Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.
 |
| Arcadi Oliveres |
El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de
Santander, però era la tercera generació de la seva família que se
n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio
Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i
pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana
Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com
acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.
Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.
A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.
Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.
Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.
També
hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el
frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a
la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i
de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I
això és bo de no oblidar-ho.
Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.
I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.
I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.
Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.
A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.
Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.
Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.
 |
| Emilio Botín |
Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.
I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.
I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.
[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]
