John Berger, l’escriptor que ens va ensenyar a mirar

Es va morir a Londres ahir, 2 de gener, a l’edat de noranta anys · Ha estat un referent, sobretot en relació als estudis sobre l’art i la imatge 

John Berger.

Per: Montserrat Serra

Vilaweb.cat 03/01/2017 

John Berger (Londres, 1926 – 2017), escriptor, assagista i crític d’art britànic, es va morir ahir a l’edat de 90 anys. Va ser un intel·lectual respectat, un dels més influents del pensament occidental dels darrers cinquanta anys, sobretot en el camp dels estudis de l’art i la fotografia (sobre la imatge). John Berger es va formar a la Central School of Arts de Londres i va començar la seva carrera escrivint crítiques d’art. Ben aviat diversificaria els gèneres. La seva va ser una carrera molt prolífica, amb més d’una trentena d’obres publicades d’assaig, ficció, dramatúrgia, guió, crítica, poesia. Va ser destacat amb el Booker Prize l’any 1972 per l’obra G, i el 1991 va obtenir el premi Petrarca al conjunt de la seva obra.

Entre les seves obres destaca Maneres de mirar, un text de referència en la història de l’art, publicat en català per Edicions de 1984 l’any 2011. En la mateixa editorial també hi trobem: D’A a X: una història en cartes (2008) i Amb l’esperança entre les dents (2010). Enguany Viena edicions també ha publicat Sobre el dibuix. 

L’editorial Gustavo Gili, segell de referència en el camp de l’art, ha publicat un gran nombre de títols de John Berger en espanyol, tot i que són moltes les editorials que tenen obres de Berger en els seus catàlegs. Un dels seus volums més celebrat i estimat i vinculat a Barcelona (impulsat per Eulàlia Bosch), Te mando este rojo cadmio… Cartas entre John Berger y John Christie, va ser publicat per l’editorial Actar. A l’inici del llibre, que és una correspondència sobre el color i que té format de catàleg d’exposició, Berger li diu al cineasta i artista John Christie: ‘Penso que, en una altra vida, podria viure a Barcelona i parlar català.’

Berger va col·laborar amb la companyia de dansa Mal Pelo el 2008, que va estrenar la coreografia He visto caballos, a partir del llibre D’A a X, al Festival Temporada Alta. Inspirada en el mateix llibre, el 2009 la cineasta Isabel Coixet va idear una instal·lació dedicada a Berger: From I To J, que es va presentar a l’Arts Santa Mònica.

Vídeo de la conversa entre Isabel Coixet i John Berger a l’Arts Santa Mònica. 

També podeu llegir un fragment de Amb l’esperança entre les dents. 

-.-

Més informació:

Muere John Berger, escritor, pintor y crítico de arte británico 

John Berger: “El silencio no miente” 
Artículos escritos por John Berger, en EL PAÍS
"Aurúspice". Por F. Calvo Serraller

La resistencia está en saber escuchar a la tierra: Jonh Berger a Desinformémonos

Il·lustració realitzada al carbó per John Berger

Més:

05/03/2011 Publican en México libro de John Berger menospreciado en Europa. Ana Mónica Rodríguez / La Jornada  

13/03/2011 Las manos de John Berger. Ángela Pradelli  / La Jornada

John Berger amb el difunt Subcomandante Insurgente Marcos. CIDECI

10/02/2008 Bosquejos para un retrato de México. John Berger / La Jornada   

 
24/10/2010 Yendo a otro lugar. John Berger / La Jornada
25/06/2011 La urgencia de aprender. John Berger / La Jornada
26/05/2012 Para salvar el momento presente. John Berger /La Jornada 
03/08/2014 Charlie Chaplin. Algunas notas sobre el arte de la caída. John Berger / La Jornada
04/10/2014  Páginas sobre la lengua madre, las historias sin palabras y la incesante traducción. John Berger / La Jornada 

-.- 

Tàpies corporal

La fundació del pintor explora l'obsessió de l'artista pel cos a través d'una setantena d'obres fetes en els últims tretze anys

‘Matèria-Consciència' (2006) és una de les pintures que s'exposen de peu a la mostra
de la Fundació Tàpies, així com ‘Cos lligat‘ (2010), al fons Foto: JOSEP LOSADA

22/06/2012 - Barcelona 

Montse Frisach / elpuntavui.cat 

Braços, cames, sexes, ventres, pèls, aixelles, pits... formen part intrínseca de l'obra d'Antoni Tàpies. Són, potser, els elements més recognoscibles en la pintura de l'artista, mort el mes de febrer passat, i que més ens recorden la fragilitat i a la vegada l'esplendor de la condició humana. El cos com a essència i des d'on el pintor s'expressa. El cos com a font de plaer i de celebració en la sexualitat, però també el cos que pateix dolor i degradació sigui per la malaltia o per la tortura i la mort.

Univers físic

Tot aquest univers immensament físic de Tàpies és el que mostra l'exposició Cap braços cames cos, que es pot veure a partir d'avui a la fundació del pintor de Barcelona. Centrada en el treball dels últims tretze anys, l'exposició pren una significació especial després de la mort de l'artista, encara que estava programada prèviament.

Del comissariat de l'exposició se n'han encarregat la directora de projectes de la fundació, Laurence Rassel, i el fill del pintor Miquel, que han treballat conjuntament des del mateix estudi de l'artista, d'on han sorgit 56 de les 74 obres que conformen l'exposició.

El cos va ser un tema recurrent en l'obra tapiana des dels seus inicis i primers autoretrats. Ja el jove Tàpies està profundament marcat per una greu afecció pulmonar. “La condició humana no és només un tema filosòfic i espiritual en Tàpies, és també un tema polític, perquè és el cos el primer que pateix en un moment de guerra o de conflicte. Evidentment, també hi ha el tema de la sexualitat. Tot passa pel cos”, explica Rassel.

Malgrat que el cos sigui un element fonamental de l'obra de l'artista, Miquel Tàpies no nega que aquest element es va intensificar en els últims anys amb la vellesa, i ho exemplifica amb una anècdota des de la seva experiència familiar: “Hi va haver un moment que l'Antoni es va adonar que se li feia molt difícil posar-se els mitjons. Aquesta banalitat fa que Tàpies torni de ple a recórrer al cos amb intensitat.”

Muntatge inusual

La presència del cos és aclaparadora en les pintures de Tàpies, sobretot quan les podem observar de ben a prop, perquè és un dels grans encerts de l'exposició és haver instal·lat algunes obres de peu i a l'altura de l'espectador. Això permet una contemplació inusual i molt física de la pintura, a mida humana, que permet donar-la volta a la peça i veure el suport per darrere, amb la signatura de l'artista i les etiquetes d'identificació de les exposicions per on ha passat. “És entrar en un certa intimitat de l'obra”, diu Rassel. En certa manera, recorda, “aquesta posició de l'obra és gairebé la mateixa de les peces a l'estudi de Tàpies, de peu i repenjades contra la paret”.

Els cossos de Tàpies apareixen en circumstàncies molt diferents: estirats com a la impressionant Matèria-Consciència (2006), directament assassinat en una evocació molt oberta de la passió de Jesucrist a la imponent Composició i corda (1999); o obertament sexual, com la masturbació que apareix a Cos amb tres ics (2001). A la planta subterrània, s'exposen obres sobre paper de sèries com Làtex (1999) i o Vint-una invencions (2001).

A la mostra s'ha inclòs una de les últimes obres de Tàpies, Llop, feta l'estiu passat en la qual un animal amenaçador sembla simbolitzar el presagi de la propera mort.

Antoni Tàpies. Cap braços cames cos.

Fundació Tàpies. aragó, 255. barcelona. fins al 4/11

‘Cames' (2001) Foto: FUNDACIÓ TÀPIES, VEGAP, GASULL FOTOGRAFIA.

o0o

L'art i el país perden Antoni Tàpies

Considerat un dels artistes catalans més destacats del segle XX

Font: Vilaweb

Feia poques setmanes que l'artista Antoni Tàpies havia fet 88 anys (el doble infinit) i se sabia que feia temps que estava delicat de salut. La família ha comunicat el traspàs aquesta tarda a l'ajuntament de Barcelona. Tàpies ha estat referent mundial en l'art contemporani de la segona meitat del segle XX. Els seus inicis venen marcats pel Grup Dau al Set, i la seva aportació essencial a l'art contemporani es desenvolupa a partir dels anys cinquanta quan es converteix en un dels grans exponents de l'informalisme.

La seva obra, que s'exposa arreu del món, s'estudia i es mostra a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona (vídeo), que va crear el mateix artista el 1984 per promoure l’estudi i el coneixement de l’art modern i contemporani.

Els inicis amb Dau al Set

Els primers anys d'Antoni Tàpies en el món de l'art van anar de la mà d'un grup d'amics artistes entre els quals hi havia el seu cosí Modest Cuixart, Joan Brossa, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i el crític Arnau Puig. S'agruparen amb el nom de Dau al Set, cap a l'any 1948. Tàpies havia negat en diverses ocasions la consideració de Dau al Set com a grup, però el cert és que aquesta etapa fou important, i el fer del col·lectiu el va marcar artísticament. En la recent edició de l'opuscle 'Dau al Set. La II avantguarda catalana', la nadala de la Fundació Lluís Carulla, Arnau Puig escriu en relació a Tàpies: 'En entroncar-se amb els nous amics, pren consciència que l'art és potser, també, un compromís social i no una estricta rebel·lia individual. En aquell temps va posar l'acció creadora al servei de la manca de moralitat de la societat, es manifestà contra l'ostentació i exaltà i escarní els símbols que fins aleshores constituïen i eren els valors de la societat: aspecte, aquest, a què era molt sensible per l'exemple de la pròpia família, benestant, culta, amant i respectuosa de l'ordre social, al qual cal contribuir perquè els fets s'ajustin a les predicacions.'

De mica en mica es va acostar a les formes de vida religiosa i mística orientals i dels pobles anomenats primitius que el van influir en l'expressivitat plàstica. Més tard, li arribà la necessitat de descobrir les matèries. També explica Arnau Puig: 'Més que el color, potser el millor suport per a les expressions són les matèries, que ofereixen el color, però no les falses brillantors.'

Un dels artistes que ha mirat bé l'obra d'Antoni Tàpies i hi ha reflexionat abastament és el també artista Antoni Llena. Preguntat per la trascendència de la figura de Tàpies, Llena ha començat dient: 'És un dels pintors que considero cabdals d'aquest segle. Espero que el reconeixement que es mereix sigui…' Llavors s'ha parat i ha confessat: 'Mira, és que no sé massa què dir-te en aquets moments, perquè em sembla que les paraules sonen ridícules. Estic afectat. Perquè malgrat que la seva mort era previsible, no me'n volia fer a la idea.'

Tàpies i el futur

Amb tot, Llena ha deixat escrits molts moments de relació amb l'artista i amb la seva obra. Hi va dialogar amb gran intensitat en l'exposició 'Tàpies vist per Llena' (1991), un encàrrec de la Fundació Tàpies. En el recull d'articles 'Per l'ull de l'art', Llena en parla molt d'Antoni Tàpies. Ens quedem amb una reflexió que era de present i de futur. Es titula 'Què serà de la pintura d'en Tàpies' (2005), i diu:

'…quin demà espera a la pintura de Tàpies, una obra que rastreja subsòls, que amalgama memòries en fementació? Sobretot si pensem que en Tàpies és percebut pels nostres contemporanis com un artista d'existència llarga i de producció copiosa, que demana esforç a l'hora d'encarar-s'hi—tot i que, sense haver aprofundit gaire, es pensen que l'han digerit pel sol fet d'haver-lo identificat estilísticament. A sobre, delerosa de novetat, una gran part de la crítica actual ha circumscrit la seva pintura a una època i l'ha desada com una nosa.'

I després, Llena continua. Som al 2006: 'He tornat a Campins per contemplar una volta més l'obra que en Tàpies ha fet durant l'estiu. A primer cop d'ull, m'ha semblat una producció sense tensió. Però ha estat una impressió momentània, superficial. Vista amb deteniment, he comprès que la manca aparent d'impuls no era sinó despullament. Tàpis ha depurat gest i plasticitat. S'ha desprès de gestualitat i ha talment reduït la gramàtica iconogràfica que, entre la cinquantena d'obres que he contemplat, sols hi he observat dues creus. (…) Aquest despullament mancat d'emotivitat fa que l'obra projecti un so imperceptible que va fent forat a l'orella de l'espectador. I aquest so imperceptible no és sinó el crit mig apagat d'un univers a la recerca de futures memòries. Memòries per a reviure-hi imperativament. Frisoses de vida. És per això que la pintura de Tàpies té futur.'

El doble infinit d'Antoni Tàpies (13.12.2011).

VilaWeb TV: Tàpies a la Tàpies (3.03.2010)

Per molts anys, Tàpies (14.12.2008).

Biografia d'Antoni Tàpies a la web de la Fundació.

'...hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir un mínim de decència i llibertat...'

Antoni Tàpies

--o-Ø-o--

Antoni Tàpies i el seu llenguatge propi, profund, que s'escapa sempre

Vicenç Altaió

Mentre era al teatre Romea escoltant Ausiàs March, he rebut un sms amb la notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Antoni Tàpies i Ausiàs March són una mateixa persona. Tenien la capacitat d'expressar l'època. L'un a través del llenguatge literari, l'altre a través del llenguatge visual fonamentalment. Tots dos han parlat de tu a tu amb els déus, des de la condició humana i des de la condició del llenguatge.

Antoni Tàpies ha tingut la capacitat de crear un llenguatge propi, que potencia el sentit profund de la humanitat, però un llenguatge que s'escapa sempre. Tàpies no va existir fins que no va escriure al revés. Que és la diferència, i que expressa allò real i allò invisible. A través de la transgressió, Tàpies ha arriscat per crear un llenguatge molt profund.

Contemplar una obra de Tàpies fa que qui s'hi acari hi aporti el seu sentit. Tàpies no s'entén a la primera. Hi ha d'haver un sentit del passat i la rebel·lió dels codis.

Tàpies és més que un artista català: va crear uns símbols i un sentit profund de la cultura per trepitjar-la i per enaltir-la. I així també es fa universal. La seva obra i el seu pensament combat la mesquinesa i la petitesa de la classe política i de la misèria quotidiana. I ho fa amb el crit del seu art.

Tàpies ha estat una de les persones més apassionades pels llibres que conec. Eren la seva gran dèria. En aquesta època, defensava l'aprofundiment de la contradicció i de la radicalitat.

Tàpies sobreviurà en el doble infinit, que era el que havia buscat sempre.

(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)

--o-Ø-o--

Faces of Antoni Tàpies

Contrasta barroc amb la redempció i el dolor per reflectir la realitat

• Benjamí Domínguez exhibeix 57 olis en el museu de la Secretaria d'Hisenda

• Mai havíem tingut un període tan complicat, en el qual som superats per una sèrie de problemes, però sobretot per la tecnologia que ens aclapara, afirma el pintor

Teles de Benjamí Domínguez que s'exhibeixen en el recinte de Moneda 5, Centre Històric Fotografia · Cortesia del museu

Merry MacMasters / La Jornada 25/03/2011

El pintor Benjamí Domínguez va veure la seva primera dona "decapitada" quan era nen, en un circ que va arribar al seu poble natal, Jiménez, Chihuahua, en ple desert entre el fons d'un mar antic de la del silenci.

També va veure allà la seva primera levitació i alguna vegada una tela daurada, brillant, un brocat portat dels Estats Units. L'única pintora del poble, una senyora ja gran, que pintava molt clàssic, li va inculcar la idea del classicisme.

Aquesta càrrega cultural alimenta la seva obra, la manifestació més recent es mostra en Barroc, exposició de 57 olis que ahir a la nit es va obrir, en el context del Festival de Mèxic-FMX, al Museu d'Art de la Secretaria d'Hisenda (antic Palau de l'Arquebisbat ), Moneda 5, Centre Històric.

Per Domínguez el títol de la mostra no podria reflectir amb més claredat no només la meva feina, sinó l'època en què vivim. Mai havíem tingut un període barroc tan complicat, en el qual som superats per una sèrie de problemes, però sobretot per la tecnologia que ens aclapara, ja que no som capaços de caminar al seu pas. Això ens crea un conflicte interior barroc, en el sentit de la lluita dels contraris: bé / malament, modern / antic.

D'allí que la seva obra és un estudi interiorista d'aquest home que som, en conflicte continu. La exposición se apoya en la imagen, precisamente, de los ángeles barrocos. L'exposició es recolza en la imatge, precisament, dels àngels barrocs amb aquestes vestimentes luxoses, amb or i brocats, i participa dels tres aspectes de la imatge barroca, primer l'austeritat: hi ha quadres molt austers, sense gaire composició ni tècnica, que diuen només el que les expressions poden comunicar.

Després hi ha la fastuositat, és a dir, la part dels brocats, la roba, l'or, tota aquesta falsedat que envolta l'home, li lleva personalitat i el converteix en el que porta la disfressa. M'encanta disfressar amb or tots aquells sentiments que podrien aflorar i ens fan mal.

El joc de les decapitacions

Finalment, per primera vegada Domínguez mostra la tercera etapa de la imatge barroca: el dolor, la redempció. Hi ha vuit quadres forts, complicats, que reflecteixen el que passa al país.

El tema de dos és el joc de les decapitacions, basat en un poema de José Lezama Lima, llavors combinar de nou la poesia amb els símbols, amb la fastuositat. M'agrada crear aquest contrast entre el dolor i la fastuositat lluminosa de l'or, i introdueixo, per exemple, molt de sadomasoquisme, molt tímidament. Espero arribar a fer-ho més evident, més fort.

Després de la decapitada del circ, la primera trobada pictòric de Domínguez amb el tema va ser el quadre Salomé amb el cap de Joan Baptista, de Caravaggio, que el va obsessionar molt de temps. Van passar 40 anys fins que va començar a fer visible aquesta imatge. El seu ús també ve d'una revolta, paraula que no li agrada.

"Molts em critiquen perquè faig quadres bonics, encara que no veig el conflicte allà. Llavors, hi ha la necessitat de canviar, donar-li un gir brutal i apropar-lo a la realitat, però no es pot dissociar de l'art clàssic, antic, perquè utilitzar els mateixos temes, teníem els mateixos problemes.

"Ara s'agreguen coses més contemporànies, però l'art no té èpoques." "Això és per als historiadors, els que classifiquen." "Els retrats romans són els mateixos que els d'ara, la mateixa llum de tres quarts, només canvia la tècnica, la pinzellada." "No crec molt en la modernitat de l'art, però pel que sembla vaig trobar per allà una vena que buscava: la del dolor."

Miquel Barceló. La solitude organisative 1983 - 2009

Resten pocs dies, i és una bona oportunitat per gaudir de l'obra de Miquel Barceló. Si encara no l'heu visitat i en teniu ganes, ho podeu fer fins el proper 9 de gener de 2011 Barcelona

CaixaForum Barcelona repassarà els darrers 25 anys de trajectòria de l'artista en una gran mostra que permetrà a l'espectador viure l'experiència pictòrica de Miquel Barceló (Felanitx, 1957).

L'exposició organitzada per l'Obra Social "la Caixa" no tan sols celebra els èxits d'aquest important artista viu de talla internacional en els darrers 25 anys, sinó que sobretot ofereix a l'espectador la possibilitat d'entendre el misteri, l'adrenalina i la incertesa personal que implica el procés creatiu de Barceló.

Així, aquesta mostra és clau per poder experimentar de manera coherent i emocionant l'obra de Barceló amb més de 180 peces, des de grans teles creades a partir de l'any 1983 fins a les més recents, passant per les peces ceràmiques i escultòriques, sense oblidar les aquarel·les, els dibuixos, els pòsters, els llibres i els quaderns de viatge. Tot plegat permet subratllar el ritme i la varietat de la seva trajectòria.

L'objectiu de la mostra és que el públic pugui viure l'obra de Barceló com una experiència. Per això, l'artista s'ha implicat directament en la selecció d'obres i ha prestat algunes teles de la seva pròpia col·lecció que converteixen l'exposició en un autèntic esdeveniment, i no tant en una retrospectiva del seu treball. El públic hi descobrirà la seva resposta enèrgica al món material, com es relaciona amb la tradició, els seus viatges –físics i mentals, i a través de l'espai i el temps–, l'ús d'elements insòlits i com representa el món humà i animal.

CaixaForum

Av. Ferrer i Guàrdia, 6
08038 Barcelona (Barcelonès)