Sònia Casas parla amb l’advocada que ha documentat el drama de les dones indígenes esteril·litzades per Fujimori
“Festival de la lligadura de trompes”, aquest era el nom oficial als tres dies durant els quals els metges visitaven un poblet de l’altiplà andí o la selva amazònica per convèncer les dones a operar-se. Hi havia incentius per a les famílies d’elles: aliments, roba, diners… i incentius per als equips mèdics que fessin el major número d’intervencions: un viatge per a tres persones a una localitat del país. Però més enllà del xantatge econòmic, també hi va haver nombroses amenaces i coaccions. I moltes morts i danys físics i morals irreversibles.
Com les obligaven a esteril·litzar-se?
Arran del conflicte entre el govern i Sendero Luminoso la gent de les zones rurals vivia aterrida. Era fàcil atermoritzar-les dient-los que les detendrien a elles o als seus marits.
Quan va passar tot això?
Durant el segon mandat del president Alberto Fujimori. De les 300.000 esteril·litzacions comptabilitzades entre el 1996 i el 2000, 250.000 es van produir durant els dos primers anys.
Una xifra enorme per tant poc temps.
Això demostra que va ser un pla sistemàtic, políticament organitzat. De fet, Fujimori volia estar permanentment informat de l’evolució del programa. Per a ell era una prioritat.
En quin sentit?
Ell creia que els conflictes comencen en l’escassetat de recursos que genera el creixement demogràfic i per això volia controlar la natalitat. Però quan es veuen les elevades quotes d’esteril·lització imposades a les comunitats indígenes, pobles que durant el conflicte armat havien perdut un terç de la població, és evident que també hi havia raons eugenèsiques.
La filosofia que admet la intervenció en la natalitat per millorar la raça humana.
Sí. Jo diria que Fujimori veia en els indígenes el rostre del seu enemic intern, el potencial enemic del demà. I com que la societat peruana és intensament racista i percep els indígenes com a excedents socials, va creure que elles mai ho denunciarien i que si ho feien, mai ningú no les escoltaria.
Però va topar amb vostè.
Amb mi i amb les organitzacions de camperoles de Cusco i Piura, que són les que em van fer arribar les primeres 243 denúncies. Vaig començar a viatjar fins als llocs més remots per documentar el què havia passat.
Li va costar trobar les víctimes?
No, va ser senzillíssim. Només calia asseure’t a la cantina del poblet i preguntar-li a la cambrera. De seguida et deia a aquesta li van fer això, a l’altra li van fer allò, aquella va morir. La mitjana d’edat rondava la trentena però n’hi havia que eren menors de 25 anys.
El relat oficial parla d’1% de mortalitat.
Jo em vaig trobar amb molts cadàvers que no havien estat computats. A moltes se’ls donava un anastèsic veterinari o se les feia tornar caminant a casa després de la intervenció, sense donar-los ni tan sols una pastilla per calmar els dolors. Com que patien desnutrició, les ferides trigaven a tancar-se i s’infectaven. També he vist cicatrius que mostren una manca total de respecte pel cos d’aquestes dones, com si hi haguessin experimentat durant l’operació.
A banda de les evidents cicratius psicològiques, m’imagino.
Per suposat. La infertilitat és una deshonra en la societat indígena. Algunes van ser abandonades pels marits, que les consideraven “menys dones”, d’altres viuen tancades a la seva barraca, estigmatitzades per la seva comunitat. El menyspreu per la salut, la vida i la llibertat d’aquestes dones ha estat total. D’aquí que l’informe el titulés “Nada personal”.
Publicat al 1999. Quins efectes va tenir?
L’informe va permetre denunciar el primer cas davant la Comisió Interamericana de Drets Humans, el de Mamérita Mestanza, de 33 anys, que va morir després de l’operació. Quan va caure el govern de Fujimori, la comisió va acceptar el cas i quatre anys després, el govern va admetre haver violat els seus drets i va pagar una indemnització a la família.
I la resta de casos?
Són el nostre cavall de batalla. L’any passat la fiscalia va arxivar-los. Va ser una decisió judicial vergonyosa presa per protegir les autoritats fujimoristes. Van presentar els casos com negligències mèdiques i no com un crim contra els drets humans.
Què es pot fer ara?
Estem esperant que la Comissió Interamericana es pronunciï, i per això és tan important per a nosaltres divulgar aquests fets al màxim. Alhora, podem insistir a resoldre-ho per la via judicial interna, dins del Perú, ja que en haver-se arxivat els casos legalment es considera que no hi ha hagut judici. O també podem intentar que actuï la jurisdicció universal, és a dir que algun país estranger ho denunciï. També estem treballant en aquesta direcció.
Que un país estranger s’involucri és fàcil o difícil?
Si la Comissió reconeix que va ser una pràctica sistemàtica i que, per tant, es pot considerar un cas de crims de lesa humanitat, qualsevol país pot denunciar-ho per genocidi i crims contra la humanitat.
Però Perú no és l’únic país on s’han dut a terme pràctiques d’aquesta mena...
No, n’hi ha moltíssims: el Brasil, Xile, l’Índia, Mèxic, el Pakistan, Indonèsia, la Xina, els Estats Units…
Als Estats Units?
Sí, a Puerto Rico, i també a determinades comunitats afroamericanes. Tot això, de fet, va arrencar amb força durant els anys setanta, amb Henry Kissinger a la Casa Blanca. Durant aquest període, l’administració de Washington va documentar informes sobre les amenaces que podien afectar els Estats Units, i un dels problemes que es mencionaven era l’explosió demogràfica als països pobres. Assenyalaven diversos països com a preocupants, i dins la política de seguretat nacional americana va quedar inclòs el control de natalitat.
I la resta de països?
La majoria ho van fer també durant els anys setanta i vuitanta. La característica comuna és que tots van marcar “poblacions objectiu”, principalment indígenes. A Xile, amb els maputxes, al Brasil, amb les comunitats amazòniques, a Mèxic… a Mèxic els metges estaven tan habituats que van ser contractats per les autoritats de Fujimori per entrenar metges peruans!
I per què el cas peruà es pot jutjar si els programes de tots aquests països han quedat “impunes” judicialment?
Perquè és posterior a la Conferència del Caire del 1994, en la qual es declarà per primera vegada el dret de les dones a controlar la seva fertilitat. Fins aleshores, aquest assumpte no havia estat regulat internacionalment. De fet, dos anys abans, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, encara es van produir debats al voltant del “model poblacionista”.
Quin és aquest model?
És una teoria que acusa els ventres de les dones pobres de tots els mals del planeta, des del deteriorament de la Terra fins a la proliferació de conflictes armats.
I això encara es va debatre l’any 1992 a Rio?
Sí, i en conseqüència va sorgir la Conferència del Caire del 1994, en la qual es deixa molt clar que cap país pot establir metes per regular el creixement de la població perquè va en contra dels drets humans. Per això, el cas del Perú és significatiu, perquè succeeix després de tots aquests reconeixements i cal fer-los valdre, en aquest cas, amb la sentència d’un tribunal.
De proves per aportar, crec que no els en falten…
No, tenim testimonis de víctimes, de familiars de víctimes, dels equips mèdics i del personal sanitari que va participar en les operacions i que ara estan disposats a testificar, tot i jugar-se la seva vida professional. I per acabar-ho d’adobar, tenim documents governamentals que vénen a ratificar-ho tot plegat, perquè amb la caiguda del règim de Fujimori es va poder accedir als arxius governamentals, on hem trobat un gran nombre d’evidències que va ser un programa perfectament planificat.
Font: Revista Sàpiens
“Festival de la lligadura de trompes”, aquest era el nom oficial als tres dies durant els quals els metges visitaven un poblet de l’altiplà andí o la selva amazònica per convèncer les dones a operar-se. Hi havia incentius per a les famílies d’elles: aliments, roba, diners… i incentius per als equips mèdics que fessin el major número d’intervencions: un viatge per a tres persones a una localitat del país. Però més enllà del xantatge econòmic, també hi va haver nombroses amenaces i coaccions. I moltes morts i danys físics i morals irreversibles.Com les obligaven a esteril·litzar-se?
Arran del conflicte entre el govern i Sendero Luminoso la gent de les zones rurals vivia aterrida. Era fàcil atermoritzar-les dient-los que les detendrien a elles o als seus marits.
Quan va passar tot això?
Durant el segon mandat del president Alberto Fujimori. De les 300.000 esteril·litzacions comptabilitzades entre el 1996 i el 2000, 250.000 es van produir durant els dos primers anys.
Una xifra enorme per tant poc temps.
Això demostra que va ser un pla sistemàtic, políticament organitzat. De fet, Fujimori volia estar permanentment informat de l’evolució del programa. Per a ell era una prioritat.
En quin sentit?
Ell creia que els conflictes comencen en l’escassetat de recursos que genera el creixement demogràfic i per això volia controlar la natalitat. Però quan es veuen les elevades quotes d’esteril·lització imposades a les comunitats indígenes, pobles que durant el conflicte armat havien perdut un terç de la població, és evident que també hi havia raons eugenèsiques.
La filosofia que admet la intervenció en la natalitat per millorar la raça humana.
Sí. Jo diria que Fujimori veia en els indígenes el rostre del seu enemic intern, el potencial enemic del demà. I com que la societat peruana és intensament racista i percep els indígenes com a excedents socials, va creure que elles mai ho denunciarien i que si ho feien, mai ningú no les escoltaria.
Però va topar amb vostè.
Amb mi i amb les organitzacions de camperoles de Cusco i Piura, que són les que em van fer arribar les primeres 243 denúncies. Vaig començar a viatjar fins als llocs més remots per documentar el què havia passat.
Li va costar trobar les víctimes?
No, va ser senzillíssim. Només calia asseure’t a la cantina del poblet i preguntar-li a la cambrera. De seguida et deia a aquesta li van fer això, a l’altra li van fer allò, aquella va morir. La mitjana d’edat rondava la trentena però n’hi havia que eren menors de 25 anys.
El relat oficial parla d’1% de mortalitat.
Jo em vaig trobar amb molts cadàvers que no havien estat computats. A moltes se’ls donava un anastèsic veterinari o se les feia tornar caminant a casa després de la intervenció, sense donar-los ni tan sols una pastilla per calmar els dolors. Com que patien desnutrició, les ferides trigaven a tancar-se i s’infectaven. També he vist cicatrius que mostren una manca total de respecte pel cos d’aquestes dones, com si hi haguessin experimentat durant l’operació.
A banda de les evidents cicratius psicològiques, m’imagino.
Per suposat. La infertilitat és una deshonra en la societat indígena. Algunes van ser abandonades pels marits, que les consideraven “menys dones”, d’altres viuen tancades a la seva barraca, estigmatitzades per la seva comunitat. El menyspreu per la salut, la vida i la llibertat d’aquestes dones ha estat total. D’aquí que l’informe el titulés “Nada personal”.
Publicat al 1999. Quins efectes va tenir?
L’informe va permetre denunciar el primer cas davant la Comisió Interamericana de Drets Humans, el de Mamérita Mestanza, de 33 anys, que va morir després de l’operació. Quan va caure el govern de Fujimori, la comisió va acceptar el cas i quatre anys després, el govern va admetre haver violat els seus drets i va pagar una indemnització a la família.
I la resta de casos?
Són el nostre cavall de batalla. L’any passat la fiscalia va arxivar-los. Va ser una decisió judicial vergonyosa presa per protegir les autoritats fujimoristes. Van presentar els casos com negligències mèdiques i no com un crim contra els drets humans.
Què es pot fer ara?
Estem esperant que la Comissió Interamericana es pronunciï, i per això és tan important per a nosaltres divulgar aquests fets al màxim. Alhora, podem insistir a resoldre-ho per la via judicial interna, dins del Perú, ja que en haver-se arxivat els casos legalment es considera que no hi ha hagut judici. O també podem intentar que actuï la jurisdicció universal, és a dir que algun país estranger ho denunciï. També estem treballant en aquesta direcció.
Que un país estranger s’involucri és fàcil o difícil?
Si la Comissió reconeix que va ser una pràctica sistemàtica i que, per tant, es pot considerar un cas de crims de lesa humanitat, qualsevol país pot denunciar-ho per genocidi i crims contra la humanitat.
Però Perú no és l’únic país on s’han dut a terme pràctiques d’aquesta mena...
No, n’hi ha moltíssims: el Brasil, Xile, l’Índia, Mèxic, el Pakistan, Indonèsia, la Xina, els Estats Units…
Als Estats Units?
Sí, a Puerto Rico, i també a determinades comunitats afroamericanes. Tot això, de fet, va arrencar amb força durant els anys setanta, amb Henry Kissinger a la Casa Blanca. Durant aquest període, l’administració de Washington va documentar informes sobre les amenaces que podien afectar els Estats Units, i un dels problemes que es mencionaven era l’explosió demogràfica als països pobres. Assenyalaven diversos països com a preocupants, i dins la política de seguretat nacional americana va quedar inclòs el control de natalitat.
I la resta de països?
La majoria ho van fer també durant els anys setanta i vuitanta. La característica comuna és que tots van marcar “poblacions objectiu”, principalment indígenes. A Xile, amb els maputxes, al Brasil, amb les comunitats amazòniques, a Mèxic… a Mèxic els metges estaven tan habituats que van ser contractats per les autoritats de Fujimori per entrenar metges peruans!
I per què el cas peruà es pot jutjar si els programes de tots aquests països han quedat “impunes” judicialment?
Perquè és posterior a la Conferència del Caire del 1994, en la qual es declarà per primera vegada el dret de les dones a controlar la seva fertilitat. Fins aleshores, aquest assumpte no havia estat regulat internacionalment. De fet, dos anys abans, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, encara es van produir debats al voltant del “model poblacionista”.
Quin és aquest model?
És una teoria que acusa els ventres de les dones pobres de tots els mals del planeta, des del deteriorament de la Terra fins a la proliferació de conflictes armats.
I això encara es va debatre l’any 1992 a Rio?
Sí, i en conseqüència va sorgir la Conferència del Caire del 1994, en la qual es deixa molt clar que cap país pot establir metes per regular el creixement de la població perquè va en contra dels drets humans. Per això, el cas del Perú és significatiu, perquè succeeix després de tots aquests reconeixements i cal fer-los valdre, en aquest cas, amb la sentència d’un tribunal.
De proves per aportar, crec que no els en falten…
No, tenim testimonis de víctimes, de familiars de víctimes, dels equips mèdics i del personal sanitari que va participar en les operacions i que ara estan disposats a testificar, tot i jugar-se la seva vida professional. I per acabar-ho d’adobar, tenim documents governamentals que vénen a ratificar-ho tot plegat, perquè amb la caiguda del règim de Fujimori es va poder accedir als arxius governamentals, on hem trobat un gran nombre d’evidències que va ser un programa perfectament planificat.
Font: Revista Sàpiens
