Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 - Barcelona, 8 de juliol de 2001) va ser un periodista radiofònic català.
Trajectòria professional:
Productor de músics i de cantants, va començar davant d'un micròfon a Ràdio Joventut, al programa Al mil por mil, amb Jordi Estadella i José María Pallardó. Més tard, a Ràdio Club 25 va fer A tot rock, que va revolucionar la manera de plantejar els programes de música.
Va ser a Catalunya Ràdio des del 1983. Va fer el primer programa que va emetre l'emissora, la nit de Sant Joan d'aquell any. Al setembre va ser també al davant del primer programa que es va emetre de manera regular: El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, en col·laboració amb Quim Monzó i Ramon Barnils, amb els quals formava La Mercantil Radiofònica, una de les propostes més creatives de la història del periodisme radiofònic a Catalunya. Després va venir El mínim esforç i, més tard, L’orquestra, desaparegut just abans dels Jocs Olímpics del 1992, per les declaracions políticament inconvenients que hi va fer un tertulià. Va ser un dels primers periodistes que, a Catalunya, van parlar d'internet de manera seriosa. El 1995 va iniciar, també a Catalunya Ràdio, el programa setmanal L'internauta. Va escriure articles a l'Avui, a Set Dies, a El Observador i a El Mundo.
El Lloro, El Moro, El Mico i El Senyor de Puerto RicoOleeee!... Desaparició de L'orquestra:
L'orquestra s'emetia de dilluns a divendres, de les 15 a les 16 hores, des de la temporada 1987/1988[1], i l'any 1992 era líder d'audiència.[2]
El 10 de juliol de 1992, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, es va fer el que havia de ser el penúltim programa de la temporada abans de les vacances. A la tertúlia habitual hi participaven en Josep M. Terricabras, en Josep Murgades i en Modest Prats, apart d'en Jordi Vendrell.[3] Es va parlar sense embuts de les detencions indiscriminades d'independentistes[4], que havien estat ignorades per la majoria de mitjans de comunicació,[3] excepte el Punt Diari i el Temps.[5] En la tertúlia es va comparar l'actuació del govern amb la repressió franquista, i es va utilitzar el terme sociates.[4][5]
Un membre del consell d'administració de la CCRTV proposat pel PSC, va demanar el tancament del programa, i amb el vist i plau del govern de CiU, es va fer de forma fulminant.[3] Malgrat les protestes, amb manifestacions a la porta de Catalunya Ràdio, el programa no es va emetre més, i Jordi Vendrell no va tenir mai més un programa diari.
Amb informació de Wikipedia
-.oOo.-
Àudio del darrer programa de L'orquestra
-.oOo.-
Més tard, l’incipient establishment sociovergent (mot, aleshores, encara per inventar), el va marginar. Crec que els sociates van demanar el seu cap i els convergents els el van entregar. O quelcom de semblant.
Xavier Montanyà / Vilaweb 08/07/2011Era un divendres nit d’un any tan llunyà que encara existia el Zeleste vell. Baixàvem amb Jordi Vendrell pel carrer de l'Argenteria quan, de sobte, van aparèixer uns mutants desconeguts. Es movien amb seguretat, a grans gambades, aturaven la gent, parlaven poc, amb to imperatiu, i molestaven molt. Nit de batuda. Eren uns policies espanyols diferents, insòlits, de color marró, sense gorra, amb un mocadoret groc ridícul al coll, un cordillet trenat creuat al pit, un escut amb la bandera espanyola, una mena de creu amb un Crist i les insígnies corresponents al braç. Tot just sortien de l’armari.
'Documentación', va dir el 'pasmo'. 'Pero, por qué?', respon Vendrell. 'Por favor, documentación', repeteix. Vendrell comença a lligar la pel·li. L’agafa descaradament del braç, s’hi acosta i, forçant exgeradament la vista, examina l’escut de prop 'Ah!, tu eres policia, es que creía que eras un soldadito', deixa anar Vendrell. El poli, impertèrrit, examina els papers i exclama, amb respecte: 'Ah! locutor, eh?'. Vendrell: 'Sí, es que –te puedo hablar de tú. verdad?-, así sin sombrero he creído que eras un soldadito. Por qué nos has parado?'. Poli: 'Es que he visto que iban un poco bien'. Vendrell: 'Hombre, es la fiebre del viernes noche'. Llavors el poli va optar per canviar de bàndol: 'Bueno, bueno, pues vale, a disfrutar'.
A la barra del Zeleste, dos gintònics més tard, em va demanar que li expliqués el que ens havia passat, i ho va enregistrar en una gravadora petita ultramoderna, que li encantava. Vaig fer el relat, i se’m va oblidar a l’instant. Al Vendrell se li havia oblidat una mica abans, en beure el primer trago. Dies després, amb la memòria reconstruida i el cervell a lloc, va escriure l’episodi, fil per randa, en un article a l’Avui, sota el títol 'Oferiu coca als rebels que fracassaren', que avui li demano prestat. Allò havia de quedar per a la posteritat, devia pensar. Només ell devia saber per què. No era cap gesta victoriosa, més aviat era una bestiesa, però ell era així. Divertit, insolent i imprevisible.
Se’l podia trobar a la barra del Zeleste, una nit, amb jupa de cuiro negre i ulleres de sol, i una altra, amb un estrident i insòlit trajo sencer groc canari, que semblava acabat de llogar. O al Bocaccio (on tenia carnet de copes gratis!), Bikini, Ésser, Gobblins, Pub Parèntesi, o esmorzant al Pinotxo. Reia molt i de veritat. També llegia moltíssim, però no guardava els llibres. Quan els acabava, els regalava. A mí em va tocar 'Historia de las drogas', d'Antonio Escohotado. Encara el tinc. Havia estat un innovador promotor musical, li agradava la salsa i la rumba. Un invent seu va ser 'Carabruta' del Gato Pérez. A la portada del disc hi ha fotos d’ell. També Manzanita, Kiko Veneno... Els posava constantment a la ràdio. Com aquella altra de 'Caballo le dan sabana porque está viejo y cansado...', que semblava l’himne del programa 'El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico'. Va matxacar tant el tema que, de tant en tant, per culpa seva, encara em resona al cap. I sento aquell riure seu.
Més tard, l’incipient establishment sociovergent (mot, aleshores, encara per inventar), el va marginar. Crec que els sociates van demanar el seu cap i els convergents els el van entregar. O quelcom de semblant. Tots ells ja eren els inventors d’un país que avui, a molts, ja els sembla real. Vendrell, com tants d’altres, no hi cabia en el seu projecte. Ell mai no es va autocensurar, actitut en desús, avui dia. Deia i feia el que li donava la gana. Perquè s’ho creia o per molestar una mica. Mai perquè sí. O sí?
Marginat de la ràdio on havia assolit èxits notables, incombustible i optimista, el locutor es va fer internauta. Apa! Tenia un curiositat infinita. Va recollir els mitjons que havia estès per assecar, curosament, en el sofà; les pinces de la carn a la brasa, tan útils per a pescar les cartes de la bústia quan has perdut la clau, i se’n va anar a viure a la muntanya. Ja sortíem menys, ens vèiem menys, bevíem menys, rèiem menys. Tot semblava una mica menys. Fa deu anys va morir. Dies abans, va enviar un mail a un amic comú, informant-lo que marxava un temps de vacances.
