Joan M. Minguet publica aquesta setmana al blog Pensacions una reflexió sobre la participació (i a vegades intromissió) de les autoritats polítiques en les activitats culturals.
1. Per què en les estrenes de les arts escèniques els polítics i càrrecs de l’administració es posen en les primeres files? És que ells hi entenen més que els professionals del sector o els crítics que n’han de parlar? O més que el públic que ha pagat l’entrada religiosament i que ha de seure lluny de l’escenari? Molts bons modals en aparença, però pedanteria de fons; s’aprofiten del càrrec, ras i curt.
2. Per què en les inauguracions de les exposicions els comissaris han
d’atendre a les autoritats i explicar-los coses que, a l’engròs, no
comprenen i/o no els interessen? No seria més lògic atendre als
prestadors, als col·legues o, simplement, a la família?
3. En realitat, la pregunta bona és: per què venen les autoritats a
les inauguracions de les exposicions que han finançat? Que no és la seva
obligació pagar esdeveniments culturals? No sé si sabeu que en el món
anglosaxó els polítics no van mai a les inauguracions, es fan a un
costat i deixen que la cultura i la política no es barregi. (Un exemple:
en la inauguració de l’exposició Joan Miró. The Ladder of the Escape a
la Tate Modern de Londres, el conseller de cultura de la Generalitat va
parlar i el món cultural britànic es preguntava per què, sobretot quan
en l’inici del seu parlament va dir que estàvem davant d’una exposició
de Picasso (sic).)
4. Per què se’ls ha d’esperar, als polítics, en els inicis dels actes
públics, si a més solen arribar tard? Per què es permet aquell acte tan
humiliant que consisteix en què el director del centre hagi d’anar a
rebre les autoritats a l’entrada? Si no vinguessin, com fan els
britànics, això que ens estalviaríem. (Prometo solemnement, ara i aquí,
que quan sigui conseller (sic) aboliré aquesta mesura de regustos
feudals.)
5. Per què els catàlegs de les exposicions contenen això que en diem
“textos institucionals”? Les pàgines inicials dels catàlegs o de tot
tipus de publicacions pagades per les institucions públiques contenen
escrits de presidents, consellers o alcaldes. Són aquelles pàgines que
mai ningú no llegeix; primer, perquè tothom sap que la immensa majoria
d’aquells textos no els han redactat aquells que els signen, sinó que
tenen uns “negres” (ja em perdonareu l’ús d’aquest terme racista) que
els fan dir coses que ells no saben; segon, perquè una publicació és
dels seus autors, de qui l’ha concebut i no necessita pròlegs
insubstancials. Si ningú no ho llegeix, per què se segueixen publicant
aquests textos? (Un cop més, sabeu que hi ha llocs del món cultural
global on els polítics no tenen la temptació d’intervenir? I, per tant,
no es gasta paper en aquestes pàgines ignominioses.)
6. Per què els polítics han d’intervenir en les rodes de premsa? I
allargar-se i allargar-se amb frases retòriques que només els
periodistes més dòcils i servents reproduiran en els seus mitjans? Els
bons periodistes només pregunten i recullen les opinions dels qui han
participat en l’obra, la publicació, l’exposició, el festival,
l’esdeveniment cultural que s’està presentant.
6. Per què els polítics estan en permanent roda de premsa quan l’únic
lloc on haurien de parlar és en el parlament o en el ple municipal?
Quina vanitat els porta a pensar que són algú en el món de la cultura si
la majoria de vegades la seva formació és tan escassa? Ells són uns
gestors ocasionals, col·locats allà per un partit que ha guanyat unes
eleccions i que considera la cultura la part menys susceptible de ser
avalada per un bon pressupost. Per tant, com poden anar amb aquests fums
perdonavides?
7. Per què els logotips de les institucions tenen un tamany tan
desproporcionat a les cobertes o contracobertes? Amb una simple menció o
un logotip petit no n’hi hauria prou? Així, a més, deixarien treballar
als professionals del disseny sense aquesta dictadura del protocol que
controlen un seguit de funcionaris que, en cada institució, només es
dedica a comptar els centímetres quadrats que es mereix cadascuna de les
entitats que ha finançat una publicació o un acte cultural.
8. Per què…? La llista podria continuar. En realitat, però, la
qüestió última que ens hem de preguntar és per quin coi de motiu
acceptem totes aquestes normes protocol·làries, aquests tractes inútils,
aquests textos que ningú no llegeix, aquestes presències vanitoses…
-.-
clavat !!!
ResponElimina