ICIP
Si hom repassa el que s'ha escrit sobre la postguerra freda, trobarà sovintejades referències al canvi de naturalesa dels conflictes armats, a la pèrdua del monopoli de la violència massiva legal per part dels estats, a la convergència entre les agendes de pau, desenvolupament i drets humans, i també la privatització de la seguretat, al Nord i al Sud.
El número 9 de Per la Pau s'ocupa justament d'una de les dimensions d'aquesta característica dels nostres temps, la relació entre seguretat i empreses privades, en particular en situacions de conflicte, com a preparació del simposi internacional que l'ICIP prepara sobre el tema. D'aquí les meves reflexions al respecte.
Primer, durant la postguerra freda la seguretat ha tingut una evolució en dues direccions, parcialment contradictòries. Per un cantó, s'ha entès com un procés, multidimensional, centrat en les persones, on els reptes i les amenaces i els referents a protegir han canviat. El resultat: una creixent desmilitarització de la noció de seguretat, almenys fins l'11 de setembre de 2001 i una centralitat d'enfocaments molt propers als desenvolupament humà, com la seguretat humana i la responsabilitat de protegir. Per un altre cantó, la seguretat, inclosa la interior, ha perdut poc a poc la característica de bé públic, de servei bàsic que els estats havien de proveir als seus ciutadans (assegurar la seva integritat física), per esdevenir –realment, encara que no legalment- una mercaderia privada només assequible per les persones que podien pagar per obtenir-la.
L'exemple més clar: la seguretat a bona part dels països del Sud i alguns dels països emergents, amb una proliferació d'"exèrcits" privats, agents armats privats omnipresents als establiments públics i privats, cossos especials encarregats de la seguretat del president o dels alts càrrecs del règim, recurs sovintejats a mercenaris, etcètera. Cal ser conscients de les contradiccions que generen aquesta doble evolució, que afecta fins i tot el debat relacionat amb temes sensibles, com ara les operacions de manteniment de la pau de Nacions Unides: es manté la no-autorització del recurs a empreses privades per a missions amb mandat directe del Consell de Seguretat, però existeixen ja documents elaborats per empreses privades que argumenten els avantatges que tindria emprar els seus serveis (en recordo un, l'any 2003, per a l'operació de Nacions Unides al Congo, Monuc). A més, en operacions no situades sota el mandat de Nacions Unides, com l'Iraq i Afganistan, les dades obliguen a reflexionar: a l'Iraq, la presència màxima de personal nord-americà fou de 185.000 empleats d'empreses privades de seguretat front a 165.000 soldats; a Afganistan, el nombre de personal privat desplaçat ha oscil·lat entre 130.000 i 160.000 persones.
Segon, el tema requereix una aproximació conceptualment precisa i molt oberta, tot analitzant pros i contres i donant veu a actors i interessos plurals. Pel que fa a la pluralitat, veureu que en aquest número tenen veu militars professionals i les empreses privades, com s'esdevindrà al seminari.
Quant a les necessitat de ser conceptualment precís, n'hi haurà prou amb alguns exemples. No són un fenomen exclusivament nord-americà o sorgit d'Occident. Algunes de les primeres grans empreses privades pertanyien i actuaven en països del Sud, com la cèlebre Executive Outcomes, creada l'any 1989 a Sud-Àfrica, formada amb soldats i personal desmobilitzat (amb força presència de persones que havien estat vinculades al braç armat del Congrés Nacional Africà), dotades de material de combat i de transport pesat i sofisticat. L'any 1993, el govern angolès les contractà per lluitar contra els rebels d'Unita i recuperar les mines de diamants que controlaven els rebels; al 1995 les contractà el govern de Sierra Leone per lluitar contra el RUF. A més, en aquest i d'altres casos, els interessos de les empreses privades de seguretat es vinculen amb el d'empreses extractives, o d'altre tipus: existeix una evidència clara que hi ha vincles estructurals entre l'empresa esmentada i Heritage Oil and Gas o Branch Energy.
Un segon exemple: el debat sobre si cal distingir entre "empreses privades de seguretat" (private security companies) i "empreses militars privades" (private military companies): les primeres es dedicarien bàsicament a prestar serveis com anàlisi de riscs, protecció i seguretat de persones i de llocs i institucions estratègiques, mentre que les darreres oferirien personal ben entrenat per usar ensinistrament de tropes o per desplegar-lo en determinades zones, sol o acompanyant altres unitats. Actualment hom usa sobretot l'expressió "empreses militars privades", però el cert és que no totes fan de tot.
I un darrer exemple són tots els problemes de rendició de comptes i de transparència, o els derivats de l'estatus jurídics del personal de seguretat privat desplaçat en missions sobre terreny. A l'Iraq, una ordre de Paul Bremmer, responsable de l'autoritat provisional de la coalició (Ordre 17), els garantí immunitat. Desenvolupaments posteriors, com codis de conducta i autorregulació elaborats per associacions d'empreses del sector (International Peace Operations Association; British Association of Private and Security Companies; Global Peace and Security Operations Institute) no consitueixen prou garantia.
La tendència actual a la privatització de la seguretat s'incrementarà en el futur, producte de la importància de les operacions de construcció de pau i de la tendència a disminuir el nombre d'efectius dels exèrcits professional. Caldrà doncs seguir amb atenció el tema, un repte de futur, en la seva doble accepció de perill i d'oportunitat.
