Lliures, contra la seva història

David Fernàndez

Opinió contundent / Vilaweb.Cat 31/07/2014

Paradoxes catatòniques i ataràctiques, n'hi ha prou que formalment s'acabi un reglamentari període parlamentari de sessions --dijous passat, posem per cas-- perquè tot esclati i la política despullada suri de veres. Càlcul estiuenc de provocat incendi forestal, sis dies i escaig donen per a descodificar tot un país, un model sencer i una història antiga. Contradictòria setmana fèrtil i darrer dijous de juliol: castells de cartes que s'ensorren, mites que cauen, fonaments que tremolen i modes en ruïna estavellades en latituds suïsso-andorranes. I referèndums que arriben. Passin i vegin. Tsunami. 'Show must go on.'

Càustic resum dràstic del juliol del 14: Bustos surt d'escena, Matas entra a presó, Al Capone Fabra finalment enxampat i Pujol confessant per carta. Caram. I més. Tot allò que el procés s'hauria d'endur. Foc nou. Per fer net. Que xiula la Sindicatura de Comptes que el Fòrum de les Cultures --aquell que havia de canviar el món-- només va canviar l'alçada i volum d'alguns comptes corrents --ritual de lletania habitual: sobresous estratosfèrics per dalt, ETT per baix i enginyeries comptables de privilegis fiscals--; que diu la fiscalia que s'apuja el mercuri amb 44 alcaldes imputats per tarifa plana de dietes; i que els mercats que manen basteixen una operació d'estat per recordar-nos que el foradat forat impune més impune que es recordi --Catalunya Caixa, 12.000 milions d'euros que tripliquen totes les retallades des de 2010-- restarà en mans del BBVA. El model de caixes liquidat en mans dels angelets de la terra. Una altra història que és la mateixa. BBVA: 1.300 milions a les illes Caiman, pornogràfiques pensions de luxe a Jersey, indústria militar que envileix, desnonaments que cotitzen i recolonitzacions a l'Amèrica Llatina que esparveren. En el cicle del bucle, si no ens en sortim, tot sempre convergeix. Maldestrament. Diguem-ho així.

I enmig del guirigall, epistolar bomba de neutrons a ranvespre de divendres poc tendre. Simbòlica violència devastadora. La carta, quan el carter sempre truca dues vegades. La confessió, en 'prime time'. Fi de cicle i fi de règim. Tot alhora. I cartes enlaire. Causalitats casuals, va ser un altre dissabte de juliol quan Millet, dry martini a la mà abans d'enfilar l'estiuet a Menorca, ens llegia la seva: que sí, que furtava de feia uns quants anys. Rerefons de tragèdia grega i mutis d'escena: la 'demos' expulsa de la 'polis' el 'pater familia' del pujolisme --un relat del poder, no pas del carrer-- i enfila de pet l'ostracisme. Mínim sol ètic, només faltaria, i un altre 'fet social diferencial': o ho feia o li ho fèiem. Pujol: fora de l'esfera pública i ben lluny de qualsevol dimensió institucional. I a continuar independitzant-nos de fraus, tupinades i corrupcions.

N'hi ha més acumulades, oi? 'Tangentopoli' a la catalana? No exactament, però és que pitjor que la corrupció és la vergonyant impunitat insultant de la corrupció. Que tragina quotidianament. No us n'oblideu pas: els de Caixa Penedès --condemnats en ferm-- faran estiu d'alçada i iot i mariscada --tot per la pàtria, ja se sap--; el privilegi penitenciari habitual diu que els condemnats per les pensions milionàries de FGC ja gaudeixen, com  ningú, de tercer grau; i mireu si la cosa ve de lluny que una altra nissaga, la dels Nuñez y Navarro, encara no ha entrat a la presó, malgrat que el cas es remunta al 1991 i la sentència és ferma. Com ferm és l'indult que el PP va concedir als d'Unió pel cas Pallerols fa no res, mentre Duran juga a voltor redemptor. L'arbre i el bosc. De la impunitat impune.

I, cirereta al pastís i dens teló de fons, això del frau fiscal, sempre en mans dels pròcers de la pàtria. No ens autoenganyem. Encara que sigui en mirada curta, que en la llarga ens ofegaríem, la xacra del frau fiscal ha deixat enguany insignes nissagues al descobert. En un anyet, aneu sumant, els Carulla han abonat 6,4 milions d'euros per frau, Demetrio Carceller (pare i fill), totpoderosos propietaris de la Damm, a judici per haver defraudat 72 milions; Montserrat Caballé, abonaré de 500.000 euros per comptes andorrans. I Messi, és clar. I Neymar. I més, molts més. Com a mínim, pel cap baix acotat, 1.500, en allò que vincla --sense pàtria ni bandera-- a un patró de conducta comú de les oligarquies catalanes i espanyoles. 1.500 evasors enxampats i descoberts a Suïssa i Liechtenstein entre el 2009 i el 2010 per un valor superior a 8.000 milions d'euros, sense comptar els 2.000 milions que atresorava a Suïssa la família Botin.

El poder escup sempre el seu llenguatge tafurer. Quan Roma mai no paga traïdors. Rebombori d'axioma: la corrupció no és del sistema. Ha estat el sistema. Quan l'estat ha après de la màfia tot allò que la màfia creia que havia aprés de l'estat. Ves per on. No és gens difícil d'identificar-los: un té cadàvers del GAL i acaba a Gas Natural, l'altre té tots els morts de l'Irac i múltiple nòmina internacional --Murdoch, per exemple-- i el rei destronat que Franco va nomenar rei amb un patrimoni fosc i mai acreditat, segons The New York Times, de 1.800 milions d'euros. I s'ha de dir, ferum de clavegueram, que si el procés no fos procés res no sabríem i Pujol continuaria encimbellat com a 'espanyol de l'any'. Suggeriment titulaire: allò que el procés s'endugué. Subtítol: tot allò que cal canviar encara.

Ritual habitual, doncs, sense temps pel nihilisme de no creure en res ni en ningú. Dislèxia de bandera i cartera, confusió entre país i negoci, cacofonia entre pare i padrí, confirmada hipòtesi de les elits extractives i anatomia d'una impunitat que passa, de compte corrent en compte corrent, per Mèxic, Panamà, la ITV, Andorra, Suïssa i Vilassar. Amb tots els paper de l'auca, Lady Macbeth Ferrusola inclosa. En el nom del pare.

Sí, el mite de l'oasi. La realitat del femer. La contracrònica del pessebre. Els números de la fira, del festival, del desconcert. Això per dalt. Per baix, sense mites i despullada, l'esperança encara. En paral·lel i al marge, quan el vector de canvi --l'esperança mai perduda que algun dia alguna cosa canviï alguna vegada-- rau en l'afora. El dia que el BBVA engolia Catalunya Banc, el regulador autoritzava la primera banca ètica cooperativa. No us n'oblideu tampoc, desenes d'entitats socials són l'acusació popular en el cas Mercuri, aplegades en 'Sabadell contra la corrupció'. No ens n'oblidem: fa quaranta-tres dies que la PAH d'Osona acampa davant el BBVA i a Bellvitge han aturat el tancament de plantes, llits i quiròfans. El país que anem essent: aquesta és la nostra història, no pas l'altra: de la Catalunya SA cap als Països Catalans Societat Cooperativa.

A propòsit del miratge de l'oasi, escrivia Chesterton que 'el capitalisme és un monstre que creix en els deserts', en els angles cecs i opacs del fonamentalisme de mercat. Tens i trasbalsat, trasquilat i complex, així és el darrer dijous de juliol certament. Si fa no fa com sempre, podríem convenir tal vegada: massa política --l'art del poder-- i ben poca ètica --la necessitat de limitar-lo. Però filem prim, perquè aquest procés --que és alhora democràtic, polític i ètic-- va començar amb urnes --urnes prohibides a Arenys de Munt i rehabilitades immediatament per la societat-- i amb urnes acabarà per tornar a començar. Urnes i carrer. Democratitzant la democràcia. Desobeint la imposició per obeir-nos a nosaltres mateixos.

Perquè sí, perquè volem i perquè d'això va tot plegat: de ser lliures, contra la nostra pròpia història. Contra la seva història. Perdoneu-me la llargària. Però és que quan la memòria no és ignífuga, la realitat crema i l'únic lloc comú i real on construir l'altre futur és el present. Incendis, sí. Com el del darrer divendres de juliol, format epístola. Benaurat, doncs, l'agost i el demà, fitant el novembre. I els extintors en forma d'urna. I les llavors col·lectives contra tota terra cremada.

-.-