Un 14 de març de 1916, Woodrow Wilson, president dels Estats Units, enviava un exèrcit de més de deu mil soldats a l'altra banda de la frontera, a la cerca i captura de Pancho Villa, un dels caps de la revolució Mexicana, que havia atacat un destacament nord-americà. Després d'onze mesos de persecució pels deserts de Chihuahua, els homes de l'anomenada Expedició Punitiva es van retirar sense haver aconseguit atrapar el mític guerriller. En ocasió de l'efemèride recuperem el reportatge "La revolució mexicana" publicat al SÀPIENS Miquel Erra, amb l’assessorament de l’historiador Javier Laviña.
Pancho Villa és un personatge polièdric, amb una vida de pel·lícula. Una pel·lícula d’acció, de disputes, de traïcions, de clamor popular. Una pel·lícula amb un final tràgic, com no podia ser d’una altra manera. És la vida d’un rebel amb causa que, conscient o no, va tenir una participació decisiva en un moment clau de la història de Mèxic. La seva llegenda perdura i és, encara, símbol d’un Mèxic que reclama justícia social.
Un fugitiuPancho Villa es deia, en realitat, Doroteo Arango. Va néixer el 1878 a San Juan del Río, Durango. Fill d’una família molt humil, va començar treballant al camp, de jornaler. Als 16 anys un incident li va canviar la vida. Li va disparar un tret a l’amo de la finca on treballava per haver abusat de la seva germana. Va haver de fugir a les muntanyes. Per despistar els seus perseguidors es va canviar de nom. Va adoptar el de Francisco Villa, una mena de retorn als orígens pel fet que el seu pare, Agustín de Arango, era fill natural d’un tal Jesús Villa. Amb l’etiqueta de proscrit a l’esquena va conèixer de prop el fred i la gana, fins que va decidir sumar-se a un estol de bandolers. Es va dedicar a forjar a consciència la seva cara més rebel. També la més sanguinària. És el Villa bandoler. Per necessitat, però també per convicció. “Els rics, que són els que governen, i les autoritats, que són els instruments dels rics, maten el pobre poble de gana”, va escriure uns anys més tard en les seves memòries. I efectivament, robava als rics i oferia aliment als més necessitats. Un Robin Hood de carn i ossos. Amb llums i ombres, com tots els grans rebels.
Durant aquells anys al costat dels desarrelats, qualsevol robatori o execució d’un terratinent s’atribuïa a Pancho Villa. Se li imputaven homicidis, incendis premeditats, robatoris, assalts a trens. De tot, i més. Home de caràcter, Villa va cultivar una personalitat indòmita. A voltes paternalista amb els seus homes, a voltes implacable; era capaç d’afusellar els seus oficials si donaven mostres d’insubordinació. No hi havia perdó per als traïdors ni per als covards. Els odiava a mort.
El revolucionariEl 1910 va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. El proscrit va esdevenir revolucionari. Pancho Villa va decidir unir-se a les forces que lluitaven contra Porfirio Díaz, el dictador que era al poder des del 1876. Díaz governava Mèxic amb mà de ferro. Francisco Indalecio Madero es va erigir en el polític que va liderar l’oposició al dictador. Madero va aplegar al seu voltant un ampli ventall de persones, des d’idealistes estrangers fins a soldats de fortuna. I entre els més fidels seguidors, Pancho Villa, que no va dubtar a posar la seva persona i els seus homes a les ordres de Madero i de la revolució. Va ser així com Villa va prendre partit, d’una forma pública i notòria, en la lluita dels desarrelats contra els poderosos. Dels pobres contra els rics. En poc temps es va convertir en un autèntic líder revolucionari, i va eclipsar la resta de caps locals. Se li atribuïa un extraordinari do de comandament i un intuïtiu talent militar. Es movia com ningú al camp de batalla. Els èxits militars es van acumular l’un darrere l’altre.
El maig del 1911, Francisco I. Madero va aconseguir entrar a la capital del país. Era el punt final a la llarga dictadura de Porfirio Díaz (que es va exiliar i va morir a París). Madero va ser elegit president. Amb tot, les reformes socials que la revolució propugna topen ben aviat amb l’oposició dels grans terratinents, tant del país mateix com de fora, sobretot dels Estats Units. El govern de Madero es va veure acorralat per la contrarevolució. El 1912 Pascual Orozco (antic comandant suprem de les forces revolucionàries de Madero) va encetar l’aixecament contra el Govern Madero. Les tropes de Villa van ser agregades a les del general en cap de la campanya, Victoriano Huerta, i entre tots dos van aconseguir derrotar les forces insurgents.
Pancho Villa feia nosaPerò la figura de Victoriano Huerta en va sortir molt reforçada i, ben aviat, ho va aprofitar per mostrar les seves cartes. Huerta no volia Villa al seu costat. Li feia nosa. Massa poc manejable als interessos d’algú disposat a tot per assolir el poder absolut. Huerta se les va empescar per acusar Villa d’insubordinació, davant la passivitat del president Madero. En un judici que va durar 15 minuts, un tribunal militar el va condemnar a mort. En l’últim moment Madero el va salvar de l’execució. No va evitar, però, el seu empresonament. Malgrat aquest gest de feblesa, Villa continuaria fidel a Madero fins al final, sense vacil·lacions. Una posició certament inèdita en aquesta història plena de traïdors i de traïcions.
Dins la presó, Pancho Villa aprofità per adquirir bona part de la formació acadèmica que no havia tingut fins llavors (l’educació va ser una de les seves grans prioritats quan, posteriorment, va esdevenir governant del seu estat). Al cap de pocs mesos, Villa fugí de la presó. El govern de Madero va fer els ulls grossos i Villa es retirà a una finca d’El Paso, Texas. No va trigar, però, a tornar al primer pla. El motiu: Madero va ser assassinat el febrer del 1913. Al darrera hi havia, per descomptat, la mà de Victoriano Huerta, que es va apoderar del govern del país. El governador de Coahuila, Venustiano Carranza, va liderar, llavors, una ofensiva contra l’usurpador. Aquí va començar una nova etapa de la revolució mexicana, l’anomenada revolució constitucionalista, en la qual Pancho Villa va tornar a tenir un paper destacat. Ell mateix explica, en les seves memòries, que va decidir tornar a la vida pública en constatar “que les traïcions d’un abominable Pascual Orozco i d’un espantós Victoriano Huerta van amenaçar l’obra magna del poble redimit per l’immortal Francisco I. Madero”. Sempre fidel a Madero.
El setembre del 1913 Pancho Villa havia constituït la Divisió Nord i, juntament amb Emiliano Zapata des del sud, es van sumar a les forces de Carranza. En qüestió de dies Villa ja havia reclutat un batalló de més de 3.000 voluntaris. Amb aquella potent milícia de camperols va aconseguir algunes de les seves grans victòries, com les conquestes de Chihuahua, Saltillo, Torreón o Ciudad Juárez. Al final del 1913 gairebé tot el nord de Mèxic estava alliberat i Villa va ser nomenat governador de Chihuahua.
En els dos anys que va exercir de governador va demostrar les seves habilitats organitzatives i va saber aplicar un model coherent amb els seus ideals revolucionaris. Aprofità, per exemple, per confiscar terres d’alguns terratinents i repartir-les entre els més necessitats. Amb això va atreure la simpatia i el respecte de grans sectors socials del país. Es continuava engreixant el seu mite. També va aprofitar per expulsar els espanyols del territori sota el seu control, per la seva adhesió a la contrarevolució.
El tàndem Pancho Villa i Emiliano ZapataLa campanya de la Divisió Nord contra el règim de Huerta va acabar amb la caiguda de Zacatecas, el 24 de juny de 1914. Carranza entrava victoriós a la ciutat de Mèxic. Ben aviat, però, es destaparien serioses diferències entre Villa i Carranza. Mentre Villa es mantenia fidel a les propostes revolucionàries, Carranza mostrava signes de debilitat davant les pressions dels sectors més adinerats.Villa, amb el suport de Zapata al sud, va acabar repudiant públicament l’autoritat de Carranza, cosa que va formar dos grans bàndols. A mitjan novembre del 1914 va esclatar una guerra inevitable entre els que volien tirar endavant els principis de la revolució (com Villa i Zapata) i els que la volien frenar. Carranza va obtenir el suport de tot un estrateg militar, el general Álvaro Obregón. Els EUA també es van posar del costat d’aquest bàndol, a través del subministrament d’armes. Aquest suport explícit donaria lloc a l’emblemàtic atac de Villa en territori nord-americà (vegeu desglossat pàgina xx).
L’aliança Villa-Zapata no va aconseguir derrocar Carranza. Villa va ser vençut reiteradament al camp de batalla pel general Álvaro Obregón. L’estrella de la Divisió Nord es va anar apagant i Villa va entrar en una etapa de guerra de guerrilles contra l’exèrcit constitucionalista. El 1920 es va rendir definitivament. Un any abans havien assassinat Emiliano Zapata, l’altra gran líder revolucionari. Al final d’aquell mateix 1920, Álvaro Obregón va ser elegit president de Mèxic. Aquesta data simbolitza, per a molts, la fi del procés revolucionari mexicà. Durant els seus últims anys, Villa es va retirar de la vida pública. Es va dedicar a l’agricultura a la finca que el mateix govern, en forma d’amnistia, li va cedir a Canutillo, Durango. El 20 de juliol de 1923 va patir una emboscada mentre es desplaçava a Parral i va ser assassinat. La seva tomba va ser profanada el 1926. Hi van robar el seu crani, que no ha tornat a aparèixer.
Nota relacionada:
Mèxic en el primer terç del segle XX: la via revolucionària
Emiliano Zapata Zalazar (8 d'agost, 1879 – 10 d'abril, 1919) fou una figura prominent de la Revolució Mexicana que es va aixecar en armes contra del govern de Porfirio Díaz el 1910. És considerat un dels herois de Mèxic. 
Entre la gent comuna de l'estat de Morelos, que es negava a donar crèdit a la mort de Zapata, circulava la creença que no era el seu cabdill el que havia estat assassinat per Guajardo. Es deia que li feia falta una piga, que si Zapata era més alt o més bru. Es deia que no era possible que, si Zapata havia escapat a tantes emboscades i sempre havia tingut tan bon olfacte per als enganys, hagués caigut d'aquesta manera. Es deia que Zapata havia manat en el seu lloc a un dels seus compares, amb qui compartia una gran semblança. Malauradament la identificació del cadàver de Zapata per part d'antics companys d'armes i gent propera va ser contundent: el cadàver corresponia al cabdill del sud.
