Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cop d'estat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cop d'estat. Mostrar tots els missatges

14 d’oct. 2012

Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc el 15 d'octubre de 1940

Lluís Companys i Jover
el Tarròs, Urgell, 21 de juny de 1882 — Barcelona, 15 d'octubre de 1940
.
Lluís Companys i Jover
Fill d'una família benestant pagesa. Cursà la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on fundà l'Associació Escolar Republicana (1900) i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas. Presidí (1910) les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, amb les quals col·laborà activament.

Fou redactor en cap (1912) de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català. Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya, especialment després de l'anada de Melquíades Álvarez a Reus (juliol del 1912); col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró  i Eusebi Corominas a través de la seva tasca en La Publicidad , diari des del qual sostingué una polèmica amb Layret (aquest, des d'El Poble Català) pel setembre del 1912, amb l'intent d'emportar-se'l a l'òrbita del reformisme.

Candidat a les eleccions municipals del 1913, el fet de perdre-les —com Eusebi Corominas i d'altres— inicià la crisi del reformisme, accelerada en 1914-15. La Publicidad deixà d'ésser òrgan oficial del reformisme en retirar-se Companys del periòdic. La seva actuació política prosseguí dins la Joventut Republicana de Lleida, i amb Layret, Marcel·lí Domingo i d'altres participà en el míting del setembre del 1916, el qual portà a la celebració de l'assemblea (abril del 1917) que constituí el Partit Republicà Català. Formà part de la redacció de La Lucha, òrgan del nou partit.En representació d'aquest, fou elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona (1917), i des d'aquest càrrec formà part de la comissió que intentà obtenir del Govern una intervenció positiva respecte als conflictes obrers (1919). Amb Layret, representà la tendència esquerrana del partit durant els conflictes socials d'aquests anys, i exercí d'advocat laboralista en defensa de militants sindicalistes.Tanmateix, i malgrat que perdurà fins el 1931, el partit s'anà desfent a causa de contradiccions internes. Pel novembre del 1920 fou detingut, juntament amb Salvador Seguí, Martí Barrera, Josep Viadiu i altres sindicalistes, i fou deportat al castell de la Mola (Maó); quan Layret es disposava a assumir-ne la defensa, fou assassinat.En les eleccions legislatives del desembre del 1920, Companys fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català (escó que havia ocupat Layret), i hagué d'ésser posat en llibertat. Participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní (febrer del 1921) contra el governador Severiano Martínez Anido. Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya (1922), i dirigí La Terra, òrgan d'aquest sindicat.Participà en la gran campanya de propaganda organitzada per la Unió, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya. Aquest fet comportà el suport de la Unió de Rabassaires a la seva candidatura per Sabadell (abril del 1923), que guanyà. Durant la Dictadura de Primo de Rivera actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires (1925), i des del 1928 formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. Fou empresonat durant l'octubre del 1930. Participà en el Comitè Revolucionari de Catalunya el mes següent, en signà el manifest i des d'aleshores s'hagué d'amagar. Havia format part (1930) del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge d'Estat Català i del grup de L'Opinió.

Cofundador i dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya
 


Al març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, de la qual sortí Esquerra Republicana de Catalunya, i formà part del directori en representació del Partit Republicà Català. Elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 12 d'abril de 1931, a mig matí del dia 14 entrà, amb Amadeu Aragay, Joan Lluhí i Vallescà i d'altres, a la casa de la ciutat, on deposà l'alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya.Expulsà del govern civil el radical Emiliano Iglesias, fou nomenat governador civil de Barcelona (16 d'abril) fins al mes de maig, que fou substituït per Carles Esplà. Cap de la minoria d'Esquerra Republicana, dirigí La Humanitat, òrgan del partit, després de col·laborar en la segona època de L'Opinió. Fou elegit diputat a corts per la província de Barcelona (juny del 1931) i al Parlament de Catalunya per Sabadell (novembre del 1932).Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la Segona República Espanyola (setembre del 1931); votà a favor del vot femení (octubre del 1931); fou vicepresident de l'assemblea de la Generalitat i president provisional, en substitució de Jaume Carner (gener del 1932); en nom dels diputats catalans s'abstingué de votar el dictamen de l'Estatut en el debat de l'article VI sobre l'ensenyament (juliol del 1931). Cessà el càrrec de president del Parlament de Catalunya, i en juny-novembre de 1933 fou ministre de Marina. Pel mateix juny fou elegit membre de l'executiu d'Esquerra Republicana en el seu segon congrés nacional ordinari. En les eleccions legislatives del novembre del 1933 fou elegit diputat per la ciutat de Barcelona.

President de la Generalitat de Catalunya

Després de la mort de Francesc Macià, Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya, el presentà com a president de la Generalitat: ocupà el lloc (1 de gener de 1934) per 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció dels diputats de la Lliga Catalana. Al mateix gener formà el primer govern de concentració dins la línia política que havia de marcar la seva presidència.Donà pas a corrents polítics com Estat Català, Acció Catalana Republicana, el grup de L'Opinió, etc, que Macià no havia acceptat, juntament amb la Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. Convocà també (gener) un míting electoral d'Esquerra amb figures no catalanes, com Manuel Azaña, Indalecio Prieto, Santiago Casares Quiroga, etc, dins el nou plantejament d'una acció política d'aliances.Al juny del 1934 presentà la llei de Contractes de Conreu. Durant els mesos següents patí la tensió creixent entre les tendències d'Estat Català i les de l'Aliança Obrera. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934, a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre. Condemnat a trenta anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal d'El Puerto de Santa María (Cadis).Alliberat per la victòria del Front Popular (febrer del 1936), fou elegit diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. En produir-se els esdeveniments del juliol del 1936, s'instal·là al despatx del cap de serveis de policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Bé que en uns primers moments fou desbordat per les forces revolucionàries, s'esforçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la Guerra Civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al setembre del 1936. El setembre d'aquest mateix any es divorcià de Mercè Micó, amb qui s'havia casat el 1910 i havia tingut dos fills, i es casà amb la seva companya Carme Ballester i Llasat. A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França (gener del 1939).

Detenció i afusellament. Reivindicació de la memòria de Lluís Companys

Detingut per les forces del Govern alemany a Baule-les-Pins (Bretanya) a l'agost de 1940, li fou aplicada l'extradició i el dugueren a Espanya. Després d'un consell de guerra sumaríssim, fou afusellat, el 15 d'octubre de 1940, al castell de Montjuïc. Des del 1985, les seves despulles reposen en un mausoleu, al Fossar de la Pedrera. De la seva obra escrita destaquen el comentari al llibre Crítica del 6 d'Octubre, de Jaume Miravitlles, el pròleg a Què és la Unió de Rabassaires, de Nònit Puig i Vila (1935), i la salutació del llibre La presse catalane depuis 1641 jusqu'à 1937 (1937).Després del franquisme i amb la reinstauració de les institucions democràtiques a l'estat espanyol, tant la trajectòria personal i política com la mort de Lluís Companys han estat objecte d'un gran nombre d'estudis, debats i homenatges d'autors de procedència ideològica i generació diverses.La memòria de la seva figura i, especialment, de la seva mort ha estat reivindicada en qualitat de símbol de Catalunya i d'un govern democràtic suprimit per la força de les armes d'un règim totalitari.Des de la societat civil catalana, especialment la Comissió de la Dignitat, d'una part dels partits polítics catalans i també de la Generalitat de Catalunya, hom ha exigit a l'Estat espanyol l'anul·lació del judici sumaríssim pel qual Lluís Companys fou afusellat, demanda que no ha estat atesa o bé rebutjada pels governs espanyols i les altes instàncies judicials de l'Estat. Tot i l'aprovació de la Llei de la memòria històrica espanyola (2007), aquesta no tenia en compte l'anul·lació dels judicis sumaríssims del franquisme tot i considerar-los "il·legítims".El vint-i-nou de setembre de 2008, en un acte solemne a la Generalitat de Catalunya, la cònsol general d'Alemanya i el cònsol general francès a Catalunya, en representació dels respectius governs, assumiren la responsabilitat en la detenció i deportació del president Lluís Companys, lliurat als franquistes. L'octubre de 2010 se celebrà el setantè aniversari de l'afusellament de Lluís Companys amb diversos actes oficials i d'entitats cíviques en els quals hom tornà a reclamar l'anul·lació del judici.L'octubre de 2011, els documents personals de l'agent franquista Pedro Urraca, el qual tingué una actuació destacada en la detenció de Lluís Companys, foren dipositats a l'Arxiu Nacional de Catalunya mitjançant la donació del seu fill Juan Luis Urraca. Aquests arxius contenien valuosos testimoniatges de l'agent relatius als darrers moments del President de la Generalitat de Catalunya. 
TVE Catalunya  Arxiu TVE Catalunya - Lluís Companys 1882-1940


 
Amb motiu de la mort de l'ex president Lluís Companys tots els 15 d'octubre se celebra un acte al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc on es fa una ofrena a la seva tomba per retre-li homenatge a ell i als que varen ser afusellats per la mateixa causa. Les seves últimes paraules abans de morir foren "Per Catalunya!". 

L'ex president de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, fou assassinat al Castell de Montjuïc de Barcelona l'any 1940.

Des de TVE Catalunya també volem retre-li un petit homenatge amb aquest documental històric sobre la personalitat política i humana del que va ser president de la Generalitat en esclatar la Guerra Civil Espanyola.

Aquest és un reportatge titulat "Lluís Companys 1882-1940" i data de l'any 1990.

o0o

72 anys després ...

Els hereus han enviat un requeriment a la sala de subhastes Balclis i un escrit al Tribunal Militar de Barcelona perquè consideren que la missiva va ser sostreta il·legalment i va suposar un acte delictiu. Continuar llegint...

Manuel Fernández-Monzón de Altolaguirre, que va ser portaveu del Ministeri de Defensa, diu que els serveis secrets no han prestat atenció a l'independentisme.
Després d'afirmar que "el referèndum sobre la independència de Catalunya és il·legal", va recordar el que li va passar al president Lluís Companys, en referència a la seva destitució i detenció l'octubre del 1934 després que proclamés l'Estat català dins de la República espanyola. "Que s'atreveixin a formular-ho clarament... Hi va haver un català molt valent, Lluís Companys, que es va atrevir a proclamar la República", va evocar Monzón Altolaguirre, un dels militars més coneguts de la transició, entre altres coses per participar en les tertúlies de 'La clave'. Continuar llegint...

o0o

5 d’ag. 2012

Les Tretze Roses

Avui recordem...


Les Tretze Roses és el nom col·lectiu que se'ls va donar a un grup de tretze noies, set d'elles menors d'edat (llavors establerta en 21 anys), afusellades per la repressió franquista a Madrid, la matinada del 5 d'agost de 1939, oc després de finalitzar la Guerra Civil Espanyola, al costat de la tàpia del cementiri de l'Almudena de Madrid, a 500 metres de la presó de les Vendes, van ser afusellats els 56 membres de les Joventuts Socialistes Unificades, entre els quals es trobaven les Tretze Roses.


Havien demanat morir al costat d'altres companys que anaven a ser afusellats aquest dia, però els seus botxins no van accedir a concedir-los aquest últim desig.

Les joves, donant prova d'una serenitat admirable, van distribuir les seves pertinences entre les recluses, van tenir el valor de rentar-se i pentinar-se, es van posar els seus vestits més bonics i van esperar amb fermesa i sang freda que vinguessin a conduir-les a la capella. Ja en capella, els van autoritzar a escriure una carta als seus familiars, i cadascú va començar a compondre aquell record que parlaria de la monstruosa injustícia comesa.

Van consolar a les altres recluses que ploraven, assegurant que se sentien felices de donar la seva vida per una causa justa. Quan van venir els seus botxins les tretze van sortir cridant: «visca la República!».

Les Tretze Roses


Carmen Barrero Aguado (20 anys, modista). Treballava des dels 12 anys, després de la mort del seu pare, per ajudar a mantenir a la seva família, que comptava amb 8 germans més, 4 menors que ella. Militant del PCE, després de la guerra, va ser la responsable femenina del partit a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Martina Barroso García (24 anys, modista). En acabar la guerra va començar a participar en l'organització de les JSU de Chamartín. Anava al descampat davant de la Ciutat Universitària a buscar armes i municions (el que estava prohibit). Es conserven algunes de les cartes originals que va escriure al seu xicot i a la seva família des de la presó. 

Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista). La més gran de les tretze. Tenia un fill. No tenia cap militància política. Era catòlica i votant de dretes. Va ser detinguda per relacionar-se amb un músic pertanyent al Partit Comunista. Va escriure una carta al seu fill la matinada del 5 d'agost de 1939, que li va ser lliurada per la seva família (tots de dretes) 16 anys després. La carta àdhuc es conserva. 

Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista). En iniciar-se la guerra es va afiliar al PCE i va treballar com a voluntària en les cases-bressol (on es recollia a orfes i a fills de milicians que anaven al front). Va ser nomenada secretària d'organització del ràdio Norte. En acabar la guerra es va encarregar de la reorganització del PCE en vuit sectors de Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Julia Conesa Conesa (19 anys, modista). Nascuda a Oviedo. Vivia a Madrid amb la seva mare i les seves dues germanes. Es va afiliar a les JSU per les instal·lacions esportives que presentaven a la fi de 1937 on es va ocupar del seu monitoratge. Aviat va treballar com a cobradora de tramvies, ja que la seva família necessitava diners, i va deixar el contacte amb les JSU. Va ser detinguda al maig de 1939 per la denúncia d'un company del seu xicot. La van detenir cosint a la seva casa. 

Adelina García Casillas (19 anys, activista). Militant de les JSU. Filla d'un guàrdia civil vidu. Li van enviar una carta a la seva casa afirmant que només volien fer-li un interrogatori ordinari. Es va presentar de manera voluntària, però no va tornar a la seva casa. Va ingressar a la presó el 18 de maig de 1939. 

Elena Gil Olaya (20 anys, activista). Va ingressar a les JSU en 1937. En acabar la guerra va començar a treballar en el grup de Chamartín. 

Virtudes González García (18 anys, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 anys, pertanyent a les JSU i supervivent de la presó de Ventas). En 1936 es va afiliar a les JSU, on va conèixer Vicente Ollero, que va acabar sent el seu company. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939 denunciada per un company seu sota tortura. 

Ana López Gallego (21 anys, modista). Militant de les JSU. Va ser secretària del radi de Chamartín durant la Guerra. El seu xicot, que també era comunista, li va proposar anar-se a França, però ella va decidir quedar-se amb els seus tres germans petits a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig, però no va ser portada a la presó de dones de Ventas fins al 6 de juny. S'explica que no va morir en la primera descàrrega i que va preguntar "És que a mi no em maten?". 

Joaquina López Laffite (23 anys, secretària). Al setembre de 1936 es va afiliar a les JSU. Se li va encomanar la secretaria femenina del Comitè Provincial clandestí. Va ser denunciada per Severino Rodríguez (número dos en les JSU). La van detenir el 18 d'abril de 1939 a la seva casa, al costat dels seus germans. La van portar a un xalet. La van acusar de ser comunista, però ignoraven el càrrec que ostentava. Joaquina va reconèixer la seva militància durant la guerra, però no l'actual. No va ser conduïda a Ventas fins al 3 de juny, malgrat ser de les primeres detingudes. 

Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista). Es va afiliar al Partit Comunista a l'abril de 1938 després que un obús matés la seva germana i uns nois que jugaven en un descampat. En acabar la guerra va ser l'enllaç entre els dirigents comunistes a Madrid. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939. 

Victoria Muñoz García (18 anys, activista). Es va afiliar amb 15 anys a les JSU. Pertanyia al grup de Chamartín. Era la germana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grup del sector de Chamartín de la Rosa. Va arribar a Ventas el 6 de juny de 1939. 

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 anys, sastra). Va entrar en les JSU en 1937 sense ocupar cap càrrec. Li van proposar crear un grup, però no havia convençut àdhuc a ningú més que al seu cosí quan la van detenir. Va reconèixer la seva militància durant la guerra, però no l'actual. A l'abril la van traslladar a Ventas, sent la primera de les Tretze Roses a entrar a la presó.

Més informació:

Les Tretze Roses (Wikipedia)
Les Tretze Roses (Wikilingua)
Sobre la pel·liícula “Las 13 Rosas”. Una pel·lícula, de producció espanyola, dirigida per Emilio Martínez Lázaro, basada en fets reals i inspirada en el llibre “Trece Rosas Rojas” de Carlos Fonseca. Trece rosas, trece vidas, trece injusticias
 
ACTO HOMENAJE 73 ANIVERSARIO DEL FUSILAMIENTO DE LAS TRECE ROSAS
Fundación Trece Rosas

o0o

5 de febr. 2012

Hondures, FNRP Analitza govern neoliberal corrupte de Porfirio Lobo

mrGeorgeKan 05/02/2012

Després de complir-se dos anys del règim del president hondureny, Porfirio Lobo, el Front Nacional de Resistència Popular, ha presentat la seva anàlisi sobre aquest període.


o0o

La situació de Bajo Aguán a Hondures


[Vídeo 3:44 min.] Rebelión/OCAGLVC
Un dels conflictes actuals més intensos a la regió centreamericana. Més de 50 camperols/les assassinats/des en menys de tres anys. El cop d'estat ens deix veure en la complicitat de les institucions amb els terratinents inculpats per les comunitats.



o0o

Alemanya confirma la simpatia de Juan Carlos pels colpistes del 23-F

Un document de l'ambaixador alemany a l'època, revelat avui per 'Der Spiegel', mostra un rei comprensiu i simpatitzant amb els colpistes

Joan Carles I d'Espanya (batejat com Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias

Font: Vilaweb 05/02/2012

El setmanari alemany Der Spiegel publica avui a la seva edició en paper un informe enviat per l'ambaixador alemany a Espanya el 1981, Lothar Lahn, en què exposa que el rei Juan Carlos va mostrar comprensió pels protagonistes del cop d'estat del 23 de febrer de 1981. La revista es basa en un despatx enviat per l'ambaixador al govern del socialdemòcrata Helmut Schmidt, i que fa poc que s'ha desclassificat en la publicació 'Documents d'Història de la Política Exterior de la RFA'. S'hi descriu el contingut d'una conversa entre Lahn i el rei el 26 de març de 1981 en què Juan Carlos, lluny de mostrar rebuig o indignació pels colpistes, hi va mostrar 'comprensió i simpatia'.

L'ambaixador alemany diu en l'informe que Juan Carlos li va dir que els colpistes només volíem 'allò que tots volem' i que va concretar en 'la reinstauració de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat'.

El rei, segons Lahn, també va assegurar-li: 'Els líders del cop només pretenien el que tots volíem, concretament el restabliment de la disciplina, l'ordre, la seguretat i la tranquil·litat.' I carregava tota la responsabilitat de l'intent de cop d'estat al president del govern espanyol, Adolfo Suárez.

El rei va confessar, segons l'ambaixador alemany, que miraria d'influir en el govern i els tribunals per a evitar un càstic sever als colpistes, i que el 23-F s'havia d'oblidar com més aviat millor.

La Casa Reial, contactada per l'agència Efe, ha manifestat sobre aquesta qüestió que 'el paper i l'actuació del rei el 23-F ja estan consolidats per la història, i la manera decidida i determinant com va actuar en defensa de la democàcia és sabuda per tota la societat espanyola i a tot el món'.

Més notícies sobre la casa reial espanyola

24 de nov. 2011

Goldman Sachs: “fer el treball de Déu” / Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI

Goldman Sachs: “fer el treball de Déu” / Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI. Articles d’opinió de Jordi Martí

Goldman Sachs: “fer el treball de Déu”

No crec en conspiracions planetàries ni en trames mundials de malèfics que manen des de l’ombra més que no pas els que posen la cara com a suposats “amos”. De la mateixa manera, però, no crec tampoc en tantes coincidències i menys encara que una crisi d’aquesta magnitud que envia a la misèria i a la mort, dia rere dia, milions de persones no tingui culpables o com a mínim, responsables. Per això assenyalo aquestes coincidències i curiositats i les continuaré assenyalant aquí.

Als Estats Units d’Amèrica, Goldman Sachs és ben conegut, no només per ser un dels causants de la crisi econòmica que el món sencer passa ara mateix sinó, sobretot, perquè ha esdevingut també un dels màxims beneficiaris d’aquesta mateixa crisi. I no beneficiari per casualitat sinó perquè si manes prou sempre pots muntar-t’ho perquè els mecanismes econòmics dependents de l’Estat et beneficiïn, fins i tot si ets ultraliberal com ells mateixos són i odies l’Estat. No és per casualitat que se’ls anomeni “Govern Sachs”.

Així, el secretari del Tresor de Clinton, Robert Rubin, responsable de la total desregulació financera, venia de Goldman Sachs. El va succeir, ja amb Bush, Hank Paulson, prèviament president executiu de Goldman Sachs i membre del Directori de Governadors del Fons Monetari Internacional; va ser qui es va encarregar de transferir als estats el deute podrit dels bancs durant la crisi financera i també se l’acusa de ser una peça clau a l’hora de deixar caure el banc d’inversions Lehman Brothers, un dels màxims rivals de Goldman, la caiguda del qual, junt amb les hipoteques subprime s’apunten com a desencadenants de la crisi capitalista mundial actual. Ja sigui per implicació o per omissió, aquests alts càrrecs econòmics està clar que han estat jugadors de primera fila en el desenvolupament de la situació de crisi total d’ara mateix i sobta moltíssim que cap ni un dels implicats hagi estat acusat formalment de res. Bé, sobta si pensem que els delictes i fer anar malament milions de persones hauria d’estar penat molt més que ho està el petit furt o els robatoris sense violència. No és el cas. En aquest terreny, també, els riquíssims i poderosíssims ho tenen tot lligat i ben lligat. I entre els lligams evidents, públics i coneguts, per exemple, el finançament de la campanya que va portar Obama a la presidència dels EUA.

Aquestes i altres informacions apareixen a un dels dos llibres de què ara mateix disposem per entendre com és i quina cara té aquest amo del món que existeix del de finals del segle XIX però que mai havia tingut tan poder com ara mateix. Es tracta d’”El banc. Com Goldman Sachs dirigeix el món”, disponible en espanyol i en francès però encara no en català. És obra del periodista francès Marc Rocha i a banda d’haver guanyat el Prix du Livre d’Économic, al millor assaig econòmic de l’any, crec que hauria de ser lectura obligatòria per a qualsevol persona que vulgui entendre on som i qui ens hi ha portat. De les preguntes sobre el futur que ens espera, potser millor no fer-nos-les ara ja que estem en època de canvis i vés a saber qui o què prendrà aquest poder que ara té Goldman Sachs en les properes hores, dies o anys. En tot cas, potser seria bo de recordar les paraules de l’actual president del banc, Lloyd Blankfein, a qui li agrada dir que ell s’encarrega de fer “el treball de Déu”.

---------------------------------------------------------------------

Goldman Sachs: especialistes en cops d’estat i dictadures a l’Europa del segle XXI

Europa, novembre del 2011. En pocs dies, després d’intenses setmanes d’amenaces en forma de casuals caigudes de les borses i de negació explícita del dret a decidir quan es tracta d’economia, la Unió Europea ha vist com “els mercats” dictaven qui havien de ser els nous caps de dos dels seus estats. Grècia i Itàlia ja tenen nous primers ministres i, no ens hauria de sorprendre però sí repugnar-nos, són homes de Goldman Sachs. Finalment, els polítics ja no obeeixen el poder econòmic perquè ara és el poder econòmic qui ha pres les regnes dels estats.

D’una banda, tenim Lucas Papademos, que va ser governador del Banc Central Grec entre 1994 i 2002; i, per tant, va participar en la falsificació dels comptes de l’Estat grec al costat de Goldman Sachs. S’han acabat els mitjancers, els polítics d’un partit o de l’altre que feien d’intermediaris de les decisions dels amos. Ara, manen directament. Alhora, el nou govern grec inclou, per primera vegada des de la dictadura dels coronels, membres de l’extrema dreta. Una bona mostra pràctica de com els ultres del liberalisme no tenen cap mena de dubte, a través dels governs de “concentració nacional”, a l’hora d’abraçar el feixisme i de netejar la imatge i donar prestigi social als qui connecten directament el país amb l’anterior dictadura, aleshores militar.

D’una altra banda, el nou primer ministre d’Itàlia, Mario Monti, és assessor del mil vegades anomenat banc nord-americà des del 2005, però no només. El seu currículum no té palla, és tot gra fort. Amb 68 anys, ha estat comissari europeu i director de la Trilateral, el lobby ultraliberal fundat per Rockefeller al 1973. Alhora, també és membre del Club Bilderberg, al qual cada cop més gent qualifica de “govern mundial a l’ombra”. Li haurem d’estar agraïts per haver fet fora l’odiat Berlusconi? No cal, amb el temps i sense tant d’espectacle si analitzem bé què fa i què farà en tindrem prou odiant-lo a ell. Perquè la seva feina està ben clara: desmuntar tot l’estat del benestar i fer-ne negoci i diners per als amics i amigues.

El Poder capitalista s’està reinventant davant dels nostres ulls, i ho fa amb una rapidesa que no ens deixa espai per a la reflexió ni per a la contesta social. El pensament, exterminat i relegat a la consideració social d’excentricitat inútil, s’escapa com pot per sobreviure en els boscos dels llibres. Monti assegura que plegarà quan calgui, quan s’acabi la crisi i com ja ens deia Orwell: “el sistema és la crisi, la crisi és el sistema”.

No hi ha sortida davant d’aquests cops d’estat amb forma acceptada per la majoria i sense sang vessada? Doncs sí, n’hi ha però costa. Tenim la llibertat que ens dóna veure la realitat i explicar-la, anomenar-la, conèixer-la i intentar transformar-la. Costarà, però com sempre: podrem si volem. Ara bé, que ningú deixi de pensar que ara serà encara més complicat, tot i que alhora més necessari. Totes aquelles que quan eren joves o no tant preguntaven als seus antecessors com era possible que no s’haguessin implicat en la lluita antifranquista, ja es poden calçar, perquè si ara no lluitem els que vinguin després ens diran exactament el mateix. Cal que ens enfrontem a cada una de les dictadures que imposen i imposaran, perquè no són tecnocràcies, tal com les anomenen ells i la seva premsa, són dictadures! I com a tals les hem de combatre.

* Jordi Martí és periodista, professor i militant de la CGT de Tarragona

18 de jul. 2011

El 18 de juliol de 1936

El Dragon Rapide. Aquest aparell ple de merda, va travessar l'estret de Gibraltar el juliol de l'any 1936 per a "salvar España". Enguany fa 75 anys.

Recorregut del Dragon Rapide fins Tetuán

El criminal feixista, el general colpista, Francisco Franco

El 18 de juliol de 1936

El 18 de juliol de 1936, l’exèrcit espanyol surt de les casernes, acompanyat de la Falange, la guàrdia civil i els carlins. El cap del complot, el general Emilio Mola, s’encarrega del nord i Gonzalo Queipo de Llano del sud, però l’èxit depèn de Francisco Franco, el general més jove de tot l’exèrcit, que aleshores era al protectorat espanyol del Marroc. Amb l’anunci de l’alçament militar, el poble es llença al carrer i demana armes. Vencedor dels rebels a Madrid i a Barcelona, el poble s’organitza en milícies. Cada partit, cada sindicat té la seva. Ja no és la República allò que cal defensar, és la revolució contra el feixisme. Durruti, figura llegendària de l’anarquisme somia en la revolució proletària per mitjà de l’acció violenta. "No tenim por a les runes, perquè portem un món nou al cor", diu.

A finals de juliol, el trencament s’ha consumat. Madrid i les dues terceres parts de l’Estat espanyol romanen fidels a la República. Per als nacionals està clar que sense Franco i les seves tropes del Marroc l’afer no es presenta fàcil. Itàlia i Alemanya envien els primers avions en ajut dels nacionals. Ben aviat, els legionaris del tercio i els regulares del Marroc traspassen l’estret de Gibraltar. Són les millors tropes de l’exèrcit espanyol. El general Queipo de Llano pren Sevilla fàcilment amb pocs efectius. Andalusia serà el cap de pont del moviment nacional. El 9 d’agost Franco arriba a Sevilla, que l’acull com a salvador. La Mare de Déu i les tropes juntes en la mateixa desfilada són saludades a l’estil feixista. Per a l’església espanyola, el cop d’estat dels generals és legítim, és un plebiscit armat. La bandera de la República és substituïda per la de l’Espanya de sempre. Comença una nova croada contra els infidels i l’església en beneeix l’èxit a la bestreta.

Les primeres batalles de la guerra d’Espanya es fan a la serra del nord de Madrid. L’entusiasme dels republicans no sempre és suficient per compensar el desordre que regna a les milícies. Hi ha discussions entre caps militars i comissaris polítics i no és estrany de veure els milicians votant a mà alçada abans d’obeir les ordres d’un oficial. Els nacionals s’apropen perillosament a Madrid. D’entrada, els combats són acarnissats. Al sud, l’exèrcit d’Àfrica progressa ràpidament. Badajoz, ciutat fronterera amb Portugal cau el 15 d’agost. Tot seguit, els simpatitzants del Font Popular són assassinats en massa.

A finals d’agost, els rebels passen a l’ofensiva al País Basc, en direcció a Irun. Sota un sol abrusador, el coratge dels combatents és el mateix en ambdós bàndols, però també aquí els republicans reculen. La població fuig cap al País Basc francès pel pont internacional. Finalment Irun cau i el País Basc espanyol i Astúries resten aïllats de França. Els supervivents de l’exèrcit republicà tornen de França en direcció a Barcelona per continuar la lluita.

L’inici del conflicte

Dos mesos després del començament de la insurrecció militar, el balanç no és gaire tranquil·litzador per a la República. Els dos exèrcits dels revoltats s’han unit, i es converteixen dia rere dia en una amenaça per a Madrid. De Madrid depèn la sort de la guerra. Franco és optimista i espera ocupar-lo el 12 d’octubre.

"No pasarán". Dolores Ibárruri, "Pasionaria" mobilitza Madrid al voltant d’aquest eslògan i ben aviat el món sencer. Madrid esdevé una mena de gran míting permanent. La República té combatents però no armes. Un home revifa el Front Popular i restaura el poder a l’estat republicà. És Francisco Largo Caballero, que es converteix en cap de govern el 4 de setembre de 1936. Davant de la gravetat de la situació deixa de banda les seves profecies revolucionàries i forma govern amb socialistes, comunistes i ben aviat també amb alguns anarquistes. És una revolució dins la revolució.

L’exèrcit de Franco es troba a 150 Km de Madrid. En el camí cap a la capital es troba Toledo i el seu famós alcàsser. Des de l’inici de la insurrecció, el coronel José Moscardó s’hi ha fet fort amb 2.000 soldats i 600 dones i nens. Després de dos mesos, Moscardó es nega a retre’s i resisteix tots els atacs. Franco, que sap que la guerra també necessita símbols, decideix prendre l’alcàsser abans d’atacar Madrid, costi el que costi. Els republicans, ansiosos per destruir-lo demanen als miners asturians que dinamitin la ciutadella. Largo Caballero assisteix en persona a l’assalt final. La formidable explosió llança una de les torres al Rajo, però l’alcàsser és indestructible, els ciments ni tan sols s’han mogut. Els republicans pensaven que no trobarien més que cadàvers sota les runes, però tots els defensors són vius. L’alcàsser roman inaccessible. El 28 de setembre, l’exèrcit franquista arriba fins a la rereguarda dels assetjadors. Envoltats, els republicans abandonen la zona i es retiren cap a Madrid. L’alcàsser és pres pels nacionals després de 79 dies de setge. L’epopeia de l’alcàsser passa a formar part de la llegenda del bàndol nacional.

La internacionalització del conflicte

El món dirigeix dirigeix la mirada cap a Espanya. Homes i armes arribaran d’arreu. A l’hivern de 1936, la guerra d’Espanya esdevé el camp de batalla de les ideologies que s’oposen a Europa i el terreny d’experimentació de noves armes. És un assaig general de la Segona Guerra Mundial.

La nit del cop d’estat, la República demana ajut a França, on el Front Popular també acaba de triomfar. El primer impuls de Léon Blum és d’atorgar un ajut militar immediat per a la República espanyola. Però el Front Popular francès es divideix pel que fa a Espanya. Els comunistes exigeixen un suport total, els radicals aconsellen prudència, i la dreta denuncia Blum. Per tal de preservar la unitat del Front Popular, Blum decideix la no-intervenció a Espanya. Però de fet la tramesa d’armes continua de manera discreta. Aquesta comèdia internacional de la no-intervenció tranquil·litza els britànics, que amb Chamberlain encara volen tenir certs miraments amb els dictadors.

D’entrada, Adolf Hitler dubta d’ajudar massivament els militars espanyols. L’exèrcit alemany encara no està preparat per a desplegar-se per Europa. L’Alemanya nazi intenta guanyar temps amb declaracions tranquil·litzadores. Finalment, Hitler decideix de dosificar el seu suport a Franco, si més no d’entrada, per tal que Espanya no encengui prematurament la metxa d’una deflagració a Europa. A Roma, Benito Mussolini no sembla gaire entusiasmat, però aviat canvia de parer. Espanya li sembla un terreny fàcil per dur a terme els seus somnis de glòria militar. La Itàlia feixista hi envia sobretot soldats. N’hi arribarà a haver 50.000 en el bàndol de Franco.

Stalin, mentrestant, decideix ajudar la República espanyola, sinó a guanyar, almenys a no perdre. Els primers vaixells soviètics arriben a Barcelona a finals d’octubre. El poble, entusiasmat, ignora que aquest ajut no és desinteressat. Per pagar les armes i els avions soviètics, la República transfereix a Moscou les seves reserves d’or, que serviran per a pagar-ne la factura.

Reneix l’esperança en el bàndol republicà. Largo Caballero diu "Tenim la superioritat militar. Nosaltres som el govern de la victòria". L’ajuda comunista envia també força voluntaris d’arreu d’Europa i fins i tot dels EUA, militants antifeixistes convençuts que el combat per la llibertat comença a Espanya. Aviat seran coneguts com les Brigades Internacionals. Tito, futur president de Iugoslàvia n’organitza el viatge. Cada brigada duu el nom d’un heroi comunista. Comença la guerra mundial en miniatura. Les Brigades Internacionals, tropes de xoc, participen en totes les grans batalles. També els intel·lectuals arriben a Espanya. L’escriptor americà Ernest Hemingway, el francès André Malraux, molt proper aleshores als comunistes. Ell s’encarrega de comprar armes per als republicans i també comanda una esquadrilla.

Els reforços alemanys arriben al bàndol feixista: aviació, carros de combat i artilleria. Es tracta de la Legió Còndor, que ha de posar a prova les idees de l’estat major alemany sobre la guerra total. Per començar, 6.000 homes i 50 avions. Els alemanys es fan pagar en espècies, amb minerals que els són necessaris per a la seva indústria d’armament.

La batalla de Madrid

A l’octubre de 1936 ja s’escolten a Madrid els sons de la guerra. A primers de novembre Franco anuncia que ben aviat anirà a missa a la catedral. L’exèrcit d’Àfrica arriba a les portes de la ciutat. Madrid viu un ambient d’epopeia revolucionària. Cal defensar Madrid com Petrograd, diuen els republicans. Tanmateix, sembla que la caiguda de la capital és qüestió d’hores. El govern republicà fuig cap a València, i deixa els combatents plens d’ira, ja que es consideren traïts. El general José Miaja es fa càrrec de la defensa de la ciutat, però són els soviètics els qui ocupen l’estat major. Ajornada la revolució, Rússia i els comunistes comprometen el seu prestigi en la defensa de Madrid. La primera actuació dels carros de combat soviètics no és un èxit rellevant. Les tropes, massa disperses no els segueixen. El contraatac republicà fracassa. A mitjan novembre, l’avanç feixista continua. Ara els combats són als ravals de la ciutat. Les Brigades Internacionals i els anarquistes de Durruti, arribats de Barcelona com a reforç es llancen a una batalla terrible, la de la Ciudad Universitaria. Els combats són acarnissats i les baixes en tots dos bàndols, altíssimes. Es lluita casa per casa, però els dies passen i els feixistes, desconcertats per la duresa del combat, no aconsegueixen avançar. Homes sense armes marxen cap al front per recuperar els fusells de les víctimes. Els combatents, esgotats, s’atrinxeren. Malgrat la fam i la penúria Madrid ha resistit.

"Millor destruir Madrid que deixar-la en mans dels marxistes". Franco, que havia promès que mai no bombardejaria la població civil, canvia de parer. Madrid servirà de blanc i d’observatori per als pilots de la Legió Còndor. Dia i nit, bombes incendiàries cauen sobre la ciutat. Franco creu que així desarmarà la resistència republicana, però s’esdevé el cas contrari. L’odi als feixistes creix malgrat els morts i la destrucció. Hom decideix de protegir els infants. Els fills de la República parteixen cap a la rereguarda, on la guerra i els bombardeigs encara no han arribat. Alguns d’aquests nens faran cap a l’URSS. Per als republicans, la Unió Soviètica és l’únic país que els ajuda de debò, l’únic país amic. En arribar a Rússia, els infants desfilen com a petits revolucionaris de veritat.

En ple combat per Madrid, el moviment anarquista perd el seu cap més prestigiós, Buenaventura Durruti és assassinat en circumstàncies que encara no s’han esclarit. La força del moviment anarquista és impressionant a Catalunya. Tota Barcelona assisteix a l’enterrament.

A l’altra Espanya, Franco s’ha convertit en el Caudillo. Aleshores, a Burgos, fins i tot les pedres són nacionals. A l’octubre, Franco hi és nomenat generalísimo i cap de l’Estat. De seguida, Franco crea un partit únic que aplega forces de totes les tendències de la dreta, per al seu únic profit.

Per als nacionals es tracta d’extirpar el mal de soca-rel i esborrar tota petjada de les forces malignes que han dut Espanya al desastre. Espanya ha tornat a la legitimitat el 18 de juliol, dia de l’alçament militar. El gran sacerdot de la propaganda franquista és el general José Millán Astray, fundador de la legión, borni i mànxol, que s’ha fet famós amb el seu crit "Visca la mort". La Falange perd el seu cap. Arrestat des de primers de juliol, José Antonio Primo de Rivera és afusellat al novembre. Els falangistes l’anomenaran "el Ausente". També és executat el poeta Federico García Lorca, arrencat pels seus assassins de les mans de la família nacional que el protegia. El seu cos encara no s’ha trobat.

A l’Espanya controlada pels militars rebels el terror evoluciona, ara organitzat per tal de fer admetre el nou ordre. Els carlins canten "hemos matado más rojos que flores nacen en abril y mayo". Espanya és un immens camp de mort. En el bàndol republicà, hom dispara a les imatges religioses, els cadàvers de les monges són arrencats de les tombes i exposats a les esglésies. Els franquistes maten els mestres. Els republicans es llancen a la captura de burgesos i de sacerdots. Els edificis religiosos són sistemàticament espoliats i cremats. Una dotzena de bisbes i milers de religiosos són assassinats. Revolució nacional en un bàndol, revolució social en l’altre.

Al bàndol republicà es col·lectivitza intensament. Barcelona és dominada pels anarquistes. Fins i tot el cinema i la distribució de productes són col·lectivitzats.

1937. La caiguda d’Euskadi. Els Fets de Maig

A la primavera de 1937 es reprèn el combat per Madrid. Aquest cop els franquistes intenten envoltar la ciutat per tal d’asfixiar-la. AL febrer, les Brigades Internacionals han pres posicions al riu Jarama. Al març, els italians de Mussolini ataquen a Guadalajara. El Duce esperava un triomf però pateix una humiliació.

Aleshores els franquistes dirigeixen l’atac cap al al País Basc, que ocupen completament a l’abril de 1937. Tanmateix, Franco autoritza un atac aeri sobre una poble de Biscaia que indignarà el món sencer. El 26 d’abril, a les 6:30 del matí, 40 avions alemanys llancen 50 tones de bombes incendiàries sobre Gernika, la vila símbol de les llibertats basques. A petició de la República, Picasso immortalitza els màrtirs de Gernika en un quadre immens gris i negre, un vaticini del terror de les masses que ben aviat s’escamparà per Europa.

En lloc de tancar files, els republicans es divideixen. Esclaten els Fets de Maig a Barcelona. Els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els antiestalinistes del POUM, que compten entre els seus consellers amb un tal Willy Brandt, es llancen contra els comunistes i els republicans moderats que intenten recuperar el poder. Els comunistes surten vencedors de la prova i es fan indispensables per a la República. El 18 de maig de 1937, Juan Negrín, un membre de l’alta burgesia, que té la confiança del PCE, esdevé el nou cap de govern i al mateix assumeix les carteres d’Economia i Hisenda i de Defensa Nacional.

Al juliol, l’exèrcit republicà, que necessita èxits, passa a l’ofensiva. S’han aplegat grans mitjans amb l’esperança de trencar les línies franquistes a uns 30 Km a l’oest de Madrid. A poc a poc, però, l’ofensiva republicana fracassa i els franquistes comencen a recuperar el terreny perdut. Hi ha milers de ferits i prop de 20.000 morts.

Franco sent que la victòria crida a la seva porta. Sense perdre un segon, els exèrcits franquistes avancen en direcció al mar sobre un front de 300 Km. La defensa republicana, esgotada, s’esquerda per tot arreu. No tots els blancs dels bombarders alemanys i italians són militars, malgrat la informació oficial.

El 22 de març de 1938, les tropes nacionals del general Yagüe creuen l’Ebre per sorpresa. L’esfondrament del front del nord del riu és una realitat. Fraga cau el 26 de març. Massalcoreig ho fa el 27 i, després d’ocupar Mequinensa, els soldats de Franco entren a Lleida el 3 d’abril. Al cap de 3 dies, cau Balaguer, i l’endemà, Tremp, entre altres poblacions del Segrià, la Noguera i el Pallars. La repressió comença per aquestes poblacions, tot i que la guerra trigarà un any a acabar del tot.

Franco, però, no per el temps: tan bon punt entra a Catalunya, suprimeix l’Estatut d’Autonomia, i el 9 d’abril ordena afusellar a Burgos Manuel Carrasco i Formiguera, home fort d’Unió Democràtica de Catalunya. El mateix generalísimo presideix una concentració falangista a Saragossa el 21 d’abril per celebrar la conquesta de les primeres poblacions catalanes. Després de felicitar les divisions que ho han aconseguit, el cap del Servicio Nacional de Propaganda, José Antonio Giménez Arnau, deixa anar un discurs on ja marca la línia d’actuació que caurà sobre els catalans que no acceptin les noves condicions:

Deixeu que bordin, i que nosaltres continuem endavant pel camí de l’unitat fecunda que, després de donar-nos els homes units, ens dóna unides les terres de la perifèria traïdores un dia als destins d’Espanya... Però, un avís. Ja s’ha acabat aquesta conducta, s’ha acabat la traïció, perquè ara nosaltres ens estimaríem més veure aquestes terres anorreades abans que tornar-les aveure en contra dels sagrats destins d’Espanya.

La batalla de l’Ebre

Els franquistes aconsegueixen arribar a la Mediterrània, a Vinaròs, el 15 d’abril de 1938. Així, el territori republicà és escapçat en dues parts, però la República encara no està vençuda, encara tindrà un darrer alè d’energia. És la batalla de l’Ebre, l’ofensiva més intensa mai llançada pels republicans.

En aquest context es produeix l’ofensiva republicana a l’Ebre, com a part d’un conjunt estratègic més ampli, que perseguia una sèrie d’objectius fonamentals previstos pel general republicà Vicente Rojo: en l’aspecte militar, entretenir les reserves de Franco i guanyar temps per reorganitzar l’Exèrcit republicà als altres fronts; en l’àmbit diplomàtic, continuar la resistència a ultrança amb l’esperança que la crisi a Europa entre les potencies feixistes de l’Eix i les democràcies (qüestió de Txecoslovàquia) derivés en un conflicte europeu, que pogués canviar decisivament les coordenades de la guerra d’Espanya; i en el terreny psicològic, aconseguir una victòria que elevés la moral de l’Exèrcit republicà després dels darrers revessos militars.

Equipat amb nou material procedent de l’URSS, el 25 de juliol 100.000 homes de l’Exèrcit republicà passen a l’ofensiva, traspassen l’Ebre per sorpresa i estableixen un cap de pont a Gandesa que es convertirà en el centre de gravetat de la batalla. Al mateix temps fan una ofensiva de menors dimensions a Mequinensa. El front del sud de l’Ebre s’estabilitza entre Faió i Benifallet, on les forces republicanes es fortifiquen i es preparen per a una batalla defensiva.

Franco, tal com ja havia fet diverses vegades durant el conflicte, prefereix portar a terme una batalla frontal i de desgast, acumula reforços a la zona i es llança a la contraofensiva des del 10 d’agost. Al setembre es produeixen els enfrontaments més durs, precisament quan s’arriba al desenllaç de la crisi txecoslovaca amb l’Acord de Munic. La superioritat dels recursos i els efectius de les tropes franquistes determinen la sort de la batalla. El 28 d’octubre, els franquistes inicien la contraofensiva definitiva, després d’una resistència acarnissada i una guerra de desgast. El 15 de novembre, les darreres tropes republicanes traspassen l’Ebre en retirada.

La nova derrota militar liquida a la pràctica la capacitat combativa de l’Exèrcit republicà, molt minvat no solament en els seus recursos i armament sinó també en la seva moral. La República ha perdut l’exèrcit del nord, la batalla de l’Ebre i la guerra.

Els principals caps militars dels dos bàndols que van actuar en la decisiva batalla de l’Ebre van ser, del costat republicà Enrique Líster, i del franquista Juan Yagüe.

L’ocupació de Catalunya

Després de la decisiva batalla de l’Ebre comença la campanya de Catalunya. Tres milions de catalans a la rereguarda i més d’un milió de refugiats ja assumeixen que la victòria nacional és imminent. Els bombardeigs arreu del país i les lluites internes al costat republicà així ho confirmen.

El 23 de desembre, el general Dávila llança dues ofensives simultànies contra Catalunya. Pel nord, l’exèrcit de l’Est és atacat per Tremp cap a Artesa de Segre i Ponts, amb la participació de la 150 División del cos d’exèrcit d’Urgell. Pel sud, l’exèrcit de l’Ebre no resisteix els atacs de les divisions franquistes per Seròs, cap a Sarroca i Maials. El 14 de gener de 1939, l’avanç nacional arriba a Bellpuig i Mafet, per la banda nord, i a l’Espluga de Francolí, Poblet i Montblanc al sud.

El 15 de gener, els homes del general Yagüe entren a Tarragona i Reus, i el 25, les forces de Dávila ocupen Barcelona. L’1 de febrer, el cos d’exèrcit del general García Valiño, després d’ocupar Manresa, entra a Vic, i al cap de tres dies, a Girona. El 2 de febrer, la 150 División del general Muñoz Grandes arriba a Berga mentre uns altres destacaments del mateix cos d’exèrcit s’emparen de la Seu d’Urgell el 5. El general Solchaga, del cos de Navarra entra a Figueres el 8. L’endemà es tanca la frontera amb l’Estat francès després de l’arribada dels franquistes al Pertús. El 12 de febrer l’exèrcit franquista ha conquerit tota la Catalunya autònoma.

Per als republicans que han resistit comença la fugida a França. 500.000 republicans perseguits per les tropes franquistes s’aboquen cap a la frontera francesa. En aquests rengs hi van els dirigents republicans, els presidents de Catalunya i del País Basc, els líders anarquistes i els teòrics de la revolució. La majoria mai tornarà de l’exili. La revolució se’n va, però també la democràcia. D’entrada, França rebutja els refugiats, però després en permet l’entrada. Les autoritats franceses, que simplement s’ocupen de desarmar els excombatents, es troben aclaparades davant l’allau humana que els arriba. Cada dia arriben a la frontera més de 15.000 refugiats.

El final de la guerra

Amb amargor, els republicans veuen com les grans potències reconeixen el règim de Franco. El mariscal Philippe Pétain és el primer ambaixador francès davant l’Espanya nacional.

L’ofensiva franquista final (febrer - març de 1939) té per objecte esmicolar les posicions republicanes que encara resisteixen, situades al centre i al sud de la península. A principis de març fracassa el criteri de mantenir la resistència defensat pel president del govern republicà, Juan Negrín, a causa de la creació a Madrid del Consejo Nacional de Defensa. Aquest organisme, que encapçala el cap de l’Exèrcit del Centre, el coronel Segismundo Casado, destitueix Negrín i tracta d’assolir una pau honrosa amb el govern franquista de Burgos després d’apoderar-se de Madrid mitjançant un enfrontament sagnant entre les mateixes tropes republicanes. Però Franco no fa cap concessió, i les gestions de Casado per aconseguir una pau pactada no prosperen.

El 28 de març de 1939 les tropes franquistes entren a Madrid. Tres dies més tard el govern republicà perd les darreres places que encara li són fidels. L’1 d’abril la guerra ha acabat, però la sang encara no ha parat de córrer. Ara, solament serà la dels vençuts. Un decret qualifica com a subversiu tothom que s’ha oposat fins i tot passivament al Movimiento Nacional. Aviat arribaran les depuracions. 200.000 republicans faran cap als camps de concentració o seran afusellats.

Tots els ideals que van desencadenar la guerra han mort. Fins i tot els dels vencedors, ja que la nova Espanya no serà monàrquica, feixista o falangista. Serà simplement franquista: una dictadura de 40 anys recolzada en l’exèrcit i l’església.

Amb informació de La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat

-:-

Queda clar que després de 75 anys, no hi ha cap interès per part de la "classe" política hispana de pal·liar i fer justícia a tals crims. Ho vàrem poder constatar el passat 13 de julio, quan el mateix president del Congrés dels Diputats, José Bono, no ha emès cap resposta sobre la petició que havia fet la 'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica', per condemnar el cop d'Estat franquista del 18 de juliol de 1936. No cal dir que aquest president, una i altra vegada recorda: "ejque, mi padre era falangista". Tot fa pensar que encara no ens hem alliberat d'aquell fatídic cop a la democràcia que fou el cop d'estat militar del 1936.


17 de jul. 2011

Avui es compleixen 75 anys del cop d'Estat del dictador Franco

Avui es compleixen 75 anys del cop d'Estat del dictador Franco: militar traïdor, criminal de guerra, genocida i restaurador de la monarquia.
-:-
El Congrés espanyol no condemna la sublevació feixista del 36

El president del Congrés dels Diputats, José Bono, no ha emès cap resposta sobre la petició que havia fet la 'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica', per condemnar el cop d'Estat franquista del 18 de juliol de 1936.

Crònica.Cat

El Congrés dels Diputats ha rebutjat la proposta de la "Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica" (ARMH), que demanava, coïncidint amb el 75è aniversari del cop d'estat que va provocar la Guerra Civil espanyola, la condemna per part del Congrès de la sublevació franquista. L'associació ha expressat el seu malestar perquè el president del Congrés José Bono "no s'ha dignat a emetre una resposta sobre el tema".

El proper dilluns, 18 de juliol, es compliran 75 anys del cop d'Estat que va desencadenar la Guerra Civil i segons aquesta associació, des de la recuperació de la democràcia, només "un petit grup" ha tirat endavant una condemna realitzada per un grup de parlamentaris.

L'ARMH ha criticat que Bono tingui "un tracte diferent" amb les víctimes del franquisme, i s'hagn condemnat "l'Holocaust o el dia de les víctimes del terrorisme" i no s'hagi fet el mateix amb "la major violència patida per la nostra societat".

Més informació:

El PP defensa els historiadors que consideren que Franco 'no era un dictador'

El PP d'Elx dedica un carrer a l'últim alcalde franquista


Rita Barberà prohibeix homenatjar les víctimes del franquisme

L'herència del dictador

7 de des. 2010

Hondures: Un any després de les eleccions, continua la la violació sistemàtica dels drets humans

La imatge és de codepinkhq a Flickr

Per:
Premsa FCONGD

Sabies que Hondures és un dels països més perillosos del món per als periodistes? Després d’un any de les eleccions, el govern il·legítim de Lobo segueix reprimint impunement col·lectius “incòmodes”: amb una mitjana de sis morts per setmana ja són més de 200 les dones assassinades durant el 2010.

Un any després de les eleccions, les ONG continuen denunciant la il·legitimitat del govern actual d’Hondures i la repressió i la violació sistemàtica dels drets humans

Les ONG demanen condicions al suport financer i polític de l’Estat espanyol i de la Unió Europea al govern hondureny.

Després del cop d’estat del juny de 2009 i de l’arribada al govern de Porfirio Lobo arran de les eleccions del 30 de novembre, les amenaces i els assassinats contra defensors i defensores dels drets humans, líders socials, membres de la resistència i periodistes s’han incrementat. Només des del mes de març s’han comès nou assassinats de periodistes o comunicadors i comunicadores socials, la qual cosa ha portat fins i tot l’ONG internacional Reporters Sense Fronteres a qualificar Hondures com un dels països més perillosos del món per als i les periodistes.

La repressió carrega contra diversos col·lectius: dones, activistes, LGBT, camperols i sindicalistes, mentre culpa de les morts a la inseguretat ciutadana. El moviment Feministas en Resistencia ha denunciat que els feminicidis continuen augmentant en una “escala sense precedents”: amb una mitjana de sis morts per setmana ja són més de 200 les dones assassinades durant el 2010.

La Comissió Interamericana de Drets Humans alerta sobre l’estat d’impunitat que es viu al país i la creixent militarització de la societat hondurenya. Exmembres de l’exèrcit, contra els quals es van formular denúncies per la seva participació al cop d’estat, ocupen la direcció de dependències públiques d’alt nivell al govern de Lobo, entre ells el general Romeo Vásquez Velásquez, gerent de l’empresa nacional de telecomunicacions Hondutel.

La Federació Catalana d’ONGD (FCONGD) dóna suport a la Consulta Popular por la Declaración Soberana del Frente Popular de Resistencia Nacional que ha recollit més d’1.300.000 signatures per demanar una Assemblea Nacional Constituent i el retorn sense condicions de Zelaya, i dels exiliats i les exiliades.

Les ONG veuen amb preocupació que, malgrat el cop d’estat, la UE no hagi dut a terme canvis substancials en els programes de cooperació amb Hondures i doni suport econòmicament a institucions que no persegueixen els autors de les violacions als drets humans. És significatiu el suport previst amb 44 milions d’euros per a l’enfortiment la policia hondurenya.

És per això que les ONG demanen com a condicions per al suport financer i polític de l’Estat espanyol i de la Unió Europea al govern hondureny el respecte dels drets fonamentals, la democratització d’Hondures, la instal·lació d’una Assemblea Nacional Constituent, incloent, popular i participativa, i el retorn sense condicions de José Manuel Zelaya i de les persones exiliades pel règim de Porfirio Lobo.

Font: canalsolidari.org

25 de maig 2010

"A Hondures, els drets humans es violen sistemàticament, però a la UE li interessa el comerç i no les persones"

Yadira Minero és advocada del Centre de Drets de les Dones (CDM), una ONG que treballa per millorar les condicions de vida de les dones a Hondures, i coordina el programa Dona i Treball Digne d'aquesta entitat. Minero també és membre de la Coalició Hondurenya d'Acció Ciutadana (CHAAC), una unió de diverses entitats de la societat civil que promou el comerç alternatiu i la sobirania alimentària. Ha estat recentment a Catalunya, convidada per Setem per participar en la Festa del Comerç Just i la Banca Ètica.

En quin context va nèixer el programa Dona i Treball Digne?
El seu precursor va ser el programa Dona i Maquila, que es va crear l'any 1989 per atendre la problemàtica de les obreres de la maquila del sector tèxtil, però ens hem anat extenent cap a altres sectors com els de l'exportació de meló i de gambes. Les maquiles van començar a funcionar fa uns trenta anys i van generar la inclusió massiva de les dones al mercat laboral. Durant els primers anys, hi va haver moltíssims abusos i vam impulsar campanyes per eliminar els maltractaments, l'explotatació infantil, la vulneració de drets laborals... Els empresaris preferien contractar dones i vam veure que calia fer una feina des de la perspectiva de gènere.

Han canviat les condicions de vida de les treballadores de les maquiles?
Al principi, es van aconseguir algunes millores, però continuen produint-se violacions dels drets laborals. Les jornades són llargues i els salaris molt baixos. En el 99% de les maquiles tèxtils, les jornades són de nou a dotze hores diàries. I en el cas de les empreses exportadores de gamba i meló, de dotze a catorze hores. El salari en el sector del meló és de 2,52 dòlars al dia. A les maquiles tèxtils està entorn dels 6 dòlars però a les zones rurals no arriba als 5. Aquests salaris són molt inferiors al salari mínim de la resta del país, que és d'uns 9 dòlars.

L'actual crisi econòmica ha propiciat que el model de la maquila textil s'exporti a altres sectors?
Aquest model de treball repetitiu, en cadena... s'està exportant, però és anterior a la crisi. Quan, a finals del 2005, hi va haver l'obertura de quotes de tèxtil a la Xina, els empresaris van diversificar la seva activitat, i van començar a produir altres productes per exportació com l'oli de palma, accessoris per a vehicles com cinturons de seguretat... Aquestes empreses estan exonerades d'alguns tributs i, al final, paga més impostos una venedora ambulant que l'amo d'una fàbrica.

D'on procedeix el capital de la maquila?
En termes generals, un 32% és capital nacional i la resta estranger, però varia segons el sector i en alguns casos el capital estranger és del 100%, com el de la maquila tèxtil rural de Santa Bàrbara, que és brasiler. Els Estats Units, però, són el país dominant i fa uns anys el 38% de tot el capital de les maquiles era nord-americà.

Quin paper juga l'Estat?
L'Estat és còmplice de les mesures neoliberals. És dèbil quan veu que ha de deixar de rebre ingressos i sacrifica les polítiques socials. A Hondures, hi ha 23 famílies que controlen les grans empreses del país, i hem sabut que 11 d'elles van promoure el cop d'estat de juny del 2009. Són empresaris dels sectors de la exportació agrària i tèxtil. La gota que va fer vessar el got abans del cop va ser l'augment del salari mínim un 60%.

Des del CDM heu documentat les violacions dels drets laborals de les treballadores i els treballadors durant el cop...
Encara estem elaborant aquest estudi, però és molt complex per tota la inseguretat que hi havia i la por a denunciar. Els tocs de queda van durar molts dies, la gent no podia anar a treballar però se'ls obligava a reposar aquestes hores, i molts tampoc no van cobrar la paga extra que els corresponia. Es van aconseguir identificar aquestes onze famílies d'empresaris, els mateixos promotors del cop estaven vulnerant els drets laborals dels treballadors i es va fer una crida al boicot. Una de les primeres persones que va perdre la seva feina amb el cop va ser l'advocada Lucía Rosales, directora regional de la Secretaria de Treball, una gran defensora dels drets laborals dels treballadors i treballadores de les maquiles.

Aquesta setmana ha tingut lloc a Madrid la VI cimera UE-Amèrica Llatina i Carib. Es va anunciar que s'havia assolit un acord entre la UE i Amèrica Central...
Nosaltres ens hem reunit amb europarlamentaris i els hem demanat si reconeixien el govern de Pepe Lobo. Ens han dit que sí. Sota el seu règim hi ha una violació sistemàtica dels drets humans, molta gent viu amenaçada i ara protestar pot significar perdre la vida o passar a formar part d'una "llista d'exclosos" i no poder trobar feina. La UE pot suspendre un acord si es violen els drets humans, però li interessa el comerç i no les persones.

Les últimes rondes es van fer de manera clandestina. L'any passat es van suspendre al meu país, a Tegucigalpa, i després hi va haver un altre intent a Brussel•les. Els empresaris centreamericans estaven en contra d'alguns punts com les quotes de sucre, de la llet en pols o en les normes de l'origen del tèxtil. Es va dir públicament que no hi havia negociacions, però els equips tècnics van continuar negociant.

Quines conseqüències ha tingut l'entrada en vigor del Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units (CAFTA)?
Per a la maquila, ha suposat una precarització encara més gran. Hem fet un estudi sobre la maquila tèxtil agafant dades de 2003 i 2007, abans i després de que el tractat fos vigent. Ha augmentat el maltractament físic i verbal, i els salaris són més baixos. A les maquiles d'exportació de meló i gambes, per exemple, hi ha problemes de salut entre les treballadores perquè les condicions de treball són precàries.

Font: Coordinadora d’ONG Solidàries

Informació relacionada:

El Govern espanyol ajudarà a la dictadura d'Hondures a amagar els seus crims polítics