Periodistes catalans qüestiona el nomenament del cònsol mexicà a Barcelona

Fidel Herrera va aterrar a la capital catalana el 19 d’octubre sota una aurèola d’acusacions de presumptes vincles amb el crim organitzat durant la seva etapa de governador de l'Estat de Veracruz 

 Roda de premsa celebrada al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Gorka Leiza

Barcelona, 4 de novembre
Marta Molina.- @martamoli_RR / La Directa

En una roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Barcelona, quatre periodistes catalans, amb el suport de diverses organitzacions de drets humans i col·lectius que treballen per la pau a Catalunya, han qüestionat el nomenament de Fidel Herrera com a nou cònsol mexicà a Barcelona. Jordi Évole, Natza Farré, David Fernández i Marc Marginedas han formulat dotze preguntes al nou cònsol de Mèxic, relacionades amb l’assassinat de periodistes, les desaparicions forçades, les violacions dels drets humans de les migrants que passen cada dia per l’Estat de Veracruz i les amenaces contra les seves defensores. El president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, David Bondia, s’ha dirigit al govern espanyol per preguntar per què Mariano Rajoy va declarar que no veia cap impediment en el nomenament del nou cònsol i quina informació tenien del Ministeri d’Afers Exteriors i de Cooperació per concedir aquesta autorització diplomàtica tenint en compte que se’l vincula amb activitats il·legals.

Més de 60 persones seguien la compareixença a la sala de premsa –entre periodistes i organitzacions de drets humans– i l'streaming de l'acte ha comptat amb més de 300 connexions. Lolita Bosch, escriptora i activista catalanomexicana, ha iniciat la conferència de premsa explicant que, des de l’arribada d’Herrera a la ciutat, les organitzacions que treballen per la pau a Mèxic no han deixat de rebre trucades de diversos mitjans perquè els expliquessin "qui era aquest senyor, què passa a Veracruz i quina opinió tenen sobre Herrera". Davant aquesta inquietud i a través de cinc persones de la societat catalana, han volgut donar veu a les persones mexicanes que viuen a Barcelona i que no poden qüestionar Fidel Herrera personalment per por de les represàlies, contra elles o les seves famílies. També contra les periodistes que treballen cada dia des de Mèxic per exercir el seu dret d'informar i de ser informades. Bosch ha deixat clar des de l’inici que no tenen cap investigació sòlida sobre els vincles del cònsol amb el narcotràfic i que no volen desacreditar ningú sense haver investigat amb rigor. "Per a nosaltres, el que estem fent avui és una oportunitat única per establir un diàleg amb el cònsol Herrera sobre temes que ha deixat pendents a Mèxic, com l’assassinat de periodistes durant el seu govern i la violació sistemàtica dels drets humans dels immigrants o les amenaces a activistes".

Natza Farré, periodista de RAC 1, ha formulat la seva pregunta mentre es projectaven les imatges dels 170 periodistes assassinats o desapareguts a Veracruz durant els darrers anys. Farré ha preguntat al cònsol sobre les investigacions dels casos dels nou periodistes assassinats durant la seva gestió i per què es va blindar la informació sobre les despeses en comunicació social durant els sis anys que va durar el seu govern. El també periodista David Fernàndez ha preguntat què va fer el govern de Veracruz per buscar les 134 persones desaparegudes durant el govern d’Herrera i quines propostes de col·laboració van rebre les seves famílies per part de les autoritats estatals.

La pregunta de Marc Marginedas, periodista i corresponsal d'El Periódico a Rússia, ha arribat a través de vídeo i feia referència a la fustigació de mitjans digitals com Aristegui Noticias, Sin Embargo i d’altres mitjans de Veracruz, Ciutat de Mèxic i Tamaulipas. Aquestes pressions es van produir després de la publicació d’una foto de Fidel Herrera amb Francisco Pancho Colorado, persona vinculada al crim organitzat. Marginedas ha preguntat al cònsol sobre el seu vincle amb Juan Carlos Zaragoza Ríos, extraballador de Televisa actualment acusat d’amenaçar periodistes que "embruten" la imatge d’alguns polítics.

El periodista i presentador del programa Salvados de La Sexta, Jordi Évole, s’ha ocupat d'interrogar el cònsol sobre el tracte que reben les migrants que passen per Veracruz i sobre per què aquest Estat de l’orient mexicà es va convertir en l’Estat més perillós per a les migrants centreamericanes i les defensores de drets humans durant el seu govern. Évole ha citat part d’una entrevista de Regina Martínez, periodista del setmanari Processo que va ser assassinada el 28 d’abril de 2012 a casa seva. Martínez havia descobert i publicat els vincles amb el narco de l’actual governador de Veracruz, Javier Duarte. El seu assassinat encara resta impune, malgrat els intents del govern de Veracruz de relacionar-lo amb un crim passional.

Al final de la conferencia de premsa, Barcelona En Comú ha publicat un comunicat al seu web on interpel·la "les autoritats espanyoles i catalanes perquè es pronunciïn sobre l’acceptació del nou cònsol mexicà a Barcelona, vinculat al narcotràfic i la corrupció". David Fernández ha anunciat que les CUP (Candidatura d’Unitat Popular) faran boicot institucional al consolat mexicà a Barcelona per respecte a les víctimes.

Roda de premsa celebrada al Col·legi de Periodistes de Barcelona. Gorka Leiza

* A la memòria del periodista i fotògraf Rubén Espinosa, que va ser assassinat aquest estiu a la Ciutat de Mèxic tot i denunciar les amenaces de mort que rebia constantment quan treballava a Veracruz i intentava fer la seva feina en un país en guerra. 

Informació relaionada:

• Un grup de periodistes catalans qüestiona el nomenament del cònsol mexicà a Barcelona
• Associacions mexicanes denuncien el cònsul de Mèxic a Barcelona
• Fidel Herrera, del narcopopulisme a cònsol de Mèxic a Barcelona
• Indignació i alarma de la comunitat mexicana a Barcelona amb el nou cònsol a la ciutat
• Periodistas cuestionan públicamente a Fidel Herrera como cónsul de Barcelona; ayuntamiento no lo quiere 
• Periodistas catalanes piden a Fidel Herrera responder por hechos graves sucedidos en Veracruz 
• #PeriodistasBCNporMexico demanant que estiguem atentes, que preguntem, que ens informem sobre el cónsul Herrera.  Thais Bonilla
• Jordi Évole y David Fernández inquieren en público al cónsul de México en Barcelona
• Nombramiento de Fidel Herrera genera indignación
• Preguntas para el cónsul mexicano Fidel Herrera
• Comunicat de Barcelona En Comú

-.-

Marcel·lí Perelló i Valls. Unes pinzellades

Marcel·lí Perelló (al micròfon) amb César Tirado, Roberto Escudero i José Nasar, a la conferència de premsa del CNH, el 6 d'octubre de 1968, primera després de la matança de Tlatelolco

Avui dediquem aquest post a un personatge que creiem força interessant, en Marcel·lí Perelló. Aquí unes pinzellades per qui pugui interessar. De pas, com que encara estem dins el mes d'octubre, i com que té relació amb el personatge unes pinzelladestes més al que fou el 2 d'octubre, Mèxic 1968 i més ara que estem una altra vegada en una situació similar pel que fa al descontentament estudiantil. També per que barbaritats com aquella mai s'han d'oblidar ni repetir. Molts recordaran el maig del 68 a París, segurament Mèxic passà més desapercebut, però no per això fou menys important.
 

Marcel·lí Perelló, parla al míting de Ciutat Universitària del 20 d'agost de 1968

Marcel·lí Perelló i Valls (Ciutat de Mèxic, 1944), com a estudiant de física a la Facultat de Ciències de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), fou un dels dirigents del gran moviment estudiantil de l'any 1968, la repressió del qual ocasionà, entre d'altres coses, la matança d'estudiants del 2 d'octubre, a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco.

Marcel·lí Perelló i Valls, fill de Marcel·lí Perelló i Domingo (Barcelona 1897? - Ciutat de Mèxic 1961) fou un guerriller, polític i periodista català.

En Marcel·lí Perelló (fill), va estudiar a l'Acadèmia Hispano Mexicana, a Mèxic DF

Estudiava física a la Facultat de Ciències de la UNAM quan va esclatar el Moviment Estudiantil-Popular Mexicà de 1968. Va ser representant d'aquest planter davant el Consell Nacional de Vaga. Havia ingressat a la Joventut Comunista de Mèxic el 1965.

El 1968, a l'inici del Moviment, va ser detingut quan la policia va ocupar el local del PCM i alliberat poc després. Després de l'aixecament de la vaga, després de la matança de Tlatelolco, va sortir a l'exili al gener de 1969. Va estar a França, Romania i Catalunya. Aquest any va canviar impressions a París amb Daniel Cohn-Bendit i Alain Krivine, dos dels principals dirigents de la Revolució de Maig. Es va graduar com matemàtic a la Universitat de Bucarest el 1975 i va obtenir el mestratge en Ciències en aquesta mateixa institució el 1977.

Va donar classe a la Universitat de Barcelona de 1977 a 1985 quan va tornar a Mèxic. A la Universitat Autònoma de Sinaloa (1985-86). I a la Universitat Autònoma de Puebla (1987-88). Des de 1990 fins a data d'avui és professor a la Facultat de Ciències de la UNAM i és també secretari per a Assumptes dels Estudiants del mateix planter.

Actualment és editorialista del diari Excelsior i realitzador radiofònic a la RadioUNAM.

Per saber-ne més del Marcel·lí... a Wikipèdia

Pel que fa al Moviment estudiantil de 1968 a Mèxic

Movimiento de 1968 en México i Masacre de Tlatelolco  (Cast.)

El pare: Marcel·lí Perelló i Domingo

Germana: Mercè Perelló i Valls (Mèxic, 1947) revolucionària, activista política i cultural

Un altre dels germans: Carles Perelló i Valls (1932), matemàtic i professor a la UAB;

o0o

Aquí un dels programes del Miquel Calçada, “Afers exteriors” TV3 (1era temporada) a Mèxic, on apareix el Marcel·lí Perelló i la seva germana Mercè, una revolucionària, activista política i cultural (El març 2003 encapçala la brigada mexicana d'Escuts Humans, és una dels últims escuts humans a sortir de Bagdad, abans del bombardeig massiu del trio de les Açores a la recerca d'armes de destrucció massiva).

Afers exteriors 30/04/2003 Mèxic (1a temporada)

Miquel Calçada, Mercè Perelló i Marcel·lí Perelló a la Plaça de les Tres Cultures, a Tlatelolco

 

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/161481497

o0o

El PEN denuncia la violència que sacseja el periodisme a Mèxic

VilaWeb col·labora amb el PEN que basteix un altar a l'entrada de la redacció en memòria dels periodistes mexicans assassinats

Vilaweb.Cat 02/11/2011

El PEN Català centra el Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat, aquest 15 de novembre, en denunciar l’extrema violència que, arribant fins i tot a l’assassinat, sacseja el periodisme a Mèxic. Els actes d'enguany s'emmarquen dins la campanya del PEN Internacional. Les dates de novembre, properes a la festivitat de Tots Sants, i la tradició mexicana de confegir altars per homenatjar els difunts, també inspiren aquesta iniciativa. En aquets sentit, VilaWeb col·labora amb el PEN català tot bastint al vestívul de la redacció un altar en memòria dels periodistes mexicans assassinats, per defensar la llibertat d’expressió i el dret a informar. I el 15 de novembre es farà una lectura de poemes dedicada als periodistes víctimes de la repressió i la violència.

Ruta d'altars

Així mateix, el PEN participa en la Ruta d'Altars (facebook), una iniciativa de l’associació mexicana Consorte Cultura, per donar a conèixer una festivitat d'origen precolombí distingida per la Unesco com una Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat, des del 2003. A Mèxic la festivitat del dia dels morts carreteja una tradició molt arrelada, que se celebra amb música, flors, balls, espelmes i ofrenes per recordar els difunts. En la Ruta d'Altars també es ret homenatge a personalitats del món de l'art, la música i d'altres de la cultura popular. Vint-i-vuit institucions i entitats participen en la celebració.

Del món de l’art hi ha un parell d’ofrenes a l'artista mexicana Frida Kahlo, una altra a les pintores surrealistes Remedios Varo i Leonora Carrington, així com també un homenatge a les Pecanins, família que, durant dècades, va constituir un pont cultural entre Mèxic i Catalunya. D’una banda, les bessones Teresa i Ana María Pecanins, que van donar a conèixer artistes d’avantguarda a través de les seves galeries a Mèxic i Barcelona i d’una altra, la Beba Pecanins, que va participar en l’inici de la Ruta d’Altars a Barcelona.

També hi ha ofrenes per a músics com Facundo Cabral, cantautor argentí; Eugenio Toussaint, pianista i compositor de jazz mexicà; i James Brown. Altres homenatjats seran a Steve Jobs, el creador d'Appel; El Santo, un popular personatge de la lluita lliure mexicana; així com també es farà un tribut a un Wall Street en decadència.

Mor el destacat periodista franquista Carles Sentís

Va ser espia durant la guerra i ajudà al retorn de Tarradellas durant la transició

Carlos Sentís (esquerra).

Ahir va morir a Barcelona als 99 anys d'edat el periodista Carles Sentís. Ho va fer un dia després que es commemoressin els 75 anys de la insurrecció franquista en la qual ell va prendre part de forma activa, primer com a espia i després com a dirigent. Sentís no va fer mai una apologia del seu suport al règim franquista.

Durant la transició es va involucrar amb la UCD d'Adolfo Suarez i va col·laborar, segons Manuel Ortínez d'una forma poc destacada, en el retorn a Catalunya del president de la Generalitat, Josep Tarradellas.

Fa dos anys la concessió de la medalla del treball per part del govern espanyol va desencadenar una reacció de protesta encapçalada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils. La medalla se li va imposar a la seu del Col·legi de Periodistes de Catalunya el mateix dia que feia setanta anys que havien entrat les tropes franquistes a Barcelona.

Font: Vilaweb

Informació relacionada:

· Ramon Barnils: Un tomb per la púrria (1, 2 i 3)

· Mail Obert de Xavier Montanyà: Sentís: mentiràs, però no enganyaràs

· Mail Obert de Vicent Partal: A mi, no m'hi embolique senyor Sentís

· Un home de Vanguardia, storify d'Albert Lloreta

·'Finis Cataloniae?'. Article a La Vanguardia Española de Carles Sentís alabant la caiguda de Catalunya en mans de Franco

Sobre Carles Sentís. Del Bloc de Joan Josep Isern

Informe: La mort de Carlos Sentís als mitjans de comunicació catalans”

Informe que analitza com diferents mitjans impresos -La Vanguardia, El Periódico, Ara i Avui,- ràdios -Catalunya Ràdio i RAC1,- televisions -TV3- i digitals van analitzar la figura del periodista i polític Carlos Sentís després de la seva mort el 19 de juliol de 2011.

Informe Sentis

Deu anys sense Jordi Vendrell

Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 - Barcelona, 8 de juliol de 2001) va ser un periodista radiofònic català.

Trajectòria professional:

Productor de músics i de cantants, va començar davant d'un micròfon a Ràdio Joventut, al programa Al mil por mil, amb Jordi Estadella i José María Pallardó. Més tard, a Ràdio Club 25 va fer A tot rock, que va revolucionar la manera de plantejar els programes de música.

Va ser a Catalunya Ràdio des del 1983. Va fer el primer programa que va emetre l'emissora, la nit de Sant Joan d'aquell any. Al setembre va ser també al davant del primer programa que es va emetre de manera regular: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, en col·laboració amb Quim Monzó i Ramon Barnils, amb els quals formava La Mercantil Radiofònica, una de les propostes més creatives de la història del periodisme radiofònic a Catalunya. Després va venir El mínim esforç i, més tard, L’orquestra, desaparegut just abans dels Jocs Olímpics del 1992, per les declaracions políticament inconvenients que hi va fer un tertulià. Va ser un dels primers periodistes que, a Catalunya, van parlar d'internet de manera seriosa. El 1995 va iniciar, també a Catalunya Ràdio, el programa setmanal L'internauta. Va escriure articles a l'Avui, a Set Dies, a El Observador i a El Mundo.

El Lloro, El Moro, El Mico i El Senyor de Puerto Rico
Oleeee!...

Ramon Barnils - Jordi Vendrell - Quim Monzó

-.oOo.-

El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, 29 d'octubre del 1983
-.oOo.-

Desaparició de L'orquestra:

L'orquestra s'emetia de dilluns a divendres, de les 15 a les 16 hores, des de la temporada 1987/1988^[1], i l'any 1992 era líder d'audiència.^[2]

El 10 de juliol de 1992, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va fer el que havia de ser el penúltim programa de la temporada abans de les vacances. A la tertúlia habitual hi participaven en Josep M. Terricabras, en Josep Murgades i en Modest Prats, apart d'en Jordi Vendrell.^[3] Es va parlar sense embuts de les detencions indiscriminades d'independentistes^[4], que havien estat ignorades per la majoria de mitjans de comunicació,^[3] excepte el Punt Diari i el Temps.^[5] En la tertúlia es va comparar l'actuació del govern amb la repressió franquista, i es va utilitzar el terme sociates.^[4][5]

Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa, i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant.^[3] Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari.

Amb informació de Wikipedia

-.oOo.-

Àudio del darrer programa de L'orquestra
-.oOo.-

Oferiu coca als rebels que fracassaren

Més tard, l’incipient establishment sociovergent (mot, aleshores, encara per inventar), el va marginar. Crec que els sociates van demanar el seu cap i els convergents els el van entregar. O quelcom de semblant.

Xavier Montanyà / Vilaweb 08/07/2011

Era un divendres nit d’un any tan llunyà que encara existia el Zeleste vell. Baixàvem amb Jordi Vendrell pel carrer de l'Argenteria quan, de sobte, van aparèixer uns mutants desconeguts. Es movien amb seguretat, a grans gambades, aturaven la gent, parlaven poc, amb to imperatiu, i molestaven molt. Nit de batuda. Eren uns policies espanyols diferents, insòlits, de color marró, sense gorra, amb un mocadoret groc ridícul al coll, un cordillet trenat creuat al pit, un escut amb la bandera espanyola, una mena de creu amb un Crist i les insígnies corresponents al braç. Tot just sortien de l’armari.

'Documentación', va dir el 'pasmo'. 'Pero, por qué?', respon Vendrell. 'Por favor, documentación', repeteix. Vendrell comença a lligar la pel·li. L’agafa descaradament del braç, s’hi acosta i, forçant exgeradament la vista, examina l’escut de prop 'Ah!, tu eres policia, es que creía que eras un soldadito', deixa anar Vendrell. El poli, impertèrrit, examina els papers i exclama, amb respecte: 'Ah! locutor, eh?'. Vendrell: 'Sí, es que –te puedo hablar de tú. verdad?-, así sin sombrero he creído que eras un soldadito. Por qué nos has parado?'. Poli: 'Es que he visto que iban un poco bien'. Vendrell: 'Hombre, es la fiebre del viernes noche'. Llavors el poli va optar per canviar de bàndol: 'Bueno, bueno, pues vale, a disfrutar'.

A la barra del Zeleste, dos gintònics més tard, em va demanar que li expliqués el que ens havia passat, i ho va enregistrar en una gravadora petita ultramoderna, que li encantava. Vaig fer el relat, i se’m va oblidar a l’instant. Al Vendrell se li havia oblidat una mica abans, en beure el primer trago. Dies després, amb la memòria reconstruida i el cervell a lloc, va escriure l’episodi, fil per randa, en un article a l’Avui, sota el títol 'Oferiu coca als rebels que fracassaren', que avui li demano prestat. Allò havia de quedar per a la posteritat, devia pensar. Només ell devia saber per què. No era cap gesta victoriosa, més aviat era una bestiesa, però ell era així. Divertit, insolent i imprevisible.

Se’l podia trobar a la barra del Zeleste, una nit, amb jupa de cuiro negre i ulleres de sol, i una altra, amb un estrident i insòlit trajo sencer groc canari, que semblava acabat de llogar. O al Bocaccio (on tenia carnet de copes gratis!), Bikini, Ésser, Gobblins, Pub Parèntesi, o esmorzant al Pinotxo. Reia molt i de veritat. També llegia moltíssim, però no guardava els llibres. Quan els acabava, els regalava. A mí em va tocar 'Historia de las drogas', d'Antonio Escohotado. Encara el tinc. Havia estat un innovador promotor musical, li agradava la salsa i la rumba. Un invent seu va ser 'Carabruta' del Gato Pérez. A la portada del disc hi ha fotos d’ell. També Manzanita, Kiko Veneno... Els posava constantment a la ràdio. Com aquella altra de 'Caballo le dan sabana porque está viejo y cansado...', que semblava l’himne del programa 'El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico'. Va matxacar tant el tema que, de tant en tant, per culpa seva, encara em resona al cap. I sento aquell riure seu.

Més tard, l’incipient establishment sociovergent (mot, aleshores, encara per inventar), el va marginar. Crec que els sociates van demanar el seu cap i els convergents els el van entregar. O quelcom de semblant. Tots ells ja eren els inventors d’un país que avui, a molts, ja els sembla real. Vendrell, com tants d’altres, no hi cabia en el seu projecte. Ell mai no es va autocensurar, actitut en desús, avui dia. Deia i feia el que li donava la gana. Perquè s’ho creia o per molestar una mica. Mai perquè sí. O sí?

Marginat de la ràdio on havia assolit èxits notables, incombustible i optimista, el locutor es va fer internauta. Apa! Tenia un curiositat infinita. Va recollir els mitjons que havia estès per assecar, curosament, en el sofà; les pinces de la carn a la brasa, tan útils per a pescar les cartes de la bústia quan has perdut la clau, i se’n va anar a viure a la muntanya. Ja sortíem menys, ens vèiem menys, bevíem menys, rèiem menys. Tot semblava una mica menys. Fa deu anys va morir. Dies abans, va enviar un mail a un amic comú, informant-lo que marxava un temps de vacances.

xavier.montanya@partal.cat

-.oOo.-

-.oOo.-

En record de Jordi Vendrell

Jordi Vendrell.

Font: Vilaweb

Divendres (o sigui, avui) farà deu anys de la mort del periodista radiofònic Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 - Barcelona, 2001). Productor de músics i cantants, va començar als micròfons amb Ràdio Joventut i Ràdio Club 25. Va ser el 1983, amb tot, quan es va convertir en una de les grans veus de Catalunya Ràdio, on va dirigir i conduir mítics programes com 'El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico' (en col·laboració amb Quim Monzó i Ramon Barnils), 'El mínim esforç' i 'L'orquestra', una tertúlia d'actualitat que va ésser censurada per haver reaccionat a la detenció en massa de militants independentistes just abans dels Jocs Olímpics de 1992 (fragment de l'últim programa, no emès). Apartat de la programació diària a l'emissora, Vendrell va tornar el setembre de 1995 a les ones amb l'Internauta, el primer programa de ràdio a Europa a parlar de la xarxa i que continua emetent-se, cada dimarts, a través de VilaWeb.

De Jordi Vendrell, en parlem avui amb amics i companys seus (Oleguer Sarsanedas, Josep Murgades i Josep Maria Terricabras) i amb l'Ajuntament de Manlleu, que el recordarà properament amb un cicle. I, divendres a la tarda, VilaWeb obrirà les portes de l'Espai VilaWeb a amics, companys i oients que vulguin recordar-lo.

Per a seguir el programa:

· Podeu sentir-lo en format mp3.

· Podeu descarregar-vos el podcast de l'Internauta.

· O podeu descarregar el podcast de l'Internauta des d'iTunes.

Articles Ramon Barnils

Llibre recomanat

ARTICLES RAMON BARNILS. Barnils, Ramon. EDICIONS DE LA MAGRANA. El recull s'inicia amb els primers articles a TeleExpress, molt 'lights' degut a la censura existent, i van incrementant el seu contingut polític amb el temps. Sorprèn els escrits en els anys vuitanta, que es podrien fer passar per escrits en l'actualitat sense cap problema.

Font: HI HA LLIBRES . Lectures senzilles per gent senzilla.

Wikirebels. El documental de wikileaks en català i castellà

Un documental sobre el lloc web que amb les seves filtracions està posant en escac a la diplomàcia internacional i mostrant la veritable cara del sistema. - Subtitulat en català i castellà

Font: Kaos en la Red

Exclusiva "tall" del primer documental en profunditat sobre WikiLeaks i la gent darrere de l'organització!

Des de l'estiu de 2010 fins a ara, la televisió sueca ha estat seguint a WikiLeaks, la xarxa de mitjans secrets, i al seu enigmàtic Editor en Cap, Julian Assange.

Els reporters Jesper Huor i Bosse Lindquist han viatjat a països clau on opera WikiLeaks, entrevistant a membres directius, com Assange, el nou portaveu Kristinn Hrafnsson, i d'altres personatges com Daniel Domscheit-Berg, que ara està començant la seva pròpia versió - Openleaks.org!

Cap a on es dirigeix aquesta organització tan discreta? Més forta que mai, o desarmada pels E.E.U.U.? Qui és Assange: campió de la llibertat, espia o violador? Quins són els seus objectius? Quins són les conseqüències per a Internet?

Wikirebels en català 1

Wikirebels en català 2

Wikirebels en català 3

Wikirebels en català 4

En castellano.

Un documental sobre el sitio web que con sus filtraciones está poniendo en jaque a la diplomacia internacional y mostrando la verdadera cara del sistema. - Subtitulado en catalán y castellano

[Para activar los subtítulos: click sobre el ícono "CC" abajo a la derecha]

Exclusiva corte en bruto del primer documental en profundidad sobre WikiLeaks y la gente detrás de la organización!

Desde el verano de 2010 hasta ahora, la televisión sueca ha estado siguiendo a WikiLeaks, la red de medios secretos, y a su enigmático Editor en Jefe, Julian Assange.

Los reporteros Jesper Huor y Bosse Lindquist han viajado a países clave en donde opera WikiLeaks, entrevistando a miembros directivos, tales como Assange, nuevo portavoz Kristinn Hrafnsson, así como personas tales como Daniel Domscheit-Berg, que ahora está comenzando su propia versión - Openleaks.org!

¿Hacia donde se dirige esta organización tan discreta? Más fuerte que nunca, o desarmada por los E.E.U.U.? ¿Quién es Assange: campeón de la libertad, espía o violador? ¿Cuáles son sus objetivos? ¿Cuáles son las consecuencias para Internet?

(Mirrored from SVTplay.se)

[Subtitulado en Español]

Click aquí para descargar en formato MPEG4

Archivo de subtítulo en formato .SRT (SubRip)

WikiRebels - El documental de Wikileaks - Subt. Español
[Para activar los subtítulos: click sobre el ícono "CC" abajo a la derecha]

Wikirebels

TV3 emet una edició especial del programa "30 minuts" amb el reportatge "Wikirebels", que mostra una visió molt propera de Julian Assange i la gent que hi ha darrere de Wikileaks: com treballen, on allotgen el seu material, com és la seva vida quotidiana.

El període de temps de distribució d'aquest vídeo és limitat. Podràs veure’l a tv3.cat

Sàhara Occidental: radiografia d'una vergonya internacional

La imatge és d'AASTP

Per: Oscar - Coordinadora ONGD i aMS de Lleida

El Marroc manté l’apagada informativa al Sàhara Ocupat mentre el govern espanyol no condemna. Prefereix defensar “els interessos d’Espanya” encara que passin per sobre dels principis. Per segona setmana, un recull que vol ser una petita bombeta de llum enmig d’una apagada informativa i de principis.

Sabíeu que el fosfat que controla el Marroc en els territoris ocupats li genera 1.250 milions d’euros anuals? Vet aquí el primer dels interessos per entendre el que passa aquests dies. “Cal buscar l’equilibri entre els principis i els interessos” diu un alt dirigent del PSOE. Un dels interessos deu ser la venda d’armes al Marroc, que segons Librered ha suposat uns ingressos de 340 milions d’euros en tres anys. La preocupació ha fet que les organitzacions de la Campanya Armes sota Control (Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam) demanin al govern garanties que aquestes armes no estan servint per violar els drets humans al Sàhara Occidental.

Tot i alguna disensió a les files socialistes, aviat ens queda clar cap a on es decanta la balança. La ministra d’Exteriors, Trinidad Jiménez, que fa poc es penjava pegatines de Sàhara libre assegura taxativament que “Espanya no té responsabilitats al Sàhara Occidental”, mentre la titular de la cartera de cultura, Ángeles González-Sinde, hi posa cullerada demanant als artistes que no opinin perquè no són experts en el conflicte del Sàhara.

Terreny adobat per a què la resta de forces polítiques surtin amb la canya a pescar vots (curiosa paradoxa en un Sàhara amb la pesca espoliada). Partits com el PP no han dubtat a abanderar la causa sahrauí, potser sense recordar que el govern Aznar va aportar al poble sahrauí tan sols un terç de l’actual ajuda al desenvolupament.

Davant el mutisme dels governs, la ciutadania parla

La reprimenda online a González-Sinde li ha arribat amb la campanya “Opina sobre el Sàhara encara que no siguis una experta”, adreçada als europarlamentaris. Els mateixos destinataris té la ciberacció endegada a sahararights.net. 50 mil signants han donat ja suport a un altra de la demanda d’Amnistia Internacional perquè les autoritats del Marroc obrin una investigació independent, si cal amb l’ajuda de l’ONU. L’ampli ventall de ciberaccions pel Sàhara també inclou l’enviament massiu de cartes a Trinidad Jiménez demanant-li que condemni la repressió.

L’apagada informativa més plàcida per al Marroc

Ni tan sols l’expulsió de primeres espases com Àngels Barceló han fet que el govern espanyol mogués un dit per denunciar la llibertat d’informació a al-Aiun. Mentre organismes com la Federació Internacional de Periodistes demanen llibertat per als mitjans, l’única “queixa” de l’executiu espanyol ha consistit en demanar a Rabat, amb la boca petita, l’entrada a al-Aiun d’un reduït nombre de periodistes espanyols. Resposta: un equip d’Antena 3 s’afegirà avui a la llarga llista de mitjans als que el govern alauita impedeix fer la feina.

El mur informatiu imposat pel Marroc no evita, però, que hi hagi alguna cosa més que indicis de flagrants atemptats als Drets Humans. Indicis i, sobretot, realitats amb noms i cognoms tenen cabuda en un blog que segueix minut a minut i en detall les notícies als territoris ocupats on, per exemple, es fan llistes dels centenars de sahrauís empresonats. És un dels referents per seguir el que allí passa, al costat d’altres com poemariosaharalibre, o de Guinguinbali.com, amb informació extensa i rigorosa.

Sense pràcticament cap periodista a terreny, per als mitjans resulta essencial el testimoni directe dels activistes, que amb iniciatives com aquest videochat han pogut compartir vivències i punts de vista amb una ciutadania que, farta de silencis còmplices dels governants, troba en Internet la via per queixar-se, compartir i, pesi a qui pesi, informar de tot el que ens arriba.

Article d’Oscar Sisteré, tècnic en comunicació de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida (sota llicència Creative Commons).

Podeu consultar aquí el primer article recopilatori ‘Indignació i informació a la xarxa per la massacre al Sàhara’.

Foto: Lleida, una de les moltes ciutats mobilitzades pel Sàhara.

Font: Canalsolidàri.org

Símbols, banderes i himnes

L'any 2003, els jugadors espanyols de l'equip de Copa Davis durant la celebració de la cerimonia prèvia a la inauguració de la final davant Austràlia, flipaven al sentir un himne que desconeixien, normal, ja que en el seu univers de colorins difícilment l'havien sentit mai. Ara bé, això comportà una allau de queixes diplomàtiques i comentaris desbarrants del pseudoperiodistes “oficials”. Resultà ser l'himne de Riego, himne oficial durant el Trieni Liberal (1820) i de la Segona República (1931-1936), aquella que un cop d'estat feixista enderrocar per dur a l'obscurantisme l'Espanya republicana (democràticament elegida), substituint-la per quaranta anys de dictadura militar. Símbols, himnes... foren substituïts pels del feixista règim, alguns d'ells, incomprensiblement, a dia d'avui encara perduren en places i carrers espanyols.

Ves per on, com si es tractés d'un mundial en ple 2010, presentacions de símbols, banderes, himnes... un encontre de costellada el passat 5 d'agost, entre el Reial Madrit (un equip de futbol de la “messeta” espanyola) i l'America (un equip mexicà) s'enfrontaren en partit amistós el passat al Candlestick Park de San Francisco (EEUU), això no tindria cap transcendència sinó fos per que al moment clau l'equip de la “messeta” fou representat per la bandera pre-constitucional (anticonstitucional), per dir-ho finament, ja que l'hauríem d'anomenar la feixista (la del pollastre). Mentre sonava l'himne dels Estats Units, l'ensenya, portada per un grup de xiquets, va ser retirada ràpidament després de les queixes d'un dels membres de l'expedició madridista, que es va adonar de l'error en el protocol (tampoc era d'estranyar, si veieu un dels seus partits, és habitual veure'n per les grades del seu estadi).

El més curiós de tot, cap reclamació institucional, cap queixa diplomàtica, cap comentarista o psuedoperiodista fent-se l'harakiri, no s'ha demanat cap disculpa ni rectificació, tant sols un: “ Todo quedó en una anécdota de la jornada”, ves quina gràcia. Us imagineu que presenten un equip alemany amb una esvàstica? Ui quin pollo!

Tenint en compte que Mèxic mai reconegué la dictadura feixista-militar espanyola, curiós que tampoc fes cap esment del tema. Per altra banda, tampoc és d'estranyar, amb la duresa que les autoritats tracten els mitjans de comunicació no afins a l'actual règim calderonià (Nacional catolicista) del PAN, ja que aquest més aviat estarien al costat d'aquests símbols que tant poc representen la llibertat i la democràcia.

Aprofitem l'avinentesa per recordar que aquest dissabte, hi haurà una manifestació a la Ciutat de Mèxic per reclamar seguretat i acabar amb la impunitat que regna contra els assassinats i desaparicions de periodistes a Mèxic. Val a dir que és en aquest moment el segon país del món més perillós per la pràctica d'aquest ofici. Des de l'any 2000 fins a data d'avui porten 64 periodistes morts i 11 de desapareguts. A banda de totes i tots aquells que viuen sota amenaces per exercir la seva tasca, el dret a informar, així com el dret a la llibertat d'expressió.

Informació relacionada:

• Marcha por los periodistas desaparecidos y asesinados y el derecho a saber y a informar
• Manifestación contra las Agresiones a Periodistas en México

Conferència de premsa de VOCAL

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari que els altres companys:

Entrevista amb David Venegas narrant l'emboscada i com van fugir del costat contrari dels altres companys

Conferència de premsa de VOCAL sobre l'emboscada a San Juan Copala.

Els integrants de VOCAL, van fixar la seva postura en conferència de premsa, després d'haver pogut regressar de la regió Triqui on van ser emboscats al viatjar amb la caravana d'observació el 27 d'abril de 2010.

Rescaten últimes 2 persones atrapades sota foc paramilitar que va agredir Caravana d'Observació, continuen manifestacions

Érika Ramírez

David Cilia

30 d'abril.- A la mitjanit van ser rescatats amb vida els periodistes de Contralínea Érika Ramírez i David Cilia, estigui últim ferit de bala en un peu. Després de les mobilitzacions ocorregudes en les ciutats de Mèxic, Oaxaca i Juxtlahuaca el 28 i 29 d'abril, el govern de Oaxaca es va veure pressionat per a realitzar la recerca i rescat de les últimes dues persones desaparegudes després de l'atac paramilitar contra una Caravana d'Observació que es dirigiria al Municipi Autònom de San Juan Copala. L'última d'aquestes manifestacions va ser copejada per granaders del govern perredista de la ciutat de Mèxic la tarda d'ahir, qui d'aquesta manera de nou tancava files al costat del govern priista de Oaxaca amb els agressors, no amb els agredits

Conferència primera part

Conferència segunda part

Periodistes Érika Ramírez i David Cilia en conferència de premsa, en minuts l'àudio complet.

Érika Ramírez: amb l'emboscada es revela la impunitat amb la qual operen els grups paramilitars a Mèxic / David Cilia: ens vam ocultar en diferents coves de la regió muntanyenca. Érika es va solidaritzar amb mi

Font: Contralínea

Els periodistes i els companys de VOCAL, són vius

· Inicien operatiu de rescat a la resta dels membres de la Caravana de pau
· Els periodistes de Contralínea estan vius i van cami de Juxtlahuaca.
· Confirma Miguel Alvarez de SERAPAZ que han sigut trobats els dos periodistes. 00:04 hrs. 30 abril

Carmen Aristegui entrevista a Ana Lilia Pérez

· David Venegas i Noé Bautista acaben de trencar el setge paramilitar i arribaren a la ciutat de Juxtlahuaca. Confirmen que David Cilia y Érika Ramírez, amb qui han estat amagats a la serra, estan vius i fora de perill de mort.

ELS PERIODISTES I ELS COMPANYS DE VOCAL SÓN VIUS
Testimoni de vida dels periodistes de Contralínea

San Juan Copala: crónica de una represión anunciada. Oaxaca, México

Francisco López Bárcenas / La Jornada 29/04/2010

La Unión de Bienestar Social para la Región Triqui (Ubisort) cumplió su palabra. Esta organización paramilitar, creada por el gobierno del estado de Oaxaca desde el año de 1994 para controlar la región triqui, volvió a sacar las armas haciendo que sangre inocente volviera a teñir las verdes laderas de ese territorio indígena. De acuerdo con la información preliminar que públicamente ha circulado, de la agresión resultaron dos personas muertas: la mexicana Beatriz Cariño Trujillo, del Centro de Apoyo Comunitario Trabajando Unidos (Cactus), y Tyri Antero Jaakkola, originario de Finlandia, mientras más de una docena de activistas se encuentra en calidad de desaparecidos, sin que sus compañeros sepan si están muertos, heridos o escondidos en algún lugar, porque tomaron rumbo al monte para protegerse de las balas asesinas.

Tanta saña contra una caravana de personas indefensas se originó en el hecho de que los activistas intentaron romper el cerco tendido por los agresores sobre el municipio autónomo de San Juan Copala, para poder entregar alimentos, ropa y un mensaje de solidaridad a sus habitantes, que desde hace meses se encuentran incomunicados y sin luz eléctrica por el hecho de querer ser autónomos, es decir, libres, es decir, ellos mismos.

La agresión estuvo anunciada, cantada, desde días antes que sucediera. Desde que las autoridades del municipio autónomo informaron que la caravana llegaría, la Ubisort dijo que no la dejaría entrar y que si llegaban no se responsabilizaban de lo que les sucediera. Y cumplieron su palabra con los lamentables resultados de personas inocentes muertas, heridas y desaparecidas. Pero hubo otros sucesos que también anunciaron la represión en la región triqui. El día 28 de noviembre del año pasado el mismo grupo impidió que integrantes del Frente de Pueblos en Defensa de la Tierra (FPDT), de San Salvador Atenco, llegaran al municipio autónomo, donde tenían planeado realizar la clausura de la campaña por la libertad de sus presos. En esa ocasión, muchos pensaron que había una alianza entre los gobernadores Enrique Peña Nieto, del estado de México, y Ulises Ruiz Ortiz, de Oaxaca, los mandatarios más represivos del sexenio, para evitar que los dos movimientos de resistencia se unieran. La hipótesis no era tan descabellada, porque a partir de esa fecha la represión sobre el municipio autónomo aumentó, hasta llegar a donde ahora se encuentra.

Ese mismo día, en los diarios de la capital oaxaqueña se inició una fuerte campaña de desinformación, afirmando que el municipio autónomo había llegado a su fin. Para darle algún viso de veracidad a sus dichos, los integrantes de la Ubisort declararon agente municipal a Anastacio Juárez Hernández, hermano del líder de la organización. A pesar de que las autoridades municipales desmintieron una y otra vez esas versiones, la campaña continuó, mientras en la región triqui la sangre seguía corriendo. El día 29 de noviembre de 2009, las instalaciones del municipio recibieron la agresión más violenta desde su fundación, pero no sólo eso, también el albergue infantil fue baleado y en esos hechos murió el niño Elías Fernández de Jesús y resultaron heridos Tomotelín y Jacinto Velasco, así como otro menor cuyo nombre no se dio a conocer. Ese mismo día los agresores instalaron un retén a la altura de la comunidad La Sabana, el mismo lugar donde ahora se perpetró la agresión a la caravana de activistas, con la clara intención de tender un cerco sobre los habitantes del lugar.

Cuando consideraron que el municipio estaba aislado asestaron lo que tal vez pensaron era su golpe definitivo. El 10 de diciembre, fuertemente armados y acompañados por unas cuantas personas, desalojaron a las autoridades autónomas del municipio y montaron una guardia permanente en él. Así estuvieron hasta el 10 de marzo, día en que un grupo de mujeres y niños que respaldan al municipio y sus autoridades se hicieron del inmueble cuando los usurpadores aflojaron la vigilancia; como éstos ya no pudieron regresar, comenzaron a disparar sobre la comunidad, resultando herida la señora María Rosa Martínez, de 64 años de edad. La situación se puso de tal manera peligrosa que muchas familias abandonaron San Juan Copala y se fueron a refugiar a otros barrios o salieron de la región; también se suspendieron clases y hasta la Comisión Nacional para el Desarrollo de los Pueblos Indígenas (CDI) cerró sus instalaciones. Sólo permaneció abierta la iglesia; los pobladores debieron moverse con cautela. Así estaban las cosas hasta el momento de la agresión a la caravana de observación de derechos humanos.

¿A quién beneficia, en términos electorales, la brutal emboscada de ayer en Oaxaca? Es una pregunta que, con mucha pertinencia, nuestro diario se hace. Las respuestas pueden ser varias. Una de ellas, efectivamente, podría encontrarse en los intereses de los diversos actores político-electorales que se mueven en la región. Otra, en los intereses económicos que transitan por ese rumbo. Habrá que escarbar ahí para ver qué luz arrojan. Por ahora, lo más importante es encontrar formas de proteger a la población de la brutal represión, a los originarios y a los de afuera; exigir que autoridades imparciales, auxiliadas por organismos que vigilen su trabajo, inicien una investigación que dé con los responsables y los lleve a juicio. Desgraciadamente, ni en la Federación ni en el estado de Oaxaca se tiene confianza en las instituciones encargadas por ley de esto; por eso tal vez haya que acudir a instancias internacionales. Por el bien de todos, no podemos permitir que esta represión quede impune.

La Sabana a 4 km de San Juan Copala

Beatriz Cariño Trujillo

Tyri Antero Jaakkola

Més informació:

>>La agresión es responsabilidad del Estado mexicano: Centro Las Casas por Hermann Bellinghausen

PROTEGIR I SERVIR (amenaces a un company)

Amenaces a un company. Guerra contra el narco. Estat de dret.

Ell, es diu Adolfo Guzmán Ordaz, però tots l'anomenen Fito. Està casat i té dos fills. Viu a Comitán Domínguez, un petit poblet a l'estat de Chiapas a poques hores de la frontera amb Guatemala. El seu treball? Treballa a l'organització social Enlace de Comunicació Comunitària. Dóna tallers i assessories sobre desenvolupament local a organitzacions i comunitats indígenes i camperoles de Chiapas.

Per alguna d'aquestes raons, encara no se sap quina exactament, el dia 8 de novembre de 2009, 20 efectius de la Policia Estatal Preventiva van entrar a seva casa a dos quarts de quatre de la matinada. Amb tot luxe de violència van treure del llit a tota la família, els van encanonar i interrogar sobre el seu treball. No els van donar raons del per què.

El dia 10 d'aquest mateix mes van decidir posar una denúncia en un jutjat, i per al 25 ja tenien una primera nota esperant a casa seva: “Sóc el seu veí. Anit 5 homes van estar vigilant la casa, vagin amb compte si us plau tinguin cura dels seus fills”. Al jutjat li van donar cita per declarar el dia 16 de desembre, i el 14 va arribar una altra nota, molt més clara, que els va treure els ànims per a anar al jutjat: “No segueixin moriran”.

El 25 de desembre, dia de Nadal, a la una de la matinada una trucada telefònica: “Feliç Nadal, perquè aquest serà el teu últim Nadal”.

El matí del 6 de gener un grup de persones que es van identificar com Policia Estatal Preventiva va anar a buscar-lo a casa seva, no el van trobar. Quan la família va arribar en la tarda del mateix dia una nova nota amb tinta vermella els esperava: “Mort, mort, mort”... ...fins a dia d'avui.

El 27 de novembre d'aquest mateix any, Mariano Abarca Roblero, defensor de drets humans i membre de la Xarxa Mexicana d'Afectats per la Mineria, REMA, va morir després de rebre tres trets d'un home amb motocicleta. Vivia a Chicomuselo, a poques hores de Comitán. Mesos abans un operatiu de la policia l'apressà i se'l endugué a la capital de l'estat. Setmanes després va ser alliberat per la pressió de persones, institucions i organismes nacionals i internacionals.

Què passa a Mèxic?

Diuen que a Mèxic hi ha una guerra contra el narcotràfic. Una guerra que segons algunes dades s'ha cobrat la vida de set mil set-centes vint-i-quatre persones l'any 2009. Una guerra que suposadament té dos bàndols: d'una banda els vils i malvats càrtels de la droga i la delinqüència organitzada i per altre els il·luminats polítics defensors de l'estat de dret i les seves lleials hosts de policies i militars.

Però aquest simple i maniqueu conte no acaba de convèncer, i menys quan les fronteres entre els bàndols es fan tan difuses que resulta difícil dir qui és qui.

No ho diem nosaltres:

Segons informes d'intel·ligència civils i militars s'estima que al voltant del 62 per cent dels agents de policia de Mèxic han estat o són controlats pel narcotràfic.

Els "Zetas", braç armat del càrtel del Golf, que ara funciona de forma autònoma es va formar a partir d'un grup de militars que van desertar de les Forces Especials de l'Exèrcit Mexicà.

A l'estat de Michoacán, al maig de 2009, van ser detinguts deu alcaldes, disset funcionaris i un jutge per suposats vincles amb el crim organitzat.

Des del 2002 el 80 per cent dels testimonis protegits a Mèxic desapareixen: la majoria són executats.

A Mèxic no hi ha guerra contra el "narco", a Mèxic hi ha una lluita de poder aferrissada on tot val i on es castiga durament al que amenaça el manteniment dels beneficis.

Un immens negoci on tots en treuen un bon tall i on cada dia es lluita per un tros més gran. On les estructures de poder arcaiques xoquen contra les noves i aquell que s'oposa o perjudica un tros de pastís és llevat del mig.

Adolfo és algú que molesta, no se sap a qui. Pel seu treball en favor dels drets humans, en favor del desenvolupament de les comunitats indígenes camperoles en Chiapas. És la nostra elecció mirar cap un altre costat o fer que les amenaces que arriben constantment a casa seva no siguin iguals que les quals van arribar a casa de Mariano Abarca Roblero.

Acció urgent (Clica Aquí)

Per més informació sobre la "guerra contra el narcotràfic" (Clica Aquí)

Font: Col·lectiu Koman Ilel

A tot això, hi podríem afegir:
Mèxic està batent rècords, 65 periodistes han perdut la vida durant l'ultima dècada i uns quants més desapareguts, perseguits, amenaçats, exiliats. L'últim periodista assassinat o millor dit, el primer d'aquesta dècada, Valentín Valdés.