El gran beneficiat del projecte Castor és Florentino Pérez

Entrevista a Lluc Ulldemolins, de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia · L'entitat fa anys que lluita contra el magatzem de gas Castor

Vilaweb 02/10/2013

Els terratrèmols relacionats amb les injeccions de gas del magatzem Castor han disparat l'alarma de veïns, governs, partits i experts. La Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia es va començar a mobilitzar el 2007 per evitar que aquesta planta es construís i ja fa temps que alerta del risc de terratrèmols i critica el model empresarial i energètic que representa: Més de la meitat de l'empresa responsable de la planta és d'ACS, propietat de Florentino Pérez, que ha rebut 1.300 milions per la instal·lació i que podria fins i tot rebre una indemnització si finalment la planta no tira endavant. D'aquests interessos, de la situació actual i els perills que hi ha, en parlem amb un dels portaveus de la plataforma, Lluc Ulldemolins.

—Què se n'ha fet, de l'auditoria que vau demanar pel cost del projecte?

—El cost havia passat de 500 milions d'euros a 1.300 milions. L'auditoria encara no s'ha fet, però de moment ja s'han pagat 1.300 milions per la instal·lació, 500 dels quals finançats pel Banc Europeu. El gran beneficiat, una altra vegada, és Florentino Pérez i ACS, que tenen el 66% de l'empresa responsable de la planta. La instal·lació ja ha estat construïda i hi ha la possibilitat que finalment no es posi en funcionament. De fet, el ministeri ja dubtava si fer-ho, però al final van decidir d'ajudar l'empresa.

—Fa anys que alertàveu dels perills i la plataforma va demanar d'aturar l'activitat. 

—Lluitem contra el projecte Castor de fa anys. El 2009 ja avisàvem que el moviment sísmic podia ser un problema a tenir en compte. Van arribar a un acord amb l'Observatori de l'Ebre per fer-hi un estudi sismològic i van dir que instal·larien sismògrafs a tot el territori. Però no ho van fer. Hem de suposar que mentre hi treballaven ja preveien aquests riscs sísmics, però també creiem que no es pensaven que podrien arribar a la intensitat d'aquests últims dies. Els moviments sísmics van començar al setembre. N'hi va haver uns tres-cents. La majoria no es van notar perquè eren de baixa intensitat. Però, així i tot, vam avisar que consideràvem que calia aturar el procés d'injecció de gas. 

—El Ministeri d'Indústria espanyol va demanar que s'aturés l'activitat la setmana passada. Però els sismes han continuat...
 
—Sí, l'empresa diu que ja no injecta gas, però els terratrèmols han agafat més intensitat. I això encara és més preocupant. Si sabéssim que hi ha terratrèmols perquè s'injecta gas, tindríem la causa controlada. Però si és cert que l'empresa ho ha aturat, i amb tot i això els terratrèmols continuen, és que la situació és més complicada que no ens podíem imaginar. A qui ens hem de creure? Realment preferiríem que fos l'empresa que mentís, no per donar-li la culpa, sinó perquè almenys sabríem la raó dels moviments sísmics.  

—Us queixàveu d'informació opaca per part de l'administració. 

—No en tenim gaire. I, a més, la situació és delicada, perquè tot i que a la plataforma hi ha gent d'Alcanar i de Vinaròs, l'oposició administrativa a la planta ha estat només a la part catalana. En canvi, la instal·lació es troba a la part del País Valencià. Els pobles del sud del Principat no en són part afectada, només els del nord del País Valencià. I les administracions no ens donen informació clara de què fan realment. Ahir, per exemple, hi va haver una conferència de premsa només dels tres batlles del PP dels pobles del nord del País Valencià, que no volien que hi participessin ni els ajuntaments del sud del Principat ni tampoc el moviment ciutadà. Tenen intenció de continuar l'activitat quan s'hagin acabat els moviments sísmics.

—Alcanar és l'ajuntament que més oposició hi ha fet des del primer moment. N'hi ha alguns altres que ho veuen bé?
  
—A Vinaròs és on hi ha la planta terrestre. La infrastructura és sota administració valenciana, i qui cobra és l'Ajuntament de Vinaròs. És el que vol que el projecte vagi endavant. Ara, la població de Vinaròs va sortir espontàniament al carrer dilluns, alertada pels moviments sísmics.

—La plataforma ha batallat durant molts anys per evitar aquesta situació. Us heu trobat molt sols?
 
—Fa una estona llegia a Mèdia.cat un repàs a les hemeroteques: nosaltres ja denunciàvem que els terratrèmols eren un perill inherent a la instal·lació, però la majoria dels diaris només van explicar la versió de l'empresa, que minimitzava qualsevol perill. Mediàticament, en aquell moment ens vam trobar molts sols. Pel que fa a les administracions, algunes ens han donat un cop de mà i algunes altres les hem tingudes totalment en contra. 

—Quins són exactament els perills de la planta?
 
—Un és el risc sísmic, perquè és situada en una zona on hi ha una certa activitat. Ho deia Xavier Goula, cap de l'àrea sismològica de l'Institut Geològic de Catalunya: l'activitat humana en aquest lloc ha accelerat un seguit de moviments sísmics que potser haurien passat durant cent anys o cent cinquanta. Això s'ha accelerat i comprimit en un mes! És un dels perills més greus. Els altres són més difícils de saber. Però paga la pena de tenir en compte que en aquesta zona encara hi ha cru emmagatzemat, perquè no es va extreure tot. Injectar-hi gas a pressió pot fer que s'alliberi el cru a la zona marina. Finalment, hi ha el perill de l'afectació d'un model energètic basat en grans instal·lacions caduques que no són compatibles amb un model sostenible i renovable.  

—Això que ha passat hauria de fer reconsiderar la instal·lació?
 
 —Ens hauria agradat que això no hagués passat. Són coses molt greus i no sabem què més pot passar. No sabem què pot passar aquesta nit. I ningú no pot posar la mà al foc que no augmentaran els moviments sísmics. Ens agradaria que servís d'escarment, però l'actitud de les administracions locals del PP del nord del País Valencià no ens ho fa pensar pas. La Generalitat de Catalunya ha demanat que es paralitzi immediatament el projecte, però no té competències ni és part afectada. La Generalitat Valenciana, que sí que ho és, no ha dit res.

-.-

Informació relacionada:

ACS pot renunciar a la concessió i exigir una indemnització
Si finalment es tanca el magatzem, l'empresa ACS té el dret de renunciar a la concessió, segons que informa El Economista, que explica que ACS pot revertir la concessió a l'estat i rebre a canvi el valor net comptable com a indemnització, ja que el projecte va ser promogut pel ministeri d'Indústria. Llegir més..

Notícies relacionades:

Els grups parlamentaris exigeixen informació per investigar els terratrèmols del Montsià i el Baix Maestrat (02.10.2013)

El govern valencià activa el pla de risc sísmic a Peníscola, Vinaròs i Benicarló (01.10.2013)

Els últims terratrèmols evidencien la relació amb les injeccions de gas (01.10.2013) 

Alcanar i Vinaròs, tips del projecte Castor de gas submarí (01.10.2013)

-.-

Jornada de suport a la lluita contra el parc eòlic a la regió de l'Istme d'Oaxaca

Implicades transnacionals espanyoles 

REDACCIÓ DIRECTA | 23/05/2013 

Diversos col·lectius de la ciutat de Barcelona organitzen des d'avui 23 de maig fins dissabte 25 diverses activitats en el marc d'una campanya de suport al procés de resistència que s'està duent a terme a la regió d'Istme, a Oaxaca (Mèxic), contra la construcció d'un parc eòlic que causaria greus danys e l'entorn i a les comunitats camperoles de la zona.

L'Istme es troba al sud de l'estat d'Oaxaca, a la costa pacífica. Empreses transnacionals, en col·laboració amb el govern, volen construir a l'Istme un parc eòlic, que seria el més gran del continent americà. Els camperols de la zona denuncien els probables efectes del parc: danys ecològics irreversibles, espoli de terres, contractes enganyosos, corrupció política i repressió contra els opositors. El projecte, a més, suposaria la desaparició de les comunitats indígenes i la seva forma de vida i la seva relació amb el territori i la transformació de les terres comunals en un polígon industrial gegant.

Les comunitats no han estat consultades i l'únic estudi d'impacte ambiental, realitzat el 2004, no ha estat mai publicat. Fins ara, la lluita dels pobles indígenes ha evitat que comencin les obres. Però la repressió ha augmentat recentment. La majoria de les empreses energètiques darrere el projecte són espanyoles: Gamesa, Endesa, Demex, Unión Fenosa, Preneal, Iberdrola, Gas Natural i Mareña Renovables.

Amb motiu de la presència a Barcelona de Carlos Beas, representant de la UCIZONI (Unión de Comunidades Indígenas del Istmo de Tehuantepec), els col·lectius de suport a Barcelona han organitzat el següent programa d'activitats. 

Energia bruta: invasió territorial de les corporacions energètiques 

Del programa destaquen diversos actes. El primer, dijous 23 de maig a les 18.30h a la Facultat d'Antropologia de la UB, on es presentaran i connectaran diferents conflictes provocats pels interessos de les transnacionals de l'energia, com el cas ja mencionat, però també el de la hidroelèctrica del Quimbo, a Colòmbia, o l'amenaça de la fractura hidràula, el fracking, a casa nostra. Hi intervendran Jesús Carrión de l'Observatori del Deute en la Globalització, Carlos Beas de la UCIZONI, Llorenç Planagumà de la Plataforma Aturem el Fracking i Miller Dussan, representant d'ASOQUIMBO.

Altres actes tindran lloc divendres 24 de maig a Can Batlló, on a les 19h es projectarà el documental Somos Viento, sobre la lluita contra el megaprojecte eòlic d'Oaxaca, i el dissabte 25 de maig a les 19h a la Casa de la Solidaritat on s'emetrà el mateix documental.

o0o

Pedro Morenés y Álvarez de Eulate (i els seus negocis)

Nom complet: Pedro Morenés y Álvarez de Eulate

(Guecho, Vizcaya, 17 de setembre de 1948) es un empresari i polític español, ministro de Defensa del Gobierno de España des del 22 de desembre de 2011.

Va néixer a Guecho, el 17 de setembre de 1948, sent el segon dels fills de José María Morenés i Carvajal, IV vescomte de Alesón (fill al seu torn dels Condes de Asalto , grans d'Espanya ) i Ana Sofia Álvarez de Eulate i Mac-Maó. En 1978 es llicencia en Dret per la Universitat de Navarra . Seguidament es diploma en Direcció d'Empreses per la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Deusto .

Entre 1984 i 1988 treballa en un bufet d'advocats, per passar, el 1988, a l'Empresa Astilleros Españoles SA, i d'aquí, el 1991, l' Instituto Nacional de Indústria .

El 1996, després de la victòria electoral del Partido Popular , en les eleccions generals, el nou ministre de Defensa Eduardo Serra Rexach , el nomena Secretari d'Estat de Defensa. Roman en el càrrec tota la Legislatura.

El 2000 és nomenat Secretari d'Estat de Seguretat en el Ministeri de l'Interior , i finalment, entre 2002 i 2004 va ser Secretari d'Estat de Política Científica i Tecnològica en el Ministerio de Ciencia y Tecnología .

Després de les eleccions generals de 2004 va tornar a l'activitat privada, primer com a Secretari General del Cercle d'empresaris, des de gener de 2009 com a President del Consell d'Administració de Construcciones Navales del Norte i des de juny de 2010 director general per a Espanya de l'empresa paneuropea de míssils MBDA .

2011 , després de la victòria del Partit Popular en les eleccions generals, és nomenat ministre de Defensa d'Espanya per Mariano Rajoy .

o0o

Instalaza SA. És una companyia que aplica tecnologies avançades en el disseny, desenvolupament i fabricació d'equips i material militar d'infanteria. L'empresa, fundada el 1943, té la seu i la seva planta de producció a Saragossa (Aragó). La companyia es va fer famosa per la producció de llançadors de coets de gran precisió.

L'experiència professional de Instalaza està àmpliament contrastada com proveïdora de les Forces Armades espanyoles i de països de tot el món. Els seus productes han superat controls de qualitat exigents encara en les condicions més dures de treball.

Els productes de Instalaza S.A. equipen a les forces armades de països de tot el món, amb un màxim nivell d'operativitat i eficàcia. Instalaza ha comptat amb Pedro Morenés y Álvarez de Eulate, secretari d'Estat de Defensa entre 1996 i 2000, secretari d'Estat de seguretat entre 2000 i 2002, i secretari d'Estat de Ciència i Tecnologia entre 2002 i 2004, com a representant i conseller^[1]

L'empresa va entrar en crisi el 2008 després de la prohibició de les bombes de dispersió pel tractat de Dublín^[2] El gener de 2009, Instalaza encara mantenia la bomba de dispersió MAT-120 en el catàleg de la seva web que, tot i no estar il·legalitzada pel tractat de Dublín, el Govern havia recomanat la parada de la seva producció. Després d'un escàndol mediàtic, Instalaza va aclarir que ja no proveïen el MAT-120 i que el mantenen en el seu catàleg com una mostra del seu nivell tecnològic.^[3] A més, Instalaza no podrà vendre cap patent relacionada amb aquesta bomba.^[4] No obstant això, la companyia va aconseguir reorientar la seva producció i mercats amb nous segments tecnològics i ara novament Instalaza SA continua subministrant equips a forces militars de diversos països d'arreu del món.

L'abril de 2011 la bomba de dispersió MAT-120 va assolir notorietat internacional després que el diari estatunidenc The New York Times publiqués una notícia^[5] en què assegurava que Moammar al-Gaddafi estava utilitzant aquest armament contra població civil durant la Revolució de Líbia de 2011^[6]

^{Font: Wikipedia}

^{Joguines preferides:}

Instalaza C-90

ALCOTAN-100

Com podreu veure, no són massa de fiar

MAT-120

Instalaza demana 40 milions per la prohibició de las bombas de dispersió

Bombas de dispersió espanyoles a Líbia

Ja no hi són, ni l'un ni l'altre, malgrat els negocis dels seus amos segueixen amb altres representants

Informació relacionada:

• El nou ministre de Defensa espanyol dirigeix ​​una empresa que ven armament a més de 90 exèrcits

• Pedro Morenés Eulate

• Bombas de dispersió espanyola a Líbia

• Gadafi utilitza bombes de dispersió
  

• Instalaza demana 40 milions per la prohibició de les bombes de dispersió
  

o0o

Sacyr ‘strikes again'

A la imatge, captada a Singapur, apareix una plataforma petroliera que serà traslladada a Cuba per Repsol. Petrolis Mexicans busca adquirir un altre 0,38 per cent de les accions d'aquesta empresa espanyola · Fotografia Reuters

L'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns ‘lobbies' o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari

Francesc Sanuy / El Punt 04/09/2011

En aquesta recta final del règim del PSOE en versió Zapatero, com en tots els finals d'etapa, es fan visibles les habituals maniobres madrilenyes del ¿qué hay de lo mío? De fet, les grans operacions ja estaven previstes i planificades per a la nova legislatura, amb els mateixos interlocutors o amb uns altres del mateix signe o d'un de diferent. Però l'anticipació de les eleccions es veu que ha agafat alguns lobbies o traficants d'influències amb els pixats al ventre de cara al nou calendari. Cosa que possiblement explica que, a aquestes alçades de la pel·lícula, la privilegiada empresa Sacyr hagi mogut peça. Hi ha moltes formes de practicar el capitalisme a l'estil de Madrid. L'Ibex està ple d'exemples ben eloqüents d'aquest sistema de mercat inexistent i basat en la xarxa de contractes i de malsanes relacions entre les empreses monopolistes, confessionals, explotadores, d'exclusives o gestores de serveis i els governs i partits polítics sense control adequat de les tarifes i els poders públics que, com a còmplices o cooperadors necessaris, els garanteixen uns beneficis exagerats, immerescuts i pagats a costa dels usuaris en règim de mercat captiu o directament dels contribuents.

És en aquest món dels ‘happy few', és a dir, dels pocs agraciats pels poders constituïts, que es mou, com el peix a l'aigua, la Sacyr que ara ens crida l'atenció. El seu president, Luis del Rivero, un senyor que va donar suport primer a les dretes de la seva Múrcia natal i que, després, es va fer íntim dels governants del PSOE –començant per senyor Taguas, abans cap de l'Oficina Econòmica de La Moncloa i home de confiança de Zapatero i, ara, president del SEOPAN la patronal de les obres públiques a la qual Sacyr mana amb mitja dotzena més de contractistes de l'Estat–, és, sens dubte, un personatge rellevant. I és que n'ha fet de tots colors amb el beneplàcit d'una superioritat sempre comprensiva i complaent amb els membres destacats d'un establishment que és, en última instància, el que marca les regles del joc. Una de les seves jugades més agosarades va ser l'intent d'apoderar-se del BBVA amb la col·laboració de Juan Abelló i el suport de l'actual ministre d'Indústria, Miguel Sebastián. El titular del banc, Francisco González, un dels companys de pupitre de J.M. Aznar, designat pel PP amb l'ajut de l'Agència Tributària –que va destapar (casualment) un fons de pensions de tot el consell d'administració situat al paradís fiscal de l'illa de Jersey i va obligar a dimitir tota l'oligarquia de Neguri–, va resistir. I Botín va forçar la sortida d'Abelló del consell del Santander a causa del seu intent de dominar el principal competidor.

Una segona operació perfectament discutible va ser l'intent de Sacyr de quedar-se el control del vaixell insígnia del sector a França, és a dir, d'Eiffage, que porta en el nom el record de Gustave Eiffel, el de la torre. Eren els temps en què als empresaris espanyols se'ls anomenava conquistadors fins que la UE va prohibir que guanyessin les adjudicacions, perquè el govern de Madrid els subvencionava la diferencia de preu. Sacyr va topar amb el govern francès i La Moncloa els va ajudar a sortir més o menys indemnes. Després, va venir l'adjudicació de les obres d'ampliació del canal de Panamà, a partir de la qual el govern de Madrid va callar per sempre més sobre el paradís fiscal panameny. I, curiosament, sempre anaven de la mà el govern central i l'empresa. Eren anys en què Sacyr comprava accions de Repsol amb crèdits bancaris que anava pagant amb els dividends. Però aquest esquema es va trencar quan l'accionista volia rendiments i l'empresa preferia invertir en prospeccions, exploracions i reserves. Moment en què Del Rivero pacta amb la PEMEX mexicana (29% del capital) per canviar la línia de gestió de l'equip actual i poder esprémer el suc de la llimona amb urgències.

Ara, una vegada més, ràpidament, el ministre Sebastián dóna la benedicció a l'operació i afirma que es garanteix l'espanyolitat de l'empresa en el futur; és a dir, que canvia la política energètica sense cap debat sobre un sector tan estratègic. Ja ens va fer empassar que CEPSA passés a ser 100% d'Abu Dhabi o que les badades o errors de Gas Natural ens deixessin fora del gasoducte Medgaz i en actitud de penitència davant la Sonatrach algeriana. Segons el Financial Times, l'acord ha estat impulsat pels banquers (per exemple, els del Santander) que han de cobrar de Sacyr i ha estat un matrimoni d'escopeta, d'aquells en què la núvia, embarassada, es troba el nuvi a l'altar acompanyat del pare amb la lupara siciliana. Si fem una mica de memòria, recordarem que el 2000 Sacyr i La Caixa ja van acordar de vendre el 30% de Repsol a la petroliera russa Lukoil. Però és que ara, amb La Caixa in albis, també està en joc la promesa de Sacyr a Pemex que a part dels dividends faran calaix amb la venda del 30,8% que Repsol té a Gas Natural. En fi, que un senyor de Múrcia, titular d'una empresa que ara ja no té tanta feina de grans construccions, ell solet, ha trasbalsat tot un model dels financers nominalment catalans que, en realitat, només aspiren a participar en els grans festins del capitalisme madrileny del qual són els sipais locals encarregats de fer drenatge dels nostres estalvis.

o0o

Més informació:

Pemex controla el 9.42% de les accions de Repsol

o0o

Comerciant amb la mort: l’Estat espanyol i el comerç d’armes

Sergi Figueres 02/05/2011

Avui en dia encara existeixen impediments i complicacions per tal de conèixer la informació referent al comerç d’armes, ja que els països involucrats hi posen traves. De fet, quan algú que estigui interessat en aquest tema comenci a buscar dades concretes, el més normal serà que es trobi amb un ball de xifres i estimacions especulatives.

Per què és tan fàcil conèixer el volum de gas natural que l’Estat espanyol compra a Líbia, per exemple, però no el volum d’armes que li ven? Per què s’amaga aquest negoci darrere d’eufemismes com “proveïment de serveis logístics, infraestructures i transport” o “sistemes de defensa” enlloc de dir, ras i clar, comerç d’armes?

Doncs sí. L’Estat espanyol comercia amb armament, essent-ne un dels majors proveïdors mundials. Aquest comerç d’armes no és il·legal per definició, només en determinats tipus de productes armamentístics (per exemple, les mines antipersones, prohibides pel Tractat d’Ottawa de 1997). Tanmateix, i això ja varia en funció de la moral i l’ètica de cadascú, sí que seria reprovable.

• Entenem que 640 milions d’armes circulant pel món, segons dades d’Amnistia Internacional, són excessives. Cada any se’n fabriquen 8 milions més, i 16.000 milions de bales. De fet, toquen 2 bales per cada home, dona, nena i nen del planeta.

Posem-hi xifres!

L’Estat espanyol se situa en la sisena posició mundial en quant a exportació d’armes, amb un volum de 925 milions d’euros per a l’any 2009, segons dades del SIPRI, i només superat pels Estats Units, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. L’any següent, i només al llarg del primer semestre,va exportar armes per valor de més de 730 milions d’euros, i amb destí, principalment, a Aràbia Saudita, Algèria, Egipte, Israel, Líbia, Marroc, Iran i Veneçuela, segons ens explica Lluís Foix a La Vanguardia.

Si estudiem les dades del comerç exterior de l’Estat espanyol, si analitzem les exportacions, veiem que el capítol de “Defensa i seguretat militar” se situa en la posició 18, segons dades de El Exportador Digital, amb un volum de 338,48 milions d’euros a l’any 2009. Tanmateix, aquestes dades no són un reflex fidel de la realitat, ja que també es venen armes sota altres capítols, com per exemple “Equipament de navegació aèria”, amb 470,90 milions d’euros, o bé “Aeronaus”, amb 336,69 milions d’euros.

Els principals partits polítics espanyols

En el cas espanyol, especialment reprovable seria si, en públic, es defensés la pau, el respecte i la cooperació enlloc de defensar l’aprovisionament d’armes per tal de generar un sentiment de seguretat. El programa electoral (pàgina 7, punt 21) del Partit Popular per a les eleccions generals de 2008 detalla que el partit “promou una comunitat internacional basada en la defensa de la llibertat i els drets humans, de la pau, de la seguretat, el respecte mutu i la cooperació”. Al seu torn, el programa electoral (pàgina 283) del Partit Socialista Obrer Espanyol per a les mateixes eleccions estipula que el partit vol “treballar per la pau. Significa impulsar els compromisos i polítiques existents sobre la reducció de la pobresa i desenvolupament humà i la promoció de les activitats relacionades amb la prevenció dels conflictes, la construcció de la pau i el suport a la no-violència”. Podem veure com, en teoria, els dos principals partits polítics espanyols són molt clars. Llàstima que actuïn, a la pràctica, de forma ben diferenciada al que proclamen en teoria. Hipocresia? Incoherència? Interessos per sobre de valors?

Iniciatives i organitzacions que malden per parar el comerç d’armes

Cal remarcar que ja s’estan fent passes cap a la regulació del comerç d’armes. Jordi Armadans, al seu blog, constata l’existència de negociacions diplomàtiques que haurien – en un escenari desitjable – de portar, l’any 2012, a l’existència d’un Tractat Mundial que reguli el comerç d’armes.

Hi ha una sèrie d’organitzacions, com l’Escola de Cultura de la Pau, que lluiten per millorar la transparència del comerç d’armes i el Codi de Conducta que regula aquesta activitat en la Unió Europea, alhora que malden per aconseguir el màxim nombre de signatures pel Tractat Internacional sobre Comerç d’Armes. El Centre d’Estudis per a la Pau JM Delàs també té per objectiu el desarmament, alhora que oferir transparència i informació en tot el que fa referència al comerç d’armes, els conflictes armats i la cultura de pau.

Amnistia Internacional, així com d’altres organitzacions, com Intermon-Oxfam, Fundació per la Pau o Greenpeace, defensen un major control i transparència en les exportacions d’armes en el cas espanyol. Segons aquestes organitzacions, les exportacions autoritzades podrien, en molts casos, violar el Codi de Conducta de la Unió Europea, que estableix les condicions per tal de garantir que les armes exportades no siguin utilitzades per cometre violacions dels drets humans, ni per minar les possibilitats de desenvolupament d’un país, ni per alimentar un conflicte armat, entre d’altres supòsits.

En l’informe Análisis de las exportaciones españolas de material de defensa y doble uso 2009, realitzat per l’IECAH el juliol de 2010, a petició de les 4 organitzacions abans esmentades, s’apunten llums i ombres de la panoràmica espanyola actual. Com a ombra més destacada, la venda d’armament a determinats Estats, els que anomena com a “destins d’especial sensibilitat”, com per exemple Aràbia Saudita, Cuba, Filipines, Gabón, India, Indonèsia, Israel, Kazakhstan, Kènia, Mauritània, Pakistan, Ruanda i Sri Lanka , entre d’altres.

• En el mateix informe també s’apunta una tendència preocupant. Les exportacions espanyoles d’armament no han parat d’augmentar en l’última dècada, passant dels 306,46 milions d’euros, l’any 2001, als 1.491,77 milions d’euros l’any 2009– una altra dada en aquest ball de xifres. Això suposa que les vendes d’armes a l’exterior s’han multiplicat per cinc.

Tot està a les nostres mans

Com va afirmar l’escriptor italià Giovanni Papini, “les armes són instruments per a matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que una pistola no pot emprar-se de cap altra manera que no sigui per a matar algú”. Entenem que el comerç d’armes és un tema sensible per a un govern. D’una banda, hi ha en joc llocs de treball, punt especialment rellevant en un context com l’actual, així com exportacions d’armament. De l’altra, els valors, la moral, l’ètica, i la convicció que es pot aconseguir un món més pacífic i més just sense comerciar amb armament. En especial, seguint aquesta línia, el comerç d’armes amb Estats que no respecten els drets humans i que tenen conflictes militars oberts. La transparència i la coherència és demostren com a valors essencials.

De fet, està a les nostres mans. Una ciutadania crítica, conscienciada i amb coneixement del que passa en realitat, de com actua l’Estat que la governa, pot ser capaç de canviar aquestes actuacions. La transparència, doncs, és un valor clau, que demostra l’ètica d’un govern. I tinguem ben presents les paraules de Gustave Flaubert, “no li donem al món armes contra nosaltres, perquè les utilitzarà”.

Aquesta és una explicació-opinió sense ànim de lucre

Inicia La Procuradoria General de la República Mexicana (PGR) una nova investigació contra EULEN

Personal de l'empresa espanyola de seguretat estaria presumptament involucrada amb tràfic de drogues i trasllat de recursos de procedència il·lícita.

Gustavo Castillo / La Jornada

Mèxic, DF. La Procuradoria General de la República (PGR) investiga novament a personal de l'empresa de seguretat privada espanyola Eulen, per presumptes nexes amb activitats relacionades amb el tràfic de drogues i el trasllat de recursos de procedència il·lícita.

La dependència federal va donar a conèixer aquest dimarts que la Subprocuradoria d'Investigació Especialitzada en Delinqüència Organitzada (SIEDO) va sol·licitar i va obtenir d'un Jutge Federal Penal Especialitzat en Registres, Arrests i Intervenció de Comunicacions, la mesura cautelar d'arrelament per 40 dies contra Azucena Vargas Linares, per ser presumpta responsable del delicte d'operacions amb recursos de procedència il·lícita.

Segons els primers indicis, Vargas Linares estaria relacionada amb el trasllat de fortes sumes de diners cap a Sudamèrica, ja que no complia amb les seves funcions, les quals estaven relacionades amb la revisió d'equipatge en l'Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic (AICM).

La dona va quedar sota arrest durant 40 dies en el anomenat Centre d'Investigacions Federals, que es localitza en la ciutat de Mèxic.

Aquesta és la segona ocasió que personal de l'empresa espanyola Eulen es vincula amb activitats criminals, atès que el seu personal és investigat pel seu involucrament en el trasllat de més de 100 quilograms de cocaïna a Espanya, al desembre passat, fet pel qual van ser detinguts tres mexicans que estan subjectes a investigació en el país ibèric i cinc elements de Eulen, qui han estat arrestats per col·laborar per a traficar aquest carregament.

Informació relacionada:

• Agentes de Eulen ganaron10 mil pesos para dejar pasar coca
• Identifican al "cuarto viajero" del decomiso de cocaína en España
• Indagan a personal de Eulen por narcotráfico
• Arraiga PGR a cinco empleados de Eulen
• Arraigados empleados de Eulen por complicidad con sobrecargos narcos
• Detenidos, 5 más por llevar droga a España
• PGR inicia nueva investigación contra elementos de EULEN

Més informació:

• L'entramat d'Eulen i grans orelles

Feliç 2011

Ignacio Escolar

Senyores i senyors: amb tots vostès, el fabulós Ibex 35. Telefònica: 8.835 milions d'euros de beneficis en els tres primers trimestres del nefast 2010, un 65,6% més. Banc Santander: 6.080 milions d'euros de beneficis, un 9,8% menys després de tancar un 2009 amb rècord. BBVA: 3.668 milions, un 12,2% menys. Iberdrola: 2.069 milions, un 2% més. Repsol: 1.786 milions, un 32,5% més. Inditex: 1.179 milions, un 42% més… Ni ha que guanyen més, d'altres en guanyen menys, però el balanç global és com per a brindar amb xampany. Encara mancada per comptabilitzar l'últim trimestre de 2010, però fins a setembre les empreses de l'Ibex 35 van guanyar en total 38.156 milions d'euros, un 16,7% més. A aquest ritme, quan es tanqui 2010, els beneficis pot ser que arribin a els 50.000 milions d'euros.

I la crisi, on està? Bé, alguna cosa han notat, però no perquè hagin tingut pèrdues, sinó perquè s'han embutxacat una mica menys de l'habitual. En l'any 2006, les 35 de l'Ibex van guanyar 41.892 milions d'euros, un 27,4% més que en 2005. En 2007, els beneficis van seguir pujant: 49.246 milions d'euros, un 14,88% més. En 2008 va arribar la primera rebaixa després de cinc anys consecutius de beneficis record, tot just un 6%. I en 2009 ja sí es va notar més amb una caiguda en els beneficis del 26%, fins a quedar-se en uns humils 42.531 milions d'euros. Els beneficis de les grans empreses van baixar amb la crisi, però els sous dels alts directius no han parat de créixer. En l'any 2009 (el pitjor de la crisi) van pujar un 16% més. El sou mig de cadascun dels membres dels consells de l'Ibex va anar l'any passat de 699.000 euros anuals; el dels alts executius, de 2,7 milions d'euros.

I amb això m'acomiado de 2010, avui no opinaré. Hi ha dades tantes evidencies que no fa fa falta dir res més.

Font: Escolar.net

El Banc Santander intenta tancar un web que el vincula amb la indústria militar

El web de la campanya "Banc Santander sense armes", creat per les ONG Justícia i Pau, Setem i l'Observatori del Deute en la Globalització ha suscitat una forta reacció per part de l'entitat bancària, que ha intentat que fos tancat, a través de pressions i denúncies. El web s'ha creat per sensibilitzar i denunciar les relacions del banc amb la indústria militar o amb indústries que violen els drets humans, tot alterant greument la vida de comunitats, pobles i medi ambient. [+]

Saber-ne més

Banco Santander sin armas

• Inversiones del Santander en armamento

I no us penseu, que el BBVA se'n escapa:

Francisco González, President del BBVA, nega que el seu banc financïi la producció d'armes nuclears

Com cada any activistes de la campanya "BBVA sense armes" van intervenir en la Junta d'Accionistes del BBVA, acusant l'entitat de finançar a companyies que produeixen armes nuclears i les exportacions d'armes a països que violen els drets humans.

Saber-ne més

BBVA sense armes

• Inversiones del BBVA en armament
  

Font: Coordinadora d'ONG solidàries

L'energia verda no sempre és neta

Els camperols Zapoteques protesten en contra dels parcs eòlics

A Juchitán, al sud de Mèxic, sempre hi ha vent. Un vent molt fort. Els parcs eòlics surten com rovellons de la terra. Això a desgrat dels camperols Zapoteques.

La pagesia d'aquesta zona denuncia no sols l'incompliment per part de les autoritats dels pagaments de les rendes dels espais dels seus terrenys per col·locar els molins i plaques, sinó de les conseqüències que això ha comportat pel sistema de reg.

Per una banda existeixen inundacions que no els permeten tenir ramats ni pastures i per altra banda no poden accedir a l'aigua a unes 20 hectàrees properes. La companyies eòliques amb la implantació dels molins han afectat les canalitzacions de regs.

L'energia verda no sempre és neta

Un vídeo realitzat pel col·lectiu holandès de periodistes des de Mèxic, La Ruta 2015

Empreses espanyoles a Mèxic: la brutícia de l'energia “neta”

El desenvolupament de grans parcs eòlics a l'Istme de Tehuantepec (Oaxaca, Mèxic) està representant l'espoli de les seves terres sota pressions i mentides. Les responsables són les grans multinacionals de l'energia procedents d'Espanya com Unión FENOSA, Gamesa, Endesa, Acciona, Eoliatec, Preneal, Iberdrola i Eurus (alianza entre la espanyola Acciona y Cemex).

Les empreses espanyoles vulneren clarament els drets dels pobles originaris a ser informats i consultats per a la seva acceptació o rebuig, com està contemplat a l'article 133 de la Carta Magna, en relació al Conveni 169 de la OIT.

·Rebuig al Corredor Eòlic del Istme de Tehuantepec, Oaxaca

·Pronunciament Del Fòrum Regional Parc Eòlic de l'Istme: Impactes ambiental, econòmic, social i cultural dels projectes privats d'energia eòlica

·Veure el manifest de la Red Mexicana de Acción frente al Libre Comercio (RMALC)

·Critica Greenpeace d'Espanya la doble moral d'Endesa, Unión Fenosa y Repsol

La importància del Istme de Tehuantepec

L'Istme de Tehuantepec és la regió més estreta del territori mexicà. En el passat, alguns projectes han pretès unir les aigües del Golf de Mèxic amb l'oceà Pacífic.

Una mica d'història recent:

El Port de Coatzacoalcos situat en l'Istme de Tehuantepec, es crea per decret Federal el 8 d'octubre de 1825. La història del seu “desenvolupament” s'entrellaça amb els principals esdeveniments que han influït amb la configuració de la regió. El 1858 es cobreix per primera vegada la ruta marítima Nova Orleáns - Minatitlán pel buc Quaker City. Les obres portuàries de l'època, es van relacionar amb altres projectes de la regió, igualment importants, com foren la construcció del ferrocarril transístmic negociat des de 1857.

En 1858 es va crear la Louissiana-Tehuantepec Railroad Company, el president del qual, LaSere era íntim amic del "negociador" Robert M. McLane, representant plenipotenciari d'Estats Units a Mèxic, qui juntament amb Melchor Ocampo, canceller de Benito Juárez, subscrivís al desembre de 1859 el Tractat de Trànsit i Comerç entre Mèxic i Estats Units que comprenia la zona de l'Istme. Juárez va rebutjar la presència de tropes estatunidenques, però el tractat, encara que signat i protocol·litzat, mai va assolir passar la duana del Congrés en Estats Units. La companyia va començar a fer viatges de Nova Orleans a San Francisco. Els vapors sortien de Nova Orleans a Minatitlán i d'aquí s'internaven pel riu Coatzacoalcos fins a Xuchi. Després seguien per terra fins a La Ventosa, prop de Salina Cruz, on embarcaven rumb a San Francisco.

A l'any 1871 un informe oficial del capità de la Marina nord-americana Shufeld, va posar l'accent en els avantatges comercials i de logística militar naval (per al pas d'armes i tropes) de l'Istme de Tehuantepec, el més proper a Estats Units i la distància més curta per a unir els ports de l'Atlàntic i del Pacífic. El famós projecte "Eix del Comerç Mundial", de Corthell i Matías Romero (1875-1888), va recuperar els arguments de Shufeldt i va ponderar el caràcter geopolític de l'istme com la ruta més directa per al comerç entre Europa i Orient.

Durant el porfiriat (dictadura de Porfirio Díaz), quan es van obrir les portes al capital estranger, l'istme no va ser l'excepció. En 1907, amb la sang encara fresca dels indígenes d'Acayucan, Veracruz – els quals al veure's desposseïts de les seves terres es van alçar en armes contra el suprem govern-, el general Porfirio Díaz va inaugurar el Ferrocarril de Tehuantepec, amb una longitud de 310 quilòmetres. La ruta va ser construïda amb capitals de l'empresa anglesa Pearson and Són Ltd. Es van concloure també els ports de Coatzacoalcos i Salina Cruz, i la primera refineria del país en Minatitlán, Veracruz. No obstant això, a causa de la Revolució Mexicana i a la inauguració del Canal de Panamà, el 1914, el somni del empori istmeny es va desplomar. Tehuantepec va deixar de ser un "negoci".

La revifada

Una vegada perdut el control dels EEUU del Canal de Panamà, l'altra sortida que tenen per transportar les seves mercaderies (i qui no diu també per raons militars) d'una banda a l'altra del seu país, es crear un nou canal, encara que sigui sec. Això també representarà el desplaçament de la frontera dels EEUU al sud, de més fàcil control que la selvàtica entre Guatemala i Chiapas. Dit d'altra manera, l'Istme de Tehuantepec, s'està convertint en una mina d'or per explotar pels grans depredadors, transports, xarxes ferroviàries, autopistes i evidentment per tot això fa falta energia. En qualsevol dels diferents sectors ja hi ha els gatxupins del gran capital amb les urpes esmolades per arrapar-s'hi bé.

Salut

L'ombra