La prolongació de Porfirio Díaz del Partit Liberal en el poder des de la dècada de 1870 contrariava la constitució mexicana que havia establert el principi de no reelecció. Díaz va poder mantenir-se al poder per l’aliança que mantenia amb els cabdills locals vinculats a l’economia exportadora mexicana.
La constitució liberal no era respectada per Díaz que, en la pràctica, havia establert un règim autoritari amb la potenciació d’un fort exèrcit. L’avançada edat de Porfirio Díaz va fer que cap a la dècada de 1910 es plantegés la necessitat de la successió en la presidència de Mèxic, responent així a la demanda d’obertura política amb un sufragi efectiu i el respecte al principi de no reelecció.
Porfirio Díaz
Francisco I. MaderoMadero davant les eleccions va realitzar una forta campanya electoral i Díaz va empresonar-lo per disturbis. El govern caciquista i paternalista mexicà va veure’s desbordat per la irrupció amb força de la figura de Madero que va aconseguir un fort suport popular gràcies a la seva campanya.
Madero va aconseguir fugir i va refugiar-se al sud dels Estats Units per denunciar el frau de les eleccions de 1910 i fer una crida a la insurrecció per al 20 de novembre de 1910. L’aixecament de Madero va ser sufocat pel règim de Díaz, peró tot i les limitacions que presentava, la mobilització social va ser efectiva.
Els miners del nord de Mèxic van aixecar-se contra la patronal i al sud del país, en una regió camperola indígena, també va esclatar un fort malestar. El control progressiu de la terra pels grans propietaris i les companyies nord-americanes també van crear un estat de malestar entre les classes mitjanes.
L’expansió dels conreus de canya de sucre va fer que s’ocupessin els territoris de les poblacions indígenes, principalment terres comunals. Els camperols indígenes al veure com les companyies comercials ocupaven els seus territoris van recórrer a la justícia per recuperar les seves terres.
El 1910 la confrontació dels pagesos del sud de Mèxic amb la companyia exportadora va portar els indígenes a un estat de rebel·lió sota el lideratge d’Emiliano Zapata.
Emiliano Zapata
Pancho VillaLa crisi política va coincidir amb el descontentament social proletari i indígena, però eren moviments desconnectats entre si. La rebel·lió maderista va rebre el suport dels miners que van constituir-se en les primeres milícies revolucionàries.
Madero va intentar prendre Ciudad Juárez per formar un govern provisional que pogués ser reconegut. Els rebels de Pancho Villa i les classes mitjanes van acabar integrant-se en la rebel·lió de Madero i el 1911 va incorporar-se el moviment zapatista davant la promesa de Madero de respondre a les demandes d’aquests sectors.
Els maderistes van ocupar Ciudad Juárez i part de l’oest del país forçant la dimissió de Porfirio Díaz que va pactar amb Madero la formació d’un govern provisional i la convocatòria d’eleccions. Aquest pacte implicava el final de la rebel·lió i l’entrega de les armes dels revolucionaris.
Els zapatistes no volien retornar les armes si abans no els hi eren retornades les seves terres i així van iniciar la seva distanciació del moviment democràtic encapçalat per Madero que pactava amb l’enemic.
Els antics seguidors de Díaz van organitzar-se en torn a la figura de Huerta que va ser el seu candidat per ocupar la presidència del país succeint a Díaz. Les eleccions de 1911 van ser guanyades per Madero que accedia a la presidència de la república sense portar a terme les reformes a les que s’havia compromès.
El zapatisme va sentir-se traït per Madero i va aixecar-se contra el nou govern. Davant la nova situació revolucionària l’exèrcit que havia conspirat contra Madero va potenciar la figura de Huerta per instaurar un nou règim autoritari.
Huerta va aprofitar que Madero havia desarmat a les milícies revolucionàries per iniciar una ofensiva sobre el règim de Madero que va ser derrocta per l’ofensiva militar. Huerta va reprimir amb duresa als insurrectes zapatistes.
Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.
Victoriano Huerta
Madero va ser assassinat per l’exèrcit el 1914 provocant un nou aixecament dels zapatistes, els rebels de Pancho Villa i els maderistes ara encapçalats per Carranza. La revolució mexicana es convertia així en una guerra de tots contra tots. Un cop derrotat Huerta, entre 1914 i 1916, els líders rebels s’enfrontaran entre si per assumir la presidència i la nova orientació del règim.
Venustiano Carranza
Carranza buscava la reforma política liberal per a Mèxic, Pancho Villa la reforma social i el zapatisme el retorn de les terres i el reconeixement dels drets indígenes. El zapatisme va veure com elements anarquistes s’infiltraven a les seves files sense que el moviment indígena prengués un caràcter polític específic.
Amb la fugida de Huerta va produir-se un buit de poder que havia de ser omplert i el cap polític de la rebel·lió contra els militars va ser Carranza que optava per establir novament el règim liberal amb el principi de no reelecció.
Pancho Villa encapçalava un projecte de reforma social composat per un grup heterogeni majoritàriament de ranxers que reclamaven el final del latifundisme i una millor repartició de la terra mitjançant la propietat privada. El zapatisme, per la seva banda, seguia reclamant les seves terres comunals i va lluitar contra Huerta, el seu enemic i repressor històric.
En la lluita contra Huerta va sumar-se un quart grup que va prendre rellevància en la Revolució: els sonorenses. Aquest nou grup revolucionari procedent de Sonora, una terra minera amb explotacions agràries comercials, es composava d’una nova classe treballadora enfrontada al poder central.
La nova burgesia de Sonora buscava la modernització econòmica del país amb l’obertura de Mèxic a l’exterior i l’obertura política. Obregón i Calles van convertir-se en els principals líders dels sonorenses. Obregón era un empresari procedent del món de les llegums (cigrons) i Calles era professor.
Álvaro Obregón
La reclamació de la modernització econòmica i la industrialització del país amb millors sous per als treballadors que va realitzar Obregón van veure’s recolzades pels treballadors del camp. Així, els exèrcits de Sonora estaven vertebrats per burgesos i treballadors que buscaven el protagonisme polític per a tots els sectors socials.
En resum, tots els líders tenien limitacions per fer-se amb el poder. Carranza es trobava sense base popular, Villa era el líder d’un moviment desorganitzat de ranxers –camperols mestissos en lluita tradicional contra els indígenes– i Zapata encapçalava un moviment indígena que quan arribava la collita abandonava les armes temporalment i que només buscava que es respectés la tradició indígena.
Carranza va convertir-se en el principal opositor a la dictadura militar de Huerta perquè morts el president Madero i el vicepresident Pino Suárez i amb la renúncia del president de la cambra de diputats era l’únic governador que va rebutjar el cop d’Estat protagonitzat per Huerta.
L’atribució constitucional de Carranza va ser posada en qüestió per Villa que rebutjava que Carranza assumís la presidència un cop Huerta va ser derrotat. Villa va aconseguir el recolzament de Zapata a la Convención de Aguas Calientes per continuar amb el cicle revolucionari.
Els líders revolucionaris i els sonorenses van reunir-se a la convenció que va acabar amb un trencament total que portaria a una lluita de tots contra tots. L’aliança entre Villa i Zapata no va prosperar tot i que van arribar a ocupar la Ciutat de Mèxic conjuntament, les diferències entre els dos grups revolucionaris eren insalvables.
Carranza va recolzar-se en els sonorenses per recuperar el protagonisme en el camp polític i així va arribar a controlar la major part del territori amb Villa i Zapata en retirada. Ara la lluita era política entre Carranza i Obregón per la construcció del nou Estat mexicà del segle XX.
Els sonorenses acabaran construint un Estat populista a la Constitució de 1917 que incorporava reformes socials i instaurava l’intervencionisme econòmic. L’economia integraria la propietat privada, la propietat comunal i la propietat nacional en un sistema econòmic mixt.
Així, Obregón va aconseguir el suport del món obrer (CROM) i de sectors de la pagesia i els indígenes en el seu projecte d’aliança de classes. Carranza va ser derrotat davant d’aquesta aliança política i el seu error definitiu va ser fer assassinar Zapata el 1919. Això va comportar que Obregón i els sonorenses trenquessin definitivament amb Carranza.
Obregón amb el suport dels altres grups revolucionaris va accedir el 1920 a la presidència de Mèxic instaurant el seu Estat populista. El triomf d’Obregón derrotant Bonilla (candidat de Carranza) a les eleccions tancava la crisi de l’Estat liberal mexicà. Es va posar en pràctica una política laïcista que prohibia l’actuació política o cívica de l’Església.
La prioritat d’Obregón va ser el pacte social i el desenvolupament econòmic del país. Es va mantenir el principi de no reelecció i així Obregón va ocupar la presidència pel Partit Revolucionari Institucional (PRI) entre 1920 i 1924 i Calles el va succeir entre 1924 i 1928. Després Obregón tornaria a ser escollit president peró seria assassinat per un religiós.
Calles obligarà el 1929 a tots els partits a fusionar-se en el PNR (Partit Nacional Revolucionari) que instaurava el règim de partit únic. El PNR realitzarà una política que premiarà als sectors que el recolzin. El PNR canviarà en diverses ocasions de nom fins a convertir-se en el PRI.
La política del govern mexicà del PRI serà fonamentalment social arribant en 1940 a practicar una política social assistencial (pagament d’atur, pensions, serveis socials…etc) que requeria d’una forta inversió. Així, va nacionalitzar-se el negoci del petroli per fer front amb els seus beneficis a la política social.
Font: Vicente Moreno Cullell / Rveista Sàpiens
La crisi llatinoamericana del primer terç del segle XX
L’emancipació de les colònies americanes (1810-1825)
-:-
I ara si em permeteu uns minuts musicals ...
Aquí tenim el corrido: d'ANTONIO AGUILAR EN EL GENERAL EMILIANO ZAPATA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada