Presenten llibre sobre el pederasta Marcial Maciel, el fundador dels Legionarios de Cristo

Marcial Maciel, el fundador dels Legionarios de Cristo amb el papa Juan Pau II. Foto Ap

Aquest diumenge, a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, serà presentat el nou llibre de Carmen Aristegui: Maciel. Història d'un criminal. Amb 296 pàgines, documenta la trajectòria fosca del fundador dels Legionarios de Cristo. Amb autorització de l'editorial Random House Mondadori, que publica aquest volum sota el seu segell Grijalbo, presentem, a manera d'avenç, el capítol 13, d'un total de 17, on la família González Lara rendeix testimoni sobre els abusos dels quals ser víctimes per part de Marcial Maciel.

Lo conocí en Tijuana; él tenía 56 años y yo 19, relata la esposa mexicana de Maciel
Carmen Aristegui/La Jornada 28/11/2010
¿Quieres ser padre? ¿De cuántos niños?, cuestionó a su hijo que quería ser sacerdote

Maciel, acusat d'abusos pels seus fills · Foto Notimex

Ustedes son la familia que construyó Marcial Maciel en México. Hoy han decidido compartir su historia con la sociedad mexicana; tienen sus razones para hacerlo. Una fundamental es que se conozca la verdad. Blanca, ¿cómo conociste a Marcial Maciel? Lo conocí en Tijuana. Es una historia muy larga; siempre te bajan la luna, el sol, las estrellas. Todo. Él tenía 56 años y yo diecinueve. Me dijo que era viudo y que andaba buscando una muchacha para casarse, que quería formar su familia. Lo conocí, no sé si desgraciadamente o afortunadamente. Ya no sé ni cómo decirlo. Pero así surgió todo. Llegir més: Clica AQUÍ

Més informació:

La Legión de Cristo a Catalunya:

• Colegio Highlands Barcelona: www.colegiohighlands.net
• Colegio Real Monasterio de Santa Isabel, Barcelona: www.rmsantaisabel.com

La Legión de Cristo a Espanya

• Universidad Francisco de Vitoria: www.ufv.es
• Colegio Virgen del Bosque, Madrid: www.colegiovbosque.com
• Colegio Everest, Madrid: www.colegioeverest.net
• Colegios Cumbres de Valencia: www.colegiocumbres.net
• Instituto de Asesoría a Centros Educativos: www.iace.info

Legión de Cristo a Wikipedia

Informació relacionada:

• Maciel, el depredador
• El padre Maciel también habría abusado de dos de sus hijos
• Los 'hijos' de Marcial Maciel revelan 'secretos de familia'
• La trama empresarial de Los Legionarios de Cristo
• Aumenta la influencia de la congregación en la curia romana y en las esferas de poder
• LOS LEGIONARIOS DE CRISTO: (Conexions amb l'ultradetra integrista dels EE UU, Mèxic, Espanya)
• Barcelona da luz verde a una escuela de los Legionarios de Cristo en Sarrià

L’any de la visita del papa

Xavier Montanyà / Vilaweb 20.10.2010

Algun dia els futurs historiadors hauran d’estudiar què succeí a Catalunya l’any de la visita del papa, el 2010. Els caldrà aprofundir en la realitat incomprensible per trobar les arrels profundes del desgavell, les fatals conseqüències que se’n van derivar uns quants anys després.

Algú ens haurà d’explicar per què després de la manifestació multitudinària del 10 de juliol no va passar res. Per què els polítics no van voler donar-se per al·ludits. Per què no van modificar la seva actitud, els seus discursos gastats i equívocs, massa sovint contradictoris, segons que fossin a Barcelona o a Madrid.

Potser aleshores s’observarà que sí que van passar coses –algunes de molt alarmants.

La gent vivia una duríssima crisi econòmica i un retrocés molt greu de les garanties socials, que gairebé permetien l’acomiadament lliure i condemnaven a la misèria als sectors més precaris de la societat. Els sindicats majoritaris van convocar, massa tard, una vaga general, que va ser boicotada per una bona part de la classe política, pels mitjans de comunicació i pels intel·lectuals mediàtics. Semblava com si volguessin imposar la idea que fer vaga era delicte.

L’argumentari consistia a criminalitzar els més radicals, a relativitzar el nombre de vaguistes i a desvirtuar-ho tot esgrimint el fantasma de la violència dels piquets i de la coacció. Mai, emperò, no van fer esment de la coacció inversa: la por de l’amo i el pànic de l’acomiadament de milers i milers de treballadors precaris.

Mentrestant, a França, la societat es mobilitzava constantment, sortia al carrer i protestava enèrgicament contra mesures socials que, a vegades, no eren tan restrictives com les que s’imposaven a Espanya. Estudiants, treballadors i jubilats francesos van constituir un front solidari, ben a l’inrevés que aquí, on, molt sovint, feia l’efecte que la insolidaritat, l’egoisme i la traïció de classe s’imposaven.

Va créixer la sospita i la repressió contra tot ciutadà o mitjà d’expressió que sortís del consens fabricat. Insignes figures de la socialdemocràcia local, pròximes a escàndols de màfies corruptes i violentes, van anunciar el tancament de mitjans de comunicació independents. Va haver-hi casos freqüents de desqualificació i de criminalització de dissidents i crítics.

Caldrà fixar-se atentament en alguns altres indicis, també. Uns quants polítics, en defensa del 'govern fort imprescindible', entonaven sentides lloances al partit únic, de temibles i conegudes ressonàncies. També predicaven la perillositat i el caràcter gairebé demoníac d’elements essencialment democràtics, com ara l’abstenció o l’accés de partits minoritaris al parlament.

Els valors cívics, ètics i morals semblaven anar a preu de saldo.

La preferència dels catalans pel sistema democràtic anava en declivi, més que no la mitjana espanyola.

Per rematar-ho, poques setmanes abans de les eleccions autonòmiques, un dels éssers més retrògrads de l’escena internacional, el papa Benet XVI, fou rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat i una considerable despesa de diners públics.

No tingueren en compte que l’estat espanyol ja no era confessional, ni que la fe catòlica es trobava en franca decadència, ni que sectors significatius de la societat estaven molt indignats pels privilegis econòmics de què encara gaudia l’església a Espanya. Ni la indignació popular que atiava l’extrema passivitat, si no encobriment, en relació amb els nombrossísims casos de pederàstia potagonitzats per bisbes i capellans. O l’oposició al preservatiu, que condemnava milers de persones a morir de sida a l’Àfrica. O la bel·ligerància brutal del bisbat espanyol contra qualsevol iniciativa per a restituir la veritat i la justícia en els milers de casos, encara pendents, de víctimes d’una dictadura, la franquista, que el Vaticà va santificar i avalar internacionalment. Cal subratllar que aquell any, en feia trenta cinc de la mort de Franco.

Els analistes del futur, descobriran, amb sorpresa, que, en aquest context, el producte cultural català més promogut i unàniment abonat d’aquell l’any va ser un seguiment audiovisual de l’Alzheimer d’un ex-president, nét de poeta.

Caldrà dissecar meticulosament aquest any 2010 per trobar les pistes que expliquin tot allò que va venir després. Sí. Allò que s’esdevingué quan tots els catalans, a l’uníson, van ser capaços de recitar cada matí, amb convenciment, el mantra de la llibertat. Aquell senzill, i alhora valent, 'bicicleta, cullera, poma' fundacional.

xavier.montanya@partal.cat

Campanya Jo no t'espero
En defensa de la laïcitat