Un article d’Ángel Luis Lara
L’
EZLN ha fet 30 anys i n’han passat vint des que una inesperada
tropa d’indígenes va sorgir de la nit per prendre cinc capçaleres
municipals de l’Estat mexicà de Chiapas i va declarar la guerra a
l’oblit i l’abandonament. L’1 de gener de 1994, aquest aixecament va
suposar el que, a Mèxic, s’anomena ‘parteaguas’, el naixement d’un abans
i un després en el temps. El moviment zapatista en va tenir prou amb
pocs mesos per demostrar al món que allò no era cap farsa ni cap
repetició de la història. Aleshores, va començar a proposar una
transformació pràctica de la racionalitat política que ha afectat tant
les maneres de dir com de fer, ha col·locat els mitjans per sobre dels
objectius, ha produït una innovació en els llenguatges i les formes de
l’acció política i ha convertit les zapatistes en una referència clau
per als desigs col·lectius d’emancipació arreu del món.
Enguany, els néts i les nétes d’Emiliano Zapata celebren el trentè
aniversari de la fundació de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional
(EZLN, en les sigles en castellà) amb l’alegria no només de ser vius,
sinó també d’haver conquerit el dret a una vida ben diferent. Perquè,
lluny de totes les modes i les passarel·les mediàtiques, d’ideologies i
coordenades suades, el neozapatisme és, sobretot, una forma de vida.
Potser no és la del talp o la serp, però sí la de la formiga. Potser les
maies del sud-est mexicà són les més petites entre les més petites,
però la seva dignitat, els seus èxits i la seva persistència pacient fan
que la seva força tingui la grandària d’un gegant.
El clima i la climatologia
El 22 de desembre de 2012, més de 40.000 bases de suport zapatistes
van prendre pacíficament els carrers de diversos municipis de Chiapas.
Desarmades i cobertes amb passamuntanyes, van deixar un silenci
captivador i un missatge senzill: “Que ho han sentit? És el so del seu
món que s’esfondra”. La seva aparició imprevista les connectava, gairebé
vint anys després, amb el caràcter inesperat de l’aixeca-ment armat.
“Des de fa anys i sense saber per què, m’han interessat els mapes del
desert, les descripcions dels vents i dels wadi: cursos secs
d’aigua que, de sobte, s’omplen de pluja”, diu la feminista Carol
Gilligan. Ik Otik (Som vent), xiuxiueja el ressò de les zapatistes
tzotzils des de l’Alt de Chiapas. El neozapatisme és, sobretot, vent i
pluja. Va néixer als ulls del món al començament de la postguerra freda,
va tenir la capacitat d’agitar i d’omplir el curs sec de l’aigua d’un
desig emancipador que feia massa temps que es trobava atrapat al desert
d’una esquerra inoperant i arronsada.
Potser per la seva condició de pluja i vent, el neozapatisme es pot
entendre amb la diferència entre clima i climatologia. El clima, per
definició, és atzarós. És cert que, com passa amb els pobles nòmades,
sempre es mou pels mateixos llocs, que a l’estiu fa calor i a l’hivern,
fred. Tanmateix, ningú no pot programar una tempesta o una sequera. La
negació del caràcter atzarós del clima és, precisament, l’obsessió de
tota climatologia: ciència de la norma i el pronòstic per eliminar la
possibilitat de l’inesperat. “El poder sempre es reserva l’atzar i
atribueix la norma”, proposava el sociòleg Jesús Ibáñez. Com qualsevol
clima, el zapatisme funciona com un desafiament a la norma i com a
fallida del poder. “Per nosaltres, els neozapatistes, la nostra feina és
sempre desconcertar, fer el contrari del que el poder espera de
nosaltres”, deia el sotscomandant Marcos l’any 2001. Potser la
reapropiació de l’atzar és, precisament, la primera coordenada al mapa
de les profundes innovacions polítiques aportades pel neozapatisme
durant els últims trenta anys. Enfocar la pregunta, no la resposta.
Desbordar amb la creativitat, en comptes d’apostar per ser reactiu. No
acceptar només el guió que escriuen els poderosos, sinó portar la
partida a un altre tauler per deixar-los fora de joc.
El març de 2001, la Comandància General de l’EZLN va prendre la
capi-tal de Mèxic sense disparar cap tret. La seva arma més poderosa
eren els centenars de milers de persones amb què arribava. Aquest viatge
des del sud-est de Mèxic es va anomenar la marxa del color de la terra.
Quan tothom esperava que Marcos anés al Congrés de la Unió per portar
la paraula dels pobles indis de Mèxic a la classe política, les
zapatistes hi van enviar la comandanta Esther, la més petita de tots
ells i elles. El seu missatge va ser senzill: “Mai més un Mèxic sense
nosaltres”. I, al fons de la frase, l’arrel d’una política ben diferent:
en lloc de negar l’enemic, despullar-lo amb preguntes fins a fer palès
el teixit de les seves contradiccions. La paradoxa d’un exèrcit rebel
que s’ha- via aixecat en armes, set anys abans, embolcallat amb la
bandera nacional i la Constitució mexicana per enfrontar-se,
precisament, al poder instituït.
La complexitat d’un oxímoron
La potència de les paradoxes ha estat l’ingredient bàsic de la
complexitat amb què les zapatistes han vestit l’acció emancipadora que
duen a terme des de fa trenta anys. En realitat, el neozapatisme és un
oxímoron enorme: “Figura retòrica, variant de l’antítesi, que consisteix
a posar de costat mots o unitats sintàctiques de sentit oposat”,
d’acord amb la definició del diccionari. Un silenci eixordador és un
oxímoron. Un exèrcit antimilitarista n’és un altre. L’EZLN és,
probablement, l’únic exèrcit del món que té autoritats civils. “És bo
que aquest exèrcit es proposi com a fita més alta el fet de
desaparèixer”, deien, poc temps després d’aparèixer públicament l’any
1994.
Els homes i les dones zapatistes es van armar per defensar-se de
l’assassinat sistemàtic perpetrat durant segles per terratinents i
guàrdies paramilitars. Lluny del tamís ideològic i a prop dels problemes
concrets que afrontaven els pobles indígenes i la pagesia. En una
entrevista sobre el llibre Los girasoles ciegos, Alberto Méndez
explicava una cosa molt semblant sobre la defensa de la ciutat de Madrid
dels atacs de les tropes franquistes: “No la va defensar cap exèrcit
regular; la van defensar senyors que anaven a treballar i, en sortir de
la feina, agafaven el fusell, se n’anaven al front i, després, tornaven a
casa i havien de ficar-se al llit per-què havien d’entrar d’hora a la
feina”. Persones comunes armades davant el problema que compartien. Els
contes són els relats de quatre derrotes que expressen la derrota de la
democràcia i la llibertat a l’Estat espanyol.
Tanmateix, el que ha passat amb les zapatistes és que no han perdut.
Es van alçar convençudes que moririen pel camí i que el soroll de la
seva mort serviria, almenys, per fer saber al món que els pobles
indígenes de Mèxic existien. Però no van morir. “Perquè ens veiessin,
ens vam tapar la cara; perquè ens anomenessin, ens vam negar el nom;
apostem pel present per tenir futur i, per viure, morim”, van dir
aleshores. Com tants altres cops, es van equivocar.
Visca la vida, mori la mort
Al seu magnífic tractat sobre la guerrilla, Lawrence d’Aràbia parla
del secret del “camp magnètic” i de l’“ànima metafísica”: quan has
construït un ampli territori d’empatia entre la societat, la teva força
adquireix la potència de la legitimitat i et fas invencible. “És just
com el vent, l’aire que es res-pira i el gas verinós que fem respirar a
l’enemic alhora”, apunta Wu Ming 4 al seu estudi sobre el text de
Lawrence. Aleshores, aquest enemic esdevé una qüestió perifèrica i tota
l’energia del projecte rebel es desplaça de la clàssica rellevància de
l’enemistat en política a la centralitat absoluta de la construcció
d’una amistat activa.
Les zapatistes diuen que, en un moment determinat, van deixar de
mirar cap amunt, cap al poder, per abocar-se irremeiablement a teixir un
bé comú a sota. “No volem prendre el poder, volem organitzar la
societat”, deien. El miracle de la resistència durant dues dècades ha
estat, entre altres coses, gràcies al respecte que s’han sabut guanyar
als seus territoris. Una resistència que no consisteix tant a
enfrontar-se com a proposar una altra forma de vida concretament i
materialment. Tot i la resistència cons-tant a la guerra imposada que
pateixen, per a les zapatistes, sembla que el conflicte té menys relació
amb la dialèctica hegeliana que clàssicament ha caracteritzat el relat
de l’esquerra que amb les narratives de l’èxode i la diàspora que
dimanaven dels somnis i les rebel·lions de les esclaves i els esclaus.
Irrellevància d’enfrontar l’enemic i importància superlativa de bastir,
aquí i ara, un altre món possible.
Trenta anys després del seu naixement, aquest altre món possible
implica centenars de milers de persones al sud-est de Mèxic. Homes,
dones, mainada, ancians i ancianes. Centenars de milers de persones que
viuen col·lectivament d’una manera ben diferent. Una descolonització de
la manera de viure que va més enllà de la terrible imposició
generalitzada de la forma mercaderia, cap a la construcció col·lectiva i
igualitària d’un món d’usos i no de consums. Un viatge del poder a la
potència, més enllà de la dominació del privat i el públic, per teixir
democràticament un bé comú on totes les persones són cridades a ser i
fer govern. Una materialitat de l’existència, al capdavall, que, al
territori zapatista, es tradueix en institucions, relacions socials,
sistemes productius, economies, sexualitats i canvis culturals profunds,
plens de punts suspensius. Un altre món dins aquest món, al qual les
zapatistes han donat el nom d’autogovern i autonomia.
I el que potser resultarà més significatiu és que aquest altre món
dins aquest món implica el part d’una nova geometria de les emocions, en
què la imposició neoliberal de l’egoisme i de la tristesa és derrotada
de manera irreversible per la rebel·lia de les passions alegres. Un base
de suport zapatista, Abel, diu: “La meva família està implicada en la
lluita per-què ens fa bé; un sap per què es lleva cada matí. Ens fa
estar contents i ens dóna molta alegria, ens fa sentir dignes”. Com ell
apunta, ha nascut dues vegades: “Una, de la meva mare, l’altra, de la
nit de l’aixecament, l’1 de gener”. Perquè viure no és només respirar i,
com diu Eduardo Galeano, som el que fem per canviar el que som.
* Un article d’Ángel Luis Lara publicat al núm. 352 del setmanari Directa.
-.-
