El contraban de tabac americà a Europa i a Àfrica té la gran base al Sahel
.
Font:
Vilaweb.Cat
Quan s’analitzen els actors del conflicte en marxa a Mali sorprèn que
el principal dirigent gihadista, Moktar Belmoktar, sigui conegut per
tothom com ‘Mr. Marlboro’. No sembla un nom apropiat per a un gihadista
moralment intransigent, com el pinten. Però tampoc no és cap anècdota.
Mr. Marlboro té aquest nom i no un altre perquè és el principal
traficant conegut de Marlboro al món. Una activitat que contràriament al
que podia semblar és una de les més lucratives i poc cridaneres del
planeta. De fet
el tabac és la mercancia objecte principal del contraban mundial.
Oficialment el govern francès ha emprat dos arguments per justificar
l’atac a Mali. Per una banda, ha dit que al-Qaida instal·la una base
molt important a la regió que amenaça la seguretat d’Europa. Però en
segon lloc sempre s’ha referit al ‘problema del contraban’. I si és
indiscutible que és un greu problema amb moltes derivacions, una és,
inevitablement, la del tabac. Un tabac que pel que fa als seus
productors a Europa, acorralats per la convivència entre les empreses
americanes i els contrabandistes, ja s’ha hagut de refugiar en una sola
gran empresa, Imperial Tobacco. On hi ha els abans poderosos productors
britànics, espanyols i francesos, ara desplaçats per l'efectivitat del
Marlboro.
Contraban a la llum del dia
La xifra és sorprenent, però tothom hi coincideix. Un
terç de la producció anual de cigarretes ‘desapareix’ en el trànsit
cap a països on no arriba mai. La producció de cigarretes és coneguda i
controlada pels Estats Units. El Departament d’Agricultura publica
constantment quantes cigarretes s’exporten i quantes són adquirides,
importades, per països tercers. Sorprenentment, com es pot veure en
aquest quadre, prop d’un terç de les exportades no arriba mai enlloc. Es perden.
Bé, no es perden del tot. Van a parar a ports com ara el d’Anvers,
Odessa o Dubai, en concepte de ‘trànsit’. La Unió Europea ha demanat que
es prohibeixi aquesta activitat, però no se’n surt. El ‘trànsit’ vol
dir que aquests ports reben grans carregaments de tabac que no són per a
consum intern. Des d’allí s’exporten a uns altres països. Cosa que
només passa en part. La major part del tabac de trànsit simplement va a
parar a les xarxes de contraban, un enorme negoci amb implicacions de
tota mena.
La Unió Europea creu que el contraban mundial de marques de tabac mou
entre cinquanta mil i vuitanta mil milions d’euros. Amb un gran
avantatge: és molt senzill i segur. Fer contraban d’armes o de droga
requereix molta seguretat, però el de tabac no, perquè els carregaments
ocupen poc espai i desapareixen sense que ningú ho noti. A més, els
gossos no el detecten i ningú no es passa cinquanta anys a la presó per
contraban de tabac. La gran marca del contraban és Marlboro, de Philip
Morris. Perquè és una marca coneguda i fiable arreu.
El Sahel ha esdevingut un dels grans focus de distribució de Marlboro de contraban
Moktar Belmoktar, Mr. Marlboro, és considerat pels experts un dels
més grans contrabandistes de tabac del món. Al Sahel i al Sàhara les
fronteres no són a la línia de demarcació de l’estat. No tindria sentit
en una zona on amb prou feines si hi ha carreteres. Les duanes són dins
les ciutats i sobretot dins les capitals. De manera que és molt senzill
de moure carregaments des de la mar Roja a la Mediterrània i des d’aquí a
Europa, sobretot via Algèria i l’Àfrica subsahariana.
Això fa que es trafiqui amb tot i de tot. Però el tabac és
especialment atractiu. Pesa poc, ocupa poc espai, aporta molts diners...
i ja ve preparat per al contraban. La Unió Europa va demostrar que al
port franc de Dubai, ben allunyat d’Itàlia, hi arribaven caixes de tabac
etiquetat en italià. Per quin motiu Philip Morris ha d’enviar caixes de
tabac en italià a Dubai si no és perquè sap que acabaran venent-se a
Itàlia?
Segons un informe militar dels Estats Units
un paquet de Marlboro es
ven a 250 francs CFA a Burkina, a 650 a Mali i a 850 a Algèria, des
d’on passa a Europa. Un contenidor ple de tabac té un valor aproximat
d’un milió d’euros.
Què hi guanya Philip Morris?
La Unió Europea ha acusat constantment les empreses americanes de
tabac de practicar i incentivar el contraban. Però què hi guanyen?
Per a les empreses com ara Philip Morris, el contraban és un aliat
excel·lent de les seves polítiques comercials. Cobren igual, però
aconsegueixen dos efectes que els afavoreixen molt: fer baixar el preu
mitjà de mercat i evadir restriccions.
Des que els governs de tot el món, però sobretot els occidentals, han
identificat el tabac com un dels grans problemes de salut mundial, s’ha
aplicat la política d’encarir les cigarretes. La mesura és dissuasòria
per als consumidors. Com més car és fumar, menys es fuma. Envaint el
mercat amb tabac de contraban, les empreses americanes fan baixar el
preu mitjà de mercat, de manera que contraresten l’efecte de les mesures
del govern.
I, a més, arriben sense entrebancs a sectors de població especialment
vigilats, sobretot menors, i entren en països on la venda de marques
estrangeres no és legal. Una cosa que han aconseguit a tots els països
és liquidar les empreses locals i instal·lar, ‘de facto’, un monopoli de
les dels Estats Units sobre els consumidors europeus. En vint anys, el
tabac europeu, que dominava completament el mercat, ha passat a ser
marginal.
El govern italià va ser l’únic que es va plantar i va abordar un
procés que va culminar el 2004 amb un acord entre Philip Morris i la
Comissió Europea. Itàlia va acusar Marlboro de destruir el mercat local.
Als anys setanta la majoria del fumadors italians consumien MS, una
marca manufacturada per la companyia estatal Ente Tabacchi Italiano, que
es venia a una mica més de mil lires per paquet. Però a totes les
ciutats i pobles es podia trobar Marlboro de contraban a cinc-centes.
El govern italià exigí a la companyia americana els impostos que no
havia pagat i una compensació per haver portat a la ruïna les empreses
de tabac italianes. El conflicte va acabar amb un acord entre la
Comissió Europea i Philip Morris pel qual la companyia americana
acceptava de pagar uns ridículs mil milions d’euros, cosa que desfermà
la indignació dels grups antitabac i de les organitzacions que vigilen
el contraban de tabac arreu del món.
o0o
Què hi ha a Mali?
Els esdeveniments de les darreres hores a Mali i al Sahel en general
han posat a totes les pantalles, de sobte, el mapa d’una regió molt
desconeguda i més mal compresa encara. Invocant al-Qaida, França ha
envaït Mali i ara podria entrar a Algèria, on s’ha traslladat el
conflicte d’una manera tan oportuna com dramàtica. Recupera així un vell
espai colonial i consolida els seus interessos a la zona, i els
d’occident en general.
Però és cert que al-Qaida ha creat una gran base al Sahel que és
la principal amenaça contra Europa? Això justifica la invasió de Mali,
com sempre en nom de la democràcia i els drets humans?
El Sahel, el territori perifèric pel sud del Sàhara, és un dels
terrenys menys controlats del món. Per motius obvis: és un desert
immens, amb molt poca població. Les fronteres estatals hi són una
entelèquia, al Sahel perquè els tuaregs, especialment, les ignoren sense
que ningú puga impedir-ho. I això, lògicament, vol dir contraban.
La caiguda de Gaddafi a Líbia va portar al carrer enormes estocs
d’armes que van viatjar pel desert. Una part va anar a parar als
tuaregs, amazics, de Mali que han encadenat insurreccions, una darrere
una altra, des del 1911 per a establir una forma de govern que s’avinga
amb la seua manera de ser. El gener del 2012, els tuaregs, més ben
armats que mai, van proclamar la independència del nord de Mali,
l’Azawad, un territori molt buit i que ells han compartit històricament
amb els fulbe (o peul), els songhai i els àrabs.
La independència de l’Azawad va portar un cop d’estat a Mali,
encara per aclarir, i un notable conflicte polític enmig del qual
apareix una guerrilla, Ansar Dine, vinculada amb grans titulars a
al-Qaida però que tothom qui hi entén defineix més aviat com un grup
mafiós, contrabandista sobretot de tabac, i dirigit per un personatge
que encaixa poc en les pautes d’actuació gihadistes.
El problema és que ens arriben massa poques notícies de tot el
que passa a l’Azawad. I no són gens fiables. Però la versió europea no
té fissures i insisteix a dir que s’hi han fet forts els gihadistes i
que per això s’ha convertit en una amenaça contra occident, que cal
combatre amb una intervenció armada.
És possible que siga cert, no ho sé, però em sobta que no ens
expliquen de manera convincent com és possible que el gihadisme
(‘afganès’ ens diuen...) es consolide entre els tuaregs, tenint en
compte que és una societat bàsicament matriarcal. Com quadra el
menyspreu gihadista a les dones amb una societat organitzada a l’entorn
seu? O què ha passat perquè canvie tan sobtadament un territori on
tuaregs, forbe, songhai i àrabs han conviscut des de segles respectant
sempre les seues diferències religioses? Com esdevé un fortí
intransigent d’avui per demà una terra de pas i oberta?
Jo no en tinc cap resposta, però la manca d’explicacions
complexes em retorna la sensació que podríem tenir davant un altre cas
de desinformació intencionada –i ho dic amb tota la prevenció del món.
No sabem què passa, però tampoc no tenim cap explicació lògica sobre
això que passa. Hi tenen a veure alguna cosa els minerals com l'urani? O
el contraban de tabac i droga?
De moment, l'única cosa segura és que les tropes franceses ja hi
són i fins i tot ara tenen una excusa fantàstica per a entrar també a
Algèria.
director@vilaweb.cat
o0o
