Mèxic: Dones indígenes posseïdores de saviesa ancestral

(Per Patricia Rodríguez / Conaculta)

Abya Yala Internacional, Oaxaca, Mèxic, 7 de març .- Una tarda de poesia, de narracions, de cants, de màgia, d'energia i coneixements van oferir les escriptores indígenes Natalia Toledo (Foto) de Mèxic; Morel Maneiro, poeta Kariña de Veneçuela i Lindantonella Solano, wayúu, de Colòmbia, durant tercera taula, Dones Indígenes, del Primer Congrés Internacional L'Experiència Intel·lectual de les Dones en el Segle XXI, organitzat pel Conaculta.

Natalia Toledo va parlar primer sobre com és una dona zapoteca d'aquest temps: "Les dones indígenes som posseïdores de coneixements que ens han transmès les dones més velles i respectades de les nostres comunitats. Elles no només són les cames de les nostres cases, sinó també ens han ensenyat la llengua original i molts dels coneixements que aquestes contenen. "

Ens tenen cura de la salut espiritual, guarint-nos de tristeses, pena, mal d'ull, entre d'altres malalties que ens marceixen el cos. Ens tornen el pols de l'alegria, organitzen les festes, administren els diners que guanyen i la dels seus homes, almenys en l'Istme de Tehuantepec. Però també som artistes, creadores, escriptores, cantants, lluitadores socials, entre altres activitats.

"A nosaltres ens ensenyen molt del que sabem abans d'anar a l'escola i estudiar, amb la pràctica i a través de la memòria oral; hi ha moltes formes d'ensenyar la cultura, no es necessita ser una intel.lectual, com ho entén occident, per transmetre coneixements. "Quan vaig tenir necessitat per aprendre a cuinar, la meva àvia simplement em va dir: 'Vine, apropa't i mira'.

Nosaltres no fem servir mesures, l'única mesura és la mà, la mà sap quanta sal s'ha de posar a un dinar, per fer truites no fem servir màquines, la mà és el torn que gira i dóna forma a la massa, fins i tot per fer enormes tlayudas o totopos, però si ets terrissera també fas amb les mans els plats i les olles.

"Sé que aquestes dones que, es van atrevir a ser elles mateixes, ens van ajudar, ens van empènyer per sortir a estudiar i tornar amb algun coneixement i un ofici diferent per compartir, arribat el moment, amb la comunitat", va dir Natalia Toledo. Vestida amb huipil vermell, Lindantonella Solano de la guajira colombiana, va parlar del seu món mític wayúu.

"Vull parlar de Wolunca, que és la nostra mare, la nostra jiérü, la nostra dona, que ancestralment ens va donar aquest fet de ser dones, des de la cosmovisió mítica de la nació wayúu, una nació que geogràficament que al nord de la península, que té el Abya Yala, l'Amèrica primigeni del sud, a Colòmbia, al Carib colombià, ve a ser des d'aquesta creació, Wolunca, la primera dona que no volia deixar-se treure unes dents que tenia en la seva vagina.

És la dona dentada, segons els nostres avantpassats, les nostres mares, les nostres àvies ". Lindantonella Solano descriu tot el seu món de dona i la del seu poble, dels sabers ancestrals, de les seves llengües, tasques i ancestres i va concloure: "Tot i que li posin fronteres als nostres països, sempre la Nació Wayúu serà la mateixa guajira que , és clar, com diu un cant vallenato que també es dóna a la meva terra:

"... La Guajira és una dama reclinada, banyada per les aigües del Carib immens ..." Va citar a grans dones del seu poble com María Concepción Iguarán ha posat aquests vestits a les passarel de París amb Silvia Tcherassi, que és una representant també de les nostres modes i va afegir:

"De la mateixa manera, a la part de l'educació, tenim dones com Margarida Pebre, que dins de la Llei General de l'Educació, la Llei 515, és la que dóna tot el procés, ha liderat tot el procés del bilingüisme i principalment en l'educació en tota la nació, a tot el país colombià. "

De la mateixa manera, hi haurà un projecte que es va elaborar des de la Guajira perquè Bill Gates pogués fer un programari en wayunaiki, no sé què ha passat, això hi és com lent però aquí va, aquí a la mar del temps que només sabrà quan arriba però aquí anem ". anunciar finalment que molts textos com Cent anys de solitud, de Gabriel García Márquez, s'està passant a la llengua wayunaiki.

Morel Maneiro, al seu torn, parlant de la llengua Karina, poeta i activista política, va descriure la seva vestimenta, també de color vermell i va parlar d'un poema sobre el que significa ser Karina "venim de la de serp, vam ser tallats en parts iguals i també som fills de pietemú, que és el de la cama tallada, que és Orió ".

"També el nostre llibre obert és aquest cel d'on nosaltres aprenem tot el que és ser Karina, que Karin significa ser gent, és el vocable karitña, amb un apòstrof en la respiració, en particular es resumeix la totalitat aquest cercle que, com deia Linda , ha estat a tot arreu, que no és més que el coneixement, però que és justament la cua del gran mico gegant que els karina van matar per robar-li el seu sacri, el seu sac on carrega els coneixements de la nit i el dia.

I aquí nosaltres ens convertim en Kariña. "Els caribs, nosaltres, vam tenir 300 anys de resistència cultural i lingüística a Veneçuela. Vam ser els únics que vam plantar cara davant de tota la invasió, però vam ser traïts i, en conseqüència, els caribes van ser submisos i d'alguna manera van amagar la seva ferocitat en convertir al cristianisme.

Ja saben que totes les missions que arriben a les nostres comunitats vénen amb la paraula de Déu i la dolçor per apaivagar aquestes ànimes guerreres en aquest poble. "

Fins fa molt poc, a Veneçuela els pobles indígenes havien estat incivilitzats i seria amb la nostra constitució del segle passat, parla un article que nosaltres simplement per arribar a ser ciutadans veneçolans havíem de passar d'indígenes, de pobles indígenes, a camperols, en conseqüència , exclusivament a ciutadans veneçolans.

Des de 1999, en la nostra nova constitució, que tenim els drets dels pobles indígenes allà, amb nou capítols on hi ha els drets culturals, que tenen a veure amb els nostres idiomes i comença llavors a visibilitzar els pobles i molts de nosaltres, especialment de l'afecte havia anat poc a les universitats i, per descomptat, tota la seva literatura oral està allà en els cants que encara conservem, des de l'època primigènia.

"Aquesta és la meva base, és la lluita interna dins del porus afecte per conservar la seva cultura, els seus drets, avui dia per defensar el seu territori perquè nosaltres només som escriptores i estem en una habitació tancada aquí, en una introspecció, escrivint o llegint molts autors perquè podem parlar i dir quants llibres no hem llegit ".

Font: Prensa Indígena