L’1 de gener d’enguany es compleixen 25 anys d’ençà que l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà) es va alçar a Chiapas (sud-est de Mèxic) per exigir treball, terra, sostre, alimentació, salut, educació, independència, llibertat, democràcia, justícia i pau.
 |
| Fotografia: Agencia Cuartoscuro |
Marc Lladó i Sureda | @aguait_cat
Toquen les campanes al Zócalo de la Ciutat de Mèxic. El nombrós
públic arreplegat a la plaça de la capital aplaudeix, riu, s’entusiasma.
A palau, el president Carlos Salinas de Gortari brinda emocionat en
companyia de família, amics, mafiosos i altres polítics. Ha començat mil
nou-cents noranta-quatre i el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del
Nord (TLCAN) entra en vigor. Mèxic ja no és ni serà un país en vies de
desenvolupament. El Tractat de Lliure Comerç, proposat a Washington el
disset de novembre del noranta-tres, anuncia unes xifres econòmiques
brillants. La seva aprovació possibilita la modernització econòmica i
social del país. Pau, democràcia, sobirania i prosperitat. Repiquen les
campanes, comença l’any que ho canviarà tot. Ja tenim aquí el somni de
Salinas, elegit home de l’any segons Time, el Moisès neoliberal
que salvarà el poble del seu històric retard. Mil nou-cents
noranta-quatre és una festa per a tots i cadascun dels mexicans.
.
.
O això pensa el senyor president, que encara conserva la frescor que
caracteritza els omnipotents governadors mexicans de tradició priïsta.
Tranquil (i per ventura ebri), Carlos Salinas ni tan sols preveu la
possible aparició d’un antagonista capaç d’aturar les campanes, d’ofegar
el festí de la seva popularitat.
.
.
A primeres hores del matí, rep un seguit de trucades. Insurgència?
Chiapas? San Cristóbal? On és això? Agafa un mapa territorial. Ah, sí,
la terra de Balún Canan, la nostra selva indígena, espai turístic,
alternatiu i folklòric. Escenari de multinacionals que monopolitzen
l’agricultura, el gas i l’electricitat. I també de precarietat i
menyspreu vers una minoria.
.
.
Les primeres notícies que circulen són erràtiques versions sobre què
passa. Un grup de guerrillers ha pres San Cristóbal de Las Casas i
diverses comunitats. Els emmascarats declaren la guerra a l’exèrcit
federal. Acaba la festa liberal que obria Mèxic a l’espai econòmic
d’Amèrica del nord. Comença la ressaca. Dotze dies d’enfrontament
directe. Set anys de preparació. Rere les màscares, racisme, injustícia i
misèria.
.
.
“Avui diem: Prou! Declarem que no deixarem de lluitar fins que
aconseguim el compliment d’aquestes demandes bàsiques del nostre poble
formant un govern del nostre país lliure i democràtic. Integrat a les
forces insurgents de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional”.
No és aquest un dels milions de casos del narcotràfic. Ni un turista desaparegut. Ni un aixecament a l’estat de Guerrero. No és, en definitiva, un assumpte que es pugui resoldre amb les eines priïstes de pressió, diners o amb un dràstic cop de força. Qui són, els insurgents? Què volen? Què proposen? Qui és, Marcos? Un altre heroi romàntic marxistaleninista? És, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà), compost majoritàriament per indígenes, una utopia desproporcionada, un producte de la cubanització d’Amèrica llatina?
.
No és aquest un dels milions de casos del narcotràfic. Ni un turista desaparegut. Ni un aixecament a l’estat de Guerrero. No és, en definitiva, un assumpte que es pugui resoldre amb les eines priïstes de pressió, diners o amb un dràstic cop de força. Qui són, els insurgents? Què volen? Què proposen? Qui és, Marcos? Un altre heroi romàntic marxistaleninista? És, l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN en les seves sigles en castellà), compost majoritàriament per indígenes, una utopia desproporcionada, un producte de la cubanització d’Amèrica llatina?
.
Set anys després, a una entrevista amb Yvon Le Bot, el Subcomandante
Marcos afirmarà que el primer objectiu de l’aixecament era més aviat
pràctic: eliminar l’estratègia publicitària de Carlos Salinas,
evidenciar l’abisme entre el seu discurs de Mèxic com a producte d’un
país estable i la realitat de la Selva Lacandona. Així doncs, no es
tracta d’un renaixement del marxisme o socialisme utòpic, sinó del
despertar d’una consciència social vinculada amb la consolidació de la
democràcia i la societat civil, la defensa dels drets indígenes i la
batalla contra les desigualtats provocades pel neoliberalisme.
.
.
Tanmateix, la consciència de les limitacions materials del Moviment
Zapatista (“Mai vam rebre entrenament ni a Cuba, ni a Nicaragua, ni a El
Salvador, ni a Guatemala, ni a Moscou, ni a Corea. Per això mateix érem
molt maldestres. Tant de bo ho haguéssim fet, haguéssim lluitat millor,
però en realitat no” diu Marcos, posteriorment) farà que la lluita es
desplaci a un altre escenari amb major possibilitat de triomf: el
llenguatge i els símbols. La primera victòria, elaborada amb un magnífic
cinisme, és una resposta a la proposta d’entrega i perdó del govern de
Salinas:
.
.
“De què hem de demanar perdó? De què ens perdonaran? De no morir-nos
de fam? De no callar en la nostra misèria? De no haver acceptat
humilment la gegantina càrrega històrica del menyspreu i l’abandó?
D’haver-nos aixecat en armes quan vam trobar tots els altres camins
tancats? De no haver-nos atès al Codi Penal de Chiapas, el més absurd i
repressiu del que es tingui memòria? […] Qui ha de demanar perdó i qui
pot concedir-lo? El President de la República? Els secretaris de
l’Estat? Els senadors? Els diputats? […] Els que ens tracten com
estrangers a la nostra pròpia terra i ens demanen papers i obediència a
una llei de la qual ignorem la seva existència i justícia?”.
Quan les armes foren silenciades, EZLN proposà una estratègia insòlita de combat. Marcos enceta una guerra verbal per reconquerir la part discriminada de la història. Gràcies a les paraules, els comunicats i la ploma del líder, el moviment guanya l’opinió pública nacional i mundial. El comunicat de La Selva Lacandona vol arribar a Ciutat de Mèxic. Set anys més tard de l’alçament, el 2001, omplen el Zócalo de la capital amb dues-centes mil persones clamant “Mai més un Mèxic sense nosaltres!”. I Chiapas, estat oblidat, es convertí en Mèxic.
.
Quan les armes foren silenciades, EZLN proposà una estratègia insòlita de combat. Marcos enceta una guerra verbal per reconquerir la part discriminada de la història. Gràcies a les paraules, els comunicats i la ploma del líder, el moviment guanya l’opinió pública nacional i mundial. El comunicat de La Selva Lacandona vol arribar a Ciutat de Mèxic. Set anys més tard de l’alçament, el 2001, omplen el Zócalo de la capital amb dues-centes mil persones clamant “Mai més un Mèxic sense nosaltres!”. I Chiapas, estat oblidat, es convertí en Mèxic.
.
L’organització zapatista sortejà i defugí formes i fórmules
desvirtuades del Govern, entusiasmà el món amb la renovació d’un tipus
de lluita que no s’allunya dels moviments socials dels Trenta: una
esquerra no partidista que, no obstant això, és capaç d’organitzar-se
per si mateixa i contribuir a la millora social amb eines que escapen
del control dels governs.
.
.
A vint-i-cinc anys de distància, parlar de pau i postconflicte a
Chiapas és pura ceguesa. L’organització ha patit contínues traïcions als
acords de pau, amb massacres i desplaçaments de comunitats, invasions
de l’exèrcit federal i freqüents intromissions en les seves
organitzacions d’autogovern.
.
.
Ara el context és un altre i els zapatistes i el sup Galeano
(antic Marcos) han canviat d’estratègia. El Consell Indígena de Govern i
el Congrés Nacional Indígena elegí Marichuy, una indígena nahua, com a
representant per a les eleccions federals del 2018. L’EZLN tornava a
dirigir el seu esforç al reconeixement públic. Després del sonat triomf
de López Obrador, els zapatistes denunciaren que la seva victòria no
significava canvi de res. I efectivament, el Tren Maya, la matança
d’estudiants a la UNAM o els continus feminicidis impunes, són una
mostra d’això.
Galeano i els seus segueixen inventant fórmules inèdites per fer
front a la indiscriminació, la desigualtat i la injustícia. Posar en
marxa noves formes d’imaginació política. Construir un pont perquè els
mexicans descobreixin la mentida i la corrupció neoliberals, perquè un
país es miri a si mateix (i no tant cap al nord) per reinventar-se.
Sempre, això si, a través de la icona del passamuntanyes (tan polèmic a
Catalunya).
“Per què tant d’escàndol pel passamuntanyes? No és la cultura
política mexicana una cultura de tapats? Però, en lloc de frenar la
creixent angoixa d’alguns que temen (o desitgen) que algun camarada
sigui el que acabi per aparèixer en passamuntanyes i el ‘nas
pronunciat’, proposo el següent: jo estic disposat a treure’m el
passamuntanyes si la societat mexicana es treu la màscara que ànsies amb
vocació estrangera li han col·locat anys enrere”.
La revolta del primer de gener del noranta-quatre suposà l’aixecament
de la realitat sobre la il·lusió financera. El començament d’una utopia
en marxa, indefinida, en constant moviment per la dignitat dels pobles.
Una organització provinent de baix, nodrida pel somni de recuperar el
nom. I un govern explotador, corrupte i assassí que no vol ser nomenat.
Els rebels ja fa vit-i-cinc anys que remem contra el destí assignat pels
de dalt. Avui toca honorar-los.
“I mirin el que són les coses per què, perquè ens veiessin, ens vam
tapar el rostre; perquè ens anomenessin, ens vam negar el nom; vam
apostar el present per tenir futur; i per viure… morim”.
-.-
