1939, que li va ser lliurada per la seva família (tots de dretes) 16 anys després. La carta àdhuc es conserva. 

Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista). En iniciar-se la guerra es va afiliar al PCE i va treballar com a voluntària en les cases-bressol (on es recollia a orfes i a fills de milicians que anaven al front). Va ser nomenada secretària d'organització del ràdio Norte. En acabar la guerra es va encarregar de la reorganització del PCE en vuit sectors de Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Julia Conesa Conesa (19 anys, modista). Nascuda a Oviedo. Vivia a Madrid amb la seva mare i les seves dues germanes. Es va afiliar a les JSU per les instal·lacions esportives que presentaven a la fi de 1937 on es va ocupar del seu monitoratge. Aviat va treballar com a cobradora de tramvies, ja que la seva família necessitava diners, i va deixar el contacte amb les JSU. Va ser detinguda al maig de 1939 per la denúncia d'un company del seu xicot. La van detenir cosint a la seva casa. 

Adelina García Casillas (19 anys, activista). Militant de les JSU. Filla d'un guàrdia civil vidu. Li van enviar una carta a la seva casa afirmant que només volien fer-li un interrogatori ordinari. Es va presentar de manera voluntària, però no va tornar a la seva casa. Va ingressar a la presó el 18 de maig de 1939. 

Elena Gil Olaya (20 anys, activista). Va ingressar a les JSU en 1937. En acabar la guerra va començar a treballar en el grup de Chamartín. 

Virtudes González García (18 anys, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 anys, pertanyent a les JSU i supervivent de la presó de Ventas). En 1936 es va afiliar a les JSU, on va conèixer Vicente Ollero, que va acabar sent el seu company. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939 denunciada per un company seu sota tortura. 

Ana López Gallego (21 anys, modista). Militant de les JSU. Va ser secretària del radi de Chamartín durant la Guerra. El seu xicot, que també era comunista, li va proposar anar-se a França, però ella va decidir quedar-se amb els seus tres germans petits a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig, però no va ser portada a la presó de dones de Ventas fins al 6 de juny. S'explica que no va morir en la primera descàrrega i que va preguntar "És que a mi no em maten?". 

Joaquina López Laffite (23 anys, secretària). Al setembre de 1936 es va afiliar a les JSU. Se li va encomanar la secretaria femenina del Comitè Provincial clandestí. Va ser denunciada per Severino Rodríguez (número dos en les JSU). La van detenir el 18 d'abril de 1939 a la seva casa, al costat dels seus germans. La van portar a un xalet. La van acusar de ser comunista, però ignoraven el càrrec que ostentava. Joaquina va reconèixer la seva militància durant la guerra, però no l'actual. No va ser conduïda a Ventas fins al 3 de juny, malgrat ser de les primeres detingudes. 

Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista). Es va afiliar al Partit Comunista a l'abril de 1938 després que un obús matés la seva germana i uns nois que jugaven en un descampat. En acabar la guerra va ser l'enllaç entre els dirigents comunistes a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Victoria Muñoz García (18 anys, activista). Es va afiliar amb 15 anys a les JSU. Pertanyia al grup de Chamartín. Era la germana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grup del sector de Chamartín de la Rosa. Va arribar a Ventas el 6 de juny de 1939. 

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 anys, sastra). Va entrar en les JSU en 1937 sense ocupar cap càrrec. Li van proposar crear un grup, però no havia convençut àdhuc a ningú més que al seu cosí quan la van detenir. Va reconèixer la seva militància durant la guerra, però no l'actual. A l'abril la van traslladar a Ventas, sent la primera de les Tretze Roses a entrar a la presó.

Més informació:

Les Tretze Roses (Wikipedia)
Les Tretze Roses (Wikilingua)
Sobre la pel·liícula “Las 13 Rosas”. Una pel·lícula, de producció espanyola, dirigida per Emilio Martínez Lázaro, basada en fets reals i inspirada en el llibre “Trece Rosas Rojas” de Carlos Fonseca. Trece rosas, trece vidas, trece injusticias
 
ACTO HOMENAJE 73 ANIVERSARIO DEL FUSILAMIENTO DE LAS TRECE ROSAS
Fundación Trece Rosas

o0o

28 de set. 2011

Veracruz: un altre estat de Mèxic consternat

Joan Carles Guisado Cabezas / Font: suite101.net 27/09/2011

Els de Veracruz terroritzats pel crim organitzat i consternats per la ineficàcia dels seus governants, viuen en un continu desassossec.

Des que Javier Duarte va accedir al lloc de governador de l'estat, Veracruz ha patit una onada de matances, el crim organitzat campa per la ciutat sense cap pudor amb la connivència de molts funcionaris públics.

"Rota la tranquil.litat en territori Veracruz pels re-acomodament dels càrtels de la droga, no obstant la presència massiva d'elements de la Marina a tot l'estat-, la violència s'ha intensificat en l'últim any, el que converteix a Veracruz a la entitat més inestable per les "balaceras" i les constants execucions, sobretot de "Zetas", els qui van dominar l'entorn en l'administració de Fidel Herrera ", ens destaca la Revista Proceso en la seva edició número 1821.

La injustícia social com llavor del crim organitzat

Segurament ni Javier Duarte, governador de Veracruz, ni Felipe Calderón, president de Mèxic, siguin els culpables de tanta inseguretat, però sí que tenen molta responsabilitat. La violència a Mèxic no és cosa nova, ve des de fa molt temps. El repartiment de la riquesa a Mèxic, i a Veracruz en particular, és extremadament injust, el salari mínim no és suficient perquè un pare de família pugui alimentar dignament als seus.

A l'hora que hi ha persones que difícilment poden alimentar-se, hi ha ciutadans amb un nivell de vida envejable, fins i tot per al primer món, aquesta desigualtat social és la llavor del crim organitzat a Mèxic.

Més igualtat social, més dignitat per a les persones, més protecció per als nens i les famílies, més educació, aquestes són algunes de les premisses mínimes per començar a caminar, aquesta és la veritable lluita contra la violència.

La ineptitud política i la corrupció imperant

"Mèxic: un país mal dirigit, on els que governen han descobert que és molt difícil tenir èxit perquè tenim una policia corrupta, un Exèrcit sota sospita." Responia l'escriptor mexicà Elmer Mendoza (Culiacán, 1949), en una entrevista atorgada al diari espanyol "El País". Un indici de buscar solucions el contestava en una altra pregunta: "Hem demanat al Govern que cridi als experts als quals no ha cridat, que reelabori la Constitució, que replantegi el sistema de justícia i d'educació i la relació del Govern amb el sistema econòmic. ".

La ineptitud política imperant a Mèxic ha estat superada amb escreix en els dies passats en l'estat de Veracruz, situant-lo en l'ignominiós primer lloc de la ineptitud, prepotència i falta de tacte dels seus governants, de tots els estats mexicans.

La quantitat de fets esdevinguts és de tal magnitud que no es poden ressenyar en un article informatiu, només destacarem tres, ocorreguts en tan sols un mes.

L'empresonament de dos "twiteros" acusats de terrorisme

A la tarda del 26 d'agost passat van ser detinguts per l'Agència Veracruzana d'Investigacions (AVI), dos "twiteros": Maruchi Bravo Pagola i Gilberto Martínez Vera. Tots dos acusats de terrorisme per "difondre rumors sobre atacs del narcotràfic contra escoles".

Després de posar-se en contra de Javier Duarte tota la comunitat "twitera" i pràcticament tots els mitjans de comunicació tant nacionals com internacionals, els encausats van quedar lliures sense càrrecs, per falta de consistència en les acusacions, però això sí que han passat un mes en una presó, per res confortable.

Javier Duarte i el seu procurador general de Justica, Reynaldo Escobar Pérez, han pecat de supèrbia i autoritarisme.

35 cadàvers dipositats a la via pública, al carrer principal de Boca del Rio



El dia 20 de setembre, els delinqüents deixen en ridícul a les autoritats, en plena llum del dia, al mig del carrer principal deixen dos camionetes amb 35 persones assassinades sense que la policia se n'adoni.

Javier Duarte i Reynaldo Escobar tornen a fer el ridícul, es contradiuen entre ells, Javier Duarte dient que tots pertanyien al crim organitzat i d'alguna manera justificant la mort, en el mateix moment que Reynaldo Escobar comunicava que només hi havia 18 cossos identificats.

La desaparició i assassinat de Gabi

Extracte d'un article del diari Notiver del dia 24 de setembre 2011, a propòsit de la consternació produïda a Xalapa per la troballa del cos sense vida de Gabriela Arlene Benítez Ybarra; desapareguda fa tres mesos:

"En el seu moment, el titular de la Procuradoria General de Justícia de l'estat (PGJ), Reynaldo Escobar Pérez, va minimitzar els fets denunciats per la doctora Ybarra, fins i tot va arribar a assenyalar davant la premsa que la menor havia fugit de casa per" violència intrafamiliar ".

És més, el funcionari estatal va arribar a assenyalar, a través d'un comunicat de premsa, que d'acord amb les "investigacions" realçades amb motiu de la denúncia, al parlar amb els companys d'escola de la menor, "aquests van comentar que ella ja estava farta dels renys de la seva mare, a qui identificava com la Generala "".

Tots aquests dies sonen per Veracruz peticions de renúncia tant per a Javier Duarte com per Reynaldo Escobar.

A sobre Javier Duarte admira el dictador Franco.



Els ciutadans atemorits i "acostumats" a la situació

Només hi ha una cosa pitjor que la por, la paràlisi de la ciutadania, admetre els fets criminals com una cosa normal, com una cosa inherent a la idiosincràsia d'un poble, en aquest cas al poble jarocho.

Quantes humiliacions més, tant dels criminals com dels polítics, haurà d'aguantar encara el poble de Veracruz per poder dir ja n'hi ha prou!

No s'ha d'oblidar el poble Veracruz que per les seves venes corre a dojo sang de revolta: la sang de Yanga, esclau negre que es va imposar a l'esclavitud exercida pels espanyols ja en 1609, convertint a l'actual població de Yanga en el primer poble lliure d'Amèrica, amb l'originari nom de San Lorenzo de los Negros.

El poder de canviar Veracruz, no està en les mans dels polítics de torn, el poder resideix en el poble, el poder està en les mans del poble de Veracruz.

Copyright de l'article: Joan Carles Guisado Cabezas. Contacta amb l'autor d'aquest article per obtenir el seu permís i autorització expressa per poder utilitzar o publicar el seu contingut de forma total o parcial.

Font: suite101.net