El Dragon Rapide. Aquest aparell ple de merda, va travessar l'estret de Gibraltar el juliol de l'any 1936 per a "salvar España". Enguany fa 75 anys.
Recorregut del Dragon Rapide fins Tetuán
El criminal feixista, el general colpista, Francisco FrancoEl 18 de juliol de 1936, l’exèrcit espanyol surt de les casernes, acompanyat de la Falange, la guàrdia civil i els carlins. El cap del complot, el general Emilio Mola, s’encarrega del nord i Gonzalo Queipo de Llano del sud, però l’èxit depèn de Francisco Franco, el general més jove de tot l’exèrcit, que aleshores era al protectorat espanyol del Marroc. Amb l’anunci de l’alçament militar, el poble es llença al carrer i demana armes. Vencedor dels rebels a Madrid i a Barcelona, el poble s’organitza en milícies. Cada partit, cada sindicat té la seva. Ja no és la República allò que cal defensar, és la revolució contra el feixisme. Durruti, figura llegendària de l’anarquisme somia en la revolució proletària per mitjà de l’acció violenta. "No tenim por a les runes, perquè portem un món nou al cor", diu.
A finals de juliol, el trencament s’ha consumat. Madrid i les dues terceres parts de l’Estat espanyol romanen fidels a la República. Per als nacionals està clar que sense Franco i les seves tropes del Marroc l’afer no es presenta fàcil. Itàlia i Alemanya envien els primers avions en ajut dels nacionals. Ben aviat, els legionaris del tercio i els regulares del Marroc traspassen l’estret de Gibraltar. Són les millors tropes de l’exèrcit espanyol. El general Queipo de Llano pren Sevilla fàcilment amb pocs efectius. Andalusia serà el cap de pont del moviment nacional. El 9 d’agost Franco arriba a Sevilla, que l’acull com a salvador. La Mare de Déu i les tropes juntes en la mateixa desfilada són saludades a l’estil feixista. Per a l’església espanyola, el cop d’estat dels generals és legítim, és un plebiscit armat. La bandera de la República és substituïda per la de l’Espanya de sempre. Comença una nova croada contra els infidels i l’església en beneeix l’èxit a la bestreta.
Les primeres batalles de la guerra d’Espanya es fan a la serra del nord de Madrid. L’entusiasme dels republicans no sempre és suficient per compensar el desordre que regna a les milícies. Hi ha discussions entre caps militars i comissaris polítics i no és estrany de veure els milicians votant a mà alçada abans d’obeir les ordres d’un oficial. Els nacionals s’apropen perillosament a Madrid. D’entrada, els combats són acarnissats. Al sud, l’exèrcit d’Àfrica progressa ràpidament. Badajoz, ciutat fronterera amb Portugal cau el 15 d’agost. Tot seguit, els simpatitzants del Font Popular són assassinats en massa.
A finals d’agost, els rebels passen a l’ofensiva al País Basc, en direcció a Irun. Sota un sol abrusador, el coratge dels combatents és el mateix en ambdós bàndols, però també aquí els republicans reculen. La població fuig cap al País Basc francès pel pont internacional. Finalment Irun cau i el País Basc espanyol i Astúries resten aïllats de França. Els supervivents de l’exèrcit republicà tornen de França en direcció a Barcelona per continuar la lluita.
L’inici del conflicte
Dos mesos després del començament de la insurrecció militar, el balanç no és gaire tranquil·litzador per a la República. Els dos exèrcits dels revoltats s’han unit, i es converteixen dia rere dia en una amenaça per a Madrid. De Madrid depèn la sort de la guerra. Franco és optimista i espera ocupar-lo el 12 d’octubre.
"No pasarán". Dolores Ibárruri, "Pasionaria" mobilitza Madrid al voltant d’aquest eslògan i ben aviat el món sencer. Madrid esdevé una mena de gran míting permanent. La República té combatents però no armes. Un home revifa el Front Popular i restaura el poder a l’estat republicà. És Francisco Largo Caballero, que es converteix en cap de govern el 4 de setembre de 1936. Davant de la gravetat de la situació deixa de banda les seves profecies revolucionàries i forma govern amb socialistes, comunistes i ben aviat també amb alguns anarquistes. És una revolució dins la revolució.
L’exèrcit de Franco es troba a 150 Km de Madrid. En el camí cap a la capital es troba Toledo i el seu famós alcàsser. Des de l’inici de la insurrecció, el coronel José Moscardó s’hi ha fet fort amb 2.000 soldats i 600 dones i nens. Després de dos mesos, Moscardó es nega a retre’s i resisteix tots els atacs. Franco, que sap que la guerra també necessita símbols, decideix prendre l’alcàsser abans d’atacar Madrid, costi el que costi. Els republicans, ansiosos per destruir-lo demanen als miners asturians que dinamitin la ciutadella. Largo Caballero assisteix en persona a l’assalt final. La formidable explosió llança una de les torres al Rajo, però l’alcàsser és indestructible, els ciments ni tan sols s’han mogut. Els republicans pensaven que no trobarien més que cadàvers sota les runes, però tots els defensors són vius. L’alcàsser roman inaccessible. El 28 de setembre, l’exèrcit franquista arriba fins a la rereguarda dels assetjadors. Envoltats, els republicans abandonen la zona i es retiren cap a Madrid. L’alcàsser és pres pels nacionals després de 79 dies de setge. L’epopeia de l’alcàsser passa a formar part de la llegenda del bàndol nacional.
El món dirigeix dirigeix la mirada cap a Espanya. Homes i armes arribaran d’arreu. A l’hivern de 1936, la guerra d’Espanya esdevé el camp de batalla de les ideologies que s’oposen a Europa i el terreny d’experimentació de noves armes. És un assaig general de la Segona Guerra Mundial.
La nit del cop d’estat, la República demana ajut a França, on el Front Popular també acaba de triomfar. El primer impuls de Léon Blum és d’atorgar un ajut militar immediat per a la República espanyola. Però el Front Popular francès es divideix pel que fa a Espanya. Els comunistes exigeixen un suport total, els radicals aconsellen prudència, i la dreta denuncia Blum. Per tal de preservar la unitat del Front Popular, Blum decideix la no-intervenció a Espanya. Però de fet la tramesa d’armes continua de manera discreta. Aquesta comèdia internacional de la no-intervenció tranquil·litza els britànics, que amb Chamberlain encara volen tenir certs miraments amb els dictadors.
D’entrada, Adolf Hitler dubta d’ajudar massivament els militars espanyols. L’exèrcit alemany encara no està preparat per a desplegar-se per Europa. L’Alemanya nazi intenta guanyar temps amb declaracions tranquil·litzadores. Finalment, Hitler decideix de dosificar el seu suport a Franco, si més no d’entrada, per tal que Espanya no encengui prematurament la metxa d’una deflagració a Europa. A Roma, Benito Mussolini no sembla gaire entusiasmat, però aviat canvia de parer. Espanya li sembla un terreny fàcil per dur a terme els seus somnis de glòria militar. La Itàlia feixista hi envia sobretot soldats. N’hi arribarà a haver 50.000 en el bàndol de Franco.
Stalin, mentrestant, decideix ajudar la República espanyola, sinó a guanyar, almenys a no perdre. Els primers vaixells soviètics arriben a Barcelona a finals d’octubre. El poble, entusiasmat, ignora que aquest ajut no és desinteressat. Per pagar les armes i els avions soviètics, la República transfereix a Moscou les seves reserves d’or, que serviran per a pagar-ne la factura.
Reneix l’esperança en el bàndol republicà. Largo Caballero diu "Tenim la superioritat militar. Nosaltres som el govern de la victòria". L’ajuda comunista envia també força voluntaris d’arreu d’Europa i fins i tot dels EUA, militants antifeixistes convençuts que el combat per la llibertat comença a Espanya. Aviat seran coneguts com les Brigades Internacionals. Tito, futur president de Iugoslàvia n’organitza el viatge. Cada brigada duu el nom d’un heroi comunista. Comença la guerra mundial en miniatura. Les Brigades Internacionals, tropes de xoc, participen en totes les grans batalles. També els intel·lectuals arriben a Espanya. L’escriptor americà Ernest Hemingway, el francès André Malraux, molt proper aleshores als comunistes. Ell s’encarrega de comprar armes per als republicans i també comanda una esquadrilla.
Els reforços alemanys arriben al bàndol feixista: aviació, carros de combat i artilleria. Es tracta de la Legió Còndor, que ha de posar a prova les idees de l’estat major alemany sobre la guerra total. Per començar, 6.000 homes i 50 avions. Els alemanys es fan pagar en espècies, amb minerals que els són necessaris per a la seva indústria d’armament.
A l’octubre de 1936 ja s’escolten a Madrid els sons de la guerra. A primers de novembre Franco anuncia que ben aviat anirà a missa a la catedral. L’exèrcit d’Àfrica arriba a les portes de la ciutat. Madrid viu un ambient d’epopeia revolucionària. Cal defensar Madrid com Petrograd, diuen els republicans. Tanmateix, sembla que la caiguda de la capital és qüestió d’hores. El govern republicà fuig cap a València, i deixa els combatents plens d’ira, ja que es consideren traïts. El general José Miaja es fa càrrec de la defensa de la ciutat, però són els soviètics els qui ocupen l’estat major. Ajornada la revolució, Rússia i els comunistes comprometen el seu prestigi en la defensa de Madrid. La primera actuació dels carros de combat soviètics no és un èxit rellevant. Les tropes, massa disperses no els segueixen. El contraatac republicà fracassa. A mitjan novembre, l’avanç feixista continua. Ara els combats són als ravals de la ciutat. Les Brigades Internacionals i els anarquistes de Durruti, arribats de Barcelona com a reforç es llancen a una batalla terrible, la de la Ciudad Universitaria. Els combats són acarnissats i les baixes en tots dos bàndols, altíssimes. Es lluita casa per casa, però els dies passen i els feixistes, desconcertats per la duresa del combat, no aconsegueixen avançar. Homes sense armes marxen cap al front per recuperar els fusells de les víctimes. Els combatents, esgotats, s’atrinxeren. Malgrat la fam i la penúria Madrid ha resistit.
"Millor destruir Madrid que deixar-la en mans dels marxistes". Franco, que havia promès que mai no bombardejaria la població civil, canvia de parer. Madrid servirà de blanc i d’observatori per als pilots de la Legió Còndor. Dia i nit, bombes incendiàries cauen sobre la ciutat. Franco creu que així desarmarà la resistència republicana, però s’esdevé el cas contrari. L’odi als feixistes creix malgrat els morts i la destrucció. Hom decideix de protegir els infants. Els fills de la República parteixen cap a la rereguarda, on la guerra i els bombardeigs encara no han arribat. Alguns d’aquests nens faran cap a l’URSS. Per als republicans, la Unió Soviètica és l’únic país que els ajuda de debò, l’únic país amic. En arribar a Rússia, els infants desfilen com a petits revolucionaris de veritat.
En ple combat per Madrid, el moviment anarquista perd el seu cap més prestigiós, Buenaventura Durruti és assassinat en circumstàncies que encara no s’han esclarit. La força del moviment anarquista és impressionant a Catalunya. Tota Barcelona assisteix a l’enterrament.
A l’altra Espanya, Franco s’ha convertit en el Caudillo. Aleshores, a Burgos, fins i tot les pedres són nacionals. A l’octubre, Franco hi és nomenat generalísimo i cap de l’Estat. De seguida, Franco crea un partit únic que aplega forces de totes les tendències de la dreta, per al seu únic profit.
Per als nacionals es tracta d’extirpar el mal de soca-rel i esborrar tota petjada de les forces malignes que han dut Espanya al desastre. Espanya ha tornat a la legitimitat el 18 de juliol, dia de l’alçament militar. El gran sacerdot de la propaganda franquista és el general José Millán Astray, fundador de la legión, borni i mànxol, que s’ha fet famós amb el seu crit "Visca la mort". La Falange perd el seu cap. Arrestat des de primers de juliol, José Antonio Primo de Rivera és afusellat al novembre. Els falangistes l’anomenaran "el Ausente". També és executat el poeta Federico García Lorca, arrencat pels seus assassins de les mans de la família nacional que el protegia. El seu cos encara no s’ha trobat.
A l’Espanya controlada pels militars rebels el terror evoluciona, ara organitzat per tal de fer admetre el nou ordre. Els carlins canten "hemos matado más rojos que flores nacen en abril y mayo". Espanya és un immens camp de mort. En el bàndol republicà, hom dispara a les imatges religioses, els cadàvers de les monges són arrencats de les tombes i exposats a les esglésies. Els franquistes maten els mestres. Els republicans es llancen a la captura de burgesos i de sacerdots. Els edificis religiosos són sistemàticament espoliats i cremats. Una dotzena de bisbes i milers de religiosos són assassinats. Revolució nacional en un bàndol, revolució social en l’altre.
Al bàndol republicà es col·lectivitza intensament. Barcelona és dominada pels anarquistes. Fins i tot el cinema i la distribució de productes són col·lectivitzats.
A la primavera de 1937 es reprèn el combat per Madrid. Aquest cop els franquistes intenten envoltar la ciutat per tal d’asfixiar-la. AL febrer, les Brigades Internacionals han pres posicions al riu Jarama. Al març, els italians de Mussolini ataquen a Guadalajara. El Duce esperava un triomf però pateix una humiliació.
Aleshores els franquistes dirigeixen l’atac cap al al País Basc, que ocupen completament a l’abril de 1937. Tanmateix, Franco autoritza un atac aeri sobre una poble de Biscaia que indignarà el món sencer. El 26 d’abril, a les 6:30 del matí, 40 avions alemanys llancen 50 tones de bombes incendiàries sobre Gernika, la vila símbol de les llibertats basques. A petició de la República, Picasso immortalitza els màrtirs de Gernika en un quadre immens gris i negre, un vaticini del terror de les masses que ben aviat s’escamparà per Europa.
En lloc de tancar files, els republicans es divideixen. Esclaten els Fets de Maig a Barcelona. Els anarcosindicalistes de la CNT-FAI i els antiestalinistes del POUM, que compten entre els seus consellers amb un tal Willy Brandt, es llancen contra els comunistes i els republicans moderats que intenten recuperar el poder. Els comunistes surten vencedors de la prova i es fan indispensables per a la República. El 18 de maig de 1937, Juan Negrín, un membre de l’alta burgesia, que té la confiança del PCE, esdevé el nou cap de govern i al mateix assumeix les carteres d’Economia i Hisenda i de Defensa Nacional.
Al juliol, l’exèrcit republicà, que necessita èxits, passa a l’ofensiva. S’han aplegat grans mitjans amb l’esperança de trencar les línies franquistes a uns 30 Km a l’oest de Madrid. A poc a poc, però, l’ofensiva republicana fracassa i els franquistes comencen a recuperar el terreny perdut. Hi ha milers de ferits i prop de 20.000 morts.
Franco sent que la victòria crida a la seva porta. Sense perdre un segon, els exèrcits franquistes avancen en direcció al mar sobre un front de 300 Km. La defensa republicana, esgotada, s’esquerda per tot arreu. No tots els blancs dels bombarders alemanys i italians són militars, malgrat la informació oficial.
El 22 de març de 1938, les tropes nacionals del general Yagüe creuen l’Ebre per sorpresa. L’esfondrament del front del nord del riu és una realitat. Fraga cau el 26 de març. Massalcoreig ho fa el 27 i, després d’ocupar Mequinensa, els soldats de Franco entren a Lleida el 3 d’abril. Al cap de 3 dies, cau Balaguer, i l’endemà, Tremp, entre altres poblacions del Segrià, la Noguera i el Pallars. La repressió comença per aquestes poblacions, tot i que la guerra trigarà un any a acabar del tot.
Franco, però, no per el temps: tan bon punt entra a Catalunya, suprimeix l’Estatut d’Autonomia, i el 9 d’abril ordena afusellar a Burgos Manuel Carrasco i Formiguera, home fort d’Unió Democràtica de Catalunya. El mateix generalísimo presideix una concentració falangista a Saragossa el 21 d’abril per celebrar la conquesta de les primeres poblacions catalanes. Després de felicitar les divisions que ho han aconseguit, el cap del Servicio Nacional de Propaganda, José Antonio Giménez Arnau, deixa anar un discurs on ja marca la línia d’actuació que caurà sobre els catalans que no acceptin les noves condicions:
Deixeu que bordin, i que nosaltres continuem endavant pel camí de l’unitat fecunda que, després de donar-nos els homes units, ens dóna unides les terres de la perifèria traïdores un dia als destins d’Espanya... Però, un avís. Ja s’ha acabat aquesta conducta, s’ha acabat la traïció, perquè ara nosaltres ens estimaríem més veure aquestes terres anorreades abans que tornar-les aveure en contra dels sagrats destins d’Espanya.
Els franquistes aconsegueixen arribar a la Mediterrània, a Vinaròs, el 15 d’abril de 1938. Així, el territori republicà és escapçat en dues parts, però la República encara no està vençuda, encara tindrà un darrer alè d’energia. És la batalla de l’Ebre, l’ofensiva més intensa mai llançada pels republicans.
En aquest context es produeix l’ofensiva republicana a l’Ebre, com a part d’un conjunt estratègic més ampli, que perseguia una sèrie d’objectius fonamentals previstos pel general republicà Vicente Rojo: en l’aspecte militar, entretenir les reserves de Franco i guanyar temps per reorganitzar l’Exèrcit republicà als altres fronts; en l’àmbit diplomàtic, continuar la resistència a ultrança amb l’esperança que la crisi a Europa entre les potencies feixistes de l’Eix i les democràcies (qüestió de Txecoslovàquia) derivés en un conflicte europeu, que pogués canviar decisivament les coordenades de la guerra d’Espanya; i en el terreny psicològic, aconseguir una victòria que elevés la moral de l’Exèrcit republicà després dels darrers revessos militars.
Equipat amb nou material procedent de l’URSS, el 25 de juliol 100.000 homes de l’Exèrcit republicà passen a l’ofensiva, traspassen l’Ebre per sorpresa i estableixen un cap de pont a Gandesa que es convertirà en el centre de gravetat de la batalla. Al mateix temps fan una ofensiva de menors dimensions a Mequinensa. El front del sud de l’Ebre s’estabilitza entre Faió i Benifallet, on les forces republicanes es fortifiquen i es preparen per a una batalla defensiva.
Franco, tal com ja havia fet diverses vegades durant el conflicte, prefereix portar a terme una batalla frontal i de desgast, acumula reforços a la zona i es llança a la contraofensiva des del 10 d’agost. Al setembre es produeixen els enfrontaments més durs, precisament quan s’arriba al desenllaç de la crisi txecoslovaca amb l’Acord de Munic. La superioritat dels recursos i els efectius de les tropes franquistes determinen la sort de la batalla. El 28 d’octubre, els franquistes inicien la contraofensiva definitiva, després d’una resistència acarnissada i una guerra de desgast. El 15 de novembre, les darreres tropes republicanes traspassen l’Ebre en retirada.
La nova derrota militar liquida a la pràctica la capacitat combativa de l’Exèrcit republicà, molt minvat no solament en els seus recursos i armament sinó també en la seva moral. La República ha perdut l’exèrcit del nord, la batalla de l’Ebre i la guerra.
Els principals caps militars dels dos bàndols que van actuar en la decisiva batalla de l’Ebre van ser, del costat republicà Enrique Líster, i del franquista Juan Yagüe.
Després de la decisiva batalla de l’Ebre comença la campanya de Catalunya. Tres milions de catalans a la rereguarda i més d’un milió de refugiats ja assumeixen que la victòria nacional és imminent. Els bombardeigs arreu del país i les lluites internes al costat republicà així ho confirmen.
El 23 de desembre, el general Dávila llança dues ofensives simultànies contra Catalunya. Pel nord, l’exèrcit de l’Est és atacat per Tremp cap a Artesa de Segre i Ponts, amb la participació de la 150 División del cos d’exèrcit d’Urgell. Pel sud, l’exèrcit de l’Ebre no resisteix els atacs de les divisions franquistes per Seròs, cap a Sarroca i Maials. El 14 de gener de 1939, l’avanç nacional arriba a Bellpuig i Mafet, per la banda nord, i a l’Espluga de Francolí, Poblet i Montblanc al sud.
El 15 de gener, els homes del general Yagüe entren a Tarragona i Reus, i el 25, les forces de Dávila ocupen Barcelona. L’1 de febrer, el cos d’exèrcit del general García Valiño, després d’ocupar Manresa, entra a Vic, i al cap de tres dies, a Girona. El 2 de febrer, la 150 División del general Muñoz Grandes arriba a Berga mentre uns altres destacaments del mateix cos d’exèrcit s’emparen de la Seu d’Urgell el 5. El general Solchaga, del cos de Navarra entra a Figueres el 8. L’endemà es tanca la frontera amb l’Estat francès després de l’arribada dels franquistes al Pertús. El 12 de febrer l’exèrcit franquista ha conquerit tota la Catalunya autònoma.
Per als republicans que han resistit comença la fugida a França. 500.000 republicans perseguits per les tropes franquistes s’aboquen cap a la frontera francesa. En aquests rengs hi van els dirigents republicans, els presidents de Catalunya i del País Basc, els líders anarquistes i els teòrics de la revolució. La majoria mai tornarà de l’exili. La revolució se’n va, però també la democràcia. D’entrada, França rebutja els refugiats, però després en permet l’entrada. Les autoritats franceses, que simplement s’ocupen de desarmar els excombatents, es troben aclaparades davant l’allau humana que els arriba. Cada dia arriben a la frontera més de 15.000 refugiats.
Amb amargor, els republicans veuen com les grans potències reconeixen el règim de Franco. El mariscal Philippe Pétain és el primer ambaixador francès davant l’Espanya nacional.
L’ofensiva franquista final (febrer - març de 1939) té per objecte esmicolar les posicions republicanes que encara resisteixen, situades al centre i al sud de la península. A principis de març fracassa el criteri de mantenir la resistència defensat pel president del govern republicà, Juan Negrín, a causa de la creació a Madrid del Consejo Nacional de Defensa. Aquest organisme, que encapçala el cap de l’Exèrcit del Centre, el coronel Segismundo Casado, destitueix Negrín i tracta d’assolir una pau honrosa amb el govern franquista de Burgos després d’apoderar-se de Madrid mitjançant un enfrontament sagnant entre les mateixes tropes republicanes. Però Franco no fa cap concessió, i les gestions de Casado per aconseguir una pau pactada no prosperen.
El 28 de març de 1939 les tropes franquistes entren a Madrid. Tres dies més tard el govern republicà perd les darreres places que encara li són fidels. L’1 d’abril la guerra ha acabat, però la sang encara no ha parat de córrer. Ara, solament serà la dels vençuts. Un decret qualifica com a subversiu tothom que s’ha oposat fins i tot passivament al Movimiento Nacional. Aviat arribaran les depuracions. 200.000 republicans faran cap als camps de concentració o seran afusellats.
Tots els ideals que van desencadenar la guerra han mort. Fins i tot els dels vencedors, ja que la nova Espanya no serà monàrquica, feixista o falangista. Serà simplement franquista: una dictadura de 40 anys recolzada en l’exèrcit i l’església.
Amb informació de La Pàgina de la Història — webs.racocatala.cat
Queda clar que després de 75 anys, no hi ha cap interès per part de la "classe" política hispana de pal·liar i fer justícia a tals crims. Ho vàrem poder constatar el passat 13 de julio, quan el mateix president del Congrés dels Diputats, José Bono, no ha emès cap resposta sobre la petició que havia fet la 'Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica', per condemnar el cop d'Estat franquista del 18 de juliol de 1936. No cal dir que aquest president, una i altra vegada recorda: "ejque, mi padre era falangista". Tot fa pensar que encara no ens hem alliberat d'aquell fatídic cop a la democràcia que fou el cop d'estat militar del 1936.
