Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles originaris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Pobles originaris. Mostrar tots els missatges

29 de des. 2013

Corazón del cielo, corazón de la tierra

Corazón del cielo, corazón de la tierra

Documental de
Frauke Sandig y Enrico Black

Octubre / 2011. 98 min. En castellà.

El documental acompanya sis joves maia en la seva vida quotidiana, les seves cerimònies i la seva resistència enfront dels perills que amenacen a la seva cultura i el seu entorn. Narra les seves històries que no només són personals i entranyables, sinó que constantment es submergeixen en temes universals.

Com acabarà la història? Es desbordaran els oceans? Es s'enfonsarà el cel sobre els nostres caps, quan s'hagi tallat el darrer arbre? En el seu calendari, els maies no van descriure una profecia, sinó el terme d'un cicle.

Aparentment tot això no té res a veure amb la nostra cultura o la nostra manera d'entendre el món, però té ressonàncies en la realitat que nosaltres coneixem i temem: el nostre fràgil planeta i amb ell tota vida és destruït a una velocitat vertiginosa, mentre nosaltres a penes fem res per aturar aquest procés.

El final del calendari maia ja és part de la nostra mitologia mediàtica. Però per arribar al fons de les nostres misèries no cal anar a l'esoterisme. La pàtria dels gairebé nou milions actuals de maies a Mèxic i Guatemala és un microcosmos perfecte per mostrar com la irrefrenada globalització destrueix la Terra i als pobles indígenes amb dràstiques conseqüències per a tots nosaltres.

100 festivals del cinema, 15 premis.

First Prize, Planet in Focus Festival Toronto (Best International Feature)
Premio Pukañawi, International Film Festival of Human Rights Bolivia,
Audience Award, German Nature Film Prize
Best Documentary, Best Cinematography, 2nd Teueikan Prize Montreal First Peoples Festival,
Silver Chris Award Columbus International Film Festival
Best Directors Baikal International Film Festival PEOPLE AND ENVIRONMENT
Special Mention FIDDH, Geneva
Special Mention DERHUMALC, Buenos Aires
Special Mention, DOCS DF (Best international Feature)
Dreamspeakers Film Festival Canada, Best Documentary
People's Choice Award Cowichan Aboriginal Film Festival

FESTIVALS:

Dok Leipzig, IDFA (Masters Section), Havana IFF, Thessaloniki DFF, Planete Doc Warsaw, FIFDH Geneva (Special Jury Mention), Muestra de Cine Memoria,Verdad y Justicia, Guatemala (Opening Film), Vancouver International Film Festival, Cine LatinoToulouse, Margaret Meed Film Festival, Documentarist Istanbul, Guanajuato International Film Festival, DERHUMALC Buenos Aires (Special Jury Mention), DOCS DF (Special Mention), Planet in Focus, Toronto, Reel Awareness Festival Toronto, Deutsches Naturfilmfestival (Audience Award), Arlington IFF (Opening Film), Cinema Politica, Divine Interventions.

-.-

Corazón del cielo, corazón de la tierra … un verdadero poema fílmico.


Javier Molina
La Jornada
, Morelos


El documental hace recordar el primer fragmento de Heráclito de Efeso: “Todo es uno”. La unión del uno en el todo, el alma de la naturaleza, y la cosmovisión de los mayas, donde todo es sagrado y está unido entre sí. Ahora, al fin y al principio de un nuevo ciclo en la cuenta larga del calendario maya, los cineastas hacen notar que “la patria de los casi 9 millones actuales de mayas en México y Guatemala es un microcosmos perfecto para mostrar cómo la irrefrenada globalización destruye la Tierra y los pueblos indígenas con drásticas consecuencias para todos”. En una secuencia vemos al comandante David, del Ejército Zapatista de Liberación Nacional, pronunciando estas palabras en un festival realizado en Oventic: “Nosotros, los zapatistas, tenemos la obligación de hacer algo y no permitir que los ambiciosos de poder y de dinero acaben con la naturaleza y con la vida de la humanidad. “Si nosotros no hacemos nada, los poderosos, los malos gobiernos y los neoliberales no van a parar sus planes de destrucción y de muerte.” El fin del gran ciclo del calendario maya en 2012 es usado en la película como metáfora para hablar del fin de la selva, del maíz, del agua limpia. Afirma Frauke Sandig: “2012 no es el fin del mundo, pero es tiempo para cambiar”.
+
.


Con un excelente trabajo de cámaras y una edición magistral, Corazón del Cielo, Corazón de la Tierra (Herz des Himmels, Herz der Erde, 2011), explora el pensamiento de la cultura maya contemporánea, enfocándose en los Lacandones de la selva chiapaneca y otros indígenas de Guatemala. El sabio pensamiento de los mayas afirma que uno es parte de todo y viceversa; los árboles, animales, ríos y océanos son un mismo ente, un tipo de Gestalt ambiental unida por la fibra de la vida. En ese contexto se ubican a ellos también y no entienden la manera de pensar de los “blancos”, que “ven todo separado”; esta ausencia de sentimiento de pertenencia es lo que los lleva a lastimar su entorno. +


-.-

8 de des. 2012

Les amenaces de mort obliguen al bisbe Pere Casaldàliga a abandonar casa seva a São Félix do Araguaia

L'Associació Araguaia i la productora Minoria Absoluta, que treballa en una minisèrie sobre el religiós denuncien els fets. 
.
El bisbe Pere Casaldàliga

Vilaweb.Cat 08/12/2012

El bisbe Pere Casaldàliga, de 84 anys, s'ha vist obligat a deixar casa seva a São Félix do Araguaia i anar-se'n a més de 1.000 quilòmetres per indicació de la policia federal del Brasil. La causa ha estat la intensificació en els darrers dies de les amenaces de mort que rep per la seva tasca durant més de 40 anys en defensa dels drets dels indis Xavante. La productora Minoria Absoluta, que treballa en una 'mini sèrie' sobre el religiós, ha estat un dels denunciants. El fet que el govern del Brasil hagi decidit prendre les terres als "fazendeiros" per retornar-les als indígenes, legítims propietaris, ha agreujat el conflicte.

De fet, la productora ha assenyalat que l'equip de rodatge va haver de modificar el seu pla de treball. En concret, i per recomanació del govern brasiler, l'equip va haver de creuar la floresta i fer una ruta de 48 hores de durada per evitar la zona de conflicte. Casaldàliga s'ha convertit en objectiu dels anomenats 'invasors' que fraudulentament es van apropiar de les terres dels Marâiwatsédé als Xavantes. El bisbe, de 84 anys i afectat de Parkinson, treballa des de fa anys a favor dels indígenes i dels seus drets fonamentals a la prelatura de São Félix i s'ha convertit a nivell internacional en cara visible de la causa.

Els terratinents i els colons que van ocupar fraudulentament i amb violència les terres, seran desallotjats pròximament per l'ordre ministerial que des de fa 20 anys està pendent de compliment. Segons ha informat en un escrit l'Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga, el balsarenyenc ha hagut d'agafar una avió escortat per la policia i hores d'ara es troba a casa d'un amic seu religió del qual s'ha ocultat la identitat i la localització per temes de seguretat.

"Ens sentim plenament identificats amb la defensa que des de sempre ha fet el Bisbe Pere i la Prelazia de Sâo Félix de la causa indígena", diu l'escrit de l'associació, que emplaça a la comunitat internacional a vetllar per la seguretat de Casaldàliga i pels drets dels indis de Xavantes.

També a través de Twitter ha circulat el comunicat de suport del Conselho Indigenista Missionário -organisme vinculat a la Conferencia Nacional de Bisbes del Brasil-, firmat per associacions i entitats vinculades amb la lluita indígena i amb els drets humans.

o0o

Més informació:


o0o

25 de març 2011

Troballa de l'estela número sis del calendari de la cultura maia a Tabasco

  • La peça permet explicar com presagiar el canvi de la humanitat el 2012: INAH
René Alberto López/ La Jornada 24/03/2011

Villahermosa, Tab., 24 de març. El director de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), Alfonso de Maria i Campos, i el governador de l'entitat, Andrés Granier Melo, van donar a conèixer la troballa de l'estela número sis de l' calendari de la cultura maia, peça que va ser trobada en el turó El Tortuguero, situat al municipi de Macuspana.

Es tracta de l'estela que explica com els maies presagien el canvi de la humanitat a una nova era a partir del 21 de desembre de 2012, i es troba ja protegida al Museu d'Antropologia i Història de Tabasco, actualment en restauració, localitzat a la capital tabasquenya.

D'acord amb informació de les autoritats, la peça és un de tres vestigis trobats recentment; conté inscripcions sobre prediccions astrològiques de 2012 i està considerada com la sisena i última estela del calendari maia.

De Maria i Campos va estar aquest dijous a Villahermosa per conèixer els avenços dels treballs de redisseny del museu Carlos Pellicer, que es troba a la zona del Centre d'Investigacions de les Cultures Olmeca i Maya (CICOM)-les estructures van resultar danyades durant les severes inundacions ocorregudes el 2007 - i posteriorment es va traslladar al municipi de Tenosique per supervisar la zona arqueològica Santa Elena.

Informació relacionada:
Més informació: El Calendari maia

___

19 de març 2011

Mèxic: Dones indígenes posseïdores de saviesa ancestral

(Per Patricia Rodríguez / Conaculta)

Abya Yala Internacional, Oaxaca, Mèxic, 7 de març .- Una tarda de poesia, de narracions, de cants, de màgia, d'energia i coneixements van oferir les escriptores indígenes Natalia Toledo (Foto) de Mèxic; Morel Maneiro, poeta Kariña de Veneçuela i Lindantonella Solano, wayúu, de Colòmbia, durant tercera taula, Dones Indígenes, del Primer Congrés Internacional L'Experiència Intel·lectual de les Dones en el Segle XXI, organitzat pel Conaculta.

Natalia Toledo va parlar primer sobre com és una dona zapoteca d'aquest temps: "Les dones indígenes som posseïdores de coneixements que ens han transmès les dones més velles i respectades de les nostres comunitats. Elles no només són les cames de les nostres cases, sinó també ens han ensenyat la llengua original i molts dels coneixements que aquestes contenen. "

Ens tenen cura de la salut espiritual, guarint-nos de tristeses, pena, mal d'ull, entre d'altres malalties que ens marceixen el cos. Ens tornen el pols de l'alegria, organitzen les festes, administren els diners que guanyen i la dels seus homes, almenys en l'Istme de Tehuantepec. Però també som artistes, creadores, escriptores, cantants, lluitadores socials, entre altres activitats.

"A nosaltres ens ensenyen molt del que sabem abans d'anar a l'escola i estudiar, amb la pràctica i a través de la memòria oral; hi ha moltes formes d'ensenyar la cultura, no es necessita ser una intel.lectual, com ho entén occident, per transmetre coneixements. "Quan vaig tenir necessitat per aprendre a cuinar, la meva àvia simplement em va dir: 'Vine, apropa't i mira'.

Nosaltres no fem servir mesures, l'única mesura és la mà, la mà sap quanta sal s'ha de posar a un dinar, per fer truites no fem servir màquines, la mà és el torn que gira i dóna forma a la massa, fins i tot per fer enormes tlayudas o totopos, però si ets terrissera també fas amb les mans els plats i les olles.

"Sé que aquestes dones que, es van atrevir a ser elles mateixes, ens van ajudar, ens van empènyer per sortir a estudiar i tornar amb algun coneixement i un ofici diferent per compartir, arribat el moment, amb la comunitat", va dir Natalia Toledo. Vestida amb huipil vermell, Lindantonella Solano de la guajira colombiana, va parlar del seu món mític wayúu.

"Vull parlar de Wolunca, que és la nostra mare, la nostra jiérü, la nostra dona, que ancestralment ens va donar aquest fet de ser dones, des de la cosmovisió mítica de la nació wayúu, una nació que geogràficament que al nord de la península, que té el Abya Yala, l'Amèrica primigeni del sud, a Colòmbia, al Carib colombià, ve a ser des d'aquesta creació, Wolunca, la primera dona que no volia deixar-se treure unes dents que tenia en la seva vagina.

És la dona dentada, segons els nostres avantpassats, les nostres mares, les nostres àvies ". Lindantonella Solano descriu tot el seu món de dona i la del seu poble, dels sabers ancestrals, de les seves llengües, tasques i ancestres i va concloure: "Tot i que li posin fronteres als nostres països, sempre la Nació Wayúu serà la mateixa guajira que , és clar, com diu un cant vallenato que també es dóna a la meva terra:

"... La Guajira és una dama reclinada, banyada per les aigües del Carib immens ..." Va citar a grans dones del seu poble com María Concepción Iguarán ha posat aquests vestits a les passarel de París amb Silvia Tcherassi, que és una representant també de les nostres modes i va afegir:

"De la mateixa manera, a la part de l'educació, tenim dones com Margarida Pebre, que dins de la Llei General de l'Educació, la Llei 515, és la que dóna tot el procés, ha liderat tot el procés del bilingüisme i principalment en l'educació en tota la nació, a tot el país colombià. "

De la mateixa manera, hi haurà un projecte que es va elaborar des de la Guajira perquè Bill Gates pogués fer un programari en wayunaiki, no sé què ha passat, això hi és com lent però aquí va, aquí a la mar del temps que només sabrà quan arriba però aquí anem ". anunciar finalment que molts textos com Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, s'està passant a la llengua wayunaiki.

Morel Maneiro, al seu torn, parlant de la llengua Karina, poeta i activista política, va descriure la seva vestimenta, també de color vermell i va parlar d'un poema sobre el que significa ser Karina "venim de la de serp, vam ser tallats en parts iguals i també som fills de pietemú, que és el de la cama tallada, que és Orió ".

"També el nostre llibre obert és aquest cel d'on nosaltres aprenem tot el que és ser Karina, que Karin significa ser gent, és el vocable karitña, amb un apòstrof en la respiració, en particular es resumeix la totalitat aquest cercle que, com deia Linda , ha estat a tot arreu, que no és més que el coneixement, però que és justament la cua del gran mico gegant que els karina van matar per robar-li el seu sacri, el seu sac on carrega els coneixements de la nit i el dia.

I aquí nosaltres ens convertim en Kariña. "Els caribs, nosaltres, vam tenir 300 anys de resistència cultural i lingüística a Veneçuela. Vam ser els únics que vam plantar cara davant de tota la invasió, però vam ser traïts i, en conseqüència, els caribes van ser submisos i d'alguna manera van amagar la seva ferocitat en convertir al cristianisme.

Ja saben que totes les missions que arriben a les nostres comunitats vénen amb la paraula de Déu i la dolçor per apaivagar aquestes ànimes guerreres en aquest poble. "

Fins fa molt poc, a Veneçuela els pobles indígenes havien estat incivilitzats i seria amb la nostra constitució del segle passat, parla un article que nosaltres simplement per arribar a ser ciutadans veneçolans havíem de passar d'indígenes, de pobles indígenes, a camperols, en conseqüència , exclusivament a ciutadans veneçolans.

Des de 1999, en la nostra nova constitució, que tenim els drets dels pobles indígenes allà, amb nou capítols on hi ha els drets culturals, que tenen a veure amb els nostres idiomes i comença llavors a visibilitzar els pobles i molts de nosaltres, especialment de l'afecte havia anat poc a les universitats i, per descomptat, tota la seva literatura oral està allà en els cants que encara conservem, des de l'època primigènia.

"Aquesta és la meva base, és la lluita interna dins del porus afecte per conservar la seva cultura, els seus drets, avui dia per defensar el seu territori perquè nosaltres només som escriptores i estem en una habitació tancada aquí, en una introspecció, escrivint o llegint molts autors perquè podem parlar i dir quants llibres no hem llegit ".

Font: Prensa Indígena

25 de gen. 2011

Mor a Mèxic el bisbe JTatic Samuel Ruiz

Va revolucionar la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas i va ser mediador entre el Govern i l'Exèrcit Zapatista

El bisbe Samuel Ruiz, que va fer de mediador amb la guerrilla zapatista després que la seva tasca pastoral facilités la rebel·lió dels indígenes de Chiapas, ha mort als 86 anys en un hospital del sud de la ciutat de Mèxic al complicar-se dues malalties que patia des de fa 10 anys.

El bisbe Samuel Ruiz, el 1995, amb el 'subcomandante' zapatista Marcos. HERIBERTO RODRIGUEZ | REUTERS

Nascut a l'estat de Guanajuato, Samuel Ruiz va estar a càrrec de la diòcesi chiapaneca de San Cristóbal de las Casas durant 40 anys, fins que es va jubilar el 1999.

Sota la idea de la teologia de l'alliberament, es va convertir en un autèntic líder de milers d'indígenes, que li deien Tatic i omplien no només la catedral, sinó també la plaça de San Cristóbal per escoltar homilies que eren autèntiques proclames.

Reprès pel Papa i guardonat per la UNESCO

"Si seguim l'opció evangèlica, hem de desmantellar les estructures que estan en favor de la dominació", deia per exemple el bisbe. Reprès personalment pel Papa, a qui va advertir en una carta que la pobresa de la regió portava a la rebel·lia, es va convertir en eficaç mediador entre el Govern i la guerrilla de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), alçat en armes el gener del 1994 en nom dels indígenes de Chiapas.

Samuel Ruiz, que es va negar finalment que el sotmetessin a més cirurgies i tractaments mèdics per afrontar una mort digna, va rebre diversos guardons, entre els quals destaca el premi Simón Bolívar, concedit per la UNESCO l'any 2000, "pel seu especial compromís personal i el seu paper com a mediador, contribuint així a la pau i al respecte de la dignitat de les minories".

Font: El Periódico

Per més informació:

El futuro global en tiempos del miedo



Els indis em van convertir
El testimoni d'un bisbe després de quaranta anys de viure entre els indis maies.
Samuel Ruiz
Carles Torner
Traducció: Ginés, Maria
Col·lecció: Perfils [Núm 44 ] Editorial: Proa
ISBN: 978-84-8437-529-6

Síntesi
"Jo creia que m'havien enviat a Chiapas per evangelitzar els indígenes i vet aquí que ells em van evangelitzar a mi." Després de quaranta anys de viure entre els indis maies, Samuel Ruiz reviu en aquestes pàgines la seva experiència com a bisbe de la diòcesi de San Cristóbal de Las Casas. Testimoni d'excepció dels esdeveniments que han convulsat la regió durant anys, mediador entre el moviment zapatista i el govern mexicà, la seva mirada ens apropa la realitat d'un poble fustigat per la pobresa i sotmès al poder central de Mèxic. Ruiz, que ha acompanyat la comunitat indígena en la seva lluita per ser respectada, en reivindica la dignitat amb la fortalesa i l'esperança que li dóna la fe en Crist. Els indis em van convertir també recull altres veus, properes a Samuel Ruiz, que revelen la solidesa del compromís dels maies envers els drets humans i la justícia.

9 de set. 2010

Actualització de Chacatorex del 04/09/08/2010 a 09/09/2010

Actualització del bolc amic; Chacatorex del 04/09/08/2010 a 09/09/2010



Chacatorex. Ch'ol. Hormiga colorada

Font: Chacatorex

31 d’ag. 2010

Entrevista a Giulia Tamayo

Sònia Casas parla amb l’advocada que ha documentat el drama de les dones indígenes esteril·litzades per Fujimori

“Festival de la lligadura de trompes”, aquest era el nom oficial als tres dies durant els quals els metges visitaven un poblet de l’altiplà andí o la selva amazònica per convèncer les dones a operar-se. Hi havia incentius per a les famílies d’elles: aliments, roba, diners… i incentius per als equips mèdics que fessin el major número d’intervencions: un viatge per a tres persones a una localitat del país. Però més enllà del xantatge econòmic, també hi va haver nombroses amenaces i coaccions. I moltes morts i danys físics i morals irreversibles.

Com les obligaven a esteril·litzar-se?
Arran del conflicte entre el govern i Sendero Luminoso la gent de les zones rurals vivia aterrida. Era fàcil atermoritzar-les dient-los que les detendrien a elles o als seus marits.

Quan va passar tot això?
Durant el segon mandat del president Alberto Fujimori. De les 300.000 esteril·litzacions comptabilitzades entre el 1996 i el 2000, 250.000 es van produir durant els dos primers anys.

Una xifra enorme per tant poc temps.
Això demostra que va ser un pla sistemàtic, políticament organitzat. De fet, Fujimori volia estar permanentment informat de l’evolució del programa. Per a ell era una prioritat.

En quin sentit?
Ell creia que els conflictes comencen en l’escassetat de recursos que genera el creixement demogràfic i per això volia controlar la natalitat. Però quan es veuen les elevades quotes d’esteril·lització imposades a les comunitats indígenes, pobles que durant el conflicte armat havien perdut un terç de la població, és evident que també hi havia raons eugenèsiques.

La filosofia que admet la intervenció en la natalitat per millorar la raça humana.
Sí. Jo diria que Fujimori veia en els indígenes el rostre del seu enemic intern, el potencial enemic del demà. I com que la societat peruana és intensament racista i percep els indígenes com a excedents socials, va creure que elles mai ho denunciarien i que si ho feien, mai ningú no les escoltaria.

Però va topar amb vostè.
Amb mi i amb les organitzacions de camperoles de Cusco i Piura, que són les que em van fer arribar les primeres 243 denúncies. Vaig començar a viatjar fins als llocs més remots per documentar el què havia passat.

Li va costar trobar les víctimes?
No, va ser senzillíssim. Només calia asseure’t a la cantina del poblet i preguntar-li a la cambrera. De seguida et deia a aquesta li van fer això, a l’altra li van fer allò, aquella va morir. La mitjana d’edat rondava la trentena però n’hi havia que eren menors de 25 anys.

El relat oficial parla d’1% de mortalitat.
Jo em vaig trobar amb molts cadàvers que no havien estat computats. A moltes se’ls donava un anastèsic veterinari o se les feia tornar caminant a casa després de la intervenció, sense donar-los ni tan sols una pastilla per calmar els dolors. Com que patien desnutrició, les ferides trigaven a tancar-se i s’infectaven. També he vist cicatrius que mostren una manca total de respecte pel cos d’aquestes dones, com si hi haguessin experimentat durant l’operació.

A banda de les evidents cicratius psicològiques, m’imagino.
Per suposat. La infertilitat és una deshonra en la societat indígena. Algunes van ser abandonades pels marits, que les consideraven “menys dones”, d’altres viuen tancades a la seva barraca, estigmatitzades per la seva comunitat. El menyspreu per la salut, la vida i la llibertat d’aquestes dones ha estat total. D’aquí que l’informe el titulés “Nada personal”.

Publicat al 1999. Quins efectes va tenir?
L’informe va permetre denunciar el primer cas davant la Comisió Interamericana de Drets Humans, el de Mamérita Mestanza, de 33 anys, que va morir després de l’operació. Quan va caure el govern de Fujimori, la comisió va acceptar el cas i quatre anys després, el govern va admetre haver violat els seus drets i va pagar una indemnització a la família.

I la resta de casos?
Són el nostre cavall de batalla. L’any passat la fiscalia va arxivar-los. Va ser una decisió judicial vergonyosa presa per protegir les autoritats fujimoristes. Van presentar els casos com negligències mèdiques i no com un crim contra els drets humans.

Què es pot fer ara?
Estem esperant que la Comissió Interamericana es pronunciï, i per això és tan important per a nosaltres divulgar aquests fets al màxim. Alhora, podem insistir a resoldre-ho per la via judicial interna, dins del Perú, ja que en haver-se arxivat els casos legalment es considera que no hi ha hagut judici. O també podem intentar que actuï la jurisdicció universal, és a dir que algun país estranger ho denunciï. També estem treballant en aquesta direcció.

Que un país estranger s’involucri és fàcil o difícil?
Si la Comissió reconeix que va ser una pràctica sistemàtica i que, per tant, es pot considerar un cas de crims de lesa humanitat, qualsevol país pot denunciar-ho per genocidi i crims contra la humanitat.

Però Perú no és l’únic país on s’han dut a terme pràctiques d’aquesta mena...
No, n’hi ha moltíssims: el Brasil, Xile, l’Índia, Mèxic, el Pakistan, Indonèsia, la Xina, els Estats Units…

Als Estats Units?
Sí, a Puerto Rico, i també a determinades comunitats afroamericanes. Tot això, de fet, va arrencar amb força durant els anys setanta, amb Henry Kissinger a la Casa Blanca. Durant aquest període, l’administració de Washington va documentar informes sobre les amenaces que podien afectar els Estats Units, i un dels problemes que es mencionaven era l’explosió demogràfica als països pobres. Assenyalaven diversos països com a preocupants, i dins la política de seguretat nacional americana va quedar inclòs el control de natalitat.

I la resta de països?
La majoria ho van fer també durant els anys setanta i vuitanta. La característica comuna és que tots van marcar “poblacions objectiu”, principalment indígenes. A Xile, amb els maputxes, al Brasil, amb les comunitats amazòniques, a Mèxic… a Mèxic els metges estaven tan habituats que van ser contractats per les autoritats de Fujimori per entrenar metges peruans!

I per què el cas peruà es pot jutjar si els programes de tots aquests països han quedat “impunes” judicialment?
Perquè és posterior a la Conferència del Caire del 1994, en la qual es declarà per primera vegada el dret de les dones a controlar la seva fertilitat. Fins aleshores, aquest assumpte no havia estat regulat internacionalment. De fet, dos anys abans, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, encara es van produir debats al voltant del “model poblacionista”.

Quin és aquest model?
És una teoria que acusa els ventres de les dones pobres de tots els mals del planeta, des del deteriorament de la Terra fins a la proliferació de conflictes armats.

I això encara es va debatre l’any 1992 a Rio?
Sí, i en conseqüència va sorgir la Conferència del Caire del 1994, en la qual es deixa molt clar que cap país pot establir metes per regular el creixement de la població perquè va en contra dels drets humans. Per això, el cas del Perú és significatiu, perquè succeeix després de tots aquests reconeixements i cal fer-los valdre, en aquest cas, amb la sentència d’un tribunal.

De proves per aportar, crec que no els en falten…
No, tenim testimonis de víctimes, de familiars de víctimes, dels equips mèdics i del personal sanitari que va participar en les operacions i que ara estan disposats a testificar, tot i jugar-se la seva vida professional. I per acabar-ho d’adobar, tenim documents governamentals que vénen a ratificar-ho tot plegat, perquè amb la caiguda del règim de Fujimori es va poder accedir als arxius governamentals, on hem trobat un gran nombre d’evidències que va ser un programa perfectament planificat.

Font: Revista Sàpiens

8 de juny 2010

La Caravana Humanitària Bety Cariño i Jyri Jaakkola cap al Municipi Autònom de San Juan Copala

La caravana dóna la volta. La policia la para degut al fet que "s'escoltaven trets" [Actualització constant]

Fonts:

Kaos en la red
CML-DF
Chiapas Indymedia
Oaxaca en Pie de Lucha
La Haine
Radio Plantón


21.55 Report d'un company de la Otra, deprés del seu retorn i després rueda de la roda de prensa a Huajuapan

Report del company de la Oltra de Chiapas que forma parteix de la Caravana, després de la roda de premsa, sobre com ho estan veient al final del dia, després de la decisió de regressar i anunciar el municipi de San Juan Copala, que demà aniran a la Ciutat de Mèxic.

Arxiu de So / Sound File - MB

Bajar/Save Bajar/Save

20.45 Report de Jorge Albino, portaveu de DDHH de SJC, sobre el succeït i la raó por la que regressaren

De retorn des de San Juan Copala, amb la Caravana que va intentar arribar avui, Jorge Albino ens fa un report del que va ocórrer, i com i per què van prendre la decisió de regressar.

Arxiu de So / Sound File - MB

Bajar/Save Bajar/Save

21:44 Radio Plantón. En roda de premsa Jorge Albino del Municipi Autònom de San Juan Copala va llegir el comunicat sobre l'ocorregut el dia d'avui 8 de juny. Va esmentar que no es van poder lliurar les 30 tones de queviures i medicines ja que els governs federal i estatal van tornar novament per a protegir a Ubisort.

Es va decidir regressar al DF per a no exposar més vides

Els punts principals del comunicat:

  1. Les 30 tones d'aliments es protegiran a Huajapan de León fins que hagi condicions perquè siguin lliurats.
  2. Demà autoritats del Municipi Autònom de San Juan Copala buscaran que la Creu Roja Internacional i la ONU per a poder garantir l'ajuda a Copala
  3. La PGR haurà d'investigar els assassinats del 27 del mes passat i assegurar la pacificació de la zona
  4. Si no es poden lliurar les 30 tones de queviures i medicines, es convocarà a una nova caravana conformada amb dones
  5. S'exigeix el desarmament dels paramilitars
  6. Es fa una crida a la unitat a la zona troqui
  7. Es decideix regressar a la Ciutat de Mèxic per a informar sobre l'esdevingut
La caravana arribarà al DF matí 10 de juny sobre les 15hs.

Per saber tota la cronologia dels fet, CLICA AQUÍ

25 de maig 2010

Les arrels del conflicte a Copala

María Dolores París Pombo, MÈXIC, D.F., (Apro)

El brutal atac, el dimarts 27 d'abril, d'un grup paramilitar priïsta contra la caravana humanitària de periodistes, activistes socials i observadors internacionals que es dirigien al municipi autònom de San Juan Copala, té els seus orígens en una història d'injustícia, corrupció i impunitat que caracteritza aquesta i altres regions d'Oaxaca.

Des de començaments d'aquest any, els prop de 700 habitants del municipi autònom es troben assetjats per membres armats de la Unió de Bienestar Social per a la Regió Triqui (Ubisort), una organització fundada pel PRI a mitjans dels noranta. Els han tallat la llum, l'aigua i tots els serveis bàsics; el metge del centre de salut ha hagut de marxar; la canalla no va a l'escola, i la escassetat de queviures s'està tornant extrema.

La regió Triqui Baja, ubicada a la Mixteca Oaxaquenya, porta alguns anys de conflicte polític entre grups que lluiten pel control de les comunitats i la recepció de recursos econòmics del govern. Aquests enfrontaments han provocat centenars de morts i el desplaçament forçat de més de la meitat de la població triqui cap a altres zones de Mèxic i als Estats Units.

Des de mitjans dels noranta, el conflicte s'ha caracteritzat pels assassinats i els enfrontaments armats entre el Moviment d'Unificació i Lluita Triqui (MULT) i la Ubisort. El gener del 2007, dissidents de totes dues organitzacions van crear el Municipi Autònom de San Juan Copala (MASJC) amb el propòsit de pacificar la regió a través d'un govern indígena que es regís per usos i costums, sense la intervenció dels partits i organitzacions polítiques.

Com a moltes zones del país, a la triqui han regnat la total impunitat, l'absència de l'estat de dret i l'abandonament per part de les institucions estatals i federals. La manca de justícia a gairebé tots els assassinats i els permanents fets de violència han transformat la regió en un territori sense llei, on els drets humans s'hi violen quotidianament i existeix un veritable clima de terror.

Malgrat la notable absència de les institucions federals i estatals que haurien de brindar els serveis bàsics, la regió Triqui Baja no està mancada de recursos públics. Al contrari, durant els darrers anys s'ha vist inundada per milions de pesos canalitzads a través del MULT i de la Ubisort. Aquestes agrupacions governen cadascuna diversos barris de Copala amb la connivència i el suport polític del govern de l'estat, amb les armes i el control total del presupost que arriba a les “seves” comunitats, ja sigui a través de les agències municipals o bé directament als líders.

El setembre del 2003, en una entrevista que vaig fer al barri de Rastrojo a Rufino Merino, dirigent del MULT, aquest em va presumir de que el governador acabava de lliurar-li més de 15 milions de pesos per a la pavimentació de la carretera de Putla a Juxtlahuaca, que travessa tota la regió i que actualment és intransitable. D'altra banda, d'acord amb documents de la Secretaria de Desenvolupament Social, en aquell mateix any va rebre també del Programa Oportunitats gairebé 18 milions de pesos, més que qualsevol altra organització a l'estat d'Oaxaca, incloent-hi les oficials. Cal assenyalar que, a diferència d'altres regions rurals on el programa opera amb el lliurament de beques a les mares de família, a la regió triqui les agències municipals “recullen” la totalitat dels ajuts monetaris i en fan ús d'acord amb les seves pròpies prioritats.

El suport del govern de l'estat als grups paramilitars es va fer evident el 2003, quan el MULT va fundar el Partit d'Unitat Popular. El PUP, presentat pels seus dirigents com el primer partit polític indígena del país, és sobre tot una experiència més de les pràctiques de manipulació i divisió del vot opositor i de la cooptació dels moviments socials per part de les elits priïstes a Oaxaca. En efecte, un dels artífexs principals del nou partit estatal fou l'avui exgovernador José Murat. D'altra banda, la posició privilegiada que va adquirir Unitat Popular com a interlocutor dels triquis amb el govern estatal no va fer més que agreujar la situació de violència a l'àrea. Alguns dirigents del MULT-PUP van marginar o expulsar de la direcció política del moviment líders reconeguts com a “dirigents naturals” de les seves comunitats i van armar grups paramilitars per tal de reprimir l'ascens de joves dirigents.

L'aïllament del conflicte a la regió triqui i la retirada de les institucions socials han permès la imposició d'una veritable dictadura del MULT-PUP i de la Ubisort-PRI. A les comunitats controlades per cadascuna d'aquestes organitzacions armades, tots els habitants són considerads com a “bases” de suport i obligats –sota amenaces de multes, cops o assassinats– a participar a les mobilitzacions i fins i tot als xocs armats. A més de disposar de recursos milionaris, les agrupacions de la zona triqui estan poderosament armades, i regularment són surtides de municions i nou armament.

Amb prou feines el febrer d'enguany, habitants de San Juan Copala que havien fugit cap a Juxtlahuaca burlant el setge de la Ubisort denunciaven que els dirigents d'aquesta organització acabaven de rebre un fort carregament d'armes AK-47 i R-15 i centenars de cartutxos, procedents de Santiago Juxtlahuaca.

Les declaracions dels governs estatal i federal, així com la cobertura que fan molts mitjans de comunicació sobre els assassinats i masacres a les regions indígenes, enfoquen sempre el suposat “caràcter ancestral” dels conflictes i les anomenades “lluites intercomunitàries”. L'Estat sembla desempallegar-se així de qualsevol responsabilitat en el que hauria ser la seva funció primordial: garantir els drets i la seguretat de tots els ciutadans. En efecte, igual que en el cas de l'anomenada “guerra contra el narco”, el que priva és la culpabilització de les víctimes: es maten entre ells; ho han fet durant segles; aquest impuls al crim i a la confrontació armada és part de la seva naturalesa…

Tanmateix, el poble triqui s'ha caracteritzat, abans de res, per la seva trajectòria històrica de mobilització per la defensa dels seus drets i de la seva identitat, de resistència contra el domini racista i l'explotació. Com ho mostra Francisco López Bárcenas al seu llibre San Juan Copala, dominació política i resistència popular. De les rebel·lions d'Hilarión a la formació del municipi autònom, el mite del triqui violent per naturalesa ha estat alimentat per una de les arrels més profundes del conflicte: el racisme, continuament expressat en els discursos dels polítics, administradors, servidors públics i, sobre tot, dels mitjans de comunicació.

Les elits regionals han construit un discurs de desvalorització, de menyspreu del triqui, que ha aconseguit fins i tot de convertir-se en sentit comú entre els mestissos i en bona part de la població mexicana. Aquests discursos racistes han permès de minimitzar la violència endèmica i silenciar la connivència de les autoritats governamentals en els crims que es cometen a l'àrea.

A principis de febrer, va ser notícia l'assassinat de 10 persones a un poblat triqui, San Miguel Copala, en mig d'una disputa entre el MULT i la Ubisort pel control de la agència municipal. La majoria de les víctimes eren habitants del poblat, entre elles l'agent municipal, però també hi va morir un enginyer que feia treballs a la zona per a la Comissió Nacional de l'Aigua. En aquelles dates, es va intensificar el setge contra el municipi autònom per part d'un grup armat dirigit per Rufino Juárez. El 20 d'abril, alguns mitjans van donar compte de l'assassinat de Celestino Hernández (del municipi autònom), comès per un membre de la Ubisort plenament identificat per la comunitat.

Avui les víctimes són defensors de drets humans, activistes socials amb ampli reconeixement a nivell nacional i observadors internacionals. Per primer cop en mesos, el setge paramilitar de San Juan Copala esdevé notícia internacional i ocupa les portades dels diaris nacionals. Quan se savia de l'assassinat d'Alberta Cariño Trujillo i de Jyri Antero Jaakkola –originari de Finlàndia–, i mentre que algunes persones –entre elles un belga i un italià– continuaven desaparegudes, el 28 d'abril Ulises Ruiz [governador d'Oaxaca] declarava amb una fredor impressionant als mitjans de comunicació que els “estrangers” no tenien res a fer en aquesta regió, i exprexsava la seva determinació d'investigar, això sí, a través de la Procuraduria General de Justícia de l'Estat, la qualitat migratòria amb què aquestes persones es trobaven a Mèxic.

El total cinisme del governador equival només al de Rufino Juárez, dirigent de la Ubisort, qui després d'haver amenaçat amb l'afirmació de que detindria a toda costa la caravana, indica ara que els culpables són les autoritats de l'assetjat municipi autònom. Aquest cinisme, però, ha estat alimentat per la impunitat. En efecte, la criminalització de la protesta social, la repressió armada i l'assassinat han estat la marca del govern d'Ulises Ruiz Ortiz. Aquest governador, un dels més sagnants de Mèxic, és a punt de concloure la seva gestió sense que hi pesi, sobre ell cap procés penal.

La Comissión Civil Internacional dels Drets Humans, però, va documentar en un informe 62 assassinats per afers polítics a Oaxaca entre el juny del 2006 i l'abril del 2008, i la Suprema Cort de Justícia de la Nació va responsabilitzar al governant per les violacions als drets humans comeses durant el conflicte amb l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca (APPO) el 2006. Sense la pressió de la societat civil nacional i internacional, dels organismes internacionals i de governs d'altres països, primarà sens dubte un cop més la impunitat.

María Dolores París Pombo és investigadora del Departament d'Estudis Culturals de El Colegio de la Frontera Norte.

Informació relacionada:

Font: Enfocat

23 de maig 2010

Las Abejas: denuncien l'avanç de 2 Ciutats Rurals Sustentables a Los Altos

En el comunicat del 22 de maig, els companys i companyes de Las Abejas denuncien la falta de respecte dels governs que “es fiquen i fan el que volen amb les nostres terres i amb els nostres recursos. Això és el que està passant amb les Ciutats Rurals de Juan Sabines que després de gastar-se molts milions en anunciar-les en tot el món ja les va començar a construir, una en el municipi veí de Santiago de la Pineda i una altra aquí mateix al municipi de San Pedro Chenalho. I creuen vostès que alguna vegada se'ns va consultar a veure si estàvem d'acord? Doncs ni tan sols ens ha informat oficialment. No ens ha preguntat si volem deixar les nostres cases i les nostres terres perquè ens en donin d'altres que ells han decidit. No han dialogat amb nosaltres per a veure què és bo per al nostre municipi. Però això sí, després de gastar-se els milions del poble per a fer-se publicitat en tot el món ara Juan Sabines s'està gastant més milions convidant a Tuxtla artistes com Gloria Trevi, Alejandra Guzmán i Reyli Barba per promoure les ciutats rurals”.

El pla del govern el veiem molt clar. Volen controlar a les nostres organitzacions per a quedar-se amb les nostres terres i fer negoci amb les transnacionals. Per això és la contrainsurgència contra les organitzacions independents. La mateixa política contrainsurgent que s'està donant a San Juan Copala on “segueixen els crims i la impunitat que protegeix a Ulisses Ruiz” o en Campeche, “on el dissabte 15 de maig va ser detingut per elements de la PGR el company Octavio Solís Cortés del Moviment de Resistència Civil contra les altes tarifes de l'energia elèctrica en Candelaria”

Ciudades Rurales en Chiapas: Despojo gubernamental contra el campesinado. (Botlletí de Ciepac. Decembre de 2008). (Primera Parte) // (Segunda Parte)

La nueva fase del Plan Puebla Panamá en Chiapas. (Japhy Wilson. Maig de 2008)

Se busca desactivar caracoles e impulsar ciudades sustentables rurales: experta. (Hermann Bellinghausen. Març de 2010)

20 de maig 2010

L'aviació turca bombardeja posicions kurdes a L'Iraq: Tv

Ankara. L'aviació turca va bombardejar aquest dijous diverses posicions dels rebels kurds del partit dels treballadors de Kurdistan (PKK) al nord de L'Iraq, va informar el canal televisiu NTV.

Uns 20 avions de combat van participar en les operacions, que van prendre com objectivo unes 50 posicions del PKK, una organització armada kurda a Turquia, a la zona de Zap-Kharkurk, a la regió autònoma kurda del nord de L'Iraq.

L'atac aeri es portà a terme durant tot el dia, va dir NTV.

L'exèrcit no va emetre immediatament cap comunicat.

Els mitjans turcs han indicat que caçabombarders F-16 i F-4 han emprat bombes guiades per làser per a arribar a objectius prèviament seleccionats gràcies a la informació facilitada pels serveis d'Intel·ligència d'Estats Units i per avions d'espionatge no pilotats.

L'últim dels atacs contra els escamots kurds que operen en el nord de L'Iraq va tenir lloc el passat 8 de maig i va provocar la mort d'almenys cinc rebels. El Govern iraquià ha protestat en reiterades ocasions contra aquest tipus d'incursions, habitualment dirigides contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK).

Aquesta milícia va començar la seva lluita contra l'Estat turc en 1984 i des de llavors aquest conflicte territorial ha cobrat 40.000 vides. Al febrer de 2008, l'Exèrcit de Turquia va realitzar una incursió terrestre que va mobilitzar a 10.000 soldats.

Web oficial del PKK
Més informació:
Partit dels Treballadors del Kurdistan

30 d’abr. 2010

Conferència de premsa de VOCAL

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari que els altres companys:

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari dels altres companys

Conferència de premsa de VOCAL sobre l'emboscada a San Juan Copala.



Els integrants de VOCAL, van fixar la seva postura en conferència de premsa, després d'haver pogut regressar de la regió Triqui on van ser emboscats al viatjar amb la caravana d'observació el 27 d'abril de 2010.

Rescaten últimes 2 persones atrapades sota foc paramilitar que va agredir Caravana d'Observació, continuen manifestacions

Érika Ramírez

David Cilia

30 d'abril.- A la mitjanit van ser rescatats amb vida els periodistes de Contralínea Érika Ramírez i David Cilia, estigui últim ferit de bala en un peu. Després de les mobilitzacions ocorregudes en les ciutats de Mèxic, Oaxaca i Juxtlahuaca el 28 i 29 d'abril, el govern de Oaxaca es va veure pressionat per a realitzar la recerca i rescat de les últimes dues persones desaparegudes després de l'atac paramilitar contra una Caravana d'Observació que es dirigiria al Municipi Autònom de San Juan Copala. L'última d'aquestes manifestacions va ser copejada per granaders del govern perredista de la ciutat de Mèxic la tarda d'ahir, qui d'aquesta manera de nou tancava files al costat del govern priista de Oaxaca amb els agressors, no amb els agredits

Conferència primera part


Conferència segunda part

Periodistes Érika Ramírez i David Cilia en conferència de premsa, en minuts l'àudio complet.

Érika Ramírez: amb l'emboscada es revela la impunitat amb la qual operen els grups paramilitars a Mèxic / David Cilia: ens vam ocultar en diferents coves de la regió muntanyenca. Érika es va solidaritzar amb mi

Font: Contralínea

29 d’abr. 2010

Els periodistes i els companys de VOCAL, són vius

· Inicien operatiu de rescat a la resta dels membres de la Caravana de pau
· Els periodistes de Contralínea estan vius i van cami de Juxtlahuaca.
· Confirma Miguel Alvarez de SERAPAZ que han sigut trobats els dos periodistes. 00:04 hrs. 30 abril

Carmen Aristegui entrevista a Ana Lilia Pérez


· David Venegas i Noé Bautista acaben de trencar el setge paramilitar i arribaren a la ciutat de Juxtlahuaca. Confirmen que David Cilia y Érika Ramírez, amb qui han estat amagats a la serra, estan vius i fora de perill de mort.

ELS PERIODISTES I ELS COMPANYS DE VOCAL SÓN VIUS
Testimoni de vida dels periodistes de Contralínea



San Juan Copala: crónica de una represión anunciada. Oaxaca, México

Francisco López Bárcenas / La Jornada 29/04/2010

La Unión de Bienestar Social para la Región Triqui (Ubisort) cumplió su palabra. Esta organización paramilitar, creada por el gobierno del estado de Oaxaca desde el año de 1994 para controlar la región triqui, volvió a sacar las armas haciendo que sangre inocente volviera a teñir las verdes laderas de ese territorio indígena. De acuerdo con la información preliminar que públicamente ha circulado, de la agresión resultaron dos personas muertas: la mexicana Beatriz Cariño Trujillo, del Centro de Apoyo Comunitario Trabajando Unidos (Cactus), y Tyri Antero Jaakkola, originario de Finlandia, mientras más de una docena de activistas se encuentra en calidad de desaparecidos, sin que sus compañeros sepan si están muertos, heridos o escondidos en algún lugar, porque tomaron rumbo al monte para protegerse de las balas asesinas.

Tanta saña contra una caravana de personas indefensas se originó en el hecho de que los activistas intentaron romper el cerco tendido por los agresores sobre el municipio autónomo de San Juan Copala, para poder entregar alimentos, ropa y un mensaje de solidaridad a sus habitantes, que desde hace meses se encuentran incomunicados y sin luz eléctrica por el hecho de querer ser autónomos, es decir, libres, es decir, ellos mismos.

La agresión estuvo anunciada, cantada, desde días antes que sucediera. Desde que las autoridades del municipio autónomo informaron que la caravana llegaría, la Ubisort dijo que no la dejaría entrar y que si llegaban no se responsabilizaban de lo que les sucediera. Y cumplieron su palabra con los lamentables resultados de personas inocentes muertas, heridas y desaparecidas. Pero hubo otros sucesos que también anunciaron la represión en la región triqui. El día 28 de noviembre del año pasado el mismo grupo impidió que integrantes del Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra (FPDT), de San Salvador Atenco, llegaran al municipio autónomo, donde tenían planeado realizar la clausura de la campaña por la libertad de sus presos. En esa ocasión, muchos pensaron que había una alianza entre los gobernadores Enrique Peña Nieto, del estado de México, y Ulises Ruiz Ortiz, de Oaxaca, los mandatarios más represivos del sexenio, para evitar que los dos movimientos de resistencia se unieran. La hipótesis no era tan descabellada, porque a partir de esa fecha la represión sobre el municipio autónomo aumentó, hasta llegar a donde ahora se encuentra.


Ese mismo día, en los diarios de la capital oaxaqueña se inició una fuerte campaña de desinformación, afirmando que el municipio autónomo había llegado a su fin. Para darle algún viso de veracidad a sus dichos, los integrantes de la Ubisort declararon agente municipal a Anastacio Juárez Hernández, hermano del líder de la organización. A pesar de que las autoridades municipales desmintieron una y otra vez esas versiones, la campaña continuó, mientras en la región triqui la sangre seguía corriendo. El día 29 de noviembre de 2009, las instalaciones del municipio recibieron la agresión más violenta desde su fundación, pero no sólo eso, también el albergue infantil fue baleado y en esos hechos murió el niño Elías Fernández de Jesús y resultaron heridos Tomotelín y Jacinto Velasco, así como otro menor cuyo nombre no se dio a conocer. Ese mismo día los agresores instalaron un retén a la altura de la comunidad La Sabana, el mismo lugar donde ahora se perpetró la agresión a la caravana de activistas, con la clara intención de tender un cerco sobre los habitantes del lugar.


Cuando consideraron que el municipio estaba aislado asestaron lo que tal vez pensaron era su golpe definitivo. El 10 de diciembre, fuertemente armados y acompañados por unas cuantas personas, desalojaron a las autoridades autónomas del municipio y montaron una guardia permanente en él. Así estuvieron hasta el 10 de marzo, día en que un grupo de mujeres y niños que respaldan al municipio y sus autoridades se hicieron del inmueble cuando los usurpadores aflojaron la vigilancia; como éstos ya no pudieron regresar, comenzaron a disparar sobre la comunidad, resultando herida la señora María Rosa Martínez, de 64 años de edad. La situación se puso de tal manera peligrosa que muchas familias abandonaron San Juan Copala y se fueron a refugiar a otros barrios o salieron de la región; también se suspendieron clases y hasta la Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas (CDI) cerró sus instalaciones. Sólo permaneció abierta la iglesia; los pobladores debieron moverse con cautela. Así estaban las cosas hasta el momento de la agresión a la caravana de observación de derechos humanos.


¿A quién beneficia, en términos electorales, la brutal emboscada de ayer en Oaxaca? Es una pregunta que, con mucha pertinencia, nuestro diario se hace. Las respuestas pueden ser varias. Una de ellas, efectivamente, podría encontrarse en los intereses de los diversos actores político-electorales que se mueven en la región. Otra, en los intereses económicos que transitan por ese rumbo. Habrá que escarbar ahí para ver qué luz arrojan. Por ahora, lo más importante es encontrar formas de proteger a la población de la brutal represión, a los originarios y a los de afuera; exigir que autoridades imparciales, auxiliadas por organismos que vigilen su trabajo, inicien una investigación que dé con los responsables y los lleve a juicio. Desgraciadamente, ni en la Federación ni en el estado de Oaxaca se tiene confianza en las instituciones encargadas por ley de esto; por eso tal vez haya que acudir a instancias internacionales. Por el bien de todos, no podemos permitir que esta represión quede impune.

La Sabana a 4 km de San Juan Copala

Beatriz Cariño Trujillo

Tyri Antero Jaakkola

Més informació:

>>La agresión es responsabilidad del Estado mexicano: Centro Las Casas por Hermann Bellinghausen