9-N Cinc feixistes encaputxats van irrompre a l'Escola d'Hostaleria de Girona

El PxC i l'MSR se'n desmarquen

La resposta de la gent ha estat contundent. Foto: Carles Palacio

Laura Alberch/B.F.
Nació Digital.Cat 09/11/2014

Cinc encaputxats han entrat dins l'Escola d'Hostaleria de Girona, insultant els votants i trencant mobiliari. La resposta popular ha estat contundent. La gent els ha reduït fins que han arribat els Mossos d'Esquadra, que els han detingut entre aplaudiments. Han estat detinguts i identificats. Els Mossos han confirmat que quedaran en llibertat a l'espera que el jutge els citi a declarar.

Des de la investigació s'havia informat inicialment que eren militants de Joventuts Identitàries de Catalunya, JIC, l'organització juvenil de PxC. Des de PxC ho neguen rotundament. "No tenim res a veure amb aquesta gent", explica a Nació Digital Robert Hernando, el líder del partit. També s'havia especulat amb la possibilitat que fossin propers al Movimiento Social Republicano (MSR), però el líder de la formació a Catalunya, Jordi de la Fuente, tampoc no assumeix l'acció com a pròpia. 

El dia que els feixistes van topar amb un equip de rugbi 

Han tingut la "mala sort" d'anar-se a topar amb uns quants jugadors de rugby del GEiEG

 

Dos dies després dels fets VilaWeb ha pogut parlar amb el jugador de rugbi que es veu en la fotografia, aturant un dels feixistes. El seu relat corregeix el d'aquesta notícia, precisant que no es tractava d'un equip sencer, sinó d'ell i de la gent de les meses que hi havia en aquell moment. Podeu llegir les seves declaracions ací: La sang freda del jugador de rugbi que va aturar un ultra el 9-N

Heus ací el vídeo del moment en què van fer fora els feixistes. Vídeo publicat per @CalaixNikov:

Pengen els vídeos de l’agressió feixista de Girona

S’han penjat al youtube i al vimeo dos vídeos de l’agressió feixista al punt de votació de l’Escola d’Hosteleria de Girona 

Llibertat.Cat 10/11/2014 Els  cinc encaputxats van irrompre a l'Escola d'Hostaleria de Girona entre crits de 'Viva España', i van trencar una urna a puntades de peu, tot i que els voluntaris de la consulta la van poder tornar a muntar per seguir utilitzant-la.

Els agressors van fer la cua amb la resta de persones que anaven a participar i, en entrar al local, cap a les 11.30 hores, van trencat plats i objectes de l'escola i es van tapar les cares amb un passamuntanyes. Les persones que eren al punt de participació van tractar de detenir els encaputxats i finalment van retenir a diversos d'ells. Els Mossos d'Esquadra van detinir els cinc encaputxats, d'entre 21 i 34 anys, als quals se'ls imputen delictes de lesions, danys i desordre públic. Posteriorment van ser posats en llibertat amb càrrecs i a l'espera de ser citats judicialment. Els detinguts són de Girona, Sant Hilari Sacalm, Les Planes d'Hostoles, Vilafant i Vilajuïga, com a mínim dos dels atacants són membres de Plataforma per Catalunya. S’han penjat al youtube i al vimeo vídeos de l’agressió feixista al punt de votació que ja han rebut milers de visites.

 

Dos atacants de l’Escola d’Hostaleria de Girona són activistes de Plataforma per Catalunya

Almenys dues de les persones que ahir van intentar rebentar la consulta del 9N a l’Escola d’Hostaleria de Girona pertanyen a l’entorn de Plataforma per Catalunya. Així ho ha pogut descobrir l’Ariet després de comparar les fotografies de l’atac amb les imatges publicades per aquesta organització a la seva pàgina de Facebook. Tal com es pot veure, els dos atacants haurien participat en diversos actes pretesament benèfics organitzats per les Joventuts Identitàries, la branca juvenil de PxC, durant els darrers mesos. En les imatges, els dos atacants apareixen en companyia d’altres militants com Sergio Concepción o Sergi Fabri, coneguts pels seus contactes amb el partit neonazi Alba Daurada. Les imatges han estat publicades a Facebook entre els mesos de juny i setembre d’aquest any. Llegir més.. Ariet (Redacció) 

Informació relacionada:

11/11/2014 El grup feixista Democracia Nacional fa el ridícul el 9-N
La concentració feixista del dia 9 a Cardedeu va reunir 3 persones (al migdia encara esperaven que vingués un autocar de Madrid amb els centenars de militants però els reforços mai van arribar). Llegir més..

-.-

Vinculen l'atac feixista a la galeria d'art de Figueres amb els del 9N a Girona

· Els joves tindrien vinculació amb Plataforma per Catalunya (PxC)

Ara Girona.cat 12/11/2014

Els autors de les pintades feixistes a la galeria d'art Dolors Ventós de Figueres (Alt Empordà) i al carrer Peralada de la mateixa ciutat el divendres 7 de novembre podrien ser obra dels mateixos que van irrompre a l'Escola d'Hostaleria de Girona durant la celebració del 9N segons explica "El Punt Avui".

La investigació, que a hores d'ara es manté oberta, treballa amb la gravació d'una càmera de seguretat d'un carrer de la capital altempordanesa on se'ls ha identificat. Les seves identitats segons ha pogut conèixer el diari gironí són; Juan Carlos Cantero Fornieles (Vilafant), Lluís Serrat Teixeira (la Cellera), Marcos Rojano Muñoz (Sant Hilari Sacalm), Raúl Galán Barragán i Sergio Roldán Moreno (Vilajuïga). El segon és el protagonista del vídeo enregistrat per diversos testimonis a l'entrada de l'Escola d'Hostaleria que fou reduït per un grup de jugadors de l'equip de rugbi del GEiEG.

Amb tot, els Mossos d'Esquadra no aprofundeixen en aquesta suposada relació i no confirmen ni desmenteixen el suposat vincle. Tots cinc joves pertanyen d'una manera o un altre a Plataforma per Catalunya (PxC) i en els seus perfils de Facebook es pot observar una tendència envers idearis d'extrema dreta com també la seva presència en actes del partit. Tanmateix la formació xenòfoba va assegurar a Twitter que els nois no tenen cap mena de vinculació amb PxC.

-.-

L’escarni de Guillem Agulló i la fiscal en cap de València

El Nou d'Octubre. Imatge LaVeupv.com

Francesc Viadel
LaVeupv.com 27/10/2014

L’escarni és un element central del missatge del terror. La humiliació cruel de l’assassinat desfigura al botxí, esborra qualsevol indici d’humanitat que aquest poguera tenir, ens avisa de la seua naturalesa despietada, de la seua absència de moral i, alhora, ens predisposa a témer el pitjor dels patiments o a acotar el cap i acceptar la dominació per la força. Els nazis apallissaven públicament, entre riallotes, molts dels jueus que en un moment o altre anaven a matar, es fotografiaven al costat dels enfilalls de civils penjats a les ciutats i viles ocupades amb un somrís d’orella a orella, feien ballar còmicament els rabins i cavar les seues pròpies tombes abans d’afusellar-los. Els ústaixes croates del camp d’extermini de Jasenovac posaven teatrals i greus al costat dels presoners que estaven a punt d’executar a colps de martell o a destralades a la riba del riu Drina. L’escarni de la víctima, en definitiva, proclama la bestialitat aterridora de qui agredeix. L’escarni està en l’essència de la propaganda pròpia de la ideologia de l’odi adoptada també pels mafiosos, els fanàtics, els psicòpates com a instrument de perfectibilitat de la seua maldat.

L’altre dia a València, durant la processó del 9 d’octubre, una vegada més, la memòria de Guillem Agulló, el jove antifeixista assassinat per Pedro Cuevas el 1993 a Montanejos, fou motiu d’escarni per part de membres de Valencia-Nacional Revolucionaria, un grupuscle nacionalsocialista vinculat a l’estètica skinhead. Les imatges difoses per La Veu del País Valencià no deixen lloc a dubtes ni del fet ni de molts dels seus responsables, fàcilment identificables amb un simple visionat. Al costat d’aquests hi ha també els insults i les provocacions dels membres del GAV i, encara, dels d’España 2000 contra els pacífics manifestants de Compromís.

L’exhibició amenaçadora d’aquestes faccions del feixisme més tronat en un acte tan assenyalat, confirma les dades que apunten al País Valencià com el territori capdavanter pel que fa als delictes de violència racista, a l’activitat de l’extrema dreta en un context on el Partit Popular ja fa dècades que juga la carta d’atiador del conflicte identitari. Justament, l’alcaldessa Rita Barberà va veure, i degué escoltar clarament, els insults contra Agulló, contra els pacífics manifestants valencianistes, les amenaces de mort contra el president Artur Mas, els crits contra els regidors de l’oposició i, a l'última, només va encertar a confondre malèvolament l’opinió pública igualant agressors i agredits, als uns i als altres, proclamant el seu partit com a garant de la democràcia, l’estabilitat social i econòmica i la moderació. L’altre dia, amb les seues declaracions, Barberà també va fer escarni, va humiliar l’existència penosa d’una democràcia durant més de trenta anys colpejada pel terrorisme de baixa intensitat de l’anticatalanisme feixista. Així les coses, atès el cínic tacticisme exhibit, faríem bé de preguntar-nos en veu alta en quina part de la processó estarà el proper 9 d’octubre l’alcaldessa i tots els seus correligionaris.

Han passat més de vint anys des de l’assassinat de Guillem Agulló. La primera humiliació que va patir el jove Agulló va ser la despolitització del seu assassinat per part de l’Audiència Provincial de Castelló, la transformació judicial de la seua mort violenta per raons polítiques en un simple afer de delinqüència juvenil. Després vindrien les pintades ofensives, els insults en l’estadi de Mestalla, les amenaces de mort als seus pares Carme i Guillem, la incapacitat sorprenent de la justícia per esclarir l’autoria de tots aquest fets. L’altre dia –recordem- Agulló tornà a ser insultat només que ara sabem qui són. La justícia, doncs, no pot continuar mirant cap a una altra banda, la fiscal en cap de València no pot ignorar la gravetat d’uns fets que ens situen als valencians a la vora d’un abisme. No pot ignorar més les bombes contra les seus dels partits polítics de l’esquerra, els delictes d’odi, la descaradura del blaverisme organitzat, de l’extrema dreta en general.

En una carta publicada per aquest mateix mitjà, Carme i Guillem, responien digníssimament els nazis que l’altre dia preguntaven sarcàsticament pel parador del seu fill: “Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística... I també de la justícia social, pels drets humans, en contra de la pobresa, dels desnonaments, de l’atur, de l’homofòbia...

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l’alegria del món, aspira a la seua llibertat”. Prou d’escarni.

-.-

09/10/2014 Vídeo: El Nou d'Octubre, la Diada Segrestada

Individus d'extrema dreta uniformats, fent símbols nazis, portant banderes feixistes, esvàstiques i proferint visques a Hitler. A plena llum i amb total impunitat. És el que va passar, com ja sembla habitual, durant la desfilada de la senyera a València el passat Nou d'octubre. En aquest vídeo del guionista i realitzador Albert Montón, publicat a la Veu del País Valencià, es pot veure com grups nazis van manifestar-se, protegits per la policia, i van insultar i amenaçar els participants en el recorregut, sobretot quan hi passaven simpatitzants de Compromís.

Insults a la gent de Compromís, amenaces a Artur Mas, més insults a la memòria de Guillem Agulló, assassinat fa vint anys per un grup de nazis. En el reportatge, es poden veure els individus feixistes cridant consignes com ara 'Artur Mas, cámara de gas', 'Guillem Agulló, pio, pio, pio', 'Sieg Heil', 'Dónde estan, no se ven, los amigos de Guillem', 'Catalanistes, cabrons, sou espanyols', 'Fora, fora, fora el català de l'escola'.

Font: Vilaweb

-.-

Carta de Carme Salvador i Guillem Agulló, pares de Guillem Agulló sobre els insults del 9 d'Octubre al seu fill

Carme Salvador i Guillem Agulló. Imatge LaVeupv.com

Font: LaVeupv.com

Érem molts els que sabíem que açò passava amb molta freqüència al País València. Tot açò ara s'ha pogut veure gràcies al vídeo de La Veu del País Valencià realitzat per Albert Montón.

Tots sabíem el nivell d'agressivitat i al mateix temps, la tolerància, permissivitat i connivència amb els aparells de l'estat, perquè açò no té res a veure amb la llibertat d'expressió, aquests són delictes d'odi, que no es toleren en cap lloc  d'Europa.

 Açò no canviarà mentre no fem fora el PP, perquè són còmplices necessaris perquè seguisquen impunes. Nosaltres sabem que no els passarà res, i ells també ho saben.

Hi ha molta literatura escrita i visualitzada sobre aquests temes de tanta gravetat, és d'agrair que isca més informació sobre aquest assumpte, perquè ens fa passar de la solitud, a la solidaritat de masses, per a combatre-ho.

Ara el que volíem aclarir, per a qui  no ho sàpiga, és on estan Guillem i els seus amics. Nosaltres els seus pares, us ho expliquem, a veure si després de 21 anys, no ho torneu a preguntar f.de p.

Guillem i els seus amics estan on hi ha gent lluitant contra la discriminació, ja siga racial, de gènere, laboral, lingüística... I també per la justícia social,  pels drets humans, en contra de la pobresa,  dels desnonaments,  de l'atur,  de l'homofòbia...

Guillem està, en cadascuna de les persones honrades que estimen el seu país, la seua llengua, la seua cultura, la seua música, la seua gent. Està en cada racó del seu País, que amb tota l'alegria del món, aspira a la seua llibertat.

 Carme Salvador i Guillem Agulló

-.- 

Durant la processó del 9 d’octubre

impunitat

05/09/2014 El fiscal recorre l'absolució dels 16 membres dels neonazis de Panzer

31/07/2014 L'Audiència de València dicta absolució: la investigació de l'operació Panzer va ser "paupèrrima i ridícula"

29/07/2014 Quim Arrufat: L'Estat espanyol és part i còmplice dels atacs de l'extrema dreta al nostre país

 

29/07/2014 Absolt el grup nazi de l'assassí de Guillem Agulló

29/07/2014 Guillem Agulló: 'Els grups neonazis fan la feina bruta als aparells oficials'

18/07/2014 Amenaces, provocacions i insults dels nazis la primera setmana de judici de l'operació Panzer

16/07/2014 El líder d'Alianza Nacional defensa davant el jutge la violència contra Catalunya

15/07/2014 El judici contra el principal grup nazi del país comença amb insults dels acusats a la premsa

 

Opinió contundent d'Esteban Ibarra: Judici a l'odi neonazi

-.-

L'EZLN realitza una marxa silenciosa en senyal de dolor i coratge per Ayotzinapa

L'EZLN realitza una marxa silenciosa en senyal de dolor i coratge per Ayotzinapa. Octubre de 2014
.

Font: :: Radio Pozol ::.

San Cristóbal de les Casas, Chiapas. Octubre 8. De diferents regions de Chiapas, Zapatistes es manifesten a San Cristóbal "EN SUPORT A LA COMUNITAT DE L'ESCOLA NORMAL DE AYOTZINAPA, I PER LA DEMANDA DE JUSTÍCIA VERITABLE".

Milers de Bases de suport, de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional (EZLN), van realitzar una "MARXA SILENCIOSA EN SENYAL DE DOLOR I CORATGE", en motiu de l'assassinat de 6 estudiants, i la desaparició d'altres 43 de la Normal Rural de Ayotzinapa, d'Iguala Guerrero. 

-.-

"El seu dolor és el nostre dolor, la seva rabia també és la nostra", EZLN per Ayotzinapa

Font: :: Radio Pozol ::. 

-.-

Més informació: 

08/10/2014 Desenes de milers de persones protesten arreu de Mèxic per la desaparició de 43 estudiants a Guerrero 

08/10/2014 L'atac de policies a estudiants a Ayotzinapa: la gota que farà vessar el got a Mèxic? 

A Barcelona:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 Barcelona. "Ens fa mal Mèxic, frenem aquesta barbàrie" #TodosSomosAyotzinapa

08/10/2014 Barcelona amb Ayotzinapa

07/10/2014 Suport des de Barcelona als normalistes d'Ayotzinapa

A Chiapas:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 "El seu dolor és el nostre dolor" missatge de l'EZLN a Ayotzinapa
 

 

-.- 

Desenes de milers de persones protesten arreu de Mèxic per la desaparició de 43 estudiants a Guerrero

Polèmica a Mèxic per la desaparició d'estudiants

324.Cat

Desenes de milers de mexicans han protestat a diverses ciutats del país per exigir justícia per als 43 estudiants desapareguts a l'estat de Guerrero, al sud de Mèxic. Una de les mobilitzacions més multitudinàries ha estat a la capital d'aquest estat, Chilpancingo, on entre 10.000 i 50.000 persones, segons les fonts, s'han concentrat al costat dels companys dels joves desapareguts. A San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, milers de membres de la guerrilla zapatista d'alliberament nacional (EZLN) han baixat de les muntanyes desarmats, per expressar també la seva solidaritat. A Mèxic districte federal, la manifestació l'han encapçalada familiars dels estudiants. Prop de 10.000 persones han participat en la mobilització als carrers més cèntrics de la capital.

El govern mexicà ha rebut molta pressió perquè investigui i aclareixi què va passar amb els estudiants que el 26 de setembre passat van desaparèixer al municipi d'Iguala, després d'una nit de violència i tirotejos en què van participar policies municipals i narcotraficants. Les autoritats federals han pres aquesta setmana el control de la localitat, després de l'aparició de diverses fosses clandestines amb 28 cadàvers, que podrien correspondre a alguns dels nois desapareguts.

Els manifestants reclamen justícia. (Foto: Reuters)

08/10/2014 L'atac de policies a estudiants a Ayotzinapa: la gota que farà vessar el got a Mèxic? 

A Barcelona:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 Barcelona. "Ens fa mal Mèxic, frenem aquesta barbàrie" #TodosSomosAyotzinapa

08/10/2014 Barcelona amb Ayotzinapa

07/10/2014 Suport des de Barcelona als normalistes d'Ayotzinapa

A Chiapas:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 "El seu dolor és el nostre dolor" missatge de l'EZLN a Ayotzinapa
 

-.-

L'atac de policies a estudiants a Ayotzinapa: la gota que farà vessar el got a Mèxic?

Aquest article forma part de l'acord de col·laboració entre Global Voices i VilaWeb

VilaWeb.Cat 09/10/2014

Pel cap baix, vint-i-vuit cossos s'han exhumat d'una fossa comuna prop d'Iguala, un municipi de l'estat de Guerrero al sud de Mèxic. Els cossos, que mostren signes clars de tortura, es van posar sobre branques i troncs, s'hi va llançar combustible i es van encendre.

Aparentment, les víctimes es van morir cremades vives, segons que va dir un guàrdia que era al lloc dels fets al diari El Mundo. En total, hi havia vint-i-vuit persones calcinades de, segons que sembla, trenta-quatre sense confirmar. Ara les autoritats fan anàlisis forenses per a concloure si les restes humanes corresponen als quaranta-tres estudiants de pedagogia de la comunitat d'Ayotzinapa desapareguts el 26 de setembre, quan el seu autobús fou tirotejat per policies i membres del crim organitzat. Segons les autoritats, la identificació de les víctimes s'allargarà entre quinze dies i dos mesos i hi participaran nou especialistes argentins, a petició d'estudiants d'Ayotzinapa.

Iñaky Blanco, procurador general de Justícia de l'estat de Guerrero, va assegurar que 'alguns dels elements policíacs tenien vincles amb la delinqüència organitzada i, en certs casos, se sabia que eren membres actius del narcotràfic'. Va afegir, en una conferència de premsa a Acapulco, que 'havia estat el director de Seguretat Pública d'Iguala, Francisco Salgado Valladares, qui havia fet detenir els estudiants normalistes d'Ayotzinapa, i un individu anomenat 'El Chuky', del grup delictiu Guerreros Unidos, en va ordenar el segrest i l'assassinat'.

En l'atac del 26 de setembre també van perdre la vida tres joves estudiants, un jugador de futbol —que anava amb un altre autobús també atacat—, el conductor del bus i una dona adulta que anava amb un taxi. No se sap el parador del batlle de la ciutat d'Iguala, José Luis Abarca, ni tampoc la del secretari de seguretat pública municipal.

Tot i que encara no se sap la identitat dels cossos trobats, molts s'aventuren a assegurar que són els estudiants desapareguts, cosa que significaria un gran cop per al govern, car estaria directament involucrat en la matança de civils desarmats.

Després de saber-se els fets, la xarxa mexicana es va omplir de reaccions, des de condols fins a crides a impugnar el govern.

Cal dir que el 1996 el governador de Guerrero, Rubén Figueroa Alcocer, va sol·licitar llicència del càrrec a conseqüència de la matança d'Aguas Blancas. Aquell mateix dia el congrés de Guerrero el va designar governador substitut, fins a la fi del període constitucional, el 1999.

Uns quants usuaris també han comentat amb pessimisme l'estat de violència en què es troba sumit el país.

I circula una crida a una marxa nacional de suport als estudiants d'Ayotzinapa i les seves famílies, el 8 d'octubre, i de rebuig a la violència institucionalitzada de Mèxic.

Per a reaccions i notícies sobre el cas, es poden seguir les etiquetes:

#Ayotzinapa, #AyotzinapaNoSeOlvida i #JusticiaParaAyotzinapa

-.-

A Barcelona:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 Barcelona. "Ens fa mal Mèxic, frenem aquesta barbàrie" #TodosSomosAyotzinapa

08/10/2014 Barcelona amb Ayotzinapa

07/10/2014 Suport des de Barcelona als normalistes d'Ayotzinapa


A Chiapas:

Àlbum fotogràfic

08/10/2014 "El seu dolor és el nostre dolor" missatge de l'EZLN a Ayotzinapa

 
-.-

Clam per la independència amb una V gegantina

· Riuades de gent han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona formant una senyera.

· Un milió vuit-cents mil catalans van omplir ahir la Gran Via i la Diagonal de Barcelona.

Vilaweb.Cat 11/09/2014

Dues grans senyeres formades per centenars de milers de persones han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona i han confluït al vèrtex de la plaça de les Glòries a les 17.14. D'aquesta manera s'ha format una gran V per demanar la independència del país i demostrar la determinació de votar el 9 de novembre. Segons la guàrdia urbana, hi han participat un milió vuit-cents mil manifestants.

'9N Votarem. 9N Guanyarem', deia la pancarta de la capçalera, on s'han situat les presidentes de l'ANC i Òmnium Cultural, Carme Forcadell i Muriel Casals, al costat de membres del govern i representants de partits polítics. Quan la V s'ha completat, una noia que el dia de la consulta farà setze anys ha dipositat un vot en una de les urnes de l'escenari principal, amb què ha simbolitzat la voluntat de votar i de victòria.

En acabar la V, Forcadell i Casals s'han adreçat al Palau de la Generalitat a reunir-se amb el president Artur Mas. Acabada la reunió, Mas ha fet una declaració pública.

Carme Forcadell: 'President, posi les urnes!'

En un enèrgic discurs, Carme Forcadell ha instat el parlament i el president del govern a disposar les urnes per poder votar el 9 de novembre, i ha anunciat que l'ANC i Òmnium es comprometien 'a fer la campanya unitària més participativa que s'hagi fet mai a Catalunya, que arribarà a totes les llars del país'.

'Ara és l'hora de la veritat, dels ciutadans. Tots i cadascun de nosaltres hem de fer-nos voluntaris del nou país.' Forcadell ha recordat les paraules del president Mas en què deia que en moments excepcionals calien decisions excepcionals: 'Ha arribat l'hora de les decisions excepcionals. Demanem als nostres representants polítics que deixin de banda els interessos de partit i que actuïn d'acord amb el moment i la transcendència històrica que vivim. Som garants de la unitat. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem.'

'President, posi les urnes!', ha exclamat Forcadell. I ha insistit: 'El 9 de novembre votarem i guanyarem'.

Un milió vuit-cents mil manifestants 

Un milió vuit-cents mil manifestants, segons dades de la guàrdia urbana, han desbordat el centre de Barcelona. Un cop formada la V, cantaires de corals, acompanyats al piano per Lluís Llach, han interpretat l'himne 'Ara és l'hora' i el 'Cant de la senyera'. Tot seguit, hi ha hagut els discursos polítics i l'acte s'ha tancat a quarts de set amb la interpretació de l'himne nacional de Catalunya.

En els onze quilòmetres llargs del traçat de la V, una cinquantena de colles han alçat castells de manera simultània. Prèviament, hi havia hagut actuacions als escenaris dels extrems de la V --a la plaça Pius XII ('Voluntat') i a la plaça de Sarah Bernhardt ('Votar'). Hi ha actuat grups com ara 9Son, Elèctrica Dharma, Pep Sala, Joan Fortuny, Joan Rovira, Tremendos i Pepet i Marieta. L'escenari del vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries Catalanes ('Victòria'), dissenyat per Lluís Danés, simbolitzava la voluntat de votar, amb divuit columnes d'urnes.

-.-

Informació relacionada:

Especial multimèdia de l'Onze de Setembre, amb fotos dels participants a la V de la Diada

Editorial de Vicent Partal: Ara no és l'hora de les excuses

Les millors imatges aèries de la V de la Diada

La V de la Diada, a la premsa internacional

La foto més impressionant de la V de la Diada

Carme Forcadell: 'President, posi les urnes' La presidenta de l'ANC i Muriel Casals demanen a govern i partits que facin possible el 9-N

Comparació entre la V de la Diada i l'acte unionista de Societat Civil

Foto: @Cartesys99

Els piulets geolocalitzats dibuixen la V

Els ultres agredeixen Sánchez-Llibre a la sortida de la Blanquerna de Madrid.

S'hi van aplegar una trentena d'individus.

Foto: @324cat

El diputat de CiU Josep Sánchez-Llibre ha tornat a ser objecte d'una agressió a la porta del Centre Blanquerna de Madrid, seu de la delegació de la Generalitat, quan sortia de l'acte informal organitzat amb motiu de la Diada. Segons fonts de la federació, mentre caminava en direcció al congrés ha rebut una empenta i insults d'un dels ultres que havia de participar en la concentració feixista de Falange, Alianza Nacional i Democracia Nacional davant de Blanquerna. Tot i les empentes, no ha arribat a caure a terra. El diputat de CiU, que ja va ser agredit a la Diada de l'any passat en l'assalt dels ultres a la delegació, ha dit que demà denunciaria els fets.

La convocatòria d'aquests tres partits ha tingut molt poc ressò: tan sols una trentena d'ultres, que s'han manifestat sense incidents davant un fort desplegament policíac.

Ha tingut molt més seguiment l'acte organitzat per Libres e Iguales uns quants metres més enllà, al Círculo de Bellas Artes, que ha convocat uns quants centenars d'assistents, entre els quals Mario Vargas Llosa.

-.-

#CatalansVote9N, 'trending topic' mundial. Crida feta per a traslladar a la xarxa el clam de la V de la Diada.

-.-

El millor de la Via Catalana 2014

A fora ens observen:

https://www.facebook.com/lajornadaonline/posts/10152784619388706?comment_id=10152785118878706&ref=notif&notif_t=like

The New York Times: With Eye on Scotland, Catalonia Hails Its Secession Bid
With Eye on Scotland, Catalonia Hails Its Secession Bid

-.-

Emilio Botín: Deu apunts crítics

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos ha mort aquest dimecres als 79 anys. Lluny de la imatge deïficada que s’ha volgut vendre, ha estat protagonista d’una trajectòria controvertida.
.

Emilio Botín Sanz De Sautuola y García de los Ríos

Marc Font / Directa.Cat 10/09/2014

La desaparició del president del Banco Santander, la principal entitat financera de l’Estat espanyol i una de les més grans d’Europa, ha provocat una allau de reaccions entre la classe dirigent, que bàsicament s’hi ha desfet en elogis. Besnét, nét, fill, germà i pare de banquers, la seva trajectòria no ha estat ni molt menys impol·luta i ha acumulat escàndols i punts foscos. En repasso uns quants.

1. Enorme influència política

Amb independència que governés la UCD, el PSOE o el PP, les relacions d’Emilio Botín i el Banc Santander amb la Moncloa han estat sempre molt i molt fluïdes. Clar defensor (i impulsor) de les reformes financeres del govern de Zapatero, el consell d’administració de l’entitat ha estat un tradicional refugi d’antics alts càrrecs polítics de les principals formacions de l’Estat. Les famoses portes giratòries. A més a més, el Santander també ha estat un creditor habitual dels grans partits i, sense anar més lluny, el 2006 va perdonar un deute de 12 milions d’euros al PSOE després de 19 anys d’impagament. Una bona acció per garantir-se (encara més) influència i, en certa manera, impunitat.

2. Doctrina judicial a la carta per protegir-lo

Poc després que Botín rellevés el seu pare al capdavant del banc, l’entitat va treure al mercat les anomenades cessions de crèdit, un producte financer amb el qual va captar uns 2.400 milions d’euros fins al 1991. Arran d’una denúncia de l’acusació popular, el banquer i tres directius del Santander van ser imputats per frau fiscal i falsedat documental, amb els quals haurien causat un perjudici fiscal de 84 milions. El novembre de 1996, l’aleshores ja gairebé omnipotent banquer va asseure’s al banc dels acusats pel plantejament de les qüestions prèvies del judici. Ja no passaria d’aquí. L’Audiència Nacional espanyola va fer cas de la defensa i va aturar el procés amb l’argument que l’acusació popular no podia tirar endavant si no comptava també amb el suport de la Fiscalia o l’acusació particular. El 2007, el Tribunal Suprem tombava el recurs de l’Associació per a la Defensa dels Inversors i donava llum verd a l’anomenada doctrina Botín. Ras i curt, es va canviar la doctrina judicial existent fins aleshores per protegir el banquer.

3. Frau milionari a Hisenda

El 2010, la cèlebre llista Falciani va servir per descobrir que la família Botín acumulava comptes multimilionaris a Suïssa, al banc HSBC. Una denúncia de la Fiscalia Anticorrupció va suposar l’inici d’una investigació contra la família del banquer per frau, però el pagament de 200 milions d’euros a Hisenda va permetre regularitzar el patrimoni ocult i tancar el procés judicial. L’arxiu del procés va provocar queixes dels tècnics d’Hisenda, que van denunciar un tracte de favor a la família Botín. La nissaga càntabre mai va revelar la quantitat de la fortuna dipositada a Suïssa, però algunes estimacions la situen per sobre dels 2.000 milions d’euros. Com en la majoria de punts foscos en la trajectòria de Botín, els grans mitjans estatals i catalans van tractar el banquer amb guant de seda i un dels millors reportatges sobre la fortuna oculta del fins avui factòtum del Santander va publicar-se al New York Times.

4. Amant dels paradisos fiscals

El Banco Santander acumula any rere any beneficis astronòmics i, en part, ho aconsegueix gràcies a l’enginyeria financera -legal- d’operar des d’alguns dels principals paradisos fiscals del món. Segons, la darrera edició de l’Observatori de la Responsabilitat Social Corporativa, l’entitat comptava el 2012 amb 79 filials ubicades en paradisos fiscals, set més que un any enrere. Bàsicament les concentra a Delaware (Estats Units), les Bahames, Irlanda i Puerto Rico. Operar des de paradisos fiscals permet, legalment, reduir al mínim la factura fiscal d’una empresa i, per tant, contribueix a debilitar les arques públiques de les administracions, tal com vaig explicar aquí.

5. Rebaixar al mínim la factura en impostos

A banda de les filials en paradisos fiscals, el primer banc de l’Estat espanyol també aprofita les nombroses exempcions i deduccions fiscals i esprem al màxim les legislacions internacionals per minimitzar la factura impositiva. Segons recull l’informe d’Oxfam Intermón Tanto tienes, ¿tanto pagas?, la memòria anual del Santander reconeixia que el 2008 havia obtingut uns beneficis globals d’11.200 milions d’euros, però només n’havia pagat 57 en concepte d’impost de societats. El gravamen real va ser, per tant, del 0,5%, lluny del 30% nominal que, suposadament, han de pagar les grans empreses a Espanya. Els darrers canvis normatius també afavoreixen una menor càrrega tributària a companyies com el Santander, que acumula anys aportant menys a les arques públiques del que nominalment. Es beneficia d’una fiscalitat cada cop més regressiva.

6. L’1%: sous d’escàndol i l’indult de la mà dreta

Emilio Botín ha estat un dels grans exponents estatals de l’1% i clar beneficiari de les creixents desigualtats que el capitalisme neoliberal accentua. El 2012, la revista Forbes li va atribuir una fortuna de 850 milions d’euros. L’any passat va embutxacar-se prop de tres milions per la seva tasca com a màxim representant del Santander. Ara bé, durant anys no va ser el banquer més ben pagat d’Espanya, sinó que aquesta posició corresponia a Alfredo Sáez, qui va ser la seva mà dreta. Sáez, que el 2011 es va beneficiar d’un polèmic indult del govern de Zapatero després de ser condemnat per un delicte d’acusació falsa, va cobrar de l’entitat 12,7 milions el 2011 i 8,2 el 2012. El conseller delegat del Santander va jubilar-se el 2013, amb una pensió extraordinària de 99 milions. L’1% de l’1%, amb una enorme influència en les decisions polítiques.

7. Tracte amable de la gran premsa

El tracte amable, per dir-ho finament, dels principals grups mediàtics cap al Banco Santander està vinculat a l’enorme poder i influència d’una entitat que, segons dades de l’estudi anual d’InfoAdex, va gastar-se més de 35 milions en publicitat en mitjans de l’Estat el 2012. A més a més, la revista Cafè amb Llet va explicitar fa poc que persones vinculades al grup financer ocupen càrrecs als consells d’administració dels grups Zeta i Prisa. A banda, pràcticament tots els conglomerats de mitjans tenen uns enormes passius bancaris i, com no podia ser d’altra manera, el Santander n’és un dels creditors habituals.

8. Escàndols amb la crisi

Tot i vendre’s com a modèlica, la gestió de Botín al Santander també ha tingut nyaps. El febrer d’enguany, el BOE va donar a conèixer les dues sancions que la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va posar a l’entitat per valor de gairebé 17 milions. El motiu és que el banc va incomplir la llei del Mercat de Valors en vendre uns bons convertibles a estalviadors que no tenien el perfil indicat -no tenien els coneixements financers necessaris- i no informar posteriorment de l’evolució del risc del producte. En total 129.000 clients que van veure’s enganxats per l’estafa van haver d’assumir pèrdues de més del 50% del capital aportat.

9. Finançament d’armes

Entre els molts sectors amb els quals fa negoci el Banc Santander, hi ha la indústria armamentística. L’entitat que fins avui presidia Emilio Botín ha finançat nombroses empreses d’armament espanyoles i internacionals, ja sigui mitjançant crèdits, amb fons d’inversió, amb la participació en l’accionariat de les companyies o finançant les exportacions. En total, els darrers anys l’aportació a la indústria de la guerra supera amb escreix els 1.000 milions d’euros, com ha denunciat la campanya Banco Santander sin armes. A més a més, ha aportat uns 750 milions a companyies vinculades a les bombes nuclears.

10. Protagonista de desnonaments

Molt en la línia del filantrocapitalisme, el Santander regit per Botín s’ha caracteritzat per una àmplia despesa cultural, esportiva i, sobretot, educativa -com explica el company Joao França-, però això no ha significat, ni de lluny, que hagi tingut en compte les necessitats dels ciutadans atrapats per la crisi. Segons dades de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), el Santander és la quarta entitat de l’Estat que més desnonaments i execucions hipotecàries ha portat a terme. La plataforma també va assessorar afectats de Catalunya, Madrid i Múrcia en la presentació d’una denúncia contra el banquer i la seva filla per un suposat delicte d’estafa a causa de la comercialització de productes financers tòxics, com les hipoteques escombraria.

-.-

Més informació:
.
10/09/2014 Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

-.-

Arcadi Oliveres: Botín, un cacic a la cúpula absoluta del poder

Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític.

Aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal.

Arcadi Oliveres

El senyor Emilio Botín ja feia molts anys que presidia el Banc de Santander, però era la tercera generació de la seva família que se n'ocupava. Una saga de banquers poderosa. Quan jo era jovenet, l'Emilio Botín no era ell, sinó son pare. Per tant, ell ja ho havia heretat i pretenia que la seva filla se'n fes càrrec quan ell morís. És Ana Patricia Botín, que ja ha presidit algun altre banc. Ja veurem com acabarà aquesta qüestió. Podem dir que ha estat un banquer clàssic.

Botín tenia un arrelament molt fort del seu banc a la ciutat de Santander. Les vegades que hi he anat m'he adonat que qualsevol cosa --concerts, edificis, museus, universitat…-- és patrocinada pel banc. Es tractava d'un cacic local de l'antiga estirp. Personalment, Botín estava absolutament obessionat per la seva salut. Fins a l'extrem que viatjava sempre amb un desfibril·lador en una maleta. Per desgràcia seva, no li ha servit fins al final si és que s'ha mort d'un infart.

A més, Botín ha estat un cas paradigmàtic de vinculació entre poder econòmic i poder polític. Va acollir en el seu banc molts ex-ministres. És la famosa qüestió de les portes giratòries. Per exemple, un càrrec important del banc l'exerceix Matías Rodríguez Inciarte, que era el ministre de la Presidència amb Leopoldo Calvo-Sotelo. Precisament, aquest senyor ha estat molt de temps el representant personal de Botín a les reunions del famós Club Bildelberg, on es reuneix més descaradament el poder econòmic i polític. En formen part aquests que remenen les cireres del poder mundial. O les remenaven, perquè l'auge dels xinesos i els indis els ha pres posicions. En aquestes reunions tan sols hi anaven dos espanyols de manera permanent: l'ex-rei Juan Carlos i el senyor Botín. Això vol dir que el banquer era a la cúpula absoluta del poder.

Per una altra banda, diria que Botín s'ha trobat bastant darrere de tota l'escombrada que s'ha fet de les caixes d'estalvis. En bona mesura, han desaparegut després de les maniobres de la banca privada per guanyar terreny. Les caixes eren a les mans d'institucions públiques, fundacions… però alguns van voler que el negoci bancari cada vegada estigués més en mans privades.

Una altra característica que cal destacar de Botín és l'expansió internacional dels seus negocis. Ha convertit el Santander en un dels principals bancs del món. I ha acabat tenint una presència abusiva a l'Amèrica Llatina.

Emilio Botín

També hem de recordar que aquest senyor ha tingut una relació generosa amb el frau fiscal. Evidentment, ha tingut bons advocats per a evitar d'entrar a la presó. Però s'han descobert enormes quantitats de frau fiscal seu i de la seva família. Se li han descobert comptes secrets a tot els món. I això és bo de no oblidar-ho.

Encara val la pena d'explicar una altra cosa que em sembla interessant d'esmentar. I és que va convertir el Santander en el segon inversor d'Espanya en la indústria armamentística.

I finalment, una cosa que a mi sempre m'ha sabut greu com a professor universitari. Que la universitat hagi permès al Santander de tenir oficines dins de les facultats. Quan saps que una banca que ha arribat a cometre tantes estafes i malifetes és el primer que et trobes quan entres a l'antiga Facultat d'Econòmiques a la Diagonal, on jo havia estudiat, em fa mal el cor.

I hi ha una cosa que encara em fa més mal. Fa un any o dos vaig anar a València a fer una conferència. El diari explicava que el dia abans hi havia anat precisament el senyor Botín. A què fer? A fer una reunió amb els rectors de totes les universitats de l'estat per oferir-los una programa de finançament que es diu Universia, vinculat a beques a estudiants… I aquelles desenes de rectors van aplaudir bojament aquell senyor perquè els aportava una mica de dinerets per finançar unes beques. Com a professor d'universitat em va fer vergonya aliena que els rectors aplaudissin amb fervor un senyor que ha comès tota mena de delictes, estafes i fraus fiscals.

[Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb.]

-.-

Més informació:

Emilio Botín: Deu apunts crítics Marc Font / Directa.Cat

-.-

Armes, militarisme i complicitats al nord d’Àfrica

La història dels països del nord d’Àfrica no es pot entendre sense el pes de les forces armades, la despesa militar i el comerç d’armes en les seves polítiques internes. La Unió Europea i l’Estat espanyol, com moltes altres potències, han jugat un paper clau a la regió a l’hora de subministrar armament. Aquestes exportacions posen de manifest la manca de regulació i d’escrúpols en el comerç militar a la zona.

BLANCA CAMPS-FEBRER / @DUNIAHANIA
Directa.Cat 01/09/2014

Com més pes tenen les forces armades d’un país en l’economia i la vida política més dificultats troben els moviments que lluiten per la democratització i la justícia social. És una de les conclusions que s’extreu de l’informe El militarisme al Nord d’Àfrica publicat pel Centre Delàs, on es fa un repàs del paper dels exèrcits a partir de la despesa militar dels sis països de la regió (el Marroc, Mauritània, Algèria, Líbia, Tunísia i Egipte) i el paper que hi juguen l’Estat espanyol, la Unió Europea i les potències mundials amb les seves polítiques d’ajut militar i d’exportacions d’armes.

Una conclusió que podria semblar òbvia i que, a més, posa de manifest la hipocresia dels estats de la Unió Europea cap a aquesta regió i evidencia que, sovint, les normes pel control d’exportacions d’armes són lletra morta, tenint en compte la manca d’aplicació preventiva que se’n fa enfront de règims autoritaris i repressius.

Lletra morta

El 2008 els estats membres de la Unió Europea van adoptar la Posició Comuna del Consell de la UE 2008/944/CFSP, amb la qual es pretenia harmonitzar el control per l’exportació d’equipament i tecnologia militar. Aquesta normativa, versió millorada d’un codi de conducta orientatiu de l’any 1998, desglossa vuit criteris que haurien de guiar l’atorgament o la denegació d’exportacions d’armes i material militar fora de la Unió Europea. Els criteris són amplis i abracen situacions que van des del respecte als drets humans fins al perill de desviament cap a països en conflicte (vegeu requadre). Teòricament, la Posició Comuna (PC) és vinculant, però, finalment, els estats són qui decideix sobre les seves vendes. Així doncs, no s’ha harmonitzat la presa de decisions ni la gestió de la informació sobre aquests processos decisoris i, per tant, no existeix un control detallat d’aquestes exportacions més enllà del que cada estat decideix publicar. Països com Alemanya o el Regne Unit no informen de les seves exportacions, tot i que, segons el SIPRI, són el tercer i el sisè país exportador mundial, respectivament, per al període 2009-2013.

L’Estat espanyol, a més, compta amb una llei pròpia (Ley53/2007) de caire restrictiu i per la qual cada any es publiquen xifres relacionades amb la venda d’armes agrupades en categories ambigües. Però cap d’aquestes normes no ha evitat la manca de transparència, coherència i ètica en les exportacions d’armes. A no ser que la coherència sigui el foment de la indústria armamentística i les seves exportacions. Això explicaria perquè cada any és el Secretari d’Estat de Comerç, adscrit al Ministeri d’Economia i Competitivitat, qui presenta les xifres d’exportació davant la comissió de defensa del Congrés dels Diputats en lloc d’algun representant del Ministeri de Defensa. I explicaria, també, la manca d’escrúpols a l’hora de vendre armes i tecnologia militar a dictadures repressives a països on les violacions dels drets humans són flagrants i contínues.

Zona estratègica pel Nord

Els països del nord d’Àfrica tenen una indústria militar escassa, per això són bons clients per a les indústries del Nord. A més, el comerç d’armes obeeix a aliances estratègiques canviants. Algèria, per exemple, el primer comprador d’armes a la regió, és client preferent de Rússia pels seus lligams tradicionals. Els darrers cinc anys, Rússia ha venut armes a la regió per un valor de 4.632 milions d’euros, seguida pels Estats Units, amb 1.678 milions d’euros. França, o Itàlia també conserven relacions de metròpoli. La primera subministra armes a les seves antigues colònies de la regió, principalment el Marroc i Algèria. El regne alauita és el primer comprador d’armes franceses, amb 581 milions d’euros durant el període 2007-2012. Cal destacar, també, la Xina que, com a país exportador d’armes, cada cop guanya més presència i ja ocupa el cinquè lloc en el rànquing mundial d’exportadors. Al nord d’Àfrica, ven armes al Marroc i Egipte principalment.

Segons les dades que faciliten els estats –sovint de dubtosa veracitat–, el nord d’Àfrica és una regió força militaritzada, tenint en compte l’esforç econòmic que dediquen els estats a mantenir i alimentar els seus exèrcits. El nivell de militarització adquireix proporcions dramàtiques si es compara amb els nivells de desenvolupament o de justícia social. Així, Mauritània, el país més pobre de la regió i un dels més pobres de tot el continent africà, és dels que dedica més recursos a la despesa militar: un 4,9% del PIB els anys 2003-2004. El Marroc també dedica més PIB a la despesa militar que a la sanitat, fet que es palesa en la deficiència de les seves infraestructures sanitàries públiques, en un país on un 50% de la població viu en zones rurals o de difícil accés.

Les armes venudes al nord d’Àfrica abans, durant o després de les revoltes de 2011 han estat utilitzades per reprimir l’oposició o, simplement, per augmentar el poder militar i el pes de les elits castrenses en la política d’aquests estats i en detriment del benestar de les poblacions. Les dades recollides posen sota sospita l’eficàcia real de la legislació europea i espanyola en la defensa de la seguretat global i el respecte als drets humans.

L’Estat espanyol

Les elits militars tenen un paper important en la configuració dels estats autoritaris de la riba sud del Mediterrani i sovint ostenten un poder simbòlic, econòmic i polític que obstaculitza enormement qualsevol procés de democratització o de lluita per la justícia social. L’Estat espanyol, un dels grans exportadors europeus a la regió, ha contribuït a impulsar aquest militarisme als sis països del nord d’Àfrica.

A més de les cessions o les vendes simbòliques, que serveixen per estrènyer relacions o negociar d’altres polítiques, durant els darrers deu anys, l’Estat espanyol ha exportat armes al nord d’Àfrica per un valor de 453 milions d’euros. El Marroc ha estat el receptor d’armes més important, amb 193 milions.

A més, la UE i els Estats Units han prioritzat l’estabilitat d’uns règims dictatorials i repressius que es venien com a garants davant les controvertides amenaces del terrorisme i la immigració.

----------------------------------------

Líbia

Des de la fi de les sancions al règim de Gaddafi el 2003, els estats de la UE no han dubtat a fer-hi negocis, tot i que les armes venudes fossin utilitzades per reprimir les manifestacions que van esclatar el 2011. Entre aquestes transaccions, destaca la venda de bombes de dispersió de l’empresa espanyola Instalaza, utilitzades contra la població civil a la ciutat de Misrata el 2011. Dins el règim de Gaddafi, diverses organitzacions convivien amb les forces armades: milícies com la Guàrdia revolucionària, la Guàrdia de la Jamahiriya, sis unitats de seguretat i la legió panafricana islàmica, amb soldats provinents de tota la regió del Sahel saharià. Amb la caiguda del règim, els africans negres de diverses nacionalitats ha estat víctimes de represàlies molt virulentes. Alguns han fugit cap al sud, s’han endut les armes i han adoptat un estil de vida de combatents que ha proporcionat efectius als grups armats gihadistes del Sahel saharià, entre ells, MUJAO, AQMI o Boko Haram a Nigèria.

A més, des de l’execució sumària de Moammar al-Gaddafi i la caiguda del règim, la despesa militar ha augmentat ostensiblement. Les causes d’aquest augment podrien ser: 1) la comptabilització més acurada i transparent, 2) la creixent inseguretat i 3) els nous compromisos establerts pel desaparegut Consell de Transició Nacional amb els països que van participar en la caiguda del règim i que ara han esdevingut els venedors d’armes al país. Els països que van participar a l’operació Protector Unificat, a partir del 23 de març de 2011, al costat de la coalició liderada per França i, després, per l’OTAN són, ara, els principals socis comercials, energètics i industrials del país. Entre ells, trobem els Estats Units, que ja entrena tropes d’un nou exèrcit libi com a principal bandera per ajudar a la reconstrucció i l’estabilització del país. Mentrestant, l’àmplia proliferació d’armes i la fragmentació de la violència armada han exacerbat la lluita acarnissada pel poder i el control dels recursos energètics.

Algèria

A Algèria, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ALN) reconvertit en exèrcit nacional, es va erigir com a garant de la resistència i de l’orgull nacional després de la cruenta guerra d’independència contra la metròpoli francesa. Segons el tinent coronel i investigador Gómez Puyuelo, “l’exèrcit algerià va ser el creador de l’Estat, el que aportà la ideologia” i, fins ara, una cúpula militar envellida –i sovint enfrontada– ha controlat el poder polític i econòmic del país. De fet, segons l’índex de Global Fire Power, Algèria és la segona potència militar de la regió –després d’Egipte– i la primera importadora d’armes, desena a escala mundial.

Tot i que Rússia proporciona el 91% de les armes que compra Algèria, el país no deixa de ser un dels principals aliats d’Occident en la pretesa lluita contra el terrorisme. De fet, l’antiga metròpoli, França, és el país europeu que els ven més armes. El darrer mes, aquesta dictadura, comandada per un Bouteflika absent, hauria acordat una compra de 2.000 milions d’euros amb les empreses alemanyes Rheinmetall, Daimler i Thyssen-Krupp.

L’Estat espanyol és el quart exportador europeu d’armes al país, principalment avions i equipament aeri. Els negocis espanyols amb el veí algerià es concentren, bàsicament, en la dependència gasística i les inversions en construcció i infraestructures.

Egipte

L’elecció d’Abdel Fattah al-Sisi al capdavant de l’Estat egipci ha estat un cop dur contra el procés revolucionari al país. El cop d’estat ha evidenciat, també, la gran influència de l’anomenat Estat profund, l’entramat polític, econòmic i institucional en mans de les elits militars que no ha deixat mai de controlar el destí del país.

Egipte és el segon país receptor d’armes i tecnologia militar espanyola de la regió. També és el cas més flagrant d’hipocresia pel que fa als criteris de la Posició Comuna. El 3 de juliol de 2013, el general Al-Sisi va dur a terme un cop d’estat que es va saldar amb la detenció del primer ministre electe Mohamed Mursi, més de 1.400 morts i prop de 15.000 detencions entre simpatitzants dels Germans Musulmans i altres activistes. L’Estat espanyol va suspendre l’atorgament de llicències per a vendes a Egipte el mateix mes de juliol, però no va ser fins al 28 d’agost que, en compliment d’una decisió comunitària, es van aturar les vendes que ja estaven en marxa. Aquestes es van renovar el 16 de setembre. Dues setmanes de retard en les vendes és, doncs, l’única prevenció que l’Estat espanyol ha considerat necessària davant un règim que incompleix bona part dels criteris que haurien de regir les decisions en aquesta matèria.

Aquest article va ser publicat a la DIRECTA n.368. Pots subscriure-t’hi o trobar-la als nostres punts de venda.

 
Informació relacionada:

Els vuit criteris de la UE per l’exportació d’armes