Aida Sánchez/ CanalSolidari.org 21/06/2010Dissabte 26 de juny se celebra el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura. Una mitjana de dues denúncies diàries per tortura durant els últims sis anys mostren que la persistència de la tortura a l’Estat espanyol és fruit de la impunitat que l’empara.
Informes anuals de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura i altres ONG, dels distints Relators de l’ONU, del Comitè per a la Prevenció de la Tortura i del Comitè Contra la Tortura (CAT), a més de les condemnes dels Tribunals espanyols i del Tribunal Europeu de DDHH, mostren que la tortura subsisteix i creix a l’Estat espanyol.
Hem parlat amb Jorge del Cura, membre de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, que ens ha fet una radiografia de la tortura a l’Estat.
On i qui tortura a l’Estat espanyol?
La denúncia per pràctica de la tortura està generalitzada en tots els cossos policials i funcionaris encarregats de la custòdia de persones privades de llibertat. Existeixen denúncies, i condemnes, contra agents del cos nacional de policia, guàrdia civil, policies locals, policies autonòmiques (mossos d´esquadra, ertzaintza, policia foral de Navarra…), funcionaris de presons, personal de centres de menors i militars.
Quant al lloc on es produïxen, hi ha denúncies i condemnes a totes les comunitats autònomes de l’Estat, així com en tot tipus de dependències on existeixen persones privades de llibertat (presons, comissaries i casernes, centres de menors….).
Igualment existeixen nombrosos casos d’agressions en el moment de la detenció, en el carrer, en rasos als quals s’ha traslladat il·legalment a algunes persones detingudes abans de ser dutes a les comissaries, així com en els vehicles policials durant els trasllats dels detinguts.
Existeixen proves?
Existeixen proves d’aquestes agressions. No solament els testimonis de les persones agredides, sinó també els testimonis de testimonis de les agressions. Existeixen els parts mèdics que acrediten la realitat de les lesions patides… En ocasions comptem amb enregistraments de les agressions, per càmeres de videovigilància o enregistraments de particulars que han observat l’ocorregut,… i també, en ocasions, molt poques lamentablement, existeix el testimoni de funcionaris públics que confirmen la veracitat de la denúncia. No és la falta de proves el problema, sinó l’actitud dels jutges i fiscals davant les denúncies per tortura
Qui investiga aquestes tortures?
Els delictes de tortura haurien de ser investigats per jutges i fiscals, qui deuen per imperatiu legal actuar ràpida i eficaçment davant qualsevol indici de tortura o maltractament. Per desgràcia, com han denunciat reiteradament els organismes internacionals de Drets Humans, per exemple el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura en l‘últim informe publicat sobre l’Estat espanyol, l’actuació de jutges i fiscals contra la tortura deixa molt a desitjar.
De fet l’Estat espanyol ha estat condemnat tant pel tribunal de Drets Humans d’Estrasburg com pel comitè Contra la Tortura de l’ONU i el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides, per no investigar suficientment les denúncies per tortura, o per retard inacceptable en les investigacions d’aquests delictes.
En la pràctica, són les associacions de Drets Humans i les persones agredides qui, en la majoria dels casos, impulsen la investigació de les agressions en els tribunals de Justícia.
També existeix la possibilitat que les agressions per part dels funcionaris siguin investigades per la pròpia administració (Ministeri de l’Interior, etc…). són molt poques les investigacions internes que han estat traslladades als Jutjats. En tot cas aquestes investigacions internes estan supeditades, o haurien d’estar-ho, a la investigació judicial dels fets denunciats.
En les denúncies de les víctimes apareixen amenaces de mort dels agents amb pistoles, ganivets, flagells en les plantes dels peus amb fuets, cops al cap, puntades, cops de puny i insults, és una tendència que va a més o són “casos aïllats”?
La Coordinadora per a la Prevenció fa públic un informe anual en el qual recull entre 600 i 700 denúncies per tortura i/o maltractaments a l’any. Analitzant aquests casos (més de 7.000 en l‘última dècada) veiem que les agressions o amenaces amb ganivets o els cops amb fuets són casos aïllats, almenys quant als casos coneguts per la Coordinadora per a la Prevenció i denúncia de la Tortura.
No obstant això les altres formes d’agressió són molt comunes, si bé la immensa majoria de les agressions que es produeixen són cops amb les mans, cops de puny i puntades als detinguts, fins i tot quan ja estan emmanillats i tombats al terra. Igualment són molt habituals els insults de tot tipus i les amenaces. Les amenaces de mort amb pistoles o revòlvers també s’han donat, si bé en menor mesura.
Per què hi ha tan poques penes condemnatòries sobre els autors de les tortures?
Hi ha moltes raons, però podem resumir-les en ‘la utilitat’ de la tortura i els maltractaments per a l’Estat, tant per a les forces de policia com per a alguns jutges. A això cal sumar el corporativisme dels funcionaris policials, o d’institucions penitenciàries, que dificulta, quan no impossibilita, identificar els responsables de l’agressió; l’actitud dels responsables polítics (tant a nivell estatal com local) de suport als funcionaris denunciats, i la política d’ocultació per part dels mitjans de comunicació.
El suport dels ciutadans europeus a la tortura està augmentant de forma important, són relativament habituals manifestacions de suport explícit a la seva pràctica, fins i tot a la seva legalització per a supòsits de terrorisme
D’altra banda, el suport dels ciutadans europeus a la tortura està augmentant de forma important, són relativament habituals manifestacions de suport explícit a la seva pràctica, fins i tot a la seva legalització per a supòsits de terrorisme.
ONG com SOS Racisme, Metges del Món i Ferrocarril Clandestino han denunciat reiteradament la pràctica de tortures als CIE, pateix més tortures la població immigrant?
Hi ha una gran dificultat per conèixer la incidència real de la tortura i/o els maltractaments a persones privades de llibertat. Sabem que existeixen casos denunciats que mai arriben a coneixement de la Coordinadora. Cal tenir en compte que els casos que la Coordinadora coneix anualment s’acosten als 1.000 casos, però una tercera part, o més, d’aquests no es recullen en els informes per falta de dades suficients per contrastar-los degudament o, en molts casos, per petició expressa de la persona agredida que, per temor a represàlies o altres causes, ens demana que no incloguem ni fem referència al seu cas de cap manera o en cap concepte.
Finalment, sabem que són moltes les agressions policials que no es denuncien, moltes vegades per por de represàlies, com ja s’ha dit. Aquesta situació afecta als sectors socials més desfavorits: presos, persones detingudes per petits delictes contra la propietat o tràfic de drogues… però també afecta i en gran mesura als migrants, tinguin o no les seves situacions administratives regulades.
És habitual que una denúncia contra els agents policials es torni en contra del migrant agredit, que es veurà contradenunciat per atemptat, per resistència, etc.. el que derivarà en l’obertura d’un expedient d’expulsió (tingui o no regularitzada la seva situació) per aplicació de la llei d’Estrangeria. És per això que són moltes les persones migrants que opten per no denunciar i silenciar l’agressió patida.
Malgrat aquestes dificultats, la coordinadora té coneixement que, almenys, una mitjana de 100 persones migrants denúncia anualment haver estat agredides per agents policials (com ja hem dit, tots els cossos policials s’han vist denunciats per aquestes pràctiques, i existeixen sentències condemnatòries contra agents de tots aquests cossos policials).
El passat any l’Estat va demanar una pròrroga a l’ONU per engegar el Mecanisme Nacional per a la Prevenció de la Tortura (MNPT), s’ha avançat?, segueix sense que haver legislació al respecte?
La situació actual suposa una reculada important en la lluita contra la tortura a l’Estat espanyol. L’Estat en contra del criteri de totes les associacions contra la tortura i de la societat civil que havien participat en el procés iniciat l’any 2006, va designar l’octubre de 2009, a l’Oficina del Defensor del Poble com a mecanisme Nacional de Prevenció de la Tortura, el que, al nostre criteri, suposa desactivar de fet les possibilitats d’implementar a l’Estat espanyol un veritable mecanisme de prevenció de la tortura.
D’altra banda, gairebé un any després, no s’ha desenvolupat el reglament intern del Mecanisme ni la constitució del que denominen “Consell Assessor” de l’MNPT, no obstant això les manifestacions dels responsables de l’Oficina del defensor del Poble a l’acte de presentació de l’MNPT, al maig de 2010 al Senat, no fa presagiar res de bo.
Canviaria la situació la instal·lació de càmeres de vigilància en les zones de detenció i reclusió?
El problema no és tant la instal·lació de càmeres d’enregistrament en les zones de reclusió, sinó la gestió dels enregistraments.
Si són els mateixos funcionaris encarregats de la custòdia de les persones privades de llibertat, o els seus companys, els encarregats de decidir si una actuació policial gravada ha o no d’enviar-se als Jutjats; si el termini de conservació dels enregistraments no remesos als Jutjats és d’un o dos mesos… de poc servirà la instal·lació d’aquesta càmeres.
D’altra banda, sigui la que sigui la forma d’instal·lar-les, sempre existiran zones en les quals no podrà instal·lar-se una càmera, per respecte a la intimitat del detingut, serveis, etc…, i ‘zones cegues’, on no arriba la càmera, en les quals pot continuar-se l’agressió. Són nombrosos els testimonies de persones agredides que narren com els funcionaris, abans de copejar-los, els duen a zones on o bé no hi ha càmeres, o bé són ‘punts cecs’.
Podem fer quelcom des de la societat civil per acabar amb la tortura?
La tasca de la societat civil és fonamental per eradicar la tortura. Tant de les organitzacions de defensa de Drets Humans, com dels ciutadans individualment. La prevenció i eradicació de la tortura és un problema de voluntat política i per això és important que ens unim, per exemple, en campanyes de pressió.
Font: CanalSolidari
Notícies relacionades:
La Coordinadora Anticementiri Nuclear CANC 
